divendres, 28 de juny del 2013

Homilia del diumenge 30/06/2013 del P. Josep Mª Balcells

LLIURE  PER  A  SERVIR

                                               La vida està plena de crides de tota mena. Crides , no sorolls. Però vivim en un món ple, aclaparat –diria- de sorolls. I cosa experimentada: com més soroll menys sentim els altres i o callem o aixequem la veu apagant les dels  altres. Hauríem de fer una cura de silenci, precisament ara apagada la bogeria atuïdora de Sant Joan. Us vull compartir una idea: com més madura és una persona, més estalvia paraules sobreres i així pot comunicar-se millor; moltes vegades amb només una presència lluminosa, amb un mirar acollidor, amb un no res ja ho és tot. Misteris de la comunicació

                                               Eliseu, el deixeble preferit d’Elies és un profeta d’allò més simpàtic. Sap que la crida que li fa el gran Elies no té espera i sap “cremar les naus” Els arreus de pagès queden fets cendres en un tres i no res. Significativa la resposta i digna del que diu i demana el Senyor als que Ell es digna cridar. Normalment fa un soroll –dissonàncies- massa viu a dins nostre que impedeix una resposta feta a temps.

                                               Normalment, Déu no fa aquestes  crides tan tempestives que descol·loquen a la gent “electa”. Encara que l’evangeli d’avui és una mostra de tot el contrari. Més aviat procedeix per descobertes successives que sumades un al final ho veu clar i dóna el pas que li és requerit. Som durs d’oïda... I costa decidir-nos, sempre hi ha un però que no ens permet de donar el salt que se’ns demana...

                                               Ja ho hem comentat altres vegades la  importància del mantell profètic que ve a ser com una “investidura honoris causa”. És un honor però no deixa des ser una onerositat (d’onor en llatí), càrrega, compromís. Aquest Eliseu que ve a ser comparable com un dels deixebles preferits de Jesús: sempre al seu costat, no vol deixar-lo per res el món. Insisteix a ser al seu costat fins l’últim moment quan és arrabassat cels enllà. Li queda com a penyora el mantell, que no és només un record preciós que li llega el mestre, sinó que té –i ell ho sap- totes les virtualitats del mestre. I no tan sols de tipus físic: amb ell estès a les aigües del Jordà  passa a peu sec. I moltes altres coses dignes dels millors profetes que ha tingut Israel.

                                               ¿Ens molesta la radicalitat de la crida del Senyor?

                                               Estem en temps “d’apatia” ambiental, des de molts punts de vista. “A-patia” és una paraula ben apropiada pels temps que vivim. “A” vol dir negació i “pathos” passió, empenta, decisió, aventura, risc. Tot el que suposa que la vida si arriba a ser em-pàtica, sim-pàtica, curosa portarà forçosament a una certa creativitat, estat d’ànim sostingut, estil de fer favorable a la causa. No hem de donar significació en exclusiva al tema econòmic i laboral tot i ser els que avui primen fins al mareig o a la injustícia, depèn de com un ho volgueu pendre. El tema de fons és que estem des-animats, des-coratjats, des-motivats, des-esmats. Jo ho entenc de forma que la malura em sembla endèmica a la nostra terra, ara i aquí. Ens obsedeixen molts pessimismes, però el pessimisme ens fa sords a tota mena de crides. Mai s’havia parlat tant d’emprenedors! Els déficits els solem omplir amb paraules i tòpics. Semblantment al que passa amb el tema de la felicitat. Bah, deixem-ho

                                               Tot podria prendre’s com una conspiració de silencis i d’indiferències. Els vells temps de les utopies ens sonen amb veus molt somortes i gairebé ni s’entenen, però el pessimisme no és evangèlic com  no ho és la por. Estàvem ben escarxofats i ara se’ns remouen les cadires i els sofàs. Cal fer altra vegada confiança en qui ens la mereix tota i que és sempre el motor de tot caminar. No anem sols per la vida. Deixeu-m’ho dir una altra vegada. He dit que no anem sols no que estéssim sols. Caminar és el transfons de la frase. Sabem amb qui anem i on anem.

