diumenge, 13 d’agost de 2017

Homilia del diumenge 13/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

DOL  PELS  GERMANS  ABSENTATS

Absentats, no absents, solament. Seguirà l’explicació.

                                               Mai m’havia fixat, tan vivament com ara, en el lament tan adolorit com en el què dec a Pau en la segona lectura d’avui; i encara més, perquè he fet un intent de llegir-ho amb ulls “jueus”, com els de Pau, identificat com s’hi expressa ell, en aquesta ocasió. És un plany sortit del més profund del cor, fruit de les seves experiències missioneres al llarg d’anys i de decepcions, en veure que al dirigir-se en les seves missions, primerament, a les sinagogues, els seus compatriotes rebutjaven la bona notícia de que Jesús era el Messies tan esperat, i moltíssim  més encara: quan els deia que era el Fill de Déu! Pau els explicava commogut que se li havia aparegut, camí de Damasc, precisament quan hi anava per empresonar els seus seguidors, amb un zel desmesurat, únic.  Fou aleshores que va  sentir: “Jo sóc JESÚS a qui tu persegueixes”. Astorat, retut i cec per l’aparició, es conduït a la comunitat cristiana de Damasc i, de perseguidor es converteix en un dels més ardits predicadors de Crist. Cosa inaudita! Les seves primeres preferències missioneres foren destinades als seus germans jueus, de la seva nissaga, del seu poble. I hi manifesta un desfici i ardor, per tal que acceptessin que Jesús, hebreu com ells, era el Messies esperat i -oh palesament!- com a  Fill de Déu. Això en un poble que tenia com a convicció bàsica la de la unicitat de Déu! És comprensible que no l’acceptessin, de primeres, fent trontollar la vivència d’un Déu Sobirà, Únic. Impossible, rebuig de totes totes! No ho poden admetre! Una ferida directa oberta a tot el que era la base de les seves creences. A allò que proclamaven diverses voltes en les pregàries quotidianes. Un  absurd, sí, un absurd! Dirà ja en persistent predicació de tota la seva vida: “Vull que ho sapigueu”: -confirmarà així a uns seguidors que potser insinuaven un possible dubte- “l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava, quan era en el judaisme i de com perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir i, en la defensa del judaisme, sobrepassava els companys de la meva edat, jo que era molt zelós de les tradicions dels meus pares” (Fets 9, 5). Però a cops de rebuigs i de patacades –literals- va haver d’escriure, amb una dolorosa, pesarosa afirmació, resum de la seva predicació: “Els qui van a la perdició tenen  per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu. Diu l’Escriptura: “Destruiré la saviesa del savis, i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents” (Is 29, 14) On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir?” Ara venen les paraules definitives per a Pau: “Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! El món comptava amb la saviesa de Déu, però, malgrat aquella saviesa, no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (I Cor 1,18-25).

                                               Per poder entendre i vibrar amb les paraules de la segona lectura de la missa d’avui, jo no puc més que recomanar-vos que abans d’entrar en la força d’aquestes paraules, sintètiques, però que engloben i contenen tot l’AT., com em plauria que llegíssiu amb una pregària contemplativa i activa tot sencer el capítol 8è de l’Epístola als Romans, que us permetrà veure tota la grandesa i pesar, pròpies de l’estat d’ànim de Pau de l’inici del capítol 9è, 1-5, que és el corresponent a la litúrgia d’avui. L’afirmació, per fe, de Jesús com a centre ineludible de tots els ensenyaments i experiències és bàsic, és un esdeveniment, és una vivència que conforta, que cura, que omple totalment el cor i li dóna la pau anhelada i li posa el deix de felicitat o de benaurança que tots aspirem a tenir. Portats pels ressons d’aquest passatge meravellós podem encetar les paraules greus de l’epístola d’avui. Mirem de pensar en cada incís, perquè cadascun d’ells il·lumina pàgines vives de tot el Poble de Déu: No pot oblidar la dolorosa asseveració de que són els mateixos jueus, com ell, els qui es neguen a admetre Jesús. “Germans, us asseguro que dic la veritat (noteu l’èmfasi!), que no menteixo (repetició, com per donar certesa i convicció!); la meva consciència guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni”. Ara els obre el cor i la pesantor aclaparadora s’hi posa de manifest: “Gran, incommensurable tristesa i un dolor constant al fons del cor”. Això li fa exclamar tot un disbarat d’amor lacerat: “Tant de bo fos jo proscrit (condemnat, posat fora, exclòs, exiliat) del Crist! Usa una frase que és pura paradoxa, perquè és flagrant contradicció de tot el que dirà a continuació. “...En lloc dels meus germans”, i ara es dirà identificat ell al tot per tot amb “el poble de Déu” -no ho oblidem que és la seva definició i la que valoraven per damunt de tot ell,  Pau i els seus, el fet de ser poble de Déu-, “del meu llinatge”: I ara enumera les excel·lències dels “seus”: “la gràcia de fills; la glòria de la presència de Déu” que els ha estat promesa, “les aliances” (Abraham, Noé, Moisès,...), “la Llei” (en majúscula), “el culte” (Temple), “les promeses” (innúmeres), “els Patriarques”... i ara els diu el que no sabran agrair mai ni valorar degudament: “...I finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies) que és Déu per damunt de Tot. I acaba com si hagués pronunciat la millor pregària: Sigui Beneït per sempre. Amén”.

                                               I ara bé la segona part, que és l’aplicació, la referència a la situació en què estem vivint avui dia en l’Església. Semblants planys hauríem de sentir des de molt endins del cor, davant la inexplicable indiferència de tants germans, que diuen que han perdut la fe i que viuen d’esquena a la fe en Jesucrist. Què ens ha passat en aquestes dues, si no tres, generacions actuals darreres, que es consideren alienes a qualsevol sentiment i vivència de fe evangèlica? Això ens té trastornats i hi pensem amb tant de pesar, sí, però esperançats que un dia puguin accedir a l’experiència de la fe. Sabem que Déu, que estima tothom, i entranyablement, portarà per camins inèdits els seus fills que el neguen, quan en realitat no varen arribar a fer el pas d’una religió sociològica a una fe sentida, comprovada en el tram tram de les pàgines viscudes de cada dia. El dolor de Pau ens l’encomana la  fluixesa d’avui, que plana potser en tants que ens creiem cristians, ai las! Tenim ben present que la poca credibilitat i, un viure que és lluny de semblar evangèlic, hi té part no menyspreable en la situació de carència tan notable! Estem molt a la vora dels sentiments del papa Francesc quan, sense condemna de ningú, es dol, d’entre altres motius, perquè aquesta situació ja és ambiental, és -diguem-ne- mal del segle, podríem dir cultural i és àdhuc inconscient en molts; el papa, pesarós, això sí, convoca a tothom a un procés d’evangelització que englobi tothom. Als creients també, però que no donen mostres d’una fe viva i convincent que irradiï; per els que  sense tremp anem seguint una fe no amorosa i, en molts que “no experimenten el consol de la fe. L’Església com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió (autèntic trobament joiós amb la persona de Crist, res de pecats, com en dèiem abans). Ho diuen a l’uníson Benet XVI i Francesc: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença  a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I proclamarà sentidíssimament: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. No es pot llegir l’exhortació “La joia de l’evangeli”, sense sentir l’estremiment de Pau pel rebuig de Jesús, sense haver-lo conegut, ni experimentat! Oh, inconseqüència! Amb Francesc direm aquesta agredolça proclamació: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada  en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin sense la força. la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.

