dissabte, 21 d’abril de 2018

Homilia del diumenge 22/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

CONÈIXER  I  SER  RECONEGUTS

                                               Pasqua és també un camí per anar-nos endinsant en la mateixa finalitat que vàrem treballar en començar la Quaresma, però ara des d’una visió de Resurrecció. Ens dèiem que en Jesucrist hi ha molts misteris i ara ens trobem en el de la seva glorificació que marca com el compliment de la seva missió personal i que adquireix sentit global de tot el que significa Crist per a tots el creients d’ara i de sempre. Hem de rellegir la seva vida i els seus ensenyaments des d’una perspectiva de globalitat. Més que pedra angular de tot l’edifici del fet cristià, Ell és el tot: punt d’unió i de significat. En Joan i Pau trobarem les identitats diverses que queden emparades per aquest repetit “Jo Sóc”. Jesús utilitzà aquest mètode d’explicar-los les Escriptures a fi d’obrir-los-hi els ulls. I veure’l com a Fill de Déu, sense perdre aquest sentit d’identificació àdhuc corporal. Altrament podien perdre la perspectiva de continuïtat amb el que fou el seu Mestre i Amic Confidencial, ara glorificat pel Pare.

                                               Aquests dies fem lectures que van més enllà dels evangelis, Pere és el que el predica ja des dels primers dies, Pau sobretot ens en donarà una visió molt madurada que suposa un coneixement espiritual. Formularà expressions que formaran part d’una segona lectura, no vinculada a l’experiència deguda a una convivència com la van fer els apòstols. Tota la riquesa diguem-ne pasqual ens és oferta a la nostra consideració per anar més a fons en el seu coneixement espiritual. Conèixer-lo és el gran repte pasqual. Això suposarà un tracte i familiaritat que posi arrels i fonaments a la nostra fe. Conèixer en termes bíblics vol dir tenir-ne una experiència directa i espiritual que va més enllà de saber-ne episodis de la seva vida feta narració, és veure Jesús com a misteri tot ell. Anar del què al perquè i al per a què. Del saber a l’assaborir-lo com a motiu i significació del nostre viure. Coneixement experiencial que suposa una actitud peculiar del nostre viure. Definitivament ja la nostra existència depèn i s’explica amb la de Jesús, viu en nosaltres per sempre. És allò de Nicodem: tornar a néixer, con-figurats d’una nova manera de ser i de fer.

                                               Avui l’evangeli porta l’al·legoria del Bon Pastor que coneix i reconeix una a una les seves ovelles, donant-les-hi un tracte personalitzat, amb nom propi; i hi establint-hi una relació única, oberta com d’amistat.

                                               En el relat evangèlic hi ha com un moment àlgic quan diu Jesús: “Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles”. Hi ha un paral·lelisme entre la relació de Jesús amb el seu Pare i la que estableix entre ell i cadascú de nosaltres. Aquí toquem un punt abismal de les relacions.  Hem de ser-ne conscients. Restem com estupefactes i ho considerem com una gràcia, la qual ens serà difícil d’entendre i de correspondre-hi. Només per El, amb Ell i en Ell podem donar-hi resposta. Tot obra i gràcia de Déu. Aquesta comunió de Jesús amb nosaltres ens ve com reforçada per les paraules de Joan a la seva primera carta: “Estimats: Mireu quina prova d’amor  ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. I hi afegeix un “encara més” ponderatiu: “encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”.  Aquesta és la Carta de la més profunda i viva identitat nostra. Som ja ara en un accentuat to de veu, convençuts i convincents. Anirem essent en creixement permanent fins a arribar al moment de plenitud, ja en Déu: “Serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Si ja és un misteri la nostra relació amb Déu aquí a la terra, com no serà la del cel en Déu?  Fem un acte de fe i d’amor per entrar, ni que només sigui un xic en la suprema veritat de cada terme.

                                               - Mireu: ens demana Joan que li prestem més que atenció a allò que ens dirà. Com si digués: Admireu, no n’hi ha per menys! És veritablement una mirada de fe. Només Déu ens pot donar una comprensió, una ponderació de la veritat que inclouen les paraules que ens dirà.

                                               - Quina prova d’amor: Aquesta és la vertadera causa i motor del contingut que ens dirà a continuació. Un amor que ens supera, que ens sobrepassa. Atents a l’afirmació. Cal agrair àdhuc la capacitat de resposta que podem donar. Tot obra i gràcia de l’amor que se’ns manifesta. Senyor, ja crec, però augmenta’m la meva pobra fe.

                                               - Ens ha donat el Pare: Jesús ens va dir que ens  relacionéssim amb Déu com a Pare. “Que és meu i vostre”, ens digué. Hem entrat en la intimitat amb Déu. Ja des d’antic, a la Didajé des del segle primer se’ns prescriu que el parenostre s’ha de resar tres vegades al dia. I que ja en la litúrgia romana anava precedida com ara d’un “atrevir-nos a dir”. Un temerós respecte reverencial. I d’acord amb l’ús que en feia la litúrgia antiga acabava amb una doxologia que ara queda un xic despenjada: “perquè son vostres per sempre, el Regne, el poder i la glòria”. (Del llibre Abbà El missatge central del Nou Testament de Joachim Jeremias)

                                               - Déu ens reconeix: és el millor aval. Ell en persona. Ara podem capir millor aquells capítols 15 fins al 17 de l’evangeli de Joan on la relació de Jesús amb el Pare ens és model al qual ens invitarà el mateix Jesús. L’expressió reconèixer és fonamental en l’imaginari del Mestre. Com a Pastor, com a Advocat.

                                               - Com a fills seus: Mai s’havia arribat a formular així la nostra vinculació amb la paternitat de Déu. Tot obra de la gràcia: som afillats, som reconeguts com, som adoptats. Fills en el Fill, germans en el nostre Germà, Jesús. La imatge de fill i de nou naixement aplicada al do de la vida divina es freqüent en Joan; esdeveniment que es dóna en el baptisme. Ara, pertoca de fer referència al document del Vaticà II Gaudium et Spes: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Jesús és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la imatge divina, deformada des del primer pecat. Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre  nosaltres. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor”.

                                               - I ho som: Constatació referendària. Jesús s’ha fet tan proper que el Pare ens veu com a fills en la filiació del seu Fill. Ens veu en la imatge del seu Fill. Som de Déu: per creació i per redempció: és la nostra identitat reconeguda. És una reiteració, però gens retòrica, admirativa. Definitiva. “Els seguidors del Crist, cridats per Déu i  justificats en el Senyor Jesús, no pels seus propis mereixements sinó per designi i gràcia d’Ell, han estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i participants de la natura divina i, per tant, fet sants”.

                                               - Però encara no s’ha manifestat com serem: “Certament assetgen al cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”.

