dissabte, 24 de setembre del 2016

Homilia del diumenge 25/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

SEGON  AVÍS  I  ÚLTIM

Resultat d'imatges de profeta amos                                               El profeta Amós insisteix una vegada més. Ara no té aquell to agressiu del diumenge passat. Ara fa la seva diatriba amb delectança inicial i tothom es queda meravellat de com ho escriu i de com descriu una escena pròpia del segle XIX, d’una novel·la de tall victorià, com de Jane Auden, per exemple. S’avisa al lector u oients despistats que la trama ens afecta directament, tant pels d’aguda consciència com pels que la tenen adormida. ¡Allà cadascú! Posem la “moralitat” per davant, no sigui cas que...

                                               A llindar del palauet senyorívol, com aquell qui diu, hi jeu un pobretó, nafrat i famèlic, li diuen Llàtzer, no sé si amb ironia. El nom vol dir “Déu ajuda”. A la casa hi senyoreja Míster Epuló, nom genèric aplicable a qualsevol burgés de tota la vida o a qualsevol aprenentet, digne d’aquest nom. ¿tu? ¿jo? ¿nosaltres, vosaltres, etc? A porta mig oberta, s’afuen els cans de la casa que ja coneixen el pobre i li llepen les plagues. Se li han fet amics i li són misericordiosos, davant de la afectada ignorància del seu amo. Ell, Llàtzer, els agraeix les mostres d’afecte que li donen...

                                               Entrem a dins. “Casa viva”, estan engabiats  sense adonar-se’n. Els murs insonoritzen els sorolls del carrer i el silenci plaent de dins fa que els sofàs siguin més tous i s’hi repapiegen a tot ple. Dormitegen, somiegen amb una tele a so baixet que invita a aclucar els ulls...  ¡A taula, oh, la taula! Greix, i més greix i vins i més vins depurats. Passeu al saló. S’ha de passar al saló pel cafè i les herbetes, clar! El to de la casa ho demana... Allí la senyoreta de la casa, casa bona, què us penseu! Allí posa delicadament les mans al teclat i una música suau com el “Clar de lluna” omple sobretot el cor de la mare. Oh, la nena, la meva nena... Un perfum pujat de to mareja suaument la conversa i els contertulians...

                                               Ho hem de deixar aquí, perquè ara ve el dard final, ple de contundència: “Ara seran els primers en les files dels deportats, així acabarà l’orgia dels vividors”. Era, al temps d’Amós, la pitjor maledicció. I ho sabia bé el poble al qual es dirigia el profeta. N’havien vist de molt dures i les que els esperaven... Sembla que no pugui ser, que algú del segle VIII abans de Crist, pugui escriure aquestes coses. Aquí es blasmen no fets, sinó “categories”, són -ja ho ha dit-: els vividors de sempre.

                                               Lliçó adreçada a qui llegeix o escolta. El papa Francesc ha dit unes coses molt gràfiques amb ponderada insistència: “La gran malaltia del nostre segle és la indiferència, és un virus que paralitza, fa inerts i insensibles, un mal que corroeix el centre mateix de la religiositat, generant un nou i tristíssim paganisme, el paganisme de la indiferència”. Darrerament en parla sovint, un nou Amós per a qui el vulgui escoltar. La indiferència és més que l’oblit. No és una passivitat tan sols, sinó –desgraciament- un menyspreu per a tota mena de llàtzers que malviuen a la porta mateixa dels ricassons. Saben, ¿qui no sap o no té notícia del què passa a peu de carrer? Saben, saben, però el greix del cor els fa insensibles, “però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep” (Amós ho ha dit, per a més senyes).  Els llàtzers d’avui: emigrats, sense papers, desnonats, manters, gent que no pot arribar a finals de mes, sense sostre, malats que no arriben a fi de mes a poder pagar despeses, ofegats que volen -¿volien?- guanyar ribes més prometedores... Em paro perquè em sento “epuló” d’alguna manera. En el poc o en el molt. Ha fet diana el profeta i ens està potser assetjant ¿a veure què fem nosaltres? No és un recurs que avui sigui de moneda en curs la culpabilització, les moralitzacions de tota mena, pel què no fem i podríem fer.  Diu, amb tot, Tagore: “La història ha arribat a un punt en el qual l’home moral, l’home íntegre, està cedint cada vegada més espai, gairebé sense percebre-ho ... a l’home comercial , a l’home limitat a una sola finalitat. Aquest procés, assistit per les meravelles de l’avenç científic, està aconseguint proporcions gegantesques amb un poder immens, que és la causa del desequilibri moral de l’home i l’enfosquiment del seu costat més humà, a l’empara d’una organització sense ànima”. Això s’escriu l’any 1917. Hi ha clarividències espectaculars... Sense comentaris.

                                               ¿Sabeu què? Passem a la segona part de la Paràbola, que es ben bonica. Hi ha una inversió temàtica. Els de dalt ara són vaig i a l’inrevés.

                                               El sr. Epuló, veu Llàtzer al si d’Abraham i li prega com a israelita que és. Noteu el to de veu i la quasi melositat de les paraules que usarà fins al final en aquest segon acte de la paràbola: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi”. (Quina súplica tan ben expressada, ¿no ho sentiu?) Afegeix. “Envia Llàtzer, (encara perviu el senyoràs!), que mulli amb aigua la punta (només; veieu la discreció!) del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li diu amb suavitat: “Fill meu, recorda’t, etc. I més encara, pensa en la fossa que hi ha entremig de nosaltres, infranquejable. Insisteix el Sr. Epuló: “Llavors, Pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi... Abraham respon: “Ja tenen Moisès i els profetes, p-e: Amós. ¿Eh, que ho podem traduir així? “No, Pare meu, Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”.

                                               Hi ha un “apòcrif”, que m’he afigurat, del final distint de la paràbola. Com en la paràbola dels vinyaters pèrfids el Pare envia el seu Fill, no Llàtzer, ressuscitat d’entre els morts. Expectació, ¿què passarà? ¿L’escoltaran?

                                               Recordeu aquell deliciós “pols de força” entre Déu i Abraham. “I si n’hi ha cinquanta, vint, cinc. ¿Per ells ho faries, els salvaries? El dolç Abraham ha guanyat l’aposta amb Déu. El Pare en les paràboles del Regne- actualitzades- es deixa perdre-guanyar per la misericòrdia i trabuca els finals, tots els finals. Déu vol salvar tothom. Els finals de Déu sempre són d’esperança, són motivadors, acaben, sorprenentment, bé. El Déu d’amor ens guanya la partida. El diable del “Setè segell” perd la jugada.

                                               Atenció que de part d’Amós és el segon avís, l’últim; i ja no n’hi haurà cap altre. He mirat per si de cas la primera lectura del diumenge vinent i Amós s’ha fos per la porta del darrere de la tramoia. No apareixerà més en el guió que seguim. Jo, sense ser profeta ni res que s’hi assembli, ja us vull deixar ben avisats. Deixem les riqueses, deixem els afanys, deixem d’”epulejar” a baig nivell o a més alt nivell, i mirem què ens diu el papa Francesc, el nostre Abraham d’avui, el nostre Amós.

                                               Avui no hi ha llibre a recomanar. Però sí que us vull assabentar de que a internet trobareu o us podeu fer trobar (!) totes les al·locucions que els dimecres fa Francesc a la plaça de Sant Pere. (cf. catalunyareligió.com) Val la pena seguir-les, totes les darreres enfocades de cara a la malaltia del nou paganisme . Els creients no tenim cap excusa valedora per a no seguir-les. Són de gruix evangèlic. Ja n’hi ha un seguit que parlen precisament del pecat i la malaltia de la indiferència. Benvolguts, ¿sabíeu que estem ja ben avançats en el segle XXI? Sense por a l’ordinador! Les coses mínimes estan a l’abast de qualsevol...

                                               Ja havia publicat Francesc el missatge  per al dia de la Pau, de l’1 de gener del 2016. Té per títol: Venç la indiferència i conquereix la Pau.  Afronta aquest tema, que li és tan plaent. El primer epígraf diu: “Déu no és indiferent. A Déu l’importa la humanitat. Déu no l’abandona”. També parla de la globalització de la indiferència. De promoure una cultura de solidaritat i misericòrdia per a vèncer la indiferència. No té pèrdua. Parla de vosaltres, de nosaltres. Amb convicció; convenç!
Diumenge XXVI de durant l’any, 25 de setembre.  Sabadell

dissabte, 17 de setembre del 2016

Homilia del diumenge 18/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

A  CORRUPCIÓ,  ¿ÉS  COSA DE  GAIREBÉ  TOTS?

                                               Tranquils, tranquils, amb la pregunta, que ja ho exposarem. El concepte de justícia va molt més enllà del que en un primer moment ens podríem imaginar. Arriba als fonaments mateixos de l’actitud ètica. I us podria preguntar: ¿tan justos som?  Avui ens toca parlar-ne, sense possibilitat  d’escapolir-nos-en. Els diaris en van plens. Avui mateix –ho diu el diari- un senyor de 89 anys, que fou catedràtic de la Universitat de Barcelona en rebre una medalla s’expressa obertament: “Necessitem polítics decents”. “La decència és un concepte fonamental. La decència és l’entrega a uns certs ideals teus que s’ajunten als dels altres en funció d’una determinada col·lectivitat que ha de fluir la seva vida amb llibertat i possibilitat. Una de les coses més boniques del món és l’existència de la possibilitat, la idea que el món se’t presenta com una cosa oberta en què tu pots incidir-hi, no per al teu profit mesquí i miserable. Això és una deformació de la ment. La corrupció de les persones em preocupa, és un problema de decència, però el que em preocupa més és la corrupció de la ment, no ens aturem a pensar, ens familiaritzem amb els interessos mesquins, no defensem més la vida, la vida té límits, no és aquell voler  més, tenir més, guanyar més...  ¡Quin fil de pensament més autèntic! Bé, per la medalla: aquesta queda honorada per qui la rep i per qui la concedeix...

                                               Ahir, era un altre escriptor dins de la diversitat dels colors ideològics, que sense prejutjar res -cadascú s’ha de sentir interpel·lat- les engaltava contra els corruptes a vista dels que es fan preguntes i destrien el blat de la palla: puc donar senyes, les que vulgueu. ¿Qui se n’eximirà?, que això de l’honestedat o la decència va lligat al fet de la maduresa o amb l’immaduresa o bloqueig del procés de la creixença humana. ¡Poc humans que som, per més que pensem que tot és bo i que són els altres els actors principals del Gran Teatre del Món!  L’ètica és a l’àpex de l’ésser humà. Tots hi hem sucat poc o molt, en les in-justícies, ¿no? La corrupció surt desvergonyida pels mitjans; les nostres, si les tenim, les amagarem. Però n’hi ha que no surten amb noms concrets. Llegeixo avui, també: “Un trenta per cent de les dones de fer feines no contribueixen a la seguretat social”. Diu l’indòmit Amós: “Per tenir un esclau  comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.  I de tot allò que fem en descurança de la justícia i del què no solem ni parlar ni demanar-nos-en compte, ¿què me’n dius?  M’ho pregunto a mi mateix: no vull ser fariseu. Solem escombrar cap a casa, en poc o en molt. Moltes vegades el condicionant “eximent”, que usem, és que no se’n sàpiga res, àdhuc ni les aparences, per allò que no es pugui dir... Avui ens hem “desvergonyit” per amunt i per avall de les estimacions de justícia i és tan fàcil posar el “sambenito”, el “penjament” a qui sigui. Corre la pesta bubònica de la maledicència. Ni en tenim consciència habitualment. Cal anar amb compte a l’hora de parlar. Som molt lleugers a l’hora de fer comentaris, ni que siguin a voltes malignes, ¿fundats amb raó? ¿On ha anat a parar la presumpció d’innocència? ¿Voleu dir que no hi som massa donats, sense parar-nos en barres? Entre judicis temeraris i la rampant corrupció hi ha tota la gamma de les injustícies menudes i d’un sentit de la justícia més estricte. Hi ha una manca d’ètica en la vida menuda, que esgarrifa. Corrupcio optima, pessima. Que aquesta és una altra... Cadascú de cara al seu vedellet d’or o bé daurat i, apa, genuflecció tres vegades... Ostentació: tira la pedra i amaga la mà... Vull posar allò que ahir vaig llegir: “El poder econòmic s’ha convertit en la principal font de criteris de comportament social”. (¡Atenció que va de foc “granejat!”): les desregulacions massives, la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps; la dessocialització, (la societat no existeix, només existeixen  els individus), el desprestigi sistemàtic de tot el que és públic, el mite de l’emprenedor individual, el diner com a mesura de totes les coses, la societat com a mercat, el reformisme com a desmuntatge de les polítiques socials i un llarg etcètera, han configurat la falsa veritat del moment, el marc de referència”. Afegim-hi els tres instruments bàsics de tota dominació: la por, l’hàbit i el sistema clientelar...” I ja tenim una visió del món nostre. Em direu que n’hi ha d’altres; ben cert, però no podeu dir que aquesta no estigui ben travada. Qui en sàpiga un altre, que ens ho digui...

Resultat d'imatges de hans kung                                               Hans Küng va dir o va escriure, que pel cas és el mateix, que el que necessita l’Església avui dia són el fonament de la pobresa, l’altesa de la humilitat i un tracte ple de senzillesa. Que, a més, els veia exemplificats en el papa Francesc”.  Jo m’hi apunto de cor. També aquesta és una síntesi ben clara i evangèlica, ¿no?

                                                La “devoció”, l’espiritualitat de i per la pobresa, digues-li com vulguis, és a la base de la justícia. Que és per aquí on solem caure. Si un afina en qüestions de justícia, només li queda el goig d’estimar-la des de la pobresa. ¿Qui pot parlar de la justícia avui sense por a què el senyalin amb el dit o que li clavin el roc? Ho fa el beneït del profeta Amós o ¡el beneit d’ell! I mirem com s’expressa amb un català de tota contundència. No sé com s’expressava en hebreu; però sí que us puc dir que les paraules en traducció catalana són de les de mèrit: “abraonar-se”. En tinc una imatge de: delerós, d’impetuós, de tirar-se a sobre, amb agressivitat. I per si fos poc: els “anorreeu”, afegeix. Recordo, que em va quedar gravada l’expressió que utilitza Fromm: parla de l’”avidesa”, de totes maneres en contraposició a l’amor, mai l’amor pot ser possessió; ja ni recordo el context. M’és igual. Només cal llegir a continuació: “els desvalguts del país”. ¿Us sona com allò de Francesc?: els descartats, la desferra, perquè no hi ha aparentment qui els valgui. Després baixa a la minúcia. No us penseu que parli el profeta dels “Grans-ben-poca-cosa, pobrets de nosaltres! Parla de fer trampes en el pes de les mesures, del fidel de la balança que amb un cop de res o del paper d’embolicar més pesant que el que compres, ja mig somriu el del taulell com un murri... En una paraula: parla del “cada-dia”, de les mesures trucades. Ai, s’ha de ser d’una honestedat, d’una generositat, d’una “beneiteria” per viure respirant aire descontaminat. ¿Quan fa que hem posat les lliçons d’ètica en el carreró de les vies mortes de les Tres Maries? Un dia va córrer aquesta expressió bel·ligerant de “tornar al “rearmament moral”. Traieu-li les cuirasses del bel·licisme, i deixeu-lo nu com el “Cavaller de l’armadura oxidada”, després de les peripècies de la rondalla, quan ha vist que no serveixen de res, res de res, aquests tapalls, les bravates de creure’s que tenia, que era; ¡ai i com ens mentim al mirall narcisista dels bassals que trepitgem després de veure’ns tan afavorits! Déu ens guardi de mentir-nos a nosaltres mateixos, que després rellisquem en els rosts, pendent avall. Contra mentida, hu-mi-li-tat; i de torna, la senzillesa d’aquell que mira més els altres amb bondat de cor, que no a les desnerides grandeses pròpies... Küng tenia raó, una vegada més. Deixem-ho així.

                                               Avui t’has de deixar prendre’t per un desgraciadet, si tens “moral de defensa moral”. Costa entendre la fina ironia de la paràbola de l’evangeli d’avui: “guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva. Són més prudents que els homes de la llum... Suposadament nosaltres; ai, ¿què dic?

                                               Una sol·licitació a la fidelitat en les coses, en les béns -diu Jesús- que valen poc, perquè així hom també ho serà amb les de més valor. I, ¡quina inversió de valors! Comencem per baix per ser mereixedors de més alta administració. Ara Jesús ens ve a dir, si no ho entenc malament, que a tall de com usem justament  les coses menudes  siguem mereixedors d’administrar les riqueses de la gràcia, de la fe, de la fidelitat a la pròpia consciència, que són els béns que gestionem com a administradors de “Nostramo”, la denominació  d’administradors és de Pau.

                                               No vull passar per alt allò que ens diu Pau: que les nostres pregàries per tots els homes àdhuc per les autoritats –així com sona, més ho necessiten ells, pobres, que viuen fent saltirons sobre el poder i les seves particulars temptacions-. S’ho mereixen, des de l’evangeli, que té cura particular dels que més ho necessiten; i a més a més, perquè “puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a la honestedat”. ¡Aquesta és la vida del just amorós!

                                               Acaba tota la presentació d’allò que hem d’administrar: les riqueses de Déu en Jesucrist: “Que és ric i es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. No podem servir dos amos: sí, (posa) estima l’un, no (posa també !) estimarà l’altre...

                                               Es veu clar que tot va d’estimació. La justícia és qüestió d’amor. ¿Qui ho havia de dir? No és una valoració intel·lectual sinó fàctica. És gruixut parlar d’estimació als diners. Però està ben caracteritzada, així. L’avar de Molière, ben representat, com ho saben fer els millors actors.

                                               Encara no he citat el llibre, com de costum. El tinc: “La vida avança en espiral” de Norbert Bilbeny, catedràtic d’etica. Molt ingeniós. No us defraudarà, segur. És una explicació de l’ètica que fa un jubilat al seu nét. Per llepar-s’hi els dits. Si no en teniu prou, té 58 obres més d’ètica. ¡Trieu i remeneu! Entreu a internet i comproveu-ho. Ara, l’ètica és més necessària que mai. Estem des-moralitzats de temps.


Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2016  Sabadell

diumenge, 11 de setembre del 2016

Homilia del diumenge 11/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS  ACULL  ELS  “DESCARTATS”

                                               La primera temptació que tinc és de centrar les meves reflexions sobre “la paràbola de les paràboles”, la del Fill Pròdig, millor dita i interpretada com la “De l’amor d’un Pare que perdona amb “prodigalitat”, sense mesura; paràbola que és la que millor sintetitza la relació mai interrompuda d’un Pare amb els seus fills, per gran que hagi estada la seva prevaricació. “Jornada de sempre portes obertes” per part del Pare.... Ho hem contemplat la mà de vegades. Val a dir que ens hi ha ajudat per la seva bellesa transcendent el quadre homònim de Rembrandt. Seria bo que per l’ocasió hi féssim o una relectura del llibre de Nouwen: “El retorn del Fill Pròdig”, o bé als que no l’heu llegit encara (!) us faig el prec de fer-ne una detinguda lectura, car mereix la condició de ser un clàssic. Segur que algú de les vostres coneixences us el podrà prestar.

                                               La deixem a part, aquesta paràbola, per parlar-vos de les altres dues que formen un tot a judici dels experts, i que té una consonància més directa amb la introducció que llegim, just començat l’evangeli: els fariseus, els eterns zeladors de la Llei i dels costums dels jueus, no podien entendre que aquell, que passava per Mestre a ulls del poble senzill, “acollís els pecadors i fins i tot mengés amb ells”.

                                               Avui, tenim renovats motius per a endinsar-nos en el cor misericordiós de Jesús i del Pare, amb el bon fer evangèlic del papa Francesc. I també per l’ocasió de la canonització recent de la Mare Teresa de Calcuta, de la qual se n’ha posat de relleu la seva delicada cura i acolliment de les “desferres” humanes, dels “descartats” de i per la societat,  punyentment desigual, d’avui dia...

                                               Ambdós, Francesc i Teresa, ens han parlat clamorosament  amb fets i amb paraules de la revolució de la tendresa, fent bona la dita de Jesús: “Els últims seran els primers en atenció (=prenent-ne consciència, descobrint-los, individuant -los, cercant-los, sabent que han de ser els primers, per poc que sintonitzem de veres amb l’evangeli); atenció i atencions sobretot: (aquest plural és important, perquè per la tele, més que res, estem tan habituats a veure i a commoure’ns emotivament sense posar-nos a fer i a obrar en conseqüència. És la “instantaneïtat” fugaç dels homes “volàtils” d’avui, però que ens dispensa d’allò que justament llegia no fa pas gaire. “Amb l’acceleració del temps em guanyat en “vivències”, tant com hem perdut en “experiències”. Aquelles són emoció d’un instant, aquestes suposen un tempo més llarg que permeti metabolitzar el que es veu per a integrar-ho pausadament en el teixit vital.  És necessari pensar –deia- per comprendre; comprendre per canviar; canviar per seguir “vius”. Parada i fonda!

Resultat d'imatges de homilia la oveja perdida                                               Aparentment –tornem a l’evangeli- sembla un contrasentit abandonar les noranta-nou ovelles per anar a la recerca de la perduda.  Sembla igualment un despropòsit dir que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit (llegeixi’s: publicà i altres “marginats”), que no pas per les aplegades i segures. L’alegria feta un bell compartir amb les veïnes de la que cerca, una volta trobada, àdhuc de la més petita de les monedes, extraviada. Ja es veu que aquí hi ha missatge. En ambdós casos -per la desproporció (!)- ressalta encara més allò essencial per a Déu i per a Jesús: No hi ha ovella qualsevol que sigui descartada, ni moneda per  petita, petita... A ulls de Déu, a ulls de Jesús, Déu és, “el Senyor, Senyor, compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor. Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdona les culpes, els pecats...” Aquesta manifestació, que la trobem tan sovint en els salms, és la que amb un to solemne d’Aliança la fa a continuació de la narració de l’Èxode que llegim a la primera lectura. Moisés, després de la marrada tan deplorable de la idolatria del vedell d’or, a la primera de canvi; el pecat d’un poble que oblida l’amor alliberador, que menysté les divines consideracions envers ell i ¡oh poble! es fa un ídol que és ben bé el no res. Als salms s’escarneixen tota mena d’ídols. Aquí en teniu un exemple mordaç i sarcàstic:  Els ídols dels pagans són plata i or, obra d’homes, i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d’alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confiança” (salm 134)