Pau, el teu plany ha arribat a lacerar el nostre cor!  Gràcies!
Diumenge XIX de durant l’any, 13 d’agost de 2017   Sabadell 

dissabte, 5 d’agost de 2017

Homilia del diumenge 06/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

ARA  MATEIX  PASSARÀ…

                                               Perdoneu que comenci per narrar uns fets que he viscut, perquè em donen peu i ocasió per parlar d’una experiència que ja fa sense cap mena d’exageració com una trentena d’anys que ho fem. Precisament ara, he tornat d’una setmaneta de convivències a Vic, on amb un grup, en canvi constant, per mor de la possibilitat de poder-se reunir aquests dies -no és pas massa fàcil concordar dates-. Sempre, però, formem una colla suficient per poder llegir-estudiar un llibre i poder-lo esprémer i compartir en diàleg animat i animós, on surten tot el que  vosaltres us podeu imaginar, tot de caire humanista -diguem-ho així- i sempre tanmateix amb l’arrel cristiana, ben i ben patent. Són persones amb un bagatge cristià, revalidades en la vida ordinària, vull dir quotidiana, i que aspiren a més; i això permet anar a fons en moltes qüestions relatives a la vida de fe. Aquest any, com sempre, tenim al matí dues hores i mitja, ben bones, per llegir el llibre escollit, seguit d’hora i mitja de diàleg encès i viu, (Laus Deo!) A la tarda altres tres hores de lectura, rubricades per altra hora i mitja de diàleg. Aquest any el llibre ha estat BIOGRAFIA DEL SILENCIO de Pablo d’Ors, nét d’Eugeni d’Ors. L’hem encertat de ple! Un llibre petit de condensades pàgines, que ens han donat per a molt i remolt! Hem anat capítol per capítol i, noi, ens ha costat una mica d’entrar-hi, però desentranyat en la nostra mesura i possibilitats, ens hi hem, per dir-ho així, llepat els dits. L’hem llegit i rellegit, sons marca de la casa, això de segones i terceres lectures. Gregori Luri, pedagog, ens demana d’aprendre a llegir poc a poc, que no en sabem gaire... Encara ara, després de Vic, hi haurem de retornar, perquè s’ho val la pena i la glòria que se’n deriva. És, a fi de comptes, un escrit testimonial de la manera de pregar, que ha englobat arrels orientals amb un retorn als primers cristians que han deixat un seguici d’experiències a l’estil de La Pregària del Cor, de la Filocàlia, dels Pares del Desert. Pustínia, Relats sincers d’un Pelegrí (rus) al seu Pare espiritual, fins a tot l’esplet de místics de la Història de l’Espiritualitat Cristiana de tots els temps. Curiós que ara rebroti, en diferents aspectes, una nova saba d’espiritualitats, molt i molt diverses, però que apunten altra volta a la transcendència. Bibliografia n’hi ha a manta! Per mostra un botó: Laia de Ahumada: “Espirituals sense religió”.

Resultat d'imatges de laia d'ahumada                                               Per què he fet aquest retomb? Doncs, precisament per parlar de les lectures d’avui, centrades en la visió del Crist transfigurat. Aquests dies hi hem pogut posar Paraula de Déu, en  sintonia amb el treball que anàvem fent, en la celebració diària de l’Eucaristia. Un dia vàrem llegir (I Jo 2- 27 – 3, 3). “Quant a vosaltres, sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi, La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix. Per tant, manteniu-vos en el Fill...” No ho em puc allargar; feu-ho vosaltres mateixos. Vàrem convenir, homilies endarrere, que jo posaria la cita per a acostumar-nos a llegir-la. Excel·lent a qui ho feu! Us dono les gràcies en nom vostre. Quina figura literària deu ser aquesta paradoxa... No ho sé, vaja, anem endavant...

                                               Han estat uns dies molt densos i consistents; la veritat, un hom passava dels dubtes a la ponderació, com la pregària en el silenci ple i la quietud activa era possible, era molt profunda, era eficaç, era curativa, perquè demolia els murs interiors del nostre “ego” i ens donava perspectives d’una fondària, a cop d’ull, sorprenentment, inabastable. De bo de bo! Ens portava ensems a la realitat i fent-nos tocar de peu a terra  ens portava segurs a allò que som de veritat i a comprovar el gust de Déu en les coses de cada dia. Realisme, una visió amorosament humana i oberta a Déu, al seu amor i a posar-nos confiadament en les seves mans i en el seu Cor. Hem vist com ens és freqüent la fugida al no-jo i al tancar-nos en els nostres somnis que no són més que miratges i fugides d’estudi, perquè veure’ns humils, gloriosament senzills, fent bona l’expressió d’aquests darrers diumenges que la saviesa de l’evangeli es revela als senzills o als que se’n fan i tot per revelació –no ho dic jo que possiblement no em creuríeu; ho diu Jesús mateix: Mt 11, 25-30.

                                               Començant pel mateix títol d’aquest comentari: En visió, això sempre, “ara i aquí mateix passarà Déu”. Ho veurem en la vida de Moisès i d’Elies que han tingut una visió de Déu i per això, simbolitzant tot l’AT., faran escolta a Jesús al Tabor, testimonis ells mateixos d’esdeveninguts “tocats” per la visió i la familiaritat amb Déu al Sinaí, també dit Horeb. Busqueu les referències vosaltres mateixos (Èxode 19) per a Moisès i per a Elies molt poètic (I Llibre dels Reis, 19, 9-14). Seran els grans testimonis de la mort i de la resurrecció, pre-figurades, ei totes dues connectades!, en el passatge de la  Transfiguració. Si llegim atentament quan Moisès tant com Elies parlen amb Déu, és a dir se’ls revela en un moment en que l’estan passant, però que malament. Moisès per la prevaricació del poble a peu de la Muntanya fumejant es voldria tirar endarrere de l’encàrrec que té de “conductor” del poble de l’Aliança, i no diguem Elies que arriba a L’Horeb, fugint de la reina Jezabel que el persegueix a mort. Mort i Resurrecció sempre van aparellades. “Estic encès de zel –dirà Elies- per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me”.

                                               Pere, que en l’evangeli d’avui queda encisat i no entén res del que passa... com nosaltres que del Tabor n’hem fet un troç de paradís i ens agrada estar àdhuc en les paraules del mateix Pere... Més tard se li revelarà que no hi ha misteris de glòria si abans no hem –perdoneu- “mastegat” els misteris de dolor.  Parlen els apareguts juntament amb Jesús de la mort que hauria de sofrir Jesús, pujant com ho fan Ell i els deixebles a Jerusalem. Pere el renegarà a continuació mateix del Tabor, i li valdrà la denominació no gens menys que de Satanàs. Com hi ha món! Després, passats “fets”, què ens dirà en la seva segona carta, perícopa que llegim a la segona lectura d’avui? Quin canvi, renoi! “Vam contemplar amb els nostres ulls la seva grandesa, quan rebé  de Déu Pare honor i glòria”. Parla “d’escoltar la veu del “meu Fill, el meu estimat, en qui jo m’he complagut. Això ens ha confirmat les paraules dels profetes (Moisès, Elies, i altres) i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc (dins nostre, en el jo buidat, en la més ampla receptivitat, desfent miratges i egos inflats), la il·luminació anhelada en tantes espiritualitats d’ací d’allà “mentre espereu”, com ens diu també i tant bé la Biografia del Silenci,”que neixi el dia i l’estrella del matí surti a l’horitzó  dels vostres cors”.

                                               Confirmació de tot plegat, ai, en la col·lecta del diumenge: “Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre unigènit, vau confirmar els misteris de la fe -en plural, atenció: no hi ha resurrecció sense mort prèvia, eh amic d’Ors?”- amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar la meravellosa adopció dels vostres fills: feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat (pel Pare!) i esdevinguem cohereus: la filiació en el Fill, del mateix Rei de la Gloria. Per Ell, amb Ell, i en Ell,vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén, amén , amén.

