Homilia de la Pentecosta 19/05/2024

                                      VENIU  ESPERIT  CREADOR

En encetar aquest tema, no ho faig sense un sentiment agredolç, agre per la descurança i dolç per la sensació de plenitud que em dóna el fet de parlar i proclamar tant la presència com l’acció -d’intimitat a intimitat- de l’Esperit Sant, Déu que tenim ai! mig oblidat. En efecte, llegint com a preparació per a la Solemnitat de Pentecosta el llibre de Víctor Codina “Creo en el Espíritu Santo” que ens documenta com en l’Església Ortodoxa l’Esperit del Senyor és tingut per protagonista en la seva espiritualitat més qualificada. Nosaltres hem tingut la gràcia de seguir tant en la lectura dels Fets dels Apòstols com sobretot en Joan en el seu evangeli (capítols 14, 15ss, també en 16, 4ss) ens hem amarat de goig en llegir-los en l’última quinzena, compresa entre la setmana antecedent a l’Ascensió fins a l’esclat de la Pentecosta, una veritable quinzena habitada per la presència i l’acció de l’Esperit Sant en els començaments de l’Església naixent i consolidant-se en i per l’alenada puixant de l’Esperit, do de la promesa del Crist, acomiadat i pujat al Pare en retorn, després de l’acompliment de la missió salvadora rebuda i ara encomanada a l’altre Defensor promès. I ara, passada la Festa de la Vinguda per Pentecosta, i ara, què? Seguirem en l’oblit persistent o bé il·lustrats pel Concili Vaticà II que a instàncies de Joan XXIII que, en convocar-lo inesperadament, va voler que fos un nou Pentecostés amb apertura dels finestrals de l’Església per airejar, ungir i perfumar el temple que és l’Església amb la irrupció ;’aires nous, benèfics com d’una nova Vinguda de l’Esperit, tal i com el van viure i gaudir a la primeria de l’Església, que va ser ben persistent com aquell que diu durant el primer mil·lenni amb l’impuls d’una primera evangelització, recolzada per la Patrística. El segon mil·lenni que va propiciar per desgràcia un cert oblit de la pneumologia o tractat sobre l’Esperit Sant. Ara encaminats en el tercer mil·lenni i ja en procés de tornar a posar l’Esperit Sant en el protagonisme eclesial. Recollim en el número 4 del document constitucional de l’Església, que fa així: “I acomplerta l’obra que el Pare h,avia encarregat al Fill de realitzar en la terra (cf. Jo 17, 4), fou tramès l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar constantment l’Església i a fi que així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà de Crist en l’únic Esperit. (cf. Ef2, 18) Ell és l’Esperit de vida o la font d’aigua que brolla per a la vida eterna (cf. Jo 4, 14; 7, 38-39), pel qual el Pare vivifica els homes morts pel pecat, fins que ressusciti en Crist llurs cossos mortals (cf. Rm 8, 10-11). L’Esperit habita en l’Església i en els cors dels fidels com en un temple (ICo 3, 16; 6, 19) i en ells prega i dóna testimoniatge de l‘adopció filial (cf. Ga 4, 6; Rm 8, 15-16 i 26) Dota i dirigeix per mitjà de diversos dons jeràrquics i carismes i embelleix amb els seus fruits. (Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Ga 5, 22) L’Església, que introdueix a tota veritat (cf. Jo 16, 13) i unifica en la comunió i en el ministeri. Fa rejovenir l’Església amb la puixança de l’Evangeli, la renova perpètuament i la mena a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine!” (cf. Ap 22, 17). D’aquesta manera tota l’Església es manifesta com a Poble unificat des de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                         En el capítol sobre la Vocació universal a la Santedat en l’Església, n. 39: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat l’únic sant, amb el Pare i l’Esperit ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per ella a fi de santificar-la  (ef. Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos seu i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església, tothom, tant els qui pertanyen a la Jerarquia, com els qui són pasturats per ella, són cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta, la vostra santificació (I Te 4, 3; Ef 1, 4)  I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels; s’expressa de moltes maneres en els individus, que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de  la caritat, edificant els altres. En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu  i obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat,  segueixen Crist pobre, humil o carregat amb la creu, a fi de merèixer participació en la Seva glòria. I cadascú, segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua per la caritat”. Per tant, tots els fidels cristians se santificaran més cada dia en la situació, en les obligacions i en les circumstàncies de llur vida i per mitjà de totes elles, si les reben totes amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina, manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb què Déu ha estimat el món (n.41)

