diumenge, 22 de juliol de 2018

Homilia del diumenge 22/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


ELS  RETORNS  DELS  MISSIONERS NOVELLS

                                               Entre l’”Aneu i prediqueu” fins al “Veniu ara tot sols”, passant per l’entusiasme de Crist en acollir-los: “Us enalteixo Pare, perquè heu revelat (el Regne) als senzills, allò que heu amagat als (que es tenen per) savis i entesos. I més encara: la recomanació de “donar gratis allò que heu rebut gratis”, no com a obra de les nostres mans. I un encara-més més: “Tot ho heu posat a les meves mans. Fora del Pare ningú no coneix vertaderament el Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tenim aquí completat el cicle de l’evangelització. Déu pren la iniciativa, la delega al Fill i els dotze fan les primeres experiències sota el guiatge del Mestre. Després els aplega i fan una posada en comú per veure com els ha anat. No hi ha projecte sense la corresponent avaluació de metodologia i de resultats, amb un debat de preguntes sobre el què i el com...

                                               Marc que és l’evangelista de la contenció ja de bon començament nota que els novells evangelitzadors “li parlaven de tot el que havien fet i ensenyat”. S’intueix aquí una transposició d’aquests dos verbs. Nota Marc que primer narraven el que havien fet i després el que havien ensenyat. Meravellats del poder de fer miracles! Devien gaudir de fer-los a imitació del Mestre. Jesús els devia esmenar la plana, dient que els miracles havien de ser la conseqüència del que ensenyaven i de la fe que suscitaven. Això de fer miracles era ben “gormand”, però calia fer les coses segons els criteris del Regne.

                                               En relació amb aquesta “suposició” tenim altres passatges que ens permeten fer el punt sobre la qüestió. Una vegada els deixebles varen veure com feien també miracles altres i anaren de seguida a Jesús per a que els ho prohibís de fer-ho. Jesús els digué: “Si no estan contra mi, estan amb mi”. També hi afegirem aquesta escena. Algunes persones presentaren malats als deixebles, perquè els curessin i no se’n sortien. Aleshores van a Jesús i pregunten per què no han pogut obrar el miracle sol·licitat i Jesús els donar per resposta que alguns malalts per curar-los necessiten una preparació d’oració i dejunis no comuns, com volen dir-los que Jesús no posava els miracles per davant de la seva proclamació del Regne...

                                               Tornem al principi. Marc diu que comentaven com havien ensenyat. Seria interessant saber com ho feien. Com es feien ressò del que havien sentit del Mestre. Saber si també recorrien a paràboles. Entrar en com Jesús els puntualitzava com ho havien de fer. Quin era el secret de les bones pràctiques de l’evangelització. Perdoneu, se m’acut per associació d’idees allò del títol d’un llibre que era lectura obligada allà pels anys cinquanta, quan nosaltres érem cadells d’apòstols. El llibre era “El alma de todo apostolado”. Res de fer miracles i poca o bromosa sensibilitat respecte de l’evangeli... Encara restaven anys i maduracions en molts sentits. Érem aprenents, molt de primeres lletres. Corria més la fantasia que l’evangeli. Uns perduts pietistes i poca cosa més...

                                               Jesús es retirava sovint i els explicava a part el sentit del que deia. Això consta en molts indrets dels evangelis. Els moments de conversa de que gaudien els era tota una escola d’evangelització. Més que docència hi prevalia el fet d’obrir-los el cor. Intentaven viure com ho feia el Mestre. Eren lliçons de vida. El tracte, el seu mirar profund, les seves elevacions, la seva pregària en comú amb ells. El mestratge era vivencial. Joan, més avantatjat que altres, va captar més experiències i en dóna ressenya en el seu evangeli. Per això el quart evangeli és molt més una escola d’evangelització, que no pas narracions de fets de la vida de Jesús. Ell ho posa en relleu: que les escenes seleccionades ho són en funció de promoure la fe dels seus deixebles que així esdevenen copartíceps del que es narra, no sols com espectadors. És evangeli viu i aprenentatges no de doctrines sinó deixebles involucrats, pàgines viscudes.

                                               Arribats aquí, val la pena de ressaltar que evangelitzar és fatigós. Que cansa. Calia que reposessin i el desig del Mestre era aquest precisament: portar-los a descansar. Experimentar allò mateix que els digué un dia. Ho hem llegit aquest mateix dijous passat: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu... S’han d’interposar moments de descans, de reflexió, de contrastació per recobrar més que forces -que també- sobretot l’esperit, les ganes, el zel per a exposar un evangeli que ens surti del cor, com una roentor, com una ànsia de donar el que se suposa que tenim i gaudim. Cal no oblidar-ho tots els qui tenim missió evangelitzadora. Veritat, papa Francesc, que som tots, els que tenim aquesta comanda? Només es traspassa evangeli si un el viu. Som antecedentment i sempre objectes i subjectes d’evangelització. Si no omplim, si no vivim, ens quedarem buits; i cansament és buidar, és humanament cansat. Predicar, celebrar l’eucaristia pressuposa posar-hi els cinc sentits; quedes baldat després de fer una cosa o l’altra. Cal sentir com a propi allò que diem que fem. Humanament suposa suar, esprémer cor i anima. Hem de ser divinament humans en tot l’exercici “diví”. Un evangelitzador “cansat”cansarà els oients o concelebrants, que som tots.

Imatge relacionada                                               Recordo haver llegit allò que li va succeir al Pare Arrupe, general que fou dels jesuïtes, estant al Japó. El van invitar a donar unes conferències. En cada una d’elles tenia sempre un japonès ja grandet, davant per davant, que el seguia amb una atenció remarcable. En acabar les xerrades s’adreçà al bon vellet, preguntant-li que què n’havia tret del que els havia predicat, a jutjar per la seva exquisida atenció. Pare, no he entès gairebé res del que deia; ara bé, la passió que hi posava, la transfiguració del seu rostre , això és el que m’ha impressionat i que entengués com n’havia de ser important per vostè! Això m’ha convençut fins al cor de l’ànima!

                                               Llàstima que no quedessin gravades aquelles “causeriée” de Jesús amb els seus. Aquest evangeli “ad intra” que no tenim o bé que suposem amb fugaces impressions que només ens queden... Aquí hi hauria la seducció del Mestre. Nivells doctrinals, de continguts, nivells comunicatius, d’intel·ligència emocional. Aquí hi hauria la riquesa evangèlica. Això els feu evangelitzadors i apòstols de veritat. A part l’experiència de cadascú, bé que aniria llegir llibres com “El regal de la comunicació” de Sebastià Serrano. El comunicador si ho és en transmetre el missatge, serà dues vegades bo. El missatger condiciona per bé o per mal el missatge. No ho oblidem.

