dissabte, 17 de febrer de 2018

Homilia del diumenge 18/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

“HEUS  ACÍ  QUE  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU”

                                               Quaresma: Nou intent amb més intensitat –valgui una aparent repetició, volguda per cridar l’atenció dels no acaben de llegir amb tots els ets i uts que es mereixen els mots- nou impuls, doncs, per a fer ara “vida nova” en les coordenades de l’evangeli.

                                               Tots ens vestirem, ara per ara, de “catecúmens” (iniciats o reiniciats, segons sigui, allà cadascú) per acompanyar i/o ser acompanyats per Jesús com a mestre interior personalitzat en el camí del nostre viure, i del seu mestratge.

                                               Tot l’evangeli altra volta en eclosió floral (heu vist ja els ametllers florits?): de néixer poncella i l’anar alleugerint pètals i fer del botó, en transfiguració interna, un fruit en calmosa i esparançada maduració... Crec que la imatge de la floració és prou vera i bella com per poder-nos posar a fer un acompanyament singular de Jesús en tots els sentits de l’expressió, a fi de poder significar i obrar aquest canvi (convertiu-vos, metanoia) i acompanyament singular que insistentment se’ns demana justament en aquests dies quaresmals. (Tingueu present el missatge del papa Francesc estimulant-nos a “maduració” cristiana, i millor, evangèlica que porta per títol:”El mal s’escamparà taant, que l’amor de molts es refredarà”). Invitacions a posar-nos en camí o bé a intensificar aquest pelegrinatge que fem, potser però mancats de “nous al·licients” que portin novetat i el gust saborós que d’aquesta se’n deriva. Ser “renascuts”: nova imatge prou evangèlica d’encetar la vivència i la sensació d’un successiu naixement. Només anotar el passatge de la conversa sigilosa d’un Nicodem que cerca precisions sobre la seva persona i que descobreix de la mà del Mestre que un pot néixer de nou, si Déu li porta a experimentar-ho. Preguem Déu que ara sigui aquesta bona hora per a tu i per a mi. D’acord? Anem endavant...

                                               Totes les històries bíbliques de la relació de Déu en i amb nosaltres van precedides per una implicació de Déu en la nostra vida. D’això, en termes de poble, se’n diu Aliança. A nivell singular, de la relació interpersonal de cadascú amb Déu, se’n pot i ben dir expressivament aliances, bescanviades. Aquí aquest gloriós amor- fidel o, si voleu millor, aquesta fidelitat en l’amor es fa en un inter-amor que és creatiu i renovat en les petites mostres que s’intercanvien “dos amors”, que viuen una mina d’aprofundiments i manifestacions tan subtils, que bé se’ls podria aplicar allò de que la mà dreta es faci anònima per a la mà esquerra de l’altre. Amor, igual a avançament, anonimat, agraïment i la dolçor que en resulta. No, mai per mai, romanticisme; no és gust fat sinó plenificador; mai serà petit. Honor a qualsevol bri d’amor! Cosa seriosa, a tot ser-ho, tota mostra d’amor, per mínim que pugui semblar, vàlga’m Déu!

Resultat d'imatges de ametllers florits
                                               Tornem a la imatge de l’ametller en plena florida. L’amor és faneròguem; necessita manifestar-se, obrir-se. Cada flor de l’ametller,  tot i néixer en florida conjunta, és singular en la seva singularitat. Som persones i com més ens en “sentim” personalitzadament , més flor única som. Cal destacar la bellesa de la unitat solemne de cada flor, entre les mil flors que s’obren als primers aires primaverals...

                                               Ai que me n’he anat massa lluny i hem d’aterrar en les significacions en cada persona, lloc i moment! Aquests –persona, lloc i moment- són indestriables i novedosos de per sí, oh sí...  Empalmem, doncs.

                                               Déu, sempre, sempre és qui obre camí com a pro-motor en l’entramat de l’amor, i és Ell qui en porta la iniciativa; i en cadascú un hi troba la petja antecedent de la presència i de l’acció divines. Què més encertat que ho visquem com una aliança personal des del moment en que en vàrem prendre “consciència”: des de la primera oficialització en ser-batejats o en saber-nos-en, de batejats. Déu està invariablement a favor nostre, de cadascun.  Déu i jo (o tu, tant se val!) portem els anells, les aliances bescanviades –això és gràcia pura!- i sabem que Ell és per a cadascú l’amor fidel per definició i per dilecció.  Déu no tira mai enrere. Com a company de ruta no deixarà mai de fer-nos costat; en cas necessari acompassarà el seu pas al meu, cansí i penat; i així tindré estímul i alè per a les meves fatigues posteriors...

                                               Seria bo de poder materialitzar la pròpia aliança com Ell ho fa i consta en múltiples “esdeveniments”: l’arc de sant Martí (Noé), taules de l’Aliança (Èxode), naixement (Glòria a Déu: estol d’àngels), bateig en el Jordà /aquest és el meu fill predilecte), transfiguració (escolteu-lo), eucaristia (feu això en memòria meva), passió i mort, resurrecció (nova i eterna aliança) I altres en la vida de Jesús. I en nosaltres: memorials en el baptisme, confirmació i en moments epifànics concrets que cadascú se sap i, de ben segur que tenim memoritzats com punts excels de trobada amb Déu. Arres que un té escrites i ben dibuixades amb amor rebut i donat en el propi llibre de la vida.

                                               No comencem pas amb una Quaresma de via estreta, que pugui denotar una poquedat d’esperit i de minsa espiritualitat. Ambicionem una Quaresma magn-ànima, que propiciï allò que litúrgicament se’n pugui dir la “pràctica o exercici quaresmal”.

                                               Hem de saber traduir al nostre ara el tercet bíblico-litúrgic: “dejuni, pregària, almoina”. Potser ens podria ajudar veure les possibles i plausibles assimilacions amb les virtuts teologals: fe, esperança i caritat i/o bé en les anomenades virtuts cardinals: temprança, prudència, fortalesa i justícia. Què bé que intentéssim quadrar-les unes amb altres! Segur que poden donar joc durador fins a la Pasqua, que és la meta-meta a aconseguir amb l’acompanyament mutu (Déu en nosaltres i nosaltres en Déu), com dèiem, acompanyament que exhali una novetat insospitada.

                                               La Bona Nova que Jesús predicava i segueix fent-ho, que entri en mi i accentuï la novetat de la meva vida de fe. “Ha arribat l’hora” (i és ara com a invitació persistent). “I el Regne de Déu és a prop” (és tota la jugada en ple, immediatesa, insistència). “Convertiu-vos” (atenció a la col·lecta que indica el sentit ple i pregon del que demana com a pregària de tots i de tota la Quaresma: “Déu, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències). “I creieu” (tot en l’àmbit de la FE-CONFIANÇA, tot el més possible; aquí hi trobarem el goig de una nova novetat). “En la Bona nova” (és a dir en Jesús, el company de ruta, viscut de fit a fit, intercanviant-nos una vegada més els anells de fidelitat) Bona, nova Quaresma d’enguany!
Diumenge Primer de Quaresma, 18 de febrer del 2018   Sabadell

dissabte, 10 de febrer de 2018

Homilia del diumenge 11/02/2018 del P. Josep Mª Balcells

LA MANIFESTACIÓ  DE  JESUCRIST,  EL  NOSTRE  SALVADOR.

