divendres, 6 d’abril de 2012

Homilia de Pasqua 08/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

CRIDATS A RENOVACIÓ DE VIDA

Podria ser una temptació, a les clares, deixar la Resurrecció per el més enllà. Les afirmacions haurien de ser més peremptòries, més creïbles i experimentades per el més aquí. No es fa pas la comprovació al final, sinó que ja es pot mesurar en el dia a dia. La brúixola l’hem de tenir sempre ben a la vista, altrament som, alguns, perdedores de mena...

“Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Cal, doncs, trobar el desllorigador de tot plegat en el present, justament. Respecte al més enllà hi ha una broma permanent que ho desdibuixa en els seus particulars. “Confessem la vostra Resurrecció”. (Confessar vol dir que és qüestió de fe) El com no és determinant, i més quan el mateix Jesús va ser circumspecte en desvelar el “futur” en Déu. No és qüestió de trencar-s’hi el cap. Obrim-nos a l’afirmació: Hi ha resurreció –tossudament reafirmada per Pau, centre i clau de la seva predicació-. Deixem en bona hora tot el reguitzell dels “com”. Mantinguem el “què”. N’hi ha ben bé prou. Quan insistim en revestir el sí amb afegits caiem en infantilismes (tothom els hem tingut; antropomorfismes de quincalla, deixats de banda a la que ens hem fet un xic més grandets o en presumpcions que no s’aguanten). Del què, per definició, és “tot l’altre”; millor no fer-hi especulacions. “En tens prou amb la meva gràcia”, va sentir Pau sempre que es trobava en les cruïlles de les experiències humanes i divines. Millor no voler saber el que en definitiva serà el “tot l’altre”. Tot el que sigui avançar-se a l’experiència pròpia és una manca de respecte al misteri de Déu i nostre. La vida divina promesa i compartida ha de ser sempre novetat. Deixem-ho com a imprevisible. Focalitzem, més bé, les mirades i les comprensions en l’aquí, que ja de per sí pren coloracions del més enllà. Continuïtat i admirables discontinuïtats, amb l’ajut de l’esperança, com ja hem comentat alguna vegada. Péguy ho ha expressat bellament en “El pòrtic del misteri de la segona virtut”: “La fe que més m’estimo, diu Déu, és l’esperança. I continua en tot un enfilall de motivacions que segueixen a aquesta entrada: “La fe a mi no em sorprèn. No és pas sorprenent...” “Però l’esperança, diu Déu, això sí que m’admira. A mi mateix. Això sí que és sorprenent. Que aquests pobres infants vegin com va tot això i que creguin que demà anirà millor. Que vegin com va avui i que creguin que anirà millor l’endemà de matí. Això sí que és sorprenent i és realment la meravella més gran de la nostra gràcia. I jo mateix n’estic sorprès. I cal que la meva gràcia sigui de debò una força increïble. I que flueixi d’una deu i com un riu inexhaurible... Aquesta nena petita de no-res. Tota sola, portant les altres (germanes: la fe i la caritat), la qui travessarà els mons acomplerts... Però l’esperança no és evident. L’esperança no va tota sola, s’ha de ser ben feliç, s’ha d’haver obtingut, rebut una gran gràcia... És ella, la petita, la qui ho arrossega tot. Perquè la Fe només veu el que és. I ella veu el que serà. La Caritat només estima el que és. I ella estima el que serà. La Fe veu el que és. En el Temps i en l’Eternitat. L’esperança veu el que serà en el Temps i per l’Eternitat. L’esperança veu el que encara no és i que serà, estima el que encara no és i que serà en el futur del temps i de l’eternitat. La petita esperança, però és la qui sempre comença. Aquesta naixença perpètua. Aquesta infantesa perpètua... I és de nosaltres que Déu espera el coronament o el descoronament d’una esperança seva... Aquell que ho és tot no és res sense aquell que no és res. Aquell que tot ho pot no pot res sense aquell que no pot res. Així la jove esperança reprèn, remunta, refà, redreça tots els misteris com redreça totes les virtuts. Nosaltres li podem faltar. No respondre a la seva crida. No respondre a la seva esperança. Fer-li defecció. Faltar. No ser-hi”... Poso punts suspensius. Resurrecció aquí, Resurrecció allí, definitiva. Tot ben bé el joc de l’esperança. La segona virtut de les divines, donades, de les anomenades teologals.

