dissabte, 16 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 17/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  “NOSTRE” (TEU I MEU)  PESSEBRE  VIVENT

                                               He anat rastrejant per trobar un paràgraf que em condensés el que matusserament anem intentant de viure aquests dies; i més intensament a mesura que ens acostem al Nadal. Al final, m’he decidit per aquest: “Aquell que anunciaren tots els profetes; aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge; el que Joan proclamà com aquell que havia de venir i el mostrà ja present enmig dels homes, és Ell mateix, que ara ens dóna el goig de preparar-nos per el misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en oració i cantant la seva lloança”. “Per això us lloem, tot dient: Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós  l’únic Altíssim, Jesucrist”. Considereu-vos així felicitats; i al mateix temps perquè sigui ben de veritat, el “nostre”, un “Pessebre Vivent” en tot i per tot, us invito a acompanyar-nos per anar a retre adoració al Déu Infant. Ja som colla!

Resultat d'imatges de pessebre vivent                                               Tinc per costum, en reencetar el primer volum de la Litúrgia de les Hores a l’inici de l’Advent, tornar a rellegir una nova vegada més l’Ordenament General que encapçala el volum i que em serveix per renovellar l’amor a l’oració pública i comunitària del poble de Déu que figura, amb raó, entre les funcions principals de l’Església. “Des del principi –ens diu- els qui es feien batejar “eren constants a assistir a l’ensenyament dels Apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per la pregària”. El llibre dels Fets dels Apòstols moltes vegades ens recorda que la comunitat cristiana es reunia per pregar”. Això, al llarg dels temps, va quallar en l’anomenat Ofici Diví convertit en un ordre de pregàries organitzades segons les Hores, “enriquit també amb lectures escollides, que han esdevingut per damunt de tot oració de lloança i de petició i, certament, l’oració de l’Església amb Crist i dirigida a El mateix”.

                                               Entrarem en els paràgrafs més sucosos per tal de fer-los servir com a preparació fervent per al Nadal, amb l’intent de que ens serveixi com a “Pessebre Vivent”, comptant-hi amb nosaltres, tu i jo mateix. Som-hi!:

                                               “Crist intercessor davant del Pare”: “Quan el Verb, que procedeix del Pare com a resplendor de la seva glòria, vingué a comunicar als homes la vida de Déu, “el gran Sacerdot de l’Aliança nova i eterna, Jesucrist, prenent la naturalesa humana, introduí en aquest exili aquell himne que és cantat en la casa del cel. Des d’aquell moment, la lloança a Déu ressona en el cor de Crist amb paraules humanes d’adoració, de propiciació i d’intercessió: tot això Ell, que és el Cap de la humanitat renovada  i el mitjancer davant de Déu, ho presenta al Pare en nom dels homes i pel bé de tots”.

                                               “El mateix Fill de Déu, “que és u amb el Pare” i que en entrar al món digué: “Vinc a fer la vostra voluntat”, s’ha dignat a donar-nos alguns exemples de la seva oració. Així molt sovint els evangelis ens el mostren pregant: quan el Pare revela la missió a què l’envia abans de cridar els Apòstols, quan beneeix Déu la multiplicació dels pans, en la transfiguració, quan cura el sord-mut, i ressuscita Llàtzer, abans de demanar a Pere la seva confessió, quan ensenya als deixebles a pregar o bé quan tornen de la missió, quan beneeix els infants i prega a favor de Pere”.

                                               “La seva activitat quotidiana anava estretament unida a la seva oració, és més, era com si naixés d’ella; com quan es retirava al desert o a la muntanya per pregar, es llevava molt de matí, o bé passava la nit en oració llargament fins a l’alba. D’Ell creiem amb raó que prenia part en la pregària pública que es feia a les sinagogues, a les quals entrava en dissabte “com tenia per costum”, o bé al temple, que anomenà “casa d’oració”; com també feia pregària privada que els jueus piadosos recitaven diàriament. En els àpats deia les benediccions tradicionals, com se’ns diu en la multiplicació del pa, en l’últim sopar, a la taula d’Emaús; també quan cantà l’himne amb el seus deixebles. Fins a l’últim moment de la seva vida, quan s’acostava la passió, en l’últim sopar, en l’agonia de Guet-Semaní i en la creu, el diví mestre ens ensenyà que l’oració era allò que donava força al seu ministeri messiànic i a la seva mort pasqual. Ell, en efecte, “durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb clams i llàgrimes”; i amb un sacrifici perfecte en l’ara de la Creu ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats”, i ressuscitat d’entre els morts, viu intercedint sempre per nosaltres”.

                                               “Jesús ens va manar que féssim el que Ell mateix va fer. Sovint va dir: “pregueu”, “demaneu”, “en nom meu”; fins ens va ensenyar una fórmula de pregària, que per això anomenem del Senyor, i ens va advertir que l’oració és necessària, que ha de ser humil, atenta, perseverant i confiada en la bondat del Pare, pura d’intenció i que no desdigui de la naturalesa de Déu. Els Apòstols, que en les seves cartes insereixen sovint oracions de lloança i d’acció de gràcies, ens adoctrinen sobre la constància i la assiduïtat de l’oració en l’Esperit Sant, presentada a Déu per Crist; de l’eficàcia per a la santificació, de l’oració de lloança, de l’acció de gràcies, de la petició i de la intercessió per tothom”.

                                               “L’Església continua l’oració de Crist. Perquè l’home ha rebut de Déu tot el que és, ha de reconèixer i confessar que està sota el domini del seu Creador, cosa que els homes piadosos de totes les èpoques han fet per mitjà de la pregària. L’oració que es dirigida a Déu, tanmateix, no pot prescindir de la connexió amb Crist, Senyor de tots els homes i mitjancer únic, pel qual tenim accés a Déu. Crist, en efecte, de tal manera uneix amb Ell mateix tota la comunitat humana, que estableix un íntim lligam entre la seva pròpia oració i la de tots els homes. Tan és així que en Crist, i solament en Ell, la religió humana ateny el seu valor salvífic i el seu fi”.

                                               “Molt més estret és el lligam que hi ha entre Crist i aquells homes que pel baptisme Ell ha assumit com a membres del seu Cos, que és l’Església. Així, totes les riqueses del Fill davallen del Cap a tot el Cos; això és: la comunicació de l’Esperit, la veritat, la vida i la participació de la seva vida divina, que es manifestava en la seva pregària, mentre vivia en aquest món”. Tot el Cos de l’Església participa també del sacerdoci de Crist de manera que els batejats, per la seva naixença i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats com a temple espiritual i sacerdoci sant, i esdevenen aptes per al culte del Nou Testament, que no prové de les nostres forces, sinó dels mèrits i del do de Crist. Déu no podia concedir un do més gran als homes que convertir el seu Verb, pel qual ho havia creat tot, en Cap de la humanitat tot unint així els homes a Crist com a membres, de manera que Ell esdevingui Fill de Déu i Fill de l’home, i fos u amb Déu Pare i u amb els homes. Quan preguem i parlem amb Déu, cal que no separem d’Ell el seu Fill, i quan és el Cos del Fill que prega, cal que no se separi del seu Cap. Així, nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu, que és l’únic salvador del seu cos, prega per nosaltres i en nosaltres, i és pregat per nosaltres”.(Sant Agustí).

