dissabte, 20 de juny del 2015

Homilia del diumenge 21/06/2015 del P. Josep Mª Balcells

ELS  SILENCIS  DE  DÉU

                                               Al llarg de la història de les relacions de la humanitat amb Déu hi ha moments siguin físics, morals, de pretesa incomprensió de l’acció desitjada i no aconseguida de Déu en els nostres afers o en esdeveniments excepcionals: terratrèmols, desencadenament de les forces de la natura, o d’accions humanes considerades absurdes en què ens surt espontani des d’allò que en diríem l’home vell, primari, la lacerant pregunta: I Déu on era en aquests moments?

                                               L’home pot fer –i per desgràcia fa- el deshonor, la deslegitimació del seu sadisme a tantes cantonades de la història: Sempre hi haurà un Haití, un Nepal, una Armènia, un EI, un Holocaust, tot un seguit de guerres de les que el món d’avui en va ple... que ens susciten els nostres blasmes, els nostres horrors; i que enforteixen els nostres silencis culpabilitzadors, veient la irresponsabilitat dels que haurien de fer de la solidaritat el seu honor de gestors de la sostenibilitat de la natura i de la humanitat global, més enllà de les fronteres i diversitat de civilitzacions. Mentre hi hagi humans, el risc de deshumanització serà més que un risc, un fet permanent i dolorós.

                                               El silenci dels homes és més punyent que el suposat “silenci de Déu”. És el mal que hi ha, sembla que consubstancial, en un món ofegat pels individualismes egòlatres, per les creixents desigualtats econòmiques i socials que repercuteixen en la mísera qualitat de vida -o millor supervivència- de molts dels nostres coetanis, potser veïns de la nostra escala...

                                               És més fàcil, però fàcilment hipòcrita dir que Déu s’ha “adormit”, que s’ha desentès dels nostres problemes, dic “nostres”, perquè nosaltres mateixos els hem creat tantes vegades -més fàcil dic- que apuntar i assenyalar amb el dit acusador al mal immediat que veiem i alguns pateixen en present. El mal sempre és concret, tant si és proper com si és llunyà...

                                               Del fet incontestable del mal faríem millor de parlar-ne en plural i en majúscula, com ens explica en Miquel Estradé en el seu llibre “El mal: problema i misteri”. Això requereix un estudi llarg i profund, de que no és ara el cas*, sinó dels mals en singular i minúscula que són els que ens entrebanquen en l’immediat, la llista dels quals seria molt llarga a més d’inconeguda, perquè sovint els mals de cada dia volen un tractament de privacitat i això precisament els fa més dolorosos pels qui els pateixen: desnonaments, menjadors socials, banc d’aliments, desnutricions, la minvada cistella de la compra, el no poder pagar llum i aigua, el no saber com arribar a finals de mes... aquestes són les petites-grans tempestes en els llacs en què sotsobrem en el dia a dia. La solidaritat en el concret, aquí hi rau el problema del mal, que ens és veí, fosc, i de mal comportar... La pobresa put per més que ens ho neguem a nosaltres mateixos i que l’esquivem!

                                               Els grans problemes són “els grans (!)” els qui els han de resoldre amb paràmetres de practicitat  i de bé comú. No són de si problemes de moralitat casolana directament, sinó de justícia, moltes vegades estructurals. No volem una adequada secularització? Donem, doncs, a l’home el que és de l’home i deixem a Déu que hi faci més que nosaltres, en allò que li pertoca. Ell actua a través de la caritat dels qui creuen en Ell, i d’Ell prenen responsabilitat i exemple. Un Déu tan amant de les llibertats com per sentir-s’hi lligat, bo i esperant una resposta dels que en Ell creuen, esperen i Estimen. Això ens dóna una visió més encarnada de l’acció de Déu en els afers humans que són seus –vull dir nostres- per voluntat i per dedicació interposada. Subrogada.

                                               Posem per cas, darrere de cada emigrant hi ha el problema del mal, tant de bo també hi sabéssim trobar el misteri del bé!: No veure-ho, suposa un anestèsiament del cor, fet d’altra banda per a la bondat; així ho dicta l’humanitarisme i la fraternitat global. El lema de la revolució francesa ateny no sols els francesos sinó tota persona humana digna de respecte, honor i promoció.