                                               A punt de deixar, de moment, la testimoniança de l’evangelista Marc, que ens ha acompanyat durant aquestes darreres sis setmanes, i, abans no entrem en el cicle pasqual, precedit per la Quaresma, serà bo fer com una síntesi del que ens ha anat alliçonant Marc. En poques paraules, manllevades del seu relat,  podríem resumir-ho  en aquests versets del primer capítol: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. “Anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Convertiu-vos vol dir creieu. Poseu la vostra confiança, com més plena millor, en el que significa en plenitud l’evangeli.

Resultat d'imatges de jesus el mesias                                               En definitiva, Marc ens vol presentar la figura de Jesús com a Messies, l’esperat i anunciat pels profetes i, a més, com a Fill de Déu, que portarà la Bona Nova de l’amor del “Déu que salva”. El mateix nom de Jesús ja porta aquesta significació. En Marc tenen molta importància els miracles, les curacions i les lluites de Jesús contra el Mal, a còpia del Bé curatiu que fa en favor dels possessos. Segons Marc Jesús actua com un Taumaturg que retorna la salut als malalts. Aquesta accentuació en les intervencions de sanació posa de manifest el perill de que les multituds busquin més aquesta actuació de curació que no pas el seu magisteri, és a dir, la revelació que fa del Regne del Pare que estima a tots ben entranyablement, que seria el nucli més important de la seva predicació. Més endavant caurien en la constatació de que el centre de l’evangeli és la pròpia persona de Jesús. Tot va encaminat a posar la fe no tant ni primordialment en la seva capacitat d’accions curatives, sinó en Ell mateix que és, com dirà: “el Camí, la veritat i la vida”.  Noteu els articles que són en aquest  cas ben determinatius. Ell, Jesús, i ningú més.

                                               De sobres és sabuda la dificultat de comprensió de la persona de Jesús, àdhuc pels mateixos apòstols. Recordeu les preguntes fetes per Jesús als “seus”: “Qui diuen que sóc jo?” i la més compromesa: “Qui dieu vosaltres que sóc Jo?” Una vegada més es dóna aquest fenomen de que ens assabentem de les qüestions fonamentals després de passades. La singularitat de Jesús que la perceben les primeres persones que van tenir els primers contactes amb Jesús, que fa referència directa a la seva doctrina nova, i ensenyada amb autoritat, de seguida per l’efecte vistós i procliu de les curacions, es concentrà en les més variades curacions, desplaçant el punt de vista global i sentit de la manifestació del Fill de Déu, com a nucli de la bona Notícia.

                                               He trobat en les meves converses, diguem-ne pastorals sobre Jesús, que el fet de ser i presentar-se com a Salvador els resulta una mica difícil de copsar-ho. Serà com a contrapartida -dic jo- a una accentuació sobre la predicació de Jesús en front dels pecats, que ha encerclat la visió del què significa el pecat; i això ha portat com un rebuig d’una percepció moralitzadora, en què té més importància el pecat que no pas la gràcia. Això és al meu entendre una visió torbadora que ha tenallat algunes consciències amb pors i destins de càstigs i d’inferns. Ja Pau va insistir en que on abundava el pecat sobreabundava la gràcia. Això ens porta a una consideració àmplia del que significa la Salvació o la Redempció obrada per Jesús.  De Jesús Taumaturg s’hauria de passar al Jesús Redemptor i d’aquest al Déu Pare que ens admet a la seva intimitat en el Fill de Déu.

                                               Són tres els graons en la percepció del paper de Jesucrist en relació amb nosaltres. Ara és el moment de recordar les intuïcions del Cardenal Martini en relació a nosaltres com a lectors empesos pels evangelistes: catecúmens, deixebles, il·luminats i finalment com a místics o experimentadors. Aquest és el trajecte de maduració que hem de transcorre, si volem seguir el camí que feu Jesús, anunciant la proximitat (aquesta en Ell, precisament) del Regne de Déu. Des d’aquest punt de vista complexiu es veu molt clar que quan Jesús ens invita a una conversió no tant és dels pecats, sinó com a transformació personal que no pot ser puntual, com d’una vegada per sempre, sinó com un trobament amb Jesús en el que té d’experiència vivencial, enriquida per un anar a fons, almenys intentant-ho en successives experiències. A això ens ha de portar l’experiència de l’assimilació de l’evangeli.

                                               Aquesta manera d’atansar-nos, no superficialment sinó dins del dins de Jesús, m’ha portat a citar un paràgraf  de l’obra “Jesús de Natzaret, en subtítol: Aproximació a la Cristologia d’Olegario G. de Cardedal que de la seva obra en resum ens diu: “Nosaltres oferim aquesta humil aportació, sistematitzant la nostra comprehensió de Crist a la llum de la categoria del trobament.  Pensem que aquesta doble categoria “presència-trobament”, propera a la perspectiva bíblica i a la sensibilitat de l’home contemporani, és vàlida per expressar el caràcter històric, personalista, presencial i comunitari de la fe i de l’existència cristiana, i perquè amb ella s’esclareix el sentit, la necessitat i el valor de les mediacions per al nostre trobar-nos en Jesús; encontre amb Ell a través del germà, en l’Església i en el món, referenciant-nos a Crist, amb el què no fem sinó repetir en sentit invers el camí pel qual Déu ha arribat a nosaltres. Som conscients, tanmateix, que la cristologia ha de ser pensada avui des de la soteriologia (tractat sobre la salvació) i aquesta des d’una anàlisi antropològica que il·lumini la pregunta fonamental: Què és la salvació per a l’home en la seva identitat personal, en la seva referència solidària amb la comunitat, i en la seva humanització des de l’acció històrica i des de l’obertura al misteri que anomenem Déu? Unes línies més endavant afegirà: “situant la cristologia en la perspectiva de l’antropologia i de la pneumatologia (tractat de l’Esperit Sant i de l’espiritualitat) ens situarem en temes tan greus com la hipotètica alternativa entre plenificació humana i divinització, entre la realització de l’existència com a consecució o la seva acceptació com a gràcia, la creativitat innovadora de la història o la revelació com a magnitud referida a Jesús i esdevinguda cada dia en l’esperit, en temes com la llibertat o l’alliberament; en definitiva, ens haurem de plantejar i donar adequada resposta a aquestes afirmacions: Els cristians no sabem qui som, ni què és l’Església en la què vivim, ni per a què està en el  món, si no recordem o redescobrim qui és Crist. Qui no recorda, no té capacitat d’espera i qui no espera, perd la memòria. Una i altra només es troben en l’amor”. “L’autor ens dirà al pròleg del llibre: “l’autor no ha intentat només ex-plicar l’objecte a què es refereix, sinó també im-plicar a qui es dirigeix. I tot això per a poder comprendre el què ha estat la vivència cristiana primordial: Déu s’ha fet trobadís a nosaltres en Crist, i en conseqüència, en Crist podem nosaltres trobar-lo a Ell; en Ell ens trobem a nosaltres mateixos i des d’Ell tenim la possibilitat i sentim la urgència de realitzar el trobament interhumà”. El concepte de salvació té un paper central dinàmic i dinamitzador en Crist i en l’Església; ens interrelaciona amb Crist d’una manera substantiva i amb Ell com a únic mitjancer ens obre definitivament a Déu; bé podem  dir: Pare, Fill Jesús i Esperit Sant qui mou, remou, promou i commou el nostre esperit.

                                               “El trobament en Crist no és una meta a la que s’arriba, sinó més bé un camí en el que un se situa. En el caminar és on es revela com a Camí que porta a la Vida, i com a Veritat que conforma la llibertat. Qui viu com Ell, sap qui és, perquè a qui fa el camí amb Ell se li dóna a conèixer. (Realitats viscudes a Emaús). No és estrany que la teologia es doni de la mà amb la litúrgia en el concepte definitiu de la Redempció. Recordem que Joan Pau II titulava la seva primera encíclica: Redemptor hominis. El Redemptor de l’home. Bona i dinamitzadora síntesi de l’Evangeli.
Diumenge VI de durant l’any, 11 de febrer del 2018   Sabadell                                              

dissabte, 3 de febrer de 2018

Homilia del diumenge 4 de febrer de 2018

L’EVANGELITZACIÓ,  LA  PARAULA-CLAU

                                               Marc denomina els seus relats sobre Jesús, el Fill de Déu, com a evangeli, que literalment vol dir “bona notícia”, i inaugura amb aquest mot tots els relats que l’haurien de succeir, és a dir els dos altres sinòptics (Mateu i Lluc) i, a més, el que va venir més tard, vull dir, el de Joan. Hi haurà altres “evangelis” que no varen ser acceptats com a tals per l’Església. Són els anomenats “apòcrifs”. Els reconeguts com a normatius es denominen “canònics”, tal com la paraula dóna a entendre, dins d’un cànon, d’una llista dels acceptats.

Resultat d'imatges de presó joan baptista                                                Seguim, doncs, avui amb la lectura directa de Marc (1, 19-39):     Ja després de l’empresonament de Joan Baptista, que es considerava  el pre-cursor, el que passa davant, gairebé com a continuació de la seva predicació, Jesús inicia la seva vida pública, la predicació que el portarà pels vilatges de Galilea, sobretot predicant a les sinagogues l’adveniment apressant del Regne de Déu, demanant una adhesió basada primer en el seu missatge validat per curacions diverses i després entenent que havia de ser l’acceptació de la seva mateixa persona com a enviat per Déu, la qual cosa suposava un canvi en la concepció de Déu i en una comprensió aprofundida de les creences del poble d’Israel

                                               De seguida, la notorietat  de la seva actuació corroborada per accions curatives, miraculoses, anirà desvelant el secret del designi o projecte de Déu que es revelava com a proper i accessible. Els profetes l’anomenaven Emmanuel és a dir: Déu-amb-nosaltres. Eren invitats a sentir que Déu els estimava i els cridava a entendre i a viure el Déu dels seus pares, entroncant la història del seu poble amb una nova visió de Déu i d’ells mateixos. Continuïtat i novetat alhora.

                                               A seguit del que succeí aquell dissabte a la sinagoga de Cafarnaum, on la gent s’admirava de la que conceptuaven com a doctrina nova i que en  dir-la ho feia amb una autoritat tota seva i nova, la gent s’hi va entusiasmar, per això acabat el repòs d’aquell mateix dissabte, es congrià a tarda vençuda tota una multitud cercant curacions vàries. Jesús els atén. Molt de matí, però, es lleva Jesús buscant un lloc retirat per poder resar, i entrar en contemplació amb el seu Pare. No trobant-lo a casa, el cerquen els deixebles per fer-li avinent que una altra gernació l’esperen per ser curats... Jesús els sorprén dient-los d’anar a altres poblacions i no quedar-se centrat únicament a Cafarnaum. Aquesta és la missió que el Pare li tenia encomanada.

                                               El Cardenal Martini de l’evangeli de Marc en diu l’evangeli dels catecúmens, és a dir d’aquells que han descobert que la trobada amb Jesús propicia un camí de transformació, bé sigui del paganisme, bé del judaisme excessivament moralitzant i ritualista (i aplicat als nostres dies: a tants que no han madurat encara suficientment tot el que suposa l’haver descobert vivencialment a què invita l’evangeli que porta a la petició del baptisme en un ambient adult o de context de paganisme. D’aquest nucli absolutament necessari se’n dirà el kerigma, o primer anunci, allò essencial per donar el pas vers la fe proclamada i, en els adults d’avui dia, rebatejada, en el sentit de renovar la gràcia baptismal. Avui es torna urgent replantejar la formació vivencial dels que o bé s’han allunyat o bé segueixen practicant, però amb uns coneixements i / o vivències poc madurades. Dels catequitzats en ús en situacions depassades, avui es veu la necessitat, àdhuc urgència de refer el teixit existencial del cristianisme de molts, o que poc han sentit de Jesús, o bé que se n’han allunyat,  sense haver experimentat una conversió en la manera de percebre Déu i la pròpia relació amb Ell a través d’una experiència de salvació, de canvi en el sentit del viure. El papa Francesc sintetitza així al primer anunci o kerigma: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te i ara és viu al teu costat cada dia per il·luminar-te, per enfortir-te i per alliberar-te”.

                                               Avui quan ja fa temps que la formació permanent s’ha introduït en el camp professional, encara ens trobem en l’àmbit eclesial amb evident escassetat de continguts renovats o de vivències de l’evangeli operatiu. No és suficient ni la preparació d’algunes primeres comunions de fa temps i, amb l’abandó, de posteriors aprofundiments de la fe o  bé com no deixa de ser freqüent en noves generacions que poc han sentit parlar sobre Jesús ni en les crides de l’evangeli a aquests indiferents o allunyats, sense però haver pogut fer experiències vitals, a propòsit de l’evangeli.

                                               Hi ha intents de teixir una xarxa d’experiències –se’n diuen catecumenats, aprofundiments en la fe- que atansin a un Jesús redescobert i a fer un camí que desentranyi el que significa Crist com a revulsiu de la vida personal i social. Sigui per l’edat avançada, sigui perquè manca l’impuls de la joventut que trobem a faltar, ens sembla als “de sempre” que ja en tenim prou amb un camí sense l’ímput dels que s’inicien amb descobertes que posen novetat en el que creiem i en el que fem. Quanta manca d’entusiasme!

