diumenge, 28 de maig de 2017

Homilia del diumenge 28/05/2017 del P. Josep Mª Balcells

“US  GLORIFIQUEM”

                                               Si hem seguit verset a verset els evangelis corresponents a aquesta setmana passada i a l’anterior totes elles plenes dels capítols, des del 14 fins al 17 de l’evangelista Joan, escrites a les darreries del segle primer, plenes d’enyor per la partença del Mestre, Jesucrist, Messïes i Senyor, però entusiasmats,  perquè la glorificació que el Pare ha donat al seu Fill ha posat aquest punt de culminació  gloriosa a la seva missió terrena. Estem als moments d’intimitat entre Jesús de Natzaret i els seus apòstols més intensos mai escrits abans. Ara, gairebé com a síntesi, veiem que Passió-Mort-Resurrecció-Ascensió formen una unitat. L’Ascensió és presentada de manera distinta segons el evangelistes Mateu i Lluc ( aquest en dues versions: entre el final del seu evangeli (Lc 24, 50-53) i justament a l’inici del llibre dels Fets dels apòstols, continuació del seu evangeli, amb el qual formava unitat, segons el mateix Lluc ho consigna (Fets 1, 1-11). Mateu per la seva banda recull un altre relat que també clou així el seu evangeli (Mt 28, 16-20). Deixant de banda la diferent escenografia (en Mateu a Galilea i Lluc prop de Betània, als afores de Jerusalem), el que més importa és que els apòstols  tenen consciència de que són enviats a prosseguir la missió mateixa de Jesús, per a  la qual els donarà l’efusió del mateix Esperit que guià Jesús, i el poder de fer les obres que Ell feu, àdhuc de més grans... A partir d’aquesta teofania, molt semblant en els Fets a la pujada al cel del profeta Elies, que es narrada amb una picardiosa estratagema del seu servidor el profeta Eliseu, quan simbòlicament recull el mantell d’Elies, per significar que en rebia el mateix esperit profètic. Us invito a donar-hi una ullada. És un passatge preciós, narrat a començament del Segon Llibre dels Reis (1 i 2).  

Resultat d'imatges de ascension del senyor                                               L’Ascensió, teològicament, és el reconeixement públic que fa el Pare de la divinitat de Jesús. Els termes de glòria, glorificació volen dir que després de la submissió que com a Fill fa al Pare, aquest li ha reconegut l’execució fidel del designi primigeni de Déu envers els seus fills. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. Ell ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En ell heu cregut i esteu marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria.(Ef.1, 1-14) Text preciós que faig servir sovint  com a pregària.

                                               Els que som més o  menys assidus a la Lectio Divina, segons invitació feta, des del Concili fins al papa Francesc en La Joia de l’evangeli (nn 174 i 175), hem pogut gaudir aquests darrers dies, llegint aquestes pàgines inspiradíssimes de l’evangelista Joan, en una context íntim, adreçant-nos Jesús uns mots de comiat i de partença, però amb la consolació de que es mantindria no sols a prop, sinó dins de nosaltres! Ho llegim al final de l’evangeli d’avui, de Mateu, enllaçant terra i cel. “Jo seré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Ho corroborem amb la col·lecta, que com sempre, està plena d’emoció: “Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, també és la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.

                                               Tots els salms, cal pregar-los : el 28, 29, 30, 47, 91, 96, 103 i altres, enalteixen el Déu d’Israel (acció d’enlairar, per això diem de Déu que és l’Altíssim). Entre ells, el seguit que cantem en l’himne Glòria hi fa presència ennoblida. Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies”, precisament per la vostra immensa glòria. Pregària aquesta del segle IV. És una joia de la nostra litúrgia i un no sap si hi parem degut esment a la seva bellesa i a la seva antigor.

                                               “Jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi i jo en vosaltres. Tot el que demanareu en el meu nom, jo us ho donaré, perquè el Pare sigui glorificat en el Fill. L’Esperit em donarà glòria, perquè ho rebrà de mi. Sortí del Pare i he vingut al món. Ara deixo de nou el món i torno al Pare. Jo l’he glorificat a la terra, portant a terme l’obra que em va encomanar de realitzar-la. Ara, Pare, glorifica’m tu, al teu costat, amb la glòria que tenia a prop teu, abans que el món fos. Pare, que els qui m’heu donat, vull que estiguin on jo estaré, també hi estiguin en mi, per a que contemplin la meva glòria, la que tu m’has donat. Perquè m’has estimat abans de la creació del món. Pare just , el món no t’ha conegut, però jo sí que t’he conegut i aquests han conegut que tu m’has enviat. Jo els he donat a conèixer el teu nom i els hi seguiré donant a conèixer, perquè l’amor amb què tu m’has estimat estigui en ells i jo en ells”. Paraula de Déu! Així acaba el capítol 17, deixant-nos l’embriaguesa de les certeses que hem posat en Jesús. El capítol següent enfila passió endavant... Nosaltres ja estem confortats i podrem reviure la passió que en Joan és la de Crist Rei. Com a teló de fons: la Resurrecció!

                                               Ara, em penso que podem concloure aquestes reflexions en previsió de la vinguda de l’Esperit Sant de la forma que el P. Vives també conclou el seu llibre i veurem per què el va titular com ho feu. “Si sentiu la seva veu. Exploració cristiana del misteri de Déu:

                                               “Un passatge del Deuteronomi expressa potser millor que cap altre quina és la relació de l’home amb Déu. L’autor evoca la gran teofania de l’Horeb: “Recorda’t del dia que estigueres davant Jahvè, el teu Déu, a l’Horeb... Vosaltres us atansàreu i us quedàreu al peu de la muntanya; i la muntanya era tota en flames... Aleshores Jahvè us parlà d’enmig del foc. Vosaltres sentíreu el so de les paraules, però no veiéreu cap figura: res més que el so. I Ell us promulgà el seu pacte encomanant-vos que el guardéssiu. Les deu paraules...” (Dt 4, 10ss).

                                               “Déu és com una veu sense figura. No en podem tenir un coneixement directe, amb conceptes o imatges propis, perquè no pot ser encabit en cap concepte o imatge. Però ens interpel·la sempre, com una veu infinita des del núvol, a “ser el seu poble”, a ser homes en comunió i en fraternitat lliure, observant el seu pacte, que és tot Ell oferta gratuïta d’Ell mateix, i tot Ell exigència de responsabilitat per a la nostra llibertat. És així, reconeixent aquesta veu de l’Infinit incognoscible, que ressona sempre i arreu, com podem arribar a conèixer el que veritablement som nosaltres, cridats a depassar-nos sempre i a ser, per do de Déu i a la vegada amb responsabilitat nostra, “poble de Déu” i “fills seus” lliures, i no esclaus d’un món fatal o absurd, o , el que és pitjor, esclaus els uns dels altres”. “Glòria a vós, oh Crist Senyor, que ens heu donat la vida. Que la Paraula vostra resti sempre en el nostre cor.”