                                   Els fills del tro ho voldrien resoldre tot a la valenta, o pitjor dit a la “violenta”. No serveix. Tot el que destrueix, després costa Déu i ajuda per tornar-ho a redreçar.

                                   ¿Quin grau de compromís tenim amb Déu, Crist, l’Esperit i l’Església? Ni que tot giravoltés, nosaltres voldríem romandre fidels, amorosament fidels.

                                   La fidelitat , companya de la paciència activa, no sol anar a cops de decisions globals i radicals. No és normalment aquest el nostre fer de cada dia, però aquesta petita fe pot ser com el gra de mostassa i arriba a ser ben repetit, a fe de Déu, la fidelitat el fa créixer i fa que en surti un mig arbràs on si ajocaran aus diverses.

                                   Ens convé reprendre  l’alè per les crides menudes que puguem sentir. No hi ha res menut. Tot ventijol pot portar el seu propi missatge. Tot té la seva grandesa. Posem-nos a treballar cadascú en l’àmbit de la pròpia crida i veureu que va creixent la motivació pel bé –per poca cosa que sigui, el constates. I això et fa més fort-L’Església necessita no perdre la condició de poble. I el poble no només fa número, també fa pinya i fa manifestació. Que no perdem la identiat cristiana de poble en un temps de barreja i en que la gent avui es pot manifestar despistada, costa veure el futur ni on anirem a parar. Tot és més aviat un poti-poti i a un més li venen ganes d’automarginar-se que no d’agafar cap bandera i fer-la voleiar. Tons àtons!

                                   Sembrem consciència de què i de qui som. Com més clara la identitat més fructuós serà el petit servei de cada dia. Si no pots fer més del què fas, fes-ho bé. Diu Pau “feu tot per Crist”. I serà ell qui et serà company de camí  i de feina.

                                   Poca radicalitat es gasta avui. Us heu preguntat per què? Tot comença per l’arrelam, si és superficial poca embranzida de mal temps tirarà l’arbre per terra. I de superficial tota l que vulgueu...

                                   No crec en la radicalitat dels fets. ¿No seran més il·lusions que altres coses? Què més radical que ser fidel amb el somriure  als llavis. Tant Gz. Faus com Josep M Castillo en el seu llibre “El seguimiento de Jesús” són més aviat més possibilistes que no pas radicals i utòpics. Em sembla que faríeu bé de llegir el llibre de Castillo.  És prou entenedor i ens pot ajudar a posar una “marxa” més al motor evangèlic.

                                   Un record més: l’any de la fe continua. No perdeu el ritme si en porteu un de bo. L’any de la fe no fa vacances


                        Diumenge XIII de durant l’any, dia 30 de juny del 2013   Barcelona

divendres, 21 de juny del 2013

Homilia del diumenge 23/06/2013 del P. Josep Mª Balcells

TOTS  SOM  UNA  MATEIXA  COSA EN  JESUCRSIT

                                   Aquest és el diumenge de les identitats. Poca atenció posa Jesús a allò que la “gent” pensa d’ell; més l’interessa allò que pensen ells d’ell mateix. Més s’estima veure què en pensen els seus deixebles més propers. Pere, actiu com el primer “de la classe” tempestivament li diu: “Tu ets el Messies”. Jesús mai ha volgut que el reconeguessin com el Messies  per la gran ambiguïtat de l’expressió i perquè sobretot tot el que puguin arribar a dir no respon ni de bon tros a la idea que ell en vol donar, certament no coincident amb les que ells, sobretot alguns:  agafar l’espasa  per fer efectiu un messianisme autàrtic per més teocràtic que el puguin pensar o somiar…

                                   De quan en  quan no estaria pas malamente que ens féssim nosaltres mateixos aquesta pregunta identitària. Perquè de no ser una resposta nova o renovada o un coneixement dinàmic i progressiu, bé podem dubtar de la classe de coneixement que en tenim. Ens venç el tòpic d’infància. “O místic (és a dir experimental en primera persona) o dubtem-ne seriosament.(Rahner ho proposa)

