dissabte, 28 d’abril del 2012

Homilia del diumenge 29/04/2012 del P. Josep Mª Balcells


I TERCERA VIRTUT PASQUAL: L’AMOR

                        La Pasqua té això de singular: és la visió nova de tot, des de la perspectiva –àdhuc- vivència de l’amor. No és l’amor en precari que acostumem a “gastar” el humans, quan encara no hem estat “tocats” per la gràcia resurreccional.És el do millor, incomparable

                        M’agradaria poder anar a les fonts o bé als coronaments de l’edifici ètic promogut per Jesús. Ell, que fou rebutjat, ha acabat fent i compactant tota la volta espiritual del cristianisme, essent-ne la “pedra angular”, sense la qual no és ni ben conjuntat ni consistent l’edificació ètica humano-divina que ens ha tramès Jesús. En Ell ens fem i som.

                        Adverteixo –m’ho faig a mi mateix- que aquí hi ha més, molt més, del que se sol dir quan parlem d’estimació entre els qui n’hem fet alguna descoberta. L’amor, fent-nos descobrir l’altre, ens pot donar l’autèntica mesura de nosaltres mateixos. Valem el que val el nostre amor, només. A veure, abans no ho barregem tot. És tan difícil parlar i més viure l’amor com a virtut teologal, que val tant com a dir virtut relacional, activada des de Déu. Per tant, tenint-lo per autor, meta i motor. És un amor que ens ve de dalt. Donat, no “pagat”

                        Introduïm-nos-hi amb un gran respecte i amb senzillesa al mateix temps.

                        Vull aportar alguns textos dels que jo en diria fundacionals:

                        En primer lloc aquí hi entra amb tots els honors el text de la segona lectura d’avui. No es tracta només de repetir-la per escrit, sinó per a que ens en fem el propi comentari i, a més, personalitzat. Parla de i en nosaltres: “Estimats: mireu quina prova  d’amor ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món (l’antagonista de Déu, segons la visió de Joan) no ens reconeix, com no l’ha reconegut a Ell. (Aquí hi ha condensat tot el drama de la mort de Jesús, de la negació del seu poble). “Sí, estimats, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat (= epifania, descoberta, donat a conèixer) com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és. ¿Semblants, en què, com? ¿Veure Déu? ¿Tal com és? ¿No creieu que no es pot dir ni més ni més grandiós de cadascú de nosaltres? Enllaça en cadascú terra i cel en progressió qualitativa. Ara començ, després plenitud. Si ens costa tant d’entendre el que som ara, més val no especular amb allò que esdevindrem en la resurrecció final. Apliquem-nos a desentranyar el present i a viure’l en creixença i amb meravellós agraïment, que és el que ens toca ara; el demà serà “tot altre...” Deixem-lo en el cor de Déu.

                        Hi ha per a mi un altre text que complementa l’anterior, que és de Pau escrivint als romans, que és un repte de confiança total que ens fem a nosaltres mateixos. El goig de l’absolut de la certesa. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist?” Pau enumera tot el que podria pensar-se com a obstacle: “¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort? Però de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell que ens estima. Altra lletania de poders que podrien malmetre l’amor que Crist ens té: “N’estic ben cert: ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rom 8, 35 ss) ¡I quin descans absolut, total, en l’amor de Crist a nosaltres...!

                        De l’evangeli d’avui, el del “Bon Amor”, en vull destacar el coneixement de cadascú que té. Coneixement, segons la Bíblia, no és un coneixement conceptual, fred, per més que lúcid, sinó un coneixement d’estimació, de trobar-se i retrobar-se l’un amb l’altre, en el goig i el festí de la comunió. També voldria destacar el fet del “donar la vida per elles”. Donar la vida no té únicament com a teló de fons el fet de la passió i mort de Jesús per amor, sinó que hi ha la més gran definició de l’amor que és donar, donar-se, exposar-se a tot, corrent el risc de la possible no entesa. L’amor és un acte de fe total que va a les ultimitats. Això només ho podem pensar i  sentir de Déu envers nosaltres, mai a l’inrevés. L’amor com a missió: per això “ha vingut”. “Donar i recobrar”. Aquí no hi ha només una referència a la resurrecció, sinó a veure que en l’acte de donar ja hi ha un recobrar. Un amor que no necessita d’un retorn de ningú, car és ple de per si mateix: no necessita agraïment, reconeixement, correspondència, un reamor per l’amor rebut. L’amor ja té la plenitud en el mateix donar-se. No necessita que el reconeguin per ser ple. Com ens desmonta l’amor diví.