                                               “La dignitat, per tant, de l’oració cristiana radica en la seva participació en la pietat de l’Unigènit envers el Pare; pietat que Ell dóna a conèixer de paraula en la seva vida mortal, i que ara perdura sense defallença en nom i per a la salvació de tota la família humana”.

                                               Mentre  teclejava se m’obria el cor i pregava per a tots els que llegiu aquestes línies. Que quan les llegiu vosaltres, també s’obri el vostre cor i em doneu alenades de la vostra pregària. De fet, a tenor de tot el que heu llegit, gaudireu de la profunda, misteriosa comunió fraterna que teixeix les nostres vides en Crist, Senyor. Estic content d’haver-vos-ho pogut transcriure; i és la meva felicitació d’enguany. Amén i gràcies. El Senyor és més a prop; sortim joiosos a rebre’l! “Viviu contents!”
Diumenge Tercer d’Advent, 17 de desembre del 2017.  Sabadell

dilluns, 11 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 10/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

PRE-CURSORS  EN  SOM  TOTS

                                               Cada paraula té la seva màgia. Hi ha paraules que venen carregades de segles. En l’Advent en tenim algunes que gairebé les tenim en exclusiva. La mateixa expressió “advent” ja només s’utilitza en àmbits cristians i cultuals. Advent, igual a “que ve”; la “preparació” d’aquesta vinguda; advenir= que ve fortuïtament, sense esperar-la massa, potser?; vingut de fora, afegit extrínsecament. Mireu quin camp més ampli de significacions, que les podríem fer ben nostres. Allò, però, substancial és la vinguda què, per més esperada, sempre serà inesperada. Tolstoi, i el nostre Barrachina en feren contes, emotius... Aquí rau el secret de tot adveniment: Crist, és qui arriba amb tota una plètora de gràcia, d’amor fidel, de bondat i de pau, en definitiva. Però hi ha més camp per córrer.  Anem al mot que encapçala aquestes reflexions. A Joan Baptista se l’anomena també el pre-cursor, per antonomàsia. Marc en encetar l’Evangeli, avui (Que primordialment vol dir: Bona Notícia, a més dels llibres concrets, on es narra la vida de Jesús de Natzaret: els quatre evangelis) comença citant les paraules d’un gran, esplèndid profeta, Isaïes, i dient que aquestes paraules seves van motivar Joan a anunciar i proclamar que darrere d’ell venia la Persona de referència d’aquelles paraules: “Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert (on vivia Joan): Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”. Anem endins del sentit de l’expressió pre-cursor. Pre-, ja sabem què vol dir. -Cursar, fer camí: per exemple el d’un curs acadèmic o d’una cursa atlètica. Cursor, que fa anar endavant. Estem en un avant del que vindrà en posteritat, després..., sense de moment precisar més. Em ve a la memòria el carter, el nunci dels pobles d’ara fa cinquanta o més anys. Amb una trompeta que feia anys i panys que servia per anunciar la novetat del moment: “Es fa saber, per ordre del Sr. Alcalde que tenim novetats”, normalment l’arribada imprevista d’un cotxe atrotinat que venia peix, fruites o algunes andròmines... Eren els antecedents dels mícros, dels altaveus... També vol dir missatger que anava anticipadament a dir que venia darrere d’ell l’exèrcit victoriós amb el seguici de les despulles i del botí pres... Vencedor arrossegant literalment els vençuts, fets esclaus o carn de suplicis... Així de salvatges, inhumans eren els nostres avantpassats. Són o som encara? La via sacra dels triomfadors... al Capitoli.

                                               Aplicat a Joan, veiem que bé se li escau la denominació. Cada dematí ens ho recorden els Laudes en el Benedictus: “ I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins. Faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu. Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del Cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de Pau”. Ara em posaria a subratllar les paraules que m’inviten, encara que de lluny, a identificar-me amb Joan. Ell fou profecia amorosa del seu pare, Zacaríes. I, nosaltres amb permís de l’autor podríem demanar que ens permetin tal i tant gran “ofici”, que Pau en dirà “ambaixadors!”. Mireu a quins honors estem “cridats”. El papa Francesc en dirà evangelitzadors! L’admiració és del mateix papa. No hi afegeixo res, només el bon desig de ser-ho i de representar-ho de la millor manera, i més efectiva. Ai, les primeres paraules del papat del bisbe de Roma contingudes en La Joia de l’evangeli” i quina insistència que manifesten... Vol posar tota l’Església en joiós Advent permanent: anunciant, proclamant, “L’Església en sortida és la comunitat de deixebles missioners que primeregen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i que festegen.” “La intimitat de l’Església amb Jesús és una comunitat itinerant, i la comunió  essencialment es configura com a comunió missionera; és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic, sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”.

                                               “Primerejar: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangèlica experimenta que el Senyor va prendre la iniciativa, la primerejada en l’amor (I Jn 4, 10); i, per això, ella sap avançar-se. Prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos. Viu en un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar!”
Imatge relacionada                                               “Com a conseqüència, l’Església sap involucrar-se. Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s’involucra i involucra els seus, davant dels altres per rentar-los . Però després diu als deixebles: “Sereu feliços, si feu això” La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors tenen així “olor d’ovella” i aquestes escolten la seva veu”. (Recordeu el  paràgraf final d’Isaïes: el bon pastor. Com ell, així nosaltres).

                                               “En acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a “acompanyar”. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i prolongats que siguin. Coneix esperes llargues i aguant apostòlic. L’evangelització té molt de paciència, i evita trencar els límits”.

                                               “Fidel al do del Senyor, també sap “fructificar”. La comunitat evangelitzadora sempre està atenta als fruits, perquè el Senyor la vol fecunda. Té cura del blat i no s’amoïna per la cugula. El Sembrador, quan veu despuntar la cugula enmig del blat, no té reaccions queixoses ni alarmistes. Troba la manera que la Paraula s’encarni en una situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que aparentment siguin imperfectes o inacabats. El deixeble sap donar la vida sencera i jugar-la fins al martiri com a testimoni de Jesucrist, però el seu somni no és omplir-se d’enemics, sinó que la Paraula sigui acollida i manifesti la seva potència alliberadora i renovadora”.

                                               “Per últim, la comunitat evangelitzadora joiosa sap “festejar”. Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas endavant en l’evangelització. L’evangelització joiosa es torna bellesa en la litúrgia enmig de l’exigència d’entendre el bé. L’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls donador”.