                                   Anem cristianament  un xic despullats com el Rei que es pensava que ostentava els guarniments  amb tota pompa. Fou un nen qui va exclamar: “¡però si el rei  va despullat!”  Quantes vegades hem dit –jo mateix m’ho he repetit de mi mateix- que anem amb poca cosa més que amb els continguts de primera comunió. No hem fet de la cultura religiosa un imperatiu per anar creixent, coneixent i estimant més el Crist. De quan en quan hauríem de fer alguna auto-revàlida per veure si canvien les perspectives, Perquè no es tracta únicament ni primàriament de coneixements, sinó d’un estil de vida i això prové de tota una cultura que hauria de ser ambiental,  i de ser-ne contrastada amb altres persones que es consideren cristianes com nosaltres.

                                   No voldria avergonyir ningú, però podria ser legítim fer-nos aquesta pregunta: ¿Quin és l’últim llibre sobre Jesús que hem llegit? ¡I no tot acaba amb la lectura, i poder dialogar sobre el què hem llegit, ja se sap! Però cal entrar personalment en aquesta pregunta que les asseveracions primàries incontenibles de Pere fan acallar les altres, i almenys a mi m’hagués agradat saber el parer dels altres deixebles… Sí, és de catecisme, llegida ara, la resposta de Pere: “Tu ets el Messies, l’úngit de Déu”… Tornem –nos-la a fer la pregunta. “I vosaltes qui dieu què sóc jo? La pregunta té per als deixebles un punt de sorpresa. Quant de temps fa que van junts. Algunes coses més haurien sortit del cor d’aquells homes que feia tan  de temps que anavan amb ell, nit i dia, sobretot d’aquells que són considerats dels dotze. Si haguessin pogut parlar, ¿què hauria sortit? Només a tall d’’exemple: Joan i Andreu, que foren deixebles traspassats del Baptista. Volien veure on dormia, què feia quan estaven en la solitud i privacitat dels més propers. “Veniu i veureu”, els diu Jesús. Hi varen anar i varen veure: no ho diuen, només que hi van pasar aquell dia. Joan comenta que de tan impressionats es tornem cooptadors de nous deixebles. Joan explica com  actúen després d’aquest encontre. Llàstima que no consti el que veieren i sentiren, seria un autèntic goig i una autèntica revelació.  Jesús captivava a la gent i. tant més, com més de prop el veien i el sentien. Figureu-vos els dotze… Tot el que després es condensa en els evangelis pura oralitat i una bona memòria, això si. 

                                   Jo ara que escric, paro. Tanco els ulls i faig passar la meva particular pel·lícula de la personalitat de Jesús. Sense voler-me apartar massa dels textos litúrgics d’avui faria  aquest recompte: ¿M’ho miro des dels coneixements llegits una i deu vegades o bé els segueixo al peu de la lletra gairebé? Els he intentat de penetrar-los, de confronar-ne cadscun amb la visió genèrica que me n’he anat formant, rellegint-los...


                                   ¿El Senyor el sento com una muralla? ¿M’hi sento segur amb ell? ¿Salvat, beneït?  ¿Ho dic i ho sento de veritat?(Això només a l’introit que solem subtituir per un cant d’entrada i ja em sembla bé? Però no hauríem de perdre’n res).

                                   Abocaré sobre vosaltres un esperit d’afecte i de benvolença que em faran mirar-lo amb dol en la seva crucifixió. Em banyo en el doll d’aigua abundant i amargant per la seva mort, com qui desconsolat plora la mort del seu primer fill?- Aquell dia un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies nostres.

                                   ¡Quant lluny em sento encara de poder dir de veritat sortida del més fons del cor!: “Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu”. No, no, encara no és veritat. ¿serà perquè encara no us sento amb el cor partit, compassiu? No sóc terra àrida que us reclami des de la sequera més expectant. Això sí que m’és veritat: “L’amor que em teniu el valoro més que a la meva vida”. Lloar-vos, beneir-vos tenint a la boca  el bo  i millor, ocasió de goig als llavis. ¡Quines imatges més boniques! ¿Les tinc per reals? “Sóc feliç sota les vostres ales”. Ara dic que encara no, ¿què més voldria? La meva ànima s’ha enamorat de vós. Tinc la sensació que la vostra mà és el niu on reposo? Com més poesia hi ha en la frase, més lluny em sento de la realitat.

