dissabte, 20 de gener de 2018

Homilia del diumenge 21/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  REGNE  DE  DÉU  ÉS A  PROP

                                               La litúrgia sembla que s’emmiralli en el principi de l’evangelista Marc. No sé pas les vegades que hem tornat sobre el començament del seu evangeli. Començar quelcom  té la seva gràcia. Aquí és ben bé com un esdeveniment que com una sortida de sol desvetlla colors i aire nou. Ja ben de bon començament Jesús crida els seus primers deixebles. Ho fa gairebé imperativament. Ells secunden la crida i ho deixen tot: treballs, família, tot. Els dóna una motivació única: un nou poble començarà  a desplegar-se als seus ulls atònits. Seran “pescadors d’homes”. Ves a saber què deu voler dir això? Els crida a fer-li costat. Seran itinerants com ell mateix. Crida tothom a obrir-se a un Regne de Déu, del qual no saben pas massa bé què deu ésser, però la fascinació del mestre val de moment per tota explicació. Així ho comencen a entreveure deixebles i oients. Li fan confiança... Ja aniran descobrint migdies de llum més endavant.

Resultat d'imatges de pare abba                                               La “lleva” dels primers deixebles porta ressons d’urgència. Molts d’ells foren deixebles de Joan que fou empresonat per Herodes. Ell mateix els va invitar a posar-se al costat de Jesús. Ben diferents els predicadors, l’un de l’altre, a fe! Tot plegat no deixa de tenir un punt de risc i d’aventura. “Ha arribat l’hora!”, diu amb una certa solemnitat. Quina?  Què vol significar tanta pressa? Però, amb tot, li fan confiança. Aquest, ara per ara, anomenat obscurament Regne de Déu té tot un seguit de novetat i de misteri. La gent sentint-lo parlar s’hi embadaleix, més sobretot quan alguns malalts queden alliberats de les seves dolències. Els comentaris surten espontanis: “Mai ningú no havia parlat d’aquesta manera”: contingut, manera de fer-ho. Capten la novetat per contraposició a la manera dels fariseus i lletrats que no deixen de ser ominosos, demanant sempre un seguit de normes que aclaparen més que no ajuden. La mateixa imatge de Déu té tanta i tanta novetat! El fa proper, accessible, el fa estimable, l’anomena Abbà i, en repetir-ho, s’hi senten tan, però tan a prop! És pressentit com a Messies; però ell no vol que es difongui aquest apel·latiu, per por de ser mal entès. S’enroca en posar silenci a aquella figura que era el desitjat del seu poble. Marc ho recordarà com a desig exprés del Mestre. La cosa demana temps per a poder delimitar ben bé l’abast d’aquesta denominació. Per això prefereix parlar del Pare com qui es complau amorosament en els seus fills, com a Poble de Déu que ells saben bé que ho són. Bé ho diuen els profetes i els ho han repetit a les sinagogues dels dissabtes vegades i vegades... Tot es basa en la confiança i la fe que sempre els posa per davant de qualsevol actuació; aquestes -fe i confiança- els aniran obrint camins de major coneixença. La fascinació de la seva persona de moment sosté la seva progressiva identificació com a oients primer, després ja “seguidors” d’alguna manera. En veure’l rodejat d’uns dels que Ell mateix anomenarà deixebles, endevinaran que tot plegat pren la forma d’un moviment, al qual podran secundar-hi a diferents nivells.  Alguns en veure’l acompanyat  d’un  grup consistent de deixebles, senten també l’atracció d’ajuntar-s’hi...

                                               De l’atracció de la persona aniran tots passant a entendre’l a ell mateix, no a les seves paraules, com una manera de viure i de conviure. La sorpresa els anirà guanyant. Així es presenta en els poblats de Galilea. Parla la seva llengua. Fa comparacions amb el que ells entenen: camp, arbres, ramats. La seva anomenada va obrint-se camí i les gents es van aglomerant al seu redós. Mai no en tenen prou... Fins al punt, ell, de témer de ser masegat per la munió d’oients i de malalts que el segueixen.

                                               La irrupció del Messies és patent en la seva “hora”. Pau ens la fa sentir també com a pròpia. Serà així per deixebles que s’aniran succeint, ja més fora dels límits des d’on s’ha anat propagant la seva doctrina i la seva figura; i Pau ens la presenta com una oportunitat única: “no podem deixar de perdre l’oportunitat” de fer-nos-en també nosaltres com els primers deixebles. Ens ho presenta com una oportunitat, com una urgència a tenir-la present i ha adherir-nos-hi. És com si fos el mateix Mestre que ens invita a compartir el Regne que va iniciar allà temps i que abasta gent nova, possibles seguidors, que foren els dels primers apòstols i també nosaltres mateixos. Secundem la invitació de Pau que ara ens l’actualitza la litúrgia. Atents als ressons que ens arriben. Pau ens en dóna la concreció. Des d’ara hem de viure un apressant “com si”... Ens en manifesta el sentit de la urgència: perquè aquest món que veiem amb el ulls passa aviat. Una invitació a viure la intensitat del present, entrant-hi amb delectació i descobrint-hi el seu misteri, la seva aura. És una descoberta fora mida: és com si visquéssim els temps de Pau, més encara, els mateixos dels de Jesús. Això té ben bé característiques de miracle i de desbordada novetat. Vertaderament “Déu és a prop”, tan a prop que el sentim no fora, sinó dins nostre. Aquest Regne el sentim que ens crida tant dins com fora. Tot esdevé una proclama. Ens hi sentim seduïts. És el parenostre que anem resseguint una i altra vegada: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Ens el dibuixa el prefaci de la diada de Crist Rei: “Regne de veritat i de vida; regne de santedat i de gràcia; Regne de justícia, d’amor i de pau. Regne que s’obre pas d’una forma esforçada, amb les dificultats pròpies d’un programa utòpic, mai  realitzat en el nostre món, ni en els mons venidors. Serà el nord al qual adreçarem els nostres esforços, sempre deficitaris, però sempre esperançats.

                                               Anar aconseguint graus de plenitud, d’esperar que les lluites per un demà millor, les anem veient com prenen cos i com posem més justícia en la fraternitat. Començant per casa i a redós de casa. Cercles concèntrics en expansió on es van irradiant petites conquestes del terreny de ningú que anem fent que sigui camp comú, camp de tots.

                                               No val a dir-nos a nosaltres mateixos com a tall d’excusa  que no podem arreglar móns que no funcionen. Arreglem allò accessible, començant per nosaltres mateixos i així per osmosi rendirem col·laboració fraternal ben efectiva. Això que hom pot fer, no s’ha de perdre l’ocasió de fer-ho. Sempre serà oblidant-nos que nosaltres estem al centre d’allò que s’esdevé a prop nostre. Poc és molt. Ser més i millor està a les nostres mans. Sempre serà en la  gratuïtat de l’anonimat. Farem família, farem que se’n sentin. Mans a l’obra que el temps és fugisser i podríem no arribar-hi a temps.