                                               Després d’aquest pla programàtic respecte a un acció evangelitzadora de l’Església d’avui, entenem tot el que són anticipacions, el que són les identificacions amb els pre-cursors d’avui, que hauríem de ser tots i cadascun dels cristians que hem d’obrir pas a la veritat del misteri del Déu fet Home, sabent que nosaltres passem davant  “d’ofici o de ministeri”, perquè la gràcia de la fe pugui obrir-se camí amb l’acció pròpia de Jesús. Som indispensables, necessaris, en el poc que puguem. Ja sabem que el Senyor passarà darrere i sanejarà, enriquirà, embellirà aquests petits passos d’uns multiplicats “Joans precursors” que aplanaran camins, els faran transitables a la vinguda inesperadament esperada, sempre dins del misteri. Jesús ens necessita abans que Ell es faci present. Quin Advent més intens i més fructífer que ens espera ja a partir d’ara, d’ara mateix! “Vés, que ho sentin les muntanyes./ Digues-ho ben fort per tot arreu./ Vés! Que ho sentin tots els homes:/ He vist el meu Senyor”. Crec que invitant a llegir i a per assumir el contingut d’un d’aquests llibres de Torralba –llibreters de Déu que som, que suggereixen, que comenten, que posen a les mans cosa fina!!:  “Jesucrist 2.0” o bé aquest que és novetat: “Creients i no creients en terra de ningú” que seria com Jesucrist 4.0, per dir-ho d’alguna manera. Que us aprofiti! L’Església és un joiós ADVENT permanent...
Diumenge segon d’Advent (dia dels “precursors”) 10 de des. 2017  Sabadell

dissabte, 2 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 03/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA  “MÚSICA”  DE  LA  PARAULA  DE  DÉU

Imatge relacionada                                               “La Veritat és simfònica” –perquè va acompanyada per la Bondat i per la Bellesa- ho deia von Balthasar, el gran teòleg de la Bellesa de Déu. Déu és música inefable... Estem encetant nou any litúrgic amb una campanya per portar a tothom la Paraula de Déu vivent i vivificadora. Per entendre-la i gaudir-la cal sentir-hi la seva música. Ja hi entrarem... Ho han patrocinat els nostres bisbes de Catalunya. Deixarem per un diumenge de parlar explícitament de l’Advent, encara que la seva música pròpia hi consona en un tot per tot. Ja tindrem oportunitat de fer-ho. Només em permeto dir que poseu atenció màxima a la segona lectura de Pau del Primer Diumenge d’Advent. Si hi sentiu de veritat la seva música, haureu entrat de ple en el sentit terra-terra de l’Advent. Aquest diumenge celebrem, doncs, El diumenge de la Paraula. Ho faig amb goig , és la meva dèria espiritual.

                                                Ja ho sabeu de sobres –fa anys que m’hi he ben posat “de cor i mans”- en la promoció del llibre dietari-evangeliari Paraula i Vida; i per als més coratjosos amb La Missa de cada Dia. L’intent és recomanar a tot cristià que vulgui decididament fer que la Taula de la Paraula vagi essent cada dia “parada” “i pugui alimentar-lo; i així amb major amplitud s’obri a assaborir al gust dels tresors bíblics”. L’Evangeli de cada dia autoproclamat, personalitzat: què et diu?, condensat en una frase que t’ha près; i què hi dius? Calmant les presses, distesament; com amb respiracions fondes, concentrades; i seguidament, a perfumar d’evangeli tota la jornada. S’ha de fer com un ritual, acompassant Vida i Paraula, Paraula i Vida. Indestriades, a ser possible! Una de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II és la “Dei Verbum” (=Paraula de Déu). En ella se’ns diu: “La Paraula de Déu es manifesta d’una manera eminent en el NT., en el qual Crist manifestà el seu Pare i es manifestà Ell mateix als Apòstols, per tal que prediquessin l’Evangeli i congreguessin l’Església, Regne de Déu, establert pel Crist damunt la terra”. Després hi afegirà: “Il·luminats per l’Esperit Sant” que és amb ple sentit la “música” que ens fa percebre i aprofundir en el text de la Paraula de Déu. Aquesta és la funció preeminent que exerceix l’Esperit Sant. Recordeu que Jesús ens l’ha enviat per ser l’ànima de la Paraula viva i irradiant. És Ell qui ens fa lectors oberts als sentits, que ensems s’amaguen i es manifesten (paraula aquesta que té sovint el sentit de revelació) en el misteri de la Paraula. Seguim a peu de Paraula, fent-hi una immersió, com un bany lustral (purificador i enriquidor). A cada parada hem de deixar que, amb silenci “pasmat”, se senti la “música” que ho omple tot...

                                               La música fa viva la paraula o el text, posa emoció i grandesa i és com una lectura feta des del dedins. Una lectura és sempre –més ben dit hauria de ser- una traducció: ha de ser fidel a la paraula que té el seu misteri, té en el fons una deu de significacions col·laterals: qui la diu, a qui, com la diu, la sintonia amb el ser de la persona que la diu; cal comprendre-la en el context existencial de qui la diu, de qui la transcriu, dels contextos, dels implícits; i, a més, l’ha d’actualitzar a la Vida de qui l’escolta o la llegeix. Tot això serà feina de l’Esperit Sant que la plantarà com un empelt en el tronc de qui la rep. La paraula s’ha de sentir des de dins d’un mateix. Llegir-la entre línees, sentir-ne el batec. Ha de ser una lectura comprensiva, més encara, comprehensiva (amb un cert sentit de globalitat). Diuen que gairebé sempre és autobiogràfica, per a qui escriu. Això ens porta a identificar-nos amb ell, moltes vegades. Llegir sobre Crist és una lectura especial, demana tota una actitud de fe. No és estrany doncs, que s’ha de fer en pregària. Deia Pau que l’Esperit Sant ens ve en ajuda, perquè la pregària ho sigui de debò. Parla de gemecs, els de l’Esperit Sant... No és una lectura amb poca atenció, sentir-la en el sentit d’oir-la només, saber-la àdhuc de memòria, de tant haver-la sentit repetida, sinó -anava a dir- com en els silencis tallants que es produeixen en els concerts. Disposició a con-sentir allò que ens vol dir el músic, el compositor. Nova.


                                               Llegir és sempre proclamar-nos a nosaltres mateixos els sentits entreoberts de la visió endinsada de Jesús de Natzaret. Avui, hi ha un fort lligam entre Paraula i Eucaristia. Són pensades l’una en funció de l’altra. Són totes dues comunió amb Crist. Són “taula parada”; l’una dóna entrada a l’altra. Diu el Vaticà II que l’Escriptura “és l’aliment per excel·lència del Poble de Déu”, en vistes a la comunió amb Crist que, en “la litúrgia (Paraula i Vida en plena interacció) arriba al cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, font d’on prové tota la seva força”, “d’on  prové la gràcia i d’on obtenim amb màxima eficàcia la nostra santificació en Crist i la glorificació de Déu que busquen, com llur finalitat, totes les obres de l’Església”. En l’apartat final que se centra en Les Esciptures en la Vida de l’Església es fan unes grans afirmacions com que l’Església “sempre ha venerat l’Escriptura; se n’ha nodrit d’ella; cal que la predicació i tota la religió cristiana vagi nodrida i es regeixi per l’Escriptura; en la qual rau la força i poder molt eficaç; ella ha de ser fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual”. D’ací que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç, que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots les santificats”.

                                               “Cal que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians”. Honorar-la és honorar el traductor o torsimany (intèrpret): això és l’Esperit Sant, que ens la fa entendre, fa descobrir-ne el seus sentits, i que ens fa entrar al seu misteri i amb Ell dreturerament ens va encaminant vers la Veritat plena. La pràctica de la “lectura divina” feta amb assiduïtat és anticipació per a la contemplació a Déu “cara a cara”.