                                               Perquè cridem auxili quan el vent i l’aigua furients ens encalcen i ens posen en situació de supervivència? Recordem que sempre hi ha una tempesta localitzada a prop nostre i d’aquesta no em parlem, perquè la pedregada no ens afecta al nostre hortet. “Per ventura sóc jo el guardià del meu germà?” Fou l’excusa de Caín. Això ressona estrident des del principi de la humanitat. El “caïnisme” es perpetua de generació en degeneració (!).

                                               Posem ara en escena la segona part de l’evangeli. Els deixebles fan temorosos de ser engolits en la mar embravida: “Mestre, ¿no veieu que ens enfonsem? La resposta ve de seguida. Aplaca els elements desencadenats, però els fa, ja en la placidesa després de calmar les aigües i el vent: “Perquè sou tan porucs?” “Encara no teniu fe?” Por i el seu antídot: la fe. Aquesta és la pregunta que ens fa Déu en les desfetes d’aquest “nostre” món, on hi ha de quan en quan petites tempestes que nosaltres consideren que són insalvables... La fe dóna una actitud que va més enllà de la por, del dubte, de veure’ns amb el sòl que se’ns mou... sota els peus. Fe és confiança.

                                               Aquesta pregunta és essencial en tots els evangelis que busquen precisament l’aprofundiment de la fe (la confiança)  en la política-acció-capacitat de lluita que se’ns ofereix, sentint la presència pacificadora i ardorosa de saber que amb Ell tenim pau i treva per refer-nos de qualsevol malvestat. Ja ho dèiem diumenge passat: “Ja que sense Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos sempre amb la vostra gràcia”. I avui hi retornem amb unes altres expressions: “No deixeu mai de la vostra mà aquells en qui ha arrelat (!) sòlidament el vostre amor”. O bé en línia de l’inici de la segona lectura: “L’amor que el Crist ens té ens obliga” (en el sentit de sana correspondència)  “Aquells que viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic (la por) ha passat, ha començat un món nou”, el dels fidels, confiats, dels sabedors que Déu ho recolza amorosament des de dins. Ai, com sempre, els salms: “Escolta el meu prec, Déu meu; quan et suplico no t’amaguis. Escolta atentament i respon-me”.

                                               Convicció: el BÉ a la fi senyoreja sobre el mal; el bé que ens tenen i que fem sobrepassa el mal que “fem i dolem”.

                                               Només com a complementació: podríem llegir i aplicar-nos-ho en mesura personal tot el que el papa Francesc ens ha escrit a “la joia de l’evangeli” sota aquest epígrafe: Alguns desafiaments del món actual on al mal que hi veu hi contraposa el bé dels qui donen sentit cristià i evangèlic a la seva vida. No us ho perdeu. És reconfortant. Francesc té un tarannà optimista, bo que i realista. Números del 52 al 67. Un bon exercici de consciència. Si teniu més temps i desfici arribeu-vos des del 68 fins al n. 109 que diu així: “Els desafiaments hi són per a superar-los. Siguem realistes, però sense perdre la joia, l’audàcia i la donació esperançada. No ens deixem robar la força missionera”

                                               En síntesi: Fes el bé que puguis, com pugis i quan puguis. I la resta deixa-ho per als altres. Això sí, no t’oblidis del consell paulí: “El generós té una collita generosa. Que cadascú doni allò que el cor li diu, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima els qui donen amb alegria... Així fareu que molts donin gràcies a Déu pels dons que rebran a través vostre”.

* Tinc un resum del llibre que puc lliurar-vos-el a petició personal. Seria bo de conèixer-lo.

            Diumenge XII de durant l’any, 21 de juny del 2015.   Sabadell

dissabte, 13 de juny del 2015

Homilia del diumenge 14/06/2015 del P. Josep Mª Balcells

DÉU,  BULLIDOR  DE  LA  VIDA

                                               Sempre m’ha captivat l’expressió que llegim avui a l’evangeli, respecte a la llavor sembrada: “De nit i de dia, mentre (el sembrador) dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.” Aquest no-saber com es desenvolupa la vida, aquest misteri inconegut de com la vida fa el seu propi curs davant la inconsciència del qui ha sembrat, això em meravella fins al punt de quedar-me embadalit quan, a començament de primavera, hi ha aquesta exaltació de tota vida, perceptible en el nou fullam, verdíssim com d’acabat d’estrenar, nascut immaculat, vigorós i tendríssimament estimable.  I qui diu de qualsevol planteta de no res, també de tota creatura que es desperta a la vida, de tot nadó en el somriure iniciàtic del dormir plàcid, també de tot animaló que s’estrena a viure, de nosaltres en el treball amagat que fa que anem fent-nos i arrodonint-nos com a creatura cabal en mans de Déu. Oh misteri!