                                               Jesús ens ha deixat i al mateix temps ha retornat a nosaltres amb veu i sense figura. L’Esperit hi és sempre –paraula de Déu!-. Si estem atents, el sentirem alenar amb una veu somorta, que no imposa però que s’insinua i que pot arribar a proferir clams de pregària, si escoltem veritablement. El bisbe Alberto Iniesta fa aquest comentari en el seu llibret “L’Esperit Sant, cor de l’Església”. “Preludi: el regal de Déu.   “Jesús havia deixat els deixebles i apòstols/ perfectament modelats, però fràgils;/ pintats i acabats, però grisos,/ sense colors, sense brillantor, sense coure./ Ara, quan passen pel forn/ del foc de l’Esperit,/ en surten completament transformats,/ valents, decidits, lúcids, entregats/ a defensar la causa i el nom de Jesús,/ proclamant-ne la vida i la paraula,/ transmetent-ne l’amor, aixecant-ne l’obra,/ enfonsada en el sepulcre, fracassada en la creu,/ cridada a il·luminar el món sencer amb la seva llum./ El regal que Jesús havia promès/ era el mateix Do de Déu entre Ell mateix,/ l’entrega mútua entre el Pare i el Fill,/ Amor dels amors, Esperit diví,/ que se’ns dóna com a amor perquè estimem,/ se’ns dóna com a do perquè donem i ens donem”.

Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 28 de maig del 2017.  Sabadell                                            

dissabte, 20 de maig de 2017

Homilia del diumenge 21/05/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’EFUSIÓ  DE  L’ESPERIT

                                               La paraula efusió gairebé la tenim en ús exclusiu els cristians, precisament en el significat que el diccionari de l’EIC, posa en segon terme com a “acció de comunicar abundantment d’un do”. Accepció aplicable d’una forma especial a la “inhabitació” de l’Esperit Sant en els nostres cors, que -segons ens diu Joan- és font d’”una joia que ningú no ens la podrà prendre”. Accepció, aquesta, que es complementa amb la primera amb el significat d’”Escampar-se”, com oli perfumat baptismal, posem pel nostre cas; i, a més, dóna com a tercera “entrada”: la de la“manifestació càlida dels sentiments afectuosos”. Tot, tot encaixa, donant sentit ple a la presència i acció permanents de l’Esperit. Jo li dono, doncs, a l’expressió efusió, la meva preferència, emprant-la com a capçal de les meves paraules, per la consonància amb el text literal de l’evangeli d’avui. Ja hi anirem entrant poc a poc... Ben en contrast  amb els textos del dia litúrgic de la Pentecosta, que suposen una “irruència”, una “irrupció” física que fa que sigui viscuda o descrita com una mena de terratrèmol, i que porta a una commoció, que es viu de fora a dins. I que, àdhuc podrà ser llegida per persones alienes al fet, com una embriaguesa col·lectiva... (Fets 2, 1-46). Més en consonància aquesta presentació amb la de la Festa de Pentecosta semblant a la de les manifestacions en els profetes, o bé també amb la “sacsejada espiritual” que els ancians reberen amb la comunicació de l’Esperit, present en Moisès (Nu 11, 24).

                                               Avui, les expressions litúrgiques de l’evangeli són de predicció, de promesa, o bé ja aplicades als creients d’ara, com tu i jo, amb moltes resurreccions viscudes al cor, amb una experiència vivencial de l’Esperit Sant, dolça, suau, com d’un saltiró de riuet als seus inicis, o a penes, si voleu, com un filet d’aigua que “regala” de molt endins com d’una font boscana que “salta” (quina evocació més personal!), que alegra el cor i sadolla la set, refresc de la cara i tot -de divina “mullena”-, després d’una caminada fatigant entre boscúries. Com hi canten les paraules de Crist a l’evangeli d’avui, que és la versió del Pentecostès suau –goso dir del què el cristià té o pot tenir en el dia a dia, quan l’Esperit Sant amara de sentits i de gustos familiars i propis, experimentats vegades i vegades! La intimitat amb Déu, Esperit, “us enviaré un altre Defensor, l’Esperit de la veritat perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. “El món -en el sentit d’allò que s’oposa a Déu, el pecat- no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de coneixe’l, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està a dins de vosaltres...”. Us és familiar, sí o sí?

Imatge relacionada                                               El p. Vives, ja coneixeu l’obra a què faig referència de fa pocs dies, en parlar de la culminació de la Pasqua, farà una distinció fonamental entre la Pentecosta com a fet, esdeveniment important, inaugural en la Història de la naixent Església, narrada en tota mena de detalls en Fets (2, 1-13) i amb la continuació del discurs primer de Pere (2, 14-36), que promou una primera conversió massiva!), això d’una part i la vinguda particular en el cor dels creients, d’una manera discreta però “envolvent”, que s’obrirà pas d’una faisó suau; durant anys en som inconscients, des del baptisme fins al dia en què des de dins, i com una “sorgent” reclamarà atenció, reflexió, contemplació, admiració i efectivitat, i esdevindrà com una Pentecosta personal, que ja no tindrà aturador... No és potser ara, amic lector, el moment precís de “rompre aigües” i de deixar-nos conduir per aquesta “dolça Llum”?  Seria com una experiència “nova”, singular, de ser “rebatejats en Esperit i en Poder”! “Mou, Senyor,  mou la meva ànima; oh, mou-la, Senyor! Tan fort que jo trontolli, tan suau que jo reposi, tan dins que un dia estimi, oh, mou-la, Senyor”.

                                               Escriu el P. Vives: “La revelació de Déu no s’acaba amb el fet d’enviar i lliurar el seu propi Fill com a prova i penyora del seu incondicional amor de solidaritat amb la humanitat, que pateix les conseqüències del pecat. Ni tan sols s’acaba amb el triomf de Déu que, quan els homes pecadors fan morir el seu Fill, mostra que el seu amor és més poderós que la malícia dels homes i el ressuscita. La revelació de Déu prossegueix amb l’efusió del seu Esperit al món, que continua i actualitza permanentment l’obra de Jesús; que és capaç de transformar-nos de pecadors i enemics de Déu en fills semblants al Fill, capaços de fer-nos viure “amb els mateixos sentiments de Crist Jesús” (Fil 2, 5), que són els sentiments de plena i rendida filiació envers Déu-Pare i de compromesa fraternitat envers els homes”. “La força de Déu que en Ell s’havia manifestat continuava actuant en el món. La manifestació de la força de Déu no s’havia acabat amb la desaparició de Jesús de l’escena terrestre; ara es manifestava com “Esperit”, és a dir, no a través d’una persona humana que convivia amb ells i que podien veure i tocar, sinó per una acció divina tota interior que els transformava des de dintre: era com una nova forma de presència de Déu, en continuïtat amb la presència divina que havien descobert en Jesús. Jesús se’n va, però queda en nosaltres el seu  Esperit (tercera Persona de la Trinitat, el que ja el movia a Ell) i que fa realitat el Regne que els deixebles havien esperat, encara que, això sí, d’una manera ben diferent de com l’havien imaginat. L’Esperit  continua i duu a terme l’obra començada per Jesús: fer-nos fills del Pare i germans els uns dels altres. D’aquesta manera l’Esperit “dóna testimoni” de Jesús”.

