dissabte, 21 d’octubre de 2017

Homilia del diumenge 22/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

TOT  COM  UN  REGAL

                                               He d’advertir que per circumstàncies que ara no fan al cas, he d’ajuntar els comentaris de dues domíniques en un de sol (dies 15 i 22 d’octubre).

                                               Començant per la primera on l’evangeli s’ha vestit de festa, la primera cosa que se m’acut és de que estem tan posats, ara diuen “abduïts” pels aspectes moralitzadors, que traspuen gairebé sempre seriositat i compromisos dels quals en parlem i després... no els sabem aguantar, perquè els trobem pesants i els hi fem un moviment de les espatlles com per treure’ns el pes de sobre. A això s’hi afegeix que quan se’ns parla de noces i de convits esponsalicis, ens troba com a desplaçats i com si ens vinguessin les coses de nou.  I gairebé ens malfiem d’aquests tipus d’invitacions. L’evangeli d’avui és una paràbola que ens diu molt -i potser massa, per la minsa fe que “gastem”-, perquè hi ha una insistència del Rei que de sobte ens desconcerta i que ens fa pensar que o és com una fabulació esplèndida, gasosa o bé hi ha en ella la més gran  veritat del que és el Regne del Pare “nostre”. Nosaltres  som dels trobats a les cruïlles, saludats i empesos a entrar en el saló del Regne. Com de nou ens ve tot plegat! Què poc sabem i què poc vivim de la festa del convit de la nostra FE!

                                               Ser cristià, quan un ho pensa sossegadament, és tota una FESTA permanent, però d’aquelles que abans en dèiem Festes Majors, de tirar la casa per la finestra... Avui les coses filen d’una altra manera i ja s’ha perdut el sentit joiós autèntic, àdhuc dels casaments mateixos, on et veus obligat a pagar per ser-hi. D’altra banda, el cada dia és una festa eixerraïda, on et vas permetent extres en els quals hi anem posant les satisfaccions dels petits o grans capricis, dels quals no ens sabem estar, consumits pel consumisme... Festa versus di-versions, ai làs, quina poca consistència!

                                               A veure si anem encalmant el pas i comencem a donar valors a les petites coses, a donar valor a la joia de viure, al goig d’una fe “trempada”, a l’enclusa de la fortalesa –a vegades em paro davant d’una paraula i intento veure’n els millors cairells, perdoneu la mania-; deia del goig de la fe que sap evangèlicament “degustar”, assaborir el present com a regal de Déu. Amb ben poca cosa ens podríem, no dic acontentar, sinó satis-fer. Mot que assenyala el “bastant i suficient”. Del llatí, és clar. És allò que ens digué Pau, la setmana passada, ara que l’hem rastrejat per totes les línies i les “entre línees”: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor, gràcies a aquell que em dóna força”. Saber viure amb joia, gran saviesa de la FE!

                                               Quina curació, quina salut mental, en temps en què la majoria estem embrollats amb el teixit i teranyina de satisfer desig grans i petits, sense massa miraments. Ens venç la passió que no sabem controlar. “Abstine, sustine, aggredere, dels estoics de tota la vida...Va, deixem-ho, perquè incidiríem en tòpics suats i resuats. No s’ho val la pena. Seria perdre temps, perquè qui n’està curat, curat està, i el que no, deixem-lo estar tranquil que no hem de caure en menudències, segons ell. Passem a una altra cosa. I punt.

                                               La joia precedeix a la festa de la FE. Si hem d’esperar per fer festa a que ens omplin la copa de les bombolles del cava, malament, rai. No sé si per donar relleu als bons pensaments que et suggereix la vida des d’una òptica de FE pura  i vertadera, però trobo -a la que salta- consonàncies , rimes profundes, una vegada més, amb l’exhortació La Joia amb l’Evangeli quan el papa ens diu amb la seva manera de dir tan franca: “Un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral”. Tal qual! Segueix: “Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... i tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut, primerament ells mateixos, la joia de Crist” (Pau VI). L’Evangeli o és joia o què és, digueu-me? Mirem-nos al mirall de la FE de Pau; quina cara hi posem?  “Del sobreeiximent del cor els llavis en parlen”. Dita llatina.

                                               Fent incursió en la lectura de la carta primera als Tessalonicencs, que ens acompanyarà fins a darreries de l’any litúrgic. I si féssim una altra experiència de lectura divina amb aquesta epístola de Pau, tal i com vàrem fer amb la dirigida als filipencs? Poso sobre avís, per no perdre l’ocasió. Entre altres motius perquè és el primer escrit que ens arriba, només vint anys després de la mort de Crist i ens fa veure com s’organitzaven les primeríssimes comunitats cristianes. Un comentarista ens diu: “La carta ens permet trobar les formulacions inicials de la FE en Crist i mesurar la vitalitat dels començaments de l’Evangeli. Il·lumina també el pensament de Pau en els primers besllums i, contribueix, per comparació amb altres cartes successives, a percebre l’evolució de l’apòstol. Això ens recorda que Pau va anar modulant el seu pensament, que no estava pas fix des de sempre, sinó que va anar evolucionant, a mesura que les circumstàncies i els problemes l’anaven fent modular”.

                                               En la seva pregària sempre hi ha, a més del record amable, l’expressió de la joia que li dóna saber com estan tan actius els seus deixebles en el ferment i el foment de l’evangelització mútua.

                                               Vull fer notar que en aquesta carta apareixen conceptes, que després han esdevingut expressions que perduraran a través de segles i que potser han perdut la profunditat que tenien, o bé en Pau o bé en les primeres generacions de cristians. Cal aprofitar que ens arriben amb el segell d’inèdits per valorar-ne la frescor i la profunditat de ser nascudes de feia poc o gens. Vegem-ne les que ja afloren en aquesta primera epístola paulina, només en el petit fragment que aprofundim avui:

            - Pau sempre treballava apostòlicament amb companys estimats. Així hauria de ser tota l’obra pastoral. A voltes deixava els deixebles a cura de les comunitats naixents.
            - L’expressió comunitat respon a una arrel grega ekklesia que ve del verb cridar, fer venir, con-vocar, el qual inicialment també conté el sentit de con-vocació, compartir crida, compartir elecció de part de Déu. Reunir, aplegar espiritualment. Vegeu què diferent és anar a l’Eucaristia per pròpia voluntat o només per tradició o bé responent a una invitació feta “per Déu Pare i per Jesucrist el Senyor”!. Dir a Jesucrist Senyor és sempre una confessió de FE. Com les hauríem d’ennoblir les nostres eucaristies! Déu et i ens convoca. Cal donar valor personal i comunitari, que vol dir “eclesial”. És un do de Déu restituir les paraules al sentit i valor que tenien en la primeria.
            - És la primera vegada que està escrita l’expressió “Pare nostre”. És l’espiritualitat de Jesús. Ja de bon principi hi pregaven els primers deixebles del Mestre. Que no perdem l’afectuositat que regalima sempre de la pregària de Jesús, a la qual ens va invitar a dirigir-nos a Déu com a Pare bondadós, vertaderament amable. Quin regust de família que envolta la paraula-mare de Jesús: ABBÀ. Pare! Que no perdem el perfum que se’n desprèn. És l’aire de família. A recobrar en la seva pregonesa, oidà!
            - Germans, per ser estimats per Déu. D’aquí ve la nostra germanor: som fills d’un mateix Pare. Quan ho expressa el sacerdot va més enllà d’una salutació inicial. És com veieu una constatació i una benedicció, dir-ho. L’afecte ve de Déu directament. Oh, gràcies al Senyor. Que no es perdi mai el seu sentit gloriós, Déu meu!
            - L’evangeli: és la denominació de la Bona Notícia, que sempre és anunciada. Té sempre la connotació global de la missió i de la persona del Crist. És Paraula de Déu i del seu Fill Jesucrist. No és paraula humana. Dirà Pau que la predicàvem acompanyada d’obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant. Així quedava rubricada amb el segell del mateix Déu. L’expressió Paraula de Déu! amb que acabem les perícopes proclamades a les nostres eucaristies ha de ser expressió d’una adhesió vital. Pau, diu: que la proclamava “amb tota convicció”. Així també, tant de bo, nosaltres ho féssim!
            - Quina meravella la formulació per primer cop, almenys que ens consti per escrit, de les virtuts teologals que seran el permanent i principal exercici de relació amb Déu i amb els germans!: Quina noblesa hi ha en les seves expressions, a més de ser reconegudes per Pau als de Tesalònica: “Com la vostra (plural) FE treballa per propagar-se. (Quin desfici que denota entre els germans: ai, La Joia de l’Evangeli, Pau  i Francesc, calcant-se!) “La vostra caritat no es cansa de fer el bé” Oh, caritat operosa, feta realitat en el petit quefer de cada dia! “La vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats”. Que eren ben reals, sabudes i patides per l’apòstol. Els començaments no foren mai fàcils; l’entusiasme per la Mort i Resurrecció eren un esperonament fratern... Ens fem aquesta pregunta: Fou Pau a formular-les o bé ja eren anomenades i viscudes pels primers cristians? De tota manera, aquí ens han arribat ben formulades. Gens abstractes, per cert. Són el viure esponerós dels primers fidels.