                                   La fe fa de recolzament de que sóc- malgrat jo mateix- fill de Déu; hauríem d’anar revestits de Crist, tan units a Ell que ens confonguessin o poc menys. Revestits vol dir com tenir , no dic ser una segona naturalesa. Seria massa...

                                   Tots iguals als ulls de Déu. ¿Per què sembla tan difícil ser-ho i sentir-nos-en? Més, diu, “tots sou una mateixa cosa en Jesucrist”. ¿I les diferències amb raó de les quals ens han acostumat a veure i distingir “per classes, i a més socials?” . A les persones Pau ja no les veu, amb ulls de Déu, diferències en raó de les quals les anem classificant encara: races, condició social i s’atreveix a dir que no hi ha diferència de tracte entre home i dona... Avui a Pau l’apedregarien(!). Tot tan lluny de la mateixa realitat! Potser sí que en ell això sigui veritat, però en nosaltres,ai, que més ai.

                                   Quan diu Jesús el què li faran els grans sacerdots i els mestres de la llei: ¿Quina sintonia, quina commiseració tinc? Com no sigui l’extemporània sortida de Pere: “Lluny de tu, pensar això que estàs dient... Ja sabem la resposta de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs. No has entès res, tot i que jo té donat explicacions i més explicacions, Els  seus pensaments no són els de Déu... Quan més tard dirà el parenostre ¡hauria de saltar-me per vergonya: “facis la vostra voluntat així a la terra com es fa al cel”

                                   I acaba Jesús dient-ho no sols als seus. Ho ressalta l’evangelista : “Si algú vol venir amb mi que es negui ell mateix, que prengui cada dia (!) la seva (!) creui m’acompanyi... Pel camí de pujada a Jerusalem havia dit i redit tantes vegades que seria rebutjat i mort. És curiós que sempre hi afegeix “I ressuscitaré el tercer dia. Mai , que consti, no li fan preguntes sobre la resurrecció. S’han ben entrebancat en el rebuig de la mort que se’ls ha ofuscat l’enteniment i passen de llarg de la resurrecció.

                                   L’acabament és digne de tenir-lo a la vista del cor i de l’acció: “Qui vulgui salvar la seva vida (aquí hi ha tot l’antievangeli) la perdrà. Donar la vida es pot fer de moltes maneres, però de les més  qualificades és la que diu a continuació: qui la perdi per mi, la salvarà. Per mi o per l’evangeli, que diu en un altre indret. Tot acostuma a anar a l’inrevés de com anem creixent i de com ens van educant i de com hauríem de madurar. És un perdre per guanyar. ¿Què costa d’entendre-ho i de posar-lo en acció? Tothom vol guanyar sense saber què vol dir guanyar segons Jesús i el seu evangeli. Són les grans paradoxes de la vida i més encara de l’evangeli. Que baixi Déu i que ens ho expliqui- perdoneu l’expressió. Això és el que va fer i de moment encara no se’n surt massa... Esperem un cop d’ala del colom de l’esperit i a veure si hi entrem. Si passéssim del oh què bonic al oh què bé si hi ha un xic més de veritat en les nostres vides que les voldríem més evangèliques, però sense pagar els burots... Sant Pau ja ho sabia i havia que no té color comparar el poc d’aquí amb l’esplendidesa d’allà.

                          la Lectio Divina en la preparació de la litúrgia dels diumenges. Llegir i rellegir. Veure introduccions als llibres, veure contextos, personalització de tot el que es pugui; ja ho sabeu que el salm responsorial sempre s’hi adiu i un hi gaudeix, encara que el què es diu té més de poesia o de mitja utopia, però al final un s’hi enganxa. Personalitzar tot el que es pugui, fer propi, com si el lector estès per a mi sol i jo per a ell sol i així amb tot. Valorem l’eucaristia, fem-la el centre de la setmana. Entrem amb la lliçó ben apresa i deixem que el Mestre i l’Esperit facin de les seves. Nosaltres oberts, atents, esponjosos, captadors. Avui  altra vegada Jesús ens diu personalment: ¿I tu què penses de mi i que me’n dius?
         No em cansaré de dir que hauríem d’introduir