                                               “L’última profunditat de l’ésser de Déu revelat en la actuació en aquest món només es descobreix a partir de l’efusió de l’Esperit. L’Esperit és la donació lliure als homes de la vida mateixa de Déu, que és una vida de comunicació total d’ésser consumada en l’amor i com a amor..” “La donació de l’Esperit segella així i consuma l’aliança de Déu amb l’home, que era el projecte inicial de Déu (Ef 1, 9). L’afirmació de Déu, lluny de disminuir l’ésser de l’home, revela, ben al contrari, la màxima dignitat i les màximes possibilitats de l’home com a ésser estimat de Déu, i per això constituït, en llibertat i responsabilitat, com a fill de Déu. Tot home resulta així com carregat amb un valor absolut, que el fa digne d’amor i de respecte, ja que és Déu mateix qui l’estima i el respecta. “El que feu a un d’aquests a mi m’ho feu”. Déu identificat així amb l’home, donat a l’home en el Fill i en l’Esperit, no sols no resulta una realitat alienadora i esclafadora, sinó que constitueix el fonament de la dignitat absoluta de l’home –de tot home-. En Jesús, Déu s’ha volgut identificar amb tots i cada un dels homes: pel Sant Esperit  d’amor, Déu els vol fer entrar en comunió amb la seva vida. És per això que tot home ha d’ésser respectat amb el respecte absolut que mereix el mateix Déu. I és per això que tot home té l’exigència i l’esperança de realitzar la seva vida amb la plenitud de sentit que té la mateixa vida de Déu, que li ha estat lliurement i generosament comunicada”.

                                               “D’altra banda, aquesta generosa autocomunicació de Déu als homes a través del seu Fill i del seu Esperit, és el que manifesta les pregones profunditats del mateix ésser de Déu. Déu no és el transcendent incomunicable, sinó l’Amor i la Vida que, encara que plenament autosuficient, és capaç d’estimar i donar  vida, àdhuc fora de si mateix i d’entrar en total comunicació i donació amb l’objecte del seu amor. La consciència cristiana haurà de meditar molt encara sobre tot el que això significa, i segurament mai  no ho acabarà de copsar. Però ja no podrà renunciar a la paraula de Joan com a expressió suprema de la revelació divina: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu té envers nosaltres, i hi hem cregut. Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu” (1 Jo, 4, 16).

                                               Acabem de rebre una lliçó del P. Vives, ja traspassat. Que ell des del Regne, segur que agraeix; i de la què nosaltres ens en sentim deutors. ¿Per què fer un intent de síntesi del què un creu necessari d’anar-hi pensant, pregant i fent que esdevingui veritat i vida en nosaltres, si es pot manllevar del que ja ha estat dit i molt ben dit, com és el del nostre cas?  Són fragments només del que ell escriu al capítol XI. Déu Salvador, en l’efusió de l’Esperit, que al mateix temps forma part del bloc “Jesús: Déu ve a cercar el que havia perdut”. Tot, ho recordem, de l’Exploració cristiana del misteri de Déu, que dóna com a explicitació de tema cabdal del seu Llibre.
Diumenge, VI de Pasqua, 21 de maig del 2017.  Sabadell

dissabte, 13 de maig de 2017

Homilia del diumenge 14/05/2017 del P. Josep Mª Balcells

TESTAMENT  I  COMIAT

                                               Estem arribant a la culminació de la Pasqua, amb un fort, convençut  al·leluia al cor i als llavis; i ara encetarem les tres últimes setmanes del cicle pasqual i jo us voldria demanar que ho féssim com un tot de preparació per a la vinguda de l’Esperit Sant el dia de Pentecosta o Pasqua Granada, amb la consciència viva de demanar precisament els fruits de l’Ànima i Alè de l’Església i si voleu també dels dons de l’Amor de Déu fet persona, presència “amiga i amada”. Dels fruits (en el text paulí en parla com si fos un de sol, diversificat però: un “raïm”. Troballa!: interactuen; van donant-se les  mans; l’un, suposa els altres!) en trobareu una mostra que acostumo a recomanar en (Ga. 5, 22-23, 25): “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”. Acaba aquesta enumeració, pausada, amb una invitació que ens fem mútuament: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. (A peu de pàgina hi trobareu moltes més referències “al Fruit de l’Esperit”) En relació als dons (=gràcies) que són: l’esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de fortalesa, de coneixement, de pietat i de reverència pel Senyor”, pertanyen en plenitud al Crist, Fill de David, com a característiques pròpies del Messies que vindrà. (Is. 11, 1-2); en el baptisme de Jesús es manifesta “l’Esperit de Déu que venia damunt d’Ell. I una veu digué des del cel: “Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut” (Mt 3, 16-17). “Completen i perfeccionen les virtuts cardinals i teologals d’aquells que els reben. Fan els fidels dòcils a obeir amb promptitud les inspiracions divines” (Rom 8, 14, 17). “Ningú no pot dir: Jesús és el Senyor, si no és sota l’acció de l’Esperit Sant” (I Cor 12, 3). “Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: Abbà, Pare” (Ga 4, 6). Aquest coneixement de fe només és possible amb l’Esperit Sant. Per estar en contacte amb el Crist, cal, primer de tot, haver estat atret per l’Esperit Sant. És Ell qui ens ve a trobar i desvetlla en nosaltres la fe. Pel nostre baptisme, el primer sagrament de la Fe, la Vida, que té la font en el Pare i, ens és oferta en el Fill, se’ns comunica íntimament i personalment per l’Esperit Sant dintre de l’Església” (Cat. Esgl. Catòlica: 683).

                                               Amb el propòsit, ja esmentat darrerament, de promoure la utilització directa de la Bíblia (usarem sempre la BCI), fins al punt que ja sigui un hàbit consolidat en la nostra vida espiritual, durant aquestes tres setmanes vinents aconsellaríem de tenir-la, la Bíblia, oberta pels capítols 14-17 de Joan. Fer-se un punt de lectura que s’ hi consignés “Jo soc el camí, la veritat i la Vida”, i afegir-hi un gerret amb una flor, per dignificar aquesta presència “actuant”de la Paraula de Déu. Entronització, que ja he vist en alguna llar, com es va fer ja en el Concili Vaticà II. Aquesta modesta acció ens pot recordar durant aquesta vintena de dies que l’Esperit ens anirà portant a un progressiu aprofundiment del misteri de Crist: “Sense l’Esperit, no és possible de veure el Fill de Déu i ningú no pot acostar-se al Pare, perquè el coneixement del Pare és el Fill, i el coneixement del Fill de Déu és fa per l’Esperit Sant” (St. Ireneu).

