Homilia del diumenge 29/01/2023

                                BENAURATS,  BENEÏTS,  FELIÇOS

                                               Parem molta atenció a aquestes quatre domíniques properes, seguides, (en les quatre s’hi descabdellarà tot el capítol cinquè de Mateu), perquè ens ha d’apropar a la vivència i pertinència del Regne. Deien el Regne (del cel), però és expressió substitutiva de Déu, perquè culturalment s’evitava de posar directament Déu per respecte al nom de Déu (el nom era la persona), sense anomenar-lo, però és el seu equivalent. Quina imatge de Déu més paorosa que tenien els israelites. Jesús en donarà una de més excelsa, amorosa, sense por, atraient i propera: aquí hauríem de posar senzillament: el Regne de Déu, el del Pare, nostre! Per tant és el Regne de Déu predicat, viscut entranyablement per Jesús, i ofert en compartició a plenitud; arrel i goig del nostre viure evangèlic. En Ell el Regne era a prop, és dins vostre, a tocar tocar. Diumenge passat Mateu ens deia que Jesús havia començat a predicar: Anava per totes les sinagogues predicant la bona Nova del Regne

                                                           Festa radiant de joia i de felicitat, la d’avui, que ens obre els llindars del Sermó de la Muntanya que està contingut entre els tres capítols ( 5 al 7), amb el preludi o obertura de les Benaurances que posen aquest toc de joia, com si fos una invitació a la felicitat, tal i com s’entén en l’evangeli, o bé per dir-ho millor: com la viu Jesús. De tota manera, la formulació de la felicitat evangèlica comporta una pregona paradoxa: certament viure a l’estil de les Benaurances no és gens fàcil, tampoc impossible. Cal apregonar que només és per gràcia i do que es pot donar i àdhuc gaudir (que d’això van les benaurances), només si la gràcia  ens hi dona un ajut substancial, un cop de timó. És allò del “convertiu-vos”, gireu el vostre mirar en la faç del Senyor i, contemplat, poseu-vos a fer com Ell. Aquí radica la felicitat! És trobar el sentit de tot!

                                               Per passar a contemplar l’interior de l’escriny que les atresora i percebre la significació de les Benaurances, el primer que hem de dir, és que reflecteixen la manera de ser i de viure del mateix Jesús. Venen a ser les Benaurances com una rèplica de com vivia el Bon Mestre, l’integrador de tota virtut; i impagable síntesi vital per a nosaltres: que feia el que deia i deia el que feia! Resulten ser una mica com la seva autobiografia. Naturalment això és la deducció a que varen arribar els evangelistes després de viure a frec amb Ell, escoltant-lo a l’estil de Maria de Betània i la Magdalena, fixant-li els ulls i obrint concentradament l’oïda a totes les flexions de veu, amorosament, i entrant en àmbits de la seva pau serena. Ai, el bé de Déu de ser deixebles atents, badats a tot ser-ho, “amarats” en la seva atmosfera, i quin respirar tan profund al costat seu. Jesús no moralitzava, feia estimar allò que vivia i respirava!

                                               Entrem en cadascuna de les Benaurances. Primer, hem de dir que totes les significacions formen com una constel·lació. Cadascuna s’explica per les matisacions de les altres, de manera que formen una conjuntada fraternitat i tot un estol d’avinences que porten el mateix cognom: són Evangeli en estat gloriós.

                                               La primera i la primogènita, l’hereva de la casa: la pobresa que per a la cultura jueva era la que significava el que era el poble de Déu: els “anawim”, paraula que significava els senzills, els carenciosos de tot, aquells que vivien en permanent precarietat, aquells “temorosos de Déu”, que fiaven la seva vida en mans de Déu, que promovia l’ajut dels altres, dia a dia. És curiós i significatiu alhora que digui pobres en l’esperit, una manera de ser-ne amb dificultats, però fiats de la mercè d’altri, com aquella velleta lloada per Jesús al Temple, aquells que no ajornaven pagar la feina d’una jova. Mireu quina és la seva paga divina: “el Regne de Déu és per a ells!”

                                               La segona abasta els que estan de dol per tantes motivacions: personals, familiars, d’amistats, de rebrecs de l’infortuni. Tots ells seran consolats “per Déu i Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè –dirà Pau- nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena” (2 Co 1, 3-5). Consoladors d’ofici!

                                               Els humils, els que saben viure en la consciència de ser poca cosa, de ser creatures, de viure arran del concret, d’haver lliurat el viure al servei, que no són ambiciosos, realistes i que no es comparen, i tot els és pàtria i llar, que estan a bé amb tothom. La paga: posseir la terra, sense afanys de res. El país seu és on estan...

