divendres, 26 d’abril del 2013

Homilia del diumenge 28/04/2013 del P. Josep Mª Balcells


FETS  DELS  APÒSTOLS  I   APOCALIPSI

                                   Abans no faci tard vull fer-vos adonar de les lectures més pròpies d’aquest temps pasqual, ara que ja hi estem molt avançats. Haureu notat que gairebé sempre a les lectures dels diumenges n’hi ha una sobre els Fets dels Apòstols i una altra sobre l’Apocalipsi. Això encara es nota amb més vivesa si seguiu la lectura contínua de les misses de cada dia. Llegim gairebé tots els Fets dels Apòstols i certs passatges de l’Apocalipsi. Tots dos llibres són profumdament pasquals.

                                   El dels Fets resta inconclús (¿). Les últimes pàgines resten en blanc i són les que ens corresponen a cadascú de nosaltres, perquè la Pasqua és essencialment “enviament, missió, apostolat” que és com l’Església s’hauria de mostrar arreu com a testimoni de la Resurrecció, la de Jesús i també la nostra pròpia. És ben bonica la paraula FETS!

                                   Tot això suposa una teologia del laicat, que en si no és res més que prendre consciència de la nostra condició “activa” com a cristians. Cristià és qui pretén viure com  a deixeble de Crist i que conseqüentment ha rebut l’encàrrec i  missió de cristianitzar-se, bo i cristianitzant els del propi entorn. No podem oblidar de cap de les maneres que el concili Vaticà II va pensar en mobilitzar els laics que són el 99 i escaig de tota l’Església. Tots ens hauríem de sentir implicats, personalment cridats; i abasta tant creients activament motivats i sabedors de portar un missatge, com dels no creients, potencialment oberts a la fe…

                                   L’al·lusió als “fets” (ho poso en minúscula) dels apòstols (també en minúscula) m’ha fet pensar que seria molt convenient ara que estem de celebracions conciliars (50 anys) que llegíssim el Decret sobre l’apostolat dels laics, al que podríem afegir-hi un document derivat d’un sínode sobre aquest tema tan primordial per a l’Església que necessita més consciència de la necessitat de renovades forces i que ens hauria de proporcionar l’alè de tractar de viure i conviure com a laics. La pròpia denominació de laics ja la tenim en el document sobre l’Església on en el capítol IV ens dóna la definició de “laics”. Hi llegim: “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constitutïts en Poble de  Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen , en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El carácter secular és propi i peculiar dels laics… Pertoca als laics, per pròpia vocació,  de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva vida està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en que es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor…” No sé pas si parar-me aquí perquè he quedat sense respiració de tant apretat com ha anat sortint el text a borbollons. Tinc por de que ens espantem tots plegats. Poc a poc; anar prenent consciència i anar fent el que es pugui de bona fe i amb bona voluntat. Jo crec que ja n’hi haurà ben bé prou… Deixeu-me afegir només un altre parágraf sobre l’apostolat propi: “Els laics, consagrats en Poble de Déu i constituïts en un sol Cos del Crist sota un sol Cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius a contribuir a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor”. Ara sí que prou

             
                       Queden mencionats els altres documents conciliars i sinodals que tracten el mateix tema: “L’apostolat dels laics promulgat el 18 de novembre de l’any 1965. després vingué el Sinode sobre el tema del 1987 complementat per l’Exhortació apostòlica Cristifidels laici del 30 de desembre de l’any següent.

                                   És una vergonya que molts cristians no els hagin llegit i comentat, perquè no es poden llegir sense que se susciti una reaccció positiva. Com hauríem de fer perquè aquests documents principals fossin coneguts per les persones a qui van adreçats? De conseguir-ho es promouria una nova primavera a l’Església tal i com era el desig del Papa Joan XXIII, Algú m’ho hauria de dir i comentar. No n’hem sabut prou i les coses segueixen al pas de sempre. No em deixo de donar-me la culpa jo mateix per la part que em toca. Els clergues hem fomentat una certa passsivitat i ara en paguem les conseqüències pastorals. Llàstima.

