dissabte, 30 de gener del 2016

Homilia del diumenge 31/01/2016 del P. Josep Mª Balcells

                                               QUIN  ÉS  EL  TEU  CARISMA?

                                               Us sona això del carisma? Prenc del Decret sobre l’apostolat dels laics del Concili Vaticà II: “La vocació cristiana implica com a tal la vocació a l’apostolat... Els laics tenen el dret i el deure de fer apostolat, a causa de la seva unió amb Crist, el Cap. Efectivament, el seu Baptisme els ha empeltat en el Cos Místic de Crist, i la seva confirmació els ha afermat amb la força de l’Esperit Sant: per això esdevenen qualificats per a l’apostolat, pel mateix Senyor... Aquest apostolat és viscut en la fe, l’esperança i la caritat que l’Esperit Sant vessa en el cor de tot membre de l’Església... Per exercir aquest apostolat, l’Esperit Sant, que santifica el Poble de Déu mitjançant el ministeri dels sagraments, dóna també als fidels dons particulars distribuint-los a cadascú, un per un, per tal que tots, “segons la gràcia rebuda”, distribuint-la els uns als altres esdevinguin “Bons administradors” d’una múltiple gràcia de Déu, per a construir en la caritat tot el Cos sencer. Pel fet d’haver rebut un d’aquests “carismes”, ni que fos el més humil, se’n deriva per a cadascun del fidels el dret i el deure d’exercir-lo, al si de l’Església i del món, per bé dels homes i l’edificació de l’Església, en la llibertat de l’Esperit “que bufa allà on vol”, i en comunió constant amb tots els germans en Crist... Essent Crist la font i l’origen de tot apostolat de l’Església, per haver estat enviat pel Pare, és evident que la fecunditat de l’apostolat  dels laics depèn de la seva unió vital amb Crist, segons la paraula del Senyor: “Qui resta en Mi, i Jo en ell, aquest donarà molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res”. Exerceixen concretament el seu apostolat, lliurant-se a l’evangelització i santificació dels homes; semblantment quan s’esforcen a penetrar d’esperit evangèlic l’ordre temporal i malden pel seu progrés, fins al punt que la seva activitat, en aquest camp, és clarament un testimoni de Crist i coopera en la salvació de l’home. Com que allò que especifica la condició de laics és aquesta existència que menen enmig del món i de les tasques temporals, són cridats per Déu a acomplir el seu apostolat en el món, a la manera de llevat, gràcies al vigor de la seva vida cristiana”. La vida espiritual pròpia del laic té uns trets especials segons la vida de cadascun d’ells, com són la vida conjugal i familiar, el celibat i la viudetat, i també l’estat de salut i les tasques professionals i socials. Cal desenvolupar sempre les qualitats i dons rebuts, especialment els que s’emmotllen a les pròpies condicions de vida, i emprar els dons personals rebuts de l’Esperit Sant”. (Fins aquí: Paraula del Concili).

                                               Avui recomponem les tres lectures segones dels tres diumenges darrers com una unitat, que no vam tocar al  seu moment, esperant de fer-ho avui. Pertanyen totes, de seguit, de la Primera Carta de Pau als Corintis. Les trobareu al capítol 12 des del 4 verset fins al 13, 13. S’hi dibuixa l’acció de l’Esperit Sant en tots i cadascun de nosaltres d’una manera personalitzada que sintetitza la proclamació del Credo (curt) sobre l’Esperit Sant que engloba, formant un tot, tota l’acció evangèlica fins a l’Amén. Aquí queda ben patent que l’Esperit Sant és l’anima “animadora” de tots i cadascun dels membres del Cos Místic de Crist, essent-ne Ell el Cap i el qui recapitula tot el visible com l’invisible en la seva persona. “Ell és el Cep i nosaltres les sarments”. Tot està en la fluïdesa de la saba que vivifica tots els membres de l’Església. Diu Pau que en Ell i en nosaltres hi ha les manifestacions de la seva acció gratuïta: cadascú rep dons particulars, que són serveis, que són miracles i que tots han d’actuar “en bé de tothom”. L’Esperit que actua és un, però hi ha diversificació de dons i de carismes. Pluralitat i diversitat en la unitat que relliga l’Esperit únic. Tothom té el seu carisma que podem definir com un do específic i personal com una mena de vocació o crida a posar-la al servei de l’Església i del món, molt concreta i amb aplicacions que les veuràs com a pròpies, el que no vol dir que siguin exclusives. Et pren tot l’alè vital enfocat a un servei que tu no vols ni pots deixar de sentir-ho i d’exercir-lo ara i en continuïtat. Gratuït en rebre’l i gratuït en donar-lo. Raó, goig i responsabilitat. “I que no deixaré per res del món”, que deia de sí, Calassanç, cridat a servir els infants i adolescents, educant-los i evangelitzant-los; i es posà ell tot sol en un principi, perquè sentia aquest servei com a vocació i crida personals. Després vindria la conformació institucional del mateix carisma.  Mira en el teu passat i si hi veus una continuïtat en sentir-te ple en algun aspecte que poses al servei de qui sigui, és molt possible que ja s’hagi anant formulant el que et serà goig i compromís ara i en endavant... S’està configurant el teu carisma! A vegades un ho percep donant un repàs a la seva vida...