                                               - sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal és: “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora de l’evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida, a fi que fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!” “A causa de la seva transcendència, Déu només pot ser vist tal com Ell és, quan Ell mateix obre el seu misteri a la contemplació immediata de l’home i quan li dóna la capacitat.  Aquesta contemplació de Déu en la glòria celestial, l’Església l’anomena “visió beatífica”. “Aquest misteri de comunió benaurada amb Déu i amb tots els qui són en el Crist ultrapassa tota comprensió i tota representació. L’Escriptura ens parla amb imatges: vida, llum, pau, banquet de noces, vi del Regne, casa del Pare, Jerusalem celestial, paradís: “El que l’ull no ha vist mai, ni l’orella ha sentit, ni ha entrat en un cor d’home, ho ha preparat Déu per als qui l’estimen” (I Co 2,9). Catecisme de l’Església Catòlica, nn 1027 i 1028. “Perdura eternament el seu amor”. És el salm responsorial, 117)
  Diumenge IV de Pasqua, 22 d’abril de 2018   Sabadell

dissabte, 14 d’abril de 2018

Homilia del diumenge 15/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

ELS  FRUITS  PASQUALS  DE  L’ESPERIT

                                               Ara que ja ens endinsem en el cicle de Pasqua em sembla oportú de fer balanç de les riqueses que se’n deriven de les dues Resurreccions, de les quals hem pres el compromís de ser-ne testimonis, d’acord amb la comesa que ens va encomanar el propi Jesús, tot just ressuscitat. Sobre aquesta constatació proclamada i viscuda a ulls de tothom tindrà lloc l’edificació de la seva Església. Però tanmateix n’hi ha una altra de resurrecció que no podem ni ignorar ni menystenir, perquè ambdues van lligades. Amb la meva manera de viure he de palesar que la resurrecció de Jesús està mobilitzant la meva pròpia vida. Aquest és el sentit que dono quan parlo de testimoniar la doble resurrecció.

                                               M’he de dir a mi mateix i ho he de proclamar que tot és un esclat de vida en Jesús i en mi; i que afirmo que la pasqua dóna qualitat nova al viure, més aprofundit sentit, força i elevació a la meva espiritualitat evangèlica. Jesús cobra nova vida; jo també la tinc per participació en la de Crist. Dues resurreccions en una! Tant és així que comprometo la de Crist en la vivència de la meva. Cal tenir-ho present.

                                               Primera invitació a ser testimonis. Ho diu Pere a la lectura primera: “Nosaltres en som testimonis”.

                                               Segona rèplica: Joan a la seva esplèndida carta avui ens adverteix que “per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments”, concloent que “els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament. Aprofito, com ho faig darrerament, per recomanar-vos la lectura de tota la carta aquesta setmana, perquè ens la trobarem sovint aquests dies de Pasqua.

                                               Tercera apel·lació a deixar-nos obrir al sentit de les Escriptures i ensems a deixar-nos abrusar els cors precisament quan ens en parlen Així ho diem en l’aclamació abans de l’evangeli; i feu-ho, Senyor, amb la veu i el to de l’Esperit que és qui ens ha de portar a una percepció molt més enfondida de qui és la Paraula, perquè les vostres són “veritats de vida”. És el mateix que se’ns diu a l’evangeli en la narració de Lluc, quan narra que Jesús els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures.  Tota la litúrgia d’avui va de testimoniatge: Deixem que l’Esperit doni vigor al testimoni sia de la nostra fe proclamada, sia per la nostra vida.

                                               Una vegada més fem recurs, com sempre acostumem, a la col·lecta i a la pregària de l’ofertori per destacar un fruit clar i encomanadís: la Joia.

                                               “Oh Déu, que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills, esperin el dia de la Resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. I en l’ofertori: “Rebeu, Senyor, els presents de la vostra Església exultant; i ja que, en la resurrecció del vostre fill, li heu donat un motiu tan gran de joia, concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.

                                               He subratllat les tres vegades que el goig o equivalents surten en ambdues pregàries. Això em porta a ressaltar el GOIG com un dels més preuats fruits pasquals. No per res ens han florit en el cor i en l’esperit els al·leluies que ens surten arreu aquests dies. És la mateixa espontaneïtat pasqual la que ens hi porta a cada retop. Ens surt de molt endins i inconteniblement... Donem crèdit a les paraules exultants dels prefacis de Pasqua o si no ens consideraran poc o gens creïbles: “Per això, ple de la gran joia de la Pasqua, d’un cap a l’altre de la terra, tot el món exulta, per això ens ajuntem, com ho vàrem fer per Nadal, amb tots els estols celestials cantem l’himne de la vostra glòria, tot dient: “Sant, sant,sant...”

                                               No els cantem debades els al·leluies; recolzem-los en les més entranyables conviccions i fem-ne motiu preferent de les nostres exultacions! Hi ha motiu sobrer per viure’ls com el mateix Francesc que s’autodenominava joglar de Déu. Com sentia el Nadal i la Resurrecció! Aprenem-ne que és bon mestre. Hi ha una llei fonamental en la litúrgia: i és la consonància entre el què diem i la seva significació; el què, el per què, el sentiment de tot plegat i un assentiment, una concordància. De no fer-ho així, degradem la vivència en ritus. L’activa participació que ens demana el Vaticà II en això cobra el seu sentit més profund al temps que entranyable. Esdevinguem coprotagonistes o concelebrants. La missa viscuda així dona un tomb insospitable!

                                               Pau VI va donar-nos una exhortació pastoral dedicada al Goig en el Senyor. Bé li hem d’agrair. El papa Francesc reprèn aquesta connotació que defineix i caracteritza l’evangelització, titula la seva primera exhortació: “La Joia de l’evangeli”. Ja de bon començament ressalta la invitació més encomanadissa, la del profeta Sofonies, el qual ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i de joia que vol comunicar al seu poble aquest goig salvífic. M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig de tu, et renova amb el seu amor, i dansa per tu amb crits de gaubança”. És la joia que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia” Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!”

                                               La joia és dels fruits pasquals més notoris. El goig promogut per l’Esperit Sant és un euforitzant, vull dir que sempre s’exterioritza, d’una manera difícilment contenible. Pau parla de l’Esperit com d’una beguda. La referència immediata al goig que s’esbadella en la Resurrecció sempre porta a una estupefacció: “Hem vist al Senyor!” Sense l’admiració no té sentit dir-ho. I deixa a continuació una dolcesa que et pren ànima i cos d’una blanesa que et fa somriure tant per dins com per fora. Per no res et posaries a cantar ni que només fos per a tu o per a Déu.

                                               No és un sentir-se content sense un molt endinsat “sentit dels sentits”. Et veus portat, com alat, per bé que et trobes i et retrobes en les coses menudes de cada dia i les veus pel cantó de la bondat.  Les admires i les veus amb un mirar intens... La mà se me’n va cap el volum de les obres de sant Joan de la Creu que el tinc a mà aquests dies. Cap El Cántico espiritual: ai!, les mirades intercanviades! Se’t destesen les músculs grans i petits. Un és portat a fer un viure més enlairat de l’espiritualitat; i hi poses el cor en les coses que les entomes amb una lleugeresa, com si les acaronessis... Ingravidesa, que és la llei de la gràcia en oposició a la llei de la gravetat, com deia la nostra mística Simone Weil.

Imatge relacionada
                                               Aquest fruit és dels més vistosos i que el percebem millor, perquè és com un perfum que no ens deixa, com una esponjositat que ens habita i que ens fa més fàcilment perceptius a la petita transcendència que hi trobem en tot, perquè la hi projectem. Vius en un to de felicitat que t’accentua els mòbils  del bon viure. No embafa i et deixa tendre com un nounat a qui ni dormint li ha desaparegut el mig somriure. Arribo a aquesta expressió perquè des d’un punt de vista sobrenatural, això és indici de que la filiació divina ens ha pres i que és el motiu pasqual per excel·lència i en  aquest mig somriure hi és tot. Recordeu el que diu la col·lecta: sentir-se rejovenit.