Imatge relacionada                                               Ja sabeu de la meva afecció de tants anys i cada vegada més valorada i aprofundida (així ho espero!) de l’evangeli de Joan, i de forma més intensiva d’ aquests capítols, del 14 al 17 -ambdós inclosos-, en els que Joan condensa tota la seva experiència de tracte espiritual fi i d’amistat amb Jesús. La litúrgia ens permet el privilegi d’anar “brodant” aquests capítols al llarg d’aquestes setmanes, abans de Pentecosta. Ara és l’hora de fer fruitar tota la densitat de l’experiència pasqual, d’anar-ho fent, dia a dia, on tots els evangelis són precisament trets d’aquests capítols. Podeu seguir-los d’un a un, a partir de “Paraula i Vida” o bé de “La Missa de cada dia” o a partir dels Fulls Dominicals. De fer-ho amb assiduïtat aquests dies, penso que se’ns pot esperar que aquesta Pentecosta pugui esdevenir un vertader esclat i irrupció, com els experimentats per Maria i el Dotze. Tots hauríem de fer un “Rescat” de la presència i acció de l’Esperit Sant, massa oblidat pels cristians. Penso que amb només una vigília no n’hi ha pas prou: Siguem agosarats! En proclamar el Credo, posem-hi tot l’èmfasi possible en dir Crec en l’Esperit Sant!

                                               Procuraré fer un intent d’escripturar aquesta conversa íntima de Jesús amb els seus, bo i sintetitzant-la en aquest TESTAMENT que s’hi inclou, particularment en aquests capítols de Joan, que em semblen ben bé el nucli de les experiències a què ens crida Jesús, abans de donar-se voluntàriament al sacrifici de la seva vida i missió, rebudes del Pare. Pas de la Resurrecció al retorn de Jesús al Pare i l’efusió de l’Esperit sant promés!

                                               Abans, cal posar com a actitud confiada els nostres esperits a allò a què ens insta Jesús, sabent i dient que queda poc per compartir aquella companyonia de què feia honor i gràcia Jesús d’estar amb els seus deixebles: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. D’aquí a poc temps no em veureu, però vaig a preparar-vos estada, perquè quan tornaré us prendré amb mi, perquè també allà on jo estic, també vosaltres hi estigueu”. A la tristesa d’un moment se succeirà una gran alegria. “I la vostra alegria ningú no us la prendrà”. Paraules d’emocionant COMIAT. Entrem-hi com qui entra a la cambra més retirada: “tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. Potser ens pot ajudar –penso- aquest llibret de Pablo d’Ors. “Biografia del silencio”, com a eina d’immersió en Déu.  Intentem-ho:

Esborrany de característiques d’un possible TESTAMENT de Jesús:

            - “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres, tal com Jo us he estimat”. Ho repeteix diverses vegades.

            - Jesús es manifesta com el punt central de la nostra fe. El Credo en ell comença i en Ell acaba. Per, amb i en Jesús, Déu i Home, tot el misteri de Déu se’ns va desvelant poc a poc...  Mai n’experimentarem prou. És misteri.

            - “Veient-me a mi, veieu el Pare”.

            - “Jo soc el camí, la veritat i la vida”.

            - “Us donaré un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Us farà recordar tot el que Jo us he dit i us ho farà comprendre. L’Esperit de la Veritat, que procedeix del Pare, i que jo us enviaré des del Pare. Ell donarà testimoni de mi. Us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi si me’n vaig, us l’enviaré. Us conduirà cap a la veritat plena. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho rep de mi. Quan vindrà, posarà en evidència pel que fa  al pecat, la justícia i la condemna”.

            - “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi. És el Pare, que estant en mi fa les seves obres. Qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans”.

            - “Jo guardo els manaments del meu Pare, i em mantinc en el seu amor”.

            - “I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré”.

            - “Jo soc el cep veritable, vosaltres les sarments. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Aquell que està en mi  i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podeu fer res”.

            - “La glòria del Pare sou vosaltres”.

            - “Tal com el Pare m’estima,  també Jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”.

            - “Jo us dic amics, perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare”.

            - “Soc Jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit”. “Sereu testimonis de mi”. “Jo els he confiat la teva Paraula; consagra’ls en la veritat, que és la vostra paraula”. La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable. Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres”.

            - “Vosaltres heu estat presos del món pel meu Pare i me’ls heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres”.

            - “Jo no estic sol, perquè el Pare és en mi”.

            - “Prego pels qui creuran en mi, gràcies a la seva Paraula”.

            - “Us ho ben asseguro: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra joia serà completa”.


                                               Intenteu-ho també vosaltres. Serà fruit de la “lectio divina” d’aquests dies. Els beneficis tenen garantia de Jesús:
Diumenge V de Pasqua, 11 de maig del 2017.   Sabadell                                                             

dissabte, 6 de maig de 2017

Homilia del diumenge 07/05/2017 del P. Josep Mª Balcells

JO  SOC LA  PORTA

                                               Avui, deixaré de banda el tema del “Bon Pastor”, no perquè no sigui ben entranyable, però com que ja l’hem pres en consideració tantes vegades, m’abelleix de mirar d’introduir-me un xic en el simbolisme de l’expressió de Jesús en l’evangeli: “Jo soc la PORTA”. Diuen els entesos que l’àmbit dels simbolismes és el més apropiat com a expressió de la religió i de la poètica. Sense més, prenc el llibre de J. Vives, titulat “Si sentiu la seva veu... (Exploració cristiana del misteri de Déu) i hi llegeixo: “El símbol és el mitjà que emprem habitualment per identificar el que pròpiament no podem expressar... El fonament el símbol va a raure en el fet que qualsevol realitat mai no s’esgota en sí mateixa, sinó que expressa al mateix temps la connexió, semblança o dissemblança, coherència, dependència, etc., amb tots els altres éssers i amb el fonament de tots ells... En definitiva, el símbol és quelcom que té un “significat” més enllà del que pròpiament i directa és donat en el “significant”. Per això, es converteix en el mitjà natural de referència i d’identificació de qualsevol “més enllà”, de qualsevol “transcendent”, de qualsevol cosa que ultrapassi el que és immediatament donat. Les religions intenten, doncs, d’identificar Déu mitjançant diversos sistemes simbòlics. En tot esquema simbòlic podríem dir que s’hi amaga com una afirmació i una negació simultànies i dialèctiques.  El símbol és un mitjà per referir-nos a l’incognoscible, per intentar d’identificar-lo d’alguna manera. Ara bé, mai no l’identifiquem en la seva realitat pròpia: en la seva realitat pròpia, Déu roman essencialment incognoscible. La identificació s’obté només d’una manera indirecta, com Allò denotat, connotat, referit, implicat indirectament per terme simbòlic... Però d’alguna manera allò que és simbolitzat és realment present en el símbol com a realitat oberta, és immanent a ella. És immanent com a transcendent, en una mena de dialèctica inextricable, però verament significativa”. Ha estat llarga la citació, però la trobo necessària per a endinsar-nos en els diferents símbols utilitzats pel mateix Jesús al llarg dels evangelis i per tant amb el desig de veure-hi més i més... Ho he dit moltes vegades que no es pot ser cristià sense ser o sentir-se com a poetes. Si  no sabem transcendir, si no sabem acompanyar les transcendències amagades en “les immanències de perla”, si no sabem meravellar-nos, de sorpresa en sorpresa –allò del poeta “ales i arrels”- no podrem sospitar/besllumar res de la FE, i menys de DÉU. “Deu-me la fe dels poetes... pot ser el que em manca a mi”.