                                               Qui té Jesús ben afermat al cor i a la vida ja té la cara de la moneda de “les coses de Déu”, a qui fervorosament és deure retornar-se-les, perquè d’Ell les hem rebut i són preu de devolució. La paraula re-dempció (redimir un deute) té aquest sentit de retornar allò que és de Déu. Això ens ha estat possible a través de Jesucrist, Redemptor, a qui la litúrgia diu que “hem estat comprats al preu de la seva sang”. A Déu l’honor i la glòria! Amén.

                                               No puc deixar de portar a la memòria els números 11- 13 de La Joia de l’evangeli responent a l’epígraf  “Una eterna novetat: “ Un anunci renovat ofereix als creients, també als tebis o no practicants una nova joia en la fe i una fecunditat evangelitzadora. En realitat, el seu centre i essència  és sempre el mateix: el Déu que va manifestar el seu amor immens en Crist mort i ressuscitat. Ell fa els seus fidels sempre nous, encara que siguin ancians, “els renovarà el vigor, pujaran amb ales com d’àguila, correran sense cansar-se i caminaran sense fatigar-se” Crist és l’Evangeli etern. La seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se  per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”.

                                               ”En qualsevol forma d’Evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar  amb Ell i a impulsar-nos amb la força del seu Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer. Aquesta convicció ens permet conservar la joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. “A Déu el que és de Déu”.

                                               Pau és un mestre excel·lent. Deixem-nos portar per la seva passió apassionada per Crist i per la passió apassionada per l’evangeli. Siguem-ne apassionats deixebles seus. Déu ho faci!


Diumenge XXIX de durant l’any. Diumege del DOMUND, 22 d’octubre del 2017. Sabadell 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Homilia del diumenge 15/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

RESPOSTA  EPISTOLAR  A  PAU

                                               Estimat Pau, Pare i Mestre en la FE: Després d’haver llegit detingudament la teva Carta als Filipencs, en ocasió de que la litúrgia ens l’ha servida com a Paraula de Déu proclamada en aquests quatre últims diumenges, m’ha passat pel cor de fer una “audaç entremaliadura”. Sabem que eres ben conscient de que les teves cartes eren “obertes” i que les enviaves precisament com a promotores d’evangelització; que arreu, passessin de comunitat en comunitat... Així queda ben palès en aquest teva “carta oberta” que arriba ara a les nostres mans, ara al tercer mil·lenni, ves per on, i jo diria que, el que són les coses,  la carta d’una manera providencial consona “en un ple” amb l’Exhortació Apostòlica, “La Joia de l’Evangeli” que el nostre benamat, el papa Francesc, ens ha regalat des del bon començament del seu pontificat, dient-nos, amb rúbrica de pare i germà gran, que “la sortida missionera” és el paradigma de tota l’obra de l’Església i que aquesta és la tasca primordial de l’Església”. Deixa’m dir-te, entre tu i jo, que hi trobo com un fil d’or entre Jesucrist-Pau-Francesc. Que te’n sembla, Pau estimat, de la meva gosadia?

                                               Ens ets un motiu de joia i de fort impuls en la FE, pel fet de palesar que en tu, Jesucrist, viscut i anunciat, era “el tot” de la teva vida”. Què lluny estem molts, que tenim “a cor” d’anomenar-nos creients en Crist, sense posar –ai peresa!-un estímul permanent, vibrant, de ser-hi conseqüents! Ens parapetem en que els temps nostres són difícils. Fins i tot hi ha qui diu que entre molts, conscientment o no, hem “enviat” a “Déu a l’exili”. Figura’t on hem arribat! Llegint la teva Carta ens venen els colors a la cara! Tu que vas lluitar fins “a les cadenes”, per fer comprendre entusiàsticament que amb el Crist s’havien iniciat uns temps veritablement plens de “novetat”. Que el passat, passat quedava, amb la irrupció de la Resurrecció del Crist i amb la nostra pròpia resurrecció en creixença, en garantida expectativa final!

                                               Estem mig adormits -oh, esclat de la gràcia de Déu, Pau estimat!-. Ens manquen apòstols enviats en missió, allò -que en tu t’és definició, malgrat que no vas conèixer Crist en vida i t’ho feies valer en nom del mateix Senyor, “ai de mi si no evangelitzes” als gentils sobretot!-; i també ara que Francesc ens demana de passar “d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. Voldries veure activats més apòstols en el sentit fortament eclesial i etimològic (=enviats)! Tu et vas presentar -quina valentia!- com a corredor de fons  en el “combat” de la FE, proclamada, irrompent, viscuda; això, això, vull dir: viscuda “a ulls vista”: “Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit”, Et poses com a model “d’home de FE”, després de dir-nos amb contundència que abans de tot és el CRIST, el gran, l’únic referent. Dius amb una convicció que fa por –i com n’és d’agradosa al mateix temps, malgrat les nostres “arrossegades” de fe- que només “Crist és la teva vida, el teu viure”. Això és tan i tan gros, és tan fora de les nostres mesures esquifides, que suscita estupor i ens té com “marejats en la meravella! Pur vertigen!

                                               Sabem que ets humà, i molt humà!: ho hem après en les teves cartes ardents!, però et sabem, a més i alhora, com un home d’empenta evangelitzadora. El diví i l’humà es barregen admirablement en tu! Seny i rauxa! No sé pas com dir-ho. La teva grandesa ens fa veure més de prop la nostra petitesa, potser i tot –no tinc vergonya de dir-ho- la nostra mesquinesa!

                                               Sabem que ets home d’esperança. Ho veiem clar perquè ens estimules a la lluita i que els teus principis d’acció i reacció són ben clars i –diria- a l’abast , això, sí, d’un que es vanta, amb modèstia d’altra banda, com només ho pot fer un apassionat per Crist! Aquesta és la font de la teva força i enteresa.  Principis que enumeres escrivint al teu fill-germà en l’evangeli a cor obert, Timoteu. Li dius, i en ell ens ho instes i encomanes a nosaltres: “Tota la teva predicació ha de conduir a l’amor, que neix: “d’un cor net,/ d’una consciència recta/ i d’una fe sincera” (1 Tim 1, 5).

                                               És vertaderament entranyable constatar com en demanar, Pau, en la teva pregària per a nosaltres, ens dius “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar de coneixement i de clarividència (=veure i viure-hi clar)” fent visible l’invisible entrant just just en el misteri diví; i acabes dient el per què: “perquè sapigueu  discernir allò que més convé”. I tot en vista al terme: en Crist: “Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist , a glòria i lloança de Déu”. I quin bescanvi entre allò meu afanyat i al mateix temps rebut gratuïtament de Déu!  És ben bé per l’experiència viscuda que t’hi fa dir aquestes aparents contradiccions. “Tot el meu és Teu, Pare”. Vaja tot un altre!, Joan, evangelista, que hi fa la seva pròpia aportació... Dir evangelista, vol dir això: “Evangelitzat i, per tant, evangelitzador. Relació de causa-efecte. No a l’inrevés. Ho sabem prou! Només donem el que tenim i en la mesura en què tenim!