                                               M’ha agradat el que diu de si mateix Ramon Prat en un llibre gairebé com a testament de la seva cursa espiritual, quan posa la seva manera de viure després de diverses etapes de desenvolupament en la fe:  “Vaig observar que, en els evangelis la relació  de Jesús de Natzaret amb Déu (Abbà), era una relació interior, humil, oberta i sense condicions,  relacionada amb tothom sense barreres, però des d’una opció preferencial pels pobres i exclosos de la terra, que el portava a estimar fins al final, i, tot i que el van eliminar, la va viure amb confiança i abandó. Jesús de Natzaret va anomenar aquesta manera de viure amb l’expressió regnat de Déu, que vol dir que en obrint-nos a Déu (Abbà) de tot cor regna la veritat, la justícia, la llibertat, la pau i l’amor, però no com uns conceptes universals abstractes i ideològics, sinó com una manera de viure concreta i senzilla, a l’estil de l’espontaneïtat “dels ocells del bosc” i de la “bellesa dels lliris del camp”. Aquest oferiment de la tendresa de Déu fou el gran regal de Jesús de Natzaret a la humanitat.  M’he adonat que aquesta exploració vital del Regne de Déu en el nostre interior i en el misteri dels altres genera una manera de pensar i de viure que t’ajuda a anar passant de l’egolatria (adoració immadura i infantil de l’ego) tancada en un mateix, a l’alteritat oxigenant i serena d’obertura als altres i, també, al misteri amagat en el fons  de tothom dins la història. Aquesta manera de viure és l’actitud  que de vegades  he descrit com la segona ingenuïtat, en la qual, al mateix temps  que vaig desenvolupant un pensament crític en sintonia amb la modernitat i el món secular, no perdo la intuïció  ni la capacitat de jugar i fruir del present pròpia dels infants. Es tracta d’anar passant d’una ingenuïtat precrítica a la ingenuïtat postcrítica. (Record de Déu. Pelegrinatge a la recerca de l’infinit. Ramon Prat i Pons. Pagès edit.)
Diumenge III de durant l’any. 21 de gener del 2018  Sabadell

dissabte, 13 de gener de 2018

Homilia del diumenge 14/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  DE  LES  CRIDES

                                               L’evangeli d’avui, del principi del de Marc, a penes començar-lo, ja ens porta a les primeres vocacions evangèliques; a més, amb la pàgina del llibre de Samuel, on ell, desconcertat de primer, al final el sacerdot Elí li ensenya a saber distingir la veu de Déu i aprèn ja, de ben menut, a saber quan és que Déu li parla i percep bé la vocació de profeta que enclou aquesta crida. És bo de començar l’any amb aquesta proclama d’expectatives humanes en la veu que, natura i Déu, criden i en els diferents ressons que implica la Paraula de Déu, quan la sentim com dirigida a nosaltres. Aquest to interior i  invitador que li sabem reconèixer ens el mostra com a una vocació personal. Que la tenim tots; a tanta grandesa i responsabilitat estem cridats!

                                               Que la vida cristiana sigui una crida oberta, àdhuc permanent, a créixer, a tenir cura en els aspectes més variats de la “condició humana”  hauria de ser considerada, a aquestes alçades, no gensmenys que com una vocació. Deixem de banda la consideració vocacional com a cosa exclusiva de sacerdots o religiosos, només. Avui, resseguint les afirmacions del Vaticà II, ja no queda ningú fora d’aquesta consideració –dic, consideració, deferència, al·lusió, crida, vocació-. Només cal obrir les pàgines de la Constitució pastoral Sobre l’Església i el món actual i ja en les primers expressions –emfàtiques- s’hi llegeix: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, són també les dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor. La seva comunitat està formada per homes que, vinculats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare; i han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots. Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària del gènere humà i de la seva història...” “El sant Concili, doncs, reconeixent l’altíssima vocació de l’home i afirmant un com germen diví inserit en ell, ofereix al gènere humà la sincera col·laboració de l’Església per a la instauració d’una germanor universal que respongui a aquesta vocació”.  Afegirà, després, “Què és l’home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que encara subsisteixen malgrat els progressos tan enormes que s’han fet? Quin valor tenen els èxits assolits a un preu tan car? Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar de la societat? Què hi ha després d’aquesta vida de la terra?”  I encara més: “Creients i no creients, generalment estan d’acord en això: que tots els béns que hi ha a la terra s’han d’ordenar en funció de l’home, que n’és el centre i el cim”. Pas a pas anirà afegint. “Des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per al seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres”.

                                               “En la unitat del cos i de l’ànima, l’home, per la seva mateixa condició corporal, és una síntesi de l’univers material, i per mitjà d’ell, els elements del món hi assoleixen els cims més enlairats i aixequen la veu de lloança lliure al Creador. El diàleg fraternal entre els homes no troba la seva perfecció a nivell de la tècnica, sinó més endins, en la “comunitat de persones” (Mounier), que exigeix el respecte mutu envers la seva plena dignitat  espiritual. A fi de promoure aquesta comunió entre les persones, la revelació cristiana ens aporta una gran ajuda i al mateix temps ens guia a una concepció més fonda de les lleis de la vida social, que el Creador va gravar en la naturalesa espiritual i moral de l’home.

                                               Que tot això abasti de ple tota la rodonesa de la terra, més enllà de religions i d’humanismes diversos,  ho podem rastrejar d’una manera similar en els ideals del desenvolupament del capteniment de la persona amb creixent consciència del què és, i d’on va. Tot això es fa amb un calc molt semblant per a tothom “ben nascut” –perdoneu l’expressió- i progressivament dotat de noves sensibilitats de maduresa ètica i existencial entre les moltes facetes del “polièdric mirall humà” (Papa Francesc). Tothom, en qualsevol cultura és un vocacionat a ser ell en intersecció amb les coordenades existencials del seu entorn, una vegada purificada la “ganga” adherida que sempre comporta qualsevol estil de vida.

                                               “L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui que l’Església ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella -al mateix temps- revela a l’home el sentit de la pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que només Déu, al qual ella serveix, dóna resposta  als anhels profunds del cor humà, que mai no es sacia plenament amb menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes religiosos, com ho demostra no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una infinitat de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber sempre, almenys confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del seu treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església al món li recorda aquests problemes. Només Déu, però , que ha creat l’home a imatge seva i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta ben acabada, i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu Fill que es va fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

                                               “Partint d’aquesta fe, l’Església pot preservar la dignitat de la natura humana de tot el vaivé d’opinions que, per exemple, o bé rebaixen massa el cos humà, o bé l’exalten massa. No hi ha cap llei humana que pugui emparar tan bé la dignitat i la llibertat personal de l’home, com l’Evangeli dels fills de Déu.
Imagen relacionada                                               Nosaltres els cristians, doncs, no som pas diferents en les coincidències basilars que podríem enunciar com en la Declaració dels Drets Humans (1948) i dels pobles (1999).  Amb més raons, també ho subscriuríem des d’una visió de fe .  Intentant baixar al concret i resseguint els pilars de l’educació que s’han declarat successivament en el document del 1972 Aprendre a ser, dit també l’Informe d’Edgar Faure; remodelat en el document del 1996, també de la Unesco, amb aquest títol: Educació: hi ha un tresor amagat dins. Darrerament hi ha un nou Informe, titulat pel seu presentador i coordinador: Sobhi Tawil: Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial, del 2015. La seva concepció d’home la trobem ben rica i suggeridora, en vistes a donar unes visions educatives de la persona humana, que la sintetitza en els pilars de tota educació, sigui la persona que sigui i tingui l’edat que tingui. La primera faceta a posar de relleu és que l’home és tota la vida un aprenent i aprendre a aprendre que pot semblar una simplicitat, amaga tot el dinamisme necessari per portar endavant l’aprenentatge de ser home, i de ser-ho cada vegada millor i més en profunditat. L’educació bàsica s’obre en aquests quatre aspectes essencials:

            - Aprendre a conviure, a saber viure junts: Només en la descoberta de l’altre i entrant-hi en connexió des del respecte, des de la proximitat, des del diàleg, des dels compromisos, des de l’empatia fins a arribar a la filia (amistat), a l’estimació enriquidora  mútuament. Aquest aspecte es considera més fonamental avui en dia on les relacions interhumanes són bàsiques en una cultura de globalitzacions, on espai i temps d’alguna manera són relativitzats. Diu el document: “Alguns pensaran que és una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un cicle perillós sostingut pel cinisme  o per la resignació”.

