diumenge, 28 de juliol del 2013

Homilia del diumenge 28/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

DEMANEU, CERQUEU, TRUQUEU

                                   Aquests últims diumenges van enllaçats per les temàtiques que, si les posem en xarxa, com es diu avui, formen el millor edifici espiritual evangèlic. El diumenge passat dèiem que  l’acolliment és un dels capteniments evangèlics per excel·lència. Vàrem enfocar-ho aleshores en relació amb tots aquells que el nostre cor misericordiós fa “proïsmes”, amb l’acolliment personal de tothom que ho necessita. Primer com acollim a Déu. Avui, per contra mirarem de endinsar-nos en el misteri de la relació que Déu té amb nosaltres. És Ell qui ens acull a nosaltres i aquí sí que arribem al fons de l’evangeli. És Ell mateix que ens obre a la seva intimitat.. Sant Agustí confessa que en un principi buscava Déu als afores d’ell mateix. Fins que s’adonà que el Senyor habita en el més profund de la nostra intimitat. És d’aquestes pregoneses que surt la nostra veritable pregària, impulsats pel mateix Esperit que “clama” amb nosaltres.

                                   Vull fer la distinció entre pregàries i pregària. Les primeres, necessàries però no suficients són o bé oracions apreses o llegides o també tantes respostes del poble a la litúrgia que haurien de tenir més fondària i, per tant, més concentració per part nostra i que malauradament es tornen rituals, dites sense sortir del cor; com si es desencadenés una resposta només dels llavis. Arrutinades potser, dites perquè toca dir-les. Les hauríem d’estudiar per poder-les dir més concienciosament. L’ignorància  religiosa voreja sempre la màgia...

                                   La pregària (noteu en singular), de la seva part, és més personal, més nostra en el sentit de que ens surt de la intimitat de Déu i de la nostra pròpia intimitat, com dèiem abans. Només així s’entén el diví regateig d’Abraham amb Déu. Quina confiança no demostra! Quina audàcia no manifesta! No és cap improvisació, seria una temeritat! És diu que Abraham és el nostre pare en la fe. En tenim un excel·lent exemple en la primera lectura d’avui. Dos amics disposats a demanar l’un  i l’Altre a fer rebaixes. Quina imatge de Déu tan generós amb al seu amic! És la veritable imatge de Déu, que per poca fe encara no hem pogut potser experimentar personalment. A Déu ningú el guanya en generositat, precisament perquè és Pare. L’etimologia de generositat ve de generar, engendrar: som els seus fills i ens fa por exercitar-nos com a fills amb Déu Pare. No heu vist un regateig d’un fill amb la seva mare o pare? Fa rebaixar una i altra vegada i el Pare cedeix, fins que el mateix Abraham ja veu que s’ha “passat” en el seu ofici d’intercessor i para en el moment en què ell mateix veu que ja seria una imprudència i temeritat anar “collant” més. I ho deixa en mans de Déu... (Una reflexió s’imposa, que ens ateny com a intercessors: Ja demanem des del fons del cor per als altres, començant pels de més a prop fins arribar tan lluny com sigui? La pregària és com una irradiació que no detura ni l’espai, ni el temps, ni l’ara ni l’allà. Quan algú demana que preguem per a ell, ens ho prenem seriosament? El papa Francesc demana sovint que preguin per ell. No ho repetiria tant si no hi cregués. No és un fórmula per quedar bé amb aquells a qui s’invita a fer-ho. Encara hem de redescobrir la força de la pregària d’intercessió, possiblement. Santa Teresina ho tenia molt clar i s’augurava per a ella mateixa romandre sempre com la gran intercessora. Ella deia que sembraria flors arreu durant tota l’eternitat...

                                   La col·lecta d’avui ens diu que ens guiï i governi Déu que és l’origen de tot bé i font d’assimilació de l’evangeli (=la santedat: “Sigueu sants com ho és el vostre Pare del cel” Els que són sants que se santifiquin més”) “i protector dels qui esperen en Vós. Sigueu misericordiós amb nosaltres.