                                               El diumenge passat ens manifestava que el Crist és com el cos humà. Tots els membres formen un tot. Tots són interdependents i solidaris. Ens ajudem contínuament els uns als altres, encara que no en siguem conscients. No hi ha qui val més, ni qui val menys. Tots cooperem al benestar del cos, i en conseqüència, de l’ànima. Això ben vàlid en el cos físic és comparable tan o més en el que en diem el Cos Místic. Ja ho solc dir que és més potent el que en nosaltres és invisible que allò que és visible. Crist n’és el CAP del qual deriva tot (“sense mi no podeu res”), i tots nosaltres som el Cos Místic, la nervatura que fa que siguem uns i harmònics. Som un “sistema” tan complex i ric que mai no en serem prou conscients ni agraïts. Tot, tot, sense excloure res: ¡què sabem dels misteris i de les ignoràncies de l’entramat del cos, menys encara de l’esperit, de l’alè vital, de la profunditat del ser humà: meravella, estupefacció
L’Amor tot ho mou, ho remou, ho commou, ho rega i n’és l’increment i el fa créixer, florir i fructificar. L’Amor és –com deia Teresa de Lisieux, el cor del Cos Místic que ella volia ser. El Cor és com l’Esperit Sant que tot ho plenifica i ho ungeix i perfuma. L’amor és el substracte, l’humus de tota vida cristiana. És saba, és sang, és nervi, és alè.

                                               Avui amb l’Himne de la Caritat que és el Carisma fundacional de tots els carismes, encetem la Pàgina Central del misteri cristològic (Crist), pneumàtic (Esperit Sant), eclesial (Mare i Mestra) i també humà (Obert a tothom, present, passat i futur: les llavors del Regne disseminades arreu, tots fills de Déu). L’amor és Déu i a Déu s’encamina, i en Déu té la seva plenitud. La participació en l’amor no deixa de ser afortunadament iniciativa primera del Déu Creador (Pare), Redemptor (Jesucrist) i Santificador (Esperit Sant). És el tot o res. En sentit direccional perquè és molt difícil mantenir-nos en l’amor. Sort que el “desig d’amor” ja és amor incipient. I Déu ja el dóna per bo d’entrada. Si jo fes l’impossible, si donés tot el que tinc i no tingués caritat o amor, res no hauria donat; si donés la ciència que no tinc o que pogués aconseguir, si en mi hi manca la caritat, seria un bluf, una burla. Si... si... em donés tot jo i no tingués caritat o amor, de res em serviria. “La caritat no caducarà MAI!

                                               Ara seria el moment de desgranar una a una les característiques de les facetes polièdriques de l’amor. No ho farem, per deixar-ho com a deures permanents de les Humanitats Divinitzades. Convé mirar-nos al mirall dels nostres amors petitons i prendre en consideració diària una per una les connotacions de l’AMOR. Això ens portaria amb el vent de l’esperit a confrontar-nos amb l’ideal del viure de Crist i nostre, de cristians. Posar-ne un avui, i demà el següent, a la porta de la nevera o en un lloc de pas per a recordar-nos-ho. Tantes voltes com en siguin necessàries (i seran moltes). Tot pren inici com ens digué Benet XVI en l’encíclica Deus Caritas est. Que comença així: “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu en ell”. Aquí se’ns ofereix una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida”. El desig del papa Benet és “suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”. Segueix: “L’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres”. “L’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. L’amor sempre s’ha d’estar purificant per no perdre dimensió altruista. L’amor apassionat per l’home és també un amor que perdona. Déu estima tant l’home que, fet home ell mateix, l’acompanya fins a la mort i, d’aquesta manera, reconcilia la justícia i l’amor. Amor a Déu i amor al proïsme es fonen entre si: en el més humil trobem Jesús i, en Jesús, trobem Déu. L’amor del proïsme és un camí per trobar també Déu, i que tancar els ulls davant del proïsme ens converteix també en cecs davant Déu. L’amor creix a través de l’amor. L’amor és “diví” perquè prové de Déu, ens uneix a Ell i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres que supera les nostres divisions i ens converteix en una sola cosa, fins que al final Déu sigui “tot per a tots”. Recorda: tothom té el seu carisma propi. Saps quin és actualment el teu? Discerneix, busca, truca, demana. No et complicarà la vida, tot a l’inrevés te la unificarà i el goig de fons no et deixarà mai. Et sentiràs cridat per l’Esperit a fer el que Ell et donarà a conèixer i serà en tu, acompanyant-te i fent-te feliç en el petit o més gran servei, en bé de l’Església i en el món concret on faràs obra de Déu. Benaurat, benaurat tu i els altres!


                        Diumenge IV de durant l’any, 31 de gener del 2016.  Sabadell

dissabte, 23 de gener del 2016

Homilia del diumenge 24/01/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  ZERO  I  L’INFINIT

                                               Aquests primers diumenges “ordinaris” ens presenten també les primeres sortides “missioneres” de Jesús, anunciant el Regne. Des del Baptisme de Jesús, diumenge primer d’aquest nou cicle litúrgic, model i paradigma dels nostres propis batejos, que com el de Jesús ho foren “en poder, foc i Esperit Sant” –no ho perdem mai de vista i d’identificacions que ens porten -ens haurien de portar- a les sorpreses de Déu en el nostre viure amb ulls de fe! No ens bategem de pròpia iniciativa, som batejats, no pel voler de les tradicions de la família, no pel voler dels pares o per alguna “padrina” de casa, en tots els sentits de la paraula: padrina de baptisme, les nostres àvies, besàvies o super-àvies, que a la nostra terra prenen aquest nom de forma genèrica. Que no ens les prenguin les àvies, plenes de saviesa de l’antigor!; per elles “reflotem” valors ancestrals que no devem oblidar, i en això són més modernes, tenen més futur que alguna generació última que ha descobert, així potser s’ho pensen elles, la sopa d’all...

                                               Reprenem l’alè: Baptisme de Jesús, les bodes de Canà; avui, presentació oficial, pública de Jesús als seus paisans. La cosa va anar així. Un dissabte qualsevol a la sinagoga s’ha reunit el poble nadiu que ha vist créixer Jesús: nen, adolescent, jove i madur. Sabem ben poc més d’ell, en aquestes etapes de la seva vida. Els evangelis no són memòries ni són apunts biogràfics en el sentit històric rigorós (!?). Se sap que els dits de la infantesa foren afegits posteriorment a la redacció de tot l’altre, conservat. S’hi narren fets singulars, però poca cosa més. Jesús adult ja el tenim amb fama i ben cofois els del seu poble, “i tothom el lloava”. Va anar en dissabte a la sinagoga. En fi, hi havia molta expectació. S’aixecà i es presentà com era costum a llegir la sagrada Escriptura. Va escollir un passatge d’Isaïes, el gran profeta, que predeia la vinguda del Messies, d’una manera molt personalitzada, en singular: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als  cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. És tota una proclama de bona teologia d’alliberament. I què bé que sona a oïdes d’ara! Tant més als seus coetanis. Cada verb tenia una significació social i no diguem religiosa que els era fàcil de explanar-ho. D’haver-ho fet Jesús hagués sortit “en volandes” portat per  la gent entusiasmada, per a proclamar-lo rei, com ho intentaran de fer-ho més endavant... Però... Una volta llegit, s’asseu (quan Jesús s’asseu ho fa com a Rabbí, mestre de la Llei). Més expectació. Tots tenien els ulls posats en Jesús. Quina solemnitat dintre de la senzillesa! Ell començà (aquest verb dóna un plus d’expectació), dient-los: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. La tràgica resposta del poble aplegat a la sinagoga que ja la sabem, ja la comentarem diumenge vinent. Avui, ens quedem en la part noble de la manifestació, és a dir, la revelació màxima feta per Jesús. És el Messies, l’esperat de segles, l’ànima d’aquell poble fonamentat en l’esperança. No fem com faran ells...! Hi cerquen miracles per no ser menys que els de Cafarnaum... Aquí se’ns dóna, sense aquell rerefons de glòria multicolor de la Transfiguració, la identitat divino-humana de Jesús. Només hi falten les paraules del Pare d’aquell altre moment, solemnials, plenes d’unció paternal: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat en predilecció, en qui m’he complagut”. Fem-hi una parada obligada. Silenci, una punta de contemplació.  Descabdellem cada verb i cada substantiu del gran Isaïes. Ho deixo a la vostra lectura divina. Avui ens ho diu a nosaltres, deixebles, seguidors, estimats i estimadors... Respon a la nostra pregunta: I Tu, “qui ets?” Transformem la nostra Eucaristia dominical en els moments de plena intuïció de qui és Jesucrist per a nosaltres –singularitzem, per favor; no ens perdem aquesta reactualització d’aquest passatge-. Potser ens hi espera una Trobada personal amb Jesús, on la identitat es mescla amb la seva missió. No es manifesta allí per presentar-se ell; és una des-velació íntima  nostra. Ens n’adonem! Fem d’aquest moment “un abans i un després”. La litúrgia no és una reiteració, és una reviviscència, és un Encontre. O ara, o vés a saber quan hi tornarà a haver una nova oportunitat! Tinguem els sentits i els sentiments del cor ben a punt. Segur que Jesús ens vol dir unes paraules al cor, mai sentides. Disposem-nos-hi. Em ve al pensament passatges del Càntic dels Càntics o de Joan de la Creu... Us és fàcil tenir-los a mà? Feu-hi una petita i densa immersió. Això serà un Nou Baptisme en l’Esperit, segur segur...; ungits per l’Esperit; sí, ¡tu i jo, i tots nosaltres!. ¿És que no som capaços de romandre uns moments de glòria de Jesús i nostra, ungits amb el perfum de l’evangeli? Quina pobresa més pobra que tenim en l’experiència del transcendent! No ho dic per a ningú, sinó per a mi! Almenys jo me n’adono, que no és pas poc...

                                               Em revenen com rebrollen les fonts d’una primavera de les antigues, en que cada estació climàtica venia a compàs regular. Els ametllers florien a la primavera i les mimoses no s’avançaven al dia universal de la dona, 8 de març. ¿Què em revé? Ja sé que no us n’estranyareu. Em venen títols de lectures més o menys recents. I se m’encén la dèria d’invitar-vos a deixar-vos prendre per la “Follia de Llegir”, ¡benaurats vosaltres!, si sabeu remoure la inhabitud d’escollir uns moments diaris, de silencis, de sentir allò que algú va sentir, com dit a ell mateix: “tolle, legge”, “pren i llegeix”. És una veu que no hauríem de desobeir. Tanca els ulls uns moments no breus, fes atenció plena al teu interior i torna’ls a obrir, i a poc a poc acarona les pàgines, línea a línea. Que et revinguin els gustos dels qui han encertat i comencen a gaudir els sentits més nobles i profunds del viure. Mira, admira, paladeja gustos sempre nous...  Posa reflexió, pensar, poesia, més alta volada en el teu compartir companyies sobre paper. Té això un gran misteri. No corris, torna endarrere, no perquè no ho hagis entès, sinó per agrair a qui t’escriu pensant-te com a lector, dilecte i entranyable. Llegir és viure i conviure, és dialogar, és dubtar, és reafirmar-te, quan t’ha “pres” un pensament profund que demana segones lectures o terceres, o més i tot. Compaginant (noble paraula!) les precioses lectures de la litúrgia d’avui em venen al cor aquests llibres: “Fit a fit amb Jesús” (Velasco, Aleixandre, Pagola), “Tornar a Jesús” subtítol: Vers la renovació de les parròquies i comunitats. (Pagola) i l’última troballa feta aquesta mateixa setmana, ¡novetat de les bones! Ha aparegut com si l’hagués somiat! Qui diu que no hi ha miracles? Allò que alguns en diuen atzar, xamba, coincidències, només... Allà ells, jo tinc els meus modestos però preciosos miracles, quan tinc els ulls d’infant o d’un Montaigne en petitíssim. “Me paga ya la vida”: “Por sumar, por avanzar, me paga ya la vida ” (Cançó d’Humet). El llibre perla, el cito ara mateix: “MIRALL DE VIDA. Una lectura quotidiana de l’Evangeli. És de l’escriptor descobert ja als seus articles sucosos a La Vanguardia. Del portuguès Gabriel Magalhâes. Quinto! Quina coincidència-miracle i com van de bracet amb la campanya “Paraula i Vida” 2016, que us he recomanat a sacietat i que difondre’ls per a mi és la meva modesta manera de contribuir a la crida de Francesc de “sortir, sortir” a posar una petita llavor d’evangelització. Voleu més evangelització que difondre la Paraula de Déu, llegint-la dia a dia els trossets que ens invita a llegir-entendre-rellegir-lo-pregar-lo-posar-lo en pràctica. El papa també ha fet darrerament una gran carambola recomanant a tothom que llegeixin cada dia l’evangeli que, a més n’ofereix la seva personal homilia en la missa de la capella de santa Marta que celebra al matí. Se’n fan ressò molts webs, portals o com se’n diguin. L’obra de Magalhâes és l’últim num. 83 de la col·lecció Crist i Cultura de la Fundació Joan Maragall. Obriu la seva web i la podreu llegir directament a internet. S’acaba de publicar!