                                   Voldria també dir dues coses en referència a l’Apocalipsi com a llibre perfectament pascual. Com passava ja amb el tema dels laics ja queda insinuat en el capítol setè del document sobre l’Església que porta aquest títol Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’església del cel. Vegeu-ne un parágraf per notar que hi ha continuïtat entre el Jesús ressuscitat i el  Crist que omple tot l’Apocalipsi: “EL Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell, ressuscitat d’entre els morts,va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir el seu Cos que és l’Esglèsia com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrir-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa. Així, doncs, la restauració promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per Ell en l’Esglèsia, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels bens futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

                                   L’Apocalipsi, llibre poc conegut i un xic difícil d’entendre per la barreja de símbols que són llunyants de la nostra mentalitat; però ben sintetitzat ve a ser com la glorificació de Jesucrist sota la figuració de l’Anyell i com si fos la gran litúrgia del cel. Exaltat pel Pare, és glorificat i assegut a la dreta del Pare i inaugurant el cel nou i la terra nova, amb la gernació dels escollits de tota raça, llengua i condició. I es prefigura la nova Jerusalem on no hi ha temple, perque Déu i l’Anyell amb la seva presència ho omplen tot de llum. Tothom és convidat a les noces de l’Anyell. Es produeix la renovació del món i l’aparició de la nova Jerusalem on ni hi haurà ni llàgrimes, ni mort… perquè les coses d’abans ja han passat. I el que seia al setial va dir: “Tot ho renovo”  i també “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi. Jesús diu “Jo sóc el rebrot i el casal  de David, l’estel resplendent del matí… L’esperit  i l’esposa diuen: “Veniu” El qui testifica aquestes coses diu: “Sí, Vinc de pressa” Amén. Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia del Senyor Jesús sigui amb tothom”. (Final de l’apocalipsi)

                                   Acabo: “Es en nosaltres que els segles s’encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està irrevocablemente decretat i en realitat comença a realitzar-se d’alguna manera en aquest món, pel fet que l’Església  ja en aquesta terra es troba revestida d’una santedat, imperfecta, sí, però autèntica. Mentre, però, no hi hagi un cel nou i una terra nova on faci estada la santedat perfecta, l’Església, en els seus sagraments i  institucions, que pertanyen  al temps present, porta la figura d’aquest món que passa, i ella mateixa sojorna enmig de la creació que gemega i pateix dolors de part fins ara i espera la revelació del fills de Déu”…“Tenint per cert que els sofriments del temps present no són proporcionats a la glòria que s’ha de revelar en nosaltres, plens de  fe estem en expectació de la benaurada esperança i de la manifestació de la glòria del gran Déu i Salvador Jesucrist que “transformarà el nostre pobre cos per fer-lo conforme al seu cos gloriós”. (Del doc. Del concili sobre l’Església)  Quin to més pascual tot plegat, ¿no?

                        Diumenge V de Pasqua, 28 d’abril del  2013   Barcelona                        

dissabte, 20 d’abril del 2013

Homilia del diumenge 21/04/2013 del P. Josep Mª Balcells


SOM  EL  SEU  POBLE

                                   No us vull fer un greuge si us dic que no sabem ni imaginem el què significa que som un poble, el poble que Déu ha pres com a possessió seva, com s’esmenta ja amb aquestes mateixes paraules al llarg de tot l’AT. Aquesta idea-força va entrar intensament en el genotip, en el tarannà d’Israel i, deixant de banda sionismes més o menys actuals, la gran veritat és que Israel ha viscut, sia en la diàspora sia en els intents nacionalistes allò de la seva identitat com provinguda de  Déu. Pau en fa un emocionat elogi quan s’expressa amb encomis i al mateix temps amb sentiments ben condolguts pel rebuig de la fe en Jesucrist que Pau pretenia donar-los preferentment a ells abans que als pagans: És la carta als Romans (9, 1ss.): “Unit a Crist  i tenint per testimoni al meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist. Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén”. Seguint Pau Jesús de dos pobles n’ha fet un d’únic, trencant barreres de separacions ancestrals entre jueus i pagans i això ha entrat de ple en el document conciliar sobre l’Església.  Dirà que no hi ha diferencies entre home i dona…La voluntat de Déu és que tots siguin u.