                                   Acolliu-nos en els nostres desigs explícits. Els tres verbs en acció: Demaneu, cerqueu, truqueu. Quina jaculatòria ens dóna el mateix Jesús. Interioritzem-la, repetim-la “amb insistència” (l’amic que demana ajut a l’amic ni que sigui a mitjanit).

                                   El salm 137, quina convicció que manifesta: “Senyor sempre que us invocava m’heu escoltat”. Resem-lo identificats amb l’autor. “El vostre amor perdura sempre”. No hi tinc cap dubte. Ell  ens ha fet fills seus a tots els que l’han acollit (Proemi de Sant Joan). Acabeu la vostra obra, Senyor. Està en curs la santificació pròpia. Que Ell disposi. Estem en les millors mans que creen, modelen, santifiquen, feu renéixer i porteu a bon terme l’”obra” que Vós mateix heu començat.

                                   Tenim el parenostre de Lluc, que és una versió diferent de la de Mateu és la que ha entrat en la litúrgia. Sembla ser que la de Lluc seria la que més s’aproximaria a com la va dir i pregar Jesús. És bonic veure que la pregària del parenostre neix en un ambient de pregària de Jesús. Segur que els hauria impressionar moltíssim veure com pregava. D’aquí sorgeix la petició d’un deixeble que demana que els doni una pregària distintiva dels seguidors de Jesús, com la tenien els seguidors de Joan Baptista, que no coneixem. Mirem la introducció que dóna a entendre que no és una pregària feta, ritualitzada. Diu: “Quan pregueu (vol dir que demana que hi hagi esperit d’’oració en dir-la: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar: Abbà-Pare. Curta com ens digué, però substantiva.

                                   Deixo per fer un senzill comentari del Pare Nostre, perquè em ronda pel cap i pel cor de fer uns fulls explanant cada petició, com hem fet amb el CREDO. Ja veurem si em decideixo al final, per ampliar la panoràmica de cada petició i així en dir-lo fer-ho amb més profunditat.

                                   Sobre l’aparent insistència que té un amic-hoste inesperat a hora intempestiva surten els tres verbs que són indefectiblement, a jutjar de com els diu Jesús amb concisió, amb fermesa i comprometent-nos-hi la manera de pregar que vol i que fa Jesús: DEMANEU, ampli, no restringit a les nostres pròpies necessitats: recordeu la gosadia d’Abraham. CERQUEU (em ve a la memòria la obra que explana una poesia de sant  Joan de la Creu que és una recerca apassionada i enamorada de l’Espòs). TRUQUEU com l’amic que desperta el seu amic de l’evangeli d’avui. Ens podem trobar que sigueu dos a trucar un a cada cantó de la porta. Jesús també truca. Obra la porta el mateix que també ell truca...

                                   I deixeu-me afegir aquesta autèntica perla del final de l’evangeli. Déu es compromet a donar l’Esperit Sant a qui li demana. L’oració perfecta: demanar que l’Esperit Sant ens guiï i ens ensenyi el camí de l’oració contemplativa. Sense oració la fe trontolla, l’esperança decau i l’amor misericordiós “passa de llarg” com el sacerdot de la paràbola de l Bon Samarità.

                                   Cal insistir en l’espiritualitat sobre l’Esperit Sant, probablement un dels nostres dèficits més grans. I és Ell qui ens farà cristians de veritat. Veniu, veniu Esperit Sant i ompliu d’amor els nostres cors. “Que la vostra beguda sigui l’Esperit Sant”, diu Pau. Dóna’ns l’esperit de servei i una bona base d’esperit d’oració. Dóna’ns la intel·ligència del cor per aprofundir i entrar en sintonia amb els valors de l’evangeli. Només cal agafar el salm responsorial d’avui i deixar-s’hi perdre.