                                               Ah sí, us transcric un passatge de Doroteu de Gaza, segle VI.  Ell fa la comparació entre l’amor a Déu i als germans. Jo ho aplico a Jesús, Principi i Fi, Alfa i Omega, Avui i per Sempre. Perdoneu que jo ho apliqui al fet de llegir paraula de Déu. He signat aquestes paraules amb “el zero i l’infinit” una lectura de fa una quarantena d’anys, de la qual només m’ha quedat un fondal remot, més enllà del títol que ara ho aplico permissivament -espero jo- a aquesta visió d’aquest Pare Antic. Som-hi: “Parla d’un cercle que representa el món i al seu centre hi ha Déu (digues-li Jesús). Els radis són els diferents camins i formes de viure o d’atènyer l’infinit per part dels homes (per a mi ocasionalment els lectors, lectors dignes d’aquest nom). Quan aquests avancen vers el centre per apropar-se més a Déu, també es van apropant més els uns als altres. Fes-te amics dels llibres i dels seus autors! Com més ho facis més a prop estaràs d’ells i de Jesús, si llegeixes novetats selectes d’espiritualitat. Ens hem de peixar amb aliments substanciosos, si som una mica més avantatjats en la fe, com diu Pau. Que no som infants de Primeres Comunions! Els ralls del cercle ens atansen tant a Jesús com més entrem en profunditat a l’Alfa i Omega de la nostra vida i també de retop als nostres “proïsmes”. La lectura de l’evangeli ens fa caminar conjuntament vers Déu i els germans. Tot el que ens fa més humans, a la curta o la llarga, ens fa més divins. Bona lectura i millor profit, companys lectors/ lletraferits!  Llegir Jesús! A les persones se les llegeix, o no?


                        Diumenge III de durant l’any, 24 de gener del 2016.  Sabadell

divendres, 15 de gener del 2016

Homilia del diumenge 17/01/2016 del P. Josep Mª Balcells

“ELOGI  DE  LA  QUOTIDIANITAT”

                                               Aquest és el títol d’un capítol d’un llibre de Josep M. Esquirol, que porta com a significatiu subtítol: “Que n’és, de senzilla, la vida”. Passades Festes, tornem a la quotidianitat. Litúrgicament, d’aquest temps intermedi entre el cicles de Nadal i el de Pasqua, en diem temps “ordinari”. Mireu bé, el fil biogràfic de cadascú de nosaltres es fa–¡i és gràcia i, a més, tan agradós, a fi de comptes!- dins de les coses i fets ordinaris, dit altrament, en la quotidianitat, en el tram tram del dia a dia, per moltes raons plenes d’obvietat. Hi ha un rellotge vital fet i pastat en l’ordre tranquil, és a dir de la pau, segons Agustí, encara que ell inverteix els termes per definir la pau: és la tranquil·litat dins d’un ordre. No podem caure en el miratge de cercar-la, aquesta, en la notorietat, en el selfi o en el etc, etc... Avui la gent està massa pendent de l’actualitat pel que suposa de novetat fugissera, de l’insòlit. No hi ha, de tota manera, cosa millor que saber a cada moment què he de fer i, si li puc donar l’elixir de les ganes fer-ho ben fet, amb gràcia i com un servei, ja tinc guanyat el “bon dia”, o “dia bo”, com vulgueu dir-ne. Afortunadament ens movem en termes de senzillesa. L’autor referit porta un fragment d’una poesia de Rilke que no puc deixar de citar-la: “Mostra-li el senzill que configurat de generació en generació, viu com a cosa nostra, ran de la mà, en la mirada. Digues-li les “coses”. Es quedarà parat...” Segueix l’autor del llibre, de qui prenem la cita: “Evitem cercar sempre l’extraordinari, ans admirem-nos del senzill i aprenem a preuar-lo perquè, segons com es miri, és el més sublim de tot. Heus aquí una bona lliçó, La tenim molt a l’abast de la mà i, potser per això, és de les més difícils. Apropiar-se (no pas en el sentit de la possessió) de la quotidianitat i de la senzillesa de la vida d’alguna manera “ens salva”. Amb això ja estaria tot dit”.