                                               És bo de rastrejar en els evangelis la figura de Crist, Mestre, com a òptim comunicador. Ell és el Verb, la Paraula en tots els aspectes possibles, tant verbal com no verbal. Tractem amorosament, empàticament la Paraula donada o rebuda: ens hi va la transmissió total.

                                               En les sagristies d’abans hi havia un rètol que invitava, en entrar, al recolliment, al silenci; en rentar-te les mans també hi podies llegir admonicions semblants. Això per a qui havia de celebrar l’Eucaristia. El mateix hauríem de dir dels que celebren conjuntament amb el sacerdot. Hi hauria d’haver una preparació per a la pregària, una “atenció cultual”. El que no ho posi cadascú, no podrà ser suplert per ningú més. Les meves desatencions faran baixar el nivell sintònic al grup. Ai, quanta dispersió “arrosseguem” entre uns i altres! Posem el cor i l’ànima en tot el que es diu i es fa! La Missa no és avorrida, els avorrits som nosaltres. Com a espectacle, res. Com a sintonia possible i desitjable, un deu. Si no sabem rescatar les nostres eucaristies aviat desertaran molts més, potser nosaltres mateixos. Posem-hi ganes, descobrim com podem mantenir l’atenció plena. Us sona això de l’atenció plena?
Diumenge XVI de durant l’any, 22 de juliol del 2018  Sabadell

diumenge, 15 de juliol de 2018

Homilia del diumenge 15/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


L’ESGLÉSIA  “EN MARXA”.

                                               A penes he donada  una ullada al tema de l’evangeli que m’ha vingut a la memòria aquell poema de Casaldàliga que vaig llegir –en realitat, rellegir- feia dies, pocs a dir la veritat, per això el tenia encara present. L’he buscat i trobat de seguida. Em sembla que casa molt bé amb la missió a què ens envia Jesús.

                                               Sento com a teló de fons “La Joia de l’Evangeli” del papa Francesc. M’ha acompanyat des de bon principi i vull que em segueixi acompanyant. És el programa del papa. Ho ha de ser nostre.
                                              
                                               En els evangelis d’aquesta entre setmana hem anat llegint aquests tres últims dies el capítol 10è. de Mateu del que se n’ha dit el “discurs apostòlic” en el que s’exposa in extenso les instruccions per a la missió evangelitzadora. Des de l’”Aneu i prediqueu” i la primera experiència missionera dels apòstols, dotada de poders taumatúrgics que haurien de validar el seu missatge de “conversió”, que englobava el donar a conèixer el Regne de Déu, que seria com ho explicita el papa Francesc el nucli de la fe, allò que se’n diu el kerigma, és a dir la síntesi, allò nuclear: “la nova experiència de Déu, el Pare que estima, que vol entranyablement tots els homes, que els refà (recrea) de bell nou i que els acompanya sempre amb la gràcia que remet els pecats, al temps que obre els cors a una vida de fills i que promou sentiments d’amistat amb Déu i de fraternitat amb els homes d’arreu”.
Imatge relacionada 
                                               El resum del missatge que havien de transmetre, anant temps endavant, quallaria en aquesta perícopa que avui se’ns posa com a segona lectura. Una vertadera joia litúrgica que serà utilitzada sovintejada al Llibre de les Hores, que l’hauríem de llegir-pregar  amb especial atenció, perquè és allò que se’n podria dir una vertadera presentació del missatge de salvació que l’autor de l’epístola als efesis molt probablement va incloure-la treta de la litúrgia des de bon començament ben assentada. Són suposicions. Sigui com sigui, ens diu un comentarista a l’epístola als efesis “que és un text “en acció de gràcies” i és d’una riquesa doctrinal extraordinària; sens dubte una de les pàgines més denses de doctrina de tot el NT. La forma pren a voltes uns tons lírics, d’aquí que alguns autors consideren tot aquest passatge com si fos un vertader himne. El pensament dominant és el pla diví de la salvació, per el qual Déu, des de tota l’eternitat determina salvar la humanitat. L’autor atribueix a Déu Pare la glòria i la iniciativa d’aquest pla de salvació universal, pla que es realitza en Crist i per Crist i al que l’esperit Sant contribueix amb la seva acció santificadora”.

                                               Jo ja fa temps que l’he pres com a pregària personal. Comprenc que de tan ric és molt complex, però una vegada llegit i rellegit, pregat i tornat a pregar, un es troba seduït per la seva pregonesa i condensació. Et mou a treure’n incisos com a pregària “màntrica”, si se’m permet l’expressió.

                                               Ja ve precedit per la primera lectura en la que es veu que és de Déu tota iniciativa d’exercir com a profeta evangelitzador. D’aquí pren relleu la frase de que la missió evangelitzadora està fonamentada en la pura gratuïtat:  “No hem pagat res per rebre aquest poder, doneu-lo sense pagar”.

                                               Així es glosarà aquesta gràcia rebuda amb el salm 84. El resarem-cantarem amb aquesta anada i tornada: “Senyor feu-nos veure el vostre amor, doneu-nos la vostra salvació”. Paradigmàticament som visitats i beneïts per la fidelitat i el vostre amor. Des del cel una mirada de bondat i des de la terra feraç hi germinarà la fidelitat i la pau.

                                               Com a fruit d’aquesta evangelització, en primer lloc en nosaltres i, en conseqüència en els altres als qui som enviats, cal no perdre de vista la Col·lecta que ens diu a evangelitzadors i evangelitzats: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats  la llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari  a aquest nom i de seguir el que li escau”.

                                               Comentant aquest evangeli d’avui o bé dels paral·lels, a voltes ens fixem més en el “full de ruta”, en les prescripcions i/o consells més que no pas en el contingut i finalitat del que suposa l’evangelització. Jo ho he volgut fer a l’inrevés. Primer veure a què ens envia Crist, el missatge, la bona nova. Allò fonamental és el missatge que hem de transmetre, tot i que deixem en mans de Déu l’eficàcia de la missió oferta.  Amb tot és bo que deixem constància de les actituds que han de traslluir els “enviats”, els “apòstols”, els “evangelitzadors”. Cal anar a les fonts dels documents bàsics: “Evangelii nuntiandi” de PauVI i a “La joia de l’Evangeli” del papa Francesc on es detallen les actituds, àdhuc la mateixa espiritualitat que han de configurar els “evangelitzadors”. Tot amb tot, prendrem del bisbe Casaldàliga la traducció que se’ns demana per tal de no comprometre el missatge. En aquest poema queda ben retratat l’autor i “encarnat” –mai tan ben dit- la figura de l’”enviat” poeta-profeta, profeta-poeta.

                                               A tall de modesta felicitació pels seus 90 anys.