            - Aprendre a saber: Avui en un món que substancialment flueix, que els canvis s’acceleren; avui més que mai hem de saber en quin món vivim- àdhuc en el que viurem totes les nostres generacions... Saber-se situar. Tenir una àmplia cultura general sempre oberta a tanta informació –sobrera- que haurem de saber processar. Avui no podrem dir mai: “d’això ja en sé prou”. La formació permanent no pot acotar-se només en la professionalitat, tot admet un més i un millor. Avui la humanística és un deure en obsolescència: caldrà preservar-les, les humanitats; saber pensar, tenir sentit crític. Tenir el cap ben “moblat”. Tenir capacitat d’admiració, de saber relacionar, tenir un bon cabal de lèxic, de lectures comprensives; saber-se “manejar” en termes humans i divins. Res de tot l’humà ho conceptuo com aliè”.

            - Aprendre a fer: en tots els aspectes de manualitats, de creativitat en l’expressió personal: gestual, emocional, capacitat de treball, de persistència, de saber ser pràctic, de tenir iniciativa; saber fer un constructe mental, saber desentranyar, resoldre problemes, tendir nexe entre les percepcions, la imaginació i la ment. Treballar la memòria, saber el per què i el com de les coses materials i  imaginatives; oberts a descobrir i a gaudir en el fer. Saber treballar en equip i cooperativament.

            - Aprendre a ser: Fou el punt rellevant del primer Informe Delors. Capacitat d’autonomia, de coneixement d’un mateix, de judici. Ser lliure, fugint de dependències que esclavitzen. Capacitat de ser responsable d’un mateix i dels altres, en mesura creixent, Explorar totes les capacitats i talents propis i saber-los explosionar per bé, saber que un té “deures i havers”, ser el millor jo, superant egos (Drier). Ser diferent amb raons, ser irradiants, cultivar la pròpia interioritat, arribar a “ser més” (Teilhard); tenir experiències “cimals” (Maslow), tenir el sentit de totalitat (Déu/Tao), ser “apersonats” (Mounier); sensitivitat, sensibilitat, accés a la bondat i a la bellesa. Saber comunicar-se per dins i en xarxa. Cercar el per a què, les finalitats...

                                               Ja heu vist que hem obert camins naturals, ben i ben humans. Jesús digué en la síntesi que feu dels dos manaments en un: “Estimar Déu i estimar el germà, tot germà”: “Fes això i viuràs”. És a dir: obre’t a l’estil de fer, pensar, sentir i conviure, en una matriu evangèlica. Ni res més ni res menys. Aquesta és en definitiva la vocació personal i comunitària  a que estem cridats, sí, cridats.
Diumenge segon de durant l’any, 14 de gener del 2018.   Sabadell

dissabte, 6 de gener de 2018

Homilia del diumenge 07/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

COMENÇA L’EVANGELI O LA VIDA MISSIONERA DE JESÚS

                                               La col·lecta de la missa d’avui, dia del Baptisme del Senyor posa de manifest que amb el seu baptisme ve declarat solemnement que Jesús de Natzaret és el Crist o Messies i és al mateix temps el Fill de Déu.

                                               El Pare i l’Esperit Sant a l’uníson ho corroboren sia el Pare amb la seva veu: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” i l’Esperit Sant en la prefiguració d’un colom en la Manifestació que tingué lloc en el seu Baptisme.

Imatge relacionada                                               A partir d’aquest “esdeveniment” fonamental Jesús comença la sembra de la paraula i de l’amor, iniciant així la vinguda del Regne, expressió –aquesta- d’una vida renovada per la gràcia que remodela més intensament i admirablement del que ho feu la primera creació. La nova vida o nova creació, renovada substancialment, capacitant-la per a assimilar la vida de Jesús, compartida com a do de l’amor del Pare i com a do en l’àmbit de la fe. D’aquí que Joan formula l’expressió de “ser fills de Déu”, ja ara i en expectativa de plenitud en un més enllà promès. Aquesta expressió de ser fills de Déu que l’hem dita i redita tantes vegades no l’acabem d’entendre, perquè està posada la seva mateixa arrel en les profunditats del misteri de l’Ésser de Déu. Participació de la mateixa vida de Déu.

                                               Així amb aquesta asseveració medul·lar ens posem en marxa una vegada més, any Litúrgic nou enllà, amb la convicció de que la nova realitat que connota, a partir del nostre baptisme, ens depassa i en la descoberta d’aquesta experiència de fe, anirem cavant en les fondalades de la nostra vivència de Déu; anirem meravellant-nos de continu en el que realment “som i anirem essent en creixença”.

                                               S’anirà obrint dia a dia la nostra consciència de ser “divins” en la meravella de comprovar-ho en el fet de ser més i més humans. I no deixarem, per res del món, d’esbalaiar-nos en la realització del projecte de Déu a partir del primer Nadal és a dir: en Jesús serem dotats de la “capacitació”, potencial almenys, de canviar les nostres vides radicalment.

                                               Ens podríem ben fer, en l’astorament, la pregunta del salm: què és l’home, tot l’home, tots els homes, per què l’hàgiu fet tan gran, tan inabastable, tan “vocacionat” a la grandesa? La pregunta ens la fem el salmista i jo mateix en veure que un hom no és res, un bocí de fang modelat per la natura, i pres per les mans del Terrisser diví, el qual en treu una obra mestra en un continu modelatge en les seves mans, que no cessen de treballar-nos i de fer-nos i refer-nos creativament. El Pare sempre treballa, ens diu Jesús, i Ell mateix també a semblança del Pare fa el mateix. Oh, les mans creadores de Déu!

                                               Déu irromp en el misteri de l’Encarnació permanentment en el seu Fill i en nosaltres, creant-nos “ imatge i semblança del Fill,  fills en el Fill.

                                               A partir d’avui en el llarg recorregut de tota l’anyada litúrgica amb la proclamació de la dignitat  pròpia en el cor, anirem fent camí “endavant i amunt” que és la divisa que millor se’ns escau. Sóc fill de Déu, oh dignació divina!

                                               Ara bé, la pregunta concreta que em faig és com traduir en la pràctica i en la vida normal i quotidiana la vida de un fill de Déu? Ho trobo tan gran que em costa de veure’m d’aquesta manera. Em deixaré portar per la lectura de la primera carta de san Joan que hem llegit durant aquests dies abans de l’Epifania. Diu, en efecte: ·Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. A continuació fa l’afirmació més contundent i simple al mateix temps: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell. A dins nostre l’amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè tot i que estem en aquest món, “vivim tal com Jesucrist viu”. “On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor, quan és complet treu fora la por”.  La por i el càstig van junts, per això “només té por qui no està plenament en Déu. Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres... qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (I Jn 4, 16-18)

                                               Insisteix Joan: “Estimats, el manament que escric no és nou, sinó antic: vosaltres el teniu des del principi. Aquest manament és la paraula que vau escoltar. Però d’altra banda, el manament és nou i es realitza tant en Jesucrist com en nosaltres. (I Jn 2, 7-8b):

                                               En Jesucrist és nou, perquè l’ha viscut i l’ha renovat; perquè l’ha donat en l’evangeli, invitant-nos a practicar-lo d’una manera preferent i això ha portat a la humanitat a una renovació en la relació amb Déu i amb els germans (Jn 13, 14- 15): “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us teniu entre vosaltres”.