                                               Els que tenen fam i set de ser justos, que en llenguatge del temps de Jesús és ganes de que el món camini vers la justícia, que voldrien que tothom tingui on posar els peus i que es respecti la dignitat de tothom: de qualsevol raça, llengua, religió. Viuen l’esperança contra tota esperança que un dia la justícia regnarà, perquè la promouen en el dia a dia. La igualtat, la llibertat i la fraternitat els són lema i motor: Gustavo Gutiérrez, Casaldàliga, Gandhi, Mandela, a seguici de Jesús.

                                               Els compassius com el Pare és compassiu! Serà Ell a tenir una relació amorosa, a exercir la “pietat”, les misericòrdies que entomem i reconforten.

                                               El nets de cor, els de cor senzill que saben mirar en transparència, que ho “amaren” tot pel fluir límpid, graciós del seu cor. Els que estan tan plens de la bondat de Déu, que a tot arreu porten netedat, gràcia, bondat exuberant que regalima. Que saben veure Déu en tota cosa i persona i les fan objecte d’un tracte fi, suau, dolç  i bondadós. D’això se’n diu delicadesa d’esperit. Pocs són però remarcables!

                                               Els pacificadors, instruments de pau com Francesc. Jesús, Princep de la Pau, els té com a fills. On hi són ells tot esdevé diàleg, creen família.

                                               Els perseguits pel fet de portar els noms de Déu: tot el que és noble, tot el que és elevació i que conreen elevació, espiritualitat, grandesa d’ànima, aquells que són indefectiblement i amb ardidesa expressió d’un Déu únic, Altíssim.

                                               Els perseguits per causa meva, ofesos, “us maltractaran, escamparan contra vosaltres tota mena de calumnies” Alegreu-vos-en de tot això, feu-ne festa, perquè sereu tinguts com a missatgers de Déu i en el cel us ho pagaran amb ample escreix, i serà Déu Pare mateix qui us dirà: Veniu, beneïts, rebeu en herència el cel. La felicitat evangèlica és per a ara, i completa per a després.   Benaurats, beneïts, feliços.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener del 2023  Sabadell                                             

Homilia del diumenge 22/01/2023

                          SIGUEM  UNA  ESGLÉSIA  EN  SORTIDA

                                               Sí, això, això! Avui a tenor del que diuen les lectures dominicals és inqüestionable que ens hauríem de sentir renovellats per l’Esperit amb tal que ens sentíssim membres de la gran comunió oberta que és l’Església i seria molt apropiat que després d’una invitació persistent des de fa gairebé uns 70 anys (!) que l’Església s’esforça –s’escarrassa, perdoneu aquest terme que pot resultar feridor per a alguns- en dir-nos per activa i per passiva que no és una obligació-deure, sinó un dret, el dret, el que tenim de situar-nos eclesialment en sortida, d’invitar-nos a estar de “portes obertes”, a que entenguem que tot rau en prendre àmplia consciència del fet de disposar-nos activament a donar a conèixer tot el que per a nosaltres significa JESUCRIST, la seva persona i el seu missatge, oferts a discreció de qui vulgui. El contacte directe-directe amb Ell, segur que suscitaria ganes de “saber-ne més”, I no és qüestió de coneixement biogràfic, sinó d’experiències de frec a frec, que suscitin preguntes i més preguntes amb un Jesús viu que ens admet al seu cercle d’íntims i ens porta a descobrir lligams que ja hi eren, sí, en el fons ignot del cor, i que nosaltres no n’érem conscienciosos! Per dir-ho amb una afirmació rotunda: “Jesús no és propietat dels cristians”, sinó oferta de Déu per a qui s’hi apropa, per a qui es vulgui trobar amb una personalitat vital i vitalitzadora, enigmàtica;  un Jesús vist de front, en un cara a cara excepcional, que fa preguntes i que dona respostes inquietants a preguntes mig mal formulades però autènticament personals. En poques paraules, un Jesús insospitadament viu i que obre horitzons. Si no us el podem/sabem presentar com un personatge que inquieta i desconcerta, fareu bé de deixar-ho córrer. Seria fallida, incompetència  nostra  tot plegat...