Fa dies que vaig donant voltes a algunes expressions de Bonhoeffer en el seu llibre Resistència i submissió, on escrivint des de la presó a un amic seu, diu: “Voldria escriure una obra –no pas de més d’unes cent pàgines- estructurada en tres capítols:
1.- Balanç del cristianisme.
2.- ¿Què és en realitat la fe cristiana?
3.- Conclusions.
Resumint: A 1.- “La gran amenaça d’avui és l’allunyament de la natura i la seva substitució per l’organització que esdevé una nova amenaça de la vida. ¡Però ara ens falta la força espiritual! El perill més gran som nosaltres mateixos. En conseqüència tot depèn de l’home. El gran perill, la pretesa maduresa d’edat de l’home. Déu se’ns ha tornat superflu. Ara estem embullats amb el tema de l’Església. Hi ha poca fe personal en Crist Jesús. Sociològicament poca o nul·la influència sobre la massa. Assumpte: la petita o gran burgesia. Decisiu: l’Església s’autodefensa. No s’arrisca el més mínim per als altres.

A 2.- El problema de qui és Déu rau en el trobament amb Jesucrist que hauria de ser com un veritable trastorn de tota l’existència humana pel fet que Jesús “no existeix sinó per als altres”. Aquí hi ha la veritable experiència de la transcendència. D’aquesta llibertat d’un mateix, d’aquest “ser per als altres” fins a la creu és d’on neix l’omnipotència, l’omnisciència, l’omnipresència. La fe és la participació en aquest ésser de Jesús (encarnació, creu, resurrecció). Les nostres relacions amb Déu no són unes relacions “religioses” amb l’ésser més alt, més poderós i millor que podem imaginar, no és així la vertadera transcendència, sinó que constitueix en una nova vida en “l’ésser per als altres”, en la participació en l’ésser de Jesús. Les tasques infinites i inaccessibles no són transcendents, sinó el proïsme que trobem a cada pas. Déu en forma humana. Ni com les religions orientals; ni sota formes abstractes, símbol d’allò absolut, metafísic, infinit, etc; ni com el déu grec que és “l’home en si mateix”, sinó “l’home per als altres”, és a dir, el crucificat. L’home que viu de la transcendència.

A partir d’aquí caldria interpretar els conceptes bíblics (creació, caiguda, reconciliació, penitència, fe, vita nova, coses últimes).

A 3.- L’Església només és Església quan existeix per als altres. Per començar hauria de donar als indigents tot el que posseeix. Els pastors han de viure exclusivament dels dons voluntaris de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa “ser per als altres”. La nostra Església s’haurà d’enfrontar en especial amb els vicis de la hybris, de l’adoració de la força, de l’enveja i de la il·lusió, que són les arrels de tot mal. Haurà de parlar de mesura, autenticitat, confiança, fidelitat, constància, paciència, disciplina, humilitat, sobrietat i modèstia. No hauria de subestimar la importància de l’arquetip humà (que té el seu origen en la humanitat de Jesús i que és tan important en san Pau); la seva paraula no té pes i força per mers conceptes, sinó per l’arquetip. (En relació a l’arquetip en el Nou testament ja te’n tornaré a parlar. L’hem perdut de vista gairebé per complet). D’altra banda hem de fer revisió de la qüestió de la “professió de fe (símbol dels apòstols: revisió de la teologia de la controvèrsia; revisió de la preparació per al ministeri i el seu exercici.

Tot plegat expressat d’una forma molt esquemàtica i senzilla. Tinc interès en fer per una vegada la prova de dir amb senzillesa i claredat, certes coses que , normalment preferim esquivar. No sé pas si ho aconseguiré, més encara sense l’ajuda d’un diàleg. Amb tot crec que podré fer un servei de futur a l’Església. (Text pel que sembla de l’agost del 1944. El dia 9 d’abril del 1945 fou executat).

Ara, em resta dir per què he escollit aquests texts per la celebració de la Pasqua d’enguany. Vull retornar al principi de l’escrit: Volia parlar de com nosaltres podem compartir resurrecció ja ara i aquí. També la persistent referència a l’esperança és molt important per enfocar els camins de resurrecció. ¡com no serà de gran la força d’una esperança absolutament fundada i quan d’invencible no serà l’existència que en ella reposa. “Crist, esperança nostra”-aquesta fòrmula de san Pau és la força de la nostra vida” (Bonhoeffer). Això consona a la perfecció amb les expressions de Pau, com l’esmentada. “Hem estat salvats i conglorificats en esperança”. O bé la resurrecció ja la vivim aquí o bé se’ns desllueix la futura. Estan implicades l’una amb l’altra. Hem de mirar ara, que és quan ens toca, a l’immediat. Tenim aquesta meravella de ser-ho tot el que puguem “per als altres”, identitat dels que van ressuscitant en les concrecions de cada dia. I així el nostre referent serà com ha de ser “l’arquetip”, Jesús. És en la seva creu i resurrecció que nosaltres vivim vita nova. Bona pasqua en el Crist Ressuscitat. “El més enllà no es troba infinitament lluny, sinó en allò que està més a prop. Cerco la perfecció en allò humà, viu, terrenal, no en allò apolini, dionisíac, o fàustic. Crec que en tot cas prefereixo el punt mitjà, el moderat”. (Bonhoeffer)

Diumenge de Pasqua, 8 d’abril del 2012 Barcelona.