                                               Crist en la seva vida i -com acabem de dir- també en la seva predicació ens ha estimulat a viure com a germans. El farà que pugui ser veritat en la nostra vida, i no haurem de témer        encara que les nostres forces  són ben i ben minses; però Joan afirma en aquest mateix text: “Coneixereu que esteu en Ell i que Ell està en nosaltres, perquè ens ha donat l’Esperit” i amb Ell tot ho podem. Cal demanar augment de fe i la fe tot ho pot.     

                                               “L’amor als germans constitueix el test de la vida espiritual autèntica. L’amor al germà és el lloc teologal on em trobo amb Déu, amb la gratuïtat i la incondicionalitat del seu amor als homes”. Del comentari a les Cartes de Joan de Michèle Morgan (Cuaderns Bíblics n. 62) Té aquesta carta un fort lligam amb l’evangeli de Joan. El terme permanèixer, romandre, estar unit: és molt joanneu. La mateixa forma de dir de la “vinguda en carn” és densament de Joan: Ja en el pròleg es posa de relleu contra la tendència dels docetistes que negaven precisament l’encarnació i deien que el cos de Crist era només una aparença. D’aquí l’afirmació de que “tot esperit que confessi a Jesucrist “vingut en carn” és de Déu. L’expressió en Ell també es troba freqüentment en l’evangeli de Joan. S’assimilen en Joan estimar i creure.      Néixer de Déu ens porta la referència del Nicodem.

                                               Anotació per als que volen aprofundir en els llibres de la Bíblia. Per dues setmanes en els dies “ferials”, és a dir d’entre setmana, seguirem el Primer llibre de Samuel. Una bona ocasió per veure la importància que tingué un dels Jutges més importants del poble de Déu. És alliçonador llegir les introduccions i les notes. Bon exercici amb la Paraula de Déu!
Diumenge del Baptisme de Jesús, 7 de gener del 2018, Sabadell 

diumenge, 31 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 31/12/2017 del P. Josep Mª Blacells

PUJAR “BASTIDA” NOMÉS O EDIFICAR UNA FAMÍLIA

                                               Retocar façana, remodelar-la, fer que no caigui en petits o més grans crostons... No és aquest el meu propòsit, ni els meus sentiments respecte de la Família. Ho veureu de seguida. Començo, per tant, bo i fent una proclama en veu casolana que és la que toca: Us envejo! Així tal com sona! Si sabeu portar amb decòrum el procés d’anar edificant aquesta institució del cor que és la família... No sé pas perquè la vituperen tant –seran ells!- avui en dia, si al meu entendre, és l’arrel bàsica de l’existència humana. Ho dic des de l’encoratjament i amb la convicció de saber, per experiència –col·lateral en part- però per pàgines viscudes i compartides: en primer lloc, per la família que he tingut i que tinc, a Déu gràcies; per la meva vida d’educador i d’acompanyant, que m’ha permès de posar-me al servei de la promoció i consolidació de les famílies, en equips de pares, relació tutorial amb tantes mares dels nostres alumnes petits a l’escola, Escoles de Pares de llarg recorregut –poseu-hi quaranta i més anys, poca broma!-; equips de matrimonis; oh, convivències familiars de Pineta i arreu; altres convivències de tota mena; i un tracte que sempre he volgut que fos senzill, empàtic, plaent per als altres en la mateixa mesura que ho era per a mi. I ara la diré grossa: comparativament parlant veig que la família que camina de veritat, a nivell de procés i de progrés, és tant o més vàlida que la vida religiosa, portada en el comú dels que la professem. Sí, ja sé les belles paraules que solem teixir els religiosos, teories a part, que resulten inflades. Utopies somiades que queden mancades per la realitat que acostumem a viure -no acuso ningú, més aviat em dolc de mi mateix-. Per què no et casaves?, em podeu dir. La crida anava per altres viaranys. La ponderació em ve no de teories respecte a la família, que amb aquest Papa, Francesc, les tinc joiosament a l’abast, ara que en faig les lloances: Sínodes sobre la família, també la gran exhortació de Francesc L’alegria de l’amor, ja sabeu llegida gairebé exclusivament, per veure com s’obria la institució matrimonial i familiar en casos delicats, tractats amb la serenor i l’audàcia que la humanitat i el sagrament bé es mereixien... L’exhortació –no perdem aquest sentit d’atansament al cor i amb la misericòrdia a punt de vessar-se com a ungüent perfumat- és molt més!; i tant!. Inicia un camí de proximitat i de tendresa remarcables. No debades es diu de la família que és una Església domèstica!

                                               El matrimoni –no ho oblidem mai que té en el seu haver tot un sagrament de vida, que no té la vida religiosa. I casar-se –gaudiu dels significats plurals que té l’expressió-; casar, unir, fer u de molts aspectes; casar-se, dic, amb una sola persona amb un amor més concret i real i més íntim, i ineludible en el sentit millor de la paraula, té més fàcil volada que fer-ho comunitàriament en una “fraternitat”... Jo ja m’hi trobo bé en la meva vocació i hi recerco creixents transcendències...
Imatge relacionada 
                                               Tot és qüestió de circumstanciar el context de cadascú. El de la parella, que neix amb l’aventura-risc d’anar aconseguint la vitalitat i el consens de vida diària amb una persona, en la qual un haurà de centrar inicialment vida i “miracles”. És, en síntesi, compartir vida, intimitat, quotidianitat; apunta a un horitzó comú, aparellar jous i somnis a la vegada. Coordinar processos: viure i conviure. Anar trenant existències i sota un mateix sostre. Si no es creix i es desviu l’un per l’altre hi ha el perill i el risc de que els dos vagin descendint de to i estil en les petiteses que ornen la quotidianitat. Si un personalment deixa de créixer com a persona això repercutirà en la parella (que serà sempre el punt fundant i refundant de la família). Una volta entrenats dualment a conviure en el goig  de l’amor xic, detallista; - cada detall mostrat amb amor val per tot un dia, cal ser-hi atents! Valorar el que l’altre valora. Voler “casar” –de casa, d’unir!- actituds, pensars i sentirs, fet això en llibertat, que té present l’altre, que té el dret de ser (dignitat reconeguda) i de ser diferent. I “encimentat” el conviure en atenta comunió. Així, amb aquesta base sempre incrementada de dignitat, de tendresa, de perdó, d’agraïments mutus, aleshores bolcar l’afecte presencial en el miracle i la meravella dels fills en creixença, apersonant-los, acompanyant-los a peu de vida, no perdent passada, essent-hi presents, i obrint-los als quatre punts de l’horitzó social, ètic, cultural. Parlant-los-hi, una i mil vegades, començant ja de petits, creant actituds dialogals, interessant-vos per llur vida, propiciant sintonies existencials, no perdent-los abans que ja vagin amb papers personals per la vida...