                                               No fa pas massa dies que un grup que ja havia pres presència en els àmbits de la premsa, un grup laïcal, feia una crida col·lectiva per promoure l’escolta als allunyats. No n’hi ha prou amb  l’atenció als que freqüenten les nostres parròquies, tot i que són pocs els que demanen a l’Església una atenció més acurada d’aprofundiment de la fe. Pocs i sempre els mateixos... Ho he dit més d’una vegada. Amb l’eucaristia dels diumenges només, no n’hi ha prou per a progressar en una vida marcada pel Crist. Tots hauríem d’estar en actitud de obertura i de receptivitat en  ordre a una maduració d’aquelles actituds que Martini descrivia lligades als evangelis. Començant pel de Marc que era segons ell el dels catecúmens, és a dir, els del kerigma o primer anunci, que porta a la fe explícita. El de Mateu que seria els dels deixebles, que és la de la fe contrastada en l’acció quotidiana. El de Lluc els dels il·luminats, d’aquells que tenen una visió de conjunt entre la fe i tot el fenomen humà i la història, vistos des de Déu. I el de Joan que respondria als místics o grans experimentadors de Jesús, on la fe es fon amb l’amor, un amor que es fa servei.

                                               Els signants de l’article “Escoltar els allunyats” fan aquestes consideracions: Ens preguntem si com a comunitat, estem suficientment amatents als qui s’han allunyat de la vida eclesial. Són càlides les nostres comunitats? Són sal i llum del món? Som audaços a l’hora d’anunciar  el que creiem? Com podríem establir ponts amb els allunyats? Emprem un llenguatge prou entenedor? Sabem fer transparent el rerefons espiritual i transcendent que encoratja i dóna sentit a les nostres accions socials? En l’escola cristiana presentem realment l’opció per Crist?” Més endavant citaran el papa Francesc que ha subratllat a l’Evangeli gaudium que l’Església ha de sortir d’ella mateixa, trencar l’endogàmia i esdevenir missionera. Cal sortir i anunciar allò que creiem als qui ho ignoren, però, també escoltar i acollir els qui ja ho coneixen, però s’han allunyat.

                                               “Tota formació cristiana –puntualitza el papa Francesc- és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que imposi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. Manca formació vivencial, i què fàcilment ens en sentim eximits, ai las!
Diumenge V de durant l’any, 4 de febrer del 2018.  Sabadell

diumenge, 28 de gener de 2018

Homilia del diumenge 28/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  DISCIPULAT  DE  JESÚS, EL  NOSTRE  MESTRE

                                               Si a l’evangeli d’avui ens hi poséssim ben de cor entre els primers oients de Jesús, ens deixaríem prendre, junt amb les altres persones que ens trobaríem a la sinagoga, d’una sensació de meravella, de novetat com d’assistir per primera vegada a sentir un predicador que ens porta a una nova visió de Déu amable i de la relació invitadora que  promou entre Ell i nosaltres. Ensenyaments que ens porten a una ponderació sigui pel què diu i també per com ho diu. De seguida es posa en evidència que no estem en el tipus d’ensenyament dels lletrats en ús. Per sobre d’ells excel·leix, perquè dóna la sensació de que parla més que res a través de la seva persona, de la seva aura. Atreu!, aquesta és la veritat. La novetat rau en que parla de cor a cor; un el sent com molt endins. La seva paraula va acompanyada d’una atracció interior que delecta i invita a coronar-la amb un seguit de ressons que et fan rumiar... Sentit una vegada et donen ganes de sentir-lo novament. Un percep la diferència com de la nit al dia entre el dir repetitiu dels habituals expositors de la sinagoga i les intuïcions de Jesús, diria que profètiques. Novetat en tots els aspectes. Se l’entén i qüestiona.

                                               La sorpresa ens captiva i ens fa passar imperceptiblement de mers oients a ser-ne freqüentadors. I a mesura que l’anem sentint ens va florir al cor un voler-nos seguidors, deixebles un hom diria. Aquest capteniment ens porta a escoltar-lo no ocasionalment, sinó a seguir-lo en volgudes ocasions noves. S’il·lumina a poc a poc una relació de deixebles a Mestre en desig i esperança. Sembla talment que parlant a tota una gernació, em parli de persona a persona. Em sento pres per la seva paraula, feta meva, per consonància i comunió. Comunicador a intimitat...

                                               El que ha començat com un somni de posar la vivència del context llunyà narrat pels evangelistes al nostre “present històric”, ara pot esdevenir una detinguda i estimada relació del Mestre amb mi, el deixeble. Amb tu, el deixeble.

                                               Tinc al davant un llibre que s’anomena Concordàncies del NT. En ell hi ha ressenyades totes les vegades en què els evangelis tenen frases que contenen l’expressió Mestre. És una vertadera fruïció anar-les llegint en llurs contextos. S’hi donen totes les modalitats i matisos dels sentiments. En compto més de cinquanta! Hi ha tota la gamma possible: de prec, de desig, de súplica insistent, d’estupefacció, de petició d’aclariment del sentit de les seves paraules, de compassió, d’adulació per part dels oponents, de confirmació de ser-ne, de Mestre, de qualificació com a Mestre bo, d’adhesió de cor, de manifestació d’amistat, d’un tu a tu respectuós però íntim. Tot s’hi troba, fins al punt de que s’arriba a fer-ne “el Mestre, per excel·lència. Tot plegat arriba al clímax quan en ocasió de la desconsolada recerca que fa la Magdalena i de cop se li presenta el Ressuscitat i hi ha el millor encontre en el sol bescanvi de dues paraules: Maria!, Rabboni! (mestre meu); i tots dos es fonen en un amor que no el sabrem mai explicar: és el cim del mestratge i del discipulat.

                                               Un discipulat a qui es traspassa vida i missió. De deixebles passem, gairebé sense ni adonar-nos-en, a apòstols, enviats a escampar la vida que rebem i que és missió per invitació del Mestre i perquè la sintonia i comunió que s’ha generat entre Ell i cadascú de nosaltres, ens porta a proclamar la glòria de Déu i a voler fer partícips els altres del goig i de la fortuna que hem fet en l’amistat amb el Mestre.

                                               Tot això em porta com de la mà a la cita i a comentar dos documents eclesials en els quals de l’ensenyament del Mestre en diem evangeli i de la seva sintonia cordial i vivencial en direm evangelització pròpia i, en conseqüència, dels altres. El primer és del papa Pau VI en l’exhortació apostòlica: “L’evangelització en el món contemporani”, datada l’any 75, a només deu anys de l’acabament del Concili Vaticà II.  I l’altra molt recent sobre el mateix tema, del papa Francesc “La joia de l’Evangeli”. Cal començar dient que hi ha una plena identificació entre Jesús-Mestre amb totes les narracions que contenen els seus ensenyaments. El missatge s’identifica amb el missatger. És la millor constatació de que Jesús diu el que viu i ho expressa de tal manera que només el to, la convicció, el gest ens permet de trobar-lo tot en cada mínima expressió. L’adhesió és a la persona, més enllà de les seves concretes expressions.