                                               POBREZA  EVANGÉLICA

                                                           No tener nada.
                                                           No llevar nada.
                                                           No poder nada.
                                                           No pedir nada.
                                                           Y, de pasada,
                                                           no matar nada;
                                                           no callar nada.
                                                           Solamente el evangelio como una faca afilada,
                                                           y el llanto y la sonrisa en la mirada.
                                                           Y la mano extendida y apretada,
                                                           Y la vida a caballo dada.
                                                           Y este sol y esos ríos y esta tierra comprada,
                                                           para testigos de la Revolución ya estallada.
                                                           ¡Y mais nada!
Diumenge XV de durant l’any, 15 de juliol del 2018.  Sabadell

diumenge, 8 de juliol de 2018

Homilia del diumenge 08/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


JESÚS I EL SEU EVANGELI: PARADOXA VIVENT

                                               Jesús, d’una manera especial entre els seus familiars i convilatans, suscitava entre admiració i desconcert. “D’on li ve tot això?” és l’expressió d’estranyesa. Es pensaven que el coneixien. Havia pujat des de petit, fins gairebé pocs dies abans del fet narrat a l’evangeli d’avui, en la “normalitat” a ulls dels que l’havien vist créixer; i de cop i volta se’ls manifesta com un mestre, i més, com un mestre ben diferent, admirable, amb poders de parla i d’accions miraculoses. L’han vist i conviscut amb ell fins a vorejar la trentena, ja adult, i heus ací que després de molt poc de marxar del poble va i es presenta envoltat d’un petit grup de deixebles. Amb ell ha arribat la fama que el segueix per terres de la Galilea... Un dissabte, com havia fet pels encontorns de Natzaret, va a pregar a la sinagoga del seu poble i pren la paraula. Meravellats es fan la pregunta: “D’on li ve tot això?” Incrèduls fan un “resset” del que aparentment saben d’ell, sense saber-ne en realitat gairebé res. “És el fuster”. Coneixen bé la seva parentela. Reacció: Incredulitat i, més encara: s’escandalitzen. Una reacció més de poble rude! Tot plegat és un contrasentit i poden més la seva incredulitat i l’estupor, que no la realitat de sentir-lo parlar i com! “Aquesta saviesa”. Saben que prodiga curacions per on passa. I reacció una vegada més de poble, pobletà: S’encastellen en retreure-li que no faci miracles també entre ells. Hi tenen més que dret, pensen ells. A Jesús el retreu la manca de fe, en què es desfà la seva incredulitat i, més, la seva intemperant exigència.
Resultat d'imatges de sant josep i jesus fusters 
                                               La vida propicia moltes situacions de paradoxa. Allò de que el sentit comú resulta ser el menys comú dels sentits. El poble freqüentment viu més al voltant del prejudici, la tafaneria, del que ha sentit dir, que no pas del saber real. Tot el que excedeix d’uns paràmetres d’una anomenada “normalitat”, ja ho té com a un sense-sentit, com quelcom que no pot ser. Això, aquest no-saber cregut com a saber, porta a l’estranyesa, quan, qui parla, diu allò diferent del què es podia esperar. Els personatges en el seu fer i obrar descol·loquen a la gent, que no acostuma a pensar. D’aquí el refús a que sotmeten als qui pensen diferent. Hi ha molta incapacitat de pensar, de sentir i, en conseqüència, de judicar els altres. No estem massa acostumats a la “diversitat”. Vivim en una constant assimilació “igualant a la baixa”. Els grans homes freqüentment són menystinguts. I aquesta és precisament la paradoxa en què estem immersos. Les persones que han crescut humanament viuen i obren en una paradoxa permanent. Són diferents i això porta a xocs i topades de tota mena, a ser incompresos...

                                               Jesús era del tot diferent. Això ho varen experimentar els seus coetanis. Promovia un despertar de consciències i pocs l’acabaven d’entendre. Els mateixos evangelistes ho posen de manifest. Sempre en tenia una per al desconcert. Moltes reaccions àdhuc dels seus mateixos deixebles estaven llastades  pel “no entendre”. En relació a ell es despertava un amor-odi o un desconcertat saber i no saber, que no deixava indiferents.

                                               Avui a l’evangeli en tenim una mostra paradigmàtica: Reconeixen en ell la saviesa de la novetat. De la meravella (“Don li ve?”) a la paradoxa:  (“No és el fuster?”), a la instrumentalització: (“Puig que és del poble, per tant nostre”) a demanar-li, exigir-li que fes curacions. L’evangelista expressa el seu estupor i diu que “el sorprenia que no volguessin creure”.

                                               Una experiència àdhuc dramàtica a jutjar pels relats paral·lels d’altres evangelistes que s’estenen en narrar les conseqüències de la no acceptació: “el volien despenyar”. Així ho narra Lluc.

                                               Aquest “D’on li ve?” podria ser ben bé el títol que abracés en Jesús persona, acció, missatge, perquè és el fonament de tota la seva vida. Jesús no solament és diferent, sinó contrapuntat a la mentalitat general, des dels pobletans fins als “grans” del seu poble, que el portaran a la mort, per no voler acceptar la seva persona i predicació. Els “seus mateixos” estan desconcertats (les actuacions de Pere, dels fills de Zebedeu, de Felip, de Tomàs, dels  deixebles d’Emaús, i tants més).

                                               Prenem la doctrina concentrada del Sermó de la Muntanya: “Se us ha dit, Jo us dic”. Les benaurances són paradoxa esculpida en frases definitives. Jesús és un misteri, envolta de paradoxes. Ho fou pels seus, pels seus coetanis; i ho és també per a nosaltres, els creients. Ens trobem descol·locats davant de la seva persona, la seva vida i les seves invitacions.

                                               Qui vulgui seguir-lo més des de la vora, més des de dins haurà de fer uns actes de fe permanents, “tombarelles” místiques.  Ballarín diu que les benaurances són un veure-viure el món arquejats i veient-lo escarranxats. El món al revés. Se li ha de fer plena confiança per seguir-lo, puix que ens deixa literalment anorreats. Tot funciona amb un contrapunt, un contra sentit d’allò que creiem sentit “normal”, d’allò immediat. Ens hem d’acostumar a saber llegir entre línees, i és do saber-ho fer. Les nostres “llums” de cop s’apaguen a mig camí d’entendre-les...

                                               Només cal seguir de prop Pau, que arriba a dir i a sentir-se pura paradoxa: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Atenció, que ara ve la perla paradoxal: “Quan sóc feble, és quan sóc realment fort”. Després d’aquesta afirmació tot ordre de coses es subverteix i tota paradoxa porta a la més fonda veritat. No és estrany que la col·lecta s’obri amb una frase mil·liar: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat el món , caigut en el mal”. O allò de que de la pobresa de Jesús ens n’hem enriquit nosaltres.