                                               De l’etapa de sistematització del que preteníem en les Escoles de Pares: prevèiem fases successives i que ben prompte s’encavalcaven, emperò mai confonent-se. Tot començava per un procés d’esdevenir persona, madurands tots dos, atenció al gerundi que demana acció permanent!; després saber conviure en parella no descurant-ho mai, perquè o és procés o no és res. No descurant-ho mai, la parella, ni quan un es troba immers en tantes tasques importants i  ineludibles: criança dels fills, treball, cultura, oci, transcendència, -fe, i tant!, qui la té per do- pujar la casa, administrant-la, i fent-la cada dia més amable i estimable, saber fer-se companyia, amb presències significatives, sovintejades. Viure la família. El concepte de llar ha de perviure més enllà de la utilitat obvia. Saber estar-hi, i trobar-se bé a casa, respectant llocs, presències, silencis i companyies. Fer, en fi, bona la “sortida”dels fills a la societat que ens envolta i posar-hi ulls i tendresa, convicció i servei. Que “el context esdevingui text”, per “conversar-lo”, per implicació, per responsabilitat.

                                               Del saber viure amb “lluita i espera”, del no doblegar-se  en circumstàncies adverses. El jo no naufraga amb el “nosaltres”, sinó que l’enriqueix i l’ennobleix. Que mai res caigui en el descart, Tot té la seva influència . I tot el que es dóna, té un retorn. És plenificador descobrir l’arrel de l'agraïment; en tot donar, “donar-se” (l’amor, segons Fromm). No tenir compte a part, tot a disposició discrecional.

                                               No puc deixar  de pensar en allò que ja ho hauré glossat més d’una vegada, però que ho trobo el gran fruit madur de l’accessibilitat del Vaticà II a peu de carrer, a peu de tot allò domèstic (=domus, casa, llar, fer domèstic, de casa). Abans de fer la cita, us demano perdó per demanar-vos a vosaltres allò que jo no dono en el meu àmbit propi. Se m’ha anat la mà... Només en tenir-ne ganes i desig, ja heu entrat en la ruta sana. Tranquils, però encoratjats! Mireu-vos i feu-vos un petó. Gràcies.

                                               Espiritualitat de comunió:  “Fer de l’Esglèsia la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el mil·lenni començat fa dies i dies, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Què significa això en concret?... Cal promoure  una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Significa, a més, capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com “un que em pertany”, saber compartir les seves joies i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant les càrregues els uns als altres” (Ga 6, 2), i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges” (De la Carta apostòlica: “A l’inici del Nou Mil·lenni, núm. 43) Famílies, famílies de famílies, en vosaltres poso els millors auguris i una estimació ben concreta i ben diversificada. Spou allò millor que s’ha esdevingut en la meva vida. Gràcies, moltes, moltíssimes.
Diumenge de la Sagrada Família, 31 de desembre del 2017.  Sabadell

diumenge, 24 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 24/12/2017 i Nadal

                                               
EL   NOSTRE   PESSEBRE   VIVENT (2)

                                               Estamos transitando de puntillas por los andurriales marianos. Atentos a la ternura! Empezamos puntualmente el domingo pasado en que -quizás no nos dimos darse tomamos como salmo responsorial el Magnificat . Ya se insinuaba Gran Semana (santa!) Mariana.  Ahora cuando escribo estamos festejando la Virgen de la (Buena) Esperanza (18 de diciembre); expresión de siempre gozosamente relacionada con los días del embarazo; este, particularmente el de María con más motivo y llena de gozo, que ella nos irá contagiando durante la semana que hemos iniciado, hasta llegar al domingo cuarto de Adviento, cuando podremos compartir con María el inaudito anuncio de la venida del Mesías , Señor, Dios y Hombre a la vez, con ella elegida y ungida por el Espíritu Santo, como Madre del Hijo, personalísima, única. María quedó pasmada, no de miedo, sino por la Grandeza de este Evento único e inefable en la sencilla historia biográfica suya y  también en la misma Humanidad Entera, que -nunca por nunca- no podía ni soñar una tal divina manifestación, que sólo se puede pensar, sentir y vivirla, a partir de una fe  maravillada, porque nos afecta a todos de lleno, a todos los creyentes. Ya lo decíamos que la encarnación aunque fue "empoderada" en María, nos atañe también a cada uno de los fieles " de una cierta manera" , expresión afortunada del Vaticano II; aun a toda la Humanidad: presente, pasada y futura. Este, el de la encarnación, es el trasiego, el Columbeta que ha dado sentido y hondura a todos los ámbitos de la tierra y del cielo. A la espera de poder congaudir con María en el relato de la Anunciación que inicia la vida humana de Jesús, después de su Sí tan inmenso, que abarca todo lo creado! Convendría leerlo amorosamente, compartiendo con ahínco los misterios marianos de gozo, de luz, de dolor y de gloria ... Sería un rosario, vivido en la forma en que Ella rememoraba su vivir con Jesús.

                                               Durante la Semana, que vamos transcurran, iremos en el evangelio de cada día entrando en unos como dioramas donde Mateo y Lucas nos darán noticia menuda de cómo transcurrieron lo se han dicho los Evangelios de la Infancia. Cada uno en particular y todos haciendo una trama de cómo Dios en llegar "en la plenitud de los tiempos" se hizo presente en la persona humano-divina de Jesús. Estamos tan acostumbrados a la narración de estos eventos, que hemos hecho una lectura empequeñecida, tópica, sabida, subrayando mucho más aspectos infantívols, cargados de recuerdos de nuestras infancias más familiares y también sentimentales, que no nos dejan transparentar, explosionar los misterios, que, bien de bien, deberían poner nuestras facultades y nuestras actitudes, nuestros comportamientos -no sé cómo decirlo- maravillados, boquiabiertos, con un sentimiento de susto y de delicadeza al tiempo, por la fragilidad de nuestros "acercamientos" a los misterios de la vida y "metavida" de Jesús, circunscrito inicialmente a lugar y tiempo concretos, después desbordados más allá de la experiencia humana: lo inefable de san Juan de la Cruz: "y todos mis sentidos suspender . Quedéme y olvidéme "O lo de" Y déjame muriendo un no sé qué quedan balbuciendo ". Y aún más: "Entréme donde no supe, / Y quedéme no sabiendo, toda sciencia trascendiendo. Yo no supe dónde entraba, / pero, Cuando allí me vino, / sin saber dónde me estaba, / grandes cosas entender; / no diré lo que sentí, / que me quede no sabiendo, / toda sciencia trascendiendo ". Oh, el En-car-na-ción, hermanos míos!

                                               De parlar de Maria només em penso que en puc dir coses molt pensades, ja que fou el Vaticà II  que va incloure la millor síntesi de Mariologia en el setè capítol de la Constitució sobre l’Església. Ho titula així “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església”. Y comença solemnialment: “Déu infinitament benigne i savi volent fer la Redempció del món, quan fou el moment que havia de ser, envià el seu Fill, que va néixer de mare humana... perquè els homes poguéssim ser fills adoptius (Gàl 4, 4-5). El qual, per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel i per obra de l’Esperit Sant s’encarnà de la Verge Maria. Aquest misteri salvador de Déu ens és revelat i ens és continuat en l’Església, Cos del Senyor, que Ell mateix va establir i en el qual els creients, adherits al Crist i en comunió amb tots els sants, han de recordar i venerar “primerament la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Déu i de nostre Senyor Jesucrist” (cànon de la Missa).