                                               ¿A què ve tot aquest enfilall d’obvietats, tan fàcils de dir que no de fer? Ara ho veureu de seguida. Passem ja directament a l’evangeli de les bodes de Canà, bodes que s’allargaven dies i dies, segons les tradicions jueves. Invitem-nos-hi i posem-nos discretament a les taules més fora mà i, atents, escoltem i veiem què és el que passa. Maria, per parenta, hi ha estat convidada i també hi compareixen Jesús i els primers deixebles. Qui ho narra és Joan, traspassat a la “colla” inicial de Jesús, de deixeble que fou del Baptista. Recordem que des de la mort de Jesús per recomanació final, podríem dir testamentària, posa la seva Mare, Maria, a cura de qui des d’aleshores la tindrà com a pròpia i -diu Joan-  que després “se l’emportà a casa seva”. Maria li hauria parlat, d’entre d’altres, d’aquest episodi que de primer moment sobte per la conversa que tenen tots dos; ella com a bona mestressa de casa nota que ja comença a escassejar el vi, i per tant perilla el final de la festa. Jesús dóna com a excusa de no actuar-hi que encara no ha arribat la seva “Hora”. Tot i així, Maria diu als criats: “Feu el que Ell us digui”. Ella coneix el seu fill i li té una fe esperançada més enllà de la normalitat... ¿Es pot dir que força el miracle?

                                               Jesús no fa miracles només pensant en ell, sinó sempre al servei dels altres. És el seu tarannà. L’operació es posa en marxa. No es podia aigualir la festa! Feta l’operació, amb un rere fons de desfer-se dels lligams del ritualisme... El cap de servei lloa els esposos, tots dos ignars, del què ha passat. No s’hi afegeix res directament relacionat amb les noces. Joan hi fa el comentari usual que en els altres episodis o signes que en diu ell: “Així manifestà (revelació d’alta tensió experiencial) la seva glòria i els seus deixebles cregueren en Ell”. Que és la finalitat, segons Joan, de tots els senyals (miracles) que anirà fent Jesús al llarg de la seva missió. Diu al seu evangeli tot peculiar, diferent dels sinòptics: “Jesús va fer altres senyals prodigiosos que no es troben en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. Ha de ser molt important aquest  passatge per incloure’l entre els escollits, pocs, però significatius en el seu evangeli. És el primer de tots ells. Joan ja va experimentar la primera crida!

                                               Aquesta escena dóna peu a moltes reflexions:

  • No s’explica com explana el diàleg entre Jesús i la seva Mare. Estem confosos!
  • Jesús es mou fent un miracle de caire domèstic, de baixa tensió.
  • La meravella es descriu amb termes de cosa quotidiana. El meravellós en la discreció, que ni tan sols mereix cap comentari fora del que fa cap de servei.
  • L’hora, terme freqüent en Joan,  aquí podria indicar que era possiblement en una altra ocasió que Jesús pensava fer un miracle més en relació amb la seva missió.
  • Maria és mare de les coses domèstiques. No hi ha res on no hi pugui florir un petit miracle. Santa Teresa ho deia així: “También entre pucheros anda Dios”.
  • No hi ha fets ni coses petites. Tot depèn de l’esperit que hi posem.
  • No hi ha temps ordinaris. Tots són susceptibles de cops de gràcia.
  • “Convertir l’aigua en vi” podria ser un lema a l’abast de tothom.
  • En tot pressupost diari hauria de deixar espai per a l’imprevist.
  • Déu és imprevisible i novedós i li agrada fer-nos “bones passades”!
  • Déu i nosaltres juguem a parar i a amagar i a descobrir on Ell s’amaga...
  • Llegeixo en “La Joia de l’Evangeli”: “És la joia que es viu enmig de les coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia” (Sir 14, 11, 14) Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!”. Cita que va precedida d’unes paraules del profeta Sofonies: “Potser –diu Francesc- la invitació més encomanadissa és d’aquest profeta, el qual ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i de joia que vol comunicar al seu poble aquest goig salvífic. M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, per tu està content i crida de goig”.
  • Després de viscudes les Festes te les emportes de camí: ¿són bons records o són regustos llaminers espiritualment que sostenen el teu to vital, espiritual i tot? Parlo del sentit cristià rodó... Jesús punt de referència en el cor.
  • No desitgem més enllà de la normalitat, magnificada pel teu esperit fort i tendre.
  • Siguis creatiu; ho seràs “si estàs per” fer el que fas, per qui ho fas, com ho fas i amb la motivació més fonda: per a què ho fas? Això t’il·luminarà la normalitat.
  • “La vida es bella, ya verás” que cantava X amb un somriure als llavis i als ulls.
  • No deixis que la rutina empobreixi el que fas, posa-hi amor i motivació amb “el per a qui ho fas”. Tot enquadrat domèsticament, amb la casa com a centre vital.
  • Que per a tots els de casa se sentin convidats al “nostre Canà”. “A bodes em convides! Tots a “ser l’alegria de la casa”. Comunió i comunicació, clar!
  • Em deia un company molt estimat: “A cada comunitat hi hauria d’haver un pallasso”. El bon humor és el secret de saber viure i s’encomana: és “viral”..
  • La casa ha de ser bella de bellesa senzilla. Per la bellesa dels qui l’habiten, i per  freqüents tocs de gràcia i novetat. Que tothom s’hi trobi com a casa seva. “Si no vius per a servir, no serveix per a res la teva vida”.  ¿Saps de qui és aquesta frase?  Una persona que té normalment el somriure als llavis i sempre saluda i beneeix. Els gestos són la persona. Omplim de ritus la convivència, tant de bo!
  • No et deixis portar per la rutina que és verí i mata la petita felicitat que hi has de portar i de trobar a la teva “normalitat”.
  • Dolçor i tendresa a casa. No esperis que comencin els altres. Un petó i una bona abraçada fan lluir els ulls de tothom. Són gratuïts però també són deguts.
  • Avançar-se a servir en les coses petites que es fan grans de sobte, oh poder màgic! Tu mateix en quedaràs sorprès i et posarà un bon, un bon regust al cor.
  • Casa, Llar, escalforeta, suavitat; viu i deixa viure. Pensa sempre en plural. Família és nosaltres i vosaltres a la vegada. Acollir i ser-hi acollits: què més vols! Canà és sinònim de boda i és a casa teva. ¿Fins ara no ho has descobert?