Resultat d'imatges de puerta abierta                                               Sembla com que ha passat com inadvertida aquest intimíssima al·legoria de Jesús identificant-se com a la PORTA. Jo la trobo deliciosa: cal veure que és el llindar del dedins i del de fora; del conèixer-se com de casa: veu, rostre, cor o “aparta’t, no et conec”; de l’aixopluc o de la intempèrie; del brogit o del silenci, del carrer i de la casa, de la llar i de la família o del no-ser ningú; del ser estimat o del ser un desconegut, del ser esperat o de la visita molesta, intempestiva. És frontera, és separació; és rebedor o alcova (Ai, “Subida al Monte Carmelo!). Ai, passi, passi o no ser rebut; Ser besat o “vosté dirà?”; ai, o confusió o dolç misteri: “quedéme i olvidéme” o “torni vostè, demà”; o franquejar o obstaculitzar; entrar o “no passar”. Jesús contraposa la seva esplèndida obertura de pensament, paraula i obra al tancament i la ceguesa dels fariseus. Recordeu que aquest passatge ve a continuació de la curació del cec de naixement... Amb tota aquella aspra “persecució” d’aquell aleshores “nou-vident!”.  Hi ha un deix de tristesa en el que diu Joan, a continuació: “Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava”.  I a continuació, ve aquesta al·legoria que es descabdella en un rusc de significacions: Jo Soc la PORTA!  Seguida, a més i més, d’un semitisme, Joan hi afegeix: “podran entrar i sortir a pleret, amb plena llibertat”. I portat per la contraposició amb ells, morts-vivents, afirma que ell és la VIDA donada per a tots, àdhuc per a ells mateixos, si és que un dia, oh ventura!, s’adonen que la porta roman oberta de bat a bat... Déu no tanca mai la porta, si de cas, potser la trobarem lleugerament ajustada, sempre franquejable, sempre.

                                               Així, el primer que se m’acut és tot un raïm de referències  bíbliques a l’entorn de la porta: D’antuvi, trobo aquella frase: “El qui demana, rep; qui busca, troba; a qui truca se li obre”. Recordem que aquesta invitació forma part del Sermó de la Muntanya i que és dins del context del tema sobre la pregària i la confiança en Déu, “que escolta sempre la pregària des seus fills”. En nota al text, de Mateu (7, 7-8) en el BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) s’hi donen aquestes cites que explanen el tema. Recordeu que, des d’ara, us invito a cercar les referències: Mt, 18, 19; Mt 21, 22; Lc 18, 1-18; Jn 14, 13; Jn 15, 7; Jn 16, 23, I Jn 3, 22; I Jn 5, 14-15. Introduïm, sisplau, aquest bell costum. Poc a poc...

                                               Més referències que em surten al pas: La paràbola de les verges assenyades (Mt 25, 11). En Lc 11, 5a-13, el truc de nit, i la importuna perseverança; els criats a l’espera de l’arribada de l’amo, per obrir-li la porta en pic arribi (Lc 12, 35-48); l’entrada al Regne de Déu: per la porta estreta (Lc 13, 22-30); quan vagis a pregar entra i tanca la porta (Mt 6, 6). La esplendent i mistèrica  entrada del Verb en humanitat (en la carn) dirà significativament el pròleg de Sant Joan (Jn 1, 11- 14): “Ha vingut a casa seva i no l’han rebut. El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat (en sentit literal: “ha plantat una tenda”) entre nosaltres. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Es pot ben dir que tots els evangelis es contenen en aquesta expresssió de Déu en Jesucrist, que ha obert casa a tothom qui truca, sabent que la -diguem-ne magna paràbola- de la PORTA, té acollença, aquí i ara; i també en les estances del més allà (Jn 14, 2-3). Som fills de Déu, ens trobarem amb les portes sempre patents. Som de la família de Déu. Casa seva és casa nostra; casa nostra és casa seva. Senyor truco esmarrit: “Ave Maria Puríssima”. Es pot? Endavant i no tanquis la porta que n’han de venir més i més i més...!

                                                           Des del primerenc digues: JO SOC EL QUE SOC   quan Moïsès demana al Déu aparegut a la Bardissa en nom de qui ha d’anar al Faraó per obtenir la sortida dels israelites al desert, a les diverses identificacions que fa Jesús de si mateix als evangelis, n’hi ha tot un pom de roses: JO SOC el pa de vida, el pa baixat del cel,  la llum, la porta, el bon pastor, el Fill de Déu, el fill de l’home; la resurrecció i  la vida; el camí, la veritat i la vida; el cep. Fins a vint-i-sis vegades surten aquestes al·legories només en l’evangeli de Joan.
                                                           “Conduïu-me, dolça LLUM,
                                                           a través de les tenebres que m’encerclen,
                                                           conduïu-me, vós, sempre més endavant!
                                                           La nit és fosca
                                                           i sóc lluny de la llar:
                                                           conduïu-me, vós, sempre més endavant!
                                                           Guardeu els meus passos.
                                                           No demano pas de veure ara
                                                           allò que cal veure més enllà:
                                                           només un pas plegats
                                                           ja és prou per a mi.
                                                           No sempre he estat d’aquesta manera
                                                           i no sempre he pregat,
                                                           perquè em conduïu, vós, sempre més endavant.
                                                           M’agrada de triar i veure el meu camí; però ara:
                                                           conduïu-me, vós, sempre més endavant!                                                                                          El vostre poder m’ha beneït tan llargament:
                                                           segurament encara
                                                           sabrà conduir-me sempre més endavant,
                                                           per la plana i per l’aiguamoll,
                                                           damunt el roquissar abrupte i l’ona del torrent
                                                           fins que la nit se n’hagi anat
                                                           i en el matí somriguin aquests rostres d’àngels
                                                           que jo havia estimat fa molt de temps
                                                           i que, per un temps, havia perdut!
                                                           Conduïu-me, dolça LLUM,
                                                           Conduïu-me, vós, sempre més endavant!
                                                                                                                      John-Enry Newman
Diumenge IV de Pasqua, 6 de maig del 2017   Sabadell

diumenge, 30 d’abril de 2017

Homilia del diumenge 30/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  CAMÍ  D’ EMAÚS