                                               A partir –singularment- des del Concili Vaticà II (1962-1963), els papes que s’han anat succeint, tots ells, ens han formulat el deure-Dret de donar a conèixer com Jesús vivia i com s’expressava i com invitava a entrar en joiós tracte de coneixença i d’amistat amb Ell. D’això se n’ha remarcat d’aleshores ençà, Evangelització. Tots han maldat per dir-hi una paraula d’importància capital. Concili, Sínodes, documents dels darrers papes. A subratllar de bon començament l’Exhortació apostòlica del papa Pau VI: “L’evangelització del món contemporani” (noteu que no diu en sinó del món contemporani, ben significativament). Ja Pau VI en aquest document s’expressa així: “Una exhortació en aquest sentit ens ha semblat d’importància capital, ja que la presentació del missatge evangèlic no constitueix per a l’Església quelcom d’ordre facultatiu; està de per mig el “deure” que l’incumbeix per “mandat” del Senyor, en vistes a que els homes hi creguin i se salvin. Sí, aquest missatge és necessari. És únic. De cap de les maneres podria ser reemplaçat. No admet indiferència, ni secretisme, mi mitges tintes. Representa la bellesa de la Revelació. Porta en sí mateix una saviesa que no és d’aquest món. És capaç de suscitar per ella mateixa la fe, una fe que té el seu propi fonament en la potència de Déu. És la veritat. Mereix que l’apòstol li dediqui tot el seu temps, totes les seves energies, i -cas que fos necessari- que li consagri tota la vida”. Ja el mateix Pau VI planteja l’acció pastoral o apostòlica dels membres de l’Església amb aquest títol: “Del Crist evangelitzador a l’Església evangelitzadora” (avui hi afegiríem que per mor de la sinodalitat, és determinant per a cadascun dels batejats). Aquesta és la crida que se’ns fa: evangelitzats i en conseqüència evangelitzadors. A partir de la participació múltiple, activa en la respectiva parròquia, com ho demanaran tots, cadascú a la seva manera pròpia.

                                               Jesús és el primer evangelitzador i, per excel·lència, el millor, insustituible  Aquesta fou la seva missió, en què va concentrar-hi forces, lluites contra tota mena d’obstruccionismes per part del “sistema religiós” del seu temps. Més encara: per la predicació del Regne de Déu fou condemnat i ajusticiat per aquells per als quals donava la vida. Tota evangelització prové de la soca primigènia de la predicació de Jesús que, en definitiva, va passar de missatger a ser el propi missatge. Paradoxa i misteri a la vegada!

                                               Fem ara un salt d’anys per plantar-nos a l’última proposta d’evangelització, feta pel nostre benamat papa Francesc. Seria fer-li un greuge lamentable desoir la seva veu paterna que ens invita coralment a fer una lectura pautada i pausada de la seva crida a “empoderar-nos” de la seva nova invitació a evangelitzar. Ho podem llegir en el seu document: “La Joia de l’Evangeli”. Tant de bo en una primera lectura (ai, las!, per molts no feta encara mai!) o relectura (si sovintejada, millor!) fóssim atrets a entendre que la urgència d’evangelitzar ara és més instant, més urgent de totes totes. “Fa falta passar d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. Les seves paraules estan plenes d’urgències. Ha fet feridora la idea de posar tota l’Església en actitud de “sortida”, de jornades “de portes obertes” (passin, passin els ensenyarem amb “joia” la casa per dins!) D’invitar a prendre contacte amb un Jesús redescobert, revisitat d’una forma realment nova, inèdita, suggeridora, que ompli el cor, la ment i les actituds vitals, plenes d’experiències d’esperit humanista, i més, d’Esperit Sant, ànima de l’Església i que digui fort i clar que el nostre viure pot canviar de dalt a baix, posat a la “insolació” –que deia l’altre- del viure determinant de Jesús, “sol que ve del cel per il·luminar” (Benedictus), com ho fou amb tantes persones que van jugar a fons la pròpia vida amb Ell personalment; i -una vegada presos- d’anar a comunicar la descoberta que ha marcat la nostra vida, perquè ho sigui talment per a tants altres! Evangelitzats versus evangelitzadors!  Actituds que l’una demana l’altra necessàriament... Totes dues obertes i en progressió mútua.

                                               “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. M’estimo més una Església accidentada, ferida, tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de FE que els abraci, sense un horitzó de sentit i de vida, més que la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” Del papa Francesc, sentidament i amb paraules entenedores, les seves, com sempre.

                                               Anem als textos de la litúrgia. L’Evangeli d’avui, en versió de Mateu, que serà el nostre torsimany durant tot aquest any litúrgic i avui ens  presenta Jesús inaugurant la seva primera evangelització. Diu: “Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. “Ensenyava a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint la gent de tota malaltia”. Després de jornades seguint-lo de prop, els seus deixebles-apòstols anirien comprenent que Jesús era no sols el missatger, sinó personalment tot el seu missatge de salvació, d’alliberament i de curació. Jesús es presenta com a compliment de la profecia d’Isaïes (primera lectura),  citant-la Mateu com a compliment en Jesús, predicador novell. “Una llum que resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Ell dirà de si mateix que era Llum i Vida. El seu missatge “omplia de goig, d’una alegria immensa”.

                                               No ens en sabrem estar d’enjoiar el cor amb la recitació d’aquest salm que oxigena l’esperit: “El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor!

                                             . La segona lectura que és de la primera carta de sant Pau als de Corint, que ens acompanyarà tot un seguit de diumenges fins arribar a la Quaresma. Raó per la qual jo us invito a fer-ne un minuciós estudi, perquè és de les epístoles de Pau que en comentar les incidències de tota mena del grup iniciat; i veient-lo en la seva vida “de cada dia”, ens obriran a veure i viure d’una manera digna l’Evangeli viscut.

                                               Coincidències de la vida. Durant aquesta setmana (18-25 de febrer) fins al dia 25, en què commemorem la conversió estel·lar de Pau, estem celebrant la Setmana de Pregària per a la Unitat dels cristians, i justament Pau en la perícopa que llegim com a segona lectura, Pau els reconvé per les dissensions per veure quin dels predicadors s’emporta de coll l’assemblea. Ni Pau, ni Apol·ló, ni Cefas. Qui predica ho ha de fer en nom i en virtut de Jesús mateix; ja hem dit que és el primer i únic predicador. Ai, les divisions que ja es feien paleses als primers dies! Com veieu, les diferències ja estaven vigents entre els primers cristians! Pau posa les coses al seu lloc: ell no ha estat enviat a batejar, “sinó a anunciar l’evangeli”. I no hem de veure qui és més bon facilitador; no és per la retòrica que el Senyor serà anunciat! Qui ho fa és per missió encomanada. Tornem al principi: tothom, cadascú a la seva manera, estem destinats a evangelitzar, tenint en compte que és Déu mateix qui remou els esperits; cadascú farà el que pugui i “sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi els seu valor”. El que es diu porta inexorablement més gràcia per com ho viu, que no pas en com ho diu! I Déu hi donarà el seu increment. És Jesús qui actua a fons.  Fa més la identificació nostra amb Jesucrist, l’evangelitzador, que el que puguem fer per perícia de nosaltres mateixos. Amb tot, que ningú es tiri endarrere; tots som cridats a donar-hi una mà evangelitzadora! Veniu i anem-hi! I Jesús ja hi farà la resta!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2023  Sabadell                                           

Homilia del diumenge 15/01/2023

 DE  LA  SEVA  PLENITUD  N’HEM  REBUT  GRÀCIA  RERE  GRÀCIA

                                               No és gens estrany que l’evangeli d’avui més aviat giri la mirada vers els diumenges passats, amb els quals forma com un excels tríptic tots tres (Epifania, Baptisme i Testimoni de Joan Baptista), ressaltant sobretot l’actitud que ens suggereix d’acollir Jesús com a Home i com a Fill de Déu al mateix temps. Tant és la força íntima i -abassegadora a l’ensems- l’atracció de les joioses Festes de Nadal, totes centrades en el misteri excepcional, únic de la Vinguda de Jesús, infant i adult a inicis de la seva predicació. És l’Encarnació de Déu, fet Home, fet igual però tan excelsament diferent de nosaltres, pobrets-de-nosaltres!

                                               La figura de Joan Baptista hi campeja ben notòria i seria bo que ens centréssim en la seva figura austera -a tot ser-ho- i cridanera, tal de suscitar suspicàcies i inquietuds a la Gent del Sistema del Temple i de Jerusalem, com veurem de seguida...

                                               La figura senyera de Joan, lloada pel mateix Jesús, quan interpel·la la gent: “Què hi heu vingut a veure al desert (Lluc 7, 18-35)  No és la seva figura tan captivadora per original i única la que commou, Joan tanmateix haurà de clarificar, que més enllà de les singulars aparences en vestit i vida, és més important el missatge que el missatger...

                                               De la mà de Joan entrem en l’interrogatori que aquí a l’evangeli d’avui queda sobreentès i que farem bé de resseguir-lo en la narració directa de l’evangeli de Joan uns versets abans del text d’avui (Jo 1, 29-28).

                                               Significatiu que comenci tot dient: “Aquest és el Testimoni que Joan va donar als sacerdots i levites enviats pel “sistema religiós dels jueus”: això com a resum del que dirà a continuació. Mireu la progressió de les respostes: “-Jo no soc el Messies. -Elies? -No el soc. -Ets el Profeta? -No, taxatiu. Doncs, -qui ets tu? Instats per la  urgència que li mostren els comissionats per interrogar-lo: -Què hem de respondre als qui ens han enviat. -Què dius de tu mateix?  Ell- va declarar (subratlleu el to de la resposta): “Soc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el Profeta Isaïes:(40,3), citat simptomàticament pels tres sinòptics. La proclama no pot ser més clara i contundent. Tot l’Antic Testament hi és comprès. Com si tota la peripècia del Poble d’Israel hi confluís. Tota ella com si el missatge de la presència de Jesús, veritable Messies i més, profetitzat com a renovació inesperada per superar tota expectativa del poble d’Israel, que a partir d’aquells moments tindrà abast universal i que hi serem inclosos, nosaltres també, pertanyents a pobles que no sabien res d’aquests esdeveniments i que serem tinguts amb les mateixes condicions de fills de Déu en el Fill, Jesús, Senyor nostre.

                                               Tornem una mica més enrere, justament en el relat que constitueix l’evangeli d’avui. Encara ens manca el testimoniatge més precís: Els fariseus li fan aquesta última pregunta que és també requisitòria: -Per què bateges, doncs,  si no ets ni el Messies, ni Elies ni el Profeta? No ens perdéssim pas la resposta que queda consignada en la perícopa de l’evangeli d’avui, a partir de la qual veurem les deduccions que el Baptista fa davant dels seus deixebles, que il·lustrarà la correspondència i traspàs de tota l’expectativa dels segles de la història d’Israel, a un poble de Déu nou. Som ja en plens temps nous i amb una perspectiva de renovació, a la qual nosaltres ens en podem sentir cridats i dotats. Aquesta és la resposta que dona als emissaris -- també venturosament a tots nosaltres- en la figuració dels deixebles de Joan als que invita a passar-se com a novells deixebles del mateix Jesús: “Mireu l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. Posant-ho en singular pren clara  referència a la salvació global en la seva complexitat: tot de tots. Jesús es presenta no com a Messies o profeta, sinó com el Salvador i Redemptor de tota la humanitat, que ens afectarà de ple a tots i cadascun de nosaltres! A continuació testimoniarà els fets del baptisme de Jesús. Testifica la davallada de l’Esperit Sant i deixarà clar que el baptisme de Jesús serà de la unció de l’Esperit Sant i de foc; i serà definitiu: Talment el nostre! Ai, si en tinguéssim major consciència i que el rodó testimoni de Joan ens fos com una apertura a tota l’aventura evangèlica que obre horitzons nous i que hauria de determinar les actituds més definitòries de la nostra vida de fills de Déu, filiació emmarcada en la Filiació Suprema de Jesús, l’Anyell de Déu. Així ens l’assenyala una i altra vegada Joan Baptista, que amb aquesta ostensió: “Mireu l’anyell de Déu!”, es retira, donant pas al que era abans que ell, i de qui ni tan sols es considera digne de desfer les corretges de les sandàlies. Missió complerta!: Precursor només, i deixar pas al que jo anuncio i de qui soc només precursor!

                                               Aquella frase ha pres presència en la nostra litúrgia, quan abans de la comunió i a vista de la Forma Consagrada, el Sacerdot ens diu: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món”.  I hi afegeix la gran benaurança dels fills i germans convidats  a la seva Taula. És preciosa la resposta, que hi donem, presa del Centurió, a qui Jesús lloa la seva Fe tan gran i encomiable: “Senyor no soc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima”. Invitats a fer un gran acte de fe en la presència i acció curativa de Jesús. Benaurats els que saben tenir el grau de consciència de que estem a punt d’experimentar la conversió una vegada més reduplicada! Gràcies, Senyor!: no deixeu que en aquests moments no caiguem en la rutina; que siguem conscients de tot el rerefons bíblic que hi ha en aquest moment de glòria, de “sanació” i d’amor.

                                               Em revenen irresistibles aquelles expressions tan plenes de grandesa del finat Benet XVI, papa. Reportades i estimades pel papa Francesc: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel Trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. Només gràcies  a aquest Trobament -o Retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. Santes Paraules, dignes de repetir-les i memoritzar-les!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana II de durant l’any, 15 de gener del 2023.  Sabadell

Homilia del diumenge 08/01/2023

                                  GLÒRIA  A  VÓS  OH  CRIST,  SENYOR

                                               Què ens emportem de la celebració contemplativa d’aquest Nadal? Perquè Nadal ha vingut per a quedar-se. “I plantà la seva tenda” al cor de l’Església i al cor dels que som de Crist. Entre nosaltres o millor dins nostre. Nosaltres ens anomenem i ho confessem: som cristians. La primera Carta de Joan ens ha acompanyat durant tants dies, fins a rendir homenatge als environs mateixos del Baptisme de Jesús que inicia un altre vessant de la vida -ja adulta- de Jesús que queda iniciada per la proclamació que el Pare farà precisament avui.  Llegim en Joan en efecte: “Aquells que confessen que Jesucrist és realment home, és Déu qui els inspira”. I a les darreries del capítol 4rt. hi llegim com a síntesi de tots aquests venturosos dies de proximitat amb Jesús-Infant en el pessebre del i en el nostre cor, bo i –perdoneu l’expressió que és dita amb no solament respecte, sinó com a expressió gairebé mística- “covant-lo”, fent créixer l’Infant, com les mares que acaronen, que posen pell amb pell, que posen a escalf en el seu pit la criatura que han portat al món, que les hi diuen paraules sortides del cor que en el manifestar els afectes, els reconeixen, l’estimen. No hi ha estampa més tendra que aquests primers al·licients vitals que fan créixer i que són expressió de voler que se sentin estimats, refermats vida amb vida. És incommensurable aquesta escena que redona vida a la vida que inicia la seva creixença i el seu obrir els sentits a la dolçor, que estimula i insufla vida. Només ho saben les mares, divines “lloques”, l’expressió és del mateix Crist que ha volgut “covar” deixebles en una visió transcendent, ara aplicada a tots els seus possibles deixebles... Llegeixo en la Carta: “I nosaltres hem contemplat, i en donem testimoni, que el Pare ha enviat el Fill com a Salvador del món. El qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, Déu està en ell i ell en Déu. I nosaltres hem conegut la caritat que Déu té envers nosaltres, i hi hem cregut. Déu és AMOR, i el qui està en el amor està en Déu, i Déu està en ell”. “Nosaltres, estimem, ja que Ell ens ha estimat primer. I tenim d’Ell aquest manament: el qui estima Déu, que estimi el seu germà”. “Us he escrit tot això a vosaltres que creieu en el nom del Fill de Déu, perquè sapigueu que teniu vida eterna”.

                                               Voldria acabar aquest Nadal ben nou de nou ple de tendresa maternal, apresa de Maria, amb una senzilla recomanació. Llegiu la primera Carta de Joan, a vista contemplativa del “Nen Jesús”, si voleu també a la vista d’una Mare de Déu de la tendresa, com hi ha una icona cèlebre amb aquesta denominació (segle XV. Cherson o Kherson, ciutat ucraïnesa, darrerament alliberada per les tropes de Ucraïna Alguns la fan bizantina, àdhuc pintada per Lluc). Quedi aquí la cosa,,,

                                               Empalmem ara amb el començament que iniciava amb aquest himne a Jesús, infant, però ja Senyor de cels i terra: “Glòria a Vós, oh Crist, Senyor, que ens heu donat la vida. Que la Paraula vostra resti sempre en el nostre cor”. Tots hem viscut amb joia les vostres meravelles. Feu que la nostra història  trobi en Vós l’acabament. Vós heu vingut avui, Senyor, enmig del vostre poble. Guardeu la vinya que heu plantat, l’obra de les vostres mans. Vós sou el nostre Bon Pastor, que ens guieu amb fermesa, amb Vós anem fent dret camí vers la vida eterna. Glòria a Vós, oh Pare etern i al vostre Fill, Senyor del món, i a l’Esperit que ens fa cantar la lloança de glòria”.

                                               Avui festa del baptisme de Jesús que és la proclama que fa el Pare en relació amb el seu Fill, Jesús. Fem atenció a la significació que té aquesta entrada pública -discretament solemne- de Jesús que ja adult, vorejant els trenta anys, es presenta davant de Joan Baptista i li prega que també el bategi a Ell. Vencent les resistències lògiques de Joan, al final s’hi avé per la pressió que fa Jesús, al·legant un passatge predit pels profetes. Just en sortir de les aigües del Jordà. Hi ha una teofania. Subratllem cada expressió: els cels s’obren; l’Esperit Sant baixa en forma de colom, i una veu del cel deia: Aquest és el meu fill, el meu Estimat, En qui m’he complagut”. És la Manifestació o Presentació de Jesús com a Fill amb missió, que començarà en pic sabrà que Joan és empresonat.  Jesús no es presenta, és presentat pel seu Pare, l’autentifica com a Fill, -fent com un bis aprofundit i inefable- amb les paraules d’Isaïes que llegim a la primera lectura d’avui. Jesús, subjecte de totes les complaences es tindrà per “cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i el destino a ser aliança del poble, llum de les nacions”. El Pare li serà motiu permanent de pregària (el Pare i Jo som u; qui em veu a Mi veu el Pare). Ensenyarà a pregar els seus deixebles accedint a Ell com a Pare en propietat, bé que per adopció. Direm Pare nostre i vindran després els verbs santificar, accedir al seu Regne, fer la seva voluntat... S’obren els cels, senyal de reconciliació i de comunicació. Se sent tan proper de l’Esperit Sant que el portarà a la missió i ell es deixarà portar per l’Esperit; i ens el trametrà i l’Esperit vetllarà sobre nosaltres com aquell núvol que planà sobre l’Arca de l’Aliança en el desert, que serà llum i cobricel o dosser que apaivaga xardors de tota mena.  “Ja sabeu –dirà Pere a casa de Corneli: “Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà per tot arreu fent el bé i donant la salut... perquè Déu era amb Ell” (que llegim a la segona lectura d’avui).

                                               Empresonat Joan, Jesús deixà, però, Natzaret per anar a Cafarnaüm, vora el llac, Des d’aleshores començà Jesús a predicar i a fer la mateixa crida que ja havia utilitzat el Precursor: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Instarà als seus apòstols a batejar en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Ja el mateix Joan predigué: “Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo i jo no soc ni digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Diem en la Col·lecta: “Concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut de l’aigua i de l’Esperit de ser sempre dignes de la vostra benvolença”  o en una altra col·lecta opcional: “Oh Déu, el vostre Unigènit s’ha manifestat, fet home entre els homes; feu que havent-lo conegut igual a nosaltres, exteriorment, mereixem de ser, interiorment, reformats per Ell.

                                               Avui és una bona ocasió per confirmar el compromís de seguir de prop Jesús i de viure en la mesura possible els “mateixos sentiments de Crist”, “sentiments que escauen  a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre , perdoneu-vos-ho. Que la pau de Crist regni en els vostres cors, I sigueu agraïts. Tot allò que feu, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d'Ell a Déu Pare”. 

P. Josep Mª Balcells

Baptisme del Senyor, 8 gener 23 Sabadell                         

Homilia de l'1 de gener del 2023

 SANTA  MARIA,  MARE  DE  DÉU:  PREGUEU PER  NOSALTRES

                                               Després d’atansar-nos en pietosa adoració a Jesús-Nadó al pessebre, una i moltes més vegades durant aquesta setmana, la transcorreguda, ara com a colofó arriba el moment de celebrar la persona de la que el va infantar, santa Maria (Theotókos: “l’Engendradora de Déu” així la varen proclamar entusiasmats el Concili i el poble d’Èfes (437)  El papa Joan Pau II en la recurrència del Segon Mil·lenni va escriure un Document titulat La Mare del Redemptor. Així  diu: “Ens hi prepara el Concili Vaticà II, que presenta en el seu magisteri la Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església. En efecte, si és veritat que “el misteri de l’home només s’aclareix en el misteri del Verb encarnat”–com proclama el mateix Concili- cal aplicar aquest principi d’una manera particular a aquella excepcional “filla de les generacions humanes”, a aquella ”dona” extraordinària que arribà a ser Mare del Crist. Només en el misteri del Crist s’esclareix plenament el seu misteri. Així, d’altra banda, ha intentat llegir-ho l’Evangeli des del començament. El misteri de l’Encarnació li ha permès de penetrar i d’esclarir cada vegada millor el misteri de la Mare del Verb Encarnat, En aquest aprofundiment, hi tingué una particular importància el Concili d’Èfes, durant el qual, amb gran goig dels cristians, la veritat sobre la Maternitat divina de Maria fou confirmada solemnement com a veritat de fe de l’Evangeli. Maria, doncs, és la Mare de Déu (Theotókos), ja que per obra de l’Esperit Sant concebé en el seu si virginal i donà al món Jesucrist, “Fill de Déu  consubstancial al Pare. El Fill de Déu... nascut de la Verge Maria es feu veritablement un dels nostres,,,”, es feu home. Així, doncs,  mitjançant el misteri del Crist, a l’horitzó de la fe de l’Església resplendeix el misteri de la seva Mare. Al seu torn, el dogma de la maternitat divina de Maria fou per al Concili d’Èfes i és per a l’Església com un segell del dogma de l’Encarnació, en la qual el Verb assumeix realment en la unitat de la seva persona la naturalesa humana sense anul·lar-la”.

                                               “El Concili Vaticà II, presentant Maria en el misteri del Crist, troba també, d’aquesta manera, el camí per a aprofundir  en el coneixement del misteri de l’Església. En efecte, Maria, com a Mare del Crist està unida d’una manera particular a l’Església, que el Senyor va constituir com el seu Cos. El text conciliar apropa significativament aquesta veritat sobre l’Església com a Cos de Crist (segons l’ensenyament de les Cartes paulines) a la veritat que el Fill de Déu “per obra de l’Esperit Sant nasqué de la Verge Maria”. La realitat de l’Encarnació troba quasi la seva  prolongació en el misteri de l’Església-Cos del Crist. I no podem pensar en la realitat mateixa de l’Encarnació sense fer referència a Maria, Mare del Verb encarnat”.