                                               Aquest com que ens ve al cor, que més que interrogatiu és ¡admiratiu! Que és tot un himne a la vida, al sempre microcosmos, on la veritat de ser dóna pas a un camí nou, únic, condensació de bellesa en les coses petites, en les coses que ni veus i que tan sols intueixes... Estem permanentment en el diví “obrador”.

                                               Déu és Creador permanent de tot el visible i sobretot de l’invisible, perquè és més el que no veiem que el que veiem, que el que podem gaudir en el nostre mirar-admirar de cada dia. És un estímul per l’acció de gràcies. Oh bellesa tan antiga com nova! Sempre estem en joiosa correspondència, per poc que entenguem.

                                               I diu l’evangeli al davant de tota paràbola de la vida “que passa amb el Regne de Déu com quan hom sembra, com quan Déu fa reverdir els secs o va traspassant vida a tot esqueix que empelta o que planta.  La vida és la magnificència de la creació-providència dels regnes de la natura, tant més del Regne de l’Esperit. “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban!, partint també de la remenuda petitesa del gra de mostassa...


                                               I es fa veritat allò que demana la comunitat cristiana en l’oració col·lecta del dia, potser sense que la pregària per més conscient que la suposem, aconsegueixi la pregonesa del poeta, profeta que té la saviesa de saber-se ell mateix gra, sement, esqueix, llavoreta de no res, fe en l’espera d’un creixement que s’obrirà camí, sense l’acompanyament, potser, de l’estupor de ser testimoni vivent de la creació en joc personalment: “Oh Déu fortalesa dels qui esperen en Vós, acolliu les nostres súpliques, i ja que sense Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos amb la vostra gràcia”.

                                               Des d’una visió evangèlica podem aplicar aquesta mirada admirativa del com al néixer a la fe i en el créixer en l’Esperit. Una i altra més intensa primavera de l’Esperit. El baptisme és precisament aquest colgar la llavor de l’Esperit, que només que hi hagi un bon context de terra ben adobada està cridada “la terra, tota sola a produir primer els brins, després les espigues, finalment el blat granat dins les espigues. El com roman en el misteri...

                                               El Pare –deia Jesús- sempre treballa i o també sempre treballo, per més que no en siguem conscients i ens manqui el com ho fan. És un reconeixement que fem per l’experiència tantes vegades repetida de que constatem que han estat actuant i ens han fet créixer actituds, respostes que ens han admirat a nosaltres mateixos, com a descobertes dels camins i maneres que té Déu de fer-se present i actuant. Seria bo d’anar-ho constatant de quan en quan. Ens sabríem acompanyats i portats per la gràcia de la seva presència i acció. Seríem humils i reconeixents, més no...

                                               L’Esperit Sant se’ns proposa en el Credo com a vivificador. És, en imatge, el gran Jardiner que cultiva tota llavor, fa apuntar brins i tiges i porta tot a fruitar i granar. Esplèndida imatge del que és el Regne de Déu, “Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Regne, però del silenci, del núvol de no saber...

                                               No puc deixar de repetir-me una i altra vegada aquest text tan ple de lirisme i de gràcia del Cardenal Suenens:

                                               “Sóc un home d’esperança, perquè crec que Déu és nou cada matí.
                                               Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.
                                               Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.
                                               Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.
                                               No són presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.
                                               Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.
                                               Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.
                                               Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.
                                               Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.
                                               El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.
                                               No ens ho esperàvem             gens.
                                               ¿Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?
                                               Esperar és un deure, no un luxe.
                                               Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.
                                               Feliços els qui tenen l’audàcia se somniar i que estiguin disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes!”

                                               Nosaltres només hi posem “la condició de possibilitat” i Ell hi aboca el seu Ésser participant. Al Regne de Déu li passa com a tota creixença que es fa en l’anonimat d’un Déu que actua però sense deixar-se veure. Déu a cada albada encén les espelmes de vida i es retira a la intimitat que és on li agrada habitar i a allí és on hem d’anar a lloar-lo, a beneir-lo, a adorar-lo, a glorificar-lo , a donar-li gràcies de com ens treballa sense una presència visible. Allí hi és! Pere ens adverteix: “Deioxeu el vostre destí a les seves mans. Ell s’ocuparà de vosaltres”, sense el més petit neguit com l’infant a la falda de la mare, i Ell proveirà. Allò de sant Ignasi: “Feu-ho tot com si tot depengués de nosaltres, i una volta el cor nostre així disposat, deixeu-ho tot, tot, i Déu ja se’n cuidarà i ho portarà a terme.
                                              
                                               Assagem sovint l’admiració pel treball de brodat que Déu fa en les seves creatures. I tinguem sempre l’esperit prompte a lloar-lo, beneir-lo, adorar-lo, glorificar-lo i donar-li gràcies de l’esplendidesa amb que va obrint-nos camins del Regne i donant-nos-en el seu secret ni que sigui només a petites intuïcions.  Acabem amb sant Pau: “Li prego al Pare que consolidi amb la força del seu Esperit, allò que sou en el vostre interior: que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, que visqueu fermament arrelats i fonamentats en l’amor, i així pugueu comprendre, amb tot el poble sant, que n’és d’ample, llarg, alt i profund l’amor de Crist; vull dir que arribeu a conèixer la immensitat d’aquest amor, que sobrepassa tot coneixement, que és la plenitud de Déu.”


                                   Diumenge XI de durant l’any, 14 de juny del 2015   Sabadell        

divendres, 5 de juny del 2015

Homilia del diumenge 07/06/2015 del P. Josep Mª Rierola

MISTERI  (O SAGRAMENT)  DE  LA  NOSTRA  FE

                                               Aquesta és la proclamació que fem després de la Consagració. I responem, com a síntesi del què estem celebrant en el sentit més directe i ple de la frase. “Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Són dues les propostes que ens suggereix la litúrgia, encara que acostumem a fer només la primera formula.

                                               Misteri: Sacrosant misteri diu la Constitució sobre la litúrgia en el capítol II que comenta així: “El nostre Salvador, a l’últim sopar va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de vida eterna”. “L’Església intenta amb cura sol·lícita que els cristians... participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot, sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació de Crist, en la unitat en Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.


                                               Sagrament: De fet se’n diu Santíssim Sagrament, el més preclar de tots ells. “Tantum ergo Sacramentum” diu sant Tomàs d’Aquino. Tantum és: tan gran! Així defineix el Vaticà II: “Els sagraments s’encaminen a la santificació dels homes; a l’edificació del Cos de Crist, a donar culte a Déu, i, com a signe , també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb paraules i coses; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Donen, certament la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar rectament Déu, i a practicar la caritat”. “Amb raó la litúrgia es considerada com l’exercici del sacerdoci de Crist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se santifica i es causa la santificació  de l’home d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot  el cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdotal i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església. La litúrgia, en efecte, és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força, ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin del sopar de l’Església. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

                                               Centrats, doncs, en la singularitat i preeminència de l’Eucaristia, hauríem de fer un recorregut sobre com vivim l’eucaristia. En Pagola en el seu comentari a la festa del Corpus es mostra molt decebut de com els cristians avui infravaloren i deserten de l’eucaristia. Desafecció que jo en part ho atribueixo a la manca de preparació litúrgica que hem tingut la major part dels que participem en les Misses dominicals. L’obligaorietat ens ha portat a la deserció. Certament que la pedagogia de l’obligació, i en aspectes tan profunds com és la participació en el sagrament i misteri de l’Eucaristia, no és la més eficaç; més, cal dir que ens ha immunitzat... Abans podíem suplir amb devocions afegides o en pregàries personals, avui això porta a la desertització. Cal una reconversió integral a la litúrgia, “cal que els pastors d’ànimes persegueixin amb constància i paciència la instrucció litúrgica i la participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de vida i grau de cultura religiosa, complint així una de les obligacions principals del fidel administrador dels misteris de Déu; i en aquest punt guiïn el seu ramat no solament amb la paraula, sinó també amb l’exemple” diu el Vaticà II.
Estem en el gran “empantanegament” de la formació permanent o de la catequesi d’adults. No s’ha ponderat prou la necessitat, àdhuc la urgència d’aquesta formació fonamental perquè ateny al cor de l’espiritualitat avui dels creients, i dic creients, perquè la fe s’ha de conrear i il·lustrar com a signe de maduresa cristiana. Si avui no serem cristians sense ser experimentadors (místics) de Déu, cal que oferim mitjans de formació i la plena disponibilitat per part dels creients. Hem d’insistir que la manca en l’essencial degrada la sensibilitat en el dia a dia. Lloar Déu pertany al primer manament de la llei de Déu: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces”. Posaràs Déu per damunt de tot i el lloaràs, el beneiràs, l’adoraràs, el glorificaràs i li donaràs gràcies per la seva immensa glòria, per Ell mateix i no pel “profit” que en trauràs... “La Santa Mare Església vol procurar amb constància una renovació general de la litúrgia, perquè el poble cristià n’obtingui amb més seguretat abundància de gràcies. En aquesta renovació, cal ordenar textos i ritus de manera que manifestin, amb més claredat, les coses santes que signifiquen, i el poble cristià les pugui captar més fàcilment, en tant que és possible, i participar-hi amb una celebració plena, activa i comunitària”.

                                               No fa pas gaire que es va celebrar el centenari del primer Congrés de Litúrgia a Montserrat. Mirant el passat, sense estar cofois del què hem avançat, sobretot després de les orientacions conciliars de les que hem fet lleva en aquest escrit, es constata un progrés en participació i en entendre millor la Paraula de Déu, però no estem satisfets ni de bon tros. Falta una comprensió i vivència que fonamenti en la litúrgia “la font de la vida espiritual”, com demanaven els nostres bisbes en un document homònim de resultes de la celebració del III Congrés Litúrgic.

                                               La Litúrgia hauria de concentrar les forces i els esforços a fi d’entrar en el nucli bàsic, que suposa un doble aprofundiment en espiritualitat bíblica i en l’esperit de la litúrgia, que vol dir tot el que té de misteri contemplat, viscut i compartit. Aquí estem al meu parer en l’assignatura pendent, precisament en allò que dóna profunditat en la vivència a partir de la fe en l’immersió en el misteri i en el sagrament. La litúrgia només es pot viure a partir d’una expressió de fe oberta a l’acció i a les mocions de l’Esperit. Hi ha qui diu (Chauvet: a Doc. D’Església n. 991) que hem de reprendre l’alè perdut i les expectatives que van sorgir immediatament a la posta en marxa de les directrius conciliars.  “Queda en peu la pregunta: Com crear les condicions d’una recepció del Concili que estigui a l’alçada de la “novetat” volguda pels Pares conciliars? Redescobrir-la és tornar-hi per visitar-la de nou”. Ell mateix dóna una resposta centrada en l’imperatiu de redescobrir la font, la font conciliar, posant de relleu de moment aquests quatre punts majors: La litúrgia, l’obra de Crist. L’obra de l’Església (sempre fet comunitari). Actualitzar el misteri pasqual (memòria actualitzada). La intel·ligència espiritual dels sagraments (la Paraula sempre n’és vehicle i motivació, l’anima que ens porta a participar directament de Crist (sacerdot únic, altar i víctima).

                                               Totes aquestes reflexions me les feia tot concelebrant en una primera Comunió d’uns nens i nenes, que al dia següent estaran molts d’ells desemparats per manca d’un context de fe. Sense una Església domèstica que faci créixer aquestes experiències limitades als seus pocs anys i a la grandesa del que viuen... Tots els sagraments d’iniciació (iniciàtics, millor dit) tenen uns padrins per suplir deficiències en la maduració progressiva de la fe i del seguici -amistat- de Jesús: bateig, confirmació, excepte la iniciació sagramental a l’Eucaristia. Pobres infants, tants d’ells!  Per plorar...

            Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, Corpus, 7 de juny de 2015  Sabadell