                                               Tot això ho pensava quan amb mirada atenta –amb la dita atenció plena; altres en diuen mindfulness, i això, de veritat, no és de cap manera ganes de novetat- m’esmerçava de veres veres per entrar en el moll dels ossos del que ens trametia pas a pas el mestre Pablo d’Ors. Li’n ben regracio per les intenses, maques, maques hores que hi he posat de bon cor. Us el recomano de veres veres.
Diumenge XVIII de durant l’any, 6 d’agost del 2017.  Sabadell

                                               

dilluns, 31 de juliol de 2017

Homilia del diumenge 30/07/2017 del P. Josep M~ Balcells

EXAMEN  FINAL

                                               Avui, començarem amb una poesia i cadascú haurà de fer-ne un comentari, comparant-ho amb les lectures d’avui, per veure si “podem anar per nota”. Poso la poesia i després a cavil·lar i a barrinar... A veure com m’hi sento referit i compromès o com en faig com a mínim un comentari personalitzat. Un hom ha de fer la pròpia autoavaluació –valgui la redundància- és a dir posar-se nota, honestament. Per començar ja deia el Poeta de Sarrià: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

                                               “És quan dormo que hi veig clar,
                                               foll d’una dolça metzina.
                                               Amb perles a cada mà,
                                               visc al cor d’una petxina.
                                               Só la font del comellar
                                               i el jaç de la selvatgina,
                                               o la lluna que s’afina
                                               en morir carena enllà.
                                               És quan dormo que hi veig clar,
                                               Foll d’una dolça metzina.

                                               Avui anirem de somnis: El primer és el de Salomó: Aquest jove, ara com ara, és una autèntica meravella! Ai, no em preguntis com va acabar... Seria àdhuc escabrós, de dir-ho. Deixem-ho, millor! Va començar de la millor manera, somiant, que és el que hem fet tots a la seva edat, en consonància a llocs i temps, cadascú els seus. Però tots a la pròpia manera, somiàvem en un món millor. No puc deixar de pensar en El Món Feliç de Huxley: Tots programats ja en somnis. Després obraven al dictat, igual (?) com ara (?), alfa, beta... Però no tots, ni de bon tros, vàrem fer com el prototipus de la prudència, que fou Salomó. Déu li digué en somnis: “Ets un bon minyó i no t’enorgulleixis pas o, si no, ho esguerraríem de bon principi!, però una mica excepcional, sí que ho ets... Encara no estàs contaminat del que -a hores d’ara, 2017, dies vindran...- un jove possiblement demanaria: “Per molts anys” i vinguin celebracions i espelmes! Happy bird day  Que et toqués la Bono-Loto: molta pasta i més ganes consumistes de satisfer-les, de provar-ho tot, encara que en surtis socarrimat... ¿Què més?: Poder viure en la “meva pau”, i els altres que es facin repicar (traducció moderada). “¿Què demanaves, de cor ver?” –sí, t‘ho concedeixo, perquè ets bona persona-. Primer desig: Dius “la gràcia –sí, ho dius molt bé: el do, mot, aquest de la gràcia, gairebé inusual!- de saber escoltar: bingo, rebingo! L’has encertada de valent! Comencem molt bé. Anem endavant: aquest perquè... que hi poses per davant, tu dic de debó, m’enamora. Segueixes: ...pugui fer justícia Aquesta sí que és bona! Seràs dels pocs, si ho fas. Va escassa, aquesta, per aquests rodals. A més, hi afegeixes: per fer-la al vostre poble: dues grans intuïcions: primer al poble, demos: d’aquí ve la gran paraula democràcia (ja al seu moment en parlaran els grecs, gent que ha de venir, però un xic lluny d’aquí...)  I grossa de veritat: el vostre poble. Sou el meu poble, no dels que governen: Vas bé, xicot. També ho dirà el Vaticà II al seu moment dels que seran d’una cosa que s’anomenarà Església, però no ens avancem als temps venidors. Ara som aquí, i aquí faràs justícia, molt bé per a... I destriar el bé del mal, això es prerrogativa de Déu, però et concedeixo que t’hi entrenis. Ara bé, allò bo i millor del que demanes: quina visió de la jugada!: sense això, ¿qui seria capaç de governar aquest poble. Anava a dir que potser em vaig excedir en concedir-te aquesta saviesa al teu bon començament de govern, a la teva primera legislatura... Ah, em descuidava del què em demanes també (sant Ignasi, un bon xicot, que ha de venir, ja ho deia i demanava de tots els “exercitants”; bé no ens emboliquem...): el discerniment, dei-xa-m’ho sil·labejar perquè val la pena, allò de l’spelling que diran altres pobles que jo estimo com a tots. “Dis-cer-ni-ment”, tu ets fill de rei i no saps etimologies encara; ara t’ensenyo la primera i tu ja t’hi entretindràs més endavant... “JO SÓC, = DÉU, no sols ho sóc dels reis també ho sóc dels pagesos, et mostro un garbell, cosa de camp, serveix per destriar, és allò millor que hi ha, quan la collita és bona; ni tot palla ni tot gra. No tot el que sembla una cosa, ho és per només la semblança, amic Salomó: S’ha d’anar al gra en tot. La palla –¿d’on deu venir pallasso...? Ho preguntaré a l’Esperit-, la palla, deia, se l’emporta el vent quan bufa, que sempre bufa i no saps ni d’on ve, ni com, ni perquè –pitjor encara, per-a què!- però bufa -bufa! si bufa-. I serà el que ho aclarirà tot, però tot: el meu Fill –no t’esveris, ara no toca...- dirà quan sigui l’hora, perquè Ell va a l’hora sempre, sense rellotges, ni GPS, ni res d’això: “Tot serà conegut i proclamat pels terrats i terrasses íntimes: aleshores no hi haurà ni postveritats ni mentiders que valguin o que volen fer-se valdre. Tot nu com l’aire del cel blau; ai, quantes estrelles veus... Ai, m’he pres una llicència poètica, perquè a poeta no em guanya ningú. Concedit. Et faré tan prudent i sagaç (què maca aquesta paraula!) que ni abans de tu, ni després ningú no se’t podrà comparar. Final del primer somni. Salomó es va despertar i va compondre el salm 118, que és el salm responsorial del dia.

                                               Segon somni, que va lligat al de Salomó, i és el que es conta en un llibre que conté tots els somnis millors de la humanitat. Els benaventurats i els desventurats, parlo de la Bíblia. Espera, que el busco. Fa referència al seu pare, a David, el pare de Salomó, vull dir. Ja el tinc. El somni és del profeta Natan, que normalment Déu els parla, als profetes, en somnis -allò del poeta Foix-... Déu li digué a Natan... -busqueu-vos-ho vosaltres, seria massa llarg, però val molt la pena-. Del segon llibre de Samuel (12, 1-15): T’explicaré, li diu a David, el meu somni: alerta amb les  al·lusions directes: Vas prendre la muller d’Uries... i la narració del somni va d’un mal rei i té destinatari: “Aquest home ets tu”. Ara, segueix la lletania dels beneficis i res, l’home cau, per gravetat (dos sentits). David va dir a Natan: “He pecat contra el Senyor”. Natan li respongué: “El Senyor passa per alt el teu pecat”. Ell va penedir-se i va fer, com a salm responsorial del  seu relat, el salm 50, que és el primer dels divendres de tot l’any, a Laudes. Val la pena resar-lo,  acompanyant el penedit i amnistiat David.

                                               El tercer somni: El de Pau. El teniu a la segona lectura. Anava a dir i proclamar que és tant de Pau com del mateix Déu! Com Déu ens somia a tots els seus fills, que ho som, però que encara no hem acabat de madurar la filiació. És la fruita que puja serenya, maca, però que no ha arribat encara al punt de dolçor, coloració, sucre i pes, per poder portar-la a la taula del Pare: Nosaltres sabem que Déu ha disposat tot en bé dels qui l’estimen: destinats, cridats, imatges vives del seu Fill, justificats, fets justos i glorificats. Déu, sí que sap somiar! D’això, l’himne dels efesis en diu: “designi secret”  I ho veu tan clar, tan clar, Pau, que seria blasme i menyspreu no arrodonir la seva poesia, com Foix ho fa: “És quan dormo que ho veig clar, foll d’una dolça metzina”. Senyor, perdoneu , ja ho sabeu que som de casa, domèstics, però no ens ho acabem de creure. “Tingueu paciència” que us ho pagarem tot...

                                               Ara ve el pinyol que diu Foix: L’Al·leluya: “Us enaltim, Pare, Senyor de cel i de la terra, “perquè... (M’agraden tant els perquè, és on hi trobo tot el suc espremut de la saviesa divinal, m’ha sortit amb una ela final. Sé perquè, però m’ho callo)... heu revelat (sí, diu Jesús “revelat”, no és fotografia feta, sinó revelada, que és quan pren tota la coloració, millor que del natural) als senzills els misteris del Regne”.  Aquesta és la pàgina de l’evangeli de les que m’agraden més. T’hi deixes anar i Déu treballa per tu (només amb el bon desig de no posar traves, travetes infantils, que només són això, a fi de comptes al desig del Bon Déu. Rilke en deia:  “Històries del Bon Déu”, fruit d’una visita que féu a Rússia i pels paisatges i la gent del camp i va escriure aquesta prosa delicadíssima, a les darreries del 1899. Amb tot i la preciositat del que va escriure, es pensava que no hi creia, en Déu; i jo us asseguro que Déu sí que creia en ell... I ara segueix fent contes, i poesies, a veure qui en fa de millors a dalt de tot, llegeixis: cels. Els profetes i els poetes tots somien Déu i els que no som ni una cosa ni l’altra, passem als somnis finals de l’evangeli d’avui: Tres paràboles que lliguen, pam a pam, amb tot el que s’ha somiat de bo, “amb dolça metzina” avui, fins ara. El comerciant –oh carambola, o destí, o atzar, o darma, oh PROVIDÈNCIA i pre-vidència-troballa!  Que no se la prenguin al bon comerciant, la joia trobada; ell que se’n va i anà a vendre tot el que tenia i la comprà. El somni dels somnis: trobar allò que omple de goig la vida entera i vertadera! Tot és qüestió d’opció. Un escrivia: Aquesta és la meva axiologia. I desgranava perles. Com  Foix: “Amb perles a cada mà visc al cor d’una petxina” i com Francesc que fa poc parlava també de la “perla preciosa de l’evangeli: “la Bona Notícia n’és, de perla, de totes totes, a les “clares”. “La joia de l’evangeli”no és un objecte, és una missió. Ho sap -segueix Francesc-: Qui experimenta “la dolça i confortadora alegria d’anunciar (Ev. Gaudi, n, 10) Que ningú intenti separar aquestes tres gràcies de l’Evangeli: la seva Veritat, no negociable, la seva Misericòrdia, incondicional amb tots els pecadors i la seva Alegria, íntima i inclusiva. Mai la veritat de la Bona Notícia no podrà ser solament una veritat abstracta, d’aquestes que no acaben d’encarnar-se en la vida de les persones, perquè se senten més còmodes en la lletra impresa dels llibres”.

                                               “Mai la misericòrdia de la Bona nova podrà ser una falsa commiseració, que deixa el pecador en la seva misèria perquè no li dóna la mà per a posar-lo dempeus i no l’acompanya a donar un pas en endavant en el seu compromís”.

                                               “Mai podrà ser trist o neutre l’Anunci, perquè és expressió d’una alegria enterament personal: “D’un Pare que no vol  que es perdi ningú dels seus petitons” (Ev. Gaudium, 237). L’alegria de Jesús al veure que els pobres són evangelitzats i que els petits surten a evangelitzar (n. 5)”.

                                               “Les alegries de l’Evangeli –ho dic en plural, perquè són moltes i variades, segons l’Esperit té a bé de comunicar en cada època, a cada persona en cada cultura particular- són alegries especials”.

                                               L’examen particular avui no és el que ens deien que féssim abans d’anar a dormir. És el que ara, ben desperts i obrint-nos al somni de Jesús, el mestre dels que han somiat, del que somien i somiaran, ens l’hem d’induir, invitar-nos a fer, si volem entrar en els somnis dels somnis de Jesús. Permetem-li la seva-nostra pròpia revelació: és ben, ben la del Jesús de l’Evangeli: el somni de tots els nostres somnis. ¿Déu està al cap de munt  dels nostres desitjos i aspiracions? És un somni o un miratge, que ens ho creiem, perquè des del fons de la nostra infància ens ho havien dit que havia de ser així? ¿Què valorem més: allò que no valorava Salomó, ni David, ni Pau, ni Francesc, ni JESÚS? No és possible servir dos amos...

                                               Siguem honestos, siguem verídics, i si no hi arribem, no diguem que estan verdes... Jo, el primer que em poso a la filera dels mendicants: Senyor, encara no estic prou madur, doneu-me allò que necessiten les fruites perquè els dits del comprador-Déu ens pugui triar, a glòria i lloança de Déu. És la tria que es fa a l’última paràbola d’avui.  Que siguem trobats com a bona pesca i no siguem llençats per no fer les mides, el pes i la bona jeia. Amb aquest somni benvolent i desitjable procuro veure amb ulls d’infant el somni del Déu que m’és Pare i Senyor. Feu que com fan els deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.

                                               He tret les paraules del papa Francesc de les que va dirigir el Dijous Sant passat als sacerdots, d’aquí l’implicació que n’he fet. Acaba dient que “l’evangelització no pot ser presumptuosa, ha de ser concreta, tendra i humil, només així serà gaudiosa.  No por ser rígida la integritat de la seva veritat, perquè la veritat es va fer carn, es va fer tendresa, es va fer nen, es va fer home, es va fer pecat en la creu (cfr 2Cor 5, 21)”.

                                               “L’Esperit anuncia i ensenya “tota la veritat” (Jo 16, 13) i no recela de donar-la a beure a glops. L’Esperit ens diu a cada moment el que  hem de dir als nostres adversaris (cf Mt. 10, 19) i il·lumina el petit pas endavant que puguem donar en aquest moment. Aquesta mansa integritat dóna alegria als pobres, reanima els pecadors, fa respirar els oprimits pel Maligne”.  És marca de la casa. No sabem el què tenim en Francesc, per anar somiant petiteses, que en elles hi ha les grandeses veritables. Qui ha dit que no podem somiar somnis de Déu? Demana’ls. Bona nit i a somiar de valent. Déu sobre tot! Ah, el nostre salm és el 62, 2-9, el primer de tots. Laudes del diumenge.
Diumenge XVII de durant l’any, 30 de juliol del 2017  Sabadell



P, S.  Tres poetes, tres mestres, amb teràpia autobiogràfica. Rainer M. Rilke, Antonio Machado i Màrius Torres d’ Antoni Pasqual i Piqué. Abadia 2006.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Homilia del diumenge 23/07/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  LIGHT

                                               Avui, anirem de saviesa, com ens invita la primera lectura. Entrem-hi de puntetes, no sigui que hi perdem el seny, (assenyat-desassenyat), ve-t’ho aquí! Pau ens adverteix que n’hi ha moltes, de savieses. Contraposa la o (les) saviesa (ses) del “món” a la saviesa de la creu. Aquesta, única per mor de la referència exclusiva a Crist, saviesa de Déu, com només Déu és Bo, Savi, Veritat, Vida, Bell, Amor, lliurament ara i sempre. No se’ns presentarà, però, com a rodona alternativa, només que en la línea tendencial de fons. Entre Déu i Mammon s’hi juga entremig tota la peripècia humana. Dit, si ho entenem, encaminats al Bé i vencent el mal amb el Bé. Res de maniqueismes. En això l’evangeli és taxatiu. “sigui el vostre fer sí, sí; no, no” No us enredeu mentint-vos vosaltres mateixos, que és pitjor que fer-ho als altres...