            Diumenge XVII de durant l’any, 28 de juliol de 2013.  Barcelona

diumenge, 21 de juliol del 2013

Homilia del diumenge 21/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

QUI  ACULL…

                                   Un, dos, tres xiprers, l’era al costat de la Masia, les gallines picotejant amunt  i avall. És capaltard. Per camins del bosc camina feixuc un vianant, ¿És un pobre?, ¿És un excursionista? ¿És un que no sap on dar-les?. Arriba a la casa. Les portes badades. “A Maria!”, diu, tot cridant l’atenció dels estadants. Surt la mestressa de la casa. Bescanvien les preguntes de rigor: qui és, on va... Aquella nit tindrà plat a taula i un jaç per refer-se de fatics. Així era temps endarrere. Tothom ho tenia com a norma sagrada i era ben usual. L’hospitalitat era sagrada. La cosa venia de temps immemorial. Per via bíblica podríem rastrejar escenes de graciosa hospitalitat. Moisès acollit per el que després esdevindrà el seu sogre, el sacerdot de Madian..., Avui tenim a la primera lectura com  Abraham  rep tres homes. El text juga entre el plural i el singular: Llavors li preguntaren... Ell li digué. (Tres i un). Sense més  es deixa intuir els misteri de Déu... S’ha perdut l’hospitalitat. Ara la gent no planta un, dos, tres xiprers. Ara es conviu amb por. Por de robatori “ a les males” (Cada dos per tres ho llegim indignats a la premsa).


                                   Tirem endarrere i anem al terme “hoste”, un invitat inesperat. Un vianant amb cara de bona persona que va per necessitat o bé com a manera de viure de forma itinerant: l’evangeli ho propugna,envia deixebles de dos en dos, els frares franciscans així van néixer, els pelegrins, que se’ls accepta com un de més a taula i a dormir, els staretz russos. Cert, eren altres, molt altres temps. ¿Què no hi havia malfactors e aquells temps i terres pretèrites? Sens dubte, però la relació bàsica estava fonamentada sobre la confiança i l’acolliment.

                                   A la vida sempre pot succeir un “visita inesperada” com el sabater de Moià ho va comprovar a fets passats (En Barrachina  ens ho explica en un audiovisual molt conegut).

                                   La paraula ha tingut moltes derives semàntiques, gairebé sempre allunyades dels orígens patriarcals i rurals. Hospitalitat casa amb acolliment. En l’àmbit evangèlic acollir val tant com obrir-se, sortir a l’encontre, valorar, tenir-lo com si fos gairebé de família, rebre’l a cor obert. Sant Joan al mateix Proemi parla genèricament: “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. De fet es pot llegir tots els evangelis en clau d’acolliment. Fins al punt que en ocasió de trobar-se la seva Mare i els seus familiars mentre Jesús predica i davant d’aquella lloança tan espontània i femenina d’aquella bona dona entusiasmada que no es pot pas estar de dir:”benaurat el ventre que et va portar i els pits que et van alimentar”, Ell diu tot seguit: Més benaurats encara aquells que acullen la paraula de Déu i la posen en pràctica”. Referida sens dubte a la seva Mare, model d’acolliment de la Paraula. ¿Qui podia acollir millor Jesús que la seva pròpia mare que guardava en el seu cor tots els esdeveniments amb Jesús, i els meditava?

                                   Acollir es fa de les persones sobretot, però també es pot dir de les idees, conviccions, maneres de pensar, de sentir i d’actuar. En el fons acollir d’una forma continuada pot portar a compenetrar la família i  crear grans amistats, sempre però és la persona l’ha acollida. Tenir un tarannà acollidor fa més persona tant a qui acull com a qui és acollit.

                                   Estem al cor mateix de les obres de misericòrdia. Totes elles tenen com a capteniment de fons l’acolliment cordial, actiu, pràctic. Misericòrdia amorosa a l’estil del Bon Samarità, no diguem a la manera excelsa que fa el pare del fill pròdig, a la manera de la trobada de l’ovella esgarriada. Sant Bernat invita els seus monjos a acollir qui sigui com si fos el mateix Crist.