                                               I farem punt i final amb la primera plana de la Subida del Monte Carmelo de Joan de la Creu, on hi ha una “cantata” de totes les paradoxes místiques, hagudes i per haver. Fan estremir: Modo para venir al Todo: A tall d’exemple: “Para venir a lo que no sabes,/ has de ir por donde no sabes./ Para venir a lo que no gustas, has de ir por donde no gusta./ Para venir a lo que no posees,/ has de ir por donde no posees./ Para venir a lo que no eres/ has de ir por donde no eres”. I així en altres afirmacions: Modo para no impedir al todo.  Modo de tener al todo.  Indicio de que se tiene.

                                               Hem d’anar a contracorrent. La vida “normal” d’avui té moltes propostes que desdiuen de l’evangeli. La realitat ambiental té molts corcs. Només la paradoxa evangèlica ens pot salvar.
Diumenge XIV de durant l’any. 8 de juliol del 2018.  Sabadell

dimarts, 3 de juliol de 2018

Homilia del diumenge 01/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


DÉU  ESTIMA  LA  VIDA,  ÉS  VIDA

Imatge relacionada                                               Dos són els dons primordials: la vida i la fe. Són dons. Quina paraula més significativa!: present, regal, gràcia, donar. No hi val cap mereixement previ de part nostra. Són primordials, perquè són fonts que adollen, acreixen el que som i valem. Són arbre, són arrel i origen de tota futura possible floració.  Ja en pren bona nota la col·lecta a penes oberta l’assemblea, perquè en fem eucaristia (=acció de gràcies) a continuació: “Oh Déu, vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció”. Amb aquesta expressió ja donem gràcies per la vida i per la fe. Si Déu és Déu ho proclamarà, perquè “Tot ho ha creat, perquè existeixi, perquè l’home visqui”. Expressió tan general aquesta perquè pugui englobar vida i fe; ambdues s’alimenten una a l’altra. Com més fe més vida; com més es magnifiqui la vida més fe tindrem. És allò que deia Jesús d’un nou naixement. La vida que ens ve de Déu ho amara tot del tot. Atenció als nostres dons primordials. Són vida donada, tot un doble miracle, tot un vertader misteri. Cal fer que creixin il·limitadament. Déu rega, en dona l’increment. Déu “fa créixer tota cosa”. Déu crea, conrea, n’és el Jardiner... (Primera lectura)

                                               Estic llegint aquests dies el llibre de Laia Ahumada ESPIRITUALS SENSE RELIGIÓ, que conté unes entrevistes que fa l’autora a persones que la recerca permanent els ha portat als substrats dels seus éssers. Parteixen d’un  neguit de donar nom i d’explicar-se unes sensacions més aviat intermitents –en alguns  persistents- que no es poden catalogar amb un “allò de sempre”.  Tenen intensitat i configuren un món que va més enllà d’allò sensible... Així intenta fer una primera aproximació que respongui a aquest plural d’espirituals, que abasta persones singulars que han pouat als fondals de la seva experiència humana. Diu ella: “Considerem Espirituals aquí -perquè ells s’hi consideren- aquelles persones que al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement. Cal advertir que no tenen res en contra de l’espiritualitat lligada a la religió o a la fe. Més aviat alguns sostenen que les religions tenen  exemples de densitat de vida en el context de la fe, com ells l’han trobat per altres camins. Així Agustí Pàniker afirma que “no faig una gran diferència entre el que seria la religió i l’espiritualitat, perquè en els orígens la segona no deixava de ser el nucli místic de la primera”. Hi ha la voluntat de recuperar l’expressió espiritualitat que l’han percebut presonera de tabús. Passar d’espiritualitat a mística és un pas ara franquejat per persones inquietes i que han anat configurant un camí de realització personal, sense fer embuts i a la descoberta, fronterers a les situacions enutjoses, una mica empatjats de tanta futesa i frivolitat que els encercla. Li han demanat més i més a la vida i han fet descobertes...

                                               Han anat trobant llenguatge per expressar les seves vivències, rituals, maneres de viure que han anat depurant o manllevant d’altres religiositats o savieses d’arreu. Cal dir que l’hinduisme, el budisme, confusionisme o sufisme també hi han tingut part i els han ajudat a posar nom a allò que sentien i/o intuïen. Entre la distinció entre el ser – fer – tenir anaven a l’arrel que no podia ser altra que el ser. Las distinció entre el cos- ànima – esperit els portava finalment a una visió-percepció de globalitat o d’unicitat. No els entenien com a estrats sinó portats per una interacció entre les aparentment tres vides, fent-ne una de sola concretitzada, encarnada en el món que s’havien format, obert, ple d’una sensibilitat nova, més enllà –si es pot parlar aixì- de la “psicofisitat”.  Això es viu –paraula definitiva- en el concret de l’ara i l’aquí, però que bo i reconeixent-ho, se’ls fa difícil de posar-hi noms i cognoms...

                                               La vida, expressió final d’un ser un mateix (unicitat) i diferent a la vegada. Tots tenen en comú, bo i verbalitzat de manera diferent, un amor, que dóna sentit, d’una presència, d’una energia, d’una vida-vida, però que nosaltres podríem ben bé dir, Déu, d’un “no sé qué que queda balbuciendo”. Hi podem sintonitzar perquè tenim experiències vitals semblants.

                                               L’autora ja al mateix pròleg en fa aquesta descripció: “Estimen la terra i el cel, i defensen unes relacions més respectuoses i sostenibles. Senten la necessitat de viure d’una altra manera, més connectats amb l’entorn, amb la natura, i també més connectats amb ells mateixos. La vida al camp els permet ser d’una altra manera més autèntica, però no és l’única, perquè també a la ciutat es pot viure d’aquesta manera, si hi ha silenci interior i plena consciència.  Sigui en el camp o enmig del brogit de la ciutat, el silenci i la reflexió són imprescindibles. Els agrada la solitud, però no se senten sols, sinó interconnectats, relacionats amb tot, formant part d’un tot. El cultiu de l’ésser i de les relacions els són essencials: expandeixen allò que són i comparteixen en comunitats d’interessos allò que viuen. No volen anar en contra de res, sinó sempre a favor, sumant i no restant. Ni ells mateixos –diuen- saben cap a on van. El seu és un camí de present i de presència, que es fa cada dia. I reblant, com fent-ne una síntesi, diu: “Tots els espirituals tenen un comú denominador: l’atenció plena, exquisida i discreta que han mantingut en cada conversa, la disponibilitat i la qualitat del temps que hi han dedicat , fruit del convenciment que la relació amb les persones és, en si mateixa, espiritualitat, que cada persona és sagrada”. Les persones entrevistades no volen dogmatitzar sobre el que viuen: intenten entendre-ho, però sobretot explicar-ho; comparteixen la seva experiència vital perquè ens faci de mirall i ens interpel·li”.