                                               Clementina Arderiu (1889)

                                               Us tenia al meu voltant
                                               i us veia i pressentia!
                                               Senyor, em sou al davant
                                               i altre cop us negligia!
                                               I ara vós, que sou tan just,
                                               perquè el pecat cometia
                                                em feu sentir el vostre tust
                                               i m’entenebreu la via.
                                               Mes jo, Senyor, us vull honrar
                                               i desarmar-vos voldria.
                                               Oh si us deixéssiu pregar!
                                               Si accepteu l’ofrena pia!
                                               Jo us dono tot aquell bé
                                               que hom sospira i hom voldria,
                                               jo us dono tot el que té
                                               hom, i el pa de cada dia
                                               per l’humil racó, tan clar
                                               si amb l’amat el compartia,
                                               per aquell seu dolç mirar
                                               i la mà dintre la mia.

Diumenge XI de durant l’any, 23 de juny del 2013   Barcelona

divendres, 14 de juny del 2013

Homilia del diumenge 16/06/2013 del P.Josep Mª Balcells

JESÚS  I  LES  DONES

                                   És de tots sabut com Lluc tracta amb una exquisidesa molt particular les dones, en un moment en què socialment la dona no passava de ser poc menys que una serventa i la que vivia enclaustrada en la cura de la mainada i de la casa.

                                   Hi ha un passatge en que ni eren comptades a l’hora de fer un recompte de quanta gent hi havia en un indret significatiu. Tots ho recordem amb un cert estupor:”Eren com uns 5000 homes només, sense tenir en compte les dones i els nens.

                                   L’escena de la dona acusada d’adulteri és d’una tensió narrativa que el mateix text pel que diu i pel que no diu ho deixa ben reflectit. Imaginem-nos la dona mig tirada enmig d’una rodona de gent  malèvola que vol posar una vegada més en entredit a Jesús. Per als circumstants tot és clar. La Llei és sobirana i palmària: ¿Què dirà? ¿Què farà davant del que no podia acabar més que en una macabre apedregada? Ell, ajupit a terra i no sabem que hi fa: si hi dibuixa, si fa gargots, si escriu alguna cosa. Tothom està a l’expectativa. Jesús interromp el silenci ple de suspens davant d’aquells rostres esmolats ja amb pedres a les mans i amb una ironia i murrieria: “Qui estigui sense pecat que llenci la primera pedra! Comença la desfeta, començant pels més grans. Al final queden sols Jesús i la dona: “Ningú no t’ha acusat. No queda cap fera que vulgui complir la llei amb actitud desafiadora. “Ningú Senyor” Mireu què humà , què senzill. No li fa cap recriminació ni recomanació; tan sols un “Ves-te’n i no tornis a pecar”.

 Es dirigeix Jesús a la dona però parla amb Simó i li va retraient tot el que ell havia escatimat, compensat amb escreix amb gran delicadesa per part de la dona. L’aplicació que no hi manca a cap paràbola: Aquesta dona ha estimat molt  i és que molts eren els seus pecats que li han estat perdonats. I ara arriba la frase més important més enllà de la circumstància que l’han provocat. Amor i perdó van junts. Com més amor més perdó; com més perdó més amor. L’amor cobreix, diu l’Escriptura, multitud de pecats.