                                               Per a tu, Pare Nostre en la FE, la FE és Amor i l’Amor es fonamenta en la FE. Ja ho mig entenc, ja!; però ajuda’m a tenir-ne més i més d’ambdues virtualitats. Què és viure, en definitiva, sinó estimar, perquè t’has sentit estimat? Haver retrobat a l’íntim, al fons meu, que ha estat Déu a donar primer, -primer i plena- la seva estimació. Tu ens asseveres que tot és gràcia; et preguem que la teva pregària envers nosaltres ens meni com de la mà a satisfer el teu anhel: “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’Evangeli del Crist”.

                                               Aquesta insinuada, però ben real comunió en el Crist. Aquest en és una preposició inclusiva, que ens té per dins. L’amor de Déu ens embolcalla per dins! De sempre que m’ha robat el cor aquesta inefable preposició! La de perspectives noves que se’ns obren al Brocal del teu Pou. Ai, em revenen dolls d’aigua de la vida. Jesús a la Samaritana. Coincidències de fons entre el Mestre en singular i els apòstols Pau i Joan: “Si sabessis el do de Déu...”
                                               Com queda de brodat i recamat l’himne cristològic: “Tingueu els mateixos sentiments del Crist. “s’abaixà, deixant de banda el fet de ser Déu, es va fer no res. Oh, misteri de l’Encarnació, que em té ben bé trastocat... Obedient
(=obsequiós amb el Pare) fins a acceptar una mort, que només es donava a bandolers i esclaus, i la seva glorificació final en i pel Pare... Com barreges el que tu sents pel Crist amb allò que voldries que fos la manera de viure nosaltres que ens vols “unànimes (=una sola ànima) i ben avinguts!”

Imatge relacionada                                               Quina sensació de benestar, de trobar-s’hi bé en tu per amic i sobretot en Crist. “No us inquieteu per res”. Aquests dies corre la brama de “no  tingueu por!” Pau, ho tradueixo per serenor, serenitat, domini de la situació. Res més que el que digué Jesús al Sermó de la Muntanya: “No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” I hi afegeixes: “Acudiu a la pregària i a la súplica en tota ocasió”. “I  presenteu a Déu les vostres  peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Quin descans que sento, amic Pau! Ho dius “des de la presó”, situació que tu saps viure-la en plena lluita evangèlica. Ets ben bé apòstol i profeta. I ho ets vivint, més que parlant. Ser cristià suposa tenir un cor entendrit i alhora obert a la discreta però tenaç utopia del Regne.

                                               Saps que et dic: que m’ets un company, ardit en la lluita vers una cabal “humanització”, ser -en desig explícit- allò que en dius l’home nou, fet i pastat a imatge i semblança del Crist. Corro darrere teu cap a la meta. Decidit, tenaç. M’omple el cor sentir que ens dius: “Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, net, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi”. Deixa’m respirar fondo... Quina ètica que gastes, amic meu! Frena una mica que no et podem seguir. I encara hi afegeixes, sentenciós: “Els qui volem ser perfectes, (ai, Déu meu, ara ens hi involucra en aquest plural!), hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic. Sobretot, visquem d’acord amb allò que ja hem aconseguit. Renoi, com hi vas, Pau a la carrera! Acabo avergonyit, però serè. Acabo com tu ho fas, Pau, a la teva carta; però abans deixa’ns dir-te:  Et tenim com a pare, mestre, entrenador, “coaching” en diuen avui, vés per on.  “I la gràcia de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre (el teu) esperit”, que és l’Esperit Sant. Una abraçada, què menys! Teu (i vostres perquè som “colla” els que ja hem entrat en el goig de fer lectio divina amb la Paraula en viu). Josep Maria i companys.

                                                A tots els que us hi heu sumat, deixeu-me felicitar-vos. Aquest és el camí costerut però el que respon als desigs de Pau. Lloat sia Déu, el Déu de Jesús, de Pau i de Francesc. Gràcies a tots. Primer al Déu de Jesús: Passió de Déu per cadascú de nosaltres. I passió de Pau i de Francesc per Jesucrist, el Senyor. I nosaltres, què?
Sabadell, 15 d'octubre del 2017

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Homilia del diumenge 08/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

PAU,  UN  APASSIONAT  PER  JESUCRIST

                                               Ja ho advertia en aquests darrers diumenges que em –i us- proposava de seguir, del més a prop possible, el descabdellament de l’epístola als filipencs que la litúrgia ens ha estat regalant en aquests quatre diumenges seguits, i que volem seguir-los amb sentit de “novetat” i de compromís espirituals. Com sigui que, llegida a poc a poc, és com un regal espiritual que Pau ens fa; i com que, d’altra part, no és gens llarga, l’aniria glossant tret a tret, bo i invitant-vos a llegir-la també vosaltres, tota sencera. Crec que se’ns farà una gràcia de  Déu, si l’anem llegint directament des del llibre de la Bíblia, mirant de fer un assaig d’una experiència espiritual de molta volada, si és que, fent-ho, a més ara prenguéssim el repte d’introduir-ho com una nova habitud, fent bona la insistència de l’Església d’una introducció sistemàtica de la Lectio divina en les “pràctiques” normals i, a ser possible, diàriament. Heu vist la meva insistència en fer ús del Llibret Paraula i Vida. Per als de més empenta espiritual de La Missa de cada dia. Crec que estem en un bon moment de gràcia  a nivell dels que se senten amb ànims de fer una renovació en les “pràctiques” diàries del bon creient d’avui dia. Fixeu-vos que no tinc de moment paraules diferents de les “usuals” per anomenar “allò” que fem diàriament, com a expressió de la nostra fe. Fins i tot haurem d’arribar al canvi del llenguatge a l’ús. De moment ja ens entenem. El nom aquí no fa la cosa, certament. Dia sense pregar, sense agrair el do de la vida i el de la fe, l’hem de tenir com un dia alienat, buit de sentit, sobretot en els que fa gairebé tants anys de vida com en fa de fe! La fidelitat a honorar ambdues –vida i fe- ens porta a ser creatius en la manera d’expressar-les, totes dues. Comenceu a fer-ne l’assaig els que no en teniu ja el costum. Els que ja aneu més avançats, en podríeu parlar discretíssimament amb aquells que creieu que els pot anar bé saber dels profits espirituals que se’n deriven. Feliços vosaltres! Ens hem de treure les pors de que es puguin pensar els altres qui sap què... Avui, fer-ho amb màxima discreció és una contribució important a l’evangelització. I està a l’abast de tothom!

                                               Mireu que el valor amagat de les paraules és un fenomen cert. A mesura que un va llegint i desentranyant –quina paraula més íntima que m’ha sortit!- el sentit del que llegim, tota aquesta riquesa es bolca en les noves paraules que ens van sortint. Això té de bo una lectura feta pausadament: les paraules es tornen vives i irradien. Això invita a noves lectures, a tornar endarrere, senyal de que la primera ha estat positiva. Les paraules tenen sentiments que un descobreix a base de rumiar-les. És molt important la sintonia basal amb qui les escriu. Aleshores esdevenen simfonies. Totes lliguen i fan melodia que la “sentim” en el concert com a unitat. Això es veu en Pau i en aquesta carta d’una manera molt sensible. Ja només dir carta, hem de suscitar en nosaltres el goig de saber que ara, llegida en les nostres circumstàncies vitals actuals, es torna viva i dirigida a nosaltres. Això la fa més propera, més íntima, més personal. No és una argúcia, no, això. Pel fet de ser Paraula de Déu ja pren aquesta connotació. I a més a més, en ser llegida litúrgicament, on ens és sempre proclamada. L’actualització del dir i del fer és una característica pròpia de la litúrgia. “Revivim” en ella els misteris de la nostra fe. Ens fa protagonistes, actors (en el sentit etimològic: que actuem i s’actua en nosaltres).  Sentir-ho és gràcia, indiscutiblement. Ens amarem de Paraula divina i de Comunió (en el sentit d’unió amb Crist, que dóna en present acció de gràcies per l’Encarnació, la Resurrecció total, pel Cos místic que compartim amb Ell i amb els germans...).