            Diumenge II de durant l’any, aquest jubilar, 17 de gener del 2016. Sabadell

diumenge, 10 de gener del 2016

Homilia del diumenge 10/01/2016 del P. Josep Mª Balcells

UN ABANS I UN DESPRÉS DE NADAL

                                               Amb aquest diumenge, que fa de frontissa entre el cicle nadalenc i els anomenats “diumenges de durant l’any”, ens invita a fer una mena de resum o de balanç de com ens han anat les experiències espirituals pròpies d’aquests dies, que suposen un pre-Nadal, és a dir, l’Advent i un post-Nadal que coincideix amb l’inici de la missió de Jesús, predicant el Regne. Després, d’entre les manifestacions (teofanies) de Déu d’aquests dies de Nadal, se’ns n’afegeix una de major, val a dir, la presentació pública de Jesús, ja adult, en ocasió del seu Baptisme, presentació o revelació que fa la mateixa Trinitat, de Jesús com a Messies i Senyor,  revalidant-lo (en persona, vida i missatge) pel Pare i per la vinguda de l’Esperit, ungint-lo de cara a la missió: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Així es posarà en marxa l’evangeli de Marc.

                                               Comencem per l’Advent que és com iniciar un camí de desig, de crida i a reestrenar com una nova novetat (sí, dic bé): la Bona Nova. En Déu sempre hi ha novetat i espai obert per a l’estupor i la meravella. Ho hem dit moltes de vegades que -qui té fe- no comença mai de zero un nou camí, perquè com eterns pelegrins en cerca d’un Déu més gran, d’un Déu experimentat ja altres vegades, la fe ens retorna en una i altra ocasió fins a l’adoració de la persona de Jesús, el qual en la seva humanització ens dóna un més i major aprofundiment de la seva persona i, en conseqüència, també de nosaltres mateixos. Ambdós coneixements són complementaris –són saviesa- i tenen la mateixa arrel. Ho repetiré pel goig que hi trobo, tot subratllant-ho, per així poder veure-ho i viure-ho més i millor. Jesús model acabat d’Home i, d’altra banda, l’home que es troba en profunditat emmirallant-se en Jesús, a qui seguir vol dir configurar-s’hi, prendre’n forma i maneres, dibuixant-ne les actituds més essencials, això, sí, en la mesura humana del possible. El Vaticà II ens diu insistentment: “Jesús és la imatge de Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït la semblança divina. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida”, (vertader Déu i vertader home concret “d’un temps i d’un país” i, definitivament amb la Resurrecció, fet Rei i Senyor universal de tota la humanitat). “Per això mateix la natura humana ha estat elevada a una dignitat sublim”  (tu, ell, jo, nosaltres). “Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes, per tant el misteri de l’home (tu, ell, jo, nosaltres, de tots temps i llocs) no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat... Ell en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, “manifesta” plenament (no de cop, sinó al llarg de moltes experiències, de molts Advents i Nadals viscuts) a l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima, és a  dir “l’ última vocació de l’home (que) és veritablement una sola, és a dir, divina”. I afegirà el Vaticà II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home des que neix és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador” (Constitució conciliar:“Església i Món d’avui”).

                                               Per això, durant l’Advent el profeta Isaïes, com és de veure en la primera lectura d’avui, obre el camí de retorn d’un exili de la Babel de tots els temps, potser més i tot avui, que aquesta es podria condensar en la confusió i el caos en la manera de viure, i que no pocs pretenen prescindir del misteri de Nadal, fent caricatures del tot alienes a l’esperit de llarga tradició cristiana. Sense Nadal no entenem ni a Déu ni a nosaltres mateixos, com ens ha dit el Vaticà II i l’experiència de la vida ens ho confirma.

                                               Segueix Isaïes, que ha sigut el nostre company d’Advent: “Consoleu, consoleu el meu poble, perquè hi ha esperança, perquè s’ha acabat la seva servitud”. És l’hora de l’alliberament. Posem-nos en marxa pel camí que el Senyor ha obert, la via sacra que en diu ell: abaixant muntanyes i turons, alçant les fondalades i llavors apareixerà la glòria del Senyor i tothom veurà que el Senyor ha parlat. Puja pregoner, alça ben fort la veu, digues a les viles de Judà: “Aquí teniu el vostre Déu, no tingueu por! Vetlla com un pastor pel seu ramat”. “Ens ha nascut un fill que ens fa fills de Déu als qui creuen en el seu nom; i vam contemplar la seva glòria, glòria que té del Pare com a Fill únic, ple de gràcia i de veritat”, com hem llegit aquests dies diverses vegades en Joan (Pròleg).

                                               Així es fa, en la crida i realitat vista viscuda per nosaltres, l’acompliment de la profecia d’Isaïes, posant en camí d’anada dels pastors que troben el Nen i la seva Mare com els hi havia dit l’Àngel en anunciar-los-ho i comencen els àngels a escampar pels cels el “Glòria” Diem-lo amb renovada consciència, amb fe.  I s’omplen cel i terra de la “Joia de l’Evangeli”. I Betlem es converteix en el centre del Nadal de tots. Sense l’adoració de Jesús, reconeixent-lo com a Messies i Senyor, no hi ha Nadal. Tots aquests dies hem fet camí d’anada i, acomplert el goig de “veure el Messies” i d’adorar-lo; després emprenem camí de tornada tot lloant el Senyor i escampant arreu el do de tenir-lo infant en els nostres braços com va veure’l Simeó, cridat també ell a fer camí cap al Temple per assaciar el seu desig de veure en vida Déu en l’Infant Jesús. És l’Esperit qui ens encamina cap a Jesús, i després en conseqüència donarem testimoni joiós de que Déu és l’Emmanuel, i que és i serà amb nosaltres (tu, ell, jo, nosaltres) “cada dia fins a la fi del món”.