                                               Hi ha uns pressupòsits nous per tal d’entendre-la; després d’anys en què se la interpretava “literalment”. Ja no són “Història Sagrada”, sinó “relats” que s’han d’entendre segons uns lleis que s’han anant fixant a mesura que s’han estudiat segons regles pròpies. Crec que estem davant d’un món nou i que entendre-la avui per a la major part dels creients suposa canvis de criteris. Estem en un gairebé analfabetisme, ignorància gran de com han evolucionat l’estudi i la comprensió de la Paraula de Déu. Falta cultura bíblica, i afegida a la poca comprensió de l’Esperit de la Litúrgia, ens fa molt febles i poc consistents en la fe viscuda. Avui, és una necessitat de primera urgència. Caldria obrir-ne formació permanent. “El Concili exhorta amb especial vehemència tots els fidels cristians que aprenguin la ciència eminent de Jesucrist, mitjançant la lectura freqüent de les Escriptures Santes”. “Car el desconeixement de les Escriptures és el desconeixement de Crist”.(sant Jeroni). Ens fa una recomanació a sacerdots i catequistes a que ens “aboquem” a les Escriptures –això diu!- amb lectura assídua i amb estudi diligent, a fi que cap d’ells no esdevingui “predicador buit i va de la paraula de Déu, “com qui no l’escolta de dins estant”.(sant Ambròs)

                                                           “Recordin que la pregària ha d’acompanyar la lectura a fi d’establir diàleg entre Déu i l’home perquè “parlem amb Ell quan preguem, l’escoltem en llegir les seves paraules”.(sant Ambròs)

                                                           Finalitza aquest capítol de la Constitució “Dei Verbum” amb expressions que inviten a centrar-nos d’ara endavant a posar la Paraula de Déu al centre de la nostra vida espiritual, de tal forma que es pot afirmar amb tota certesa que la nostra espiritualitat, avui, o serà fonamentalment basada en la assiduïtat a la Paraula de Déu o bé no serà. Diu així: “Que així, doncs, amb la lectura i l’estudi les llibres sagrats, la Paraula del Senyor es propagui i sigui glorificada (2 Tes 3,1), i que el tresor de la revelació, encomanat a l’Església, ompli més i més el cor dels homes. I així com la vida de l’Església augmenta en vigoria per la assídua freqüentació del misteri eucarístic, hem d’esperar també que la veneració creixent de la paraula de Déu porti un nou impuls de vida espiritual”.

                                                           Al llarg de l’Any Litúrgic prendrem com a base de lectura i estudi l’Exhortació apostòlica postsinodal VERBUM DOMINI (Paraula del Senyor) del papa Benet XVI que va escriure, després del Sínode episcopal sobre aquest tema fonamental, l’any 2010; i que és com un compendi del què es pot dir sobre la rellevància de la Paraula de Déu actualitzada en cada manifestació eclesial i en el cada dia.
Diumenge primer d’Advent, dia 3 de desembre del 2017.  Sabadell

diumenge, 26 de novembre de 2017

Homilia del diumenge 26/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, ESCRINY  DE SORPRESES

Arribem al final de la cursa litúrgica anual, i ja entreveiem la Creu de Terme que ens acull, que ens benee i ens desitja una bona estada, un petit respir per tornar a arrencar amb nous ànims en espera de noves experiències espirituals que ens desitgem entre tots els corredors participants, viadors, que en diuen els lletrats.

                                                Avui, és un final d’anyada i per a festejar-ho hi haurà una representació “teatral” (!), com una mena d’anticipació, en podríem dir com assaig general per a la posada en escena definitiva, per a quan arribarem a lliurar cos i ànima al que ens va admetre a portar “nom i marca” en la cursa ja final de finals.

                                               Avui, ens espera l’última lliçó del que ha estat al llarg d’aquest any el nostre entrenador i coaching, per dir-ho a la moderna. Lliçó magistral -ho diem- perquè és del Mestre, Mateu, que ens deixarà des d’ara en altres mans evangelitzadores. I és magistral també, perquè és com un regal de síntesi de tot el que ens ha anat dient al curs d’aquest any de gràcia. És, per tant, el comiat de l’última lliçó de càtedra en què ens condensa allò bo i millor del què ha estat el seu ensenyament durant tot el “curs acadèmic”.

                                               Entrem-hi amb cor obert i com més receptiu millor.

                                               Sorpresa per a tothom! Tant pels qui són freturosos de seguir de prop la petja del Mestre, i també -i més sorpresa encara- per a aquells que no han entès encara que “el fet històric i meta-històric de l’Encarnació del Fill de Déu ha divinitzat - sí, sí, tal com ho diem, per més sorpresa i “encanteri” que ens provoqui!- tota l’humanitat; fent bona aquella expressió del Concili, que era per Joan Pau II com la tornada d’una “oda infinita”, que ens la repetia una i moltes vegades, per ressaltar-ne tota la saviesa evangèlica que s’hi amaga i/o s’hi esclareix: El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb Encarnat... Crist manifesta plenament l’home a sí mateix i li descobreix la seva vocació altíssima –divina-. Crist, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”.  Estem en el nucli “dur” de la significació joiosa del misteri de Jesús.

Resultat d'imatges de cristo rey
                                               D’aquí pren principi i fonament el fet de que és tingut com fet a Jesús tot allò de bo que fem a qualsevol persona, per petita o “diversa” que sigui. Tots som “empelts” de Crist, tots en el més íntim de nosaltres portem la imatge indeleble de Jesús. Bé diu aquell prefaci: “En Ell vivim, ens movem i som”. No ens hem d’estranyar que Ell tingui com a feta a Ell mateix tota obra benvolent, misericordiosa feta a qui sigui. Aquesta és la gran sorpresa, el gran secret que s’amaga en la pràctica del servei sigui a qui sigui. Secret de simultaneïtat entre els tractes fets amb amor i el fet de redundar en el mateix Crist, oh sorpresa! També el desconcert de sorpresa: Quan us vàrem...?, la gran pregunta! La resposta resolutiva i determinant: “Tot allò que fèieu o (deixàveu de fer) a aquests germans meus -per sorpresa de l’amor!- bo i fet a ells, anava a parar indefectiblement al cor mateix de Jesús. Els dos grans manaments (a Déu i als germans) que conflueixen en cada persona tractada amb afecte, tendresa, commiseració. Jesús s’ha ben i ben humanat de tal forma que ha unificat el món en una sorpresa permanent. “Tot recapitulat en Crist”. Jesús és tot l’abecedari de Déu. Des de la A fins a l’Omega, passant per cada persona “endavant i amunt” en l’espiral d’hominització que descriu el procés d’anar fent-nos més i més humans. De nou: sorpresa!

                                               Ja ho deia Pau als Efesis: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. Llegeixo complementàriament: “Per a Teilhard de Chardin, com per a Pau, Crist és l’eix i el fi de tot l’esdeveniment del món, el misteriós punt Omega, vers el qual convergeixen totes les forces ascendents, de manera que la Creació entera la veu en funció del Verb Encarnat”. Inèdit, sorprenent! Què esperem a adonar-nos’en!