                                               “Car la Verge Maria, que va concebre dins del cor i dins el cos el Verb de Déu anunciant-li-ho l’àngel i que va dur el Brot Vital, és tinguda i hono-
rada como la verdadera Virgen y del Redentor .   También redempta ella, altísimamente redempta por los méritos de su Hijo previstos y unida a Él íntimamente e indisoluble, posee este don máximo y máxima dignidad de ser la Madre de Dios Hijo, y pues la Hija preferida del Padre y el Sagrario (Esposa) del Espíritu Santo.   Don de gracia tan eximia que la sitúa mucho más alto que toda criatura terrenal y celestial. Sin embargo Ella resto vez de la familia de Adán, unida a todos los hombres redimibles, y aún "Ella es la Madre de los miembros (del Cristo) ... para que cooperando con el amor Ella, han nacido   en el Iglesia los creyentes, es decir, los miembros de este fin "(san Agustín). Por ello, se la tiene también como un miembro eclesial eminentísimo, absolutamente excepcional, la figura de la Iglesia y modelo perfecto en la fe y la caridad. La Iglesia católica, aleccionada por el Espíritu Santo, lo ama con ternura filial como Madre estimador ".

                                               "Sólo hay uno y basta de mediador nuestro, dice el apóstol:" Dios, uno solo, y sólo uno, de mediador entre Dios y los hombres, que es Jesucristo hecho hombre que murió por el rescate de todo el mundo " (I Tim 2, 5-6). Sin embargo, la situación de María como Madre por los hombres no hace ningún tipo de sombra, no atenúa nada esa única mediante de Cristo, es más bien un exponente de su valor. Pues todo el influjo salvador de la santa Virgen no proviene de ningún intrínseca necesidad natural, sino del querer de Dios y de la abundancia inagotable de los méritos de Cristo; apoya en la mediador del Cristo, de la que en poua toda la fuerza; y en vez de impedir nada la unión inmediata de los creyentes con Cristo, la atiza, la promueve, la incentiva. La santa Virgen, que Dios providente en pensar la encarnación del Verbo divino vez eternamente predestinar a ser Madre de Dios, fue, sí, en esta tierra la noble Madre del Redentor divino, su mejor colaboradora generosa excepcional, la humilde sierva del Señor. Concibiendo a Cristo, alumbrando-lo, nutriéndose el, ofrenda al Padre en el templo, pésame con su Hijo muriente en cruz, ha contribuido de una manera muy bien única, con la obediencia, la fe, la esperanza, la caridad flagrante, a la obra del Salvador de restaurar la vida sobrenatural de las almas. Por ello,   María nos fue la Madre en el orden de la gracia ".

                                               "Ensalzada por la gracia de Dios sobre ángeles y hombres todos, después de su Hijo, como Virgen santísima tan vinculada a los misterios de Cristo , María recibe un culto y honor especial en la Iglesia. Nada extraño.   Ciertamente, ya desde tiempos antiquísimos es invocada con el título de madre de Dios, ya Ella su "Amparo", acuden los fieles en todo tipo de peligros y necesidades "Bajo tu protección ...", oración del siglos II- III . Sobre todo después del Concilio de Éfeso (431), el culto del Pueblo de Dios a María aumentó admirablemente en veneración y amor, en oración y imitación, según la profecía de sus labios: "Me dirán todos los pueblos bienaventurada, por los prodigios que en mí ha hecho el Poderoso ". Esto pretende la Iglesia que honrando la Madre se conozca, ame, glorifique el Hijo como es debido. La función y privilegios de la santa Virgen siempre miran el Cristo de donde mana toda la verdad, la santidad, la piedad. Aquí en la tierra, María es como una antorcha radiante de esperanza segura y de consuelo por el pueblo que camina ".

                                               Todos los últimos papas han honrado filialmente María y nunca han dejado en sus escritos de dedicarle fervorosamente unas palabras de admiración y de súplica, para que abra, Ella tan cercana a su Hijo, su manto a todos los Cristianos y también a todos los Hombres. Pablo VI la proclamó Madre de la Iglesia y el Papa Francisco la declara Madre de la Iglesia Evangelizadora. Dice: "Al pie de la cruz, en la hora suprema de la nueva creación , Cristo nos lleva a María. Él nos lleva a Ella, porque no quiere que caminamos sin una Madre, y el pueblo lee en esta imagen materna todos los misterios del Evangelio. Al Señor no le gusta que falte a su Iglesia la icono femenino . "Su excepcional peregrinación de la fe representa un punto de referencia constante para la Iglesia ... Hay un estilo mariano en la actividad evangelizadora de la Iglesia. Porque cada vez que miramos Maria volvemos a creer en el aspecto revolucionario de la ternura y del afecto. "Sin Ella no acabamos de comprender el espíritu de la nueva evangelización".

                                               "Es el Resucitado quien nos dice, con una potencia que nos llena de inmensa confianza y de firmísima esperanza:" Yo hago nuevas todas las cosas ". Con María avanzamos confiados hacia esta promesa, y le decimos:
                                               El Mare Maria viene
                                               vos que, movida por el Espíritu,
                                               acollíreu el Verb de la vida
                                               en la profundidad de su fe humilde,
                                               totalmente entregada al Eterno,
                                               ajudeu-nos a dir el nostre “Sí”
                                               ante la urgencia, más imperiosa que nunca,
Imatge relacionada                                               per fer ressonar la Bona Notícia de Jesús.
                                               Vos, llena de la presencia de Cristo,
                                               duguéreu la joia a Joan Baptista,
                                               fent-lo exultar en el sí de la mare,
                                               vós, estremida de goig,
                                               cantan las maravillas del Señor.
                                               Vos, que estuvierais plantada ante la cruz
                                               amb una fe indestructible
                                               i rebéreu l’alegre consol de la resurrecció,
                                               Recoger los discípulos en la espera del Espíritu,
                                               para que naciera la Iglesia evangelizadora.
                                               Aconseguiu-nos ara un nou ardor de ressuscitats
                                               para llevar a todos el Evangelio de la Vida
                                               que venç la mort.
                                               Denos santa audacia de buscar nuevos caminos,
                                               para que llegue a todo el mundo
                                               el do de la bellesa que no s’apaga.
                                               Vós, Verge de l’escolta i la contemplació,
                                               Mare de l’amor, Esposa de les noces eternes,
                                               intercediu per l’Església, de la qual sou la icona puríssima,
                                                porque Ella nunca se recluya ni detenga
                                               en la passió per instaurar el Regne.
                                               Estel de la Nova evangelització,
                                               ajudeu-nos a fer resplendir el testimoni de la comunió,
                                               del servei, de la fe ardent i generosa,
                                               de la justícia i l’amor als pobres,
                                               porque la joya del Evangelio
                                               llegue hasta los extremos de la tierra
                                               y hacia periferia no se prive de su luz.
                                               Mare of the Evangeli en vivo,
                                               y en el caso,
                                               Ruega por nosotros,
                                                Amén. Al·leluia
Semana Mariana y IV domingo de Adviento, 17-24 y Navidad, diciembre 2017 Sabadell

dissabte, 16 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 17/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  “NOSTRE” (TEU I MEU)  PESSEBRE  VIVENT

                                               He anat rastrejant per trobar un paràgraf que em condensés el que matusserament anem intentant de viure aquests dies; i més intensament a mesura que ens acostem al Nadal. Al final, m’he decidit per aquest: “Aquell que anunciaren tots els profetes; aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge; el que Joan proclamà com aquell que havia de venir i el mostrà ja present enmig dels homes, és Ell mateix, que ara ens dóna el goig de preparar-nos per el misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en oració i cantant la seva lloança”. “Per això us lloem, tot dient: Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós  l’únic Altíssim, Jesucrist”. Considereu-vos així felicitats; i al mateix temps perquè sigui ben de veritat, el “nostre”, un “Pessebre Vivent” en tot i per tot, us invito a acompanyar-nos per anar a retre adoració al Déu Infant. Ja som colla!