                                         No voldria deixar d’esmentar un testimoni vibrant d’un patriarca grec, Ignacio IV d’Antioquia, que comentant el text de Ap 21, 5: “He aquí que tot ho faig nou”, que no és, segons ell, un simple programa d’estudi, sinó tot un Esdeveniment. L’Esdeveniment pasqual que se’ns fa present per l’Esperit: “L’Esperit Sant és personalment la novetat, que actua en el nostre món. És la presència del Deu amb nosaltres unit al nostre esperit (Rm 8, 16), Sense Ell, Déu queda lluny. Crist resta en el passat, l’Evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat, tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en l’Esperit, en una sinèrgia indissociable, el cosmos és alliberat i gemega en l’infantament del Regne, l’home està en lluita contra la “carn”, Crist Ressuscitat és aquí, l’evangeli és una força vivificadora, l’Església significa la Comunió trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió un Pentecostés, la litúrgia és memorial i anticipació i l’acció humana és divinitzada. L’Esperit fa arribar la Parusia en una epíclesi (= benedicció sacramental)  i místicament realista, engendra vida, parla pels profetes, situa totes les coses en el Diàleg i en la Comunió, escampant-se Ell mateix, i atraient vers la segona vinguda, és Senyor i dador de vida (del Credo niceno-constantinopolità). Per Ell, l’Església i el món clamen amb tot el seu ésser: Veniu, Senyor Jesús! (Ap 22, 17-20).

                                         Els ortodoxos invitats com a observadors van  aportar aquesta dimensió pneumatologia amb moltes indicacions al llarg de tot el concili. A ells els devem la riquesa trinitària que flueix de totes les determinacions, fent ben vàlid l’ecumenisme, ben notori.

                                         A l’Orient devem la doctrina patrística de les dues missions del Pare: la del Fill (Ga 4, 4) i la de l’Esperit Sant (Lc 2, 49; Jo 20, 26) que Ireneu va formular gràficament parlant de les dues “mans del Pare”. Les dues manifestacions de l’acció bé sia de Jesús i la no menys explícita i eficaç de l’Esperit Sant en el cor de l’Església i també en el món, a través de les “llavors del Regne”, actuant a través dels signes del temps, presents en tota història: “L’Esperit, que sempre és sorprenent, no manipulable, ple de creativitat  i imaginació, que obre horitzons nous, oberts a la utopia, que progressivament es va fent realitat en la història, corregeix, purifica, fermenta i saneja les ferides personals i socials... L’Esperit és Esperit de llibertat (2Co 3, 17), que allibera la persona i la societat i es manifesta en les ànsies de llibertat del nostre temps (Gaudium et Spes 4, 4) i en els anhels d’alliberament dels pobles oprimits. Ha de saber llegir la Paraula i la història, escoltar la Paraula de Déu i la veu del poble, interpretar l’Escriptura  i la Tradició de l’Església i al mateix temps discernir els signes dels temps, llegir la Paraula des de la vida, llegir l’Escriptura i el periòdic (com deia Barth) Tasca difícil, plena de riscs i de obscurs, tasca però inevitable si es vol ser fidel al Senyor i al seu Esperit”.   

P. Josep Mª Balcells.   

Pentecosta, 19/ 5/24   Sabadell

Homilia de l'ascensió 12/05/2024

                                           EL  RETORN  AL  PARE

                                               Celebrem avui la Solemnitat de l’Ascensió, però cal que posem en relació estreta les tres grans manifestacions finals de la vida terrena de Jesús que només la podrem veure amb ulls de fe, més enllà del gènere literari amb que es podem relatar, salvant la realitat metahistòrica dels tres “esdeveniments”. Són la Resurrecció amb la Coronació o Glorificació que celebrem sota la denominació d’Ascensió i la Pentecosta o la Vinguda de l’Esperit Sant. Totes tres van enllaçades i l’una és complementació de l’anterior. Sobre la Resurrecció ja ens en queden narracions en els evangelis,  tot i ser metahistòrics per referència a nosaltres. Sobre l’Ascensió en són ben parcs els evangelis i vestida sobre el gènere literari de l’enlairament al cel com la del profeta Elies i com a coprotagonista el seu deixeble Eliseu amb la capa del primer en relíquia deixada voleiant cel i núvols avall al deixeble (Això ho podreu trobar al Segon Llibre dels Reis (2, 1-12). L’Ascensió la podrem entendre per mitjà del llibre de l’Apocalipsi, on se’ns narra ja arribat Jesús al cel, s’esdevé la seva Glorificació, quan el Pare se’ns el mostra com l’Anyell al banquet de Noces. “Se sentí la veu d’una gran gentada que deien: “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’Univers, ha instaurat el seu Regne. Alegreu-nos-en i celebrem-ho, cantem la seva glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalanada. Li ha estat concedit de vestir-se de lli blanc i resplendent, que són les bones obres del poble sant. Després vaig veure que el cel s’havia obert i apareixia un cavall blanc. El seu cavaller s’anomena Fidel i Veraç, i judica i combat amb justícia... Al mantell i al costat portava escrit aquest Nom: “Rei de reis i Senyor de senyors”. Després vaig veure un cel nou i una terra nova. Llavors vaig veure baixar del cel , venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu Espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: “Aquest és el Tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble, i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”.  “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el principi i el fi... Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. “Vine i et mostraré la núvia, l’Esposa de l’Anyell... Tan sols hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell”. El qui dóna testimoni de tot això diu: “Sí vinc de seguida. Amén! Vine, Senyor Jesús!” Així rubrica aquesta visió i en testimonia: “Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom! L’Apocalipsi és la coronació de tota la vida i missió redemptora de Jesús. Tot això va inclòs en el terme de l’Ascensió. És el Retorn al Pare!

                                               I completarà la tríade amb la Pentecosta, és a dir la irrupció de l’Esperit Sant de Jesús, promès per ser l’ànima de l’Església i la que l’ha de portar a la Glorificació tant la de Jesús com la nostra pròpia, en el camí sinodal que ja ha sentit que el papa Francesc ja ha anunciat les solemnitats de l’Any Sant del 2025. Aquesta Pasqua preanunciada amb temps l’hem de viure amb la intensitat deguda a “esdeveniments” que marquen època i que són invitació a viure en sostinguda esperança en moments de molta manca de coratge i de desànims a nivell universal, on les crides a la vivència cristiana poden quedar devaluades en un món sense sentit ni valors d’un humanisme personal i comunitari. Ho havia dit a les darreries de romandre entre nosaltres. “Però el Defensor, l’Esperit que el Pare us enviarà en Nom meu us farà recordar tot el que Jo us he dit i us ho farà entendre (Jo 14, 18ss): Els tres misteris sobre els que es fonamenta la nostra fe. Formen la tríade final-principi de l’Església. En ella trobem el motiu generador de la joia pasqual per les certeses que deriven de la nostra inserció en la vida divina, fets filles i fills que comparteixen la vida que dimanada del Pare que viu i traspassa la vida al Fill i és Ell el que ens la fa viure, vida divina, diem sense ser-ne massa conscients que esdevindrà vida per sempre en el misteri de l’estada en el cel, juntament amb Crist. En efecte diem en la Col·lecta del dia: “Déu Tot-bondadós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. Això ho creiem “Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, i és Déu, per segles i segles. Amén.  En la primera lectura que és del començament del llibre dels Fets dels Apòstols, redacció de l’evangelista Lluc va un “doble” de la mateixa narració ja feta pel mateix Lluc on Jesús en acomiadar-se i prometre la vinguda de l’Esperit que l’ajunta al bateig, us serà una força que us farà testimonis meus, enviats en missió evangelitzadora fins als límits llunyans de la terra”. El salm és dels d’entronització “Que és Rei  de tot el món,/ canteu a Déu un himne./ Déu regna sobre les nacions,/ Déu seu al tron sagrat” Noteu les reminiscències de l’Apocalipsi!

                                               En la segona lectura que és de la Carta als Efesis vull reclamar la vostra atenció perquè la narració que és Ef 1, 17-23 és la continuació de l’Himne que us vam proposar com a teló de fons de tot l’engranatge pasqual i que ens presenta en un ampli resum de la Història i Metahistòria de la salvació presa des dels inicis dels temps quan la Trinitat va designà la humanitat i “Ens escollí en Ell, Jesús, el nou Adam, quan “per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat, En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès, I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. Ara s’insereix el text d’avui. Pau demana al Déu de nostre Senyor Jesucrist que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, li demano també que il·lumini la  mirada interior del vostre cor perquè conegueu “qui sou vosaltres. En la Resurrecció-Glorificació-Pentecosta hem estat pensats, volguts, estimats, destinats a compartir les grandeses de Déu en els nostres cors. Vertaderament només podrem entrar en la mateixa intimitat de Déu amb una il·luminació espiritual que ens ha de donar una impactant consciència de que som nosaltres inauditament participants en Jesucrist de tota una imbricació, una participació pregona, simplicíssima comunió, no tinc paraules per dir allò que llegeixo esbalaït de relació amb Crist. “Tot ho ha posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet Cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu Cos i el seu complement, Ell que té en totes les coses la seva plenitud. Ara és ben bé el moment de dir-nos que el cristià del segle XXI o serà místic o no serà. Després de la seqüència del que ens ha narrat Pau, als efesis i en ells a nosaltres, em quedo no només mut, meravellat de la dignitat de tota persona humana, de tu i de mi, de nosaltres, tots que en el fons no som més que migrants amb l’expectativa d’un cel nou i d’una terra nova. Què és l’home que el crideu a tanta excelsitud. Quina manera tant inaudita de celebració aquesta Pasqua que ens ha pres “com a possessió seva. Quan farà que siguem lloança de la seva glòria”. No sé que em dic, no sé com pensar-me. Com més excels és Déu i més enlairat és Jesucrist més petit em veig i no em puc treure del cap i del cor allò a que em teniu destinat, escollit: són paraules de l’himne, no meves. “la riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres, Ell ens ha concedit la aquesta saviesa i penetració que tenim (la demanada per Pau a l’inici de la segona lectura d’avui) i segueix incontenible: “Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps, ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi havia destinat el designi d’aquell que tot ho duu a terme, d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva Glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. Silenci, agraïment, lloança, benedicció, adoració, glorificació, acció de gràcies, per la vostra immensa glòria. 

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de l’Ascensió,  12 de maig 24 Sabadell

Homilia del diumenge 05/05/2024

                       MANTENIU-VOS  EN  EL  MEU  AMOR

                                               En el llarg transcurs dels temps pasquals estem arribant, en aquesta setmana, al punt cimal que agermana les dues Pasqües tot fent-ne una, ben consolidada, que ens acompanyarà en una companyia sinodal, en la doble significació d’aquest terme, guanyat ja ara per a l’imaginari: sentit de camí i de viure’l en companyia d’una Església com a comunitat-assemblea, tot i la seva aparent invisibilitat, ben plena i present en la realitat del nostre ser, viure i conviure. Ara, a hores d’ara, ja hauríem de saber que mai no estem ni mai obrem sols, mai estem inactius perquè en nosaltres hi borbolla una Presència Activa com alè, empenta, sol·licitació i unció de l’Esperit Sant promès aquests dies pasquals, oferts com a plenitud de ser fills de Déu, obra, aquesta, la que més, Pasqual. La fe com a verificació de l’acció de l’Esperit pentecostal. Mai, com ara, en re-tenim plena constància amb les lectures joàniques, tant del seu evangeli com de la seva Iª Carta, que ens han anant acompanyant –deixeu-m’ho dir- sinodalment. La Pasqua s’inaugura amb la Resurrecció de Crist i en la d’Ell la nostra pròpia. L’Església és el fruit madur de la conjuminació de Resurrecció i de la Vinguda Inaugural de l’Esperit. Nosaltres respirem ambdues Realitats. Als salms se’ns diu que devem respirar la pau profundament. Què bo i saludable (=de sanitat i de salvació!) seria viure aquesta alegria, la mateixa encomanada de i per Jesús! (Jo 15, 11). Preguem-ho amb la Col·lecta d’avui: “Déu que Tot ho podeu, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor Ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”. Per Jesucrist, Senyor nostre. (No ens oblidem d’aquest final pasqual de totes les nostres oracions públiques eclesials)

                                               L’Església, moguda i promoguda i sostinguda per l’alè de l’Esperit es declara divina i humanament inclusiva. La missió que té  Crist no és de delimitar “cleda”, sinó de pasturar obertament en les prades de tota la humanitat i de tostemps: Concili i Sínodes en són testimonis fefaents: l’Esperit és expansiu: De fet ho hem dit i repetit, la de vegades!: “Crist morí per oferir-nos la salvació nostra i la de tot el món”. No és altra cosa la que cantem en el salm responsorial: “Tothom ha vist d’un cap de l’altre de la terra la salvació del nostre Déu”. Conclusió, doncs: “Aclameu el Senyor arreu de la terra, esclateu en cants i en crits d’alegria”. D’aquest tenor llegirem a l’evangeli: “Us he dit tot això, perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Ja ho havíem subratllat, tot inclòs en la tríada inicial dels fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau”. Fruits enllaçats, formant una trinitat de tres en u a la vegada. No hi ha amor que no es traboqui en goig, ni goig que no ungeixi una pau per respirar a camp obert i en camí sinodal vers pastius deliciosos...

                                               Caldria recuperar tota la riquesa que traspua i destil·la aquesta Carta de Joan que té connotacions de màxima revelació. Diguem-ne algunes: “Deu és Amor; més, Déu és l’amor. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic” i posa el perquè d’aquest “enviament”: “per què visquem gràcies a Ell”. “La fe és la nostra victòria”. Nosaltres hem cregut en l’Amor”. “Nosaltres no som qui ens hem avançat a estimar Déu, Ell ha estat el primer a estimar-nos, tant...!” Mai podem donar per sabuda una revelació, fins i tant que no l’hàgim assaborida amb tots els “bis”, “ter”, tots els que convinguin...

                                               Que Déu estima tothom, lluny dels particularismes dels jueus, que tot i fer-se cristians, els coercien a ser circumcidats com a pas previ. Pere ens assevera que l’Esperit és sobirà i posa les coses en l’ordre que Jesús va establir: Déu sobretot i sobre tot. Pau i Bernabé reberen el beneplàcit de tots els dotze a Jerusalem. Ecclesia locuta, causa finita!