                                   És possible que no sapigueu les discussions que hi va haver entre els pares conciliars a l’hora de redactar el gran document sobre l’Església, perquè no es discutien paraules, no; sinó enfocaments i conceptes novedosos. I uns i altres n’eren conscients.

                                   Es pot dir d’una manera gràfica que hi va haver una transposició de capítols que va suposar un canvi de mentalitat que afectà a tot el Concili i que encara nosaltres no hem assumit del tot. Us dic com varen quedar els tres capítols primers: El primer: “El misteri de l’Església”. Massa acostumats estem a veure el caire institucional que no deixarà mai de tenir per a bé i per a mal: l’Església sempre s’haurà de renovar i “reformar”: és humana, pecadora i santa a la vegada; però  pensar i sobretot viure que està arrelada en la Trinitat, que es pot definir com a Regne de Déu, com a Cos místic del Crist, com que té dues vertents: una visible i una altra d’espiritual. Això ja ens pot desfer moltes interrogacions, dubtes i visions que terregen més del compte, sobretot avui, potser amb forts motius, si perdem de vista la seva dimensió essencial de misteri a aprofundir i a considerar abans i tot de totes les debilitats humanes fruit precisament de la condició humana i també pecadora…, si voleu més institucional. “Home so i humana és ma mesura”

                                   Després d’un cert forcejament es va posar com a segon capítol:”EL Poble de Déu” que ens afecta a tothom per un igual, a prescindir del ministeri o bé de la situació personal en què ens trobem cadascú. Dit així sense més potser no acabem de veure la transcendència de passar definitivament de segon a tercer capítol “De la constitució jeràrquica de l’Esglèsia i en particular de l’episcopat. El capítol segon ens defineix com a poble, com a comunitat, com a fraternitat. És la nova Aliança promesa per Déu. No són arguments o factors genètics, sinó espirituals els que ens fan família. “Perquè els qui creuen en Crist, renascuts no pas d’un germen corruptible, ans incorruptible, per la paraula del Déu esdevenen en summa “un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble possesssió de Déu… que en altre temps no era  poble, i ara és poble de Déu”.

                                   “Aquest poble mesiánic té per cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom, regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals hi fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu començat  per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi del temps, quan el Crist que és la nostra vida es manifesti  i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció  per prendre part en la llibertat gloriosa  dels fills de Déu. Així , doncs, aquest poble messsiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot, el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor, i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món, la sal de la terra”. Aquest punt és constitutiu. Ens iguala a tots des del papa fins a qualsevol de nosaltres. Recordeu allò d’Agustí: “Amb vosaltres sóc un cristià més; per a vosaltres sóc bisbe”.

        
                           En tenim ben bé prou per entrar en la comunió amb els nostres germans en la fe, començant pels de casa. Valorant sobretot el fet comunional que hi hauria d’haver entre tots els que compartim la mateixa fe. Tenir-nos en la major autoestima com a cristians i anar trobant expresssions que posin de manifest que som germans de fe i de gràcia. Hem d’enfortir aquest sentiment de que som poble i fomentar unes relacions ofertes, fraternes i de servei. La comunió és una “mística”, s’ha de sentir.

                                   Fou providencial aquest canvi que ens posa en situació d’igualtat, de cooperació amb la clerecia del qual el papa Francesc ja va dir que el poder era servir. No ens podem arronçar. La respossabilitat és compartida, cadascú amb els seus propis dons i carismes. I seria bo que no fóssim tan hipercrítics amb la  jerarquía i que ens brindéssim a col.laborar en les tasques del Regme i en la més menuda ajuda a que les coses d’Església tinguin el decòrum i la creativitat pròpies de persones que se senten corresponsales de com funcionen les “nostres” “coses…”

                                   Es va fer un primer balanç de l’acceptació del Concili en celebrar els vint anys (fou el 1985) i es va centrar tot en l’expressió “l’espiritualitat de comunió”. “No es tracta de “clericalitzar” els laics, ni tampoc de “secularitzar” els clergues, com dissortadament a vegades s’ha intentat de fer, sinó d’anar a les arrels de la vocació cristiana comuna a tots, i adonar-nos de la dignitat compartida com a cristians,  i així en una veritable comunió, junts com a Poble de Déu, ser capaços de mostrar-nos al món auténticament com a seguidors del Crist”. Corresponsabilitat seria la paraula clau.