                                               Ara se’ns fan més entenedores i prenen més acusat relleu expressions com la del “el cep i les sarments”; “que tots siguin u com tu, Pare i jo som u”. La condició humana esdevé per, amb i en Jesús condició divina. En Jesús tot és un arcà, un misteri amagat... El dia que ja no ens sorprenguem de i en Jesús, s’haurà perdut tot el seu misteri... “Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina i fineix en Déu”. Sou fills de Déu!

                                               De la lectura d’aquest evangeli d’avui se n’ha dit l’”evangeli dels ateus i/o agnòstics”. Rahner va aflorar també, per a aquestes bones persones que fan el bé sense referència a Crist, la denominació de cristians anònims, com el Dr. Rieux de la Pesta de Camús; tot, tot això m’ha fet tornar a agafar la Butlla del Jubileu de la Misericòrdia que ens va guiar tot l’any passat per camins de la civilització de l’amor i de la tendresa envers l’humà concret i necessitat d’ajut i d’atenció; d’una presència nostra en les “perifèries existencials” –són també paraules de Francesc-, on es necessiten se’ns falta mans i cor units i actius... Així comença la Butlla: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri del cristianisme sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret”. Al bell mig d’aquest document es fa l’elogi de les obres de misericòrdia: “Serà una manera de despertar la nostra consciència, moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per a entrar més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la Misericòrdia divina. La predicació de Jesús ens presenta aquestes obres de misericòrdia per adonar-nos de si vivim o no com a deixebles seus”.

                                               Segueix Francesc: “No ens podem escapar de les paraules del Senyor i en base a elles serem jutjats”. Porta la referència (Mateu 25, 31-45),  justament el nostre evangeli d’avui. I afegeix també: “Igualment se’ns preguntarà si hem ajudat a sortir del dubte que fa caure en la por, i a vegades és font de solitud; si hem estat capaços de vèncer la ignorància en què viuen milions de persones, sobretot els infants, privats d’ajuda necessària per a ser rescatats de la pobresa; si hem estat capaços de ser a prop de qui estava sol i afligit; si hem perdonat a qui ens va ofendre, i rebutjat qualsevol forma de rancor o de violència, que condueix a la violència; si hem tingut paciència seguint l’exemple de Déu que és tan pacient amb nosaltres; finalment, si hem encomanat al Senyor en la pregària els nostres germans i germanes. En cada un d’aquests “més petits” és present Crist mateix. La seva carn és de nou visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida... perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura. No oblidem les paraules de sant Joan de la Creu: “En el capvespre de les nostres vides, serem jutjats en l’amor”.

                                               Tot plegat fa que prengui cos la declaració sovintejada de que l’Esglèsia s’ha de manifestar samaritana, pobra i al servei preferent dels pobres.

                                               Recordant un article d’Armand Puig que deia que amb el papa Francesc després del Vaticà II, cinquanta anys després,  s’obria un segon post-Concili en què l’arrel evangèlica seria omnipresent en el dia a dia dels cristians dignes d’aquest nom. Segueix el document citat: “L’Esglèsia sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan -amb convicció- de la misericòrdia en fa el seu anunci. Ella sap que la primera tasca, sobretot en un moment com el nostre, ple de grans esperances i de contradiccions, és la d’introduir tothom en el misteri de la misericòrdia de Déu, contemplant el rostre de Crist. L’Església és cridada en primer lloc a ser testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la, com el centre de la Revelació de Jesucrist.

                                               Obrim cada dia i en cada persona l’escriny de les sorpreses. “A mi m’ho feu; a mi m’ho deixeu de fer! Evangèlica sorpresa! Tant de bo!
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. 24 de nov. de 2017. Sabadell

dissabte, 18 de novembre de 2017

Homilia del diumenge 19/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

ADMINISTRADORS, NO AMOS

                                               Estem ben bé a les portes del final de l’Any Litúrgic. És bo que ens preparem per passar comptes de la gestió que hem fet de tots els talents (llegeixi’s valors encomanats, penso que mai tan ben apropiat) que Déu ha posat a la nostra cura per administrar-los amb la visió llarga de poder fer “rentar” i fruitar “les coses” que, essent de Déu, les hem de gestionar com si fossin pròpies, amb sagacitat i prudència a la vegada, per fer-nos mereixedors de l’estima de “Nostramo”. Evidentment, que ara no es tracta de rendir comptes finals, sinó només de l’anyada. Cada any, successivament, l’hem de considerar com un assaig general del que serà ja la fi de la gestió i balanç total del nostre viure. No som comptables només, sinó autèntics responsables. No es tracta de quadrar deures i havers. La cosa és més creativa. Aquí hi caben totes les condicions que s’acostumen a dibuixar en uns gestors moderns: emprenedors, líders, visions llargues, processos oberts, sostenibilitat de l’empresa. Com si fos una auditoria per veure la consistència del negoci i les projeccions de futur. Veure les fortaleses, les debilitats, les oportunitats i les dificultats dels temps que vivim. Perdoneu el per què i el com ho dic, perquè aquest terreny professionalitzat a l’extrem és per a mi un món ignot, no precís. Nomes dir que en qualsevol gestió s’hi ha de posar els cinc sentits...i més. Ara bé, traslladem la reflexió a com ens movem en l’àmbit de les “coses de Déu”. ¿Tenim aquesta visió de la gestió de la nostra condició de cristians, d’haver rebut identitats i missions que descabdellen responsabilitats que ens haurien de posar en peu de ser-hi ben responsables i efectius? Això està contingut en aquesta expressió litúrgica de ser vigilants i determinats en portar les coses de manera òptima: “verges assenyades, administradors fidels”.

                                               L’altre dia en una reunió es va suscitar el tema de les omissions. Tema dels buits ètics que es produeixen per manca de responsabilitat proactiva, d’allò que es podria haver fet i que per descurança o per covardia no es feu, per manca de vivor en portar les coses de Déu. Tothom hi va estar d’acord en què en aquest terreny massa fàcilment ens quedem mancats de decisió i inoperants. Tantes visions estretes, manca de sensibilitats per veure oportunitats. Els talents no només s’han de considerar capacitats tingudes, sinó sobretot saber exercir-les, portant a terme nivells de vivències més compromeses. La resultant rasa, de poc compromís, l’anar-hi anant: així no es porta cap negoci. Negoci ve de negociar, transaccionar...

                                               Avui, en consonància amb l’evangeli, se’ns posa l’exemple de la “bona esposa”. Degudament, el cor del seu marit hi confia. Què en té de valor! Ella crea valor: és feinera, és matinera, sap aprofitar el temps operatiu, administra  casa i família amb cura. “Filosa i fus” són el seu emblema de tirar endavant, aprofitant temps que podrien ser morts. Surt al pas previsorament. Proveeix de tot amb generositat i intuïció. Tota la casa en va segura i la seva presència només fa que tota la família la canti com a puntal de la casa! És la imatge de les nostres “àvies” que ho omplien tot de generositat i de lliurament. Avui, podríem fer un altre elogi, amb els temps canviats, però la que és, és; la que té, té; no hi ha més! No entrem en la problemàtica de gènere... Aquí es reflecteixen temps passats. És només un exemple, salvant distàncies i històries. Més i tot: el salm responsorial abunda en el mateix sentit i avança una expressió que m’agradaria posar en relleu i que tindrà plena aplicació al tema del rendiment vital del que som i tenim... “Feliç tu, fidel del Senyor. Seràs feliç i tindràs sort”. La felicitat i la sort ens les fem venir; són fruit del nostre fer de cada dia.