                                               Nosaltres ens reconeixem com a ànimes bessones amb els espirituals sense religió, perquè la fe ens dóna una pregonesa que ens fa pròxims parents d’aquests espirituals. Pau parla també dels espirituals en la fe que han arribat a una maduresa de configuració amb i en Crist. Diu als efesis: “Li prego a Déu que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços  de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. I també als de coloses: “No ens cansem de pregar a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència  que ve de l’Esperit”. “Us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu Creador i avança cap el ple coneixement”. La fe és un himne a la vida. Sant Ireneu afirma que “l’home vivent és la glòria de Déu”. Parlem en el nostre propi llenguatge de la “vida de l’esperit” i la portem en el quotidià. Allò de Teresa de que “entre pucheros también anda Dios”. La mística no deixa de ser l’experiència de la densitat i profunditat de la vida. Jesús va dir que era “la resurrecció i la vida. I a Marta li demana que expliciti la seva fe abans del retorn a la vida del seu germà Llàtzer. Avui a l’evangeli un cap de la sinagoga, Jaire, es llença als peus  de Jesús i suplicant-lo amb tota l’ànima li diu: “la meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori. Tot i saber que havia mort Jesús li diu: “Tingues fe i no tinguis por”. “Noia, aixeca’t. I el miracle de la vida recobrada es fa patent.  En Joan “conèixer” vol dir experimentar plenitud, es pot assimilar ben bé a l’amor.

                                               Deia Rahner que “el cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Al final amb els diàlegs amb aquests humanistes, vitalistes d’avui ens trobarem més a prop del que podíem haver mai sospitat. Tenim a casa un doll de místics, dels quals ens hem de sentir germans i continuadors. Ja ho dèiem al principi: Dos són els dons primordials: la vida i la fe. Benaurat el qui troba el fil i estira i estira...
Diumenge XIII de durant l’any, 1 de juliol del 2018.  Sabadell

dissabte, 23 de juny de 2018

Homilia de Sant Joan 2018

FESTEJANT  UN  NAIXEMENT

El fet notori de que la festa d’un sant, coincidint en diumenge, li passi davant, en lloc de fer-la en la significació literal de domínica, és a dir, “Dia del Senyor” (Dies Domini), ja ens preludia que aquest naixement ha de ser molt ple de significacions. Entrem-hi de ple. La vida de Joan Baptista està íntimament lligada a la de Jesús. Efectivament, els seus exordis estan implicats i descrits en els dos primers capítols de l’evangeli de Lluc. No és d’estranyar que el naixement de Joan, fill d’Elisabet i de Zacaries, prengui un lloc privilegiat en els començaments evangèlics. De fet podríem dir que Joan és l’últim gran profeta dels vells temps. A l’Antic Testament es descriuen els naixements d’alguns personatges singulars. Alguns d’ells ja venen precedits de l’anunci de que dones que patien la deshonorosa situació de la seva esterilitat, en previsió del destí particular de llurs fills, van ser visitades per missatgers celestials anunciant-los-hi que finalment i felicísimament esdevindrien mares.

El cas concret de Joan té totes les prerrogatives  per la excepcionalitat de la seva missió. Serà destinat a ser el pre-cursor, el predecessor d’un  altre naixement i futura missió, en aquest cas, únic i  irrepetiple en la història de la humanitat, no sols del poble d’Israel. Preludiarà la seva vida i la seva acció, ben singular per cert en ella mateixa, la vinguda del Messies, tan esperat pel poble d’Israel, és a dir el naixement de Jesús, nou Adam, com l’anomenarà Pau, perquè en la seva persona portarà la presència i figura de Déu, fins aleshores invisible, en un aiguabarreig de dubtes i recusacions de part dels caps del sistema religiós vigent, en el moment històric dels fets narrats. El fet no podia ser més controvertible en si mateix: un home concret deia ser a l’hora home i Déu. És el misteri de fe de l’Encarnació que romandrà misteri àdhuc per a nosaltres. Les seves obres validaran amb tot les seves paraules i identitat!

La vinguda de Joan Baptista promourà narrativament  dues pàgines que comportaran la proclamació de dos himnes, personalitzats en Zacaries i en Maria, que són dos pòrtics dels nous temps. Un, és de Maria en l’encontre amb la seva parenta Elisabet, que es desclourà cantant les meravelles obrades per Déu en ella. I l’altre, és el de Zacaries, ben bé una pàgina veterotestamentària. Ja sabem els antecedents ben plens d’accions divines d’aquest últim. No cal tornar-hi, prou coneguts que us són. És el Benedictus, en record del qual l’Església el posarà als llavis dels que, ja de bon matí, canten les Laudes a Déu en nom de tota l’Església. L’altre, el de Maria, el Magníficat serà inclòs a la pregària de Vespres, al tombant de les tardes...

N’és inspirat i profètic autor del primer el pare del noi que vindrà a exercir unes missions molt delicades com a “despertador” de la consciència del poble, en preparació per a l’adveniment de Jesús, el Messies. Tantes foren les expectacions que Joan va suscitar en el poble, fins al punt de fer-li la pregunta directa de si era ell el mateix Messies esperat; i ell rodonament ho negà, considerant-se només com un esclau del qui havia de venir...; i encara més, que ja era enmig d’ells! Posarà el seu baptisme de conversió per sota del que Jesús inaugurarà, baptisme de poder i de l’Esperit Sant, plenitud del de Joan. El baptista de primer intent no volia que Jesús fos batejat per ell mateix. Es deixà fer, sense entendre el per què. És curiosa la relació que hi havia entre ells dos. Sembla talment en algun moment com si Joan dubtés. “Ets tu el que ha de venir o n’hem d’esperar un altre?” Malgrat tot en Joan veiem a les clares que dóna testimoni explícit amb una figura també del Vell Testament: “Mireu aquest és l’Anyell de Déu”.  Fins al punt que dos dels seus mateixos deixebles són atrets per Jesús i d’aleshores se’n fan seus com a deixebles transferits...Les dues figures no poden ser més diferents en el capteniment i en les formes de viure: Un, un profeta angulós, escardalenc i definitiu en les respostes al què han de fer per convertir-se a Déu, inflexible a l’hora de blasmar la conducta escandalosa del Rei, de resultes del fet morirà a mans de la família reial... Jesús, per contra serà afable, misericordiós amb la gent, tot i ser fort en les demandes de seguir-lo.