                                               Deixeu-me acompanyar-vos aquesta vegada només:

            -La carta és com un comentari, avant la lettre, de “La joia de l’Evangeli”. El goig i la joia n’és una actitud sensible o una invitació a gaudir-les, referides recurrentment. També l’empenta motivacional a seguir evangelitzant per damunt de les proves i en la lluita.

Resultat d'imatges de APOSTOL SANT PAU            - La lectura directa de la Bíblia suposa rebre una il·luminació per anar a més a fons en la comprensió dels passatges, quan són llegits amb “intel·ligència espiritual” (cf. Llibre homònim d’en Torralba.) No oblideu que Pau en diu revelació personal.

            - Us serà de bon ajut seguir les notes a peu de pàgina, això per als avantatjats. Ajuda molt per fer-ne una Lectio divina. Són ressons que t’ajuden a descobrir la melodia. Una paraula repetida senyal d’importància, d’insistència.

            - La citació de Timoteu, que la carta el fa coescribent en esperit, no li treu intimitat. Ja veureu que surt citat i encomiàsticament, amb afecte de pare a fill.

            - Els encapçalaments de les cartes de Pau solen ser molt afectuoses. Aquest ho és particularment. El record dels destinataris és barrejat amb l’enyorança. No és retòric, sinó verament sentit. La lloança que hi fa és, perquè han ajuntat evangelització pròpia amb la que ells exerceixen amb els altres. La fe, expressada, contagia.

            - La fe és una “obra”, com un gesta de Déu permanent (no un acte, sinó una actitud)  Qui l’ha iniciat, Déu, la portarà a bon terme progressivament. Garantia d’un final feliç.

            - Noteu les expressions d’afecte: “Us porta al cor”, “us enyoro”; “us estimo perquè és Jesús per qui sou estimats”. Un amor resposta a amor. “Goig i corona meva”.

            - Demana per a ells augment de fe (més clarividència) és a dir un amor més ple.

            - Dóna gràcies per la fe que els sosté en el “combat” d’anar obrint pas a la vivència de l’evangelització. Pau se’n sent promotor: ho viu així i demana que els seus deixebles ho visquin també d’aquesta faisó.

            - Que sàpiguen discernir entre els que es prediquen a ells mateixos, preposant llurs interessos als de l’Evangeli. Cita a Timoteu i a Epafrodit que s’han jugat la vida per l’Evangeli, amb ells, els filipencs, i en ple seguici de Pau evangelitzador.

            - Pau s’alegra perquè en darrera instància el que val i lloa és que en definitiva  Jesucrist sigui anunciat.

            - La confiança té bones arrels en Pau. L’ajuda a esperar que ara com sempre el Crist s’hagi glorificat en el seu cos. Parla com a presoner.

            - El mòbil exclusiu en ell, Pau, està posat en Crist. “El seu viure és exclusivament el Crist”.

            - “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’Evangeli del Crist".

            - És conceptuat com a gràcia, tant en ell com en els seus deixebles, el sofrir i el patir per Jesucrist.

            - Que s’estimin, que tinguin els mateixos sentiments els uns envers els altres, que visquin unànimes (=una mateixa ànima) i ben avinguts.

            - Que tingui els mateixos sentiments que tingué Jesús en tota la seva vida (l’himne cristològic impressionant!) Anorreat, sabent-se humà del tot, immolant-se primer i essent glorificat després pel Pare.

            - L’expressió kenosi (anorreament) amaga tots els misteris divins i humans de l’Encarnació. Himne litúrgic usat segons sembla per les primeres litúrgies. Hi ha altres himnes a Jesucrist: A Ef 1, 5-14 i també a Col 1, 5-20.
           
            - Vosaltres resplendiu en el món com a estrelles en el cel, perquè manteniu amb fermesa la Paraula de la Vida.

            - Pau es lliura com a sacrifici que ofereix la vostra fe. Participants de l’entrega de Pau com a presoner i si mort, si s’escau, posada a mans dels filipencs.

            - Lloança afectuosíssima a Timoteu, posat al servei de l’Evangeli. Li escriurà dues cartes. També cita a Epafrodit a qui els hi reenvia; li havia portat ajut dinerari. Molt d’agrair...

            -Fa insòlitament l’elogi seu, Pau, com a jueu i per als seus connacionals, i els demana que també l’imitin a ell, com ho ha fet abans, i en un sentit incomparablement més gran i ple, de Jesucrist: Humilitat, “humanar-se”, pobresa, deixar de banda la seva divinitat. Capteniment com a misteri dels misteris.

            -  Tot el que té, com a persona sobretot, ho considera una pèrdua -escòria arriba a dia- en comparació amb el guany que suposa l’estar i viure unit a Crist, reconegut com a únic Salvador.

            - Unit als sofriments de Crist i esperant gaudir de la mateixa resurrecció.

            - Pau es presenta com un corredor de fons en plena cursa. Com exemple a seguir.

            - Espera. Paraula paulina, per excel·lència: quan arribi el “nostre moment”, Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu Cos gloriós.

            - Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!

            - Ara arriba el text d’avui. Cal anar paraula per paraula: “No us inquieteu per res”. (Consonància amb el capítol 6, versets 25- 34 de Mateu). “Acudiu a la pregària en tota ocasió”. “Feu peticions i accions de gràcies”. “Viviu la pau de Déu que ho sobrepassa tot i us guardarà pensament i cor”.

            - Mireu quina ètica promou!: “interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, virtuós i digne d’elogi”. Una meravella!

            - Nova referència al seu exemple: el que heu après, rebut, vist i sentit de mi. Tota la persona transfigurada per la fe, l’esperança i un amor “apassionat” per Jesucrist.

            - I un primer final, usual en les seves cartes: I el Déu de la pau serà en vosaltres.

                                               ...I encara continuarà diumenge vinent, per a arrodonir aquest impressionant cant a la vida de la fe, en el sentit “transfiguratiu”, compartint els dos exemples excepcionals: Crist en vida, mort, resurrecció i lliurat per gràcia a tothom, i Pau el nostre mestre i pare en la fe. “Passió apassionada de Crist per a tota persona i més encara, si és creient, i apassionat capteniment de Pau per Crist a exemple per els que són destinataris de la seva epístola: els filipencs i nosaltres, els seus lectors actuals.
Diumenge, XXVII de durant l’any, 8 d’octubre del 2017.  Sabadell

dissabte, 23 de setembre de 2017

Homilia del diumenge 24/09/2017 del P. Josep Mª Balcells

CANVIANT  LA  IMATGE  DE DÉU

                                               A Déu no l’ha vist mai ningú. Només ens en podem fer que imatges. D’altra banda, ben febles i aproximatives tant sols. Un “déu” és possible pensar-lo, deduint-lo des dels raonaments, però tanmateix fora de pensar que existeix, no en sabrem pas dir res del “com és”, més que posant en superlatius d’inefabilitat tot allò que pensem i trobem de valor en aquest món. De fet, resulta un “déu” fet a “imatge i semblança de l’home”. Això ens diu ben poc. Aquest “déu” no és satisfactori, és un “déu” llunyà que no invita a relacionar-lo, a barrejar-lo amb el nostre món. Sabem que “aquest déu” ens l’han matat els mestres de la sospita moderna: Marx, Freud, Nietzsche. Però nosaltres tenim obert un nou camí que ens atansa a la realitat de Déu, i és el de la fe, sostinguda en la revelació de i en la persona de Jesucrist, en tant que el professem Déu i home vertaders. D’Ell ens ve que tinguem una imatge “visible” del Déu “invisible”. Estudiant la persona de Jesús de Natzaret, entrant en el seu missatge ens podem anar atansant, mica a mica, a “l’esplendor de la glòria del Pare”. Aquest “coneixement” que no és deductiu, sinó experiencial, posades les bases d’una confiança en les seves paraules i més en el seu testimoni; primer, validant-lo com a persona històrica i donant veracitat a les seves afirmacions transcendents, tenim la certesa d’un Déu que es defineix en funció de nosaltres, no per pura necessitat, sinó per l’enlluernament de veure que Déu és Persona, Entitat tot altra que se’ns dóna a  conèixer al viu i que ens obre a un coneixement vivencial, fet de successives aproximacions, en tant que és misteri. Si l’home en les seves pregoneses el tenim ja per un misteri, ¡com no ho ha de ser Crist en qui, per la seva humanitat, ens ha invitat a entrar en el món de Déu! Per això, no acabarem mai d’entrar en el que és el Misteri, i el fonamentador de tots els misteris: DÉU.