Resultat d'imatges de moises                                               Ja fa dies que em guanya el cor, que em captiva  l’expressió: fidel, fidelitat. Són ben habituals en els salms. Surt moltes vegades “l’amor fidel” com formant una unitat preciosa. Ambdós conceptes defineixen primàriament a Déu. Suposen un pacte d’aliança que es va succeint en l’AT i que en el Nou es formula així: la Nova i Eterna Aliança. Sabem del sentit que donem a les “aliances”, als anells, que segellen un pacte entre dos compromissaris, entre dos esposos. Entre Déu i el seu poble, entre Déu i la seva Església. Hi ha un ressò del Pacte del Sinaí: (Ex 34, 6) Allí s’hi consagra l’expressió que els recordarà la permanència  del pacte: “El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent... Tot seguit, Moisès es va agenollar i es prosternà  fins a tocar a terra, i digué: Senyor, ja que m’has concedit el teu favor, vine, si us plau a acompanyar-nos. És cert que aquest poble va a la seva, però tu perdonaràs les nostres culpes i els nostres pecats i faràs de nosaltres la teva heretat. L’Arca en fou el Memorial, com ara ho és l’Eucaristia. “Feu això que és el meu Memorial”. Ara, mitjançant l’Esperit Sant tenim les arres, el compromís de la plenitud que s’esdevindrà en el cel. Ara la Sang vessada en el Calvari ens és el Memorial (recordador, Monument que ens recorda l’Amor Fidel de Jesús, que mai es torna enrere).

                                               Fent una immersió en el Concili Vaticà II trobem que la denominació genèrica dels creients, dels deixebles, la tenim en aquesta expressió llatina: christifideles. El denominador comú a tots els cristians és aquest fidel de Crist que, amb l’afegit de laic, de sacerdots, de religiosos, dóna la unitat en la diversitat  de funcions en l’Església. Ja deia encertadament sant Agustí: “Quan m’esbalaeixo de pensar allò que sóc per a vosaltres, em consolo de pensar allò que sóc junt amb vosaltres, perquè per a vosaltres sóc el Bisbe, i ensems amb vosaltres sóc un cristià. Aquell és el nom del càrrec, aquest és el de la gràcia; aquell el del perill, aquest el de la salvació”. Tornem a la base de la nostra identitat: Som tots fidels , en, amb, per Crist. No acostumem massa a anomenar-nos “fidels”. És fidelitat a Crist, tant com Crist ens és fidel per mor de la seva nova i eterna Aliança. Tenim assegurada la fidelitat per part de Déu; però hauríem de posar com a base del nostre viure la fidelitat al Crist, amb qui tenim feta aliança des del Baptisme, compromís de seguiment, de fer de portadors de la seva crida, “ambaixadors”, en dirà Pau. Portem representació, paraula també usada en àmbits del comerç, a part de la meravellosa significació de ser administradors de la gràcia de Déu. És la gran marca que representem. Cal fer-ne presència i acció derivades de la identitat i de la representació (missioners; no sé per què em ve a la memòria la imatge tan nostra dels viatjants (portant arreu marca i representació).

                                               Ai, quina tristesa no saber ben bé qui i què som. “Adona’t, oh cristià , de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina... No oblidis el cap ni el cos dels quals ets membre”. Dirà exaltadament sant Ambròs. Pastats a imatge i semblança de Déu, mantinguem vibrant la nostra fidelitat a Crist. Ja sabem com n’és de feble la condició de fidelitat als nostres compromisos. Avui, la gent no vol prendre compromisos que durin. La duració en les nostres decisions és la que li dóna el segell d’autenticitat. Estem -diu Francesc- en una societat de “descart”, d’un sol ús. La societat d’avui fa que les coses durin convencionalment poc. Ús i llençar. Per què duren tan poc els compromisos? Matrimonis, vida religiosa, les adscripcions a les institucions religioses, tot allò que suposa un procés, tot el que demana llargs terminis?

                                               Fidelitats que s’esgoten a la primera que un troba ensopecs. Fixem-nos com les coses més sagrades es blinden amb l’amor i la fidelitat. Cal repassar i reforçar les finalitats més que els mitjans. Som febles perquè les grans motivacions no sostenen els nostres compromisos. Com n’és de difícil adquirir hàbits religiosos, culturals, socials! De “coses” deixades a meitat de camí n’hi ha una infinitat. La fidelitat hauria de ser la nostra “estimada”, el nostre talent, el nostre propòsit petit o gran, però tenaç, Casem-nos amb l’amor fidel. Benaurats els fidels, benaurats seran i hereus d’un cel etern! Tractem de per vida, mimem allò que considerem digne de ser servit amb un amor fidel.

                                               Veureu afegits paràgrafs del capítol quart de la Constitució sobre l’Església del Concili Vaticà II que tracta sobre els Christifideles laici que sou vosaltres. Enrobustiu la percepció de la dignitat de ser cristians, per mantenir un Amor Fidel a la “prova del temps”.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 19 de novembre del 2017  Sabadell

divendres, 10 de novembre de 2017

Homilia del diumenge 12/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

VETLLEU  AMB  L’ANHEL  D’ENHORABONES  I  DE  FESTA

                                               Tenim l’expressió tan catalana: “A bodes em convides”.  Què és, si no, l’espera d’un amor que es deleix per la vinguda del que tu estimes i per gaudir festosament de la seva presència i figura, com deia Joan de la Creu: “Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/mira que dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura// Oh, cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados” (Cántico Espiritual). Quin misteri d’amor no s’amaga en aquest “Quan podré veure-us cara a cara”, que diu el salm? Inexplicable, però cert, certíssim!

                                               Això és el que idealment hauríem de fer d’alguna manera ara deixant-nos portar de la mà de la litúrgia en el seu final de l’Any Litúrgic. Durant aquests tres darrers diumenges ens invitaran a refermar la nostra espera confiada en la vinguda del Senyor. La vigilància a què ens mouen és a fer amb intuïció performativa les previsions i viàtics per a la pròpia partença que, de fet, serà més bé l’encontre definitiu amb el Senyor! Els evangelis d’aquestes domíniques a tres tongades ens encomanaran a saber llegir tot el preciós capítol 25 de Mateu. Ja el mateix capítol 24 ens avançava, en un estil apocalíptic més aviat de temps calamitosos i que tenen un substrat d’invitació a la vigilància paorosa, ben diferent de la del capítol següent, que és de més ben llegir, obert a un amor responsable i expectant. Sempre hem dit que és bo entrar en el context i aquesta vegada –llegint-lo seguit- té tot l’ambient d’un Final de Festa! L’actitud prevalent és la del desfici en preparació de la vinguda del Senyor. Joiosament estem a l’espera d’una Persona més que desitjada -absent, però- de la nostra percepció visual. L’amor, del qui estimulat hi veu per la fe, la motivació i compleció senyera d’aital esdeveniment! Aquest amor vigilant, anava a dir expectant, hauria d’il·luminar el fet conclusiu de rendir la nostra vida en l’espera confiada en el retorn gloriós del nuvi, per part de la núvia que és l’Església i que, en definitiva, som cadascun de nosaltres! El fet de no saber ni dia ni hora hauria de promoure l’espera i fer-la més anhelant. El goig de rebre’l i per sempre, sense més adversitats i rèmores, ha de ser l’eclosió d’una vida pautada per una espera confiada i serena que per moments es tornarà en goig ple -al súmmum!- de les expectatives acomplertes i més i tot, com ho afirmaven algunes col·lectes passades. Amb un final tan sorprenent, el comentari del qual el deixarem pel dia de Clausura de l’Any Litúrgic, és a dir, pel dia de la Solemnitat de Crist Rei. Ja en parlarem i en gaudirem...