                                               Aquests dies entro sovint en la primera encíclica de Joan Pau II que es titula “El Redemptor dels homes” i m’ajuda a entendre millor què significa la Redempció i la Salvació obrada per Jesús. Avui, mentre escric aquesta homilia trobo en l’evangeli de Nicodem les invitacions a renéixer una vegada i altra i descobreixo que pel buf de l’Esperit som renascuts per obra seva i per gràcia.

                                               Llegeixo en l’encíclica esmentada: “L’Església tractant de mirar l’home com amb els ulls del mateix Crist, es fa cada vegada més conscient de ser la custòdia  d’un gran tresor, que no li és lícit malversar, sinó que l’ha de fer créixer contínuament. En efecte, el Senyor Jesús va dir: “qui no és amb mi, està en contra”. El tresor de la humanitat enriquit per l’inefable misteri de l’adopció en l’unigènit Fill de Déu, mitjançant el qual diem a Déu: Abbà! Pare!, és també una força poderosa que unifica l’Església sobretot des de dins i dóna sentit a tota la seva activitat. Per aquesta força, l’Església s’uneix amb l’Esperit de Crist, amb l’Esperit Sant que el Redemptor havia promès que comunica constantment i la vinguda del qual revelada el dia de Pentecosta, perdura sempre.   En els homes es revelen les forces de l’Esperit, els dons de l’Esperit i els fruits de l’Esperit Sant (Gàl 5, 22s)

                                               Avui , doncs, és el diumenge dels Al·leluies, i de la joia que els promou. L’himne del Glòria té totes les sentors de la Pasqua que no s’acaba mai.
Diumenge III de Pasqua, 15 d’abril del 2018.   Sabadell

dissabte, 7 d’abril de 2018

Homilia del diumenge 08/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

HEUS  AQUÍ  EL  SAGRAMENT  DE  LA  NOSTRA  FE

                                               Dels primers cristians, que en deien neòfits, neonats, tot i que havien rebut el baptisme d’adults, precisament en aquests dies pasquals, eren molt més conscients que nosaltres del que significava la recepció del sagrament de la nostra fe, és a dir, del baptisme. Ho celebraven portant una túnica blanca des que eren batejats fins a aquest diumenge de la diada de l’octava de Pasqua, en què se la treien. D’aquí venia la denominació de domínica “in albis depositis”. Aquest símbol segur que enfortia tota una plètora de significacions que els contrastaven singularitzadament, vivint-les enmig d’un món pagà que els envoltava.

                                               Avui, com acostumem a fer sovint, aprofundirem en la Col·lecta del dia, centrada, com és de veure, en la riquesa que es deriva de la recepció del baptisme: “Oh Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina  sang ens ha redimit”.

                                               Anem desgranant cada incís:

            - L’obra de la Redempció ho és d’un amor sempre misericordiós. Déu és amor i com a Amor pren la iniciativa de mostrar-se Salvador, canviant d’arrel el nostre viure. Des d’ara som “agraciats”. Ell té el poder de canviar el nostre estil de viure. Cal renéixer, cal un canvi en el model i capteniment de viure. Jesús li deia a un Nicodem estranyat o escèptic. “En Crist i per Crist, l’home ha aconseguit la plena consciència de la seva dignitat, de la seva elevació, del valor transcendental de la pròpia humanitat, del sentit de la seva existència” (Joan Pau II “El Redemptor dels homes”). És la primera “major naixença” iterada per gràcia més d’una vegada al llarg de la vida, abans de la definitiva de la mort.
            No és únicament que s’esborren els nostres pecats. Afecta a l’arrel mateixa del nostre ésser. La saneja, l’enforteix, no per fer-nos immunes a tota caiguda, però sí que ens planta la llavor de la resurrecció; ens dóna la capacitat de viure a un nivell de gràcia que ens obre al goig i a l’empenta pasquals. Pas, com és, de mort a vida. Participació en la mort i en la resurrecció de Crist. Amarem-nos en l’epístola als Colossencs! Esperant el dia darrer que serà el de la plenitud de vida, els creients participem de la dignitat de ser “amb el Crist” i ens anem iniciant en els misteris de la salvació, actuant la conversió del cor i dels costums evangèlics i en els ritus litúrgics, i en l’amor als germans.

Resultat d'imatges de pasqua cristiana            - Amb el retorn de la festa pasqual. L’eucaristia és sempre el retorn permanentment actualitzant del misteri de la Redempció. Hem estat comprats, alliberats de tota mena d’esclavatges. Avui el viure està teixit d’esclavatge en tants aspectes. Un filòsof sudcoreà que darrerament ha estat per Barcelona ens ha alliçonat dient que “avui, un s’explota a si mateix, mentre creu que s’està realitzant”. Què diferent que sona a les nostres oïdes evangèliques per exemple allò que diu la col·lecta d’aquest dimarts quan afirma que al creient li heu donat la “llibertat perfecta”. O això té clara significació o bé la litúrgia és una “adormidera”. Recordeu allò de l’opi del poble... Torno al filòsof en els seus llibres: “La expulsión de lo distinto. La sociedad del cansancio. Així s’explica: “En l’orwelliana 1984 aquella societat era conscient de que estava essent dominada; ara, però, no tenim aquesta consciència de dominació. S’ha passat “del deure de fer” al “poder fer-la”. Un retorna una vegada més a preguntar-se: I la llibertat, què es? Avui som esclaus sense consciència de ser-ho. Hiperconsumistes i neoliberals. Alienats en tantes coses!

            - Reanimeu la fe: Naufragi, alienació, esmorteïment de la fe? La fe, “aquesta és la victòria que ha vençut el món”. Més que mai en la litúrgia d’aquesta setmana es parla de la fe ardida, la fe expressada, comunicada, testimoniada. Pasqua val tant  com la fe rebuda, proclamada, agraïda. Es llegeix: “tots els “creients” eren ben vistos de la gent”. A la primeria apostòlica la fe era–i avui també torna a ser- un fet diferencial, que anava a contracorrent de la “munió” d’iguals. No hi ha res que sigui tan avorrit com ser iguals. La crida a la fe és a ser fills de Déu, diversos –i tant!- com la mateixa creació, aquest món “tan divers, aquesta terra, amb tot el que s’hi cria... tot el que veig se vos assembla en mi”. Com la mateixa creació, on no hi ha res idèntic; tota vida és altra. Em va plaure allò del poeta Elliot: “En un món de fugitius/ la persona que pren la direcció oposada/ semblarà un desertor”. A contracorrent va avui la fe de veritat... “Augmenteu-nos-la!”

            - Del vostre poble: Hem destacat la singularitat de cada creient, però és tant cert això com que formem un poble, evidentment de “creients”. Estem agermanats per les habilitacions de base, de les fondants, però cadascú creu a la seva manera personal. La relació amb Déu és sempre un Encontre de persona a persona, un saber-se diferents, agermanats per un Déu diferent, únic. Revisquem la primera lectura d’avui. Un sol cor i una sola ànima, però cadascú disposant lliurement dels béns que posaven en comú. “Cada fill de Déu és un vencedor”. Distints però agermanats. La superació de tot narcisisme.