                        Ja Fromm des de la psicologia ens dóna aquesta visió del que significa l’estimar. Simplement, profundament: només donar, donar-se. Aquest text m’ha acompanyat des de fa temps i m’ha posat en evidència els meus límits en l’estimació. Diu Fromm: “L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és una “continuació”, no un “rampell sobtat”. En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre”.

                        “¿Què és donar? Encara que faci la impressió que la resposta a aquesta qüestió sigui simple, actualment és plena de complexitats i d’ambigüitats. El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, a privar-se de quelcom: en un mot: a sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa o amuntegadora experimenta d’aquesta manera l’acció de donar. L’home de mentalitat mercantil està disposat a donar, però sota la condició de rebre: per a ell, donar sense rebre és una mena d’estafa... Per al caràcter productiu (en el sentit que ell dóna a aquest terme de maduresa) donar té un significat totalment distint: donar és la més alta expressió de la potència. En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç”.

                        “L’esfera més important del donar no és la de les coses materials, sinó que radica en el camp més específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva pròpia vida. No significa necessàriament  que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions del que hi ha viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre: donar ja és fonamentalment una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa en l’altra persona, i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han  creat”.

                        Deixeu-me afegir aquesta afirmació de l’autor: “A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva”. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa; en el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant, d’estimar”.

                        “A part de l’element de donar, el caràcter actiu de l’amor esdevé evident pel fet quer implica sempre uns certs elements bàsics, comuns a totes les formes de l’amor. Aquests elements són cura, responsabilitat, respecte i coneixement”. No m’hi entretinc a desenvolupar cada element. Ho trobareu en el seu llibre “L’art d’estimar”.

                        Passar de l’experiència humana d’estimar a la divina és qüestió de pregària, d’il·luminació, de fe, esperança i d’amor, virtuts teologals, profundament pasquals.

                        Copio del Catecisme de l’Església: “La caritat té com a fruits el goig, la pau i la misericòrdia; exigeix la pràctica del bé i la correcció fraterna; és benvolent; desvetlla la reciprocitat i es manté desinteressada i liberal; és amistat i comunió”.

                      Diumenge IV de Pasqua, 29 d’abril de 2012.   Barcelona

divendres, 20 d’abril del 2012

Homilia del diumenge 22/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERANÇA SEGONA VIRTUT PASQUAL

Ho hem comentat més d’una vegada: la riquesa conceptual de les oracions col·lectes de la litúrgia dels diumenges. Comprovem-ho amb la d’avui:”Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. Només cal llegir-la un parell més de vegades per veure-hi tot un món pasqual, ric de continguts i obert a l’acció directa de Déu. Respira goig i empeny vers una vivència de l’esperança que ateny l’ara i el més enllà de plenitud. És la imatge més humana d’una virtut caminadora. Tot i ser una virtut que no és principalment obra dels nostres afanys, sinó do, força, tremp de Déu que se’ns ha regalat per fer bo i fructuós el camí. Ben encarats cap a Déu tot i passar pels germans… Però no ens precipitem, no. Ja hi arribarem.

Ens hem proposat de posar de relleu que les tres virtuts teologals són el més preciós que podem viure en aquests moments marcats per la Resurrecció del Crist. Segons les indicacions insistents de Pau em sento empés a fer aquestes dues afirmacions que les veig com formant una unitat indestriable: “Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana i risible” I la segona: “Si nosaltres no haguéssim ressuscitat juntament amb el Crist, no ens serviria de ben res creure en la Resurrecció del Crist". Cal fer notar que tant la Resurrecció de Crist com la nostra són objecte directe de la nostra fe. Ja va dir Jesús en la solemnitat de l’acte de fe de Tomàs, de primer incrèdul, després notòriament creient: “Feliços els que sense haver vist creuen”. La Resurrecció de Crist i la nostra aquesta última en un -“anar-se fent”- pertanyen ambdues al misteri. No són evidents i caldrà un exercici de fe posat per obra en el dia a dia per tal que puguin ser operatius, i constatables per les obres que susciten i promouen. Ja diu Pau que fe i esperança conflueixen en la caritat i en ella s’expressen.

