diumenge, 28 de novembre del 2021

Homilia del diumenge 28/11/2021

                                         PER  ELL, AMB  ELL I   EN  ELL

                                               En inaugurar el camí de l’Advent no podíem fer-ho de millor manera que amb aquesta expressió culminant de la segona part de l’Eucaristia que ens endinsa en el misteri recapitulador de totes les coses i persones en Crist, en el misteri que hem festejat precisament en la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’univers. Noteu les preposicions, cadascuna té la seva lectura pròpia (per, amb, en). Alimentats per la consideració de la darrera vinguda que -segons llegim en l’Apocalipsi- seria determinada per la darrera paraula de l’alfabet, és a dir l’Omega. Ara ens prem insistir en la primera lletra, val a dir: l’Alfa, que ens porta a allò que en vàrem dir el ‘pre-principi’, perquè no tenim altra manera d’expressar-nos. Anem, doncs, a l’abans de la creació, seguint la invitació que ens fa Joan al prò-leg del seu evangeli. Diu així: “Al principi existia la Paraula. Per Ell tot ha vingut a l’existència i res no ha vingut sense Ell”. Situats aquí és convenient que obrim ara la Carta de Pau als efesis que comença abans que tot temps, i ens diu que Déu va prendre “la decisió benèvola” en el seu “designi secret” d’unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra, per executar-la en la plenitud dels temps. “Volia que fóssim lloança de la seva glòria”. El pla de Déu, el que havia programat pel seu amor, s’aniria descabdellant en la primera vinguda del Crist que és el que celebrem per Nadal i ens hi preparem durant aquestes quatre setmanes d’Advent. Aquest és el pensament i execució del que Pau en la Carta -en els tres capítols primers, insistim- en diu la revelació que ha rebut per comunicar-la abundosament a tots els pobles i persones singulars. Carta que us demanaria que la prenguéssiu com a text fonamentador de les idees cabdals per viure un Advent-Nadal diferents, carregats d’expectació i de vivències que ens portaran a un viure no com d’infants, sinó com a persones que han arribat a una maduresa tal com per fer bo aquest: “revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat” (Ef 4, 20-24).

                                               En efecte, podem resseguir el designi amagat i desvelat i fet revelació a benefici de tots, pagans i jueus, transmès per Pau (Ef 3,2-3)  Convé donar la vertadera significació de designi = ‘Pla, projecte, finalitat ideat de quelcom a acomplir’. I, a més, secundat per l’expressió: decisió benvolent. Pla i posada en marxa. Això, segons Pau, es concerta en l’àmbit de Déu. D’aquí que en digui amagat fins que es revelat. Pau se’n fa fiducidari, herald i compromissari per a proclamar-ho joiosament de totes totes.(Ef 3, 2-5)

                                               Sabem d’on venim i sabem també on anem. Crist es dibuixa com un arc existencial que va d’un cap a l’altre de la creació (alfa i omega) i és el sentit de tot i de tots.

                                               Puntegem el text dels efesis punt per punt des de bon començament: Ens ha fet conèixer el designi i l’execució del pla amagat en Déu (Ef 3, 6-20):

                                               -En Ell hem estat escollits personalment abans de crear el món (verset 4).

                                               -Per amor hem estat destinats a ser fills en el Fill (4-5).                                                   -En Ell hem obtingut la redempció i el perdó (7)

                                                -La riquesa de la gràcia s’ha desbordat en nosaltres (7 )                                                  -Ell ens ha concedit la saviesa i penetració que tenim (8).                                                   -En Crist hem rebut la nostra part en l’herència (11)

                                               -Volia que fóssim lloança de la seva glòria (14)

                                               -En Ell hem escoltat la paraula de la veritat (Jo 18, 37)

                                                -En Ell hem cregut (do de la fe) (15)

                                               -En Ell hem estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès(13)  

                                                -L’Esperit Sant és la penyora (=les arres, el preu definitiu de l’heretat reservada) quan en l’omega serem redimits finalment com a possessió de Déu (14).

                                               -I aleshores haurem arribat al final joiós quan serem lloança de la glòria de Déu (14)

                                   

                                               Quatre setmanes d’Advent que se’ns faran curtes entre viure l’Alfa d’on venim i l’Omega, en què se’ns donarà Déu com a plenitud del ser i del fer com a cristians.

 

                                               La tradició nadalenca està massa centrada en nosaltres mateixos infantívolment i l’hauríem de viure d’acord amb el designi i la decisió de Déu Pare que ens envia el seu Fill amb una missió completament nova. Ens dona una visió i vivència de Déu que sense deixar de ser Déu s’encarna, viu i actua com un home nou, mai vist abans, i que ens porta el missatge de que Déu ens estima precisament perquè té veu, rostre, paraula, gest i mirada i empatia per cada persona per a la qual ha donat i segueix donant el nom de germà, perquè el Déu a qui prega i serveix és Pare seu i per condescendència amorosa també ens invita a tenir-lo nosaltres  com a Pare. El misteri de l’encarnació supera la nostra limitada capacitat de comprendre les coses de Déu. Ell ens el fa visible, amable i d’una proximitat esglaiadora i benvolent. Llegim astoradament en el document del Vaticà sobre l’Església i el món d’avui: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva altíssima vocació. Ell és la imatge  del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa  manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va  obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”.

                                               Ara és el moment de tornar a la Carta als efesis i escoltar el que diu Pau, el gran revelador del misteri de Crist: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, al Pare gloriós que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dona entre els sants; i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb que va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el feu seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania” (Ef 3, 17-21). I també: “Jo m’agenollo davant el Pare... i li prego que, per la riquesa de la seva glòria consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així,  arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. (Ef, 3,14-19)..

                                              

                                               “Així ja no serem més com infants moguts d’ací d’allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina a mercè de tothom i víctimes de l’astúcia que encamina a l’error. Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l’amor, creixerem en tot fins que arribem a Crist que és el cap. Per Ell, tot el Cos es manté unit harmoniosament” (Ef 4, 14-16). 

                                   

                                               He hagut de transcriure llargs paràgrafs per tal de que no ens passin per alt. Són ni més ni menys revelació. Voldria que ens acostuméssim a llegir directament en la Bíblia i aquesta vegada torno a demanar-vos que llegiu els tres primers capítols de la Carta als Efesis que ens marquen el camí per fer una immersió en els fonaments d’una comprensió del que suposen les línies mestres d’un Advent-Nadal no solament diferent sinó profund, i que porta l’eficàcia pròpia de la Paraula, la mateixa que es va encarnar i habità entre nosaltres. (Pròleg de l’evangeli de Joan).  Que tinguem un Advent íntim i exaltant en el sentit més propi de l’expressió: vinguda. Fem-la, aquesta, que ens concerneixi ben i ben de ple! Marana ta!  Veniu Senyor Jesús!

P. Josep Mª Balcells

Primer Diumenge d’Advent, 28 de novembre del 2021  Sabadell

dissabte, 20 de novembre del 2021

Homilia del diumenge 21/11/2021

                          VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                               La primera frase inaugural de la Bíblia és aquesta: “Al principi”. Encara hi ha un altre començament anterior a aquest que com que no es pot escriure en direm al pre-principi i és del inici de l’evangeli de Joan, que per les seves característiques se’n diu Prò-leg: “Al principi existia el qui és la Paraula... Per Ell tot ha vingut a l’existència”. La vida en Déu abans de la creació inimaginable!

                                               L’última frase és de l’Apocalipsi i és escrita en arameu: “Marana ta, que vol dir: Senyor Jesús, veniu”. Tenim contingut en aquestes expressions, primera i darrera, tota la Creació de l’univers fins als finals dels finals. Això també ve signat en aquestes expressions de l’últim llibre: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el qui és, el qui era i el qui ve, el Déu de l’univers”, o “Jo soc... el primer i el darrer, el principi i la fi”. En un llarg entremig còsmic es desclou el que les Escriptures en diuen el Regne de Déu o Regnat de Jesús, Rei de l’Univers. Aquestes expressions ja surten en l’Antic Testament on es promet la vinguda d’un Regne Messiànic; però on guanya espai i contingut és en els Evangelis, singularment en els sinòptics on surt més d’un centenar de vegades, sota variadíssimes modalitats: Regne de Déu, Regne dels cels. On es concentra el tractament de la reialesa de Jesús en Joan és en la narració de la Passió. En el diàleg amb Pilat, que és parcialment la perícopa que llegim avui. Crist tot i afirmar que és Rei, li diu que no ho és a la manera d’aquest món. Tot acaba en una condemna a tall cínic per part de Pilat I en un rètol en la creu que no va voler desdir a petició de les autoritats jueves: “Jesús de Natzaret, Rei dels jueus”. En les nostres “Majestats”.

                                                “Déu s’escollí la comunitat d’Israel com a poble seu, amb el qual va fer una aliança, i el va instruir de mica en mica, bo i revelant-se Ell mateix i els plans del seu amor a través de la seva història i santificant-lo per a Ell. Tanmateix, tot això s’esdevingué en preparació i figura d’aquella nova i perfecta aliança, que s’havia de concloure en el Crist, i d’una més plena revelació feta pel mateix Verb de Déu fet home. Aquest poble messiànic té per Cap el Crist, el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació (Rom 4, 25) i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom, regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar com el mateix Crist va estimar (cf. Jo. 13, 34). En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist, que és la nostra vida es manifesti (cf. Col 3, 4) i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu” (Rm 8, 21). És Déu qui ha convocat aquest aplec dels qui esguarden amb la fe cap a Jesús, autor de la salvació i principi d’unitat i de pau, i l’ha constituït Església, a fi que sigui per a tots i cada un sagrament visible d’aquesta unitat salutífera”.

                                               “El misteri de la Sant Església es posa de manifest en la seva fundació, ja que el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu promès de segles en les Escriptures: “S’ha complert el temps, deia, és a prop el Regne de Déu (Mc 1, 15 cf. Mt 4, 17). Aquest Regne clareja com una albada davant dels homes per la Paraula, les Obres i la Presència de Crist... Per això l’Església, preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de les nacions el Regne de Crist i de Déu, i en constitueix el germen i l’inici. Mentrestant, ella, a mesura que va creixent a poc a poc, sospira  per la consumació del Regne i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se amb el seu Rei a la glòria”. Constitució sobre l’Església, núm 9 i 5).

                                               “La pregària central de la primera part del Parenostre té com a objecte la petició de la vinguda del Regne de Déu. Pròpiament, l’expressió s’hauria d’entendre en un sentit dinàmic, no pas geogràfic. Més que de regne caldria parlar de regnat, és a dir, aquella situació en què Déu exerceix efectivament el seu domini en el món. El desig que expressa el Parenostre és que arribi de manera plena i definitiva aquell estat de coses en què Déu regna plenament i en què el seu pla de Déu sobre la humanitat es realitzi perfectament”.

                                                                                   “Resulta impossible de resumir en poques paraules tota la riquesa que conté l’expressió Regne de Déu en els evangelis i en la predicació de Jesús, perquè caldria fer una síntesi de tot el seu ensenyament. El nucli de l’activitat de Jesús, segons els evangelis, és precisament l’anunci de la vinguda del Regne de Déu. Així presenta, per exemple, l’evangeli de Marc, el resum inicial de la predicació de Jesús: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, Jesús assegura que la seva missió és l’anunci del Regne; “També haig d’anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat”. “Jesús no dona mai una definició clara i precisa del Regne de Déu, però el descriu a través del llenguatge gràfic i poètic de les paràboles. És com un tresor amagat en un camp, pel qual val la pena de vendre-ho tot. S’assembla a la perla de gran valor per la qual val la pena desprendre’s de totes les altres. Que Déu regni és sobretot una bona nova, un anunci joiós. El Regne de Déu és al mateix temps una realitat present i futura. D’una banda Jesús proclamava: “El Regne de Déu és enmig vostre”. En la vida, la mort i la resurrecció de Jesús es va fer realment present en la història humana, però és un procés de creixement (llavor, gra de mostassa, llevat). Ja és aquí, però encara no ha arribat a la seva plenitud,,, està destinat a tenir un abast universal. El bé ja actua en el món, però encara no ha vençut del tot el mal. El Regne és un do que hem rebut, però és també una promesa que esperem veure realitzada. El Regne de Déu és una realitat que està més enllà de la història. És molt més que el perfeccionament del nostre món en una organització millor en una societat més justa. Però tampoc no s’ha de confondre amb una realitat espiritual i transcendent sense repercussions en la vida actual, ha de tenir una incidència ben concreta en la vida de cada dia, fins en el camp social i polític, El qui manifesta en la pregària el seu desig que arribi el Regne de Déu, s’està comprometent a viure d’acord amb els valors d’aquest Regne. Està dient  que també ell fa una opció per la pau i la justícia. Ha de tenir com a referència fonamental en la seva vida les benaurances, veritable síntesi programàtica  del Regne. En definitiva ha de prendre com a model Jesús mateix, que és l’únic que ha viscut amb totes les conseqüències com a ciutadà del Regne. Ha de viure com Ell, sense renunciar en cap moment a l’amor universal i disposat a donar la vida per servir els altres i fer créixer així el Regne.

                                                           “Cal recordar que el Regne de Déu només serà complet quan tots els pobles de la terra n’hagin rebut l’anunci i participin de l’alegria del món nou. El desig de la plenitud del Regne comporta per tant anunciar-lo a tothom, proclamar que és possible viure d’una altra manera, fer conèixer l’evangeli de Jesucrist i mostrar que en Ell l’amor de Déu ha visitat el món i hi ha dipositat la llavor d’una nova societat. Jesús enviava els seus deixebles amb aquesta missió, que continua essent avui la dels seus seguidors. “I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts”.

                                                           “El cristià viu en un món on continua present el mal en totes les seves formes: l’odi, la guerra, la injustícia, la discriminació... La societat dels homes i dels pobles està lluny del Regne. La resposta cristiana mai no pot ser de pessimisme ni de desesperació. El que cal és posar fermament l’esperança en Déu, pregar amb intensitat i amb constància per la vinguda del seu Regne, i viure ja des d’ara tenint Déu com únic Rei i Senyor, fent tot el que estigui a les nostres mans perquè arribi el Regne de Déu”.

                                                           “Demanar la vinguda del Regne és creure en el final feliç de la història humana. Per això, el Parenostre és una pregària amarada d’esperança. I ho és perquè el qui prega té la consciència que només Déu pot desterrar definitivament la injustícia i la violència de les relacions humanes i instaurar en el món la pau i l’harmonia”.

                                                           “Potser per això els primers cristians identificaven la implantació del Regne amb l retorn del Senyor el dia de la seva vinguda i a viure amb Ell per sempre. En aquest sentit, la petició per la vinguda del Regne s’identifica amb l’esperança del retorn del Senyor, i s’expressa en la invocació que era tan freqüent entre els primers cristians: “Vine, Senyor Jesús”.

                                                           He pres molt dels paràgrafs del llibre  “El Parenostre” d’Agustí Borrell Col. Emaús 35. És un excel·lent comentari a cada una de les peticions del Parenostre. Us invito a llegir-lo. El pare Borrell és un molt bon coneixedor de la Bíblia. Reto un petit homenatge a ell i al seu llibre, transcrivint-ne uns paràgrafs en ocasió de la “Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món.

P, Josep Mª Balcells.

Diumenge, 21 de novembre del 2021  Sabadell                                 

dissabte, 13 de novembre del 2021

Homilia del diumenge 14/11/2021

    “ESPEREM EL VOSTRE RETORN, SENYOR JESÚS”

                                               No estem gens avesats a aquest llenguatge que se’n diu apocalíptic (=revelació), tot ple de simbolismes, de catàstrofes, expressats alguns en termes àdhuc puerils (La caiguda de les estrelles, els estols que trontollen, p. e.).

                                               No ens distraiem ni ens espaordim d’aquestes imatges i anem a la significació última del que ens volen narrar. Es tracta del retorn de Jesús per establir definitivament els cels nous i la terra nova. Serà el moment de la revelació i acompliment definitiu del Reialme de Jesús.

                                               El què: és l’advertiment de  mantenir-nos esperançadament  “drets” davant la vinguda darrera del Fill de l’home. Drets vol dir fidels, ferms i sostingudament atents, sabedors i conscients del moment que vivim.

                                               La paràbola de la figuera ens porta a la captació dels “signes dels temps”. Quan descobrim que apunten les noves fulles ja pressentim que s’atansa l’estiu. Quan es donen aquests trasbals còsmics és ja la fi, temps de collita.

                                               Faríem molt bé de contextualitzar la narració de la perícopa de l’evangeli d’avui, bo i començant a llegir des de l’inici del capítol 13. Tota la narració que farà Jesús ve promoguda pel comentari que es bescanvien un deixeble admirant la fastuositat de la construcció del Temple a la qual Jesús li fa: “Veus aquestes grans construccions? No en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat”.

                                               Ja sortits el grup del recinte del Temple, i situats a la muntanya de les Oliveres, front per front a les envistes del Temple, ara són quatre els deixebles que li fan encuriosits al Mestre la pregunta del quan se succeirà la destrucció del Temple. Jesús no respon al quan sinó que els posa alerta a fi de que estiguin atents a les actituds a mantenir quan s’esdevingui aquesta catàstrofe, que en la descripció que en fa Jesús té totes les característiques del gènere apocalíptic. No han de tenir por. El que els demana és que es mantinguin en esforçada fidelitat al Mestre, que aquesta vegada es presentarà amb poder i majestuositat. Estigueu alerta, vetlleu. No sabreu quan s’esdevindrà aquesta manifestació. Tot prendrà les característiques d’un cataclisme universal i enmig de tantes coses que passaran, les paraules de Jesús –ben al revés- donaran fermesa als deixebles que estaran dempeus i ferms. És aleshores que s’esdevindrà com un infantament de cels nous i d’una terra nova. Serà la definitiva eclosió del Regne de Déu. Caldrà saber qui i com s’estarà “dret” en adhesió al Fill de l’home.

                                               Trobem que és sobrera la pregunta sobre el quan s’escaurà aquesta epopeia. No cal que ens ho digui avui a nosaltres. Orwell ens diu: “qui controla el passat, controla el futur; qui controla el present controla el passat”. De la lectura de la història que és mestra de la vida, bé com a cristians, bé com a seculars, ja hem après que el que ha de venir, ja ha vingut. I tot queda obert a noves vingudes... Avui no ens hem d’estranyar que la vinguda sigui permanent, més ara que tenim consciència de cloure una època i d’iniciar-ne una de nova. El Regne de Déu és present, enmig o dins nostre. No cal esperar sinó validar i convalidar aquesta presència que ho engloba tot. Si estem atents veurem com el món nou s’està gestant, bé sigui a l’Església bé a la nostra societat en la més aguda i punyent actualitat. Cada dia els mitjans ens donen notícies de trasbals i que no ens és permès de baixar els braços. Hem de saber llegir a línies dretes i també entre línies. La composició de lloc i temps se’ns obren per captar la urgència de descobrir que Jesús ara i aquí es manifesta . És allò que sant Bernat en diu la vinguda intermèdia, que és la que a nosaltres en afecta i ens ha de dir la Paraula que no passa.

                                               Cada dia té les seves sacsejades i avui ho podem llegir en una presencialitat, en l’actualitat com mai. Obres els diaris o poses la televisió en els noticiaris i veus més aviat les maltempsades que no pas les corrents de bé, que també hi són i guanyen a les notícies “apocalíptiques”: pandèmies que retornen, que si Glasgow, que si l’Afganistan, que si pandores i corrupcions, Grècia, pasteres, Bielorússia, que si els palestins i els israelites, que si Trump i Bolsonaro, poseu-hi el que vulgueu... Som humans-humans; cristians-cristians. En tot hi una crida a despertar-nos i a mobilitzar-nos a les gestes que obren camins al “retorn i nova vinguda” de Jesús i a obrir senderes d’esperança i de justícia.

                                               No ens deixem prendre per les macro “mogudes”. Centrem-nos en el quefer de cada dia i de cada moment. Jesús espera que estiguem atents i a través de la nostra col·laboració en fer florir un petit cel nou i una terra novella, la nostra, en què a cada albada estrenem un amor “donat” i a cada nit comprovem la fidelitat del Senyor.  El salm 91: l’amor teu al matí; fidelitat teva de nit.

                                               No siguem pessimistes, sinó amb peus ben arrelats en la quotidianitat donem gràcies a Déu que ens permet viure i conviure, bo i sabent que el papa Francesc ens demana que somiem amb ell en una terra nova i un cel nou, tots dos abastant-los a mans fermes i sostingudes. El tarannà de Francesc el trobem explicitat en aquests números 55 i 77 de Fratelli Tutti. No us el perdeu, paraules de pare!

                                               “Invito a l’esperança que ens parla d’una realitat que està arrelada al dedins de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor... L’esperança és audaç. Sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna. Caminem en esperança”.

                                               “Re-començar: Cada dia se’ns ofereix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem pas d’esperar-ho tot dels qui ens governen, seria infantil. Gaudim d’un espai de coresponsabilitat capaç d’iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides. Avui som davant la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna”.              Setmana XXXIII de durant l’any, 14 de novembre del 2021  Sabadell

P. Josep Mª Balcells

Setmana XXXIII de durant l’any, 14 de novembre del 2021  Sabadell                                          

diumenge, 7 de novembre del 2021

Homilia del diumenge 07/11/2021

                                 CONFONDRE  PREU  PER  VALOR

                                               Seguint la petja del que va escriure el papa Francesc, invitant-nos a viure la santedat, no tant l’homologada  pels “dicasteris vaticans per a la canonització dels presumptes sants”, anem a posar en relleu el Document “Gaudete et Exultate (Alegreu-vos i celebreu-ho). Anem al número 144 que comença així: “Recordem com Jesús invitava els seus deixebles a prestar atenció als detalls: entre els que cita, hi ha “El petit detall de la viuda que oferí les dues monedetes”.

                                               Si anem ara a l’evangeli d’avui el “fet” encara queda més realçat i ponderat -com sempre- pel context de l’escena. Ens presenta Jesús atent al que s’esdevé davant dels seus ulls, bon observador. Veu com la gent anava tirant la seva almoina a la bústia del tresor del Temple. Nota en contrast entre uns i altres. Bo i ser laudatori per als rics que hi tiraven molt, es meravella per l’actitud púdica i discreta de la bona viuda (!) pobra (!) que en tirar allò que ho necessitava per viure, dona just el que tenia. Per lloar l’actitud d’ella, dirigint-se als seus deixebles emfatitza -com ho sol fer en ocasions que s’ho valen i requereixen- diu la frase que posa en valor el que dirà: “En veritat us ho dic”. Queda així subratllada la frase encomiàstica: “Uns donen del que els sobra; ella ho dona del que té la necessitat més evident”. Endemés, queda ben reblada en el que el papa diu a continuació en el número següent: “La Comunitat que preserva els petits detalls de l’amor* en què els membres es cuiden els uns als altres i constitueixen un espai obert i evangelitzador, és lloc de la presència del Ressuscitat  que la va santificant segons el projecte del Senyor”. (*Aquí el text hi posa una nota a peu de pàgina que no vull ometre; i ja en veureu de seguida el motiu. Diu: “Especialment recordo les tres paraules clau “si us plau, gràcies, perdó”, perquè les paraules adequades, dites en el moment just, protegeixen i alimenten l’amor dia rere dia”. (Les ha citat vegades de vegades! Em sembla que venen del seu avi!).