                                                Aquests darrers diumenges estan com emmarcats pel que proclamàvem ara fa tres diumenges i que ve a ser com el principi de la saviesa evangèlica.  Jesús lloa el Pare per la saviesa donada als petits, als fiduciosos en el seu poder. Tot és obra de la FE. Fidúcia, fidelitat, fe, confident... Ho recordeu, segurament: “Perquè heu revelat als senzills...” Aquesta acció de gràcies de Jesús al Pare és el preliminar de totes les paràboles: les del Sembrador, la del Gra i el Jull, la del ferment i totes, totes; l’evangeli en va ple. És al Regne de Déu la referència de base, la seva saviesa s’assembla tant a la de Jesús com a les que amb un sentit profundament simbòlic les narren els homes/dones de Déu. Sant Francesc, el papa actual que amb les comparacions-simbolismes es fa entendre de tothom i a tots els nivells. Avui ja és cosa sabuda que el llenguatge simbòlic és el que, sempre, fa drecera vers el transcendent... Poesia, etimològicament val tant com creativitat, crear. He recollit dues frases que són també com retorns a Déu: “Vivim en un món que ha perdut la seva ingenuïtat” (K. Jaspers); la gran paraula,aquesta, que vol dir “ad sensum”: no savis; i l’obra molt recent de Josep Otón “EL reencantament postmodern”, on s’analitza el ressorgiment de l’espiritualitat, que s’està produint en diversos àmbits de la vida social. A creativitat si respon amb creativitat... “Si no us feu com uns infants no entrareu al Regne de Déu”, és a dir a  l’entesa de l’evangeli. Allà tots, vosaltres i jo mateix! Ingenuïtat, retorn a la simplicitat evangèlica. No sabedors del que es dóna per bo. Món dixit!

                                               Anem a la frase que vàrem proclamar (sí, proclamar ara fa dos diumenges... perquè en la litúrgia sempre es proclama la paraula de Déu!). Proclamar val tant com dir que se celebra, que és el mateix Jesús qui ens la diu, com si fos una benedicció, com a bona nova, i a més personal per veure quin missatge em porta ara i aquí. Cal tenir-la sempre com a premissa del què significa la saviesa de i en l’evangeli. La tornem a posar tota sencera per allò de la pedagogia evangèlica: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i las entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a Vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans; fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill, igualment ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tot això té la definitiva confirmació quan Pau dirà de sí mateix (1Cor. 1, 17): “Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la Creu de Crist no perdi la seva força”. I afegirà: “Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla tan absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes... Així ningú no es pot gloriar davant Déu”. “És gràcies a Ell que vosaltres esteu units a Crist, ja que Déu ha fet d’Ell  la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, perquè , tal com diu l’Escriptura. “Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor” (1Cor 1,21b- 25, 30- 31)

                                               Dita i re-proclamada aquesta premissa, ara ja podem entrar en el llenguatge “parabòlic” de Jesús, sempre amb una actitud de pregària, perquè –no ho oblidem pas mai!- la Paraula de Déu és sempre una revelació, és novetat, és bona nova. L’evangeli és –missatger i missatge a la vegada- el mateix Crist qui ens parla en la nostra intimitat embolcallada en la seva intimitat i ens remoreja la saviesa d’Ell i del Pare i l’Esperit.  Cal “buidar-se dels nostres entotsolaments, cal fer silenci, apagar les altres sintonies de fons que no deixen clara la veu de Déu. Com quan la sintonia de la radio no està ben centrada. Ai, les distorsions, i què freqüents que són!

Resultat d'imatges de parabol del gra                                               Centrem-nos en la paràbola del gra i del jull. Vivim en un envitricoll, una barreja de formes de viure, recullo pel sabor de pagès: enmig de molta “terregada”. No prejutgem -ai i com n’estem d’acostumats. S’ha perdut la “presumpció d’innocència”. Cadascú prejutja, cadascú hi diu la seva. Estem en un món de relativisme? No tot el que passa per bo ho és tant (queden molts rebrots de fariseisme!) Tots volem que ens tinguin per millors del que som. Ni tot el que blasmem com a dolent ho deu ser tant com quan tirem els dards des del cantó propi. Aquesta “claveguera” de la corrupció ens té com a emmetzinats. No hi ha gra només, ni jull només. Estem en una societat cansada, d’aigua barreja -això del “melting pot”- i ens excusem pels temps que vivim. Falta coherència, fruit del compromís i de la coresponsabilitat. És molt fàcil donar les culpes als altres. Sembla que el mal campeja i el bé té tendència a amagar-se. Manquen persones que siguin punt de referència. Viure hauria de ser un procés de desenvolupar consciències que tenen un sentit crític des de l’ètica. O oberts a una major humanització o bé tancats en uns egoismes que podreixen les arrels o dit més a les clares: o deshumanitzacions. Ai, Déu!, precisament ara que es parla de transhumanització, d’assegurar que viurem fins a 120 anys... No m’ho crec, i no voldria veure-ho. Com hi arribaríem? “Cansats de viure, ai las!”. Si no estimem la vida, la qualitat de vida, el desig de viure, de veure i de gaudir-la...¿per què vida llarga? Allò que desitgem de veres és vida plena, rica, de volada, de qualitat! La saviesa de l’evangeli proclama Benaurats als qui amb fe i constància s’estimulen per veure-viure aspectes nous on pugui un respirar a fons. De l’altra banda, sentim la veu de mil sirenes que ens diuen Malaurats, “aprofiteu que són dos dies”. L’esquema de la vida jo sempre me l’he imaginat com una pujada d’unes escales o d’una muntanya, si voleu. Fa pujada, però es va respirant cada vegada millor, els panorames s’obren i ens sentim caminants, rastrejadors de natura inèdita. Ja ho hem dit: viure creativament, amb el sentit de novetat admirant cel i terra a la vegada.

                                               Vull fer un homenatge a Mn. Huguet que ens deixà malauradament fa uns anys, citant unes paraules que ell escrivia sobre aquest passatge de l’evangeli d’avui: “Hi ha una manera més autèntica de vèncer el mal que la d’arrencar-lo , d’extirpar-lo, posar-lo a ratlla: és la de fer créixer pacientment el bé, els valors del Regne –veritat amor, pau, justícia, esperança- en el nostre cor i en el nostre món. La manera d’actuar de Déu – i hauria de ser la nostra-  és tractar-nos amb consideració i moderació. El seu mateix poder i grandesa li permeten estimar sense reserves ni precaucions. Déu és HUMÀ i ens ensenya a ser humans amb tothom. Heus aquí un principi que hauríem  de posar a la capçalera de la nostra vida”. Això totes les
savieses de tot temps ja ho tenien ben clar. Tornem a la primera lectura que és del llibre de la Saviesa de l’AT. Tornem-la a llegir: “Heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser HUMANS amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se”. “Tanmateix, humans”, deia el P. Llimona. I Casaldàliga reblava: Humanitzar la Humanitat, a partir dels més propers”. Santa Paraula! Com em revenen lectures d’allà temps: “L’art d’estimar” d’Erich Fromm, també de K. Rogers: “Esdevenir persona”, d’Emmanuel Mounier: “Revolució personalista i comunitària”. Són el meu humus, “la terra on heu sembrat”.