                                  Avui en tenim una altra de gran calibre. Simó, un fariseu, invita a dinar a Jesús no sabem les motivacions, però sí que ens consten que se salta totes les normes tradicionals de l’hospitalitat. Una falta aleshores de relleu. Jesús prou que ho nota,però no li fa cap comentari d’entrada. S’ajeuen sobre catifes cap  i mans cap endavant, mis recolzats sobre l’esquerre i van menjant de les viandes que estan al centre. Així només hi mengen en dies de festa o de solemnitats. Començat el dinar heus aquí que entra una dona i es posa als peus de Jesús. Només entrar comença a plorar amb ganes, a llàgrima viva, sobre els peus de Jesús. Jesús deixa fer. La dona és desfà els cabells i  amb ells els hi eixuga. Porta un flascó de perfum i li perfuma els peus. Simó segueix amb no solls estupor sinó amb profund neguit i comença a dir-se per a ell mateix: No seria pas un profeta si sabés quina mena de dona li està fent el que fa. Se li enterboleixen els pensaments. Jesús que ho veu tot, posats i pensaments i dirigint-se a Simó li diu a través d’una simple paràbola que no té cap escapatòria. Mestre, digueu: Dos homes eren creditors a gran distància a posta exagerada: Un li devia cinc cents denaris, l’altra cinquanta. Els hi perdona el deute a tots dos. Quin  creus que li estarà més agraït? No agraït; posa Lluc: qui l’estimarà més. La cosa està clara pensa  i diu Simó: No li noteu la suficiència?: Jo diria que l’estimarà més aquell a qui més li ha perdonat S’ha sentenciat ell mateix... 

                                   Ja ho sabem des de petits hi ha l’atrició i la contrició. Contrició vol dir triturar el pecat, fer a miques, fer-ne pols que el vent s’emporta. Sabem que viure la contrició és una manera àdhuc pedagògica de desfer el pecat. La contrició no és res més que viure l’amor. Voleu perdó visqueu l’amor sobretot als qui estan “aproximats”, aquells a qui ens hi hem atansat. Hi ha una commutació originalíssima. És el que va dir Jesús en l’evangeli de Mateu 25. és la que jo em permeto de fir la “transubstanciació” del proïsme amb la persona de Jesús. Aquesta  “eucaristia” de la misericòrdia està a l’abast de qualsevol de nosaltres. L’estimació purifica, fa entrar en comunió.

                                   La gasiveria  moral queda patent al final de l’evangeli. ¿Qui és aquest que ¡fins i tot! perdona els pecats? No és la primera vegada que ho pensen i li arriben a dir. Certament  que només Déu pot perdonar els pecats. Tireu la conclusió del sil·logisme: Per tant tu ets Déu. Però s’encallen en la negativitat implacable que està per damunt dels fets. Jesús benvolent es dirigeix a la dona i li diu: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.

                                   Sort hi ha a l’Església de la presència de les dones, més si són mares o àvies. Entenen més fàcilment el que és l’evangeli. Donem una revolada pels fets més significatius de l’evangeli de Lluc i descobrirem que hi ha una afinitat més gran entre les dones amb Jesús que no pas amb  els homes.

                                   Les virtuts que més ressalta Lluc en Jesús, les dones les entenen més de pressa: la compassió, la misericòrdia, la delicadesa, el cor més prompte per anar a fons en situacions vitals, l’amor.

                                   Lluc trencà esquemes però al cel de la història de l’Església encara segueix ennuvolat. De quan  en quan surt un arc de Sant Martí doble. Recordeu que l’arc iris fou el senyal de la promesa o Aliança que va fer Déu a Noé després del diluvi.

                                   Oh, dones, no us deixeu prendre el lloc que us té reservat el cor de Jesús. Fa temps que ho he descobert que l’Església del futur la dona tindrà uns papers més en consonància amb les seva sensibilitat i capacitat de fe.

                                   Escriure sobre la situació de la dona a l ‘Església és un tema vidriós. Amb tot llegeixo literalment al Comentario Bíblico Internacional: “Les dones han romàs en secret promovent amb la seva oració i el seu lliurament generós la majoria de les empreses cristianes. Tota l’Esglèsia que ignora el paper únic de les dones i el seu ministeri està espiritualment cega i oblida les benediccions que l’Església ha rebut a través d’elles... És necessari que l’Església reexamini la seva teologia sobre la dona. Però també és necessari que els defensors dels drets de les dones a l’Església reexaminin si la igualtat s’aconsegueix només quan homes i dones realitzin exactament els mateixos papers i funcions en l’Església, o si Déu i la naturalesa han assignat papers específics i en ocasions diferents a homes i dones en la construcció i el desenvolupament espiritual de l’Església”. A vegades parlant d’això tinc la sensació que ho hauríem de tractar com una mena d’ecumenisme a l’interior de l’Església. Manca diàleg.

