TOTS I
TOT, METÀFORA DE
L’INVISIBLE
Avui,
la litúrgia ens invita a tenir ben present al Déu Creador -com diu el credo
“llarg”- de totes les “coses” visibles i invisibles. Des de molt de
temps enrere que tinc la sensació de que les “coses” (entengui’s en el sentit
més ample) les coses, dic, invisibles poblen en major esplendidesa tot el
nostre “univers” físic, espiritual, mental,... Molt més de les que considerem “reals”.
Què en sabem de la veritat íntima de tot el creat? Convivim de ple amb l’invisible
i en tenim ben poca consciència! Déu
mateix és la suprema expressió de la invisibilitat. Estem tan acostumats a la
tangibilitat, tant que si som durs de vista i d’oïda pensarem que no hi ha més
que allò que podem veure, tocar, mesurar. I malgrat els malgrats, tot, en
profunditat, està més enllà del que podem apamar. Allò més substancial viu en
l’àmbit de l’invisible. Aquí és on trobo allò de més valuós de tot el creat!
Aquí, sospito, que deu radicar la nostra condició de fills de Déu, abocats a la
seva imatge i semblança.
Comencem
per la col·lecta de l’eucaristia d’avui que és clarament explícita en
l’afirmació de que el món està poblat
per l’”invisible”. I, encara més. Que tot l’invisible és un do preclar que Déu
ofereix als qui l’estimen. No pot pas ser d’altra manera, car Déu és per
definició l’Invisible, tot i que ho
emplena tot. És a aquells qui viuen oberts, sensibles a l’amor de tot el creat que
els “faculta” per poder “veure”, sentir, percebre la Profunditat que
amaga-revela tota persona i cosa. És a través d’allò perceptible que som
invitats a endinsar-nos en allò in-visible, però real i tan real!Esperem
una mica abans de fer “prospeccions” en les “invisibitats” a deixar-nos amarar
pel mateix text de l’oració-col·lecta d’avui, que per ser Col·lecta hauria de
ser participada per tota la comunitat eucarística. La Col·lecta de la Missa
d’avui s’expressa així: “Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als
nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot. aconseguim allò
que Vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”
Anem
s subratllar els verbs que són els pilars sobre els que es construeix
l’arquitectura de la pregària dels inicis de l’eucaristia. Subratllo: 1) heu
preparat; 2) infoneu; 3) estimant-vos; 4) aconseguim; 5) prometeu.
“Heu
preparat”: Quin sentit d’oferiment! Diem taula parada. Pre-parat: Intueixo
que hi ha tot un pla concebut per Déu. L’estimació és la facultat de poder
desxifrar, descobrir els béns que hi ha
per sota de tota visibilitat. Només tenim accés a la dimensió d’invisibilitat
quan sabem veure, mirar, admirar i contemplar amb ulls amorosos. Tot el món
dels sentiments, la intel·ligència emotivo-espiritual se’ns fa palesa/la intuïm
només a través d’indicis afectius (la veu timbrada, inconfusible, el
somriure, la complaença, l’halo, un deix, un no sé què) que ens hi descriuen tot
un món. Quan això es produeix sabem captar –no sé com dir-ho- l’ànima de la
“cosa” i millor de la “persona” i ho considerem com un signe d’una saviesa,
condensació de mirades, de valoracions que van més enllà del “preu” real,
normal del que ens envolta. Ho he dit moltes vegades. No es pot ser cristià, si
no tenim aquesta mirada transcendent, si no es té un esperit de poeta, de
pro-feta, de creient. Preparar vol dir que hom s’ha anticipat. Que
antecedentment s’ha pensat en... Argüeixo, si es tracta de Déu, que ens ha
estimat abans de qualsevol mereixement per part nostra. Tot és gratuït en Déu.
No el podem concebre altrament. Quin reclam a ser agraïts! De gratuït a
l’agraïment, quin joc d’invisibilitats, Déu meu! L’amor no té consistència i
profunditat sense la fe, que tot ho sostingui i condicioni per bé. La fe sosté
l’amor. L’amor radica (atenció a l’arrel) en la fe. La fe, llegim a la Carta
als Hebreus, és el denominador comú d’allò més substancial que exorna al seguit
de grans figures de tot l’Antic Testament. No podem llegir el capítol 11 sense
meravellar-nos. “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer
“realitats” que no veiem... Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser
creat per la paraula de Déu, i que, per tant, allò que veiem no prové de
simples aparences”. Quina referència més plena de les invisibilitats de la fe i
de l’amor!