            - Augmenteu-nos els dons de la vostra gràcia: Partim d’aquesta base: “Tot és Gràcia”. I gràcia personalíssima. Déu ens estima com a fills. El seu amor ens abasta a tots, com si fóssim cadascú fills únics. Déu no es dóna mai a “granel”, només “a mida”. Tots som “predilectes”. El seu amor pot fer aquesta meravella de veure’ns diferents. Partim també d’una base similar: La fe és un do particular, de “distinció” (quina paraula més bonica: en la distinció hi ha la seva riquesa!). Déu mou ressons particulars a cada cor i visita que fa: “Maria”, “Rabuni”, quina personalització!: no som un d’entre d’altres. Per a Ell tenim nom propi i quines ressonàncies que aquest suscita! La fe de primer és personalitzada i al temps també és comunitària Ai, i què poca consciència que en tenim! La salvació és vista com si arrenquéssim amb un salconduit personal que ens permetés franquejar les portes del cel. Un fill no entra a casa per la gatera, perdoneu. Com hem de canviar, vista des de la misericòrdia, la percepció de la salvació. On comença, sinó aquí, a l’ara circumstancial, concret, diferenciat. Déu no “ven”, sinó que “dóna”, de donació, no a l’engròs o amb marca blanca. Sempre en l’obrar salvador de Déu hi trobareu la DO, l’exquisida marca de la casa. El temor de Déu només el poden entendre els qui l’estimen.

            - A fi que: Sempre trobem aquesta finalitat en qualsevol petició o prec. Deixem lliure a Déu, que faci el que Ell vulgui, tenint present que Ell sempre vol el millor per a nosaltres. Massa de vegades subreptíciament voldríem que les coses s’esdevinguessin tal com les desitgem. Juguem a mans netes; res de volers mistificats. El parenostre sense afegitons.

            - Tots: Cadascú en la mesura que ens afecti. Setmana aquesta, en què ha sovintejat el tema de la fe, conscients dels seus fonaments i dels seus fruits. Així en l’oració de postcomunió d’aquest diumenge: “Feu que els fruits del sagrament pasqual perdurin sempre en nosaltres”. Deia el filòsof que la expressió: romandre s’ha perdut. “L’acceleració actual ha disminuït la capacitat de restar, d’estar en: necessitem un temps propi que el sistema productiu no ens permet”. Remarquem en l’evangeli d’avui: més enllà d’un absent Tomàs i un in-crédul, Jesús ens adverteix d’un fet que ens inclou a tots: “Feliços els qui creuran sense haver vist!” I encara més: Atenció a l’acabament de l’evangeli d’avui que té dos finals implícits. A saber: “Els miracles que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, havent cregut tingueu vida en el seu Nom”. Això es diu de cadascun d’ells, de cada capítol, i de tots en conjunt: Així acaba tot l’evangeli de Joan. Finalitat: Creure i -en conseqüència- tenir Vida. Tot un evangeli per subratllar que la fe és essencial per “tenir vida i en abundància”.

            - Comprenguem millor: Recordem la finalitat de tota la Quaresma. Dèiem: que coneguem més i més el misteri de Crist. Ara, la Pasqua -esclatada en flor- ens porta a una experiència més personal i aprofundida de qui és Crist en si i en cadascú de nosaltres, dels qui -per gràcia- hi creiem. Avui se’ns desclouen facetes noves de la polièdrica visió del misteri de Crist, derivades d’una comprensió global del que significa i actua la fe en els creients. S’evidencia “la unitat dels humans, en el misteri  de Crist, en la Revelació de la dimensió divina i humana també en la Redempció, en la lluita amb perseverança incansable en favor de la dignitat que tot home ha aconseguit i pot aconseguir contínuament en Crist, que és la dignitat de la veritat interior de la humnitat (Joan Pau II ídem)

            - Quin baptisme ens ha purificat: Per immersió i si possible per submersió. Nets, límpids fins a les arrels matricials. Diem “les fonts” del baptisme. Adollem-nos-en a sacietat. El baptisme és confereix nomes una vegada, com totes les accions de Déu que imprimeixen caràcter, dèiem, és a dir que canvien les arrels de la persona, que demanen una fidelitat a tota prova. Per ella som fets fills de Déu, i això no es pot esborrar de cap de les maneres a no ser per perfídia. La fe, sí, ha de conrear-se i ha de créixer com l’amor. Mai arribarem al terme de la fe. És un misteri en Déu que la dóna i en nosaltres que la rebem, en permanent acció de gràcies. “Tota la comunitat eclesial té una part de responsabilitat en el desplegament i en la guarda de la gràcia baptismal”. Reformulem les nostres promeses, tenint més en consideració la Nova i Eterna Aliança pactada entre Déu i cadascú. Recordem el bescanvi d’anells amb Déu i en nosaltres!

            - Quin Esperit ens ha regenerat: L’Esperit és el que es rep en el Baptisme. A més d’una manera esplendorosa, com testimonien els Fets dels apòstols. Ho hem llegit aquests dies. Es batejava “en l’Esperit i en poder”. “Pere ho proclamà: “Convertiu-vos i feu-vos batejar  en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu  el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor , el Déu cridarà”. No em puc estar de citar de la carta als Gàlates els que diu que són els fruits de l’Esperit: “Són amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”.


            - I quina sang ens ha redimit: Del costat de Crist en van sortir sang i aigua, significant els dos sagraments més excelsos: L’Eucaristia i el Baptisme. Així ho vivien els catecúmens ahir -i avui- en els adults que durant la quaresma es feren preparar, fent un camí querigmàtic d’iniciació en la fe, rebent alhora els tres sagraments iniciàtics: Baptisme, Confirmació i Eucaristia.

                                               Acabem amb la tornada del salm 117, salm pasqual per excel·lència: “Enaltiu el Senyor: Què n’és de bo, perdura eternament el seu Amor.
Diumenge de l’Octava i II de Pasqua, 15 d’abril del 2018.  Sabadell

dilluns, 2 d’abril de 2018

Homilia de Pasqua 2018 del P. Josep Mª Balcells

UNA  PASQUA  QUE  ENS  VE  BALDERA,  AI!

                                               ...Això anava pensant quan al capvespre d’ahir anàvem desgranant belles Paraules de la Història de la nostra Salvació. Dic nostra per accentuar-ne el desfici i neguit d’”apropiar-me” de tots els records de la presència salvadora del Déu, en ambdós Testaments. D’aquest repàs memorial, on es palesen aspectes sobirans de la relació de Déu amb el seu poble, fins a arribar a mi, pelegrí que de tant mirar-me! (nos) el melic, acabem per fer perdre la densitat divina que m’arriba així desgastada i que em passa per sobre i per dins sense la ponderació deguda a tanta meravella del què significa la Redempció. Redempció que no és cosa passada, no. L’Església ens ho rememora insistentment, perquè cada paraula és justament profètica i ens ateny en l’entranya de la nostra pròpia vida. Ai, si ho penséssim com cal. Seria la transformació pasqual per excel·lència! Com n’és de dolorós quedar-se a mig camí, ai.

                                               Van sortint expressions que ens haurien d’avergonyir, al temps que se’ns encén el cor quan, com amb els deixebles d’Emaús, és el propi Jesús Ressuscitat qui ens desentranya el sentit i l’eficàcia de tot el seu amor narrat a cau de cor.