                                   Encara hi ha més secrets evangèlics: Qui acull a un d’aquests petits en el meu nom o de l’evangeli m’acull a mi. Rellegim el capítol 25 de Mateu i veureu que el judici final és sobre l’acolliment, ( i molt més encara!: tant se val que un sàpiga que rebre un necessitat qu el rep  en nom de Jesíuus o no). Deixeu-me dir que això salva tanta gent “de casa nostra” que potser no freqüenta l’eucaristia, però que té un cor misericordiós, que sempre està prompte per fer voluntariat, que té un cor amic, i amic de tothom. Segons les paraules mateixes d Jesús es veu qui coincideix allò de Sant Joan de la Creu: serem jutjats per l’amor. Amor pràctic; no de paraules...

                                   L’Espinàs en el llibre recent, recull dels milers d’articles que d’una manera continuada ha escrit diàriament, es planteja un tema que va annexe al de l’acoliment: “Permeteu-me –diu- que vagi contracorrent d’una manera tan escandalosa: deixeu-me parlar de la tendresa. La trobareu a la pàgina 167 del seu Llibre “Una vida articulada”: Va desgranant el que passa avui dia: “La tendresa no fa modern... “Avui la tendresa és antiquada. M’agrada quan diu que és un sentiment de dolcesa que sentim envers algú. “És bonic ser dolç. Que no vol dir empalagós. La tendresa que es manifesta amb un gest, amb una suau pressió afectuosa, amb un accent de la mirada, amb l’entonació d’un paraula, fins i tot amb la complicitat del silenci... tots tenim necessitat d’una mic de tendresa. Tendresa és una paraula femenina, però com  valor és unisex”.

                                   M’he permès no glossar el preciós tema de Marta i Maria, per més que sabut. És el gran tema de l’acolliment, que té tantes modalitats, expressades gràficament  en l’aparent contraposició de Marta i Maria. Sant Benet troba la solució:  ora et labora. Jesús és el centre de l’acolliment d’una forma o d’una altra. L’acolliment evangèlic té mil modalitats, és un procés que va canviant segons les experiències fetes. Senyor feu-nos acollidors sense discriminació. Vencem amb al bé tota mena de mal. Evangeli purificat i purificador. Acollir fa de dos o més, un. “Allí on hi ha dos o tres reunits en nom meu allí hi estic jo enmig d’ells”. “Mira sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb mi”.

             Diumenge XVI de durant l’any, 21 de juliol del 2013.   Barcelona                                

diumenge, 14 de juliol del 2013

Homilia del diumenge 14/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                                           FES-HO  AIXÍ  I  “VIURÀS”

                                   La trampa, a més de verí com sempre –per contra tota una gran i insopItada revelació del pensament de Jesús, el Mestre. El volen fer caure en contradiccions i resulta que les respostes són d’un  valor suprem. Estem així com en una revelació al bell mig de l’evangeli, millor, en el punt on es fa claríssima la seva ètica o estil de fer. Tot tendeix en Crist a la unitat i a l’acció. Ho corrobora d’un  forma incomparable la paràbola del bon samarità, que jo conceptuo entre les més plenes de sentit evangèlic i de l’esperit que movia Jesús. Tot i que  la resposta no deixa de tenir aquesta fina punteta d’ironia, perquè Jesús en fa protagonista (de la paràbola) un proscrit, un que no és del poble d’Israel, un heretge. Un samarità…, ¡I qui ho hauria de dir! Recordeu que eren dos pobles –el jueu i el samarità- que no es feien i que els mateixos Joan i Jaume, que amb el seu exabrupte apocalíptic es guanyen el sobrenom de “fills del tro”.  No et dic res! L’evangeli –Jesús- desconcerta  propis, no diguem els estranys. Juga sovint amb la paradoxa per subratlllar el que vol posar en clar.