                                               En això Pau serà taxatiu. Res d’idolatria. Substituir el Déu excels per una “nonada” és el major atemptat contra Déu. El primer manament a l’AT és i serà “Jo sóc el teu Déu que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis altre déu fora de mi. No et fabriquis ídols: no et facis cap imatge. No els adoris ni els donis culte...” (Seria un tema molt apassionant reflexionar sobre les imatges que ens fem de Déu, totes antropomòrfiques. Sort de la imatge de Pare que estima entranyablement, que és a qui Jesús estimava, s’hi relacionava i ens la va donar. Déu només ens el podem imaginar, afigurar, pensar i sobretot relacionar-nos-hi com AMOR. No ho oblidéssim mai, per mai. Sempre perdona, sempre acull, sempre està disposat a l’abraçada essencial i a la festa de ¡recuperació!. No té ningú com a “desferra, ni com a descartat”, expressions que sovintegen en el nostre papa. Tots som fills de “misericòrdia”, expressió supremament recuperada, ennoblida en aquest any jubilar. Misericòrdia val tant com amor bolcat, la tendresa revolucionària de Francesc i Teresa.

                                               Jesús es fa i ¡com! amb els desnonats, els immigrants, els bombardejats, els “terratremolats”, els abandonats, els pròdigs. Per a tots ells hi ha una festa que els espera a ulls i al cor de Déu. Només cal que fem efectiva la revolució de la tendresa, oi Francesc, oi Mare Teresa?

                                               No passem  per alt el convers per excel·lència, Pau. Avui ens fa una confessió que primereja (expressió maca, aquesta, de Francesc) la prodigalitat de “la gràcia, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist”. És allò que ens diu avui, Pau: “Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe. Quin canvi tan espectacular: ¡de convers a ser l’apòstol dels gentils! Divina festa, ¡oidà!

                                               He recollit algunes frases de la Mare Teresa que s’adiuen tan bellament al tema d’avui. “La pau comença per un somriure”. “Sóc un llapis en mans de Déu”. “Vine i siguis la meva llum. No puc anar-hi sol”. “Sortir en cerca dels no desitjats, dels no estimats, d’aquells de qui ningú no se n’ocupa”. “Déu ens ha creat per estimar i ser estimats, i aquest és el començament de l’oració: saber que Ell m’estima i jo he estat creat per a obres més grans”. “Les obres d’amor són sempre obres de pau”. En conclusió: Per a tu, ja des d’ara, no hi haurà més persones in-significants, petites. No hi ha ni desferres ni descartats. En la sol·licitud per a tots ells hi ha una festa preparada. De la trobada amb els últims hi ha assegurada invitació a “festa major”. Sabeu ara, ¿per què “aquest acull els pecadors i menja amb ells”? Apa, tots a la feina, que de feina n’hi ha tot un cabàs.  Ah, i no voldria deixar d’aconsellar-vos la lectura del capítol cinquè de “La joia de l’evangeli”. És com una invitació a festa permanent: tant per als evangelitzats com per la joia dels evangelitzadors. Ja ho sabeu: “hi ha més joia per un “retrobat” que per noranta-nou dels que ja “són de casa”. Te n’assabentes germà gran del Fill pròdig?  ¿Ens n’assabentem els que ens creiem que som de la casa? ¡Ai, les paradoxes permanents de l’evangeli! Anem ben bé de pal a pal. L’evangeli, què n’és de difícil d’entendre’l. Si no us feu com uns infants..., res de res!

                                               Per als llegidors us recomano “La ciudad de la alegria”, escenari de la Mare de Calcuta”. L’autor, Dominique Lapierre, li ha posat encertadament al títol el “contrasentit” evangèlic: “hi ha més festa” per a un deixat de la mà... dels homes, recuperat per la revolució de la tendresa... Amics, ¡a no badar!

Diumenge,  XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2016.  Sabadell

divendres, 2 de setembre del 2016

Homilia del diumenge 04/09/2016 del P.Joseo Mª Balcells

QUINES  LECTURES  TENIM, AVUI?

                                               Va de lectures litúrgiques o de llibres, si voleu. Us asseguro que si jo no pogués llegir, em negaria a mi mateix. (Perdoneu l’excursus, ¡i va per llarg!: Jo mateix sóc com un llibre (?) que a mesura que vaig llegint vaig “essent i redactant-me” pel que miro, penso, sento, acarono, m’esglaio, m’arrossego línees avall. És el terbolí que suposa llegir amb delit. Sóc un llibre que no es publicarà, però que d’alguna manera no quedarà d’ alguna forma inèdit... Així en saltar d’un a altre escrit –llibre o altre- s’anirà con-formant, prenen cos novament. ¿En diuen d’això el llibre de la vida? Així jo aniré fent i essent la meva biblioteca personal, d’inèdits sí, però escrits. Llegint vaig fent parades i tornades enrere per reemprendre el fil d’or temàtic; hi ha sentits no percebuts a la primera, cerco; subratllo, poso exclamacions o interrogants; intueixo sentits d’entrelínees, vés a saber... Els meus llibres físics no els puc pas deixar, perquè me’ls he fet tant meus, no de possessió sinó de refets i guixats internament. A part, sempre tinc un full en blanc on hi escric la filigrana del que m’ha agradat i vull retenir. No sé, amb tot, si tornaré a rellegir el pensament que m’ha subjugat de primeres (!) Escrit queda, en tot cas... Tenir un moment lliure és per a mi obrir un lapse d’or: lectura a fer. És un hàbit aquest, abrusador, si la lectura m’hi convida; sempre queda com un descans ocupat, deliciós ensems que sadoll de més saber, d’omplir el conc d’una curiositat irrefrenable. M’agrada saber. Sempre tinc llibres a vista, són sentinelles del saber, afilerats, mostrant al llom la seva cara més atraient i significativa, lleixes amunt lleixes avall. “Pren i llegeix”. A banda i banda, a la meva taula, s’apilen llibres com castellers; mai arriba l’enxaneta al cim de tot, perquè sempre se n’hi afegeix un de nou, un que m’ha suscitat una curiositat nova. Sempre busco el llibre per a aprofundir el que penso, el que escric, la novetat que m’han dit que s’ha de llegir. Imperatius “d’estar al dia”. Paro. Aquí es clou, virtualment, el parèntesi immens d’aquest excursus que no sé per què l’he escrit i que em fa una certa vergonya de deixar-lo tal qual. No us penseu, no em tinc per res ni per ningú; lector a seques. Quan em poso tan sols a llegir els articles de fons d’autèntics lletraferits, no sé ben bé –penso admirat- d’on treuen tanta erudició i un tan “bell escriure”. Lector empedreït, això sí, valga’m Déu!

                                               En llegir, com d’habitud, les reflexions –i passo a les lectures del diumenge, que per a això es podrien justificar (?) les “paragrafades” anteriors- del llibre de la Saviesa, repassades una i altra vegada, fins a trobar-hi el fil, m’adono que la pregària inicial: “com conèixer què desitja Déu (de mi). (No puc deixar de referir-m’ho a mi, personalitzadament, com desitjo que ho fareu vosaltres, també), m’adono, dic, que és l’Esperit Sant qui promou el redreçament dels camins de la coneixença; i així, portats per Déu mateix, aprenem el què li és grat. Així experimentem que la saviesa cura, fent-nos trobar el millor camí que ens salva de perdre’ns. Et sents conduït, sense sentir-te forçat, i ¡això és meravella! A vegades s’ha de llegir el text més d’una i dues vegades per treure’n el vertader sentit. ¿Què deu passar –em pregunto- si els que senten per primera vegada el text i a voltes mal llegit? Resten a la inòpia, perdoneu. No puc dir-ho d’una altra forma. Siguem seriosos. Això no és la taula de la Paraula, com en diuen... Lectura comprensiva, advertien a l’escola. No entesa, com no llegida...

                                               Al salm responsorial tot el que se’ns ha dit a la lectura ens ho diran ara en música. Els salms són per cantar-los des del fons del cor, a boca closa,si per cas. El lector o cantor que ho faci expressivament, si els sentim bé i cordialment, és com si ho cantéssim a duo. És un moment fugisser perquè ens és habitualment una lectura a la que no li donem, per ignorància litúrgica, la importància que li hauríem de donar. “L’oració si musicada, dues vegades oració”, ho diu sant Agustí. Diem “Ensenyem-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor, que és la de Déu. “Són incertes les nostres previsions, els raonaments dels mortals són insegurs”. Els rastres de les coses del cel, ¿qui els encertarà? Ja ho ha dit la Saviesa que ens ensenya “a conèixer què és del vostre grat”.

                                               Deixeu-m’hi posar una “falca”. Darrerament s’ha publicat un llibre testimonial que es titula “Correspondència” entre Magda Heras i Ignasi Fossas, que porta per subtítol explicatiu: “Descobrint la pregària dels salmistes”. Intercanvi fet per la Dra. Heras i el prior de Montserrat, en què ella li demana d’aprendre a pregar, trobant-se com es troba en una situació terminal; i se la introdueix en l’entramat dels salms per poder resar cada dia del mes quatre voltes: despertar,  matí, vespre, nit. Podeu accedir-hi a les pàgines 86, 87. És una bona recomanació, em sembla. Vosaltres mateixos, de tota manera.

                                               Saltem ara a l’evangeli que en els diumenges s’aparellen perfectament pel contingut amb la primera lectura.

                                               Essent de molta, definitiva vàlua allò a què ens invitarà avui Jesús, expressivament diu l’evangeli que ell “es girà”. S’intueix que anaven caminant i de sobte girant-se a tots els deixebles els va llençar aquest desafiament. És forta la proposta, semblant a d’altres de similars, però aquesta resulta més ardida: “Si algú vol venir a mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida...”. Després, donant-nos entenent que és gran i gairebé impossible a ulls humans aquest compromís, ens invitarà a ser reflexius i a ponderar les pròpies capacitats per a una resposta congruent. Ja ho hem llegit més d’una vegada: Allò que és impossible a la natura humana, per a Déu no li és gens impossible. Però, tot i això, ell ens invita a fer un discerniment. Quins recursos tinc? És fàcil llançar-se a posar els fonaments d’una casa, portat potser d’una fogositat aixelabrada, per més que impulsada d’un primer entusiasme. ¿I si després no puc seguir bastint l’obra endavant? ¿Què diran els altres i què em diré a mi mateix? Després, Jesús posarà el símil de dues formacions militars desiguals. No queda més remei que pactar, que negociar la pau...

                                               ¡Senyor, fem càlculs tots dos! Si no em doneu la mà i el cor, no m’atreveixo a dir que sí, perquè l’operació em sobrepassa! No tinc mitjans per escometre la resposta positiva a la vostra proposta. Fem un pacte. Jo hi poso una entossudida voluntat d’obrir camí i vós m’hi poseu la resta cada dia. La cosa no dóna per a més. Fiat en vós, faig un pas endavant, si aquest és del vostre grat. Tinc ben entès que si doneu encàrrec doneu, segur, el vostre ajut. Abans de l’evangeli ja preveient la proposta ja us diem: “Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada, feu que el vostre servent aprengui els decrets”. Diu Joan meridianament: “Hem cregut en el vostre amor”. És un acte de fe: confiança a tot ser... “Mai mirar enrere”.

                                               He d’anar a buscar recolzaments litúrgics. Ho faig en les pregàries de la mateixa missa: “Senyor, vós que alimenteu  els vostres fidels amb la Paraula i el Sagrament, concediu-nos que progressem de tal manera amb els dons del vostre Fill estimat, que compartim la seva vida”. És la postcomunió que sempre rebla. Així sia.

Resultat d'imatges de mirada de jesus                                               Em poso les mans al cap i al cor! Ara resulta que ja us havia dit que endavant!; i ara caic en la consciència de que m’ho havia d’haver pensat amb més deteniment a l’hora de dir-vos SÍ al vostre SI... No és que vulgui tornar endarrere, ¡això de cap de les maneres! Deixeu-me cantar (¡salm i més joiós salm!, havia de ser) per reforçar la meva petita fe en Vós: “Que el vostre amor no trigui a saciar-nos i ho celebrarem tota la vida. Que l’amabilitat del Senyor reposi damunt els seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans”.  Obra, Senyor, hem convingut que seria de les mans de tots dos. Mans, mans a les mans...!

                                               Ho hem dit més d’una vegada que comprometre’s amb Déu és una cosa molt seriosa i no podem passar, pactant amb una àuria mediocritat de “l’anar fent”. Ja ho deia Gandhi que ell creia en Jesús, no però en els cristians. Anem vestits de gris i això no resulta rellevant; sort que tenim a mà el testimoni de la Santa de la Caritat, la santa Mare de Calcuta, avui canonitzada pel papa Francesc que avui s’enjoiarà visiblement perquè la Mare és un exemple patent i contemporani de compromís en una Església que surt pel carrer i abraça literalment els “desferra”. La seva evangelització és la que ell, Francesc, preconitza: sense paraules o les de la tendresa que és revolucionària, com ell diu i viu. Senyor, una fe nua com la que va viure la Mare de Calcuta. “Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat...”
Diumenge, 4 de setembre de 2016.  Sabadell