                                               Ja entrant en la litúrgia d’avui, he hagut de repetir-me com a insistent tornada: Realment, el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia!, per tal de creure-m’ho de veritat, no solament excloent tot dubte i reafirmant aquest punyent realment (adverbi de certificació i ensems de ponderació) el Senyor (Jesús) ha ressuscitat! Acabat amb un fulgurant Al·leluia!, que esmaltarà a plenitud tot el perfumat cicle pasqual.

                                               L’anunci o pregó pasqual solemne, insistint en “aquesta nit”, nit la més preciosa de totes les nits, ens portarà amb la seva exaltació fins al deliri a dir una quasi blasfèmia: “Oh culpa sortosa (Què he dit?) que ens ha merescut un Redemptor tan gran!

                                               Quan ho sento m’avergonyeixo de la duresa d’oïda i de cor i de les entranyes totes de que em sigui tan difícil, no tant d’emocionar-me, sinó de poder seguir vivint a dictat obert d’aquestes admonicions. Desperta’t,  pren consciència de la divinització de la teva vida! M’ho dic i m’ho desitjo de veritat: “Us donaré un cor nou: posaré un esperit nou dins vostre, trauré (paraula de profecia que m’ateny en el meu jo més meu) de vosaltres aquest (aquest!) cor de pedra (empedreït, que no sap rebre, acollir, amarar-se), i us en donaré (per gràcia!, gràcia!, gràcia!) un de carn (sensible, atent, acompassat a la teva paraula, Déu meu) Acaba Ezequiel posant el segell de la marca divina: “Vosaltres sereu el meu poble ( quin possessiu més entranyable!) i Jo seré el vostre Déu.

                                               M’impressiona, com sempre, la compendiosa Col·lecta d’ahir nit: “Oh Déu (amb inflexió de veu; us sento com el meu Déu. Us lloo amb el salm 41: “Com la cérvola es deleix per l’aigua viva (ressonàncies baptismals!), també em deleixo jo per Vós, Déu meu”. I encara més: “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré veure Déu cara a cara?  Atreviment pasqual, desmesura, un deixar-se anar sense aturador!  Què bé, què gran que us pogués, no veure, entreveure només. Sé que m’hi va la vida en aquest entreveure-us: la vida de l’home vell!

                                               Quanta Resurrecció, quanta vida nova i quin esclatant renéixer Pasqua Florida, redundantment florida de mil flors alhora: ametllers, cirerers, pruneres... Veniu a la meva imaginació per posar harmònics entre els ulls maragallians amb la pau vostra dins de l’ull nostre i els ulls que fiten essencialitats, oh Petit Príncep, Oh, Princep de la Pau.
Resultat d'imatges de pasqua de resurrecció 
                                               Ai, m’havia oblidat a mig camí de la Col·lecta , vertaderament he perdut l’oremus! Torna enrere, perquè me la vull pregar suau, dolçament aquesta Col·lecta una vegada i altra:

                                               “Oh Déu (no vull reincidir...) que feu resplendir aquesta Nit Santíssima amb la glòria de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat. Amén, per sempre.

                                               Ai, les nits de san Joan de la Creu: “En una noche oscura/ con ansias en amores inflamada/ Oh dichosa ventura/ Salí sin ser notada,/ estando ya micasa sosegada. (Subida del monte Carmelo. Tota la poesia, encara que per ara m’és inaccessible!)

                                               Glòria, sí, glòria! No vàrem llegir al capítol 17 de l’evangelista Joan: “Pare ha arribat la meva Hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui”? Ressonarà ara amb més ímpetu després de les aturades quaresmals aquest Glòria que posa música de banda a banda, de Nadal a Pasqua, de l’Encarnació a la Redempció. Pau sintetitza allò bo i millor de la nostra vida cristiana: “En lloança de la vostra glòria”

                                               Desvetlleu, una vegada més, mai serà prou; espavileu, poseu vigor i profunditat a la mirada: ai, altra vegada sant Joan de la Creu, ara al Cántico espiritual. Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/ mira que la dolencia de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura. ¡Oh cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados!

                                               En la vostra Església, massa endormiscada en el seu no saber, per no haver-ho experimentat. Rahner, ho hem oblidat, i és llàstima, no hi ha dubte. “No et recordis de les meves ignoràncies”.

                                               La consciència: La sensibilitat, més encara, el tenir present, permanentment actualitzat en la ment i en el cor i en tot el nostre ser i fer. Arreu. Tota transformació espiritual comença amb el prendre consciència. Atenció plena en els presents que Déu ens obsequia.

                                               De ser fills de Déu: aquest és el nucli mateix del do pasqual: “fills en el Fill. Co-batejats i conressuscitats. Atenció a la Carta de Pau als colossencs: Llegir-la poc a poc. Tota sencera: va de divins deures. Paraula de Déu precisament adreçada a nosaltres. Abast més enllà d’aquesta vida, atenció! Vàrem començar per la Carta als Efesis, continuem per la dels colossencs i acabarem, per ara, amb la dirigida als filipencs.

                                               A fi que, finalitat activa, acció assegurada, demanada, cercada, obtinguda i agraïda.

                                               Renovats: la gran paraula, la gran acció de Jesús Ressucitat. Nicodem ens en podria dir quelcom. Re-nascuts moltes vegades, tantes com accions “fortes” l’Esperit Sant ens ofereixi. Jesús l’Home Nou. Nosaltres en expectativa. “Heus ací que ho faré tot nou”. Us oblidareu dels vostres mateixos oblits passats. Viureu un present present, ai, Senyor.

                                               En el cos: què n’és de preciosas aquesta constatació.  No hi ha espiritualitat possible, prescindint, oblidant, censurant el reflex potent del goig pasqual en el cos. Un dolç mirar, un “apa, somriu que Déu t’estima”, una mà que sap d’amistat i de fraternitat, uns braços promptes a l’abraçada, un genolls flectats davant de tanta presència divina.

                                               I en l’esperit: en tot el nostre ésser sense distincions, ni menysteniments. Som esperit i som vida. La que ens ofereix l’Esperit Sant promès i tramès. A Jesucrist gràcies per l’enviament d’un altre Consolador, Guia, Ànima de la nostra ànima.

                                               Us servim: La gran lliçó del darrer Sopar. Servir és la culminació de l’amor. Sempre que en tinguem ocasió. A començar per les coses petites i anònimes. Com si fossin donació de llavors de Resurrecció.

                                               Amb fidelitat: aquí reneixen tots els pactes, totes les aliances pactades entre un Déu que no respon res més que amb un indefectible Amor fidel. Marca d’origen. Miro l’anell que des del baptisme porto al dit anular, me’l miro amb delectació i amb profunda dilecció. Fidelitat que ve de fe, de compromís, de creativitat, d’abandó. Foucauld, valeu-me vós que en sabeu tant.

                                               Per Jesucrist, el vostre Fill: dit amb convicció, sabent que el que més val de tota pregària litúrgica és pel fet de ser feta en nom del nostre Redemptor.

                                               Amén: amb complaença, volent que sigui definitiu.
Diumenge de Pasqua, 1 d’abril del 2018  Sabadell

dissabte, 31 de març de 2018

Homilia de la Vetlla Pasqual (31/03/2018) del P. Josep Mª Balcells

                                   “PRINCIPI  I  FONAMENT” I  TERME  DE  PLENITUD

                                               Això és Nostre Senyor, Jesucrist de nou després de la Vetlla de Pasqua. Resurrecció a tot vent.  Encara ressonen les paraules suplicatòries de Jesús en el seu darrer comiat i en la seva pregària adreçada com sempre al seu Pare: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui”.  Han ja transcorregut les escenes narrades per Joan de la Passió, Mort i Resurrecció. Cada any les fem més nostres i anem intuint, sempre dins del misteri, tot el que Jesús va sofrir en lliurar la seva pròpia vida per a la salvació, per a la renovellada “dignificació” de la humanitat envellida.