En el misteri de la Resurrecció es polaritza, per Pau, tot el misteri de mort i vida nova del Crist i, en Ell, també en nosaltres. Es parla de tornar a néixer, de nova creació, de recapitulació de tot en el Crist. De cels nous i terres noves. De que àdhuc la mateixa creació serà de nou recreada. És l’aliança nova i definitiva. Ara, per tant, estem en temps de resurreccions. Cal recordar-nos-ho i no baixar massa ràpidament a la moralització del nostre viure. Ara com ara, deixem-nos portar pel goig de saber-ho i de viure-ho. Ja ho farem després com una derivació del fet de viure en resurrecció. S’han refet les relacions bàsiques: Amb Déu, amb la creació o la natura, amb nosaltres personalment, amb tota la humanitat... La Resurrecció marca un abans i un després en la història, perquè el Crist n’ha modificat la direcció i sentit. Crist n’ha esdevingut el principi i el fi, l’Alfa i l’Omega. Tot passa per Ell, a Ell s’encamina i tot desemboca en la unió i comunió amb Déu. Estem entroncats amb Déu.

Evidentment l’esperança pressuposa la fe: La fe és la teofania inicial pròpia i l’esperança n’és la posada en acció, derivada d’aquesta teofania. L’esperança és el camí nou que ens ha portat la fe. És el do que se’ns fa per anar fins a la plenitud promesa, que es jugarà al mateix temps, tant en l’ara del caminant com en el final del camí, que és la plenitud del que ens és promès. En podríem dir el Regne de Déu que ha anunciat Jesús i que s’ha posat en marxa veladament a partir de la seva Encarnació i ja a la descoberta en la Resurrecció. Ara, primícies, després eclosió.

L’esperança acompleix dues mirades al mateix temps. La del futur de plenitud que ens ha estat promesa i la del present que és el de fer un camí costerut, no fàcil; això sí, amb perspectives cada vegada més obertes. Non sé per què em ve a la memòria la figura del Quitxot. Del cavaller posat en camí. Que el porta i mou la idealitat de “desfacer entuertos”, de posar-se en un sense fi de peripècies buscant un món millor, en una creença infrangible, en més que una bona fe i una lluitadora esperança d’un futur millor. L’idiota de Dostoiveski..

Si hi busquem el recolzament bíblic ens trobarem en unes connotacions atribuïbles a l’esperança que la fan lluitadora, pacient, soferta. Lluita que ja és garantia de joia i de pau entrellucada. L’esperança no enganya: “Mantinguem indefectible la confessió de l’esperança, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa”.

L’esperança es desclou en un “mentre” que ens lliga el camí amb la meta. Ja ho assenyala la litúrgia: “Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals; feu que hi hagi pau als nostres dies, i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos de pecat i de qualsevol pertorbació: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.


M’ha semblat que podia ben bé resumir tot el “viatge de l’esperança” aquest número 39 de la Constitució conciliar del Vaticà II que porta com a títol “Terra nova i cel nou”: “Ignorem el temps de la consumació de la terra i de la humanitat, no sabem tampoc de quina manera l’univers serà transformat. Passa certament la figura d’aquest món, deformada pel pecat, però sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on hi habita la justícia, i la seva felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que pugen en el cor de l’home. Aleshores, un cop vençuda la mort, els fills de Déu ressuscitaran en Crist, i allò que fou sembrat en la feblesa i la corrupció serà revestit d’incorrupció; i, tot restant l’amor i els seus fruits, tota la creació, que Déu va fer per a l’home, serà alliberada de l’esclavitud de la vanitat”.

“Se’ns adverteix que de res no li serveix a l’home de guanyar tot el món, si es perd a si mateix. Amb tot, l’espera de la nova terra no ha de debilitar, sinó més aviat excitar, la sol·licitud d’explotar aquesta terra, on creix el cos de la nova família humana, que ja serveix per a manifestar una certa ombra de la vida futura. Per això, encara que el progrés terrenal s’ha de distingir acuradament de la creixença del Regne de Crist, amb tot, en tant que pot contribuir a ordenar millor la societat humana, interessa moltíssim el Regne de Déu”.

·”Els béns de la dignitat humana, de la comunió fraterna i de la llibertat, és a dir, tots aquests béns que són fruit de la natura i del nostre treball, després que, en l’Esperit del Senyor i segons el seu manament, els hàgim propagat a la terra, els tornarem a trobar, però nets de tota taca, il·luminats i transfigurats, quan Crist retornarà al Pare “el Regne etern i universal: regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau. El Regne ja és present en aquesta terra, en el misteri; però quan el Senyor vindrà, serà consumat”

I podem afegir el número 93 de la mateixa Constitució que n’és la conclusió: “Els cristians, tot recordant aquelles paraules del Senyor “en això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres”, no podem desitjar res amb més ardor que servir cada dia generosament i eficaçment els homes d’avui. És per això que, fidels a l’evangeli i plens de la seva força, fent costat a tots aquells qui estimen i reten culte a la justícia, han emprès de dur a terme aquí a la terra una tasca enorme, de la qual hauran de donar compte a Aquell qui jutjarà tothom el darrer dia. Perquè no tots el qui diuen “Senyor, Senyor!” entraran al Regne del cel, sinó aquells qui fan la voluntat del Pare i s’apliquen a obrar coratjosament. El que vol el Pare, doncs, és que reconeguem el Crist, germà nostre en cada un dels homes, i que els estimem eficaçment, tant d’obra com de paraula, donant un tal testimoniatge a la Veritat, que sapiguem compartir amb els altres el misteri d’amor al Pare celestial. És d’aquesta manera que de cap a cap de la terra els homes renaixeran a una viva esperança, la qual és un do de l’Esperit Sant, perquè un dia siguin finalment admesos a la pau i a la felicitat supremes, a la pàtria tota radiant de la glòria del Senyor.

“A Ell, que amb el poder que actua eficaçment en nosaltres pot fer infinitament més que tot el que demanem o pensem, sigui donada la glòria en l’Església i en el Crist Jesús tot al llarg dels segles dels segles. Amén” (Ef 3, 20-21).

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012. Barcelona

diumenge, 15 d’abril del 2012

Homilia del diumenge 15/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA FE ÉS UN MISTERI

Un, en raó d’haver viscut amb més o menys intensitat, arriba a pensar i a sentir que tot en la vida està com embolcallat de misteri. No és allò ignorat per desconeixement. “En sentit estricte –dirà Torralba- és allò que roman ocult, allò que no es percep pels sentits, ni s’aclareix amb la raó científica. Afegirà: “El misteri no és allò que pot arribar a tenir solució, una explicació. Pertany a un ordre distint. La intel·ligència espiritual topa amb el límit d’un abisme que no és exterior, sinó que resideix en el més íntim d’ella. El misteri és un límit, però és a la vegada, un estímul”. És un saber que no saps, intuïnt-ne de més, un creure que hi ha més densitat en tot i en tots, més del que un arriba a percebre. I això, en un senzill però a la vegada directe esguard, bé sigui a la natura, a les coses, a allò que succeeix, a allò que “sospito” en aquest i en aquest altre, (més enllà de la consciència que ells mateixos en puguin tenir), bé també aplicable a un mateix, com a misteri. (Se m’imposa un entreacte... En una pausa llarga de l’escriure vaig seguint ocasionalment la lectura començada del llibre “Amb Déu o sense”. Carteig entre en Torralba i en Villatoro i, que entre altres provocacions, hi trobo aquesta frase: “Una constel·lació de déus que fan pampallugues en el nostre horitzó mental ens entreté el diumenge a la tarda, ens fa accelerar el cor i gaudir de jugades magistrals, però, vistos de prop estan fets de la mateixa pasta que nosaltres. Aquest Déu abisme en què jo crec, aquest Déu sense forma, aquest Déu que, com un àcid càustic, desfà les imatges dels petits déus, és el Déu oceà, com diria sant Agustí, el Déu totalment altre, en paraules de Soren Kierkegaard, que sempre és més gran que allò que puguem imaginar, pensar o encabir en les nostres metàfores o paràboles”. ¡Què n’és d’incommensurable el clàssic “Coneix-te tu mateix!”. A això un hi pot aproximar-se, endinsant-se en successives mesures o tongades noves- ¡mai del tot, ni de bon tros!- ja en només paràmetres humans. Tot té més profunditat de la que apareix. Constatar-ho i valorar-ho amb capacitat de meravella i d’estupor, ja ens porta pel camí de la qualificació del viure: veure-hi més i més endins... El “misteri” és connatural al que en Torralba en dirà la intel·ligència espiritual. La descriu, com altres semblantment, en el que especifica com a poders de la intel·ligència espiritual: N’especifico alguns: “La recerca del sentit, el preguntar últim, la capacitat de saber-se distanciar, l’autotranscendència, la meravella, l’autoconeixement, la facultat de valorar, el gaudi estètic, la recerca d’una saviesa, el sentit de pertinència al tot, la crida interior”, etc. No és sol en afirmar-ho. Ja altres autors en fan ressenya. El Pare Ramon M. Nogués en la seva darrera obra “Cervell i transcendència” hi incideix en parlar del tot, del dalt, del baix i de l’altre. També en Panniker parla, en sentit molt afí, de la Tercera Dimensió. Tot adquireix un gruix, de bones a primeres, insospitat. Tot això em porta com de la mà a la plausibilitat del món de la fe en termes ja religiosos. Permeteu-me de fer esment de Joan de la Creu, ja portada les coses més enllà del freqüent, ja en plena mística: “En la noche dichosa/ en secreto, que nadie me veía/ ni yo miraba cosa, sin otra luz y guía/ sino la que en el corazón ardía./ Aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del mediodía”. I encara més: En Pié parla de la fe com a il·luminació, prenent peu de l’expressió de sant Agustí: “El mestre interior” que atrau des de dins els pensaments i els sentiments cap a la comunió amb ell i ens permet de veure i sentir-ho tot d’una forma nova.

La fe religiosa és en sí mateixa un misteri. No sabem ben bé d’on prové, quan pren cos en un mateix. Com va engrandint-se o com es va fonent. No sabem per què en tenim nosaltres, i altres, no. La fe és acuïtat, lucidesa. Té molt i tant a veure amb la visió assertiva de les coses precisament invisibles. No les veus però les afirmes i, com més les afirmes, més intensament les veus o les preveus. Hi ha un món tot altre en el món ¡tant i tot nostre! La fe ens porta a fer l’afirmació del Déu que no veus –no l’ha vist mai ningú, fora, tal i com ho digué Jesús d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els ha donat aquesta “capacitat”. L’objecte de la fe sempre és Déu, en primera instància. Un Déu afirmat, més enllà de qualsevol lògica; diguem-ne en sentit ple, més enllà de tota evidència.

Veure, endevinar el món visible i invisible, i l’arquitectura i els seus fonaments, això és el miracle de la fe. Misteri i miracle aquí són equivalents. I Déu no com a TOT de tot, com a panteisme, sinó com un Déu personal. Un Déu que ha fet història en fer creació i que la segueix fent en successives intervencions, les que en el poble d’Israel en diran gesta. Manifestacions o teofanies, més entenedores en els resultats d’un missatge que en la visualització d’un rostre i unes mans creadores que no té. Ens trobem més enllà de tot antropomorfisme. Fins que “arribada l’hora”, ha pres rostre humà en la més agosarada acció i manifestació en la història concreta i datable. Jesús té “carnet d’identitat”, excuseu la impropietat. “Ara –dirà Benet XVI- la Paraula no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret”.

Des de l’”esdeveniment” Jesús de Natzaret, la nostra fe, evidentment cristiana, fa definitivament referència a Jesús que en vida, mort i resurrecció ens ha donat i promès el sentit del viure més ple. Hi hem de destriar dos misteris en un de sol: Saber que en Jesús es dóna la plenitud humana, no sols la personal, sinó l’arquetípica: (“De la seva plenitud tots en rebem gràcia sobre gràcia”) I la divinitat que per definició sempre és plenitud en ella mateixa. Dirà Pau als colossencs: “Perquè en Ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a plenitud gràcies a Ell que és cap de totes les potències i autoritats”. “Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per Ell totes les coses... Tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell... Tot es manté unit gràcies a Ell. Ell és també el cap del Cos que és l’Església. Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud, Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist... Cal, però, que us mantingueu ferms en el fonament de la fe, sense deixar-vos apartar de l’esperança que us promet l’evangeli que heu sentit i que ara ha estat anunciat a la humanitat sencera arreu de la terra. És d’aquest evangeli que jo, Pau, sóc servidor”.

Un altre misteri hi va inclòs. El del més enllà, el que emblemàticament en diem Resurrecció. Trencacolls de tot pensar i desig humà de segles, expressat impròpiament com a immortalitat, molt millor dit per la nostra fe com a vida nova, ressuscitada. Vèncer la mort és un altre dels misteris-límits.

La nostra fe fa definitivament referència (lligam, compenetració, relació de causa – efecte) a Jesús de Natzaret que en vida, mort i resurrecció ens ha donat el sentit més ple, distint en qualificació, del nostre viure.

La fe és una “virtut”, que vol dir una capacitat, una fortalesa, una certesa que permet veure el present com a eternitat i l’eternitat com a present, que ens qualifica el veure i el viure més enllà de tota expectativa. La fe es viu com a constatació de “poder” existencial. T’inaugura un Credo diví. Tot ho lliga, tot ho relaciona. L’infinit amb l’infinitesimal.