                                   En la paràbola estem davant d’un ensenyament típic de Jesús. A través d’una ficció, d’una narració amb tot un plec d’implicacions personals de tota mena i de fer-nos sentir amb la passarel·la de personatges successivament sentint-nos malament i bé. Doctrina clara essencial (primera part), acció pésima (segona part, la corresponent a la paràbola). La doctrina (la síntesi de l’ètica evangèlica) l’ha dit deu mil vegades i ells la reciten sovint; no es pot arguïr ignorància per part d’ells; el problema vindrà a la segona part: “per justificar-se” el Mestre de la  llei li fa la pregunta que sembla d’entrada més retòrica que altra cosa. Jesús amb la paràbola li i ens obre tota la nuesa i profunditat de l’ètica evangèlica: El protagonista de la història desfila, passa a ser successivament el Doctor en Lleis i tota la seva “colla”, després passem un per un tots nosaltres i finalment un samarità que ens dirà emblemàticament allò més profund de l’ètica evangèlica.  No serà un qualsevol (el, no un) samarità que tot i que per a ells és un heretge esdevé el patró-llei de tota l’ètica evangélica (el “Bon” samarità: espill de la millor ètica sense nom o amb tots els apel·latius). “Fes el bé sense mirar a qui li fas!” Fer el bé complet, personalitzat, inmplicant-hi del tot, sense accepció de persones…

                                   D’entre totes les paràboles jo en trobo tres d’aquelles integrals i integradores: La mal anomenada del fill pròdig (la més rica de matisos evangèlics); la d’avui: La del Bon Samarità i la de l’ovella perduda. Aquí un hi troba tot Jesús i tot  l‘evangeli sintetitzats.

                                   L’evangeli no és pricipalment una doctrina o un rastrell de dogmes; és més bé un estil d’obrar, una manera de fer que engloba totes les vessants emocionals de la persona i els hi dóna un sentit ple de viure. El segiment de Jesús en definitiva no és més que assimilar unes formes de pensar, viure i actuar que són les del Mestre. No és una forma (hàbit, ritus) que un a base e repeticiones s’arriba a assemblar-se a la del model. Hi ha tants seguiments de Crist com persones  en fan l’experiència. Hi juga un gran paper la intuició, la creativitat: el per què el per a què hi juguen molt més que cap altra cosa. No trobareu mai dos cristians autèntics que siguin iguals. Poden assemblar-se però allò de la igualtat és no sols impossible sinó nocible. Cadascú és cadascú davant de Déu.                               El Deuteronomi per als cristians que segons sant Pau “som criaturas noves” es condensen en els dos manaments que en realitat són un de sol, però recordant allò de “se us ha dit” però “jo us dic”… Recordem allò de Sant Mateu en el capítol 25: veure, cuidar, atendre tothom, sobretot els més necessitats com si ho féssim al mateix Crist. Li escau ben bé la frase de Jesús: “Fes així i viuràs; doncs, tu fes igual. ¡Quines dimensions noves que agafa aquest vuiràs!
 
                                   Del que en resulta de la paràbola del Bon Samarità sense més explicacions que hi serien sobreres. tot és qüestió de fer passar la pel·lícula fent rotació de personatges, de manera semblant al llibre que il·lustra l ‘altra mravellosa paràbola del Fill Pròdig, que per moments un fa el paper de Pare, del fill redescobert, del germà gran. Em refereixo al llibre tantes vegades citat i recomanat del “Retorn del fill pròdig” de Nouwen. Trobo que tenen similituds, però més enllà de la narració. El comportament del Bon Samarità és el símbol del propi Jesús i dels seus seguidors. Aquí hi veig tota la profunditat de l’estil evangèlic. Proisme no és l’altre simplement, sinó l’altre que es troba acollit, que m’hi atanso per socòrrer-lo. I no com una acció només cívica, sinó de compromís, fins al final. Feina però ben feta, arrodonida, d’estimació misericordiosa. En una persona integrada: cor, paraula, acció van sempre junts.

                                   Ara fa uns mesos vaig fer una lectura d’un artícle de  seleccions de teologia que volia resumir com havia evolucionat la moral del Concili encá. Afegeixo les meves reflexions per si us poguessin ajudar. Crec que el lloc és apropiat. Aniran en document a part però a continuació. No voldria fer-me pesat, però el pensament de Casldàliga el va condensar així: “Tot és qüestió d’humanitzar la humanitat començant pels més propers”. Mou-te i els trobaràs de seguida. N’està tot ple; depèn de tu.


          Diumenge xv de durant l’any, 14 de juliol del 2013.   Barcelona

dissabte, 6 de juliol del 2013

Homilia del diumenge 07/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

ESTEM  DE  PRÀCTIQUES

                                   Fa cinquanta anys, Joan XXIII, el Papa Bo, ens va sorprendre escrivint sobre un tema de principalíssima oportunitat que va fer diana universal de seguida. Era l’Encíclica “Pacem in terris”. Cal situar-nos temporalment per sobrevalorar-ne l’encert del moment. Era el 1963, acabada la primera sessió del Concili, amb un Papa malalt; i un s’adona de la crispació continguda a tots els  ordres, repassant les hemeroteques del moment. Copio del llibre de Guiseppe Alberigo el gran historiador del Concili fins als mínims detalls de tot el que va passar a Roma en totes les sessions i en els col·laterals, fins a la conclusió del 1965. Estem en el context que ell sintetitza en poques paraules: “L’esperit del Concili es va estenent en el món catòlic, i alimenta noves onades d’expectació en l’opinió pública: la intervenció del Papa en la crisi de Cuba i l’encíclica “Pacem in terris” primer i la mateixa mort després susciten una implicació col·lectiva d’intensitat i proporcions fins aleshores desconegudes. En alguns casos l’anticipació de la reforma litúrgica dóna una percepció més precisa de la nova època que comença”.

                                   En un període de “guerra freda” la figura del Papa Joan XXIII va trencar motlles. Va rebre en audiència privada la filla de Kruschev i del seu gendre. Admiració i recusació. Coherent amb el seu pensament i sentiment de Pare universal va dirigir encertadament l’encíclica, a mes a més, com una novetat, a totes les persones de bona voluntat. Era un tema candent a Europa que havia sofert vàries guerres mundials a més a més de les implicacions que varen suscitar. Es començava a saber detalls i més detalls de genocidis. La guerra freda era temuda i feia tant d’impacte com les guerres reals...

                                   El tema principal de les lectures d’aquest diumenge presenta la forma, l’estil de presència a com hem d’estar presents els cristians sobretot en aquest món que també és el nostre. Anem a portar la PAU arreu des de tots els punts de vista. Aquesta és la nostra evangelització en un món proper i llunyà, corcat per la violència. “Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu”. El Papa clamava: “Mai més guerra, mai més guerra”...

                                   Ja a Isaïes tenint la visió de la Jerusalem celestial com a epicentre del nostre futur, Déu li diu: “Jo decantaré cap a ella, com un riu, la Pau i el benestar, que segons les afirmacions de l’Encíclica serien sinònims. Pau, per la seva part al final de la segona lectura que coincideix amb la conclusió de l’epístola als gàlates demana que “la Pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen el criteri de que ja estan superades les diferències entre circumcisos i no circumcisos. L’únic que val és que tots hàgim estat creats de nou.  Tota l’estructura de l’evangeli d’avui és que fa les primeres proves de missioners a seixanta dos deixebles. Els dóna consells que són vàlids al llarg dels temps. N’ha tornat a parlar el papa Francesc fa ben poc: són d’efectivitat comprovada. El primer que han de fer en arribar a una casa és dir:”La Pau sigui en aquesta casa”. I segueix Jesús: “Si hi viu un home de Pau, la Pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres”. Els novells missioners tornaven tot contents  i ponderaven que fins i tot els dimonis se’ls hi sotmetien. Jesús els deia: “Alegreu-vos més aviat de que els vostres noms estiguin escrits en el cel”, entre els estols dels pacificadors. Glòria a Déu a dalt del cel i Pau als homes que estima el Senyor. Només han de dir: “El Regne de Déu és a prop vostre”.

                                   La Pau és inseparable de la bondat, segons els salmistes. En el document conciliar “L’Església en el món d’avui” hi ha tot un capítol dedicat al tema de la Pau, que és sempre nou, després de tot un seguit de temes molt importants en el nostre món, que són  de “constitució” La guerra és un flagell sempre a punt de trasbalsar-ho tot i que per les tecnologies de les armes són destructores globals. Europa ha gaudit en part d’una pau  per certs països, mentre a pocs kilòmetres també d’Europa
feien unes escomeses genocides de milers de morts, i que nosaltres volíem ignorar. Les guerres balcàniques i les caucàsiques. El món no posa treva, que encara no és pau, però pot distendre i fer repensar. Sempre hi ha episodis de sang i d’identitats no reconegudes, a més d’ideològiques. És un bon exercici de cordura fer de quan en quan un  repàs de com està el món en referència a la Pau. Hi ha associacions que ho promouen i ens en fan conscients... Editen uns planisferis on la bruta coloraina de la guerra actual embruta per tot arreu.

                                   ¿La Pau  i la bondat s’abraçaran un dia? No ens hem sabut organitzar pels nostres desastrats egoismes, perquè si és natural que sorgeixen  diferències hi hauria d’haver àrbrits internacionals que “poguessin” fer  tornar a la Pau, pactant el que convingui. Ja s’ha dit que mentre l’ONU no tingui els ressorts indispensables i sigui idealment la democràcia paradigmàtica, poca cosa podrà fer per apaivagar les situacions bel·licoses, on tothom hi perd, àdhuc els que no hi estem directament involucrats, perquè s’afebleix el sentit de la dignitat humana i la vida perd el seu valor suprem. Res no val el que una sola persona. Moltes vegades  surts  marejat de les Notícies de la TV perquè entre corrupcions (que no deixen de ser guerres) i bel·ligerants tenim un món que no s’aguanta per enlloc. La pobra Mafalda ho sap ben bé, dibuixada amb un mapamundi apedaçat...

                                   Torno al document que us citava més amunt  i ja és significatiu que porti aquest títol: “Cal (imperatiu) construir (és obra permanent) la Pau i crear (és l’obra dels segles) la comunitat dels pobles” El desig conciliar és ben explícit. Caldria llegir aquestes premudes vuit pàgines per quedar immunitzat contra tota mena de guerra per sempre més. Començant per les guerres dels propis egoismes, per les domèstiques, per la guerra de preus sobrepujats, per les guerres de la fam incontrolables o ¿incontrolades?), per voler ser més que els altres, per aniquilar imperis i colonialismes de tota mena, encara en vigor. Sentir-nos germans, ser austers, cooperadors d’una justícia compensatòria, donant més al que més ho necessita. Mai els poders públics podran arribar on arriba una mà de voluntariat. Totes les “guerres” no declarades però existents les guanyen els petits gestos de pau i de justícia. Comencem per nosaltres, eixamplem les nostres consciències i l’acció de cada dia. Que on hi hagi... i posem la pau del cor i dels sentiments



                                   “Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: Us deixo la  pau, un dono la meva Pau, no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l’Església, i doneu-li aquellla pau i aquella unitat que vós vau demanar. Vós que viviu pels segles dels segles. Amén.  La Pau del Senyor sigui sempre amb vosaltres.”

                                   La pau és un fruit explícit de l’Esperit Sant. M’agradaria un dia fer una apunts de pedagogia de la Pau. Pacificats i pacificadors. Pacificats per poder ser pacificadors.

                                   El gest de donar la pau és un fet de catolicitat. No és l’amic que està a la vora, és que dono la pau a tothom a través d’ell. És també una mena de sacramental: El gest i la paraula. Caldria revaloritzar litúrgicament aquests petits signes carregats d’història i de sentit. Fixem-nos que està entre el parenostre i la comunió, signes ambdós de fraternitat. “Senyor, feu-nos instruments de PAU”.

Em faig aquesta pregunta: ¿som bel·licosos genèticament o bé ens en tornem?


            Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2013   Barcelona