                                               Aquesta escena o narració pasqual ve a ser com una permanent al·legoria, com una paràbola, diguem-ne, dels camins de FE, que una i més vegades emprenem tot defugint d’una Jerusalem de la menyscreença, camí on es van succeint, una a una, les “descobertes” de resurrecció, que es van produint a persones concretes, des de fa uns dos mil·lennis. Tot accés a la fe es va esdevenint des de les incerteses, des de les fugides, des de les febleses fins als “trobaments” (en diu Benet XVI), als “re-coneixements”, en dèiem la setmana passada, de Jesús Ressuscitat, primer en Ell; i després a cops de fe que es van arrelant més o menys vigorosos –en conseqüència- gairebé inefable conseqüència!- en la o les nostres pròpies resurreccions. Són contemporànies aquestes dues o moltes resurreccions: una –la de Crist-sempre; i la nostra, la que vivim o revivim a molts intents de major plenitud, que és dóna conjuntament a la d’Ell. Tot això, fins a les intuïcions teologals a que ens porta González Faus en el seu llibre La Humanidad Nueva del qual en donarem els “principis i fonaments” que conformen el seu assaig de Cristologia. Explicarà l’autor que “la Cristologia es constitueix per l’interacció d’una triple actitud: a) seguir el Jesús de qui la història diu que visqué a Palestina i morí crucificat; b) creure en Ell com a Ressuscitat i com a Messies de Déu;i c) acceptant tot el sistema de valors que aquests dos fonamenten”. Que s’il·luminen aquestes visions progressivament  a ulls de la FE; al principi mig entreobertes només, després -si s’esdevé- cobrant vigorosa des-velació, a poc a poc, a glopades, amb una sorprenent agudesa de FE, fent bona la dita d’aquell centurió que  li prega primer per interposició d’uns ancians jueus que li preguen per la curació d’un seu criat i després a través d’uns altres amics que diuen a Jesús en nom d’ell: “Senyor jo no sóc digne que entris a casa meva... digues una paraula i el meu criat es posarà bo; i li manifesta una fe inimaginable en un pagà, fins a tal punt que Jesús exclama: “Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe”.  Les possibilitats de creixença en la FE en  la nostra vida són incommensurables. “Si tinguéssim una FE tant de soca arrel i diguéssim a aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar al moment, sense dubtar-ne en el seu cor, us asseguro que li serà concedit”. Deixeu-me rubricar que  la fe és el detonant d’una vida, de resurrecció en resurrecció. Em quedo corprès amb tantes manifestacions de FE, narrades i exaltades en els evangelis... Si `pogués més, Senyor!
Resultat d'imatges de camino 
                                                 No tot queda aquí: el camí de la fe, que és la nota predominant de totes les pasqües i de totes les aparicions, es fa horitzó obert i es poden entreveure dimensions insospitades, sobretot si les visquéssim, segur de penetrar en el seu misteri i ens seus arcans.

                                               Tornem a les aigües fontals de la fe pasqual.

                                               La fe ens demana d’enrobustir-nos en la certesa de l’encarnació. Jesús és home vertader fins on miraculosament pot i deu arribar la seva humanitat! Jesús és home, no sé com dir-ho, arribant a la màxima expressió d’humanitat. De la sensació gairebé palpable de ser totalment un home, un més entre nosaltres, -Atenció que això és sorprenent!-: Del singular –tingut com un home qualsevol, que dirà Pau als Filipencs- passa a l’excelsitud de ser l’Home Nou que abasta i abraça en Ell tota la humanitat. Teilhard en dirà l’Omega en qui es configuren tots i totes, com a aspiració i com a plenitud. Ell, Teilhard en farà evolutivament i complexivament l’Alfa i l’Omega, principi i fi d’un procés i progrés a que tothom està cridat, vocació de tothom. Ell n’és patró de con-formació, de con-figuració, motllo, em queda massa petit, dir-ho així. “Imatge del Déu invisible,... tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell, Tot es manté unit gràcies a Ell, Ell és també el Cap del Cos (místic) que és l’Església, Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud”. (Quin sentit més inabastable tenen aquests TOT!)  Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. “Per això l’ha exaltat i li ha donat aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és SENYOR, a glòria de Déu Pare”. Tot el Credo s’ha configurat a l’entorn, i més, endins de la Persona de Jesús”. “Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell vosaltres vareu escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan us redimirà plenament com a possessió seva, i farà que siguem LLOANÇA DE LA SEVA GLÒRIA”. Les tres grans cristologies –de Filipencs, Colossencs i Efesis s’han fusionat per dir que Jesús de Natzaret ha esdevingut el Tot de la Humanitat Nova.

                                               La fe és la força i el motor de tota radical humanització, de tal manera, com ho expressa Pau, que sense la humanitat de Jesús no és ni seria concebible la divinitat. L’encarnació, en Jesús, no és només un “fet concret, puntual en la història, sinó que n’és el compendi, com si fos una nova creació i una humanitat nova. En Ell, exaltat i glorificat en Resurrecció, tot de tot hi queda inclòs i desclòs. Oh sorpresa, només perceptible per la FE, és en un camí de FE, que d’un filet de fe anirem trancendint, oh dignitat i desitjable dignació fins a l’abassegadora fe, de ser i de sentir-nos fills en el FILL.  Aturem-nos, aturem la sorpresa, oh i més oh! Crist ressuscitat serà per sempre l’Home Nou, el Paradigma, l’Home que empelta les nostres migrades humanitats, fent, d’una progressiva humanització personal, el camí de la nostra participada divinitat.

                                               L’Ecce Homo, sense ser-ne conscient Pilat, és la proclamació de la divinitat en el seu anorreament (passarà per ser “carn” de tortures, passarà per donar sentit a tots els abandonaments dels qui el neguen, dels qui sofreixen i no saben que Algú ha assumit tot abandó, tot el mal, ai! en què es debaten generacions de marginats, d’oblidats. El Bé de la redempció arriba fins a les arrels de tots els mals, pecats i defallences, els nostres, que aturats, impedits d’arrencada, per anys de fe inerta, ofuscada, feta un filet només, ja ho hem dit i una volta més ho planyem!  Oh, veiem com s’enfonsa i esdevé invisible la seva divinitat en el misteri de les nostres misèries, assumides per Ell fins a l’anorreament que hem pogut besllumar en la i en les Passions de Jesús fins al lacerant abandó humà de Jesús en la creu.