Resultat d'imatges de concili vaticà ii                                               Ja en data del 63, en ocasió de l’obertura de la segona sessió del Concili, Pau VI havia dit que no podíem oblidar mai que “el Concili ha de tenir present que tot ell ha d’estar centrat en Crist que és el nostre principi, el nostre guia i la nostra esperança i meta; Crist del qual venim, pel qual nosaltres vivim, al qual nosaltres anem...” “És –continua refermant- oportú, que aquest Concili parteixi d’aquesta visió, o, encara més bé, d’aquesta celebració mística, que proclama  Nostre Senyor Jesucrist  el Verb encarnat, el Fill de Déu i el Fill de l’home, el Redemptor del món, això és l’esperança de la humanitat, i el seu Mestre únic i Suprem Pastor, Pa de vida, Pontífex nostre i Víctima nostra, l’únic Mediador entre Déu i els homes, Salvador de la terra, el Rei que ha de venir del segle etern. I aquesta celebració declara al mateix temps que nosaltres som cridats per Crist, que som els seus deixebles, els seus apòstols, els seus testimonis, els seus ministres, els seus representants; i també, amb tots els altres fidels, els seus membres vivents, units en aquest immens i únic Cos Místic que mitjançant la fe i els sagraments, Ell mateix es forma al transcurs de les generacions humanes, que és la seva Església, societat espiritual i visible, fraterna i jeràrquica, avui temporal i demà eterna”.

                                               Breument, diu Pau VI: “Proclamar de ciutat en ciutat sobretot als més pobres –que són sovint els més ben disposats-, l’anunci joiós de l’acompliment de les promeses i de l’aliança proposada per Déu, aquesta és la missió per a la qual es declara enviat pel Pare. Tots els aspectes del seu misteri –l’encarnació mateixa, els miracles, els ensenyaments, la convocació dels deixebles, la missió dels dotze, la creu i la resurrecció, la continuïtat de la seva presència enmig dels seus- formen part de la seva activitat evangelitzadora”. “Enviada i evangelitzada, l’Església mateixa envia evangelitzadors. Posa en llur boca la paraula que salva, els explica el missatge de què és dipositària, els dóna el mandat que ella mateixa ha rebut i els envia a predicar. Predicar no llurs idees personals, sinó un Evangeli, del qual ni ells ni ella no són amos ni propietaris absoluts a disposar a llur albir, sinó ministres per transmetre’l amb summa fidelitat. Hi ha, doncs, un lligam profund entre el Crist, l’Església i l’evangelització”. (Evangelització en el món contemporani)

                                               No cal parlar de “La Joia de l’Evangeli”. N’hem glossat tantes crides; amb tot valgui aquesta per totes: “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i  més de Crist i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament: “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. I a més a més aquest clam: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesús...”.

Diumenge IV de durant l’any, 21 de gener del 2018.  Sabadell

dissabte, 20 de gener de 2018

Homilia del diumenge 21/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  REGNE  DE  DÉU  ÉS A  PROP

                                               La litúrgia sembla que s’emmiralli en el principi de l’evangelista Marc. No sé pas les vegades que hem tornat sobre el començament del seu evangeli. Començar quelcom  té la seva gràcia. Aquí és ben bé com un esdeveniment que com una sortida de sol desvetlla colors i aire nou. Ja ben de bon començament Jesús crida els seus primers deixebles. Ho fa gairebé imperativament. Ells secunden la crida i ho deixen tot: treballs, família, tot. Els dóna una motivació única: un nou poble començarà  a desplegar-se als seus ulls atònits. Seran “pescadors d’homes”. Ves a saber què deu voler dir això? Els crida a fer-li costat. Seran itinerants com ell mateix. Crida tothom a obrir-se a un Regne de Déu, del qual no saben pas massa bé què deu ésser, però la fascinació del mestre val de moment per tota explicació. Així ho comencen a entreveure deixebles i oients. Li fan confiança... Ja aniran descobrint migdies de llum més endavant.

Resultat d'imatges de pare abba                                               La “lleva” dels primers deixebles porta ressons d’urgència. Molts d’ells foren deixebles de Joan que fou empresonat per Herodes. Ell mateix els va invitar a posar-se al costat de Jesús. Ben diferents els predicadors, l’un de l’altre, a fe! Tot plegat no deixa de tenir un punt de risc i d’aventura. “Ha arribat l’hora!”, diu amb una certa solemnitat. Quina?  Què vol significar tanta pressa? Però, amb tot, li fan confiança. Aquest, ara per ara, anomenat obscurament Regne de Déu té tot un seguit de novetat i de misteri. La gent sentint-lo parlar s’hi embadaleix, més sobretot quan alguns malalts queden alliberats de les seves dolències. Els comentaris surten espontanis: “Mai ningú no havia parlat d’aquesta manera”: contingut, manera de fer-ho. Capten la novetat per contraposició a la manera dels fariseus i lletrats que no deixen de ser ominosos, demanant sempre un seguit de normes que aclaparen més que no ajuden. La mateixa imatge de Déu té tanta i tanta novetat! El fa proper, accessible, el fa estimable, l’anomena Abbà i, en repetir-ho, s’hi senten tan, però tan a prop! És pressentit com a Messies; però ell no vol que es difongui aquest apel·latiu, per por de ser mal entès. S’enroca en posar silenci a aquella figura que era el desitjat del seu poble. Marc ho recordarà com a desig exprés del Mestre. La cosa demana temps per a poder delimitar ben bé l’abast d’aquesta denominació. Per això prefereix parlar del Pare com qui es complau amorosament en els seus fills, com a Poble de Déu que ells saben bé que ho són. Bé ho diuen els profetes i els ho han repetit a les sinagogues dels dissabtes vegades i vegades... Tot es basa en la confiança i la fe que sempre els posa per davant de qualsevol actuació; aquestes -fe i confiança- els aniran obrint camins de major coneixença. La fascinació de la seva persona de moment sosté la seva progressiva identificació com a oients primer, després ja “seguidors” d’alguna manera. En veure’l rodejat d’uns dels que Ell mateix anomenarà deixebles, endevinaran que tot plegat pren la forma d’un moviment, al qual podran secundar-hi a diferents nivells.  Alguns en veure’l acompanyat  d’un  grup consistent de deixebles, senten també l’atracció d’ajuntar-s’hi...

                                               De l’atracció de la persona aniran tots passant a entendre’l a ell mateix, no a les seves paraules, com una manera de viure i de conviure. La sorpresa els anirà guanyant. Així es presenta en els poblats de Galilea. Parla la seva llengua. Fa comparacions amb el que ells entenen: camp, arbres, ramats. La seva anomenada va obrint-se camí i les gents es van aglomerant al seu redós. Mai no en tenen prou... Fins al punt, ell, de témer de ser masegat per la munió d’oients i de malalts que el segueixen.