                                   L’últim paràgraf de l’evangeli d’avui és molt significatiu. Algú hi ha vist que àdhuc algunes dones eren considerades apòstols. Anem caminant encara que hauríem d’apressar una mica més el pas. D’això n’estic cert. Cada pas en ferm són segles guanyats.
  

                        Diumenge XI de durant l’any, 16 de juny del 2013  Barcelona

dissabte, 8 de juny del 2013

Homilia del diumenge 09/06/2013 del P. Josep Mª Balcells

EL  DÉU  DE  LA  VIDA

                                   Hi ha una expressió en l’evangelista Joan que és molt significativa i, a més, molt gràfica. Diu Jesús: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre. Abans havia dit categòricament: “Jo sóc el pa de vida.... Tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré  el darrer dia”. És com una concatenació de vida que davalla del Pare que la viu i la crea en el món: natura i humanitat; pel Fill que es qui convida a vida eterna compartint la seva vida terrenal i eterna, després de la resurrecció i l’Esperit és el gran “vivificador”, el que ens amara de gràcia, que és la vida de Déu.

                                   L’expressió vida i sobretot vida eterna no sabeu pas quantes vegades surt a la Bíblia. Tinc un llibre que se’n diu Concordàncies del NT que consulto sovint quan he d’escriure sobre un tema concret on apareixen totes les cites de la paraula en qüestió i a més dono una repassada a un altre que es titula Vocabulario de Teología bíblica i m’ajuden a fer les meves reflexions sobre el tema en qüestió, en el nostre cas sobre la vida. Jo diria que s’esmenta tantes i tantes vegades que el considero un text-clau. De bones a primeres és a Déu Pare que s’identifica, que n’és la deu d’on brolla tota la vida diferenciada que ell ha creat, tota mena de vida i per això tota vida té quelcom de sagrat. Surt vegades i vegades el Déu vivent, raó per la qual anava a dir que s’identifica amb l’Amor. Vida i Amor van juntes i conviuen l’una amb l’altra. Tant tens de vida com tens d’amor; tant tens d’amor com tens de vida. “L’home vivent és la glòria de Déu, expressió de sant Ireneu. La bondat d’una persona de l’AT es mesurava pels anys de via i sortien aquelles xifres desorbitades dels patriarques, precisament perquè eren  persones agradables a Déu. És bonica l’expressió que utilitza el Gènesi quan Déu crea l’home i li alenava, que és un grau de vida superior. D’aquí que l’alè de l’Esperit permanent és el que dóna consistència a la nostra vida de l’esperit com la dóna natural a tot el creat. Hi ha una figura preciosa d’un riu que sortint del Temple va corrent avall i va creixent i fecunda terra i aigua. La fronda de les ribes és esplendorosa i els fruiterars donen fruita abundosa i fulles medicinals amb collites cada mes. Vida exuberant!

                                    Jesús en parla molt sovint de la vida, de tot el que és viu. Fins al punt de dir que Ell és “El camí, la veritat i la vida”. Havia de sobtar que s’identifiqués així tant rodonament amb aquests tres aspectes globals. Invitar a fruitar és gairebé el denominador de tantes predicacions, paràboles, natural en un ambient rural com el seu. Així s’expressa: “Si  vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor: Ja que Crist va morir i va tornar a la Vida per ser Senyor de morts i de vius”