                                               En la vostra glorificació neix i arrela el principi de la nostra pròpia glorificació. Els misteris de la redempció ens són tan densos com els de la vostra encarnació. Només per joiosa fe els tenim per nostres; això sí, ben nostres.

                                               Aquesta pluja de divinitat ens sobreprèn, ens admira i ens hi sentim com perduts-guanyats per la força de l’acció salvadora. Sentir-se salvats de nosaltres mateixos, incapaços com som d’entendre gaire res de la vostra acció, acció que engloba tota la gernació dels humans de tots els temps i llocs. D’ençà del vostre misteri de rescat del mal obrat en les nostres vides; i encara més i tot, del tresor de “gràcia sobre gràcia” rebudes en present continuat... Heu irromput en la Història i us n’heu fet Senyor, un Senyor, com d’aquells que senyoregen servint, recolzant, dignificant, estimant... Presos tots per la vostra presència i acció, de tal forma que bé podem afirmar que de tots nosaltres en sou principi i fonament. Vós ens heu donat origen i destinació. Des que “vivim, ens movem i som” sou Vós qui sosteniu la nostra existència i li doneu sentit i terme. Nascuts de Vós, vivim una existència humana plena de ressonàncies divines, malgrat no en siguem conscients, ni prou agraïts.

                                               Ja hauria de ser arribada l’hora de que us coneguéssim, de que us sentíssim ben endins, de que us fóssim imitadors en tots els sentits de la vostra generosa bondat.

                                               Que sigui el d’avui un nou principi, convivint amb la vostra presència, atenció, tractament i companyonia. Mai més sentir-nos sols!

                                               Ens heu “comprat” per fer-nos lliures; ens voleu lliures perquè aprenguem a estimar-vos a Vós i a tots els que Vós estimeu. Així se’ns obren horitzons insospitats i us sabem tan a prop, tot i que hi hagi distàncies de per mig.

                                               Ja us admirem com a l’Home Nou, com a l’Home Universal que en la seva persona engloba “gent de tota tribu, poble i nació”. Tots germans de part de Pare.

Resultat d'imatges de vetlla pasqual                                               Aquesta nit gloriosa de la vostra Resurrecció ens permet sentir-nos ressuscitats en la vostra Resurrecció. Feu que aquesta meravella no perdi el fulgor d’aquesta nit de glòria. Les nostres mans, Senyor, no poden sostenir aquest tresor de la vostra amistat, del canvi del cor que ens oferiu. Ai, Senyor, tot i posant una atenció tentinejant, mireu que la màgia del que heu renovat que no se’ns faci mai malbé, que no fem trencadissa de la vostra creació, un búcar de perfum. I no ho diem per a nosaltres, sinó per a glòria del vostre Nom i per la Paternitat de Déu envers nosaltres pobres, pobretons.

                                               Que sigui la vostra hora en les nostres hores.  Que la vida romangui estretament vinculada a la vostra. Que tinguem per plenitud allò de què “sense mi no podeu res”. Que n’és de preciós saber-se petitó a la vostra falda, d’aprendre a caminar de les mans sol·lícites vostres, d’aprendre les primeres paraules fondants com Pare, Mare, germà, fill, estimar, abraçar, amic, mirar, sentir glatir el cor. Ensenyeu-me a confegir petites frases d’admiració, d’adoració i d’acció de gràcies...

                                               Doneu-me un cor fet a la mesura del vostre.

                                               Doneu-me uns ulls admiratius, atents, empàtics i que somriguin.

                                               Doneu-me uns sentits plens de la vostra pau, per trobar l’exquisida percepció de colors, perfums, gustos, per veure les coses il·luminades, amb l’aire que s’hi passegi per entre les formes i volums, contrastat, que s’hi donin totes les dimensions, sense menystenir les que donen profunditat al mirar. Enceneu una primavera, fins ara mai florida, que faci lligam amb la germana natura, que tot ho senti meu sense posseir res.

                                               Oh, Resurrecció renascuda, singular per a cadascú! Tenint-vos a Vós que no tingui cap desig de posseir, de fer meu; només de gaudir-ho, de deixar-ho en la seva puresa inicial, de ser de tothom sense ser de ningú. Ofegueu tota avidesa, per no haver de lamentar que m’hagin robat el cor, sense ni adonar-me’n.

                                               Senyor, ressusciteu a cada nova albada, que no visqui recordant, sinó gaudint de la bellesa de trobar i assaborir que tot és nou a cada moment.

                                               Senyor, portat pel goig de la vostra Resurrecció potser he dit més de deu disbarats. No me’ls tingueu en compte. Vull desprendre’m del ja viscut. Doneu-me aquesta alada sensació de viure de novetat en novetat.

                                               Feu-me estimar les coses petites, les coses senzilles i que les vagi valorant d’ara en més. Doneu a tothom multiplicat allò que a mi em doneu només sumat. N’estaré ben content. Feu que ells augmentin i que jo disminueixi.

                                               “Jo sóc la Resurrecció i la Vida” En Vós crec, espero, estimo. Feu que creixin fe, esperança i estimació. De més en més, Senyor.

                                               I quan plogui encara que a desgrat meu, doneu-me un cor lliure, que sàpiga acceptar coratjosament, que sàpiga veure el cantell de bondat de tota cosa. Que no m’hi ennuegui. I quan entri en la nit del no saber, del no voler, que Vós hi sigueu el meu núvol incandescent. Oh, Presència adorable!
Vetlla de Pasqua, 1 d’abril de l’any del Senyor, 2018  Sabadell

divendres, 30 de març de 2018

Homilia del Dijous Sant (29/03/2018) del P. Josep Mª Balcells

LES TRES GERMANES ENS PORTEN DE LA MÀ A LA META

                                               Péguy així les anomena en el seu poema “El pòrtic del misteri de la segona virtut”. Es tracta de les tres virtuts teologals, Fe, Esperança i Caritat. Destacant el paper de l’Esperança sobretot.

                                               La nostra quaresma acomplerta ens deixa a les portes de la celebració del Tridu Pasqual. Arribem amb el goig d’haver fet camí sota l’alè de l’Esperit Sant el qual, essent l’ànima de l’Església, ens ha portat a noves intuïcions i experiències espirituals sobre els misteris del Crist, precisament en el moment decisiu del que Ell mateix anomena la seva “Hora”, que redundantment és també la nostra. 

                                               Vincularem cada dia del Tridu amb una de les tres virtuts teologals, Aquestes “fonamenten, animen i caracteritzen l’acció moral del cristià. Informen i vivifiquen totes les virtuts morals. Són infoses per Déu a l’ànima dels fidels per fer-los capaços d’actuar com a fills seus i merèixer la vida eterna. Són la penyora de la presència i de l’acció de l’Esperit Sant en les facultats de l’home”. “Les virtuts teologals es refereixen directament a Déu. Disposen els cristians a viure la relació amb la Santíssima Trinitat. Tenen Déu U i Tri per origen, per motiu i per objecte”.