                                               La irrupció del Messies és patent en la seva “hora”. Pau ens la fa sentir també com a pròpia. Serà així per deixebles que s’aniran succeint, ja més fora dels límits des d’on s’ha anat propagant la seva doctrina i la seva figura; i Pau ens la presenta com una oportunitat única: “no podem deixar de perdre l’oportunitat” de fer-nos-en també nosaltres com els primers deixebles. Ens ho presenta com una oportunitat, com una urgència a tenir-la present i ha adherir-nos-hi. És com si fos el mateix Mestre que ens invita a compartir el Regne que va iniciar allà temps i que abasta gent nova, possibles seguidors, que foren els dels primers apòstols i també nosaltres mateixos. Secundem la invitació de Pau que ara ens l’actualitza la litúrgia. Atents als ressons que ens arriben. Pau ens en dóna la concreció. Des d’ara hem de viure un apressant “com si”... Ens en manifesta el sentit de la urgència: perquè aquest món que veiem amb el ulls passa aviat. Una invitació a viure la intensitat del present, entrant-hi amb delectació i descobrint-hi el seu misteri, la seva aura. És una descoberta fora mida: és com si visquéssim els temps de Pau, més encara, els mateixos dels de Jesús. Això té ben bé característiques de miracle i de desbordada novetat. Vertaderament “Déu és a prop”, tan a prop que el sentim no fora, sinó dins nostre. Aquest Regne el sentim que ens crida tant dins com fora. Tot esdevé una proclama. Ens hi sentim seduïts. És el parenostre que anem resseguint una i altra vegada: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Ens el dibuixa el prefaci de la diada de Crist Rei: “Regne de veritat i de vida; regne de santedat i de gràcia; Regne de justícia, d’amor i de pau. Regne que s’obre pas d’una forma esforçada, amb les dificultats pròpies d’un programa utòpic, mai  realitzat en el nostre món, ni en els mons venidors. Serà el nord al qual adreçarem els nostres esforços, sempre deficitaris, però sempre esperançats.

                                               Anar aconseguint graus de plenitud, d’esperar que les lluites per un demà millor, les anem veient com prenen cos i com posem més justícia en la fraternitat. Començant per casa i a redós de casa. Cercles concèntrics en expansió on es van irradiant petites conquestes del terreny de ningú que anem fent que sigui camp comú, camp de tots.

                                               No val a dir-nos a nosaltres mateixos com a tall d’excusa  que no podem arreglar móns que no funcionen. Arreglem allò accessible, començant per nosaltres mateixos i així per osmosi rendirem col·laboració fraternal ben efectiva. Això que hom pot fer, no s’ha de perdre l’ocasió de fer-ho. Sempre serà oblidant-nos que nosaltres estem al centre d’allò que s’esdevé a prop nostre. Poc és molt. Ser més i millor està a les nostres mans. Sempre serà en la  gratuïtat de l’anonimat. Farem família, farem que se’n sentin. Mans a l’obra que el temps és fugisser i podríem no arribar-hi a temps.

                                               M’ha agradat el que diu de si mateix Ramon Prat en un llibre gairebé com a testament de la seva cursa espiritual, quan posa la seva manera de viure després de diverses etapes de desenvolupament en la fe:  “Vaig observar que, en els evangelis la relació  de Jesús de Natzaret amb Déu (Abbà), era una relació interior, humil, oberta i sense condicions,  relacionada amb tothom sense barreres, però des d’una opció preferencial pels pobres i exclosos de la terra, que el portava a estimar fins al final, i, tot i que el van eliminar, la va viure amb confiança i abandó. Jesús de Natzaret va anomenar aquesta manera de viure amb l’expressió regnat de Déu, que vol dir que en obrint-nos a Déu (Abbà) de tot cor regna la veritat, la justícia, la llibertat, la pau i l’amor, però no com uns conceptes universals abstractes i ideològics, sinó com una manera de viure concreta i senzilla, a l’estil de l’espontaneïtat “dels ocells del bosc” i de la “bellesa dels lliris del camp”. Aquest oferiment de la tendresa de Déu fou el gran regal de Jesús de Natzaret a la humanitat.  M’he adonat que aquesta exploració vital del Regne de Déu en el nostre interior i en el misteri dels altres genera una manera de pensar i de viure que t’ajuda a anar passant de l’egolatria (adoració immadura i infantil de l’ego) tancada en un mateix, a l’alteritat oxigenant i serena d’obertura als altres i, també, al misteri amagat en el fons  de tothom dins la història. Aquesta manera de viure és l’actitud  que de vegades  he descrit com la segona ingenuïtat, en la qual, al mateix temps  que vaig desenvolupant un pensament crític en sintonia amb la modernitat i el món secular, no perdo la intuïció  ni la capacitat de jugar i fruir del present pròpia dels infants. Es tracta d’anar passant d’una ingenuïtat precrítica a la ingenuïtat postcrítica. (Record de Déu. Pelegrinatge a la recerca de l’infinit. Ramon Prat i Pons. Pagès edit.)
Diumenge III de durant l’any. 21 de gener del 2018  Sabadell

dissabte, 13 de gener de 2018

Homilia del diumenge 14/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  DE  LES  CRIDES

                                               L’evangeli d’avui, del principi del de Marc, a penes començar-lo, ja ens porta a les primeres vocacions evangèliques; a més, amb la pàgina del llibre de Samuel, on ell, desconcertat de primer, al final el sacerdot Elí li ensenya a saber distingir la veu de Déu i aprèn ja, de ben menut, a saber quan és que Déu li parla i percep bé la vocació de profeta que enclou aquesta crida. És bo de començar l’any amb aquesta proclama d’expectatives humanes en la veu que, natura i Déu, criden i en els diferents ressons que implica la Paraula de Déu, quan la sentim com dirigida a nosaltres. Aquest to interior i  invitador que li sabem reconèixer ens el mostra com a una vocació personal. Que la tenim tots; a tanta grandesa i responsabilitat estem cridats!

                                               Que la vida cristiana sigui una crida oberta, àdhuc permanent, a créixer, a tenir cura en els aspectes més variats de la “condició humana”  hauria de ser considerada, a aquestes alçades, no gensmenys que com una vocació. Deixem de banda la consideració vocacional com a cosa exclusiva de sacerdots o religiosos, només. Avui, resseguint les afirmacions del Vaticà II, ja no queda ningú fora d’aquesta consideració –dic, consideració, deferència, al·lusió, crida, vocació-. Només cal obrir les pàgines de la Constitució pastoral Sobre l’Església i el món actual i ja en les primers expressions –emfàtiques- s’hi llegeix: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, són també les dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor. La seva comunitat està formada per homes que, vinculats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare; i han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots. Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària del gènere humà i de la seva història...” “El sant Concili, doncs, reconeixent l’altíssima vocació de l’home i afirmant un com germen diví inserit en ell, ofereix al gènere humà la sincera col·laboració de l’Església per a la instauració d’una germanor universal que respongui a aquesta vocació”.  Afegirà, després, “Què és l’home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que encara subsisteixen malgrat els progressos tan enormes que s’han fet? Quin valor tenen els èxits assolits a un preu tan car? Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar de la societat? Què hi ha després d’aquesta vida de la terra?”  I encara més: “Creients i no creients, generalment estan d’acord en això: que tots els béns que hi ha a la terra s’han d’ordenar en funció de l’home, que n’és el centre i el cim”. Pas a pas anirà afegint. “Des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per al seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres”.