Diem dues paraules sobre el Benedictus. Per començar hem de posar de relleu aquesta fórmula d’entrada que ja la trobem en molts salms: “Beneït sigui el Senyor”. No és estrany que s’exaltés Zacaries en començar, car se li destravaren els llavis i la llengua. Un nou miracle del que foren partícips tots els circumstants vinguts a la festa! No oblidem que era en el moment de la circumcisió del nen i amb el forcejament sobre quin nom li havien de posar. Beneir Déu és l’equivalent de lloar-lo. I lloar-lo a més, tan bon punt un se sent habitat per la força de Déu! (A tall de record només: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”)  A tenor del que ens diu l’evangelista ja fou un himne públic des del principi, donada la circumstància de ser en un moment molt singular que vivia la família, en voler posar-li els noms de tradició. Li posaren finalment Joan, que significa: “el Senyor manifesta el seu favor”. Tot invitava a fer pensar que des de bon començament es donaven signes d’un  gran esdeveniment. Que li posés Déu mateix el nom, ja presagiava una missió salvífica.

“S’ha fixat amb benvolença en el seu poble” és l’equivalent de visitar-lo. Visita que es congracia amb els efectes de la redempció, expressió que porta l’accent de l’alliberament, figura de tots ells és l’èxode amb el guiatge del gran Moisés. La primera part de l’himne té un fort accent cristològic. Uns mesos abans neix el Magníficat marià i precisament a casa d’Elisabet. Els dos fets s’entrecreuen. Joan i Jesús viuen vides paral•leles des de bon començament. Tot l’himne té ressonàncies de l’AT., tant aquí com en el Magníficat. “Fa que s’aixequi una força de salvació” que nosaltres ja la personalitzem en Jesús: “un Salvador poderós”. El terme “salvació” propi de Lluc és la primera vegada que apareix. La citació no solament de David, sinó de la seva casa reflecteix la promesa que Natan li feu a David. Per això posa en relleu que tot era previst ja de molt de temps enrere. Aquí “els enemics” són els de temps anteriors, no precisament d’aleshores. Res a veure amb el romans i al seu domini, tampoc. Apareix l’expressió: l’amor que el fa fidel, és la “misericòrdia”, benvolença que és, més que record, és el compromís, el jurament que arriba fins als “nostres pares”, i més i tot: fins al mateix Abraham, pare de molts pobles. Universalitza l’aliança (Gn. 22, 17-18): després de l’obediència a sacrificar el seu Fill Únic, Isaac. A continuació desglossa la promesa, concretada en un servei sense obstacles en el Temple, i extensiu a tota celebració festiva del poble. “Amb santedat” vol dir a nivell d’espiritualitat i amb “justícia” en el sentit propi de ser justos en el tracte amb tothom.

Imatge relacionada Ara comença la segona part, exaltant la personalitat de seu fill, Joan, i la missió profètica que haurà de desenvolupar en un futur. I especifica a les clares la seva funció: “anar al davant”. El fet d’anomenar a Jesús, Senyor, argüeix que la redacció de l’anomenat “evangeli de la infància” feta per Lluc, la va fer una vegada acabat de redactar tot l’evangeli, altrament no podria posar ara Senyor. Ja apareix aquesta denominació en l’encontre de Zacaries amb l’àngel en el moment del seu servei cultual al Temple. Per “preparar els camins” de Jesús ens porta connotacions sobretot de l’Advent...

Si abans es parlava de l’alliberament físic dels enemics, ara agafa una tonalitat nova d’alliberament dels pecats, alliberament espiritual. I a més queda més amorosit per la referència a l’amor de misericòrdia, centrada aquesta en el dedins com a expressió d’amor benvolent. D’aquí resulta aquesta formulació tan afortunada d’“amor entranyable”.

Torna a l’expressió insistent de que és fruit de la seva estimació, com l’alba que fa que el sol (el Senyor o bé el mateix Joan) ens visiti i així es fa palès el coneixement de salvació. És la il•luminació als qui estan a les fosques del designi misericordiós de Déu. Zacaries s’inclou entre aquests invidents guarits. Els camins refets i aplanats són una referència a Isaies, de ressonàncies precursores d’Advent... Pau és una característica notable de la vinguda del Messies, Príncep de la Pau.

Que ens enjoiï el dia en cantar-les als moments de Laudes! És la millor manera de començar el dia. Sabeu que podeu seguir-les, de casa estant, afegint-vos al cant de la salmòdia montserratina.

Festa de Sant Joan, 24 de juny de 2018   Sabadell

diumenge, 17 de juny de 2018

homilia del diumenge 17/06/2018 del P. Josep Mª Balcells


EL  MIRACLE  D’UNA  PRESÈNCIA  SUBTIL

                                               Sempre m’ha plagut aquesta paràbola, la primera de les dues que ens narra l’evangeli d’avui. Normalment se sol tirar, per contra, cap a la de la petita llavoreta, finíssima, la de la mostassa, a penes un puntet negre enmig d’una mà oberta, baldera de blancor... I és que tendim a les coses esponeroses i d’un espectacular aparença. Tot i així, avui opto per la primera que la trobo més plena de significacions, àdhuc poètiques. I si voleu místiques.

                                               Cal trobar-hi ja un context en la mateixa litúrgia. No m’han passat gens per alt les lectures d’aquest divendres que és quan em poso a teixir un petit comentari que relacionaré amb la paràbola esmentada del diumenge. Se’ns presenta la gran figura d’Elies que omple, pels seus fets i esperit, pàgines memorables de l’Antic Testament. Tot fugint de l’airada reina Jezrael pel degollament dels profetes de Baal, s’endinsa desert enllà i puja la muntanya de l’Horeb, precisament la mateixa on Moisès té les revelacions que són fondament de l’Aliança amb el poble d’Israel. Allí el Senyor l’invita a estar a descobert amb l’expectativa de veure passar el Senyor que ho farà d’immediat. Ell es disposa a estar prompte a la presència de Déu. La pàgina té la seva bellesa: passa una ventada imponent que ho remou tot... i el Senyor no hi era. Després mateix hi ha un terratrèmol eixordador i, res, Déu que no hi era. Passa una flamarada de foc irruent i tampoc no hi era. “Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l’entrada. I s’estableix un diàleg de vells amics i Déu li presagia que ha d’arrodonir la tasca del seu zel abrusador, i després prendrà a instàncies de Déu a Eliseu com al seu successor que serà finalment testimoni de la seva anada al cel... Aquest passatge ve corroborat amb el salm 26 que li escau d’allò més: “De part vostra el cor em diu: “Busqueu la meva presència. Arribar davant vostre és el que vull; Senyor no us amagueu”.