Resultat d'imatges de pessebre vivent                                               Tinc per costum, en reencetar el primer volum de la Litúrgia de les Hores a l’inici de l’Advent, tornar a rellegir una nova vegada més l’Ordenament General que encapçala el volum i que em serveix per renovellar l’amor a l’oració pública i comunitària del poble de Déu que figura, amb raó, entre les funcions principals de l’Església. “Des del principi –ens diu- els qui es feien batejar “eren constants a assistir a l’ensenyament dels Apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per la pregària”. El llibre dels Fets dels Apòstols moltes vegades ens recorda que la comunitat cristiana es reunia per pregar”. Això, al llarg dels temps, va quallar en l’anomenat Ofici Diví convertit en un ordre de pregàries organitzades segons les Hores, “enriquit també amb lectures escollides, que han esdevingut per damunt de tot oració de lloança i de petició i, certament, l’oració de l’Església amb Crist i dirigida a El mateix”.

                                               Entrarem en els paràgrafs més sucosos per tal de fer-los servir com a preparació fervent per al Nadal, amb l’intent de que ens serveixi com a “Pessebre Vivent”, comptant-hi amb nosaltres, tu i jo mateix. Som-hi!:

                                               “Crist intercessor davant del Pare”: “Quan el Verb, que procedeix del Pare com a resplendor de la seva glòria, vingué a comunicar als homes la vida de Déu, “el gran Sacerdot de l’Aliança nova i eterna, Jesucrist, prenent la naturalesa humana, introduí en aquest exili aquell himne que és cantat en la casa del cel. Des d’aquell moment, la lloança a Déu ressona en el cor de Crist amb paraules humanes d’adoració, de propiciació i d’intercessió: tot això Ell, que és el Cap de la humanitat renovada  i el mitjancer davant de Déu, ho presenta al Pare en nom dels homes i pel bé de tots”.

                                               “El mateix Fill de Déu, “que és u amb el Pare” i que en entrar al món digué: “Vinc a fer la vostra voluntat”, s’ha dignat a donar-nos alguns exemples de la seva oració. Així molt sovint els evangelis ens el mostren pregant: quan el Pare revela la missió a què l’envia abans de cridar els Apòstols, quan beneeix Déu la multiplicació dels pans, en la transfiguració, quan cura el sord-mut, i ressuscita Llàtzer, abans de demanar a Pere la seva confessió, quan ensenya als deixebles a pregar o bé quan tornen de la missió, quan beneeix els infants i prega a favor de Pere”.

                                               “La seva activitat quotidiana anava estretament unida a la seva oració, és més, era com si naixés d’ella; com quan es retirava al desert o a la muntanya per pregar, es llevava molt de matí, o bé passava la nit en oració llargament fins a l’alba. D’Ell creiem amb raó que prenia part en la pregària pública que es feia a les sinagogues, a les quals entrava en dissabte “com tenia per costum”, o bé al temple, que anomenà “casa d’oració”; com també feia pregària privada que els jueus piadosos recitaven diàriament. En els àpats deia les benediccions tradicionals, com se’ns diu en la multiplicació del pa, en l’últim sopar, a la taula d’Emaús; també quan cantà l’himne amb el seus deixebles. Fins a l’últim moment de la seva vida, quan s’acostava la passió, en l’últim sopar, en l’agonia de Guet-Semaní i en la creu, el diví mestre ens ensenyà que l’oració era allò que donava força al seu ministeri messiànic i a la seva mort pasqual. Ell, en efecte, “durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb clams i llàgrimes”; i amb un sacrifici perfecte en l’ara de la Creu ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats”, i ressuscitat d’entre els morts, viu intercedint sempre per nosaltres”.

                                               “Jesús ens va manar que féssim el que Ell mateix va fer. Sovint va dir: “pregueu”, “demaneu”, “en nom meu”; fins ens va ensenyar una fórmula de pregària, que per això anomenem del Senyor, i ens va advertir que l’oració és necessària, que ha de ser humil, atenta, perseverant i confiada en la bondat del Pare, pura d’intenció i que no desdigui de la naturalesa de Déu. Els Apòstols, que en les seves cartes insereixen sovint oracions de lloança i d’acció de gràcies, ens adoctrinen sobre la constància i la assiduïtat de l’oració en l’Esperit Sant, presentada a Déu per Crist; de l’eficàcia per a la santificació, de l’oració de lloança, de l’acció de gràcies, de la petició i de la intercessió per tothom”.

                                               “L’Església continua l’oració de Crist. Perquè l’home ha rebut de Déu tot el que és, ha de reconèixer i confessar que està sota el domini del seu Creador, cosa que els homes piadosos de totes les èpoques han fet per mitjà de la pregària. L’oració que es dirigida a Déu, tanmateix, no pot prescindir de la connexió amb Crist, Senyor de tots els homes i mitjancer únic, pel qual tenim accés a Déu. Crist, en efecte, de tal manera uneix amb Ell mateix tota la comunitat humana, que estableix un íntim lligam entre la seva pròpia oració i la de tots els homes. Tan és així que en Crist, i solament en Ell, la religió humana ateny el seu valor salvífic i el seu fi”.

                                               “Molt més estret és el lligam que hi ha entre Crist i aquells homes que pel baptisme Ell ha assumit com a membres del seu Cos, que és l’Església. Així, totes les riqueses del Fill davallen del Cap a tot el Cos; això és: la comunicació de l’Esperit, la veritat, la vida i la participació de la seva vida divina, que es manifestava en la seva pregària, mentre vivia en aquest món”. Tot el Cos de l’Església participa també del sacerdoci de Crist de manera que els batejats, per la seva naixença i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats com a temple espiritual i sacerdoci sant, i esdevenen aptes per al culte del Nou Testament, que no prové de les nostres forces, sinó dels mèrits i del do de Crist. Déu no podia concedir un do més gran als homes que convertir el seu Verb, pel qual ho havia creat tot, en Cap de la humanitat tot unint així els homes a Crist com a membres, de manera que Ell esdevingui Fill de Déu i Fill de l’home, i fos u amb Déu Pare i u amb els homes. Quan preguem i parlem amb Déu, cal que no separem d’Ell el seu Fill, i quan és el Cos del Fill que prega, cal que no se separi del seu Cap. Així, nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu, que és l’únic salvador del seu cos, prega per nosaltres i en nosaltres, i és pregat per nosaltres”.(Sant Agustí).

                                               “La dignitat, per tant, de l’oració cristiana radica en la seva participació en la pietat de l’Unigènit envers el Pare; pietat que Ell dóna a conèixer de paraula en la seva vida mortal, i que ara perdura sense defallença en nom i per a la salvació de tota la família humana”.