                                               “En la unitat del cos i de l’ànima, l’home, per la seva mateixa condició corporal, és una síntesi de l’univers material, i per mitjà d’ell, els elements del món hi assoleixen els cims més enlairats i aixequen la veu de lloança lliure al Creador. El diàleg fraternal entre els homes no troba la seva perfecció a nivell de la tècnica, sinó més endins, en la “comunitat de persones” (Mounier), que exigeix el respecte mutu envers la seva plena dignitat  espiritual. A fi de promoure aquesta comunió entre les persones, la revelació cristiana ens aporta una gran ajuda i al mateix temps ens guia a una concepció més fonda de les lleis de la vida social, que el Creador va gravar en la naturalesa espiritual i moral de l’home.

                                               Que tot això abasti de ple tota la rodonesa de la terra, més enllà de religions i d’humanismes diversos,  ho podem rastrejar d’una manera similar en els ideals del desenvolupament del capteniment de la persona amb creixent consciència del què és, i d’on va. Tot això es fa amb un calc molt semblant per a tothom “ben nascut” –perdoneu l’expressió- i progressivament dotat de noves sensibilitats de maduresa ètica i existencial entre les moltes facetes del “polièdric mirall humà” (Papa Francesc). Tothom, en qualsevol cultura és un vocacionat a ser ell en intersecció amb les coordenades existencials del seu entorn, una vegada purificada la “ganga” adherida que sempre comporta qualsevol estil de vida.

                                               “L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui que l’Església ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella -al mateix temps- revela a l’home el sentit de la pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que només Déu, al qual ella serveix, dóna resposta  als anhels profunds del cor humà, que mai no es sacia plenament amb menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes religiosos, com ho demostra no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una infinitat de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber sempre, almenys confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del seu treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església al món li recorda aquests problemes. Només Déu, però , que ha creat l’home a imatge seva i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta ben acabada, i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu Fill que es va fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

                                               “Partint d’aquesta fe, l’Església pot preservar la dignitat de la natura humana de tot el vaivé d’opinions que, per exemple, o bé rebaixen massa el cos humà, o bé l’exalten massa. No hi ha cap llei humana que pugui emparar tan bé la dignitat i la llibertat personal de l’home, com l’Evangeli dels fills de Déu.
Imagen relacionada                                               Nosaltres els cristians, doncs, no som pas diferents en les coincidències basilars que podríem enunciar com en la Declaració dels Drets Humans (1948) i dels pobles (1999).  Amb més raons, també ho subscriuríem des d’una visió de fe .  Intentant baixar al concret i resseguint els pilars de l’educació que s’han declarat successivament en el document del 1972 Aprendre a ser, dit també l’Informe d’Edgar Faure; remodelat en el document del 1996, també de la Unesco, amb aquest títol: Educació: hi ha un tresor amagat dins. Darrerament hi ha un nou Informe, titulat pel seu presentador i coordinador: Sobhi Tawil: Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial, del 2015. La seva concepció d’home la trobem ben rica i suggeridora, en vistes a donar unes visions educatives de la persona humana, que la sintetitza en els pilars de tota educació, sigui la persona que sigui i tingui l’edat que tingui. La primera faceta a posar de relleu és que l’home és tota la vida un aprenent i aprendre a aprendre que pot semblar una simplicitat, amaga tot el dinamisme necessari per portar endavant l’aprenentatge de ser home, i de ser-ho cada vegada millor i més en profunditat. L’educació bàsica s’obre en aquests quatre aspectes essencials:

            - Aprendre a conviure, a saber viure junts: Només en la descoberta de l’altre i entrant-hi en connexió des del respecte, des de la proximitat, des del diàleg, des dels compromisos, des de l’empatia fins a arribar a la filia (amistat), a l’estimació enriquidora  mútuament. Aquest aspecte es considera més fonamental avui en dia on les relacions interhumanes són bàsiques en una cultura de globalitzacions, on espai i temps d’alguna manera són relativitzats. Diu el document: “Alguns pensaran que és una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un cicle perillós sostingut pel cinisme  o per la resignació”.

            - Aprendre a saber: Avui en un món que substancialment flueix, que els canvis s’acceleren; avui més que mai hem de saber en quin món vivim- àdhuc en el que viurem totes les nostres generacions... Saber-se situar. Tenir una àmplia cultura general sempre oberta a tanta informació –sobrera- que haurem de saber processar. Avui no podrem dir mai: “d’això ja en sé prou”. La formació permanent no pot acotar-se només en la professionalitat, tot admet un més i un millor. Avui la humanística és un deure en obsolescència: caldrà preservar-les, les humanitats; saber pensar, tenir sentit crític. Tenir el cap ben “moblat”. Tenir capacitat d’admiració, de saber relacionar, tenir un bon cabal de lèxic, de lectures comprensives; saber-se “manejar” en termes humans i divins. Res de tot l’humà ho conceptuo com aliè”.

            - Aprendre a fer: en tots els aspectes de manualitats, de creativitat en l’expressió personal: gestual, emocional, capacitat de treball, de persistència, de saber ser pràctic, de tenir iniciativa; saber fer un constructe mental, saber desentranyar, resoldre problemes, tendir nexe entre les percepcions, la imaginació i la ment. Treballar la memòria, saber el per què i el com de les coses materials i  imaginatives; oberts a descobrir i a gaudir en el fer. Saber treballar en equip i cooperativament.

            - Aprendre a ser: Fou el punt rellevant del primer Informe Delors. Capacitat d’autonomia, de coneixement d’un mateix, de judici. Ser lliure, fugint de dependències que esclavitzen. Capacitat de ser responsable d’un mateix i dels altres, en mesura creixent, Explorar totes les capacitats i talents propis i saber-los explosionar per bé, saber que un té “deures i havers”, ser el millor jo, superant egos (Drier). Ser diferent amb raons, ser irradiants, cultivar la pròpia interioritat, arribar a “ser més” (Teilhard); tenir experiències “cimals” (Maslow), tenir el sentit de totalitat (Déu/Tao), ser “apersonats” (Mounier); sensitivitat, sensibilitat, accés a la bondat i a la bellesa. Saber comunicar-se per dins i en xarxa. Cercar el per a què, les finalitats...