                                               Tot camí evangèlic té dues fases: anada i retorn. Anada per descobrir que Déu hi és i a tot arreu, i que cal trobar-lo, fer-nos-el propi. Tenir-hi frec, fer-nos-el “domèstic”, de casa; crear-hi lligams, establir-hi ritus de comunió, fent que Ell ompli de sentit el propi viure, i fer-nos-en de retop testimonis, com diu Joan: “Allò que era des del començament, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la Vida, -perquè la vida s’ha manifestat, i l’hem vista i en donem testimoniatge i us anunciem la vida eterna, la que era prop del Pare i se’ns ha aparegut- allò que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. I us escrivim aquestes coses a fi que la nostra joia sigui plena”. Aquest és el camí de tornada de Joan: amor rebut i, en conseqüència, testimoni. Amor d’anada i testimoni de tornada. Tots dos camins en realitat formen un de sol. L’anada és de tornada de tantes coses fútils i el de tornada és d’anada a dir tot el que hem vist. Evangeli i Evangelització.

                                               Donem també veu a Pau en la seva epístola a Titus que ens deia el dia de Nadal: “Germans, quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre, i l’amor que Ell té als homes, no l’han mogut les obres que nosaltres havíem fet, sinó la seva bondat que ens salva amb un bany d’aigua regenerador i amb el poder renovador de l’Esperit Sant que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per Jesucrist, el nostre Salvador. I continua avui a la segona lectura: “S’ha manifestat la gràcia salvadora de Déu a tots els homes i ens instrueix perquè visquem en aquest món amb sobrietat, justícia i pietat. Hi ha una referència explícita al nostre Baptisme: “Ens va salvar per mitjà del bany de regeneració i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna que esperem”. Bon dia, avui, per ser rebatejats en Esperit i en acceptar la missió de fer creïble i ben visible, que com a deixebles hem de seguir el camí d’anada i de tornada que ens ofereix el seguiment de Jesús. I encara una última cosa: la consonància del Nadal amb el posar-nos “en sortida” per testimoniar tot el que hem viscut. Això comporta la urgència de llegir amb gratitud l’exhortació del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli” i de posar-nos en el camí de la nova evangelització. Camí d’anada: entrar més a fons en l’evangeli, és a dir, en Jesús. I camí de tornada: proposar-nos l’anunci de l’Evangeli i fer-ho amb “Joia”. Diu el papa Francesc: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist”. “La joia de l’evangeli que omple la vida dels deixebles és una joia missionera. Aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i està donant fruit. Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. En dos mots. Nadal ben viscut, Nadal amb futur. Nadal no passa mai, si l’hem viscut a peu de misteri de l’Encarnació.


                        Diumenge del Baptisme del Senyor, 10 de gener del 2016.  Sabadell

dissabte, 2 de gener del 2016

Homilia del diumenge 03/01/2016 del P. Josep M. Balcells

SABER ACOLLIR, SENTIR-SE ACOLLITS

                                               Plantar la tenda és una expressió estimada pel poble d’Israel. Precisament es va constituir com a poble en el desert. Allí hi ha les arrels, les referències més estimades per a tots els isrealites. Allí, només recalar en un indret, el que fos, de primer plantaven la Tenda de l’Aplec amb l’Arca de l’Aliança i un xic apartats per mor del respecte s’aixecaven tot un estol de tendes on feien parada i estada. Per això, tenda és un símbol d’allò més entranyable d’un poble que se sentia protegit nit i dia pel núvol que cobria el Tabernacle. En recordança d’aquest fet, cada any rememoraven tots els esdeveniments amb la Festa dels Tabernacles. A Jerusalem s’hi aixecaven durant una setmana llarga unes tendes provisionals per oferir i donar gràcies a Yahvé pels fruits de la terra. Això tenia lloc després de les collites i a la tardor. L’expressió tabernacle o tenda té moltes referències al llarg de tant l’Antic com del Nou Testament.

                                               Durant les nostres festes de Nadal hem llegit vàries vegades el text fundacional del Proemi de l’evangeli de Joan. Ho vàrem fer el mateix dia de Nadal i avui el tornem a proclamar: “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda i hem contemplat la seva glòria, Però també hi diu que “I vingué a casa seva i els seus no l’acolliren. Però a tots els qui el reberen, als qui creuen en el seu nom, els va donar poder d’esdevenir fills de Déu.

                                               Plantar la tenda és l’expressió d’un poble que es va constituir en el desert. Tenda vol dir en termes nostres igual a casa. “Tenir casa” és la manera primigènia de dir tantes coses! Expressió carregada de simbolismes. Tot el més essencial a nivell humà queda reflectit en aquest mot: casa. “Casa meva, casa nostra”, vol dir pertinència, identitat. Poder exclamar: “Finalment a casa!”. Lloc de retorn. “La casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més casa que el gratacel. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment”. (La resistència íntima. Josep M. Esquirol). “Som de tal casa”. “A cal, a ca seva, a can”. És el lloc referencial, sempre que hi hagi el caliu, com a pagès, del foc a terra. Abans es comptava per focs. Aquest poble té tants focs. El caliu físic i sobretot el caliu humà, calidesa de la mare i del pare, dels germans. Casa equival a família: “són de can... El drama dels desnonaments, esqueixaments, trets de casa! Ho hem vist a la tele. Quin drama, som inhumans! ¿On queden els drets fonamentals?; ¿es pot viure sense sostre, sense intimitat? Casa és arrels, protecció, és refugi, són pares, són germans. Arribar a casa és descans, acollida, és tenir racons, secrets. És taula, abraçada, és comunicació, és obrir com una flor el cor de la vida. És estil de ser, d’estar, de fer. Allí hi tenim retalls de vida. Ja ho diu el poeta Margarit: “Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és lloc on va quedant la vida”.