                                               Evangeli “light”, evangèli “liquid”. Amb això no anirem enlloc. I menys avui dia. Parresia que vol dir audàcia. Endavant i amunt!
Diumenge XVI de durant l’any, 23 de juliol de 2017.  Sabadell

dimarts, 18 de juliol de 2017

LA  LITÚRGIA  DE  LA “PARAULA”

                                               Una de les paraules-clau per poder comprendre i, en conseqüència, poder viure el nucli evangèlic del Vaticà II és, al meu entendre, l’expressió retorn a les fonts, a allò essencial –poques coses- que son la vida de la vida de l’Església. Passem a aquest retorn a la PARAULA. Després de segles -sí segles!- amb una migdiada llarga, llarga sobre la que hauria d’haver estat la primacia eclesial en tots els aspectes de la Paraula, ara sembla arribat –ja fa més de seixanta anys, ja veieu que anem amb un lamentable retard!- l’esperat moment d’obrir-nos al reclam de la Paraula com a un dels punts cardinals de la reforma espiritual de l’Església. En efecte, la seva presència activa, eficaç, “personalitzada” hauria d’actuar en totes les possibles dimensions de l’acció eclesial: el pensament, la teologia, l’evangelització, la pastoral, l’acció litúrgica, les formacions catequètiques, la predicació, els ecumenismes, en la pregària sigui pública com personal, sempre comunitària, en l’ètica evangèlica, en l’espiritualitat, en les publicacions, en els testimonis dels creients, en la “litúrgia de les hores”, en l’anomenada “lectio divina” (=aprofundiment orant de la Paraula), aquesta, repetidament recomanada com a respiració normal del cristià, bé pels Sínodes darrers, bé pels papes, com Francesc (parla de la personalització de la Paraula –n. del 149 fins al 153; també 174-175; finalment del 275 al 280 de l’Exhortació apostólica, -per a mi- sempre “present”: “La joia de l’Evangeli”. Ho sabeu prou. Vull mantenir la tensió d’esperit fins al final en el Programa de pontificat del nostre bon papa Francesc. Document de capçalera eclesial, si volem “sentir amb l’Església”.

                                               Noti’s que la presentem, l’expressió Paraula, sempre en singular (no paraules, en plural), en majúscula (Crist és la Paraula que ens comunica qui és Déu, qui som nosaltres vistos des de Déu i com arriba per camins diversos a tots els homes/dones de bona voluntat. Déu és viu en el fons dels nostres silencis -buits de nosaltres mateixos i expectants en la familiaritat en i amb Déu-. Benaurats, vosaltres els qui escolteu, acolliu i deixeu que us alimenti la Paraula. Vosaltres –digué Jesús sorprenentment- em sou pare, mare i família, si deixeu que la Paraula revolucioni la vostra vida, la vostra mateixa esperança, que trenca tots els esquemes i sobrepassa tots els horitzons humans que queden transcendint...

                                               És ben conegut el per què d’aquest mutisme de la Paraula entre els fidels, que ha durant llargs segles... Fou una reacció temorenca envers el luteranisme que va propugnar “el lliure examen”, és a dir que cada creient sense interferències d’instàncies reguladores podia estudiar, pregar amb la Paraula de Déu amb tota llibertat d’esperit. Aquest perllongat silenci o mutisme de la Paraula va eixarreir-nos espiritualment i va propiciar una Església fèrtil en devocionisme. Si féssim un bon recorregut per l’àmbit de les nostres petites però omnipresents “devocions”, veuríem com aquestes varen fer de substitució de la Paraula. Diametralment oposats a allò de Pau: “Que la Paraula de Déu abundi entre vosaltres”. De les “devocions” en dèiem “pràctiques”. No en faig el recompte; a tall de mostra només: mes de..., novena, exercici de pietat, “fervorins”, els sants de la nostra devoció, cadascú d’ells amb la seva especialitat... Afegiu-hi’n d’altres, les vostres, allà temps, excessives.

                                               Ja vàrem patir dels “Buits Devocionals” als primers anys del postconcili. De cop i volta hi va haver una iconoclàstia incontenible que va deixar “esquilmades” moltes de les nostres esglésies, sense haver previst de fer  abans una curosa selecció i encara menys una substitució amb la Paraula de Déu. Massa pressa a treure, sense posar allò que ens deien les constitucions, sobretot la de la litúrgia i la de la Divina Revelació. Substituir parcialment “La guia del cristià”, atapeïda de celebracions i oracions de tota mena. Cal dir que no podem ser extremosos. El mateix papa Francesc ennobleix la pietat popular (n. 122-126 de La Joia de l’evangeli). Del que no ha de quedar confós és de la primacia de la Paraula! Encara estem a les beceroles del retorn a la Paraula. “No tan sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu”. Mireu, si no, com s’expressa el Vat II: “L’Església ha venerat sempre les Escriptures Sagrades com el mateix Cos del Senyor. Per això, en la Litúrgia Sagrada especialment, no deixa de prendre de taula i de distribuir als fidels el pa de vida, tant de la Paraula de Déu com del Cos de Crist. Sempre ha considerat i considera les Escriptures, juntament amb la Tradició Sagrada, com la regla  suprema de la Fe: inspirades per Déu i redactades una vegada per sempre comuniquen immutablement la Paraula del mateix Déu i en les paraules dels profetes i dels apòstols hi ressona la veu de l’Esperit Sant. Cal, per tant, que tota la predicació eclesiàstica i la mateixa religió cristiana es nodreixi en la Sagrada Escriptura i es regeixi per ella. Perquè en tots els llibres sants, el Pare que està en el Cel s’adreça amorós als seus fills i conversa amb ells. Hi ha tanta força i poder en la Paraula de Déu que és fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual!  D’aquí que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç”, “que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots els santificats”. Convé que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians.  Cal, doncs, que tots els clergues... s’aboquin  a les Escriptures amb lectura assídua i amb estudi diligent, a fi que cap d’ells no esdevingui “predicador buit i va de la Paraula de Déu, com qui no l’escolta de dins estant (sant Agustí). Semblantment, aquest sant Concili exhorta amb especial vehemència tots els fidels, sobretot els religiosos, que aprenguin la ciència eminent de Jesucrist (Fil 3, 8), mitjançant la lectura freqüent de les Escriptures santes. “Car el desconeixement de les Escriptures és el desconeixement de Crist” (sant Jeroni). Recordin que la pregària ha d’acompanyar la lectura de l’Escriptura Sant, a fi d’establir diàleg entre Déu i l’home; perquè “parlem amb ell quan preguem; l’escoltem, en llegir les seves paraules” (sant Ambròs). Que així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats, la Paraula del Senyor es propagui i sigui glorificada. (2 Tes 3, 1), i que els tresors de la revelació, encomanat a l’Església, ompli més i més el cor dels homes. Així com la vida de l’Església augmenta en vigoria per l’assídua freqüentació del misteri eucarístic, hem d’esperar també que la veneració  creixent de la Paraula de Déu, que “roman per sempre més” (1 Per 1, 23-25), porti un nou impuls de vida espiritual.

                                               Aquest desitjat Retorn es fa visible en el relleu i importància que l’Església ha donat a la primera part de l’Eucaristia amb la Litúrgia de la Paraula: Increment i varietat de lectures. “S’ha de restaurar en les cclebracions sagrades una lectura més abundant, més variada i més adaptada de la Sagrada Escriptura”. Aquesta part és consubstancial a l’Eucaristia. S’ha de participar-hi des del primer moment com a una escola de l’escolta, de fer pròpies les invitacions de l’Esperit, en un gran silenci interior, amb fam de Déu, amb un diàleg fructuós de Mestre a deixeble. S’han de preparar anticipadament les lectures, saber-ne a fons el text i el context. Seria bo fer-ne anticipadament una Lectio Divina. Són proclamació i ensems invitació. Seria bo seguir-les, llegint-les -és el meu parer-. Sense pregar-les poden quedar innòqües. Les hem de participar com dirigides a nosaltres. El salm responsorial és la primer lectura convertida en pregària. Allí hi hem de descobrir la força espiritual que dimana dels salms. És des de bon començament: “la celebració del misteri pasqual”, l’escolta de les coses que a Ell fan referència en tota l’Escriptura, l’acció de gràcies al Pare, pel Fill i en l’Esperit Sant, és la més digna glorificació de Déu, la santificació dels homes, la associació de l’Església al Crist, la qual invoca al seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern. La litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església i font d’on ens ve la gràcia i d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església”.

                                               Aquest és el gran retorn que ens proposa el Vaticà II. És una gràcia –siguem-ne conscients!- en poder assistir participativament a l’Eucaristia “amb les disposicions d’una ànima recta, que harmonitzin l’ànima amb llur veu, i que cooperin a la gràcia de dalt “per a no rebre-la en va” (2 Cor 6, 1) Amb participació, amb coneixement, i de manera activa i fructuosa.  Cal “desdevocionar” l’Eucaristia, per convertir-la en el que és segons el concili Vat II: l’acte de culte més eximi, on tot porta com a finalitat a una comunió de la humanitat amb la Sma. Trinitat. “Per Ell, amb Ell i en Ell. Vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles.
Diumenge XV de durant l’any, 16 de juliol de 2017.  Sabadell

dilluns, 10 de juliol de 2017

Homilia del diumenge 09/07/2017 del P. Josep Mª Balcells

IRRADIACIONS?

                                               Justament aquesta setmana seguia un curs intensiu sobre la gestió de les emocions amb un complement pràctic d’un mètode de viure la consciència plena en el seguit de moments centrats en l’aquí i l’ara, que es denomina d’acord amb la procedència USA, mindfulness. Un treure l’atenció del vagareig i portar-lo a la respiració, al cos, al teu moment vital. Del saber, al sentir, àdhuc al ser. Això permet reduir estrès, angoixa, depressió... És una mena de medicina preventiva i que dissol estats d’ànim tòxics, dóna pau i asserena, dóna consciència del què i del com un viu. Bo i anant fent incursions aproximatives a allò que ets i sents en un moment concret es posava de manifest que cos i allò que en dèiem ànima; sensacions i ment, percepcions i alè formen una unitat indissoluble, de tal forma que allò que percebíem en l’organisme corporal tenia repercussions en la ment, i indefectiblement també a l’inrevés. Aquesta sintonia provocada o percebuda ens permetia anar d’un a l’altre i amb resultats d’efectivitat, que donaven pau i serenor. Això ens permetia centrar-nos en el “sentir” més que en la reflexió o pensar.  Més i tot: aquestes irradiacions internes es fan presents en les actituds o reflexes en tot l’embolcall de la comunicació dita no verbal, que ens fa de mirall per a nosaltres mateixos i també per als altres. Podríem expressar-ho així: “s’en’s nota; ho poden percebre també els altres”. Tot això ens portava a pensar-nos, a sentir-nos com una unitat. No solament això, fins i tot ens permetia saber-nos “actius” a distància. Una diguem-ne mística de ser efectius com irradiant en bé dels altres: l’amor, l’afecte, el goig poden ser presents en altres, ser efectius en espais i temps diferents. Salvar la proximitat física, per una de nova, no sé com dir-ne: transcendent, espiritual... Per percebre això un hi ha de tenir fe, ha de pensar o sentir que a més de saber-nos un tot cadascú, també hi ha un pressentit tot a nivell humà i amb tota cosa que ens és valorada. És el sentit de totalitat que ens fa sentir-nos fraterns amb tota la creació. No puc de deixar de pensar en Francesc d’Assís i el seu Cant de les Criatures.

                                               Això em fa pensar que troba en l’evangeli d’avui una comprovació d’allò més genuïna. Jesús es presenta com a punt de referència i essencial que mou, lliga, irradia tot el món creat. Res li és aliè a tot el que fou, és i serà. És una relació misteriosa que ens hem d’exercitar a sentir-la, viure-la com allò més profund que hi ha en nosaltres. “El Pare tot ho ha posat a les meves mans”. Que s’exemplifica també en l’expressió: “El Pare que viu em fa viure a mi; i jo us dono la vida en vosaltres”. Entendre-ho és una gràcia que es reservada als senzills de cor. No hi poden accedir els que es tenen per savis i prudents. No fan preguntes perquè ja s’avancen a donar-se ells mateixos les respostes. Totes les irradiacions provinents de la persona de Jesús reboten. Creuen que no necessiten dels altres. S’autoexcloen de tot el món de les invisibilitats, incapaços de sentir-se embolcallats per una xarxa de gràcia i de fraternitat profundes. No saben veure’s en un món interactuant, que ens engloba en una totalitat que per nosaltres deriva de la revelació que se’ns obre al coneixement de Déu, d’un Déu que ens  és més íntim que la pròpia intimitat, com ho sentia sant Agustí.

                                               Diuen els comentaristes d’aquest passatge de l’evangeli de Mateu que és doctrinalment d’un valor excepcional. És com una revelació que se’ns pot fer dins nostre, on se’ns posa de manifest la “divinitat” de Jesús. Tots fan evident que és una expressió que més sembla de l’evangeli de Joan. Llegim en Ef 1, 9-10: “ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”.

                                               “Us enalteixo”: és ja com el cor de la pregària que Jesús habitualment tenia amb el seu Pare. Es fa evident la seva filiació amb el Pare, que el porta a conèixer-lo plenament. Déu en Déu. Només Jesús coneix –ens queda curta l’expressió- el Pare. I nosaltres per gràcia d’Ell hi anem accedint. En diu “revelació”. A glops, a moments especials, en un procés de creixement intensiu, sempre obert a un més i millor... Aquest passatge té un bon paral·lel en l’evangelista Lluc. “Jesús es sentí inundat de goig per l’Esperit Sant i digué: “Et beneeixo Pare, Senyor de cels i terra perquè has amagat tot això a savis i prudents i ho has revelat als petits. Així us ho ha plagut a vós”. I al final diferent del de Mateu dirà aquesta benedicció: “Feliços els ulls que veuen el què vosaltres veieu, perquè molts profetes i ries haguessin volgut veure el què vosaltres veieu i a ells no els fou concedit”. En Mateu pren un gir diferent, no menys expressiu i rodó: “Veniu a mi”. Tot un reclam a cansats i afeixugats. En mi trobareu repòs i descans. Sigueu més i més deixebles meus: Jo sóc benèvol i acollidor. Faig lleu el pes del meu guiatge: jou i càrregues us seran comportables. Que lluny estem del que dèiem diumenge passat: Qui estima més els seus, no és digne de mi..!

                                               Els han arribat les irradiacions de Jesús, el Mestre acollidor, proper, fratern. El coneixement que deriva de la irradiació de Jesús ens porta a un coneixement vital, profund, fet d’una atenció plena, d’una contemplació que transforma i que asserena i que dóna pau. Estem en un d’aquests moments dolços i profunds de copsar totes les totalitzacions o reconciliacions en un mateix, amb els altres i sobretot amb Déu.  Recordeu: “Donats a Jesús pel Pare i amb la consciència de que no se n’ha perdut cap”. Se’ns il·lumina la consciència i retornem amb gust a Joan en aquells capítols on ens sentim portats per la gràcia derivada de Jesús. Tot pura iniciativa de Jesús, que ens fa amics, perquè ens fa sabedors de la comunicació amb el Pare. Això és conèixer Déu, malgrat la nostra petitesa. Poder veure, poder viure són equivalents.

                                               Què bé que s’hi escau aquest salm responsorial: 144! “Us exalçaré, Déu meu i rei meu, beneiré el vostre nom per sempre. Us beneiré dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom”.  De per tot s’enlaira una lloança que crea ambient, que esperona a sentir-se units a Jesús, de qui agraïm presència, calor, descans, irradiacions.