                                               La seva persona aplega l’abans i el després, el dedins i el de fora, les biografies  totes en la seva petita historicitat, en l’aquí i en l’allà, en cada filet de riu que “van a dar en la mar, que es el morir... allí los ríos caudales, los otros medianos y má chicos: allegados”, tots vessats en la humanitat-divinitat de Jesús. Ai, ens costa tant, de veure-ho així, donat que la nostra vivència existencial no té on agafar-se per veure’s una en Crist, sense deixar de ser ben pròpia i entrant en Comunió Universal amb el Crist Total! Ai, la Comunió dels sants i dels pecadors, com n’és de difícil de viure’s i encara més de gaudir-la. Més fe, més FE em manca; no sé viure la dignitat de la pròpia biografia en la engrandida, en la esplèndida Universalitat del Crist Ressucitat. Vàrem dir fer camí quaresmal per conèixer més i més el misteri del Crist; vàrem dir també i estem fent el camí pasqual dels “reconeixements” del Crist Total, fet Cap de l’Humanitat i de l’Església. Senyor, ajudeu-nos que tot ens ve massa ample massa inassequible la veritat última de que tot allò que és creat, està en la veritat última del misteri del Crist. “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent misteriós ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort (gran!) en la FE, Jo crec en Vós, bon Déu (Jesús), jo crec en Vós”. La fe és un do; doneu-me’n més i més de gràcia de FE.

                                               Ja el Vaticà m’ho ha dit més que a bastament: “El misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, ja que Crist , el Nou Adam, a) en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor; b) en el misteri de Crist glorificat; c)i  havent-se unit en certa manera en i amb tot altre home; d) li obre la seva sublim vocació, que no és més que divina; e) manifesta plenament l’home a l’home; f) i troba en Crist la font i la culminació de tota la humanitat” (L’Església en el món actual. N. 22).

                                               Seguirà el Vaticà II afirmant en el mateix document: “L’home cristià, conforme (con-format, con-figurat d’arrel) a la imatge del Fill, el primogènit (germans, doncs, d’Ell), rep les primícies de l’Esperit (posaré totes les cites incloses, en endavant: Rom 8, 23) i no solament Ell, sinó també nosaltres, que posseïm L’Esperit com a primícies del que vindrà; que gemeguem dins nostre (2 Cor, 5, 25), anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit (Filip. 3,  21), i tot ens capacita per dur a terme la nova llei de l’amor (Rom 8, 1-11). Per mitjà d’aquest Esperit, penyora de l’herència (Efes 1, 14), tot l’home queda restaurat interiorment (re-fet, re-nascut, re-generat)  fins que arribi la redempció del cos (Rom 8, 23). I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també ressuscitarà els vostres cossos mortals, per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres”. (Rom 8, 11; també:  Cor 4, 14). És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes tribulacions i àdhuc de patir la mort: però associat al misteri pasqual,configurat a la mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la RESURRECCIÓ”. (Filip 3, 10; Rom 8, 17).

                                               Alliçonats així a la menuda i en la filigrana de traç fi, ara reprendrem el camí d’Emaús, que és el camí que fem cada dia, camí de fe; ara esperarem que Crist se’ns faci company i li demanarem que ens obri els sentits del pensament i designi del Pare, a fi que ens beneeixi en Ell (Crist) amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. (Efes 1, 3). Visquem la Pasqua Total, com ens la desvetllat Pau i el Vaticà II. Mai no acabarem de penetrar les pregoneses del misteri de Crist, però l’atenció espiritual a la Resurrecció del Crist ens donarà unes perspectives fora de tota ponderació. Demanem un suplement de fe al Senyor, que prou falta ens fa, però de la fe que traspassa els vels de la revelació, per ser agraïts a la grandesa de la nostra vocació “divina”, com amorosament diu el Vaticà II . Senyor que hi vegi més i més! No en soc digne, ja ho sé, però voldria arribar més lluny, més a prop, més present a tocar, com diu Mateu, en tota persona humana, on hi pugui posar una mica d’amor...

                                               Així acaba el tractament en el Vaticà II del que és tota persona humana assumida pel misteri de la presència i acció del Ressuscitat en ella: “Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora de l’evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que havent arribat a ser fill en el Fill, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare!

                                               Seguim caminant pels camins d’Emaús, segur que per les intuïcions de la fe, se’ns farà trobadís Jesús caminant i sempre pelegrinant; i serà la nostra joia, fins a re-trobar-lo en plenitud en la fracció del pa. Bona Pasqua, una vegada més, i més encara!
Diumenge III de Pasqua, 30 d’abril del 2017.  Sabadell

dissabte, 22 d’abril de 2017

Homilia del diumenge 23/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

I  EL  RECONEGUEREN

                                               Estem vivint tota una setmana tan esplendorosa, tan plena de RESURRECCIÓ i ho fem així expansivament, perquè no ens hi cabia la celebració de la Pasqua en només un sol dia. Nosaltres, els que tenim el goig de la fe, anirem fent del “cada dia” un exercici de Resurrecció i de Vida, a fi de que, tot i gaudint-lo, l’anirem manifestant com a veritable “resurrecció” de la nostra pròpia vida. Tot se’ns torna Pasqua si aconseguim saber “re-conèixer” Jesús, ara com a Fill de Déu, no tan sols com a Fill de l’home: “Senyor meu i Déu meu”. Feliços els qui com Tomàs hem passat de la tossuda incredulitat a la inesperada joia de creure en Ell. Ai, bon Tomàs, ets molt semblant a nosaltres, tardans a entrar en la certesa d’un re-coneixement de Jesús per la FE. Benaurat el teu no voler creure per poder després veure Jesús, meravellosament ressuscitat, d’una manera definitivament nova. Entomo, Jesús, la teva recriminació. Perquè m’has vist, Tomàs, has cregut? “Feliços els qui creuran sense haver vist!”

                                               En aquest “exercici” de fe-amor anirem empeltant en la soca del nostre home vell el rebrot de la vida nova, la de Jesús ressuscitat. Oh, possible primavera permanent; no serà “un fet” o una nova realitat, fins i tant que no retrobem Jesús “en resurrecció”. No és el coneixement del Jesús al que hem tingut accés al llarg i ample de la seva vida moridora. L’hem de re-conèixer com a Ressuscitat, com a “aparegut” en Vida Plena, com a Fill primogènit del Pare, com ho creu finalment  Tomàs per nosaltres: “Senyor meu i Déu meu”.

Fem una repassada per la litúrgia de la Setmana de Pasqua:

* Dilluns (de Mateu): “Jesús els sortí al pas, i les saludà, dient-los: “Déu vos           guard”. Elles se li abraçaren als peus i l’adoraren. A Galilea em veuran”.

Resultat d'imatges de ressurreccio jesus* Dimarts (de Joan): “Li diu Jesús: “Maria”. Maria es gira i  li diu: “Rabuni!”, és a dir: Mestre!” Corre, deixa’m: A peus de Jesús com tantes vegades... Ves a trobar            els meus germans. Pujo al meu Pare que és també el “vostre” Pare”.