                                   Siguem pràctics i efectius:
  • Ser acollidors en les nostres eucaristies. Sobretot dels nous. Hi havia un orde menor que tenia per “ofici”: Atendre els que entraven. Que se sentissin com a casa.
  • Entrar en conversa en sortir. Interessar-nos per ells i família, pels malalts.
  • Atendre’ls si necesiten quelcom.
  • Oferir-los a la participació en activitats parroquials
  • Que puguin participar en els serveis eucarístics, que es renovin els que hi participen: lectors, ofertoris, servei d’altar, fer les captes, oferir el calze.
  • Invitar-los en activitats de voluntariat.
  • Promoure les seves iniciatives i la pròpia creativitat
  • Conéixer els principals documents del concili.
  • Invitar-los a llegir llibres de religió.
  • Promoure diàlegs  oberts a temes concrets
  • Posar a disposició locals parroquials per les seves celebracions
  • Assistir a algun  esdeveniment eclesial de la diòcesi o de l’arxiprestat.
  • Ajudar els necessitats.
  • Fer per manera d’augmentar la cultura, sobretot la religiosa.
  • Que se sentin acompanyats i que puguin oferir acompanyament
  • Invitar-los a ser testimonis amb tota discreció.
  • Participar en els actes, xerrades, i en general a tot el que porti el segell parroquial.
  • Invitar a amics, familiars o coneguts a que participin en els actes parroquials
  • Fer propostes concretes de millora de les eucaristies.
  • Proposar intencions de pregàries particulars.
  • Oferir responsabilitats de gestió o de consell.
  • Viure l’espiritulitat sempre en funció dels altres, de la comunió.
  • Seguir les campanyes que es vagin fent.

                        Diumenge IV de Pasqua, 21 d’abril de 2013  Barcelona

divendres, 12 d’abril del 2013

homilia del diumenge 14/04/2013 del P. Josep Mª Balcells

QUE  EXULTIN   SEMPRE  DE  VEURE’S  ESPIRITUALMENT REJOVENITS…

                                   Anem entrant Pasqua endins i intentant d’entendre-la cada  cop millor, perquè som incapaços de capir-ne el sentit ple, tant en la glorificació de Jesús com en el nostre avançar com a ressuscitats que ja des d’ara -¡ja!- estem compartint asimètricament la Pasqua amb Ell. Es tracta en definitiva d’aconseguir que trobem el fil de l’espiritualitat pasqual, el que ens portarà a veure-viure  el món quotidià d’una manera diferent. Veure’l amb ulls teologals de fe ferma, esperança lluitadora i una estimació de proximitat misericordiosa.

                                   És un procés lent com ho podem entreveure per l’inici de l’evangeli d’avui. No us cregueu que els deixebles  -sobretot per les notícies que ells mateixos ens donen- que la “bateria” de virtuts teologals i l’evangelització es van posar en marxa immediatament després dels primers contactes-encontres-manifestacions amb el Ressuscitat. No solament els va costar d’admetre-ho; tenim l’exemple de Tomàs que involuntàriament per part seva ens mereix no solament la lloança pels creients que han se succeir-se al llarg de la història de Resurreccions que s’esdevindrà a l’Església, sinó perquè ens agafa de ple a nosaltres i ens cataloga com a benaurats a tots aquells que creuran “sense haver vist”.