És virtut “teologal” que vol dir que té com a principi, com a motiu, com a objecte i com a terme el mateix Déu, el Déu Pare, revelat en i per Jesucrist.

És operació de la “gràcia”. Un poder vingut, no esdevingut per causes concretes. És una teofania a nivell personal. Ell n´és l’operador, no sé com dir-ho millor. Déu actua a través de la fe. Tot pren principi de la fe donada. I és amb la visió (del ulls de la fe) que resulta tot una altra cosa, una dimensió nova, plena.

És virtut clarament “pasqual”. Hi ha hagut una revelació, un haver rebut com a do, com a gràcia, res de mereixements. Jesucrist ha assumit en la seva persona tota personificació del Bé per transmetre-nos-el, i tota polarització del Mal per vèncer-lo per a nosaltres. “Res de tot el que és humà no li és aliè”. En ell desemboquen tots els possibles humanismes. En Ell pren cos tota l’escala d’humanització de la nissaga humana. N’és el punt i confluència Omega. I nosaltres estem invitats a fer camí d’humanització creixent, a imatge i semblança de Jesús, el Senyor.

Redescobrim sempre amb major o distinta intensitat el sentit primordial de la fe: és l’atri de la gràcia, en sentir, en saber, en voler i en fer. Tot hi queda transfigurat. La fe esdevindrà esperança i s’acomplirà en la caritat. La fe dirà desconcertadament, a primera vista Péguy: “La fe és evident. La fe va tota sola. Per creure no s’ha de fer res més que deixar-se anar, no s’ha de fer res més que observar. Per no creure caldria violentar-se, turmentar-se, torturar-se, contrariar-se. Resistir-se. Agafar-se del revés, girar-se del revés. Capgirar-se. La fe és tota natural, tota anant, tota simple, tota vinent. Tota bona vinent. Tota bella anant, és una bona dona que coneixem, una bella bona dona, una bona vella parroquiana, una bona dona de la parròquia, una àvia vella, una bona parroquiana. Ella ens explica històries del temps antic, que s’ha esdevingut en el temps antic”.

“Per no creure, fill meu, ens hauríem de tapar els ulls i les orelles. Per no veure, per no creure”.

¡Ai, senyor Péguy, i qui tingués la fe com la descrius! Senyor, ja crec, ja, però augmenta més i més la meva fe precària, pobreta. Acabo amb el final de l’evangeli d’avui: Jo, Senyor, vull ser com Tomàs, el Tomàs d’avui, no el del diumenge passat, segons la narració de l’evangeli. Joan havia de ser qui ens ho narrés; no podia ser altre: “No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Tomàs li respongué: ¡SENYOR MEU I DÉU MEU! Arrodonim les coses per bé: “Jesús li diu: ¿Per què m’has vist has cregut?” Ara ve la bona que ens és dita particularment per a cadascú: FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST”.

Encara repicó: “Els (miracles) que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fil de déu, i, havent cregut, tingueu VIDA en el seu nom”. Tot Joan, a l’evangeli i a les cartes està ple de fe; Pau, no diguem, altre tant. I, si voleu gaudir-gaudir amb la vostra fe, llegiu, reseu, canteu els salms. Cosa bona, a fe.

“Aquesta és la fe de l’Església”. “Aquesta és la victòria sobre el món: la NOSTRA FE.

Pasqua sense una fe repolida no s’entén de cap de les maneres. Amén és expressió de l’AT. que ve a ser com un acte de fe. Fem-lo ben esplendorós i sonor.


Diumenge II de Pasqua, dia de l’octava de Pasqua, 15 d’abril de 2012 Barcelona

divendres, 6 d’abril del 2012

Homilia de Pasqua 08/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

CRIDATS A RENOVACIÓ DE VIDA

Podria ser una temptació, a les clares, deixar la Resurrecció per el més enllà. Les afirmacions haurien de ser més peremptòries, més creïbles i experimentades per el més aquí. No es fa pas la comprovació al final, sinó que ja es pot mesurar en el dia a dia. La brúixola l’hem de tenir sempre ben a la vista, altrament som, alguns, perdedores de mena...

“Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Cal, doncs, trobar el desllorigador de tot plegat en el present, justament. Respecte al més enllà hi ha una broma permanent que ho desdibuixa en els seus particulars. “Confessem la vostra Resurrecció”. (Confessar vol dir que és qüestió de fe) El com no és determinant, i més quan el mateix Jesús va ser circumspecte en desvelar el “futur” en Déu. No és qüestió de trencar-s’hi el cap. Obrim-nos a l’afirmació: Hi ha resurreció –tossudament reafirmada per Pau, centre i clau de la seva predicació-. Deixem en bona hora tot el reguitzell dels “com”. Mantinguem el “què”. N’hi ha ben bé prou. Quan insistim en revestir el sí amb afegits caiem en infantilismes (tothom els hem tingut; antropomorfismes de quincalla, deixats de banda a la que ens hem fet un xic més grandets o en presumpcions que no s’aguanten). Del què, per definició, és “tot l’altre”; millor no fer-hi especulacions. “En tens prou amb la meva gràcia”, va sentir Pau sempre que es trobava en les cruïlles de les experiències humanes i divines. Millor no voler saber el que en definitiva serà el “tot l’altre”. Tot el que sigui avançar-se a l’experiència pròpia és una manca de respecte al misteri de Déu i nostre. La vida divina promesa i compartida ha de ser sempre novetat. Deixem-ho com a imprevisible. Focalitzem, més bé, les mirades i les comprensions en l’aquí, que ja de per sí pren coloracions del més enllà. Continuïtat i admirables discontinuïtats, amb l’ajut de l’esperança, com ja hem comentat alguna vegada. Péguy ho ha expressat bellament en “El pòrtic del misteri de la segona virtut”: “La fe que més m’estimo, diu Déu, és l’esperança. I continua en tot un enfilall de motivacions que segueixen a aquesta entrada: “La fe a mi no em sorprèn. No és pas sorprenent...” “Però l’esperança, diu Déu, això sí que m’admira. A mi mateix. Això sí que és sorprenent. Que aquests pobres infants vegin com va tot això i que creguin que demà anirà millor. Que vegin com va avui i que creguin que anirà millor l’endemà de matí. Això sí que és sorprenent i és realment la meravella més gran de la nostra gràcia. I jo mateix n’estic sorprès. I cal que la meva gràcia sigui de debò una força increïble. I que flueixi d’una deu i com un riu inexhaurible... Aquesta nena petita de no-res. Tota sola, portant les altres (germanes: la fe i la caritat), la qui travessarà els mons acomplerts... Però l’esperança no és evident. L’esperança no va tota sola, s’ha de ser ben feliç, s’ha d’haver obtingut, rebut una gran gràcia... És ella, la petita, la qui ho arrossega tot. Perquè la Fe només veu el que és. I ella veu el que serà. La Caritat només estima el que és. I ella estima el que serà. La Fe veu el que és. En el Temps i en l’Eternitat. L’esperança veu el que serà en el Temps i per l’Eternitat. L’esperança veu el que encara no és i que serà, estima el que encara no és i que serà en el futur del temps i de l’eternitat. La petita esperança, però és la qui sempre comença. Aquesta naixença perpètua. Aquesta infantesa perpètua... I és de nosaltres que Déu espera el coronament o el descoronament d’una esperança seva... Aquell que ho és tot no és res sense aquell que no és res. Aquell que tot ho pot no pot res sense aquell que no pot res. Així la jove esperança reprèn, remunta, refà, redreça tots els misteris com redreça totes les virtuts. Nosaltres li podem faltar. No respondre a la seva crida. No respondre a la seva esperança. Fer-li defecció. Faltar. No ser-hi”... Poso punts suspensius. Resurrecció aquí, Resurrecció allí, definitiva. Tot ben bé el joc de l’esperança. La segona virtut de les divines, donades, de les anomenades teologals.

Fa dies que vaig donant voltes a algunes expressions de Bonhoeffer en el seu llibre Resistència i submissió, on escrivint des de la presó a un amic seu, diu: “Voldria escriure una obra –no pas de més d’unes cent pàgines- estructurada en tres capítols:
1.- Balanç del cristianisme.
2.- ¿Què és en realitat la fe cristiana?
3.- Conclusions.
Resumint: A 1.- “La gran amenaça d’avui és l’allunyament de la natura i la seva substitució per l’organització que esdevé una nova amenaça de la vida. ¡Però ara ens falta la força espiritual! El perill més gran som nosaltres mateixos. En conseqüència tot depèn de l’home. El gran perill, la pretesa maduresa d’edat de l’home. Déu se’ns ha tornat superflu. Ara estem embullats amb el tema de l’Església. Hi ha poca fe personal en Crist Jesús. Sociològicament poca o nul·la influència sobre la massa. Assumpte: la petita o gran burgesia. Decisiu: l’Església s’autodefensa. No s’arrisca el més mínim per als altres.