Resultat d'imatges de tesalónica                                               Ens acompanyarà, ara encara els dos diumenges següents, aquest i l’altre, el final de la lectura de la Primera Carta als Tessalonicencs que hem anat desglossant darrerament i ara acaba amb dues perícopes que gairebé són iguals, doblades. Es parla de la parusia (paraula grega que vol dir vinguda, arribada). És el retorn de Jesús, del què ens en parlen els evangelistes. El Senyor ens farà participar de la seva Resurrecció! Un canvi en la condició humana ben inexplicable, misteriós. Pau més endavant en la seva vida missionera inventarà expressions amb el prefix con- (syn-, grec) per exemple conressuscitar, con-formació: “Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”. (Rom 6, 8) No troba manera d’expressar-ho millor; per això ho expressa amb una participació nostra en la mort i en la vida ressuscitada de Jesús. Així dirà: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que s’endurà amb Jesús els qui han mort en Ell”. I també: “Serem enduts en els núvols per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb Ell per sempre”. Cridats a resurrecció però entenent Pau, aleshores, que això s’esdevindria de seguida, en vida encara d’alguns creients. Pau, aquí encara, era tributari del pensament apocalíptic que va tenyir la vida dels moments històrics antecedents i posteriors en vida de Jesús. D’això en queda constància en els escrits que en diuen “Intertestaments”. També influenciaren en les redaccions últimes de Lluc, de Mateu i també de Joan. No oblidem que la redacció de la 1ª Carta als de Tessalònica és dels envolts de l’any 50. Després, amb  una lcctura més acurada dels “signes dels temps”, va portar el mateix Pau a exhortar els creients a una espera a més llargs terminis, in-definida, no precisada... I va haver d’estimular a no vaguejar en l’ínterim, i a viure amb una espera més distesa, més profunda.

                                               La mateixa referència a l’endormiscament de les donzelles assenyades s’ha de prendre en el sentit tan humà de que té una versemblança a una vinguda que es demora i es retarda, i per tant que té una certa lògica que es deixin vèncer per l’ensopiment degut a la trigança. Aquí posa Jesús de relleu la “pre-vidència”,  el fet de ser previsores un grup de donzelles, de les què, per aquest fet, en diem assenyades i prudents. El Catecisme de l’Església Catòlica afirma: “Gràcies a l’Esperit Sant, la vida cristiana, ara ja en aquest món, és una participació en la Mort i en la Resurrecció”.  I afegeix: “Esperant aquest dia, el cos i l’ànima del creient ja participen de la dignitat de ser “amb el Crist”. Cal “emigrar del cos i anar a viure prop del Senyor”. (2Cor 5, 8) “Gràcies al Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. “Per mi  viure és Crist, i morir, un guany”. (Fil 1, 21) La novetat cristiana és aquesta: pel baptisme, el cristià ja ha mort sacramentalment “amb el Crist” a fi de viure d’una vida nova. I si morim en la gràcia del Crist, la mort física consuma aquest “morir amb el Crist” i acaba així la nostra incorporació a Ell en el seu acte redemptor”. Pot transformar la seva pròpia mort en un acte d’obediència i d’amor al Pare, segons l’exemple del Crist”. (cf. Lc 23, 46) El ben morir és fruit i gràcia del ben viure. Com deia l’adagi llatí: “Talis vita, finis ita”.

                                               La pregunta sobre les condicions de la mort que fan els creients de Tessalònica s’explica molt bé per l’ambient pagà on s’ha obert la llum de la fe; on negaven, ells, tota vida més enllà de la mort. D’altra banda, Pau encara estava influenciat per la imminència del “retorn” de Jesús, com ho va presagiar el mateix Jesús i els evangelis ho havien deixat en incògnita. Pau espera veure en vida el retorn del Senyor  (1ª Te 4, 15), però d’una cosa està segur i ho afirma “amb paraula del Senyor”, indefectiblement: “Que els que han mort en Crist, viuran” (1ª Te 4, 16) A tenor de les preguntes que li fan els de Terssalònica, Pau s’interessa més per la transformació corporal, entenent per cos la persona sencera amb tot el gruix de temps i de món que l’home haurà acumulat al llarg de la vida, transformació segons el model del Ressuscitat: “Per l’Esperit vivificant” el cos animal d’abans, l’home dotat només de vida natural, sotmès a la matèria i a les necessitats de la vida i de la mort, serà “transformat” en un cos pneumàtic,-de pneuma=esperit- com a membre del Cos de Crist, segons la imatge del Fill de Déu (1Cor 12, 11, 27; Rom 8, 29).L’home esdevindrà  participant de la forma existencial divina, mitjançant el Fill, però no esdevindrà cap mena d’àngel, sinó que continuarà estant determinat “físicament”. El nou cos “celestial, incorruptiple, gloriós, fort, pneumàtic, no caduc, immortal” ( 1Cor, 15, 42-54)  Com es veu, serà als fidels de Corint que els especificarà un com, enigmàtic, però. No serà, a diferència del cos animal, tan sols una casa provisional per a l’home plenament redimit, sinó la seva casa eterna (fr. 2Cor 5, 18). Aleshores, l’home prendrà plena possessió de la seva pàtria divina, de la qual parla als Filipencs 3, 10: “La nostra pàtria és al cel (on cel és un circumloqui per a dir Déu). Així és ben comprensible que acabi aquesta perícopa, dient-los confiduciosos: “Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules”.

                                               “L’Església, mentrestant, fins que el Senyor no torni, viu de l’esperança, és a dir, treballa per posar-ho i prega per tenir-ho “tot a punt”. I mentrestant , fins que el Senyor no torni, l’Església anuncia i celebra la presència del Senyor ressuscitat en les diverses experiències humanes, i sobretot en l’experiència de sofriment i de la mort, en la seguretat que “Déu s’endurà amb Ell els qui s’adormiren en Jesús”. (1 Te 4, 14)  De fet, aquesta és la proclamació del misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
    (Aquesta explicació es treta de l’obra Escatologia cristiana de Mn. Josep Gil i Ribas. Manual de la Càtedra de la Facultat de Teologia de Catalunya.

                                               Cal que l’esperança vesteixi la mort de colors vius i festius. “Que sigui la mort una major naixença”, que canta el nostre poeta Maragall.
Diumenge XXXII de durant l’any, 12 de novembre del 2017  Sabadell

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Homilia del diumenge 29/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

ACOLLIR  LA  PARAULA

                                               Així amb la P en majúscula, ben alta, ben plantada, única. Tant es pot ser acollir la Paraula, com ser acollit per Ella. Intentem d’anar-hi més a fons. Estem en un punt neuràlgic de Jesús, de la seva Persona i del seu Missatge.

