ELS SILENCIS
DE DÉU
Al
llarg de la història de les relacions de la humanitat amb Déu hi ha moments
siguin físics, morals, de pretesa incomprensió de l’acció desitjada i no
aconseguida de Déu en els nostres afers o en esdeveniments excepcionals: terratrèmols,
desencadenament de les forces de la natura, o d’accions humanes considerades
absurdes en què ens surt espontani des d’allò que en diríem l’home vell,
primari, la lacerant pregunta: I Déu on
era en aquests moments?
L’home
pot fer –i per desgràcia fa- el deshonor, la deslegitimació del seu sadisme a
tantes cantonades de la història: Sempre hi haurà un Haití, un Nepal, una
Armènia, un EI, un Holocaust, tot un seguit de guerres de les que el món d’avui
en va ple... que ens susciten els nostres blasmes, els nostres horrors; i que
enforteixen els nostres silencis culpabilitzadors, veient la irresponsabilitat
dels que haurien de fer de la solidaritat el seu honor de gestors de la
sostenibilitat de la natura i de la humanitat global, més enllà de les
fronteres i diversitat de civilitzacions. Mentre hi hagi humans, el risc de
deshumanització serà més que un risc, un fet permanent i dolorós.
El
silenci dels homes és més punyent que
el suposat “silenci de Déu”. És el mal
que hi ha, sembla que consubstancial, en un món ofegat pels individualismes
egòlatres, per les creixents desigualtats econòmiques i socials que
repercuteixen en la mísera qualitat de vida -o millor supervivència- de molts
dels nostres coetanis, potser veïns de la nostra escala...
És més fàcil,
però fàcilment hipòcrita dir que Déu s’ha “adormit”, que s’ha desentès dels
nostres problemes, dic “nostres”, perquè nosaltres mateixos els hem creat
tantes vegades -més fàcil dic- que apuntar i assenyalar amb el dit acusador al
mal immediat que veiem i alguns pateixen en present. El mal sempre és concret,
tant si és proper com si és llunyà...
Del
fet incontestable del mal faríem
millor de parlar-ne en plural i en
majúscula, com ens explica en Miquel Estradé en el seu llibre “El mal: problema
i misteri”. Això requereix un estudi llarg i profund, de que no és ara el cas*,
sinó dels mals en singular i minúscula que són els que ens entrebanquen en
l’immediat, la llista dels quals seria molt llarga a més d’inconeguda, perquè sovint
els mals de cada dia volen un tractament de privacitat i això precisament els
fa més dolorosos pels qui els pateixen: desnonaments, menjadors socials, banc
d’aliments, desnutricions, la minvada cistella de la compra, el no poder pagar
llum i aigua, el no saber com arribar a finals de mes... aquestes són les
petites-grans tempestes en els llacs en què sotsobrem en el dia a dia. La
solidaritat en el concret, aquí hi rau el problema del mal, que ens és veí,
fosc, i de mal comportar... La pobresa put per més que ens ho neguem a
nosaltres mateixos i que l’esquivem!
Els
grans problemes són “els grans (!)” els qui els han de resoldre amb paràmetres
de practicitat i de bé comú. No són de
si problemes de moralitat casolana directament, sinó de justícia, moltes
vegades estructurals. No volem una adequada secularització? Donem, doncs, a
l’home el que és de l’home i deixem a Déu que hi faci més que nosaltres, en
allò que li pertoca. Ell actua a través de la caritat dels qui creuen en Ell, i
d’Ell prenen responsabilitat i exemple. Un Déu tan amant de les llibertats com
per sentir-s’hi lligat, bo i esperant una resposta dels que en Ell creuen,
esperen i Estimen. Això ens dóna una visió més encarnada de l’acció de Déu en
els afers humans que són seus –vull dir nostres- per voluntat i per dedicació
interposada. Subrogada.