                                   Avui, Joan ens presenta a un bon grup de deixebles altra volta a Galilea i tornant a exercir els seus oficis de sempre. ¡A primera vista no es deixa pas veure una esclatant mobilització evangelitzadora...! Eren pescadors i tornats a sa pàtria tornen a fer el què han fet sempre: pescar.  Un petit signe, valuós com el que més, per a gent de l’ofici. L’infructuós escarrassadament d’una altra nit sense captura queda contrastat per una actuació de pesca “miraculosa”. Les xarxes obeeixen a un Crist Ressuscitat i que omplint a rebentar les xarxes a una sola indicació de Jesús acaben donant l’”alarma” de que Jesús els vol per l’altre ofici de pescadors d’homes, com havia dit ja anticipadament a Pere... Els inicis són lents, ja ho veiem.

                                    Aquest evangeli –el d’avui- és un segon final, com un afegit a tot l’evangeli de Joan. Recordeu que a l’evangeli del diumenge passat s’hi afegeix una “coda” després de l’episodi de l’”absència-presència de Tomàs i d’aquell perdurable acte de fe que alguns seguim fent després de la Consagració: “Senyor meu i Déu meu”. Arrodoneix l’estructura i el per a què de tot l’evangeli. I ens diu que no escriu una vida de Jesús, sinó que ha fet una selecció d’alguns dels signes =miracles de Jesús i que ha escollit aquells amb la finalitat explícita de que “cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, que havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. ¿Finalitat aconseguida? Cadascú que parli per ell mateix. Jo ja en tinc prou per a un meu propi i personal: ”Senyor meu i Déu meu”.

                                   Avui ens trobem en l’evangeli amb un segon final afegit que fa referència als inicis de l’Església. Com si Jesús els hagués de nou cridat a missió. Algú fa el símil de que els Fets dels Apòstols fan de continuació eclesial dels primers deixebles i evangelitzadors, sobretot de Pere i Pau. És la part centrada en l’enviament de Pere a presidir l’Església a partir de la triple afirmació d’estima de Jesús i en Ell de i a tots els seus seguidors, amb el tema ja ben conegut del Bon Pastor, ben adient, d’altra part a la nova figura del papa Francesc que en pocs dies ja s’ha fet mereixedor d’una llarga estima dels creients, perquè ha manifestat ben a les clares la doble estimació que és “el sant i senya” de tota la vida i acció de l’Església: “estimar Déu i estimar tothom”. Podríem dir que recull i sintetitza els dos grans documents del Vaticà II: el primer “Sobre el misteri i sagrament que és l’Església” on tothom és honorat i honorable per la seva simple condició humana. El nou papa ha ja dit recentment: “governar és servir”. I el segon que és precisament el que ressalta les premisses del millor “Servei de l’església al món d’avui” i de sempre. Aquí, a més es fa captar que l’episodi narrat succeeix de bon matí, hora propicia per a servir... Recordeu: “Feu-me escoltar el vostre amor de bon matí!
                                   Les negacions de Pere que poden ser semblants a les nostres mateixes, queden amb escreix superades i dignificades per les tres respostes a un enigmàtic  triple “M’estimes” que és en realitat l’inici de tornar a Pere i a qualsevol de nosaltres a la crida a ser pastors... Si m’estimes de debò mostra-ho en els creients i no creients (aquests Déu els té per potencialment creients), a tothom, per tant, sense cap distinció, a menys que no sigui la d’afavorir els que més ho necessiten.

                                   Voldria afegir el fet de que en diferents ocasions els deixebles manifesten que els costa de reconèixer el Ressuscitat. No ho hauríem de trobar estrany. Jesús –essent el mateix- viu una altra vida i naturalment no és de meravellar que els costi d’identificar-lo. Com ho fan? A partir de què? Penso que l’amor és el que permet captar-ne la seva presència. Significativament és Joan qui més fàcilment l’identifica, però tenint en compte que no reconeix únicament el Mestre, sinó el Senyor. Caldria preguntar-nos com podem identificar Jesús ressuscitat nosaltres en l’evangeli de cada dia.

                                   Aquesta perícopa (tros) final de l’evangeli de Joan quadra molt bé amb un llibre que respon molt bé a les dues invitacions de Jesús: “Segueix-me” -i deixant de banda la pregunta de comparació de Pere amb Joan- Jesús ha d’insistir i diu: “Tu, segueix-me a mi”, dit d’una manera emfàtica. Per cloure el relat evangèlic subratlla l’evangelista la llibertat y responsabilitat del deixeble en el seguiment de Jesús. El vincle d’amistat amb ell és personal. Cadascú ha de recórrer el seu propi camí i fer front a la seva pròpia responsabilitat, expressant-li així el seu propi amor. La seva presència està assegurada. El  deixeble es va realitzant amb el seu seguiment, en l’espera de l’etapa definitiva junt al Pare, quan veurà la culminació del projecte de Déu en la creació acabada”. (El evangelio de Juan de J. Mateos – J. Baretto Edic Cristiandad 1979)

                                   El llibre al qual he fet menció es titula “El seguimiento de Jesús” de José M. Castillo. Al final del llibre es planteja l’autor una dificultat molt seriosa: “¿No és tot plegat una enorme utopia? Plantegem-nos-ho com ho fa ell. Primer fa una enumeració de les característiques del seguiment de Jesús: Esquematitzem-ho:
  • Primer de tot, la igualtat, no sols econòmica, sinó de persona.
  • En segon lloc: la fraternitat derivada d’una nova relació amb déu com a Pare. Jesús propugna que la seva comunitat a tot preu i en qualsevol cas sigui un grup igualitari i fraternal.
  • La tercera. És la solidaritat. La norma de vida i de tracte és l’amor veritable, súmmum de tot moral cristiana.
  • Quarta: Si hi ha alguna preferència, aquesta és “deguda” per als més petits en el sentit més ple de la persona.
  • Quinta: la llibertat de tots els seus membres. Llibertat com a alliberament en primer lloc. La fe és una opció personal. Ni hi cap en l’evangeli ni submissió, ni domini d’uns sobre els altres. Així es pot comprendre que la veritat  i només la veritat fa lliure. Això està en relació directa amb el concepte de Déu que viu i transmet Jesús. Déu és Amor. El cristià esdevé senyor de la seva vida i de la seva consciència.

                                   Tot plegat ens demana quin sentit té per a nosaltres la utopia? Deixem les explicacions que hi fa l’autor i proposem-nos l’altra pregunta: Per a què serveixen les utopies?  Per a...
  • Protesta contra  la situació present negativa, no voler adaptar-se al sistema. Sempre orientada a un canvi radical.
  • Anàlisi de les possibilitats no realitzades encara. Ben a l’inrevés de tota ideologia que aquesta envesteix, no dialoga, imposa.
  • El convenciment de que la realitat actual pot canviar i millorar. I és un convenciment pràctic que pot esdevenir un programa d’acció.
  • La persuasió de que aquest canvi el podem portar endavant nosaltres.
  • El més important del tarannà utòpic és la mística que l’inspira: la capacitat de Jesús de seducció  i d’empenta que exerceix sobre nosaltres la persona de Jesús i la tasca que ens demana i promou quan ens crida al seu seguici, que es tradueix en gràcia que ens encomana generositat i entrega abundoses.
  • En definitiva, no és una tasca impossible, no és un somni, no és una imaginació. És el fet que ens anticipa un futur millor: una societat i una convivència vertaderament dignes de l’home. Cada cristià haurà de fer un discerniment profund de les opcions concretes per tal de trobar l’alliberament integral de tothom que pateixi opressió”.
  • El centre i l’eix de l’espiritualitat cristiana és el seguiment de Crist. Hem d’evitar l’individualisme, i l’escapisme cap a l’espiritualisme. L’objectiu no és aconseguir la perfecció, sinó veure i viure 
Cal donar crèdit a les mil vegades repetides paraules de Rahner: “El cristià del segle XXI o serà místic (experimentador de Crist) o no serà”.

                        Diumenge III de Pasqua, 14 d’abril del 2013   Barcelona

dissabte, 6 d’abril del 2013

Homilia del diumenge 07/04/2013 del P. Josep Mª Balcells


RESSUSCITAT, RESSUSCITAT  DE  MICA  EN  MICA...

                                   En un ambient florit d’al·l·luies, sobretot en àmbits litúrgics no podem perdre de vista que la Resurrecció ens pertoca singularment i col·lectiva, ja des d’ara. De fet. La Paraula de Déu ens parla aquests dies d’un tornar a néixer , d’un renascuts a vida nova. No hem d’esperar el cel per viure’l com a ressuscitats. Ara és l’hora de començar a fer-ho però amb fermesa i convençuts...

                                   Solem dir, seguint Pau, que si Crist no hagués ressuscitat, la nostra fe no tindria cap validesa. I encara més fort: que seríem la riota de la humanitat. Jo em faig la pregunta a l’inrevés: Si (realment: expressió litúrgica, que dóna la fermesa d’una seguretat inqüestionable) no haguéssim renascut a una vida nova; dit més a la directa: si nosaltres no haguéssim ressuscitat ja ara en certa manera, tornem-ho a dir: “realment”, ¿de què ens valdria i serviria la Resurrecció de Jesucrist?  Precisament la gràcia d’aquest esdeveniment únic en la història està precisament en que una resurrecció s’explica per una altra. Les dues van a l’uníson. Caldrà repensar aquest fet singular.  Seria va i a la pràctica de què ens serviria la Resurrecció de Crist si en nosaltres amb ell  no haguéssim conressuscitat. Això que des de les pàgines de la Bíblia és inqüestionable, potser no ho hem acabat o sabut entendre i viure-ho en la pràctica de la nostra fe de cada dia.

                                   Que això té conseqüències pràctiques Pau és l’encarregat de dir-nos-ho de moltes maneres  i des de molts angles i ara en que estem encara en la gran octava pasqual m’arriscaria a fer com una meva síntesi ni que sigui provisional, a aprofundir més per via de vivències més freqüents i més intenses... Teniu la paraula.

                                   Tot i sabent que m’he de quedar molt curt, vull fer un assaig del que podria ser per a mi, ara que hi estic posat i intentant pensar-ho per tal de viure-ho. ¿Què és una vida de pre-ressuscitat com la que ens toca i ho han dit vegades i vegades i ho seguiran dient aquests textos bíblico-litúrgics d’aquest cicle pasqual?

                                   Començo dient que Crist ens ha esbandit les pors de que tot acaba aquí. Aquesta por existencial Crist en la seva mateixa mort i resurrecció l’ha definitivament anul·lada. Vull posar de relleu –ho he dit altres vegades- que Jesús morint i ressuscitant ens ha salvat del pecat i de la mort. Ell n’és el primogènit de tots els altres, així ho diu Pau. Encara traginem pors ancestrals a la mort, a deixar aquí tot, tant l’intranscendent com allò que valorem supremament: la pròpia persona i tot l’entramat d’amors i de valors substantius. Maduresa, cultura, relacions, etc. Som éssers destinats a vida plena. I això ha de tenyir i acolorir la nostra vida creixent, passible i acotada per dates i circumstàncies... ¡O comença aquí o és una possible irrealitat!

                                   Quan Crist ressuscitat es manifesta enmig dels deixebles espaordits ho fa en un emfàtic que ¡no tinguin por! Això no afecta només al fet de retrobar-se amb Ell; els farà constatacions de que no és una fantasma; que té cos i que conserva les ferides, ¿tancades? dels seus sofriments. Perdre la por, perdre les pors existencials és per a mi una de les característiques de novells ressuscitats. Ens espera una vida més enllà de la “vida”, on la paraula clau és la plenitud de vida en Déu.

                                   Tercer: Ja no estem en l’àmbit opressiu i esclavitzador del pecat, sinó que ara regeix l’àmbit de la gràcia. Mira-t’ho bé per totes bandes i veuràs que tot és gràcia (sant Agustí)

                                   Quart: ja no posen “notes ni qualificacions” per les coses que fem en un espai moral consuetudinari. Ara és el torn de la gràcia la que se’ns dispensa abundosament, si nosaltres sabem obrir mans i cor tot fent “coveta” que dèiem quan de petits ajuntàvem mans i les ajuntàvem eixamplant cabuda...

                                   Cinquè: I és conseqüència. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Per tant, tot és gràcia. Això porta a viure amb aquesta tonalitat de l’esperit que ens obre a tenir una consciència com de regal i a ser més sensible i a valorar molt més tot el que tenim, perquè és “rebut”. Tot ens és “donat”,  per més que és d’una persistència gairebé malaltissa aquesta sensació enverinada de que tot el que tenim ens és merescut, “obra de les nostres mans”, que diu el salm. Aquesta societat és molt des-agraïda. Els egos van a tot vent, l’ego no deixa de ser una malaltissa realitat, que ens enverina sense saber-ho.

                                   Sisè: Fent pom de tot l’anterior se’n deriven unes actituds que voldria considerar plenament pasquals: Primer de tot el goig pasqual. És el goig de l’esperit. Tenim quan vertaderament gaudim pasqualment de nova creació –en nosaltres- reviscuda, revisitada, renovada. És la primavera pasqual. Això té ressonàncies espontànies. Repassa la litúrgia i veuràs que el seu “camp” està sembrat d’al·leluies que són expressió d’un goig ben pur, com quan un contempla la natura esmaltada de mil coloracions i d’olors diverses i els gaudeixes sense macular-les perquè són ofertes als ulls i a l’esperit i no goses fer-ne cap pom per guarnir no sé pas què, quan és tota la natura la gran guarnida. Tot renascut, perquè és vist i viscut de manera diferent.

                                   Setè. Del goig passarem a la lloança. Déu en Crist se’ns ha fet admirable i admirat i ens brolla un lloat, beneït, sant, gran... És el de Pasqua temps de deixar que el cor canti, perquè de motius en tenim més que no en sabrem capir...

                                   Vuitè. Començo per una consciència afilada, sensible al bé , a la bondat, a la bellesa, a la comunió, a la llibertat. I qui té consciència ha de tenir lucidesa, transparència, responsabilitat, que val tant com un compromís obert a tot el que significa justícia (en el sentit bíblic de santedat i en el de plena humanitat). I la consciència s’agenolla sempre en el servei que és procurar la dignitat de tota persona, amb les preferències pròpies de Jesús, i en la proximitat com es dóna a entendre en el fet mateixos d’agenollar-nos.

                                   Tot això ha rajat sense haver de consultar llibre que d’altra banda els tinc oberts davant meu.  Tinc la sensació –desmesurada ho reconec- pel seguit de preguntes que em fan respecte del nou papa, que de bon principi ha arribat al cor a molts creients que –sense menystenir-ne d’altres anteriors- ja era hora de que poguessin donar una síntesi oberta sobre el papa que es fa dir simplement bisbe de Roma, Francesc.

                                   De fet caldrà esperar. La vida de la fe, la redempció, la resurrecció què són sinó  un joiós, llarg, pacient camí d’esperançada estimació. A esperar toquen, em sembla a mi. Seria prematur jutjar per uns primers gestos que sens dubte han enlluernat tants creients, com si diguessin: “Ja era hora”.

                                   Vull deixar oberta aquesta “pressió” d’aclariment pasqual que em persegueix, tal com deia al principi: Som Ressuscitats i aquests, ¿com viuen  “en carn mortal” la seva incipient i creixent resurrecció? El mateix papa és exponent pasqual.

                                   M’agradarà tornar-hi. L’altre dia un em deia: encara ens queden 45 dies de Pasqua. Els aprofitarem dia a dia, vivència a vivència. “Siguem lloança de la seva glòria” o bé –i no em canso de repetir-ho : En l’últim tuit del Papa Benet XVI, ara en diuen, si no m’erro, piulada. (Ja m’agrada la piuladissa primaveral): “Gràcies per la vostra estimació i proximitat. Que experimenteu sempre l’alegria de tenir Crist en el centre de la vostra vida”. Bé es mereix un comentari ben i ben pasqual. M’ho apunto.

                        Diumenge II de Pasqua, 7 d’abril de 2013     Barcelona