                                               Jesucrist, en el real i concret en la seva història, ens porta a descobrir, sempre per revelació, un anar sabent més de Déu i a veure la seva mateixa relació humana amb el seu Déu, viscut com a Pare. La seva vida tota i l’eclosió en la resurrecció ens han donat la clau de la contemplació dels “misteris” de la seva polièdrica manifestació d’un Déu, que s’ha fet home –¡misteri de la seva encarnació, mai ben entès i admirat, únic!-: la vertadera revolució d’un Déu que s’ha fet home -i de quina manera, ¡inefable!- perquè els homes poguessin prendre imatge i semblança de Déu, portats per Jesús, visibilitat de la invisibilitat de Déu.

                                               A Déu hi vàrem accedir, els nascuts en la fe “sociològica”, la que ”imperava” allà temps; “apresa” en la cantarella de preguntes i respostes del catecisme i per una introducció per via pietista, que no necessàriament suposava fe i que podia quedar en “religiositat o creença”, lligades aquestes a respondre a la necessitat que tenim tots de protecció i de seguretat, moltes vegades instintives i primàries; amb imatges projectades a un “déu” que està per “damunt” i que demana ser obedients amb una obediència que esclavitza i no allibera. A part, que aquest “déu” no podia respondre a les grans i permanents preguntes que un en fer-se gran es fa i es desfà...

Resultat d'imatges de teilhard de chardin                                               Quan parlem de fe volem dir una altra cosa, ben diferent, i a aquesta no s’hi accedeix, si no és per una conversió existencial en què Crist és redescobert i retrobat en viu com a Persona-Déu humanada, en la qual podem establir una gojosa amistat; i així és posat com a principi ordenador i fonamentador del nostre viure, i com a la manera evangèlica de relacionar-nos amb DÉU, PARE. Ara, sí; i es va descobrint dia a dia i en el dia a dia. Un Déu Encarnat, en Jesús Ressuscitat que ha lligat la Seva Persona a les persones concretes d’ahir, d’avui i de demà: alfa i punt tendencial omega, al qual tendim lliurement i compromesament. Una invitació a la irradiació en el nostre anar endavant i amunt. En espiral que s’eixampla, com ens hi ha acostumat a viure-ho en Teilhard de Chardin. La visió –perquè ara podem parlar de visió, d’alguna forma, segons expressió de Joan, ara ha revertit el principi: Déu s’ha fet home perquè els homes –tot home i tots els homes (Pau VI)- esdevinguessin ¡divinitzats!: d’això la fe en diu ser nogensmenys que fills de Déu. Ara, finalment, en el mirall de Jesús podem pensar i sentir com és Déu, a través dels aprofundiments que ens permet fer el tracte, el contacte amb Jesús viu i vivificador. Déu s’ha fet entenedor, proper i amic. Ens és presentat com a Emmauel, Déu en nosaltres i amb nosaltres. Cosa que mai ho haguéssim pogut dir del “déu! de les filosofies...

                                               Tot amb tot, El Déu de Jesucrist sempre ens sorprendrà. De no ser aixì, podem dir que encara no és el Déu veritable. Això ho veiem clarament en els textos de la missa d’avui. Les últimes paraules de l’evangeli ens retornen al Déu que s’obre generosament més enllà de tota justícia, perquè en Ell la justícia queda enclosa en l’Amor. Déu és Lliure, amorosament Lliure. I subverteix els valors que nosaltres honradament considerem que són humans; el més enllà és la marca de la casa i la seva denominació d’origen.  Vegem-ho, doncs, en es textos de l’Eucaristia d’avui:

            - S’ha de cercar i invocar Déu a temps segur: en l’ara i l’aquí: Es deixa trobar!
            - Que a cada ocasió que se’ns brinda ens hem de convertir a Ell; con-vertir vol dir reorientar-nos constantment com a nord del nostre viure. La brúixola essencial, el nostre GPS, en sentit ple.
            - Tornar a Déu (¡ai, les paràboles de la misericòrdia, les de Jesús!) La nostra vida són retorns continuats, redreçaments, no tant geogràfics com espirituals, d’immersió.
            - Déu és tan generós (la generositat, com a engendraments, hem de tornar a néixer una i moltes vegades, fins a la “major naixença”, la definitiva, on es verificarà un “cara a cara”, que diem també a tall de semblança (Recordem com comencen les paràboles: el Regne de Déu s’assembla a..; li passa com... (comparacions humanes, però inefables; per això serveixen els com...)
            - Els vostres pensaments, els camins, les figuracions vostres no són les de Déu.
            - Una vegada més se’ns fa recurrent el salm del Déu que és compassiu i benigne, gran en l’amor...
            -Déu és bo per a tothom (àdhuc per als de l’hora undècima de l’evangeli: és una qüestió de justícia distributiva, Déu atén el bé comú, més enllà del bé de justícia.
            - Cada dia ens és una oportunitat penúltima per rebre el salari de gràcia i per ser agraïts de mena. Ho dèiem amb la trilogia de Francesc. Recordeu?
            - Tot l’obrar de Déu és la Bondat Personificada.
            - Déu es fa proper als qui l’invoquen amb sinceritat.
            - L’únic manament ho abasta tot: Déu en els germans i els germans en Déu.
            - Pau posa el punt d’arribada en aquest “porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. La plena significació del “porteu”, en el sentit d’encarneu, configureu-vos per, amb i en Jesucrist, com si fos una segona naturalesa assumida i feta pròpia.
            - Déu és el que de la diversitat en fa la unitat, i més, la comunió.
            - Jesús s’identifica amb tots, sobretot en els perdedors.
            - Les preferències de Jesús. Cal tenir-les activament presents.
            - Déu és Déu, estimant. Si és que la paraula pot dir-nos quelcom del dedins de Déu: estima entranyablement. La generositat li surt de les fonts que salten fins a la Vida Eterna.
            - Déu és la  des-mesura. Trenca tots els esquemes, anant més enllà. Se us va dir, Jo us dic.
            - Déu no mana, “demana”.
            - Tot és gràcia; mira-t’ho per on vulguis (s. Agustí). Déu és gratuït i sorprenent en tot. Què tenim que no ens sigui donat per Déu? "Sense mi no podeu fer res”.
            - Assereneu-vos. Déu ho dóna tot en escreix, de sobrepuig.
Diumenge XXV de durant l’any, 24 se setembre del 2017.  Sabadell


            P.S: Recomano el Quadern de Cristianisme i Justícia, n 75 ¿Hablar de Dios en el umbral del siglo XXI. En la web http://www.fespinal.com                                   

diumenge, 17 de setembre de 2017

Homilia del diumenge 17/09/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  PERDÓ  NOSTRE  DE  CADA  DIA

                                               D’entrada ja havia agafat els volums de gruix per anar a cercar els grans fonaments del tema inesgotable del perdó, visionat als quatre punts de l’horitzó. De seguida, però, m’he adonat que potser seria molt millor agafar la via estreta i socorreguda d’enfocar el tema “a la menuda”, arran de carrer i de la vida de cada dia. Dic això com per justificar-me per haver pres aquest camí entenedor i més aviat pràctic, que no deixa de ser –diria- més que oportú. Amb tot, no podré deixar de fer referència al vessant evangèlic de la qüestió. L’evangeli, avui, li esmerça tota una estimulant paràbola. I implica paraules majors, perquè el tema es barreja en un tot en l’entramat del nostre viure i conviure. Perdonar és essencial per a ser cristians. Crist morí fent-ho.