* Dimecres (de Lluc): “Si que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a         creure... Posat a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.     En aquell moment se’ls obriren els ulls i el “reconegueren”. Què n’és de difícil     obrir el ulls de la fe. Noteu dues expressions que han passat: o a la litúrgia   salmòdica: “Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia!”, o al partir el pa: símbol  tant de l’eucaristia com de la reunió pasqual a taula amb els deixebles, ja des de            bon principi: Comunió i memorial per excel·lència en el Ressuscitat i entre els germans.        Oh, Eucaristia dels millors reconeixements!

* Dijous (de Lluc): “Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria no acabaven de      creure-ho... Llavors els va obrir el ulls perquè comprenguessin. Vosaltres en sou             testimonis”.

* Divendres (de Joan): “És el Senyor”. Cap dels deixebles no gosava preguntar-li   qui era; ja ho sabien que era el Senyor”.

* Dissabte (de Marc): A Maria que els digué que Jesús vivia, no la van creure.        Als dos que se’ls aparegué com un desconegut, tampoc els van creure. En           reunir-se amb ells a taula (!) els reconvé pel seu persistent no re-coneixement.        Amb tot, els diu: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova”.

* Diumenge (de Joan): “Arribat el diumenge finalment cregueren. Tomàs fa de       contrapunt. “Si no veig. Si no fico...” Vuit dies més tard hi ha l’escena de           Tomàs. “Feliços els qui creuran sense haver vist”.

                                               La litúrgia ens ha preparat per fer un re-coneixement de Jesús, perquè en la Resurrecció es fa palesa la glorificació; i és i no és el Jesús conegut en vida, segons la convivència narrada pels sinòptics. Faria una excepció per a l’evangelista Joan, que sempre ens el presenta gairebé com gaudint de vida nova, tant i tal és la seva presència i acció que ja trasllueix en vida esplendors pasquals. A cada capítol del seu evangeli, Joan, ens demana de fer un acte de fe. Sigui com sigui i fent aterrar la nostra Quaresma en la finalitat que explicitàvem, allà dies quaresmals, d’endinsar-nos en el misteri de Crist, ara ens convé obrir pàgina de re-coneixement. És el Jesús de la fe, perquè és un coneixement nou, com a ressuscitat: “Senyor meu i Déu meu”.

                                               Aquests dies hi he pensat molt. Com és que als deixebles els costa tant de creure en Jesús? Ells tenien “pàgines viscudes” amb ell. Sabien –o havien de saber, millor dit!- que havia de ressuscitar. En puc dir: sabien que, però de cap manera podien sospitar el com. Això darrer és només objecte de fe. Havien de “rebobinar” i els sortien imatges ben diferents del que era ara el seu re-coneixement. Jesús ressuscitat és sempre novetat. Igual, però tan diferent! El Jesús de la fe se’ns mostra a ulls clucs, perquè tot plegat va més enllà d’una visió ocular, sinó -no sé com dir-ho- visió de fe. Sense ni sospitar-ho havíem dit que volíem conèixer més i més el misteri de Crist i ve’t-aquí que Jesús està més enllà, com Déu mateix més enllà de tot nom, tal i com ens hi va endinsar Gregori Naziancè en aquesta pregària única:

                                               “Oh vós, el més enllà de tot,
                                               com us puc anomenar amb un altre nom?
                                               Quin himne us puc cantar?
                                               Cap paraula no us pot expressar.
                                               Quin esperit us pot abastar?
                                               Cap intel·ligència no us pot concebre.
                                               Només vós sou incognoscible,
                                               car tots els pensaments han sortit de vós.
                                               Tots els éssers us celebren,
                                               els qui parlen i els qui són muts.
                                               Tots els éssers us fan homenatge,
                                               els qui tenen intel·ligència i els que no en tenen.
                                               L’universal desig, els clams de tots,
                                               tendeixen cap a vós.
                                               Tot el que existeix us prega,
                                               i tot ésser que sap llegir en el vostre univers
                                               us fa pujar un himne de silenci.
                                               Només en vós fan estada totes les coses.
                                               Tot va cap a vós en un mateix impuls.
                                               Vós sou el fi  de tots els éssers, vós sou únic.
                                               No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:
                                               vós teniu tots els noms, com us podria anomenar?
                                               Vós l’únic a qui no podem anomenar,
                                               quin esperit celestial penetrarà el vel
                                               que hi ha més enllà dels núvols?
                                               Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;
                                               com us podríem anomenat amb un altre nom?

                                               Jo sé que ens heu fet el do de retrobar-vos, de reconèixer-vos una i mil vegades, amb el temor i ensems la joia desbordats, com els apòstols i sobretot com les admirables dones missatgeres de “re-coneixements” (ara també en el sentit d’acció de gràcies). I sobretot com Maria Magdalena que només amb la vibració de dir-li el nom la vàreu trastocar de fe amorosa i us feu una llaçada als peus amb els braços i una adoració d’allò més eucarística. Doneu-me la fe amorosa d’ella! Feu-me eucarístic de dalt a baix. Quina intensitat de vida, de presència en l’accció de rompre el pa! Ja la devoció popular sap més que nosaltres plens de teologies i de cristologies, amb una fe encara novella o encara per fer... Aquell deliciós “Senyor meu i Déu meu”.

                                               Vull ajuntar les dues aclamacions que us fem, encetada eucaristia en consagracions: Misteri i sagrament de la Fe:

                                               “Anunciem la vostra mort,
                                               confessem la vostra resurrecció.
                                               Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

                                               “Salvador del món, salveu-nos,
                                               vós que ens heu alliberat
                                               per la vostra creu i la vostra resurrecció”.

                                               Feu que us busqui, que us trobi, que us re-conegui ressuscitat, que us visqui, que us testimoniï, que us estimi amb la fe més esplendorosa que em surti del cor i de l’ànima. Feu-me viure la fe pasqual en el cada dia, en com més moments possibles, millor.  “Tard us he trobat, tard us he estimat”. Ai, Agustí meu!:

                                               “Senyor, vull cercar-vos tot invocant-vos
                                               i invocar-vos tot creient en vós:
                                               perquè ens heu estat predicat.
                                               La meva fe us invoca, Senyor,
                                               la fe que m’heu dat,
                                               que m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill.

                                               Qui em donarà de reposar en vós?
                                               Qui em donarà que vingueu en el meu cor
                                               i l’embriagueu,
                                               a fi que jo m’oblidi dels meus mals
                                               i abraci l’únic bé meu, que sou vós?
                                                                                   (sant Agustí. Confessions)

                                               “Senyor, que comparteixes el teu Pa i el Vi,
                                               amb els qui tu coneixes i tens com amics,
                                               nosaltres estimem aquest gest teu i el teu do:
                                               en tu trobem la vida, Jesucrist Senyor”.
Diumenge II de Pasqua, 23 d’abril de 2017.   Sabadell