                                               Ja heu vist que hem obert camins naturals, ben i ben humans. Jesús digué en la síntesi que feu dels dos manaments en un: “Estimar Déu i estimar el germà, tot germà”: “Fes això i viuràs”. És a dir: obre’t a l’estil de fer, pensar, sentir i conviure, en una matriu evangèlica. Ni res més ni res menys. Aquesta és en definitiva la vocació personal i comunitària  a que estem cridats, sí, cridats.
Diumenge segon de durant l’any, 14 de gener del 2018.   Sabadell

dissabte, 6 de gener de 2018

Homilia del diumenge 07/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

COMENÇA L’EVANGELI O LA VIDA MISSIONERA DE JESÚS

                                               La col·lecta de la missa d’avui, dia del Baptisme del Senyor posa de manifest que amb el seu baptisme ve declarat solemnement que Jesús de Natzaret és el Crist o Messies i és al mateix temps el Fill de Déu.

                                               El Pare i l’Esperit Sant a l’uníson ho corroboren sia el Pare amb la seva veu: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” i l’Esperit Sant en la prefiguració d’un colom en la Manifestació que tingué lloc en el seu Baptisme.

Imatge relacionada                                               A partir d’aquest “esdeveniment” fonamental Jesús comença la sembra de la paraula i de l’amor, iniciant així la vinguda del Regne, expressió –aquesta- d’una vida renovada per la gràcia que remodela més intensament i admirablement del que ho feu la primera creació. La nova vida o nova creació, renovada substancialment, capacitant-la per a assimilar la vida de Jesús, compartida com a do de l’amor del Pare i com a do en l’àmbit de la fe. D’aquí que Joan formula l’expressió de “ser fills de Déu”, ja ara i en expectativa de plenitud en un més enllà promès. Aquesta expressió de ser fills de Déu que l’hem dita i redita tantes vegades no l’acabem d’entendre, perquè està posada la seva mateixa arrel en les profunditats del misteri de l’Ésser de Déu. Participació de la mateixa vida de Déu.

                                               Així amb aquesta asseveració medul·lar ens posem en marxa una vegada més, any Litúrgic nou enllà, amb la convicció de que la nova realitat que connota, a partir del nostre baptisme, ens depassa i en la descoberta d’aquesta experiència de fe, anirem cavant en les fondalades de la nostra vivència de Déu; anirem meravellant-nos de continu en el que realment “som i anirem essent en creixença”.

                                               S’anirà obrint dia a dia la nostra consciència de ser “divins” en la meravella de comprovar-ho en el fet de ser més i més humans. I no deixarem, per res del món, d’esbalaiar-nos en la realització del projecte de Déu a partir del primer Nadal és a dir: en Jesús serem dotats de la “capacitació”, potencial almenys, de canviar les nostres vides radicalment.

                                               Ens podríem ben fer, en l’astorament, la pregunta del salm: què és l’home, tot l’home, tots els homes, per què l’hàgiu fet tan gran, tan inabastable, tan “vocacionat” a la grandesa? La pregunta ens la fem el salmista i jo mateix en veure que un hom no és res, un bocí de fang modelat per la natura, i pres per les mans del Terrisser diví, el qual en treu una obra mestra en un continu modelatge en les seves mans, que no cessen de treballar-nos i de fer-nos i refer-nos creativament. El Pare sempre treballa, ens diu Jesús, i Ell mateix també a semblança del Pare fa el mateix. Oh, les mans creadores de Déu!

                                               Déu irromp en el misteri de l’Encarnació permanentment en el seu Fill i en nosaltres, creant-nos “ imatge i semblança del Fill,  fills en el Fill.

                                               A partir d’avui en el llarg recorregut de tota l’anyada litúrgica amb la proclamació de la dignitat  pròpia en el cor, anirem fent camí “endavant i amunt” que és la divisa que millor se’ns escau. Sóc fill de Déu, oh dignació divina!

                                               Ara bé, la pregunta concreta que em faig és com traduir en la pràctica i en la vida normal i quotidiana la vida de un fill de Déu? Ho trobo tan gran que em costa de veure’m d’aquesta manera. Em deixaré portar per la lectura de la primera carta de san Joan que hem llegit durant aquests dies abans de l’Epifania. Diu, en efecte: ·Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. A continuació fa l’afirmació més contundent i simple al mateix temps: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell. A dins nostre l’amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè tot i que estem en aquest món, “vivim tal com Jesucrist viu”. “On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor, quan és complet treu fora la por”.  La por i el càstig van junts, per això “només té por qui no està plenament en Déu. Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres... qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (I Jn 4, 16-18)

                                               Insisteix Joan: “Estimats, el manament que escric no és nou, sinó antic: vosaltres el teniu des del principi. Aquest manament és la paraula que vau escoltar. Però d’altra banda, el manament és nou i es realitza tant en Jesucrist com en nosaltres. (I Jn 2, 7-8b):

                                               En Jesucrist és nou, perquè l’ha viscut i l’ha renovat; perquè l’ha donat en l’evangeli, invitant-nos a practicar-lo d’una manera preferent i això ha portat a la humanitat a una renovació en la relació amb Déu i amb els germans (Jn 13, 14- 15): “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us teniu entre vosaltres”.

                                               Crist en la seva vida i -com acabem de dir- també en la seva predicació ens ha estimulat a viure com a germans. El farà que pugui ser veritat en la nostra vida, i no haurem de témer        encara que les nostres forces  són ben i ben minses; però Joan afirma en aquest mateix text: “Coneixereu que esteu en Ell i que Ell està en nosaltres, perquè ens ha donat l’Esperit” i amb Ell tot ho podem. Cal demanar augment de fe i la fe tot ho pot.     

                                               “L’amor als germans constitueix el test de la vida espiritual autèntica. L’amor al germà és el lloc teologal on em trobo amb Déu, amb la gratuïtat i la incondicionalitat del seu amor als homes”. Del comentari a les Cartes de Joan de Michèle Morgan (Cuaderns Bíblics n. 62) Té aquesta carta un fort lligam amb l’evangeli de Joan. El terme permanèixer, romandre, estar unit: és molt joanneu. La mateixa forma de dir de la “vinguda en carn” és densament de Joan: Ja en el pròleg es posa de relleu contra la tendència dels docetistes que negaven precisament l’encarnació i deien que el cos de Crist era només una aparença. D’aquí l’afirmació de que “tot esperit que confessi a Jesucrist “vingut en carn” és de Déu. L’expressió en Ell també es troba freqüentment en l’evangeli de Joan. S’assimilen en Joan estimar i creure.      Néixer de Déu ens porta la referència del Nicodem.

                                               Anotació per als que volen aprofundir en els llibres de la Bíblia. Per dues setmanes en els dies “ferials”, és a dir d’entre setmana, seguirem el Primer llibre de Samuel. Una bona ocasió per veure la importància que tingué un dels Jutges més importants del poble de Déu. És alliçonador llegir les introduccions i les notes. Bon exercici amb la Paraula de Déu!
Diumenge del Baptisme de Jesús, 7 de gener del 2018, Sabadell