                                               Mentre  teclejava se m’obria el cor i pregava per a tots els que llegiu aquestes línies. Que quan les llegiu vosaltres, també s’obri el vostre cor i em doneu alenades de la vostra pregària. De fet, a tenor de tot el que heu llegit, gaudireu de la profunda, misteriosa comunió fraterna que teixeix les nostres vides en Crist, Senyor. Estic content d’haver-vos-ho pogut transcriure; i és la meva felicitació d’enguany. Amén i gràcies. El Senyor és més a prop; sortim joiosos a rebre’l! “Viviu contents!”
Diumenge Tercer d’Advent, 17 de desembre del 2017.  Sabadell

dilluns, 11 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 10/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

PRE-CURSORS  EN  SOM  TOTS

                                               Cada paraula té la seva màgia. Hi ha paraules que venen carregades de segles. En l’Advent en tenim algunes que gairebé les tenim en exclusiva. La mateixa expressió “advent” ja només s’utilitza en àmbits cristians i cultuals. Advent, igual a “que ve”; la “preparació” d’aquesta vinguda; advenir= que ve fortuïtament, sense esperar-la massa, potser?; vingut de fora, afegit extrínsecament. Mireu quin camp més ampli de significacions, que les podríem fer ben nostres. Allò, però, substancial és la vinguda què, per més esperada, sempre serà inesperada. Tolstoi, i el nostre Barrachina en feren contes, emotius... Aquí rau el secret de tot adveniment: Crist, és qui arriba amb tota una plètora de gràcia, d’amor fidel, de bondat i de pau, en definitiva. Però hi ha més camp per córrer.  Anem al mot que encapçala aquestes reflexions. A Joan Baptista se l’anomena també el pre-cursor, per antonomàsia. Marc en encetar l’Evangeli, avui (Que primordialment vol dir: Bona Notícia, a més dels llibres concrets, on es narra la vida de Jesús de Natzaret: els quatre evangelis) comença citant les paraules d’un gran, esplèndid profeta, Isaïes, i dient que aquestes paraules seves van motivar Joan a anunciar i proclamar que darrere d’ell venia la Persona de referència d’aquelles paraules: “Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert (on vivia Joan): Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”. Anem endins del sentit de l’expressió pre-cursor. Pre-, ja sabem què vol dir. -Cursar, fer camí: per exemple el d’un curs acadèmic o d’una cursa atlètica. Cursor, que fa anar endavant. Estem en un avant del que vindrà en posteritat, després..., sense de moment precisar més. Em ve a la memòria el carter, el nunci dels pobles d’ara fa cinquanta o més anys. Amb una trompeta que feia anys i panys que servia per anunciar la novetat del moment: “Es fa saber, per ordre del Sr. Alcalde que tenim novetats”, normalment l’arribada imprevista d’un cotxe atrotinat que venia peix, fruites o algunes andròmines... Eren els antecedents dels mícros, dels altaveus... També vol dir missatger que anava anticipadament a dir que venia darrere d’ell l’exèrcit victoriós amb el seguici de les despulles i del botí pres... Vencedor arrossegant literalment els vençuts, fets esclaus o carn de suplicis... Així de salvatges, inhumans eren els nostres avantpassats. Són o som encara? La via sacra dels triomfadors... al Capitoli.

                                               Aplicat a Joan, veiem que bé se li escau la denominació. Cada dematí ens ho recorden els Laudes en el Benedictus: “ I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins. Faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu. Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del Cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de Pau”. Ara em posaria a subratllar les paraules que m’inviten, encara que de lluny, a identificar-me amb Joan. Ell fou profecia amorosa del seu pare, Zacaríes. I, nosaltres amb permís de l’autor podríem demanar que ens permetin tal i tant gran “ofici”, que Pau en dirà “ambaixadors!”. Mireu a quins honors estem “cridats”. El papa Francesc en dirà evangelitzadors! L’admiració és del mateix papa. No hi afegeixo res, només el bon desig de ser-ho i de representar-ho de la millor manera, i més efectiva. Ai, les primeres paraules del papat del bisbe de Roma contingudes en La Joia de l’evangeli” i quina insistència que manifesten... Vol posar tota l’Església en joiós Advent permanent: anunciant, proclamant, “L’Església en sortida és la comunitat de deixebles missioners que primeregen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i que festegen.” “La intimitat de l’Església amb Jesús és una comunitat itinerant, i la comunió  essencialment es configura com a comunió missionera; és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic, sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”.

                                               “Primerejar: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangèlica experimenta que el Senyor va prendre la iniciativa, la primerejada en l’amor (I Jn 4, 10); i, per això, ella sap avançar-se. Prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos. Viu en un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar!”
Imatge relacionada                                               “Com a conseqüència, l’Església sap involucrar-se. Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s’involucra i involucra els seus, davant dels altres per rentar-los . Però després diu als deixebles: “Sereu feliços, si feu això” La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors tenen així “olor d’ovella” i aquestes escolten la seva veu”. (Recordeu el  paràgraf final d’Isaïes: el bon pastor. Com ell, així nosaltres).

                                               “En acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a “acompanyar”. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i prolongats que siguin. Coneix esperes llargues i aguant apostòlic. L’evangelització té molt de paciència, i evita trencar els límits”.

                                               “Fidel al do del Senyor, també sap “fructificar”. La comunitat evangelitzadora sempre està atenta als fruits, perquè el Senyor la vol fecunda. Té cura del blat i no s’amoïna per la cugula. El Sembrador, quan veu despuntar la cugula enmig del blat, no té reaccions queixoses ni alarmistes. Troba la manera que la Paraula s’encarni en una situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que aparentment siguin imperfectes o inacabats. El deixeble sap donar la vida sencera i jugar-la fins al martiri com a testimoni de Jesucrist, però el seu somni no és omplir-se d’enemics, sinó que la Paraula sigui acollida i manifesti la seva potència alliberadora i renovadora”.

                                               “Per últim, la comunitat evangelitzadora joiosa sap “festejar”. Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas endavant en l’evangelització. L’evangelització joiosa es torna bellesa en la litúrgia enmig de l’exigència d’entendre el bé. L’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls donador”.

                                               Després d’aquest pla programàtic respecte a un acció evangelitzadora de l’Església d’avui, entenem tot el que són anticipacions, el que són les identificacions amb els pre-cursors d’avui, que hauríem de ser tots i cadascun dels cristians que hem d’obrir pas a la veritat del misteri del Déu fet Home, sabent que nosaltres passem davant  “d’ofici o de ministeri”, perquè la gràcia de la fe pugui obrir-se camí amb l’acció pròpia de Jesús. Som indispensables, necessaris, en el poc que puguem. Ja sabem que el Senyor passarà darrere i sanejarà, enriquirà, embellirà aquests petits passos d’uns multiplicats “Joans precursors” que aplanaran camins, els faran transitables a la vinguda inesperadament esperada, sempre dins del misteri. Jesús ens necessita abans que Ell es faci present. Quin Advent més intens i més fructífer que ens espera ja a partir d’ara, d’ara mateix! “Vés, que ho sentin les muntanyes./ Digues-ho ben fort per tot arreu./ Vés! Que ho sentin tots els homes:/ He vist el meu Senyor”. Crec que invitant a llegir i a per assumir el contingut d’un d’aquests llibres de Torralba –llibreters de Déu que som, que suggereixen, que comenten, que posen a les mans cosa fina!!:  “Jesucrist 2.0” o bé aquest que és novetat: “Creients i no creients en terra de ningú” que seria com Jesucrist 4.0, per dir-ho d’alguna manera. Que us aprofiti! L’Església és un joiós ADVENT permanent...
Diumenge segon d’Advent (dia dels “precursors”) 10 de des. 2017  Sabadell