Resultat d'imatges de la llavor de Deu                                               Anem a la paràbola i hi sentireu gustosament moltes ressonàncies. Cal posar ja com a proemi el verset de l’aclamació, que sempre és una bona entrada pel text que seguirà: Diu: “La llavor és la Paraula de Déu. El sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre”. “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra”. Feta ja al sembra el sembrador se’n va i se n’oblida. Per dir-ho ras i curt ho deixa a la cura de la terra, que es presenta personalitzada, com a actor principal: “La terra, tota sola”, fa el seu treball de germinació i de creixença i maduració. Ella sola li farà de niu i de mare nutrícia. La terra és l’obrador de Déu. El pagès “deixa fer” -com insinua el salm- en el silenci aparent dels seus camps. Sap que era és la terra la que treballa i fa l’obra d’art d’una desclosa en la terra: al seu temps, apuntarà feble però puixant una tija que s’obrirà aire amunt, al seu moment florirà i madurarà grans multiplicats. És la seva obra singular que eternament es repeteix. Una meravella si hom és observador i amant de la natura. El procés serà lent, parsimoniós, superant inclemències que ens passen desapercebudes els que no som d’aquest món de la pagesia. Tornem a la “terra” i a la “llavor”: aquí hi haurà el miracle d’una presència subtil i operosa, eficaç sobretot. La terra som nosaltres que hem d’actuar de nutrients, la llavor és la presència actuant de Déu, és a dir la seva Paraula, en majúscula, perquè és la presència mateixa de Déu en el nostre ésser més pregon. La conjuminació global de “terra, llavor i Déu i cadascú” faran el miracle que no, per repetit, deixa de ser sorprenent i no és meravella que Jesús posi l’accent precisament dient que no és sols la imatge bonica a tot ser-ho, sinó el fet que s’hi propicia i que ho engloba en aquest discret “al Regne de Déu li passa com quan... Si cosa admirable ja és en sí l’adelerada acció persistent de la natura, ella ens porta a la semblança amb le Regne de Déu que li dóna Jesús i de la qual n’hauríem de manllevar lliçons pel nostre viure evangèlic. I això és el que intentaré d’esbossar pensant que qualsevol hi podria posar-hi més  i millor contingut. Afegim-hi el que dirà Jesús com qui precisa la importància de les actituds dels seus oients: “Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions” Si la imatge és poderosa, més ho ha de ser la seva significació translatícia, la que un hi trobava lliçó...

                                               Posar-se a la presència de Déu és com fer d’oient, d’endevinar tota aquesta metàfora que s’esdevé actualitzada al fons del nostre ésser, del nostre cor. Aquí hi ha tot un obrar de Déu a través de la seva veu i de la seva gràcia. Déu hi és sempre, però no ens és perceptible a no ser que hi parem l’oïda o la vista del cor. És una presència que hi treballa, encara que no en siguem conscients. La consciència només ens fa de finestra des d’on podem posar visualment una proximitat com la d’un ajudant d’un pintor que veu com el seu mestre va madurant la seva obra d’art. Complaença, fins i tot obrint un diàleg que ens aproparà no sols al què sinó al perquè i per a què. El diàleg ens fa deixebles i coautors, en la petita mesura en que la presència estimula la creativitat de l’autor; i això és un estímul per a l’artista. Quina poca cosa som entre la força de generació que té de si la llavor i -potser tant de bo!- la terra que hi posem nosaltres que pot acompanyar i donar-hi nutrients. La visualització del procés posa coprotagonisme a l’acció que té per agent principal el germen de vida que té la llavor, sempre definida com a Paraula que ens és donada.

                                               El procés és llarg. La natura demana temps i expectatives a llarg termini. Els antics deien que la natura no fa “salts”. La continuïtat de la gestació és la que garanteix arribar a fi de bé. Ara -perdoneu la interferència- em ve així com una llambregada la similitud amb la dona quan modela el seu fetus, seguint-ne l’evolució, més per sensacions que no pas per evidències. Té la seva sensació de presència viva, i anant endavant potser d’un possible deliciós diàleg. Nou mesos són nou mesos. Seguint pas a pas les perceptibilitats joiosament possibles. Les germinacions són pausades, es produeixen en coordenades de silenci i de quietuds. No és poden abreujar temps ni períodes. La natura és sàvia i dona fruit a temps oportú, normalment ni abans ni després.

                                               La gràcia no va a salts tampoc. Diria que és molt senyora. Se l’ha d’acompanyar. Ella sola marca el ritme. Entrar sovint en l’interior on es desenvolupa vol dir acceptar que ella sap el que nosaltres ignorem. Hi hem d’estar a no forçar els canvis. Quant més hi bussegem, més claredat i més fins serem i més respectuosos. El treball de la gràcia requereix de part nostra: atenció, contemplació, admiració i cooperació. L’acció de l’Esperit Sant -que també hi és discretament- ens demana respecte, finor i experimentar el què ens diu la col·lecta d’avui precisament: “Oh Déu, fortalesa dels qui esperen en Vós, acolliu les nostres súpliques; i ja que sense Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos sempre amb la vostra gràcia, perquè complint els vostres manaments, us siguin plaents les nostres intencions i les nostres obres”.

                                               La nostra interioritat és terreny  d’operacions silents i profundes i no va mai acompanyada de grans aparatositats. Que ens ho digui si no Elies que de Déu en sabia a cor trabucat. O bé el mateix Nicodem que en la seva visita “precisament i significativament nocturna” en va aprendre amb estupor de molt grans: sobre renaixements i sobre les accions de l’Esperit Sant.

                                               Al Regne de Déu li passa com quan ens endinsem en la nostra interioritat, com ho va descobrir finalment Agustí que buscava Déu, fora i clamorós i va haver de tornar la vista cap al seu interior i allí hi descobrí l’acció de l’Esperit Sant. Ja ho deia: “Tard us vaig conèixer i més tard  us vaig estimar. “Tot és gràcia, mira-t’ho per on t’ho miris”, sempre arribaràs al mateix nucli: la gràcia que obra en el més recòndit del cor, ben bé com la llavor que és fa planta i que creix i grana.
Diumenge XI de durant l’any, 17 de juny del 2018.    Sabadell.

diumenge, 10 de juny de 2018

Homilia del diumenge 10/06/2018 del P. Josep Mª Balcells


RESILIÈNCIA  CRISTIANA

                                               Pau que predica amb el seu testimoni vital, del qual en deixa constància en molts dels seus escrits, com a estímul per als seus deixebles, avui ens exhorta a mantenir una tensió espiritual enlairada, com a efecte de la gràcia més que no pas deguda a la nostra incerta maduresa...  Prenent el discurs de Pau des d’uns pocs versets anteriors als d’avui, veiem que la nostra condició natural és de fragilitat, com de terrisses, fàcils de quedar escantonades o perdudes per la inclemència dels temps que ens toquen viure. Febles com som, només és per gràcia que mostrem una fortalesa lluitadora per la qual el millor que podem fer és obrir-nos a una acció de gràcies, reconeixent l’ajut que ens ve de dalt, com ho expressa a les clares la col·lecta del dia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquem: inspireu-nos de pensar allò que és bo i moveu-nos per a portar-ho a terme”. Sabem, com ens diu Pau, que portem els senyals evidents de la lluita contra el mal, omnipresent des que l’home és home (teló de fons: la caiguda dels nostres pares al paradís!); però encara que ens resten aparences de consumpció exteriorment, també és veritat que per dins, però -diguem-ho una vegada més- és per gràcia que ens anem renovellant de dia en dia, tot i el pes llord que aguantem; així també anem acumulant per contra un pes de glòria que ens serà ben durador per sempre.