A 2.- El problema de qui és Déu rau en el trobament amb Jesucrist que hauria de ser com un veritable trastorn de tota l’existència humana pel fet que Jesús “no existeix sinó per als altres”. Aquí hi ha la veritable experiència de la transcendència. D’aquesta llibertat d’un mateix, d’aquest “ser per als altres” fins a la creu és d’on neix l’omnipotència, l’omnisciència, l’omnipresència. La fe és la participació en aquest ésser de Jesús (encarnació, creu, resurrecció). Les nostres relacions amb Déu no són unes relacions “religioses” amb l’ésser més alt, més poderós i millor que podem imaginar, no és així la vertadera transcendència, sinó que constitueix en una nova vida en “l’ésser per als altres”, en la participació en l’ésser de Jesús. Les tasques infinites i inaccessibles no són transcendents, sinó el proïsme que trobem a cada pas. Déu en forma humana. Ni com les religions orientals; ni sota formes abstractes, símbol d’allò absolut, metafísic, infinit, etc; ni com el déu grec que és “l’home en si mateix”, sinó “l’home per als altres”, és a dir, el crucificat. L’home que viu de la transcendència.

A partir d’aquí caldria interpretar els conceptes bíblics (creació, caiguda, reconciliació, penitència, fe, vita nova, coses últimes).

A 3.- L’Església només és Església quan existeix per als altres. Per començar hauria de donar als indigents tot el que posseeix. Els pastors han de viure exclusivament dels dons voluntaris de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa “ser per als altres”. La nostra Església s’haurà d’enfrontar en especial amb els vicis de la hybris, de l’adoració de la força, de l’enveja i de la il·lusió, que són les arrels de tot mal. Haurà de parlar de mesura, autenticitat, confiança, fidelitat, constància, paciència, disciplina, humilitat, sobrietat i modèstia. No hauria de subestimar la importància de l’arquetip humà (que té el seu origen en la humanitat de Jesús i que és tan important en san Pau); la seva paraula no té pes i força per mers conceptes, sinó per l’arquetip. (En relació a l’arquetip en el Nou testament ja te’n tornaré a parlar. L’hem perdut de vista gairebé per complet). D’altra banda hem de fer revisió de la qüestió de la “professió de fe (símbol dels apòstols: revisió de la teologia de la controvèrsia; revisió de la preparació per al ministeri i el seu exercici.

Tot plegat expressat d’una forma molt esquemàtica i senzilla. Tinc interès en fer per una vegada la prova de dir amb senzillesa i claredat, certes coses que , normalment preferim esquivar. No sé pas si ho aconseguiré, més encara sense l’ajuda d’un diàleg. Amb tot crec que podré fer un servei de futur a l’Església. (Text pel que sembla de l’agost del 1944. El dia 9 d’abril del 1945 fou executat).

Ara, em resta dir per què he escollit aquests texts per la celebració de la Pasqua d’enguany. Vull retornar al principi de l’escrit: Volia parlar de com nosaltres podem compartir resurrecció ja ara i aquí. També la persistent referència a l’esperança és molt important per enfocar els camins de resurrecció. ¡com no serà de gran la força d’una esperança absolutament fundada i quan d’invencible no serà l’existència que en ella reposa. “Crist, esperança nostra”-aquesta fòrmula de san Pau és la força de la nostra vida” (Bonhoeffer). Això consona a la perfecció amb les expressions de Pau, com l’esmentada. “Hem estat salvats i conglorificats en esperança”. O bé la resurrecció ja la vivim aquí o bé se’ns desllueix la futura. Estan implicades l’una amb l’altra. Hem de mirar ara, que és quan ens toca, a l’immediat. Tenim aquesta meravella de ser-ho tot el que puguem “per als altres”, identitat dels que van ressuscitant en les concrecions de cada dia. I així el nostre referent serà com ha de ser “l’arquetip”, Jesús. És en la seva creu i resurrecció que nosaltres vivim vita nova. Bona pasqua en el Crist Ressuscitat. “El més enllà no es troba infinitament lluny, sinó en allò que està més a prop. Cerco la perfecció en allò humà, viu, terrenal, no en allò apolini, dionisíac, o fàustic. Crec que en tot cas prefereixo el punt mitjà, el moderat”. (Bonhoeffer)

Diumenge de Pasqua, 8 d’abril del 2012 Barcelona.