                                               Si no fos tan fora de lloc i tan feble en mi el desig manifestat per Charles de Foucauld, m’atreviria a dir-vos amb ell. Perdoneu aquesta gosadia: 
                                   Pare,
                                   jo m’abandono a Vós.
                                   Feu de mi el que us plagui.
                                   Feu el que feu de mi,
                                   us ho agraeixo.
                                   Estic disposat a tot,
                                   ho accepto tot.
                                   Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
                                   en totes les criatures,
                                   no desitjo altra cosa, Déu meu.
                                   Poso la meva ànima en les vostres mans.
                                   Us la dono, Déu meu,
                                   amb tot l’amor del meu cor,
                                   perquè us estimo
                                   i això m’és una necessitat d’amor,
                                   de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura,
                                   amb una infinita confiança,
                                   perquè vós sou el meu Pare.

                                               Perdó una vegada més. Ho sento com una irradiació que em ve de lluny, de persones que us estimaven de debò. He pres el que no m’escauria de cap manera.
Diumenge XIV de durant l’any, 9 de juliol del 2017.  Sabadell

diumenge, 2 de juliol de 2017

Homilia del diumenge 02/07/2017 del P. Josep Mª Balcells

ELS  PILARS  BÀSICS  DE  L’EVANGELITZACIÓ

                                               Finalitzem amb aquest passatge de l’evangeli d’avui el capítol desè de Mateu, dedicat tot ell a diferents aspectes de la “missió” eclesial de fer conèixer l’arribada del Regne de Déu a tota la humanitat; missió encomanada als apòstols, a 72 deixebles i ara a tots els batejats, tal i com han anat invitant els darrers papes, notòriament: Pau VI (l’Evangelii Nuntiandi), Joan Pau II (Redemptoris Missio) i Francesc (La joia de l’Evangeli).

                                               Essent aquesta la missió fonamental de l’Església i, no cal dir-ho, essent el mateix Jesús el primer i absolut predicador del Regne del seu Pare, en vida i missió Jesús donà instruccions, visions, perspectives, actituds per tal de promoure la corresponsabilitat de tota l’Església missionera o evangelitzadora, contingudes en aquest capítol de Mateu; en ell hi haurem de trobar motivacions, la mateixa pedagogia, l’ascètica i la mística de l’evangelitzador “en marxa”, “en sortida”. Potser és hora de proclamar a tota veu i a tot horitzó que, com diu Francesc: “Més m’estimo una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que  tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.(núm. 49).

                                               Els “pilars essencials” de tota evangelització els defineix el mateix papa Francesc, i són: la passió per Jesús i la passió pel poble.

                                               Sota aquesta convicció de l’amor per Jesús com a motor i ànima de l’evangelització es poden entendre aquestes expressions de l’evangeli d’avui: “Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. No podem llegir aquests frases tan contundents com si fossin incompatibles amb un amor totalitzador per Jesucrist. No s’oposen, ans es complementen, sense exclusivismes. El que queda molt clar és que em serà impossible de ser un evangelitzador, si no estic identificat amb Jesús, amb la seva  persona, amb el seu estil de viure i de veure persones i coses. “Crist és l’”Evangeli etern” (Ap 14, 6), i és “el mateix ahir i avui i sempre” (He 13, 8), però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat”. El mateix Francesc subratlla –“no em cansaré mai de repetir”- aquestes paraules de Benet XVI- que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència  aïllada i de l’autoreferencialitat (=el jo com a punt únic de referència!). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir  el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres? (núm. 7 i 8).

                                               No sonen pas com extremoses aquestes paraules del Mestre: “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els que per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran”. “La primera motivació per a evangelitzar és l’amor de Jesús que hem rebut, aquesta experiència de ser salvats per ell que ens mou a estimar-lo cada vegada més. Però quin amor és aquest que no sent la necessitat de parlar de l’ésser estimat, de mostrar-lo, de fer-lo conèixer? Si no sentim l’intens desig de comunicar-lo, necessitem aturar-nos en pregària per a demanar a ell que torni a captivar-nos. Ens fa falta clamar cada dia, demanar la seva gràcia perquè ens obri el cor fred i sacsegi la nostra vida tèbia i superficial... Quan de bé ens fa deixar que ell torni a tocar la nostra existència i ens llanci a comunicar la seva vida nova! Llavors , el que passa és que, en definitiva, “el que hem vist i sentit és el que anunciem”( I Jn 1, 3). La millor motivació per a decidir-se a comunicar l’evangeli és contemplar-lo amb amor, és aturar-se en les seves pàgines i llegir-lo amb el cor. Si l’abordem d’aquesta manera, la seva bellesa ens meravella, torna a captivar-nos una vegada i altra. A tal fi, urgeix recobrar un esperit contemplatiu que ens permeti redescobrir cada dia que som dipositaris d’un bé que humanitza, que ajuda a portar una vida nova. No hi ha res millor per transmetre als altres”. (núm 264)

                                               “Tota la vida de Jesús, la seva forma de tractar els pobres, els seus gestos,la seva coherència, la seva generositat quotidiana i senzilla, i finalment el seu lliurament total, tot és preciós i parla a la pròpia vida. Cada vegada que hom torna a descobrir-ho, es convenç que això mateix és el que els altres necessiten encara que no ho reconeguin: “El que vosaltres adoreu sense conèixer és el que us vinc a anunciar” (Ap 17, 23). A vegades perdem l’entusiasme per la missió en oblidar que l’Evangeli respon a les necessitats més profundes de les persones, perquè tots hem estat creats per a allò que l’Evangeli ens proposa: l’amistat amb Jesús i l’amor fratern. Quan s’aconsegueix d’expressar adequadament i amb bellesa el contingut essencial de l’Evangeli, segurament aquest missatge parlarà a les recerques més fondes dels cors: “El missioner està convençut que existeix ja en les persones i en els pobles, per l’acció de l’Esperit una espera, ni que sigui inconscient, per conèixer la veritat sobre Déu, sobre l’home, sobre el camí que porta a l’alliberament del pecat i de la mort. L’entusiasme per anunciar Crist deriva de la convicció de respondre a aquesta esperança” (Joan Pau II) L’entusiasme evangelitzador es fonamenta en aquesta convicció. Tenim un tresor de vida i d’amor que és el que no pot enganyar, el missatge que no pot manipular ni desil·lusionar. És una resposta que cau en el més pregon de l’ésser humà i que pot sostenir-lo i elevar-lo. És la veritat que no passa de moda perquè és capaç de penetrar allí on no pot arribar res més”. (Núm. 265)

                                               D’aquí que dèiem que la passió per Crist ens portava sens treva a la passió pel poble, pels humans, per tot altre. És el que Francesc n’anomena “el gust espiritual de ser i de fer per al poble. Davant de l’amor “apassionat” per Jesús “comencem a percebre que la mirada de Jesús s’amplia i s’adreça plena d’afecte i d’ardor vers tot el seu poble. Així redescobrim que ell ens vol prendre com a instruments per a arribar cada vegada més a prop del seu poble estimat. Ens pren d’enmig del poble i ens envia al poble, de tal manera que la nostra identitat no s’entén sense aquesta pertinença. Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres... que acceptem de debò entrar en contacte amb l’existència concreta  dels altres i coneguem la força de la seva tendresa. Quan ho fem, la vida se’ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de poble, l’experiència de pertànyer a un poble. (Núm 270).  Més diria -i això serà una descoberta per a aquells que benèvolament ens acullen  a nosaltres per bé que com  a inhàbils evangelitzadors- trobaran amb deliciosa sorpresa que: “qui us acull a vosaltres, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi, acull a qui m’ha enviat”. Aquesta és la inesperada sorpresa d’acollir uns senzills evangelitzadors. Tot un cel de Déu es troba darrere d’aquest gest i gust de ser i fer de poble! Acollir, la gran paraula evangèlica! Oh quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen! Evangelitzats per evangelitzar: doble goig!
Diumenge XIII de durant l’any, 2 de juliol del 2017.  Sabadell