“Infoneu”:
quina paraula més adequada per poder expressar les invisibilitats. La lliguem
normalment a l’Esperit Sant que serà el motor i el promotor d’aquesta
“capacitat” de saber veure-viure allò que només és constatable a través dels
seus efectes. Infondre és molt més que donar, vessar. Expressió que té tot
l’aire de les invisibilitats. Es diu dels dons de l’Esperit. Infusos, infosos.
Descalços hauríem d’anar, perquè estem en terra sagrada. El més excels de tots
els dons és l’amor entranyable que Déu ens té. Mai serem capaços d’entendre què
és l’amor que Déu ens té. Sant Joan lliga l’amor al coneixement. “Vosaltres heu
estat ungits amb l’Esperit que heu rebut i tots teniu el coneixement (de tot)
respecte de Déu. Sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i
no necessiteu que ningú us instrueixi. La unció que ve del Fill us ensenya
totes les coses, diu la veritat. Per tant, d’acord amb l’ensenyament que heu
rebut, manteniu-vos en el Fill. (I Joan 2, 20, 27).
“Estimant-vos
en tot i per tot”. L’amor tot ho lliga i és l’expressió més cabal i
autèntica de la presència i acció de Déu. Actua en la invisibilitat més fonda
de tot el que és humà, perquè ens dirà i recomanarà: “Estimats meus,
estimeu-vos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui
estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Us recomano que llegiu de la Carta
Primera de Joan del capítol quart els versets del 7 fins al final d’aquest
capítol. Conté tot el que es pot dir de l’Amor. Seria bo que ens comprometéssim
a llegir-lo de quan en quan i veuríem que és com si fos un sagrament: no tan
sols parla, sinó que infon l’amor, màxima aspiració humano-divina. S’hi
concentren les millors expressions, no referides sinó possiblement viscudes. No
és possible viure més en profunditat i per tant, pels corrents invisibles del
que és Déu i del que som nosaltres per dignació divina.
“Aconseguim”.
Quina paraula més traïcionera. No som nosaltres qui aconseguim. És Ell qui ens
permet viure la invisibilitat de l’amor. Sempre serà una conseqüència d’un Amor
gratuït, donat. La nostra força hi ha de ser, però no podem oblidar que si som
és perquè Déu ens dona el desig, les ganes, la il·lusió de poder ser, haver,
donar com si fos obra nostra. La llibertat de la qual en som tan gelosos és
sempre acompanyada, sostinguda. Déu ens dona el poder i el fer. Ja queda
sobreentès en la petició del parenostre: “Faci’s la vostra voluntat”. La major
grandesa és la sintonia més estreta entre allò que Déu vol respecte de
nosaltres i allò que nosaltres volem. El voler conjunt és la màxima aspiració:
la llibertat i l’obediència activa es donen la mà. És fàcil si tot es mira des
de la perspectiva de l’amor. El dret i el deure es fonen i es magnifiquen.
Lluny, molt lluny, però somiar els somnis de Déu és legítim i plaent!
“Prometeu”:
Déu és excessiu. Sempre ens quedarem per sota de qualsevol consideració.
Excedeix tota possibilitat àdhuc dels més ardits desitjos nostres. Ell ens vol
sants i tenir-ne consciència i posar-hi les ganes tot ha de ser u. Perquè Ell
està més compromès que els millors compromisos que puguem pensar i tenir. Déu
és principi i terme de tot l’humà. Tenim somnis ben xics, les nostres
aspiracions no marquen cap desig de sobreposar-nos ni de aspirar al “més i millor”. Senyor marqueu-nos amb les
invisibilitats d’allò que és consistent, profund i engrescador. Resarem la
col·lecta d’avui amb la màxima concentració i esperança. Amén. Tot sigui per
Crist Senyor nostre. Així coronem tota pregària i totes les col·lectes.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
XX de durant l’any, 16 d’agost del 2020.
Sabadell