                                               El goig treballat que comporta una visió esperançada fa que tinguem una visió llarga de la vida i del seu destí i sentit. Aquesta manera de veure les coses i els esdeveniments -a llarg radi- ens permet de no absolutitzar el “present” convertint-lo en els usuals presentismes i immediatismes que, de ben segur, retindrien el nostre fer en la banalitat i el foc pirotècnic del que es desfà sense més ni més. Amb uns ulls de llarg abast fem anar el zoom que ens permet d’intuir coses de més consistència i entitat. Sabem que som moridors, que el nostre cos serà anorreat, però és convicció nostra, fortament arrelada, que, a semblança de Jesús, amb la fermança de saber que “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa” “també ens ressuscitarà amb Jesús”. Aquest “amb” em complau per la comunió que suposa com a garantia...

                                               Podríem dir algunes consideracions sobre el salm 129 que és sovint confortador  d’escoltar: “Si tinguéssiu en compte les culpes, ¿qui es podria sostenir?  Però és molt vostre perdonar, i això ens infon respecte. Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia”. Ho he dit més d’una vegada que hauríem de tenir el salm responsorial com la pregària que dóna resposta oracional al contingut de la primera lectura. Sap greu que ens passi desapercebut, entretinguts entre les dues primeres lectures. És moment de reflexió-petició en el què hauríem de reposar i reprendre l’alè...

                                               L’evangeli d’avui ens presenta un Jesús en uns aspectes ben diferents dels habituals que, de bones a primeres, no deixen d’aixecar una perplexitat inusual. Jesús, ho sabem prou, ve a lluitar contra tota mena de mal. Marc no s’està de dir que guaria persones “posseïdes” pel diable, possessions que, aleshores pels rudiments dels coneixements dels temes de salut, a voltes, eren només manifestacions d’epilèpsia o altres similars. La possessió era un ample calaix per poder contenir-hi tota mena de situacions anòmales. La gent era ignorant i, a més a més, supersticiosa. Aquest fer de Jesús, malèvolament li va propiciar descrèdits, tals com que ho feia perquè ell mateix estava posseït pel diable. Jesús rebat de manera efectiva  i raonada tal infundi. Poc podria lluitar contra el diable si ell mateix n’estigués posseït. Una evident contradicció, deguda a la “mala fe”: negar l’evidència!  Jesús ho blasma com un pecat injuriós contra l’Esperit Sant, imperdonable, pel que significa de supèrbia per l’incriminació diabòlica contra l’acció guaridora del Mestre i Taumaturg.

                                               Marc, curiosament, posa dues escenes narrades barrejades l’una amb l’altra, amb la qual cosa no deixa de suscitar perplexitat en els que avui llegeixen aquesta perícopa. Sembla que els “seus” en sentir el que feia hi anaren per endur-se’l, perquè deien que havia perdut el seny (!).  Volien, de fet, sostreure’l per evitar atacs desconsiderats, com hem vist ja. Sense transició en la narració Marc diu que la mare i els parents el volen veure i (allunyar-lo) amb la pretesa de preservar-lo d’incidents, com  el que havia protagonitzat suara contra els mestres de la llei. Advertit Jesús, tot i que està plenament donat a una predicació envoltat dels seus seguidors, de que els seus volen parlar-li; significativament fent voleiar la seva mirada a tot l’entorn dels qui l’escoltaven, va i fa aquesta proclamació, desconcertant a primera oïda: “Qui són la meva mare i els meus parents? Assenyalant amb la mirada i el gest ample, diu: “Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Nou desconcert pels seus i pels seguidors... No sortim de perplexitats.
Resultat d'imatges de jesus, la mare i els parents

                                               Ara, això no ens sorprèn perquè sabem que Jesús inaugurava un nou teixit humà de relacions que superaven amb escreix els lligams de sang. Una nova faisó de família se’n dedueix de la seva vida i de la seva manera d’entendre les relacions. Quin devia ser l’efecte que aquesta “sortida” deuria fer als seus;  i quin és també el que ens fa a nosaltres, després d’haver fet una mitja assimilació de les seves paraules, que llegim als escrits que ens resten? No sabem com varen reaccionar els  seus parents, mare inclosa. L’únic passatge narrat per Lluc amb similituds al d’avui, és amb la permanència de Jesús a Jerusalem quan tenia dotze anys. Tenim pregunta-exclamació de la mare i la resposta desconcertant de Jesús.  A línia seguida hi ha la consideració de Lluc: “Maria conservava tot això i ho meditava”. Maria tot i la seva grandesa va tenir al llarg de la vida del seu fill molts moments de meditació, més d’una vegada i una altra, sobresaltada... Desconcert, però per via d’excel·lència en els deixebles que se l’escoltaven agradosament. Jesús no va deixar mai ningú indiferent. Els evangelistes ho constaten... El Mestre es feu notar, suscitava “concert i desconcert”.

                                               Ara, esplaiem-nos un moment davant del missatge de Jesús seguit amb la fe que ens sosté. És bo que mantinguem la perplexitat, en el nostre cas positiva, quan per exemple ens diuen els textos sagrats que “compartim la naturalesa divina”, quan sentim que “Déu és amor”, quan Joan ens certifica que “som fills de Déu”. ¿No tenim motius -tots els que vulgueu- pel desconcert i la perplexitat; positivíssimes totes dues, davant, no del que somiem, sinó del que se’ns diu i rediu i se’ns garanteix...

                                               Cal deixar espai al misteri en la persona de Jesús i en la seva relació amb nosaltres. Ni com a Déu i Senyor que ens és, ni com a home singularíssim que fou i també ens és, Jesús continua fent-nos preguntes. Tant de bo no ho oblidéssim mai! Seria com obrir pàgines i pàgines a la seva biografia i a la nostra.
Diumenge X de durant l’any, 10 de juny del 2018.  Sabadell