Resultat d'imatges de fe esperanza y caridad                                               Comencem, doncs, pel Dijous Sant, precisament emmarcat per aquesta proclamació de l’evangelista Joan, que ens diu que Jesús havent estimat de sempre els “seus”, en l’escena del Darrer Sopar “els va estimar fins a l’extrem”. No sabem ben bé què volen dir aquestes paraules inefables, mai dites abans. Meravella fora de tota ponderació. Només Déu-Home pot estimar d’aquesta manera. Restem emmudits i en adoració...

                                               En la seva encíclica “La llum de la fe” el papa Francesc ens posa aquest lema inspirador com cap altre: “Hem cregut en l’Amor” (1 Jn 4, 16) que respon a les paraules de Jesús: “Jo sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en Mi no es quedi a les fosques”. Segueix el papa: “El qui creu hi veu; hi veu amb una llum que il·lumina el camí, perquè ens arriba a nosaltres des del Crist ressuscitat, estel del matí que no té posta”. I hi afegeix: “La fe neix del trobament amb el Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor, un amor que ens precedeix i en el  qual ens podem recolzar per tal d’estar segurs i construir la vida. Transformats per aquest amor, rebem uns ulls nous, experimentem que en Ell hi ha una gran promesa de plenitud i se’ns obre la mirada al futur. És la llum d’una memòria fundant, la memòria de la vida de Jesús, on el seu amor s’ha manifestat totalment fiable, capaç de vèncer la mort. Al mateix temps, com que Jesús ha ressuscitat, ens atrau més enllà de la mort, la fe és llum que ve del futur, que ens desvela vastos horitzons i ens duu més enllà del nostre “jo” aïllat, cap a la més àmplia comunió”. Ara, doncs, és l’hora nostra de fer aquesta declaració de principis, justament acabades les paraules de les consagracions del pa i del vi. Exclamem en aquesta professió pasqual anticipada: “Proclamem de  misteri de la fe:Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Siguem ben conscients del que contundentment afirmem. Subratllem la significació de cada verb. Aquest és el moment més important de la nostra celebració de Dijous Sant. Fem-ho com si fos nova totalment. Per tal d’arribar a aquesta declaració és per a què hem fet el camí quaresmal. Efectivament, afegeix Francesc, que així ens “confirma els germans” en l’incomparable tresor de la Fe, que Déu dóna com a llum sobre el camí de tot home. En la Fe, do de Déu, virtut sobrenatural infosa per Ell, reconeixem que ens ha estat donat un gran Amor, que ens ha estat adreçada una Paraula bona, i que, si acollim aquesta Paraula, que és Jesucrist, Paraula encarnada,- l’Esperit Sant ens transforma, il·lumina el nostre camí cap al futur i dóna ales a la nostra esperança per a recórrer-lo amb alegria”.

                                               “La fe, en tant que associada a la conversió, és oposat a l’idolatria, és separació del ídols per a tornar al Déu viu, mitjançant un trobament personal. Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l’existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d’adreçar les coses nostres de la nostra història. La fe consisteix en la disposició per a deixar-se transformar una vegada i altra per la vida de Déu. Heus ací la paradoxa: en el continu girar-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur que l’allibera de la dispersió a què el sotmeten els ídols”. “No hi ha garantia més gran que Déu ens pugui donar per assegurar-nos el seu amor, com recorda sant Pau (cf. Rom 8, 31-39). La fe cristiana és, per tant, Fe en l’Amor ple, en el seu poder eficaç, en la seva capacitat de transformar el món i il·luminar el temps. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. La Fe reconeix l’amor de Déu manifestat en Jesús com el fonament sobre el qual s’assenta la realitat i el seu destí últim”.

                                               La major prova de la fiabilitat de l’amor de Crist es troba en la seva mort pels homes. Si donar la vida pels amics és la demostració més gran d’amor (Jn 15, 13), Jesús ha ofert la vida per tots, també pels qui eren els seus enemics, per tal de transformar els cors”. “La nostra cultura ha perdut la percepció de la presència de Déu i de la seva acció en el món. Els cristians, en canvi, confessem l’amor concret i eficaç de Déu, que actua veritablement en la història i en determina el destí final, amor que es deixa trobar, que s’ha revelat en plenitud en la passió, mort i resurrecció de Crist.

                                               “Per tal que poguéssim conèixer-lo, acollir-lo i seguir-lo, El Fill de Déu ha assumit la nostra carn, i així la seva visió del Pare també s’ha realitzat a la manera humana, mitjançant un camí i un recorregut temporal. La fe cristiana és fe en l’encarnació del Verb i en la seva resurrecció en la carn; és fe en un Déu que s’ha fet tan proper que ha entrat en la història. La fe en el Fill de Déu fet home en Jesús de Natzaret no ens separa de la realitat, sinó que ens permet de captar-ne el significat profund, descobrir fins a quin punt Déu estima aquest món i con orienta incessantment cap a ell; i això porta el cristià a comprometre’s, a viure amb major intensitat encara el camí sobre la terra”.

                                               “Sant Pau ens ha deixat en els seus escrits una descripció de l’existència creient. El qui creu, acceptant el do de la fe, és transformat en una criatura nova, rep un nou ésser; en ésser filial que el fa fill en el Fill. “Abbà, Pare” és la paraula més característica de l’experiència de Jesús, que esdevé el nucli de l’experiència cristiana (cf. Rom 8, 15) La vida en la fe, en tant que existència filial, consisteix a reconèixer el do originari i radical que hi ha a la base de l’existència de l’home i pot resumir-se en la frase de sant Pau als Corintis: “Tens res que no hagis rebut?”.

                                               La veritat que la Fe ens desvela està centrada en el trobament amb el Crist, en la contemplació de la seva vida, en la percepció de la seva presència. Van veure Jesús ressuscitat amb els seus propis ulls i cregueren, és a dir, pogueren penetrar en la profunditat d’allò que veien per tal de confessar el Fill de Déu, assegut a la dreta del Pare. Solament així, mitjançant l’encarnació, compartint la nostra humanitat, el coneixement propi de l’amor podia arribar a plenitud. Quan trobem la llum plena de l’amor de Jesús, ens adonem que en qualsevol amor nostre hi ha ja un tènue reflex d’aquella llum i percebem quina és la seva última meta. I, al mateix temps, el fet que en els nostres amors hi hagi una llum ens ajuda a veure el camí de l’amor fins a la donació plena i total del Fill de Déu per nosaltres. En aquest moviment circular, la llum de la fe il·lumina totes les nostres relacions humanes, que poden ser viscudes en unió amb l’amor i la tendresa de Crist”.

                                               Per la transcripció de les paraules del papa Francesc al llarg d’aquestes consideracions. Plagui a Déu.
Dijous Sant, 29 de març del 2018. Sabadell

dissabte, 24 de març de 2018

Homilia del diumenge 25/03/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  CAMÍ  DE  SANT  JAUME

                                               Valgui el símil. La Pasqua propera comença a fer-nos el seu particular pessigolleig, igual com els pelegrins-romeus el senten a poques etapes de posar coronament al seu viatge iniciàtic amb l’arribada a la Catedral de Santiago, que acull aquells esforçats caminants amb l’abraçada que els dona amb una façana barroca, l’Obradoiro, un esplendorós sobre afegit, que tant presenta com amaga un romànic sospirat, ja besllumat en altres romànics que es van teixint el Camí transcorregut fatigosament...