                                               Anem-hi més a fons: les viudes al temps de Jesús eren pobres més que de solemnitat. En perdre el marit quedaven pràcticament sense recursos i gairebé patien per la mera i simple subsistència. Socialment eren les “descartades” que en diríem avui. Era pobra i viuda dues xacres aleshores i encara avui dia... Ho sabem tots de com van les coses en les societats discriminadament benestant. Ai, Déu! i més desprès de la pandèmia! Nosaltres ens mirem les coses sense la deguda atenció social! Anem, “sisplau, perdó!” a Càritas, atansem-nos a la Parròquia de santa Anna de Barcelona, pregunteu-ho a la Viqui o a Mn. Peio o Morlans i sabreu què és quedar a la intempèrie i haver baixat els penúltims graons de les pobreses, que en són moltes, a la vegada –hi insisteix el papa- : no és la manca d’aliments, sinó la degradació social en la què un va baixant i es queda sol, desemparat i perduda la mínima estima pròpia...

                                               No passeu per alt l’aclamació abans de l’evangeli. Acostumo a recalcar que el verset dona una explicació pràctica i sintètica de com hem de llegir fructuosament el relat evangèlic que proclamarem de seguida. Diu (en veritat us ho dic! i m’ho dic també jo a mi mateix). Ai el començament truncat de l’evangeli d’avui per mor de ressaltar més la lliçó de la benvolguda pobra viuda, viuda pobra!): “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Al·leluia!

                                               La invitació que suara ens hem fet ens porta com de la mà a entrar en unes discretes remarques sobre l’esperit de pobresa. Encomanem-nos a sant Francesc i si som més ardits del que solem, agafem el document del papa Francesc “Fratelli Tutti”. I que no ens tremolin les mans, perquè la cosa va més enllà de tirar més o menys a les requestes de “fer caritat” de les institucions ad hoc, sinó de fer un rafting sobre no la pobresa, que de ben segur que no és el nostre cas, sinó de donar color i forma a aquest “esperit de pobresa”. Uf, ja ens han ben pescat! Atordits com estem per la lectura del primer capítol de Fratelli Tutti on el papa parla de “Les ombres d’un món tancat”. Se’ns n’ha anat la llum! Les finestres s’han tancat i nosaltres som dins. On és la pobresa, ai, Déu meu? Que sant Francesc ens valgui, perquè no ens hi veiem. Ni ensopegant amb “Un estrany en el camí” que és el segon capítol, on Francesc fa una glosa de la paràbola de “El bon Samarità” que la trobem en seqüències del Open Arms que ara l’estan engrandint per la poca-vergonya nostra: la crisi climàtica comporta les crisis econòmiques, socials, personals. Els ofegats a la Mediterrània tenen noms i cognoms, encara que, si arriben a fer port i franquícia, els tindrem com per “sense papers”. Tirem endavant i arrisquem-nos a entrar en el bosc espès en el tercer capítol (avís per a incauts, abans d’entrar-hi!. Ja m’ho sabreu dir!): “Pensar i gestar un món obert” Allí hi primeja de bon principi el “somni de l’amor”. Somni, sí, i ho diu el mateix papa, conscient que proposa  “anades més enllà”. Llegeixo: “En canvi... (ben significatiu aquest passar pàgina!), “l’amor que és autèntic, que ajuda créixer, i les formes més nobles de l’amistat, resideixen en cors que es deixen completar. La parella i l’amic són per a obrir el cor en cercles per a  fer-nos capaços de sortir de nosaltres mateixos fins a acollir tothom. Els grups tancats i les parelles autoreferencials, que es constitueixen en un “nosaltres” contra tothom, solen ser formes idealitzades d’egoisme i de mera autopreservació”.

                                               “L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor que és el criteri per la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una persona humana”. “Vull destacar la solidaritat, que com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal exigeix el compromís de tots aquells que tenen  responsabilitats educatives i formatives. “Els últims en general practiquen aquesta solidaritat tan especial que existeix entre els qui sofreixen, entre el pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar.

I ara agafem-nos bé que ens podríem marejar! Núm.118:   Reproposar la funció social de la propietat”: “El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats i això té conseqüències molt concretes que s’han de reflectir en el funcionament de la societat” (Pau VI). Dit en poques paraules: On rau la diferència entre el necessari i el superflu”? La solució demà. Cal llegir atentament i amb compromís des del 118 al 127 . Cal detenir-nos-hi perquè potser no ho havíem sentit mai!                                        

POST  SCRIPTUM (= després d’haver escrit)

                                               No me n’he pogut estar. Em semblava haver-vos fet un tort no acabant el que us quedava per dir, quedant-me en uns punts suspensius...

                                               Així, doncs, he aixecat el full de demà del calendari i passo a dir-vos els misteris dels pas dels fulls dels còmics que completen el que es va deixar per dir, pel petit o gran “suspens” de la narració.

                                               No res menys que el que s’explicita en els següents números que us indicava més amunt.

                                               Recordeu que anem a dilucidar en què consisteix la primera benaurança de Mateu; “Feliços els pobres en l’esperit”, tot i que en versió de Lluc la cosa és més crua. Ha dit net i sec: “feliços els pobres” sense atenuants, si és que els poden comportar allò de “els pobres en l’esperit”.

                                               Anem al punt 118. Re-proposar. Mireu que hi ha un prefix estrany: re. Vol dir que no n’hi hagué prou de proposar-ho temps enllà. Sabeu, per què? Doncs, perquè la proposta inicial es va perdre en l’oblit dels temps llunyans. Com que ni hi volíem entrar perquè “picava” de valent. Millor, doncs: apa, oblit i santes pasqües! Els afectava de ple a tots en temps proverbials de pobresa, i ara també per les implicacions socials i personals: les desigualtats que van creixent ominosament...

                                               Al número 119 es diu explícitament que als “inicis” cristians, en  expressió dels Sants Pares, es partia a les clares de la destinació comuna dels béns creats. Diu el papa a continuació “Això duia a pensar que si algú no té el suficient per a viure amb dignitat és degut al fet que un altre se li està quedant”. I sant Joan Crisòstom ho dirà d’una forma més aguda i possiblement mes feridora: “No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los (sic) i prendre’ls la vida” (sic, sic). Acabeu, si podeu: “Quan donem als pobres les coses in-dispensables no els donem les nostres coses, sinó que els re-tornem el que és seu”.(Gregori el Gran).

                                               I per si fos poc, llegiu el n.120 i Joan Pau II diu amb contundència que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada. També Pau VI re-prèn i re-proposa la funció social de tota propietat essent el criteri d’entendre la pobresa i per tant el seu més genuí esperit de pobresa. Cert que afecta als governs, però els fonaments en la mateixa persona, digna d’aquest honorable apel·latiu.

                                               Els altres números deixaten les conseqüències a nivell social i governamental. Bona revinclada ara atenent al COP 26 a Glasgow. No hi haurà solució a la crisi climàtica i a totes les crisis que se’n deriven, si no cobrim els abismes produïts en països que han sofert les rapinyes de totes les colonitzacions, ara els hem d’ajudar amb “diners” perquè no facin com els depredadors governs i gent del Forbes. Al 127  tenim la nova lògica social. De la nova lògica personal aneu als números finals.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXXII de durant l’any, 7 de novembre del 2021, Sabadell