    “En Ell vivim, ens movem i som” Fixeu-vos que diem en i no amb Ell. En “en” em fa pensar com  amb una intimitat i  una comunió, un “entranyament” que diuen  els castellans i té un vigor que m’agrada. Vivim: es dóna com un fet, que ho és però, a quin nivell de qualitat? “Els homes encara no som humans”, estem en procés. Se m’imagina el dibuix helicoïdal de Teilhard i jo em dic: ¿on estàs en la línia ascendent?Hi ha tantes lletres per anar escalant. Teilhard posava la base en l’alfa i el vèrtex en l’omega, que per Ell era Crist, l’home total, l’home ple. Tot el recorrregut és la vida-vida, no sols edat, sinó l’ascensió. ¡Si de veritat fos així: la sarment i el Cep! Ens “movem”: A cadascú el mou el o els seus desigs.  Tothom persegueix quelcom en la seva vida. Som el que desitgem. Cal afinar el tipus de desig, perdre l’avidesa que diu Fromm. Avui tot són reclams que inciten els desigs. Hem d’anar a la noblesa dels propis desigs. La santa indiferència de sant Ignasi o bé l’eliminació budista, poca cosa!  I “Som” (aquí s’obren les capacitats que posem en joc, de les més ennoblidores, a les que rastregen en la mediocritat! A què espirem a ser? Hi ha totes les cruïlles obertes: ser o tenir, consumisme o austeritat, la joia del no tenir perquè no ho vols aspirar a tenir. No estirar més el braç que la mànega, ser previsors. En Ell som: l’evangeli per sobre de tot. Ens anomenaran fills del Déu viu, de qui rebem la vida gota a gota, fluïdesa, bona pressió, etc.
                               Hi ha vida i Vida. Totes dues són sagrades, són expressions diverses de Déu. Estimar la vida és un acte de gratitud, la pròpia i per la dels altres àdhuc per la mateixa vida animal i vegetal. Déu estima tot el que ha creat i en tot hi ha un sentit que  ens costa tant de copsar, l’ecologia és també gràcia de Déu. Però anem a la Vida ja més endinsats en Déu. Comencem per aquesta expressió tan maca: “En Ell vivim, ens movem i som”. Quan la dic i ho faig sovint al prefaci dels diumenge ho faig remarcant cada paraula: Hi ha una progressió:

                                   La bíblia es complau a anomenar a Déu viu a cada moment en contraposició a tanta idolatria que en els salms se’n mofen d’ella: “No són déu sinó una imatge (atenció a les imatges que poden resultar mig idolatria). Ens insten a burlar-nos-en.  (Sal 135, 15s): “Els ídols dels pagans són plata i or, obra d’homes i res més: tenen boca però no parlen, tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten, no hi ha gens d’alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confiança”.

                                   Jesús dador de vida. Dues resurreccions ens mostren les accions de Déu que ressuscita dos nois. I els va retornar a llurs mares. Quin daltabaix es va promoure! Contrasteu els dols desconsolats de quan es moren nens o nioets. La bogeria!

                                   Comença a la segona lectura l’epístola als gàlates. Seria bo de llegir-la tota sencera abans d’anar-la seguint diumenge a diumenge. És molt interessant.

                                   Jesús fa tot el que pot per fer prevaler la vida sobre la mort. Qui vulgui guardar la  vida la perdrà. Qui la perdi per l’evangeli, aquest la tindrà per sempre. Associa la resurrecció i la Vida. Les associacions són tantes!: la Vida com la llum; el pa de vida; Vida i fe; qui combrega té assegurada la Vida eterna; l’Eucaristia atorga el viure com Ell, de la mateixa manera que ell viu per al Pare.

                                   El primer   que es predica després de Pentecosta és que Jesucrist, VIU, essent la primera experiència que es posa de relleu: no moral sinó existencial. Qui creu en Crist viu una metamorfosi: viu en Crist. Anticipant el què serà la vida en el més enllà. És la mort la que queda absorbida per la Vida. Pau diu que Crist és la seva vida. Pau prefereix “estar” en Crist que seguir vivint, si prefereix seguir vivint és pel seu desig de servir, només. La vida del més enllà no és estar “badocs” davant la grandesa de Déu. És dinamisme permanent, per tant hi haurà una creixença en el coneixement de Déu i de Jesucrist i dels germans i del món...

                                   Procuro que no se m’escapin cap de les darreres pàgines titulades “La Contra”. Hi surt de tot, a voltes idees que condensen una vida a personatges de tota mena. No hem puc estar de citar la resposta que dóna Michel Camdessus, economista: La pegunta és. Quin consell dóna als néts per viure al món que arriba?: “Estudia. Viatja. Esforça’t, Mira el món com un bon lloc. No tinguis por. Confia sempre en tu. I en els altres. Accepta els desafiaments de servir. Inventa la teva vida i siguis honrat”.
              

                        Diumenge X de durant l’any, 9 de  juny del 2013   Barcelona