                                               Estem albirant les perspectives del capítol 15è de Joan. Ja l’havíem començat diumenge passat amb l’al·legoria del cep i dels sarments, i avui el completem amb l’evangeli que proclamem. Estem, al meu entendre en el cimal de tot l’evangeli. No els podem separar, perquè estan interrelacionats: al·legoria com a imatge més que gràfica, -vaig dir: biològica- i realitat íntima estan en una consonància que és ben bé tota una simfonia; més, la simfonia evangèlica que ho canta tot i entranyablement, a tall biològic, repetiria. Tal i tan gran, incommensurable, és la relació-vinculació-entranyament que hi ha en aquest repetit manteniu-vos per fixar-lo en el més endins nostre: Manteniu-vos en l’amor que us tinc,  com Jo també em mantinc en l’amor que el Pare em té. Si us manteniu en mi i les meves paraules es mantenen, les mateixes que jo us he fet saber: les que he sentit i obeït del meu Pare: senyal de que  us tinc com a amics: a vosaltres us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare”. Manteniu-vos, estiguem-hi junyits, compartint saba. No es pot dir res més enaltidor, de més  plenitud, la mateixa que té Crist, U amb el Pare i amb l’Esperit: és la Trinitat evangèlica, L’amor que lliga les Persones de la Trinitat és assimilable, és com participatiu, és totalització, més que comunió, veritable unitat, mantenint la trinitat de persones. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com Jo que, a tall de plena amistat, jo us he donat la vida: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”. Llegeixo en un autor, Forte, que m’obre camins, que enllaça l’evangeli sobretot el de Joan, que veu la fraternitat cristiana com a fruit directe de la comunió amb la vida divina, realitzada per mitjà de la trobada amb Jesús en el seu Esperit: “La formula més corrent per la qual Joan expressa la realitat escatològica de l’Església és la simple conjunció com- (equivalent a en). No solament estableix un lligam de semblança entre Crist i els seus deixebles , sinó que indica també que allò que és en Déu, també ha de ser en aquells que li pertanyen. La comunió d’amor que lliga el Fill amb el Pare i als homes, és al mateix temps  el model i la font de la comunió fraterna que haurà de lligar els deixebles entre ells. Els textos en com- (=en) que afirmen una correspondència fontal (de l’ésser) entre les persones divines i la comunitat cristiana, desemboquen precisament en un manament: “Estimeu-vos els uns als altres, tal com Jo us he estimat” (Jo 15, 12; cf 13, 13) o bé: “Que siguin u com nosaltres som u” (Jo 17,  21-22) Aquí també apareix l’acció de l’Esperit Sant: la comunió, fruit de la gràcia del Fill i de l’amor del Pare i feta visible en l’amor recíproc, és la “Comunió de l’Esperit Sant (2Co 3,13). Gràcies a l’Esperit els deixebles donaran testimoni del Mestre: “Quan vingui el Defensor, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que Jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de Mi” i “vosaltres també em sereu testimonis” (Jo, 15-26s) I el testimoniatge de Jesús és la comunió fraterna: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus, per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. (Jo 13, 35) L’Església de l’amor, icona de la Trinitat, és, per tant, l’Església de l’Esperit, que genera la comunió dels deixebles entre ells i amb Déu, comunicant-se a ells a través de la paraula de la Vida, dels sagraments de la fe i del ministeri dels pastors que guarden fidelment la Paraula de l’anunci i celebren el Memorial del Senyor”.

                                               Ja veieu que ens perdem en la immensitat de l’amor que compartim d’una forma indescriptible amb les Persones de la Sma. Trinitat i que hem de maldar per viure’l amb la major intensitat entre els germans, preferentment amb els més necessitats i els més pobres, no perdent de vista que tot és com a testimoni d’un amor que l’assaborim en el dia a dia: compartint camí sinodal, veritat en l’Esperit i en la Vida plena, que de font primacial la rebem de la nostra inserció “biològica”, gracia participativa de Jesucrist, en qui “hem cregut i hem estat marcats amb el segell de l’Esperit promès. En Ell farà que siguem lloança de la seva Glòria”. Com hem  anat dient i proclamant enllaçant la Resurrecció i la Pentecosta!  A tots vosaltres us desitjo una Pasqua joiosament diària!  

P. Josep Mª Balcells

Diumenge  i setmana VI de Pasqua 5/maig/24   Sabadell