                                                Fins aquí paraules del papa, ara és el nostre torn: estem tan divinament familiaritzats amb l’expressió Mare de Déu que de ben segur que no ens en fem càrrec del què arribem a dir. Que tot un Déu, sense treure-li la veritat del que apliquem a la denominació de Déu, que el puguem assignar a la maternitat de Maria! Que n’és Mare de totes totes! Que l’ha concebut, que l’ha configurat com un diví terrissaire durant nou mesos, que l’ha donat a llum i que, de resultes, nosaltres li diem amb tota propietat Mare de Déu! Això supera tot el que podem concebre a ulls i ment humana, si no fos perquè tant ella -en saber-se’n a cada moment- i nosaltres a l’anomenar-la així pel goig que ens permet llicència la nostra fe.  Miracle, sí, sí, miracle, diguem-ho clar. El misteri de l’Encarnació o la divina humanització ens hauria de descol·locar, ni més ni menys! El fet i la significació! Silenci i ben profund: no queda més que deixar que la fe ens ho faci proclamar! Si en nosaltres ens hauria de deixar muts i en adoració, què li hauria de passar en el cor de Maria?   El Senyor ha fet en mi me-ra-ve-lles! Em diran benaurada. I Feliç tu que has cregut. La petitesa, petitesa.

                                             Ho tenim tan assumit que sense ni adonar-nos-en n’hem fet en el nostre dir corrent  àdhuc una exclamació ponderativa: Mare-de-Déu! El fet, la cosa, no sé pas com dir-ho: De Mare-de-Déus en trobarem tota una lletania en els Degotalls a Montserrat... La tenim tant i tant “amarada” en la cultura cristiana del nostre poble, almenys els que n’hem fet més de la cinquantena. Maria, Mare-de-Déu l’hem entranyada els de la nostra generació... Passarà el temps de Nadal i nosaltres no deixarem de dir sovint: “Santa Maria, Mare de Déu pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort. Amén Jesús. I la sentirem també molt nostra, com de família i resarem l’Àngelus, resarem el Rosari, tindrem als llavis: “Déu vos salve Reina i Mare de misericòrdia; vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve”. Ho direm i ho cantarem en llatí i tot... Som marians pastats, ben pastats...

                                               Tot amb tot, el Vaticà II ens digué en evitació de desmesures que bé les hem de reconèixer que n’havíem fet un gra massa, anoto: “Cal advertir, però, que aquest culte marial que sempre hi ha hagut dins de l’Església, i singularíssim, gràcies a Déu, és essencialment diferent del de latria. Tot i que l’afavoreix, ja que només és adorat el Verb Encarnat, igualment com el Pare i l’Esperit Sant. Car les diverses formes de la pietat marial, doctrinalment sanes i rectes, que l’Església ha consentides segons els temps i els indrets, segons el tarannà i ingeniositat dels fidels és això el que pretenen: que honorant la Mare, hom conegui, estimi, lloi, beneeixi, glorifiqui el Fill com cal, pel Qual tota cosa fou creada i en el Qual pel voler del Pare tota la plenitud habita”. Maria es pot anar mig comprenent (?) sempre dins  el misteri del seu Fill que essent com és Déu, la fa a ella com a mare de ple: Mare de Déu.

                                               “Només n’hi ha un i prou de Mitjancer nostre, diu l’Apòstol. Déu un de sol; i només un de sol, de mitjancer entre Déu i els homes que és Jesucrist, fet home, que va morir pel rescat de tothom (I Tim 2, 5-6) Tanmateix la situació de Maria com a mare pels homes no fa cap mena d’ombra, no atenua gens aquesta única mitjanceria del Crist; n’és més aviat un exponent del seu valor. Car tot l’influx salvador de la santa Verge no prové de cap intrínseca necessitat natural, ans del voler  de Déu i de l’abundor inesgotable dels mèrits del Crist; recolza en la mitjanceria del Crist, de la qual depèn totalment i de la qual poua tota la força; i en comptes d’impedir gens la unió immediata dels creients amb el Crist, no fa més que promoure-la.

                                               “L’Església no dubta d’afirmar aquest funció subordinada de Maria, que constantment experimenta i recomana a la pietat dels fidels perquè s’endinsin més i més fins a l’arrel de l’ànima al Mitjancer i Salvador, sota el mantell protector de la Mare”.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. 1 gener 23 Sabadell