                                               Entrant ja basílica endins, el romànic ens acull i ens invita malgrat la grandiositat a recolliment i a acció de gràcies després de les esforçades jornades penant i gaudint en variadíssims paisatges recorreguts. La màgia de trobar-se sol tot fent camí, veient en un mateix tot el misteri d’un mateix; tots els sentiments hi fan presència. Com purifica, com enalteix un camí fet metàfora del viure i desviure propis. El Camí té una gran força evocadora de l’entramat de la mateixa vida.

                                                Ja heu vist que el pelegrinatge és paràbola del camí quaresmal, que hem fet després de gairebé quaranta dies, amb la vista posada en el més intens coneixement del misteri del Crist; i ara és precisament el moment de reviure totes les experiències de què hem fet acopi, per ara reviure-les ja com formant un tram unitari en el nostre viure de cristians, que ha pres consciència de que calia apressar el pas i avivar l’esperit per teixir una quaresma amb l’intent de que fos singular, una mica com feien els antics i els renovats catecúmens en la marxa vers la Pasqua del seu Baptisme. I a nosaltres del re-baptisme en l’Esperit...

Imatge relacionada                                               L’episodi del Diumenge de Rams és com l’enlluernament de l’Obradoiro. Caldrà però passar romànic endins –Setmana Santa endins- i posar-nos a resguard de les successives afluències de pelegrins que com nosaltres són arribats a destí. No oblidem que ara és l’hora de la veritat del camí ja fet, encara, però, no coronat. Ens hi detindrem una bona setmana, que voldríem que fos verament Santa, arrecerats en un racó i com prenen alè després de la desfeta del vigor, esmerçat en el camí; no traspassant en pitjor de romeus a turistes; seria fer evanescent tot el conscienciós treball que hem anat fent aquesta quaresma, que nosaltres considerem pretesament feta amb seriositat evangèlica. Certament, que hem fet un coneixement més intens i extens del polièdric misteri del Crist. Sí, hem fet un esforç no menyspreable; d’això en tenim consciència i en donem gràcies al Bon Déu, que ens ha esperonat i en ha donat la gràcia d’haver-hi correspost en una mesura, diria que acceptable. Portem ben arrelades en la ment i en l’esperit aquestes paraules de Pau: “Vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció (1ª Cor 1, 17b-30).

                                               Ens queda tota una setmana encara per cercar més harmònics en tot el que hem viscut i rebut al llarg d’aquesta quaresma, centrada en el coneixement del Crist. No és pas massa demanar-nos que ens retirem cercant el silenci i el recolliment dins del temple (en definitiva nosaltres som temples de l’Esperit). És només figura. Ja s’ens recomanava a l’inici d’aquest temps de gràcia, que si volíem pregar, que entréssim en una alcova i ens tanquéssim amb pany i clau i allí “prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6, 5-15).

                                               D’acord al que dèiem durant la quaresma, aquests són dies especials: “Aquests és el temps favorable. Aquest és el dia de la salvació”: ho hem llegit sovint en l’Ofici diví. Vàrem posar èmfasi en la lectura de l’evangeli de Joan. Sobretot remarquem que en aquesta setmana són molt adients sobretot els capítols des del 13 fins al 17, ambdós inclusius. En particular els dos Comiats que s’inclouen, on la intimitat amb que s’expressa Jesús, ens fa vibrar les cordes de la tendresa i d’unes paraules que  en endavant les tindrem com el gran tresor de seva amistat, i en què cada paraula tindrà un deix d’herència espiritual. Els pensaments surten sucats d’emoció i es poden viure com una intimitat amiga, com mai més la podrem tenir d’igual. Són moments únics, que ens quedaran per sempre com il·luminant el nostre viure evangèlic, de forma que ens sortiran del cor i de tota l’ànima com a Pere aquesta expressió de fe: “Vós teniu paraules de Vida Eterna”. Ens ho ha dit no la carn ni la sang, sinó el nostre Pare del cel. Revelació que s’activa a cada lectura feta sota el guiatge de l’Esperit.

                                               Aquesta setmana la volem viure a l’empara del salm 83, que a mi em porta records de la meva  adolescència i primera joventut. Era als seminaris primers, Iratxe i Albelda; teníem entre setze i vint-i-dós anys. En llevar-nos “en los levantes de la aurora”, que diu sant Joan de la Creu, ens  havien invitat a recitar-lo diàriament i a deixar-nos-hi amorosir amb les seves estrofes entre líriques i encomiàstiques pel fet de saber-nos vivint al bell mig del temple, com fan els ocells que hi posen el seu niu, fent piulades de lloança al Senyor. Té l’encant dels romeus, que com avui, en el símil, arriben joiosos al Temple, per poder-hi romandre per poder-hi viure i celebrar “el Déu que m’és Vida”. “Un dia als teus atris val més que mil a fora, m’estimo més quedar-me al llindar de la casa del meu Déu, que anar a viure amb els injustos. El Senyor-Déu aixopluga i protegeix, dóna la gràcia i la glòria, no refusa cap bé al qui viu honradament. Senyor de l’univers, feliç l’home que confia en tu”: Podeu comprendre la vivesa dels records i les tornades que un hi pot fer amb delectança... I més encara, després de descobrir allò que hi diu el poeta-místic en el Cántico Espiritual: “La noche sosegada/ en par de los levantes de la aurora,/ la música callada,/ la soledad sonora, /la cena que recrea y enamora”. I tota la meravella que hi segueix...

                                               I anem a centrar-nos en els capítols de l’acomiadament de Jesús en l’evangeli de Joan, llegits, rellegits en sintonia amb les manifestacions d’estima, del trenca cor d’haver-nos de deixar, d’encomanar-nos a l’altre Consolador, l’Esperit Sant, que ens “bordarà” les paraules de vida que anirem desentranyant, becada a becada, com un aliment de vida eterna. Serà Ell qui ens conduirà al progressiu coneixement del misteri del Crist. Per res del món no ens volem ni podem perdre la densitat del que ens encomana, del que ens promet, de la certesa de restar units en Ell com la sarment al cep. L’expressió romandre -restar units- pren una volada inefable, que no es pot explicar: “un no sé qué que quedan balbuciendo”; només viure-ho, només! Haver meditat ben de cor  les paraules de comiat, tots aquests capítols, abans d’entrar i seguir la Passió, també segons l’evangelista Joan, passió que és ben i tant diferent de la dels sinòptics i que és la que s’escenifica -sempre la mateixa- el Divendres Sant, on qui mort en creu és el Rei del Cosmos i de tota la Humanitat. Això ens donarà uns sentiments de proximitat, de com-passió i de tendresa, com mai l’haguéssim sentit i viscut. És un dolor glorificat, menys agressiu, amorosit, tendre...

                                               Fent-ho així, anava a dir, “al peu de la lletra”(!) –ja m’enteneu- haurem coronat una seqüència Quaresma-Pasqua que la tindreu com la Setmana Santa aquesta, d’excepció. En guardareu record lluminós i en viureu definitivament, a un nivell que ja no tindrà retorn possible.

                                               Deixeu-me cloure aquesta comunicació fraterna amb les paraules del final del capítol 17: “Pare bo, el món no t’ha conegut, però Jo t’he conegut, i ells (nosaltres) han conegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu Nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i Jo també hi estigui”. Beneïda Quaresma-Pasqua, única, digna del millor record!
Diumenge de Rams, 25 de març del 2018.   Sabadell