                                               En primer lloc, hem de convenir que no es tracta solament de sentir d’oïdes; hi ha de fet moltes paraules que un les sent, però que li llisquen; altres que les sentim i que les entenem així a la primera, però no li sabem trobar el quid, se’ns escapa el seu sentit més profund, perquè -atenció!- hem d’estar amatents a qui les diu i tot l’enfilall de les circumstàncies, també tot l’espectre de la comunicació no verbal. En el sentit més arcà hi ha una crida que algú ens adreça. Crida que comporta tot un missatge, que pretén embolcallar-nos, comprometre’ns. La precedim d’un acollir que la transforma, que  la magnifica, que no ens permet de ser-hi indiferents. Quan ha captat la nostra atenció, podem dir-nos: és interessant, és bonica, és poètica, però sense més. Quan algú la diu i la posa a la nostra consideració ens demana més que un assentiment, un veritable con-sentiment.  L’actitud d’acollida la personalitza. Encara que potser la senten molts, jo me la prenc com adreçada a mi, personalment. I no té sols això; em sento com que he de donar una resposta, que qui me la fa patent, m’urgeix a dir-hi un sí que té conseqüències de vida i de sentit de vida. Acollir-la vol dir que l’agraeixo, que la sento com una proposta, que la sento com el res o el tot. Naturalment, això només és així, si de part de l’altre que em parla és una invitació a quelcom que em supera. Ho considero com una prova d’amistat, un diàleg de Tu a tu. Com una oportunitat a la que li he de donar un sí totalitzant. Com passa en el primer manament que té totes les implicacions de ser “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”. Més amunt no es pot arribar, ni expressar. Tant és així que sempre ens quedem per sota sota...

                                               Tres models se’ns proposen, tres: “També vosaltres, heu imitat el nostre exemple i el del Senyor”. Sorpresa total: manifesta la resposta a la Paraula de Déu que li donà Jesús, el Senyor, a més de la de Pau. Quina lloança a l’acolliment que li donaren a Déu a través de la Paraula que l’identifica amb Jesucrist, amb el seu Evangeli, Pau i tots els que es convertiren dels ídols “a adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús que el ressuscità i que ens salvarà”. Admirable!

                                               Pau elogia la forma irradiant amb què els de Salònica varen acollir-la, la Paraula, no l’humana de Pau, sinó la que van acollir com a Paraula de Déu, del Senyor, l’evangeli de Crist, que així ho denomina Pau en la seva carta. Tant prompte, tan exaltant que de seguida se’n “van fer ressò no sols a Macedònia i a Acaya, sinó arreu". Quina ressonància, quina exaltació, tot i ser fet el seu acolliment enmig de moltes adversitats, promogudes pels jueus que no sols no acceptaren Pau, sinó que promogueren la seva fuga precipitada. Pau dóna com a garantia d’autenticitat el fet que es feu “plens a vessar del goig de l’Esperit Sant”.

                                               Pau deixa traslluir en aquesta carta a les comunitats de la primeria la seva convicció de que el retorn del Senyor era com imminent. Després fent una nova lectura dels signes dels temps va canviar aquesta perspectiva que va induir a alguns creients a vagarejar i a promoure dissensions entre els germans creients. El missatge que els adreça posteriorment als creients és que bo i ajornant el retorn de Jesús es posin a viure de ple l’ideal cristià sense més dilacions...

                                               Avui ens passa ben bé al contrari: hem perdut de vista la convicció de que “la cosa” no té les urgències pensades o suposades a la primeria, i ara el retorn (o parusia) no ens espavila el ritme del nostre caminar. Ara anem “al pas”, més aviat frenats, i la promptesa d’un terme final s’ha esvaït i anem caminant sense nord ni brúixola com aquell qui diu... Potser em passo una mica, perdoneu!

                                               Hi ha una munió de paràboles que ens alerten de les nostres deixadeses. Les que hem llegit aquest dimarts passat, que ens demana que estiguem sempre a punt i amb les làmpades enceses; la de les noies assenyades i de les no previsores; les del criat que, en retardar-se el retorn de l’amo, s’emborratxa i pega els seus companys de servei. Val a dir que no és una qüestió de temor o simplement de prudència, sinó una espera de l’amo que torna de noces i que, per l’amor de la rebuda esplèndida donada pels criats, Ell mateix es posarà –oh meravella- a servir-los. Són les paradoxes de l’evangeli, a tenir en compte i a agrair.

Imatge relacionada                                               De donar una i altra vegada una benvinguda plena d’amor, d’això en parla l’evangeli d’avui. L’amor que enllaça Déu i els germans hauria de ser  l’al·licient per saber viure amb una espera joiosa i fiada, vingui quan vingui el Déu que hauria de ser el què omplís de goig el “quotidià". La promptesa en acollir la Paraula de Déu hauria de ser l’atenció permanent per captar, per copsar el ventijol de l’Esperit, que actua a l’improvís i vol enamorats de Déu, atents, atents al delicat mormoleig de l’airet de l’Esperit. Tenir l’oïda del cor ben afinada, ben sensible; això demana un gran entrenament, que és signe d’amorositat oberta, sempre pendents... L’amor tot ho unifica. Cal avivar la Paraula de Déu, tenir-ne el ressò amatent. Com? Fent silenci sovint, llegint la Paraula diàriament. Tenim el Llibre Obert que ens espera. Cita diària. Una minsa Lectio divina en senyal de dilecció i d’elecció. Crida i vocació a les immensitats de l’Acció Divina. Com els de Tessalònica: “amb el goig de l’Esperit”. Irradiadors sens treva. La Paraula és com un sagrament: conté la força i l’energia que ens farà Evangelis vivents i Evangelitzadors incontenibles. Ho escric el dia del p. Claret, exemplar de Missioners, ell i els seus fills. Posem Paraula de Déu a les nostres vides. Insistim per tal que se’ns obrin els tresors que s’hi amaguen. Sant Pau ens ho recomana: “Que la Paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa”. A més Paraula, més Amor; a més Amor, més Goig; a més Goig, més Pau... S’encapçalen així els fruits de l’Esperit.

                                               Ho podríem il·lustrar amb aquesta pregària:

                                   Senyor Jesús, vós sou la Paraula viva de Déu:
                                   Paraula revelada als homes per iniciativa del Pare,
                                   paraula encarnada en Maria per obra i gràcia de l’Esperit,
                                   paraula actualitzada i proclamada en la comunitat eclesial,
                                   paraula significada i celebrada en la litúrgia,
                                   paraula contemplada i interioritzada en l’oració,
                                   paraula assumida i configurada en la vida,
                                   paraula rellegida i interpretada en el món d’avui,
                                   paraula transparentada i testimoniada en la missió,
                                   paraula retrobada i feta eternitat en el Regne.
                                   Senyor Jesús, Paraula viva de Déu en nosaltres:
                                   feu del meu cor sagrari de la vostra Presència,
                                   que renovi i transformi tota la meva persona.
                                                                                                                      Sènio Roma
Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2017.  Sabadell