                                               Comencem com en una conversa entre amics on cadascú s’hi pot veure dibuixat: El perdó es demana, se’n fa una súplica, una mena de desig de que no se’ns tingui en compte les fugides de to en el frec a frec –imatge ben adequada, aquesta!- que suposa la convivència, que hauria de ser conllevància; a voltes pot arribar a ser un ex-abrupte, un cop de rauxa; més, d’ira o de rancúnia, com diu la primera lectura d’avui, que de pas voldria invitar a llegir-la al viu, perquè conté la saviesa d’un tal Jesús, fill de Sira, a no confondre amb Jesús de Natzaret. Aquest llibre inclòs en l’AT. és de caire sapiencial i porta també el títol d’Eclesiàstic. D’entre finals del segle III a principis del II abans de Crist. Seria bo d’anar fent entrades in vivo en els escrits veterotestamentaris. Vosaltres teniu la paraula. Ja sabeu quin és el meu propòsit, referent a la lectura directa de la Paraula de Déu. No deixaré de fer-hi recomanacions. Aquest és propòsit explícit, com a resposta a les sol·licitacions de l’Església.

                                               Dèiem que ha de ser freqüent el fet de demanar perdó per les incomprensions o menysteniments... La vida és així de rica i vària. Aquesta petició de perdó, de que se’ns excusi, de que no se’ns posi a la vostra casella del “deure”; el diumenge passat es parlava de l’amor com un “deure”, i congruentment el desamor és faltar a un deure, és com si robéssim amor degut. Figura’t fins on hauríem d’arribar, si de veres ens prenguéssim seriosament les consideracions de Pau, en aquest cas! Són paraules majors, certament, però l’àmbit evangèlic és estimulant i de categoria. El savi cau set vegades, com deu ser el fer del que no és savi, ni de bon tros...

                                               Ara intueixo perquè Jesús a demanda d’aclariment feta pel “primer de la classe”, Pere, com sempre, se li diu enfàticament que “no set, sinó setanta vegades set”. Esdevingut un tòpic, que solem traduir per un “sempre” rodó. A mi m’agrada més de traduir-ho per “contínuament”, i dir que no respon a la “quantitat” de vegades, sinó a la “qualitat” que hi ha d’haver en l’actitud vital del creient que té consciència a més de ser un per-donat, un redimit. Aquesta és la manera i el fonament de la invitació a per-donar. No sé si em vull inventar una etimologia, però per-dó al meu entendre és ( o seria?) = “donar” perfectament, del tot; així lligaria amb el deure de l’amor. Si non è vero...

                                               Recordo allò tant encertat del papa Francesc que ens encomanava que anéssim pel món amb aquesta trilogia de saviesa al sarró, de la que ja us n’havia parlat tems ha: “Sisplau, gràcies i perdó”. Deia que això obria totes les portes, les de casa i les del veí, les dels amics i dels que no en són. Crec, per bé que no n’estic segur, que ell al·ludia a un consell rebut del seu avi. Experiència acumulada, sens dubte!

                                               Som fills de la manca de temprança, del no habitual domini d’un mateix. Recordeu que aquest últim està catalogat com a fruit de l’Esperit Sant, nogensmenys. Aquella té denominació d’origen de virtut cardinal. Poca cosa!

                                               Per què queda inclòs el tema del perdó en el Parenostre? Curiosament, demanem que Déu ens perdoni de la mateixa manera a com hem de perdonar nosaltres, i prèviament, com a “deure” d’amor. La lectura d’avui ve explicitada en la paràbola del servent immisericordiós.  A més, no havent-hi comparació possible. La desproporció fa veure la incongruència. Àdhuc els mateixos col·legues ho fan notar. Acaba la paràbola amb un “així” farà amb vosaltres el meu Pare celestial si “cadascú” no perdona “de tot cor” el seu germà, “deutor que sóc” segons l’evangeli. Atenció al “compromís” que acceptem de perdonar, si volem ser perdonats pel “Pare” que perdona fins a la desmesura. Ja en el Sermó de la Muntanya se’ns diu que l’amor ha d’arribar fins al mateix enemic. Com ho sabríem fer, si no hi hagués per contraposició les desmesures de Déu, “que havent estimat els seus els estimà... fins a l’extrem.

                                               Tornem als perdons senzills i quotidians, on ens hi veurem fàcilment implicats en un “donar i rebre” que hauria de ser tan freqüent. La vida d’avui no propicia pas massa l’estar asserenats, per fer front al tram tram del viure; i sobretot del con-viure. Estem “de nervis” per la vida accelerada a que se’ns sotmet. A part de que no hi ha una exercitació des de ben d’hora a saber gestionar les nostres emocions, no diguem passions. Això darrer és cosa ja de més musculatura (!). “L’acció – reacció” es dispara tantes vegades sense control. Allò savi de comptar fins on convingui entre l’escomensa i abans de donar la resposta, encara vigeix, per antic que sigui... També la multi-tasca com s’anomena avui la sobrecàrrega de coses a fer i l’haver (?) de respondre-hi a la vegada. Avui es pateix pel tipus de vida a que ens sotmetem a l’immediatisme: Dit i fet; o dit, pensat i desitjat i fet. Tot esdevé urgent i inajornable. Correm-hi tots! El desig, estimulat pel consumisme, impera i subjuga, això: sub-juga! Esclaus, el picar ha substituït el plat a taula, per dir-ho així. Ens hem tornat capriciosos. I a caprici meu, caprici teu i vingui... el bomber. I perdons a dojo, si hi ha cordura.
Resultat d'imatges de evangelio 70 veces 7 
                                               La saviesa en el fer té uns bons pressupòsits: No precipitar-se (atenció a l’etimologia; treu-la tu mateix, per evident), saber escoltar, tenir –res!- un moment només per pensar el que cal fer o no fer. Anar distès (amb “pilates” o sense), amb atenció més sostinguda, no dic plena, que això seria gairebé miraculós; estar pel que s’està fent, congriar pensaments positius. Començar de bon hora a posar els peus terra-terra. Tenir “armament” disponible per aconseguir i fomentar un bon estat d’ànim. Repassar sovint el capítol sisè de l’evangeli de Mateu, que és la traducció de Jesús de “l’ara i aquí”. A més, d’un conèixer-se un mateix. Tenir en compte les pròpies flaques. Contrabalançar-se: si tinc tirada cap a un cantó, mirar de moure el volant lleugerament cap al cantó invers. Evitar sotracs, estar atent a la “composició de lloc”, allí on ensopego habitualment. Ser congruent, ara sí, ara també, quan és degut.

                                               Em direu què té a veure tot això amb el demanar perdó. Són les set caigudes del savi, i més del que no n’és, de savi. Aquí hi ha camp obert per practicar la petició de perdó, dia sí dia també, com el pa negre de cada dia. Acostumats a posar pau i demanar que se’ns perdoni quan és el cas, així aprendrem a demanar-ne a Déu, Pare, sabent que és “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor”.  Ja ho sabem: a la pràctica sovintegem el “Sisplau, gràcies i perdó”. Estem en les millors mans, les del Pare amatent a perdonar sempre, si...; sapiguem donar-les als altres, a les dels què som deutors. Amén.
Diumenge XXIV de durant l’any, 17 de setembre del 2017.  Sabadell

dimarts, 22 d’agost de 2017

Homilia dels diumenges 20 i 27/08&2017

OH, VÓS,  EL  MÉS  ENLLÀ  DE  TOT

                                               Així comença una pregària de Gregori Nazianç ( 329- 390) per indicar la inefabilitat de Déu. Com podreu veure lliga molt amb les lectures d’avui, de  la Carta de Pau als Romans, com les que hem llegit aquests diumenges darrers, on l’apòstol ens ha conduït amb aquella lamentació tan sentida, perquè els jueus, els seus compatricis, no havien respòs a les invitacions fetes per boca d’ell mateix a acceptar que “finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies), que és Déu per damunt de tot”. Cloguem aquesta afirmació sorprenent, com ho feia Pau amb un “Beneït per sempre. Amén”. Així feia palès que Déu havia propiciat la reconciliació de tots els pobles, tant jueus com pagans. Ell se’n feia portantveu, anunciant així que Déu havia fet desaparèixer tota mena de frontera existencial i, per tant, havia proclamat la fraternitat universal. Tots estimats per Déu, sense cap mena de discriminació de tipus racial, de gènere o de religió. Aquesta reconciliació envers Déu suposava igualment la reconciliació entre tots els humans. Acaba aquesta requesta paulina amb aquesta elevació en homenatge a la grandesa insondable de Déu: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Què en són d’incomprensibles els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?... És per bondat i per misericòrdia infinita que som un sol poble, poble tot Ell de Déu. Per això acaba en una frase que és de les més boniques, impressionants, que es poden llegir a les Sagrades Escriptures: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre. Amén”. Així clou els primers onze capítols de la carta. Millor no ho podia pas fer. Des de aquesta unitat oferta per Déu a tothom, passa de seguida a partir del capítol dotzè a descriure les exigències morals que se’n deriven i de forma similar a com us vaig invitar a llegir el capítol vuitè abans d’aquella arrencada vigorosa on el seu cor de jueu es manifestava lligat al futur de Déu “pels seus” -recordeu aquell terme àdhuc de voler ser proscrit, condemnat, exclòs en bé dels seus germans jueus-, us invito a llegir els dos capítols que segueixen on, Pau, obre el cor a les excel·lències de viure evangèlicament. Jesucrist serà el punt referencial d’una nova manera de viure, obert el cor a descobrir nous horitzons, una manera de viure del tot altra, lligada –oh descoberta inaudita!- “al mateix Crist amb qui formem un sol cos i  som membres els uns dels altres”. Us en vull avançar l’entrada del capítol només; ja seguireu –meravellats vosaltres mateixos-: “Germans , per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu. Aquest ha de ser el vostre culte veritable”. No noteu la novetat del que diu i a què invita? És hora de no rutinitzar les expressions, per més que les hàgim sentides amb anterioritat. Aquí han de ressonar com a noves, pel context  litúrgic i per la seqüenciació del pensament de Pau.

                                               Crec que ens hi poden ajudar les pregàries de les col·lectes dels dos diumenges seguits, la del diumenge anterior i la d’avui. Voldria que les féssiu –són pregàries!- amb el cor obert a allò que expressen: “Oh, Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Prenguem nou alè abans de pregar de nou: “Oh, Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. ¿No hi veieu una sintonia de fons en les dues col·lectes? Quin bé que fa llegir-les de cor, pausadament, assaborir-ne cada expressió, deixant-se portar... I sobretot si hi afegiu –com n’és de plaent fer notar la importància del salm responsorial: “Sempre que us invocava, m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. El Senyor és excels, però mira els humils, mentre que els altius els esguarda de lluny. El vostre amor perdura sempre. Acabeu la vostra obra, Senyor” Que és precisament la tornada -per tant repetitiva-, i podria ser un “mantra”, com s’estila a fer avui dia; i ja ho feien –atenció: “res de nou sota el cel que ens envolta”!- els primers cristians. Fem junts una pausa, interioritzant l’acció benvolent del Déu que ens és vida.

                                               I encara no hem acabat d’endinsar-nos en les riqueses de la litúrgia d’avui. Una lleugera lectura de la primera lectura: Quin vigor d’expressió! Noteu com despulla el rei Sobnà: Et faré caure del pedestal, et derrocaré, et despullaré dels vestits, insígnies, autoritat, i les posaré a Eljaquim. Més grafisme que l’usat, no és concebible. Una gran figura del Messies que mirarem de proclamar cadascú de nosaltres a la gran pregunta que se’ns fa avui i cada dia: “Qui dieu que sóc jo?” La sento com a nova en el meu interior? No són meres repeticions les que usa la litúrgia. Són, més aviat, invitacions a reformular, en la vivència, el sentit existencial que anem tenint de Jesús. He de recórrer una vegada més al punt vuitè de “La Joia de l’Evangeli” de Francesc. Demano excuses per les repeticions. No puc més de trobar-les noves, i  em diuen gràcies, eixamplaments al cor, sempre que hi torno: “Només al trobament –o retrobament, aquí si escau plenament pel que vaig dient- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a  Déu  que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable”. Podia acabar aquí, però no ho vull fer, perquè “evangelitzat” vol dir, en correspondència, desig i fretura d’evangelitzar. Aquest és l’acabament de Francesc: “Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”.

Imatge relacionada                                               Podia no haver-ho escrit, perquè tinc altres expressions similars. El que m’agrada, m’agrada i jo sóc amo i senyor de tornar-ho a posar, perquè cada vegada ho sento com a nou. Paraula! De tota manera us transcric una formulació similar, aquesta vegada treta de la “Geografia del Silenci”. Ja us en vaig parlar després de les Convivències anyals de Vic: Em rau no tenir la traducció en català, perquè és un text que té un to poètic per bé que descarnat, i no sabré tenir-lo: “La terra promesa ets tu, això és el que s’aprèn en la meditació. No pots desesperar, car el tresor és en tu i el portes sempre en tu, en qualsevol moment t’hi pots recloure, si ho desitges. Tens una fortalesa en el teu cor, i és inexpugnable. Des d’aquesta perspectiva, viure és transformar-se en allò que ets. Com més entris en el territori interior, més nu estàs. Primer, et treus les coses; després, deixes endarrere les persones, de primer et treus la roba, després la pell, poc a poc et vas desfent dels ossos, de forma que el teu esquelet –valgui la metàfora- és cada vegada més essencial. Quan t’ho has tret tot, ja no tens ni ets res, aleshores per fi  arribes a la llibertat. Ets el teu territori interior mateix: no tan sols ets a la teva pàtria, ets tu pàtria. Aquest recorregut pot fer-se en vida: els grans místics ho han fet, ho estan fent, S’han buidat tant de si mateixos que són quasi transparents. “Has de buidar-te de tu mateix”, aquesta és la invitació que es percep permanentment, quan es medita. Tan sols en el qui està buit i és pur, hi pot entrar Déu. Per això  Jesucrist entrà en el si de la Verge Maria. Estem cridats o, almenys així ho veig jo, a aquesta fecunda virginitat espiritual”. Després d’haver-ho escrit em venen ganes no de desmentir-ho, però potser sí d’haver-ho transcrit. Només dir-vos que aquest és el número 47 dels 49 que conté el llibre. No us tireu endarrere. Passa com en obrir els escrits de sant Joan de la Creu; només a la primera pàgina i en un diagrama, de cop i volta, et trobes els “modo para venir al todo; modo para no impedir al todo; modo para tener el todo, indicio que se tiene todo”. Allò que diu la gent: que Déu ens trobi confessats o dit més a la moderna: que ens trobi advertits. Que van repicades! Només us puc dir com fa el mateix Pablo d’Ors, que posa com a capçalera del seu escrit: És de Simone Weil: “El desig de llum dóna ja llum. Hi ha veritable desig, quan hi ha esforç d’atenció. És realment la llum el que es desitja quan qualsevol altre mòbil és absent. Per més que els esforços d’atenció fossin durant anys aparentment estèrils, un dia, una llum proporcionalment exacta a aquesta esforços inundarà l’ànima. Cada esforç afegeix una mica més d’or a un tresor que res al món podrà sostreure’ns”. Proveu-ho; no quedareu defraudats, paraula d’ell, de l’autor, que si ha esmerçat anys i que ara ens intenta obrir-nos a aquesta experiència magnificent. En podem parlar un altre dia.

                                               Us és degut:  El desig de Déu.

                        Oh Vós, el més enllà de tot,
                        com us puc anomenar amb un altre nom?
                        Quin himne us puc cantar?
                        Cap paraula no us pot expressar.
                        Quin esperit us pot abastar?
                        Cap intel·ligència no us pot concebre.
                        Només Vós sou inefable,
                        car totes les paraules han sortit de Vós.
                        Només Vós sou incognoscible,
                        car tots els pensaments han sortit de Vós.
                        Tos els éssers us celebren,
                        els qui parlen i els que són muts.
                        Tots els éssers us fan homenatge,
                        els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.
                        L’universal desig, els clams de tots,
                        tendeixen cap a Vós.
                        Tot el que existeix us prega,
                        i tot ésser que sap llegir en el vostre univers
                        us fa pujar un himne de silenci.
                        Només en Vós fan estada totes les coses.
                        Tot va cap a Vós en un mateix impuls.
                        Vós sou el fi de tots els éssers, Vós sou únic.
                        No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:
                        vós teniu tots els noms;  com us podria anomenar?
                        Vós, l’únic a qui no podem anomenar,
                        quin esperit celestial penetrarà el vel
                        que hi ha més enllà dels núvols?
                        Tingueu pietat, Vós, el més enllà de tot;
                        com  us podríem anomenar amb un altre nom?

Diumenges XX i XXI de durant l’any: 20 i 27 d’agost del 2017.  Sabadell

diumenge, 13 d’agost de 2017

Homilia del diumenge 13/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

DOL  PELS  GERMANS  ABSENTATS

Absentats, no absents, solament. Seguirà l’explicació.

                                               Mai m’havia fixat, tan vivament com ara, en el lament tan adolorit com en el què dec a Pau en la segona lectura d’avui; i encara més, perquè he fet un intent de llegir-ho amb ulls “jueus”, com els de Pau, identificat com s’hi expressa ell, en aquesta ocasió. És un plany sortit del més profund del cor, fruit de les seves experiències missioneres al llarg d’anys i de decepcions, en veure que al dirigir-se en les seves missions, primerament, a les sinagogues, els seus compatriotes rebutjaven la bona notícia de que Jesús era el Messies tan esperat, i moltíssim  més encara: quan els deia que era el Fill de Déu! Pau els explicava commogut que se li havia aparegut, camí de Damasc, precisament quan hi anava per empresonar els seus seguidors, amb un zel desmesurat, únic.  Fou aleshores que va  sentir: “Jo sóc JESÚS a qui tu persegueixes”. Astorat, retut i cec per l’aparició, es conduït a la comunitat cristiana de Damasc i, de perseguidor es converteix en un dels més ardits predicadors de Crist. Cosa inaudita! Les seves primeres preferències missioneres foren destinades als seus germans jueus, de la seva nissaga, del seu poble. I hi manifesta un desfici i ardor, per tal que acceptessin que Jesús, hebreu com ells, era el Messies esperat i -oh palesament!- com a  Fill de Déu. Això en un poble que tenia com a convicció bàsica la de la unicitat de Déu! És comprensible que no l’acceptessin, de primeres, fent trontollar la vivència d’un Déu Sobirà, Únic. Impossible, rebuig de totes totes! No ho poden admetre! Una ferida directa oberta a tot el que era la base de les seves creences. A allò que proclamaven diverses voltes en les pregàries quotidianes. Un  absurd, sí, un absurd! Dirà ja en persistent predicació de tota la seva vida: “Vull que ho sapigueu”: -confirmarà així a uns seguidors que potser insinuaven un possible dubte- “l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava, quan era en el judaisme i de com perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir i, en la defensa del judaisme, sobrepassava els companys de la meva edat, jo que era molt zelós de les tradicions dels meus pares” (Fets 9, 5). Però a cops de rebuigs i de patacades –literals- va haver d’escriure, amb una dolorosa, pesarosa afirmació, resum de la seva predicació: “Els qui van a la perdició tenen  per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu. Diu l’Escriptura: “Destruiré la saviesa del savis, i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents” (Is 29, 14) On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir?” Ara venen les paraules definitives per a Pau: “Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! El món comptava amb la saviesa de Déu, però, malgrat aquella saviesa, no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (I Cor 1,18-25).

                                               Per poder entendre i vibrar amb les paraules de la segona lectura de la missa d’avui, jo no puc més que recomanar-vos que abans d’entrar en la força d’aquestes paraules, sintètiques, però que engloben i contenen tot l’AT., com em plauria que llegíssiu amb una pregària contemplativa i activa tot sencer el capítol 8è de l’Epístola als Romans, que us permetrà veure tota la grandesa i pesar, pròpies de l’estat d’ànim de Pau de l’inici del capítol 9è, 1-5, que és el corresponent a la litúrgia d’avui. L’afirmació, per fe, de Jesús com a centre ineludible de tots els ensenyaments i experiències és bàsic, és un esdeveniment, és una vivència que conforta, que cura, que omple totalment el cor i li dóna la pau anhelada i li posa el deix de felicitat o de benaurança que tots aspirem a tenir. Portats pels ressons d’aquest passatge meravellós podem encetar les paraules greus de l’epístola d’avui. Mirem de pensar en cada incís, perquè cadascun d’ells il·lumina pàgines vives de tot el Poble de Déu: No pot oblidar la dolorosa asseveració de que són els mateixos jueus, com ell, els qui es neguen a admetre Jesús. “Germans, us asseguro que dic la veritat (noteu l’èmfasi!), que no menteixo (repetició, com per donar certesa i convicció!); la meva consciència guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni”. Ara els obre el cor i la pesantor aclaparadora s’hi posa de manifest: “Gran, incommensurable tristesa i un dolor constant al fons del cor”. Això li fa exclamar tot un disbarat d’amor lacerat: “Tant de bo fos jo proscrit (condemnat, posat fora, exclòs, exiliat) del Crist! Usa una frase que és pura paradoxa, perquè és flagrant contradicció de tot el que dirà a continuació. “...En lloc dels meus germans”, i ara es dirà identificat ell al tot per tot amb “el poble de Déu” -no ho oblidem que és la seva definició i la que valoraven per damunt de tot ell,  Pau i els seus, el fet de ser poble de Déu-, “del meu llinatge”: I ara enumera les excel·lències dels “seus”: “la gràcia de fills; la glòria de la presència de Déu” que els ha estat promesa, “les aliances” (Abraham, Noé, Moisès,...), “la Llei” (en majúscula), “el culte” (Temple), “les promeses” (innúmeres), “els Patriarques”... i ara els diu el que no sabran agrair mai ni valorar degudament: “...I finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies) que és Déu per damunt de Tot. I acaba com si hagués pronunciat la millor pregària: Sigui Beneït per sempre. Amén”.

                                               I ara bé la segona part, que és l’aplicació, la referència a la situació en què estem vivint avui dia en l’Església. Semblants planys hauríem de sentir des de molt endins del cor, davant la inexplicable indiferència de tants germans, que diuen que han perdut la fe i que viuen d’esquena a la fe en Jesucrist. Què ens ha passat en aquestes dues, si no tres, generacions actuals darreres, que es consideren alienes a qualsevol sentiment i vivència de fe evangèlica? Això ens té trastornats i hi pensem amb tant de pesar, sí, però esperançats que un dia puguin accedir a l’experiència de la fe. Sabem que Déu, que estima tothom, i entranyablement, portarà per camins inèdits els seus fills que el neguen, quan en realitat no varen arribar a fer el pas d’una religió sociològica a una fe sentida, comprovada en el tram tram de les pàgines viscudes de cada dia. El dolor de Pau ens l’encomana la  fluixesa d’avui, que plana potser en tants que ens creiem cristians, ai las! Tenim ben present que la poca credibilitat i, un viure que és lluny de semblar evangèlic, hi té part no menyspreable en la situació de carència tan notable! Estem molt a la vora dels sentiments del papa Francesc quan, sense condemna de ningú, es dol, d’entre altres motius, perquè aquesta situació ja és ambiental, és -diguem-ne- mal del segle, podríem dir cultural i és àdhuc inconscient en molts; el papa, pesarós, això sí, convoca a tothom a un procés d’evangelització que englobi tothom. Als creients també, però que no donen mostres d’una fe viva i convincent que irradiï; per els que  sense tremp anem seguint una fe no amorosa i, en molts que “no experimenten el consol de la fe. L’Església com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió (autèntic trobament joiós amb la persona de Crist, res de pecats, com en dèiem abans). Ho diuen a l’uníson Benet XVI i Francesc: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença  a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I proclamarà sentidíssimament: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. No es pot llegir l’exhortació “La joia de l’evangeli”, sense sentir l’estremiment de Pau pel rebuig de Jesús, sense haver-lo conegut, ni experimentat! Oh, inconseqüència! Amb Francesc direm aquesta agredolça proclamació: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada  en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin sense la força. la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.

Pau, el teu plany ha arribat a lacerar el nostre cor!  Gràcies!
Diumenge XIX de durant l’any, 13 d’agost de 2017   Sabadell