Posem
per cas, darrere de cada emigrant hi ha el problema del mal, tant de bo també
hi sabéssim trobar el misteri del bé!: No veure-ho, suposa un anestèsiament del
cor, fet d’altra banda per a la bondat; així ho dicta l’humanitarisme i la
fraternitat global. El lema de la revolució francesa ateny no sols els
francesos sinó tota persona humana digna de respecte, honor i promoció.
Perquè
cridem auxili quan el vent i l’aigua furients ens encalcen i ens posen en
situació de supervivència? Recordem que sempre hi ha una tempesta localitzada a
prop nostre i d’aquesta no em parlem, perquè la pedregada no ens afecta al
nostre hortet. “Per ventura sóc jo el guardià del meu germà?” Fou
l’excusa de Caín. Això ressona estrident des del principi de la humanitat. El “caïnisme”
es perpetua de generació en degeneració (!).
Posem
ara en escena la segona part de l’evangeli. Els deixebles fan temorosos de ser
engolits en la mar embravida: “Mestre, ¿no veieu que ens enfonsem? La resposta
ve de seguida. Aplaca els elements desencadenats, però els fa, ja en la
placidesa després de calmar les aigües i el vent: “Perquè sou tan porucs?”
“Encara no teniu fe?” Por i el seu antídot: la fe. Aquesta és la
pregunta que ens fa Déu en les desfetes d’aquest “nostre” món, on hi ha de quan
en quan petites tempestes que nosaltres consideren que són insalvables... La fe
dóna una actitud que va més enllà de la por, del dubte, de veure’ns amb el sòl
que se’ns mou... sota els peus. Fe és confiança.
Aquesta
pregunta és essencial en tots els evangelis que busquen precisament
l’aprofundiment de la fe (la confiança) en
la política-acció-capacitat de lluita que se’ns ofereix, sentint la presència
pacificadora i ardorosa de saber que amb Ell tenim pau i treva per refer-nos de
qualsevol malvestat. Ja ho dèiem diumenge passat: “Ja que sense Vós no pot res
la nostra feblesa, auxilieu-nos sempre amb la vostra gràcia”. I avui hi
retornem amb unes altres expressions: “No deixeu mai de la vostra mà aquells en
qui ha arrelat (!) sòlidament el vostre amor”. O bé en línia de l’inici de la
segona lectura: “L’amor que el Crist ens té ens obliga” (en el sentit de sana
correspondència) “Aquells que viuen en
Crist són una creació nova; tot el que era antic (la por) ha passat, ha
començat un món nou”, el dels fidels, confiats, dels sabedors que Déu ho
recolza amorosament des de dins. Ai, com sempre, els salms: “Escolta el meu
prec, Déu meu; quan et suplico no t’amaguis. Escolta atentament i respon-me”.
Convicció:
el BÉ a la fi senyoreja sobre el mal; el bé que ens tenen i que fem sobrepassa
el mal que “fem i dolem”.
Només
com a complementació: podríem llegir i aplicar-nos-ho en mesura personal tot el
que el papa Francesc ens ha escrit a “la joia de l’evangeli” sota aquest
epígrafe: Alguns desafiaments del món actual on al mal que hi veu hi
contraposa el bé dels qui donen sentit cristià i evangèlic a la seva vida. No
us ho perdeu. És reconfortant. Francesc té un tarannà optimista, bo que i
realista. Números del 52 al 67. Un bon exercici de consciència. Si teniu més
temps i desfici arribeu-vos des del 68 fins al n. 109 que diu així: “Els
desafiaments hi són per a superar-los. Siguem realistes, però sense perdre la
joia, l’audàcia i la donació esperançada. No
ens deixem robar la força missionera”
En
síntesi: Fes el bé que puguis, com pugis i quan puguis. I la resta deixa-ho per als altres. Això sí, no
t’oblidis del consell paulí: “El generós té una collita generosa. Que cadascú
doni allò que el cor li diu, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima
els qui donen amb alegria... Així fareu que molts donin gràcies a Déu pels dons
que rebran a través vostre”.
* Tinc un resum del llibre que
puc lliurar-vos-el a petició personal. Seria bo de conèixer-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada