divendres, 22 de febrer del 2013

Homilia del diumenge 24/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


LA  TRANSFIGURACIÓ, NOU PAS EN LA DESCOBERTA QUARESMAL

                        La Transfiguració té a l’Orient una rica iconografia que va lligada amb la contemplació, i que els diu molt més del que en nosaltres és habitual. La pintura-icona està dividida en dos parts desiguals. La part superior ve emmarcada en una mandorla i és on es configuren les tres persones: Jesús, Moisès i Elies. És com el cel obert amb tota la magnificència i tot ple de simbolismes: cada traç, cada color té la seva significació...  A baix, a ras de terra, es veuen Pere i companys vençuts pel son. Jesús ha pujat a la muntanya, segons costum, a pregar; i de sobte Jesús es veu acompanyat de dues de les figures més conspícues de l’AT. Tot Ell és un sol radiant que embolcalla de llum també Moisès i Elies. D’entrada, jo hi veig una significació que no ens ha de passar desapercebuda sobretot a nosaltres: estan parlat del traspàs de Jesús que s’ha de produir dins de poc a Jerusalem. Els tres són els grans “portadors del poble”, en circumstàncies pròpies que donen un cert peu d’igualtat, asimètrica això sí, a poder parlar del fons de la qüestió que és quaresmal i pasqual a la vegada: creu i resurrecció són el mateix. Així ho denota Joan a bastament al seu evangeli sobre la passió.

                        El desert és el lloc comú que els agermana a tots tres. Tots tres es fan solidaris, carreguen amb les infidelitats del poble. Moisès intercedeix pel poble que ben prest no ha sabut mantenir la fidelitat jurada solemnement al seu Déu. Ha de pregar tot sol en favor del poble. Déu es manifesta aïrat. “-Ets un poble que va a la seva-. -Mira, tu em manes que guiï aquest poble. Si tu m’has concedit el teu favor et prego que em mostris els teus camins: llavors et coneixeré”(Ex 33). Més endavant, després del pecat d’idolatria a l’Horeb, Moisès ha d’intercedir davant del Senyor: “Tot seguit em vaig prosternar amb el front a terra davant del Senyor. M’hi vaig estar quaranta dies i quaranta nits... demanat perdó per tots els pecats que havien comès: havien ofès el Sant... i havien provocat la seva indignació. Jo mateix estava esglaiat per l’enuig i el rigor del Senyor que us volia destruir, però també aquesta vegada el Senyor em va escoltar (Dt 9, 18ss)

                        L’altre acompanyant és Isaïes, home abatut per les infidelitats del poble, perseguit i fugitiu desert enllà, amb l’amarg regust de saber-se sol, demanant que el Senyor el deixés morir de tristesa i de la por de la reina que ha jurat matar-lo. Deia: “Estic encès  de zel per tu, Senyor. El Senyor li va dir: “Torna a posar-te en camí i vés pel camí del desert. Finalment diu: -“Pren-me la vida, que no sóc millor que els meus pares”. -“Aixeca’t i menja que el camí que has de fer és massa llarg per a tu”... Elies es va alçar, va menjar i beure, i després amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits fins a arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb.

                        Els tres grans “conductors-portadors” del poble,  ¿de què podien parlar si no del traspàs d’Ell que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Tots tres comparteixen experiències límits, sabedors que la mort i la vida formen una mateixa cosa i que el fet d’haver de portar a pes a les espatlles els desvaris i els mancaments del seus és alhora feixuc, molt feixuc, però joiós al mateix temps. Tots parlen un mateix llenguatge i comparteixen missió...

                        La primera reacció d’estupor fa esclatar  Pere en una autèntica “cantada”! Llença la proposta de fer tres cabanes que resulta un despropòsit clamorós. No sap pas de què va... No ha entès res, però com sempre posa cullerada... En aquestes, un núvol els envolta, s’esglaien perquè aquest suposa la presència de Déu. Del núvol estant se sent una veu: “Aquest és el meu fill, el meu elegit; escolteu-lo”. El missatge -ara el podem entendre una mica més que ells-. L’AT es concita en el NT, concretament en la persona del Fill. En els evangelis es diu molt sovint “i això era perquè es complissin les Escriptures”. Aquí, la cita no es de paraules sinó de personatges altament significatius. Tots comparteixen més que la idea, la missió de Jesús d’anar fins a les darreres conseqüències en les que es barrejaran passió, mort, creu, “enlairament”, glorificació d’una manera no successiva sinó conjuntada, simultània, formant unitat. Quaresma fita des de dins l’horitzó de la Pasqua. Només podem viure-ho formant una unitat de propòsit. La lliçó ara la podem llegir amb claredat, ¡i és novetat! La quaresma es viu des d’una perspectiva pasqual o no és la quaresma evangèlica ni litúrgica. El final es deixa veure ja en el camí. Així agafa una motivació superlativa. Acostumats a veure i viure els esdeveniments en successió, això ens impedeix de gaudir pasqualment la quaresma. No hi ha autèntic coneixement vivencial de Crist, si no sabem fer aquesta lectura superposada. En Jesús sempre van anar juntes. En el més profund de l’esperit de Jesús no hi entrava divisió: sofria de veritat, però estava i se sentia a les mans del seu Pare. Cap cosa feia fora l’altra. Goig i dolor s’aiguabarregen, conviuen. Les motivacions il·luminen les vivències.  Intento tenir com diu Pau els mateixos sentiments de Crist. Però en realitat no sé ben bé què dic. ¿Què sabem de Jesús? Ell és segons expressió d’Agustí: “més íntim que la meva pròpia intimitat” Allí el tinc, allí el sotjo. Voldria tenir ulls de saviesa, ulls de fe, voldria saber el per a què de tantes coses i de l’ànima de Jesús. Aquesta quaresma la trobo més “regalada”. M’identifico més fàcilment amb el que reso als salms i a la litúrgia. Fa dies que vaig donant voltes a aquesta expressió que he trobat als salms de cada dia: “Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia, perquè jo confio en Tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima” (Sl 143, 8)  No sé per què, però aquesta estrofa del salm se m’ha quedat  dins meu i la vaig rumiant. M’ha semblat suggestiu això d’escoltar el teu amor. A la paraula a la que dono voltes és al fet d’escoltar l’amor. Escoltar es pot fer amb paraules, amb silencis, amb contemplacions, amb presència, tancant els ulls, brandant els de la fe. Som massa donats a la i a les paraules. L’amor es pot dir i donar de moltes maneres. Escoltar suposa atenció, consciència, respirar, atencions, trobant-s’hi bé, immobilitzar-se, acollir, descobrir, tenir intuïcions, deixant-se “prendre”, sentir batecs, i sentir-los com si fossin propis. I això ja de bon matí, a punta de dia, fent coincidir despertar i començar a fer experiència amorosa d’Ell.

                        Quelcom de similar queda ja expressat a l’oració col·lecta d’avui que diu: “Vós que maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Des de dins la quaresma és una altra cosa. Quan la comencem ja portem interioritzada la pasqua o les pasqües anteriorment viscudes. Ai, i quina raó tenia Rahner quan ens invitava a viure en cristià amb una visió experiencial (ell en diu mística, paraula que fa de mal entendre per a molta gent, àdhuc cristiana). A Crist, l’Amor, se l’ha d’escoltar, compassant batecs, sentint-lo molt de prop, molt de dins. Visió interior... Un excel·lent exercici de fe, d’esperança vital, d’amor fet de petites coses. Pels que encara estan lligats a quaresmes més formals: dejuni, abstinència, almoina, pregàries, que no se m’espantin. Que tot això i més són afegitons. No són alternatius, sinó enfocaments diferents. Al final de les jornades quaresmals serem examinats només d’amor. Allí conflueixen tots els camins quaresmals. “Els ulls fits en Crist” i ja és tot. Almenys a mi així m’ho sembla.  Escoltar l’amor. Una quaresma pasqual, ¿és o no és?

Podríem molt bé acabar amb la pregària de sant Ignasi que porta per títol Contemplació per a aconseguir Amor:
                                   “Preneu, Senyor, i rebeu
                        tota la meva llibertat, la memòria,
                        l’enteniment i tota la voluntat,
                            tot el que sóc i posseeixo,
                                   Vós m’ho heu donat,
                        a Vós, Senyor, ho torno, tot és vostre,
                        disposeu-ne segons la vostra voluntat.
                           Deu-me el vostre amor i gràcia,
                                   perquè això em basta”.

            Diumenge II de Quaresma, 24 de febrer del 2013   Barcelona

divendres, 15 de febrer del 2013

Homilia del diumenge 17/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


UNA  QUARESMA  EN  CLAU  CONCILIAR

                                 Ens han llegat una quaresma ben “morada”, una quaresma marcada per la “tortura” pels pecats a esbandir (millor, vull dir pitjor, per la culpabilització psicològica) que més aclapara que no pas estimula a caminar “lleugers d’equipatge”; una quaresma que ha “centrifugat” les carnestoltades d’un carnaval més carnaval que el de cada dia, que disfressa el que ens queda d’humà en un desenfrenament induït; o una quaresma d’introversió malaltissa d’un ego que és com un globus desinflat. Massa confetti, símbol de la inanitat de no saber gaudir de la vida amb decòrum, sense fer baixades als inferns de “pastorets”. Tot plegat d’una vulgaritat que ens hauria d’avergonyir a tots: actors de pocasoltada i als que els riem les seves desmesures més infantils que cap altra cosa... Si la quaresma no dóna més de si, estem ben guarnits.  Deixem que descansin alguns de les “rucades” dels que s’han begut l’enteniment i que prenguin quaranta dies d’excedència per anar tornant a la sensatesa de l’autoestima i del viure i conviure més humà que puguin. La desvinculació dels carnavals del que hauria de significar una quaresma humanitzadora, fa més ganyota que deliri. Els clàssics ja ho deien en la saviesa de segles. Deixeu-m’ho dir en llatinorum: “Ne quid nimis”. Totes les “masses” piquen. És de savis viure en l’ajustat equilibri de l’entre el poc i el massa. D’això els clàssics en deien temprança, una virtut cardinal. Bé, deixem-ho.
 
                                   Jo no m’hi sento còmode en aquest intent de trencar límits i de trepitjar les línies vermelles que un ha de saber haver après a posar-se per no perdre el camí i el nord del caminar feixuc però esperançat. Camí obert i horitzó, conjunció de terra i cel, lluny, lluny.

                                   Quina quaresma m’agradaria encetar?

                                   Vejam. Primer, buidar l’estómac, fer neteja abans que tot, potser la paraula més adequada seria purgar-nos abans, intentar posar el rellotge a punt de zero. Respirar a fons unes quantes vegades fins que el respirar vagi compassat. Buidar el pensament de “quaresmes” malaguanyades. Posar en blanc tanta “moradura”, també.

                                   Bé, doncs, comencem.  Qui marca el camí: meta de començament, cursa i meta d’arribada?

                                   M’avalo de l’oració col·lecta del dia.  La veritat és que m’hi sobra l’entonament que suposa dir les celebracions (!) de la Santa Quaresma. Segueix: que ens siguin profitoses. Treure’n profit (!) i ara ve la declaració fonamental de la quaresma en minúscula. No siguem exagerats. Quaresma no és més que temps de preparació. Ha de fer referència a un objectiu final. Serà important en la mesura que ens porti a allò a que vol preparar-nos. I és:
-         per a conèixer més i més el misteri de Crist.
-         per viure’l (el misteri de Crist) d’acord amb les seves exigències.

                                   Amb això ja en tenim ben bé prou. Traiem-ne els primers comentaris o deduccions:
-         la quaresma mira com a objectiu primari a la Pasqua.
-         Pasqua en sentit ampli: si voleu, Setmana Santa: La Passió “apassionada” (que fou tota la vida de Jesús). És un despropòsit centrar-ho tot en la Passió en sentit estricte, limitatiu. Jesús ens salva no solament a la creu, sinó al llarg, ample i profund de tota la seva vida. És en realitat l’encarnació la que ens salva, la que ens obre nous horitzons al nostre viure en fer-se Jesús home com nosaltres i per a nosaltres. L’anorreament (kènosi en diu Pau): “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res. Prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol...”
-         Mort crucificada (“S’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”).
-         Sepultar el cos exsangüe i l’aparent fracàs de Jesús del “pretès” Profeta i Messies, segons la “llopada” de les autoritats del poble.
-         La Resurrecció com a Glorificació del vencedor de la mort (“Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat;ara glorifica’m tu, Pare,al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. “Segueix Pau a la carta als Filipencs: “Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè al nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu PARE”.
-         Amb la Resurrecció s’ha inaugurat una nova creació, refer l’obra que l’home ha anat espatllant en el primer intent de la Creació (natura i humanitat). Establint a passos mesurats el Regne tot just inaugurat pel mateix Senyor de la vida, de la gràcia, de la història. Primers passos de la consciència de ser i saber-nos fills i filles de Déu.

                                   Tot això sota l’epígraf del Misteri de Crist. En el Vaticà II aquest misteri se’ns presenta així: “Vingué el Fill, tramès pel Pare que ens va elegir en ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell. Així, doncs, el Crist bo i complint la voluntat del Pare, ens va revelar el seu misteri, va inaugurar aquí a la terra el regne del cel i dugué a cap la redempció amb la seva obediència. L’Església, el Regne del Crist present ja en el misteri, creix visiblement en el món per la virtut de Déu. Inici i expansió significats per la sang i per l’aigua brollades del costat obert de Jesús crucificat i anunciats per endavant amb aquestes paraules  del Senyor al·lusives a la seva mort en creu: “I jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”. Cada cop que se celebra a l’altar el sacrifici de la creu pel qual el Crist, “el nostre anyell pasqual fou immolat” té lloc l’obra de la nostra redempció. Al mateix temps el sagrament del pa eucarístic representa i fa la unitat dels fidels, que constitueixen un sol cos en Crist. Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a ell anem”.

                                    “Però aquestes coses (circumcisió, Llei,...) que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts.(Fil 3, 7-11)

                                   “Segurament heu sentit parlar del do que Déu m’ha confiat a favor vostre, perquè el seu pla es realitzi: per una revelació, ell m’ha fet conèixer el seu designi secret. Podeu adonar-vos de com he comprès el misteri del Crist, que Déu no havia fet conèixer als homes de les generacions passades, tal com ara l’ha revelat per l’Esperit als seus apòstols i profetes. El designi de Déu és aquest: En Jesucrist, per l’evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. (Ef 3, 2-6)

                                   “Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu. Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o d’entendre. (Ef 3, 14-20)

                                   I pel que fa a la segona motivació quaresmal de viure el misteri de Crist d’acord amb les seves exigències, per no allargar-me massa subscric el que diu Pau als Colossencs: “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria”. Us recomano que seguiu llegint el que ve a continuació (Col 3, 5-17) Suqueu-hi el pa de l’Esperit. Ho veieu, i quina quaresma més pasqual! Aquí volia arribar. Ja estem en el camí quaresmal, el de veres, el del concili. El renovat. Bon profit.
Dos misteris que es complementen i s’expliquen mútuament: “El misteri de l’home no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat... Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de l mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

                        Diumenge I de Quaresma, 17 de febrer de 2013  Barcelona

divendres, 8 de febrer del 2013

Homilia del diumenge 10/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


GALERIA  DE  NOUS  PROFETES

                                   Tots els evangelistes narren la crida o vocació dels primers deixebles, que seran –foren- el grup més fidel i consistent i que, arribada l’hora després de fer l’aprenentatge d’evangelitzadors, seran enviats a portar la Bona Nova del Regne. Cadascú dels evangelistes ho fa des de contextos ben diferents. Avui, litúrgicament, se’ns posa en paral·lel ben acusat entre la crida-enviament del gran profeta Isaïes d’una part i els deixebles més propers a Jesús de l’altra. Una vegada més, el lligam entre la primera lectura i l’evangeli que ja hem comentat abastament. Comparem-les i destaquem alguns trets essencials: un i els altres són testimonis d’una escena extra-ordinària, per no dir única, que provoca un gran estupor i que per contraposició contrasta la grandesa de Déu en una acció fora de tota ponderació amb la sensació accentuada de la pròpia petitesa. Isaïes i Pere, esglaiats, prenen consciència de Déu i d’ells, de sobte, davant de la manifestació sorprenent de Déu. (No perdem de vista que la paraula manifestació té el sentit de teofania, de revelació de Déu per a aquells que l’experimenten; no és la “cosa”, sinó el Déu de la cosa).
 
                                   Quan Déu crida, conseqüentment dóna una vocació; aquesta, mai no és un do o gràcia personals, sinó que té una dimensió de destí, d’elecció per a..., d’enviament de cara als altres. Totes les vocacions s’han de mesurar, ni que sigui salvades les distàncies, en la persona-missió de Jesús, el vertader Profeta. Definit encertadament com a “l’home (millor, l’Home)-per-als-altres”. Totes les vocacions són enviament, són missió, són un encàrrec, són vehicle de la paraula creadora, del voler de Déu de cara als altres. És Déu qui envia: el Pare al Fill, el Fill als apòstols, aquests a l’Església, l’Església a tots els batejats. Tots profetes, amb missatge, no propi, sinó d’encàrrec. Sempre com a presència i acció de fons hi ha l’Esperit que és qui fa profetes a l’Església. L’acte profètic per excel·lència era el traspàs de l’esperit del que ja ho era abans i n’era com el pare i mestre. Així passà entre Moisès i els setanta ancians; també entre Elies i Eliseu, quan li posa sobre les espatlles el seu mantell de profeta. Digué Jesús: “El Protector, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit”.

                                   Aquesta dinàmica que ens engloba a tots és la missionarietat de l’Església com nota ben clarament el Vaticà II quan en la renovada visió de l’Església que ens en dóna, ens manifesta la universalitat de l’únic poble de Déu: “Tots els homes són cridats a formar part del Nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic poble, s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu... A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Rei i Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi, encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill, que és Senyor i infon la vida, i, que, per a tota l’Església i per a tots i cada un dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries. Aquest caràcter d’universalitat que tant distingeix el Poble de Déu és un do del mateix Senyor. Aquest do fa que l’Església catòlica tendeixi eficaçment i constantment a unificar tota la humanitat amb tots els seus valors sota el Crist com a Cap, en la unitat que fa el seu Esperit”. Afegeix Pau: “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Caldria entendre la vida cristiana com la “revolució del profetisme” que ens posés en peu de profecia activa, feta de presència qualificada, on Déu parlés, actués i anés canviant la vida de molts, a partir de la fe que testimoniem. Tots amb consciència viva de que som profetes enviats per Déu a expandir el seu Regne. Tota terra és ara terra de missió, més com més secularitzada sigui la pròpia terra. Tots hi som enviats. Recordeu les lleves de treballadors enviats a la vinya, ni que només sigui a l’hora undècima...

                                   “I tu infant (etimològicament = que no parla, que no té veu pròpia) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats” Un altre gran profeta, frontissa entre l’AT i el NT. Això és dit de Joan i també de qualsevol de nosaltres que hem rebut l’Esperit Sant per donar testimoni del Regne, on quan i com sigui.

                                   Anem més endavant: El tret d’estupor: Com puc jo si sóc pecador, simptomàticament en Isaïes: “Tinc els llavis impurs”; a mi, Pere, que em sento pecador: “Senyor, allunyeu-vos de mi que sóc un pecador”; a mi, Pau, que m’ha fet la gràcia de passar de ser un perseguidor, a ser-ne l’herald. A mi i a tu, pobrets de nosaltres que som també pecadors i poca coseta... Sempre quedem per sota de la comesa que se’ns demana. Però quan Déu envia, Déu proveeix. “Confia en el Senyor; deixa’l fer”

                                   Purificats: “No tinguis por” (és el denominador comú a tots els profetes). “Continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt” (Pau a Corint).

                                   L’enviament dels profetes. Saben que no parlaran ells, això farà més arriscada la seva missió. Seguim llegint a Isaïes: “-Qui hi enviaré? –Qui ens hi anirà? Li vaig respondre: Aquí em tens. Envia-m’hi. -Ves a dir a aquest poble”. Missió gairebé impossible. D’un tronc pelat, d’una soca només, en naixerà un rebrot sant. Veritat que ens sona això després del temps d’Advent on la imatge del plançó ha pres relleu d’esperança i de promesa?

                                   Jesús mana a Pere que vagi mar endins, que vagi on li serà dit (Ressons d’Abraham. Surt del país..., de Pau: entra a Damasc i se’t dirà què has de fer. Sempre es demana una disponibilitat total que àdhuc pot semblar irracional. “Ens hi hem escarrassat durant tota la nit i no hem pescat res”. Què hi entén Jesús de pesca, deu haver pensat Pere? Però malgrat tot es posa en plena disponibilitat. I succeeix l’impensable! La pesca rebenta les xarxes. És d’un simbolisme atuïdor. I sent aquestes enigmàtiques paraules: “Et faré pescador d’homes”. Enigmàtiques, però suggestives. Tinc a mà el Llibre de Gz. Faus “La humanidad nueva” on es glosa el gran tema de Jesús el Nou Adam que em porta al document del Vaticà II “l’Església en el món d’avui”, on es fa una declaració d’humanisme i a més transcendent i on es posa l’home singular i tota la humanitat en el centre del misteri de Jesús, l’Home Nou. “Comença solemnement com una declaració de principis o bé una mena de Nova Constitució on el Propter homines, en favor dels homes, és el tret fonamental. Diu així: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de vàlidament humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això  que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”. Després vindrà aquest epígraf Crist l’Home Nou del qual només anoto quelcom per no allargar-me: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del verb encarnat. Crist nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha esta elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes... Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Recordeu aquell enigmàtic i suggestiu “et faré pescador d’homes” Aquí en teniu un petit tast i no sabem quina riquesa d’humanitat i divinitat s’hi amaga!

                        Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2013  Barcelona