                                               Nadal és acolliment de Jesús. El papa Francesc ens invitava a fer del Trobament de Jesús un “Esdeveniment personal i comunitari”. Sense aquesta experiència tan ben representada per Simeó tenint el Nen als braços i dient que ja podia morir perquè l’Esperit ja li havia donat aquesta gràcia, i per Anna, la velleta, que havent participat d’aquesta escena no parava de parlar del Nen a tothom. Acollir-lo és tenir-lo a Ell  per l’Evangeli total; con-figurar-s’hi, no és una doctrina, no és un llibre d’on poder treure pensaments encoratjadors. És una Persona en la qual jo li descobreixo tot un misteri de proximitat, tanta que hi ha un bescanvi d’Ell en mi i de mi en Ell! És la descoberta d’un amic amb qui establir una comunió: saber acollir-lo i sentir-se acollit. Acolliment, quina actitud més entranyable! No sols és tracte, sinó entranyar-se. Pau ho expressarà de moltes maneres, obrint-nos el seu cor amb les experiències personals, fins a tal punt que no havent conegut en vida el Mestre és conscient que se l’ha revelat tant endins, que arribarà a dir que per a ell “el viure és Crist”. Això en farà d’ell un apòstol amb vocació de cridar a salvació la gentilitat. Evangelitzar serà una imperiositat, el gran repte de la seva vida. Escriurà sovint als seus deixebles com avui se’ns fa palès en la segona lectura, on després d’entonar aquest himne tan exultant que jo l’he pres com a himne per resar-lo cada dia: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. I les benediccions són la crida, la vocació a ser fills seus. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. I acabarà amb la pregària que fa per a nosaltres, avui, com feia per als seus efesis: “No paro de donar gràcies per vosaltres... perquè el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria, us doni un esperit de saviesa que us reveli l’autèntic coneixement d’Ell”. Parlàvem d’un trobar-nos fit a fit, d’un saber-lo acollir i al mateix temps que sentir-nos acollits per Ell, sabedors de la riquesa divino-humana que ens transmet, donant-nos entrada en la seva tenda, fent-nos de la seva família, tenint a Déu com a Pare i a Ell com a Germà per sempre. Això deu ser Nadal, dic jo; i un Nadal que es reactualitzarà dia a dia. Aquest mateix Nadal que “Maria, per la seva banda, conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor”. Nadal íntim, el de Maria. Silenci, contemplació. No es ressenyen paraules seves. La presència no demana paraules...

                                               Tot l’evangeli és ple de les ressonàncies dels acolliments que ens fan família de Déu, U i Tri. Anem a pouar en Joan que en escriure un evangeli s’hi descriu ell mateix amb l’experiència de qui n’és un deixeble predilecte i per tant un introductor en l’àmbit de Déu: “A tots els qui el reberen va donar poder d’esdevenir fills de Déu”. Mateu i Lluc porten la mateixa referència: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull i a qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat”. I la sorpresa de propis i estranys del capítol 25 de Mateu: “Vaig tenir fam, set, era foraster, estava despullat, malalt, presoner,  i em donàreu el que necessitava...  ¿Senyor quan... vàrem fer tot això?  Ja us dic jo que en la mesura en què ho vau fer a uns d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu... I l’altra sorpresa dels qui no ho feren! S’adonen tard que hi ha comunió de béns entre el necessitats i els acollidors i entre aquests i el mateix Mestre, i més encara amb el seu Pare. Acollir l’Altre, tot altre, ni que sigui en els més petits és proporcional a sentir-se acollit per Déu. Li retreien a Jesús que acull pecadors i menja amb ells... Tot l’evangeli es concentra en donar i rebre. Més, primer rebre abans de donar! Tota la iniciativa ve de Déu, de qui hem rebut “gràcia sobre gràcia”. Acollir és ser misericordiosos com Déu ho és i esplèndidament! Francesc ho deia no fa pas massa: “Jo sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu  i m’obre la porta, entraré, soparé amb ell i ell amb mi”. Però imaginem-nos és el Senyor que truca a la porta del nostre cor! I en l’última gran visió de l’Apocalipsi, així es profetitza de la Ciutat de Déu: “Les seves portes no es tancaran mai durant el dia”, la qual cosa significa sempre, perquè “no hi haurà nit”. Hi ha llocs en el món on les portes no es tanquen amb clau, encara n’hi ha. Però n’hi ha tants on el més normal és que estiguin tancades i barrades. No ens hem de rendir a la idea d’aplicar això a la nostra vida, a la vida de família, de la ciutat, de la societat. I encara menys a la vida de l’Església. Seria terrible! Una Església inhòspita, així com una família tancada en ella mateixa, degrada l’evangeli i fa que el món es torni àrid. Cap porta tancada en l’Església, cap! Totes ben obertes. La gestió simbòlica de les “portes” –dels llindars, dels passos, de les fronteres- s’ha tornat crucial. La porta ha de guardar, és cert, però no rebutjar. La porta no s’ha de forçar, al contrari, es demana permís, perquè l’hospitalitat brilla en la llibertat de l’acollida, i s’enfosqueix en la prepotència de la invasió. La porta s’obre sovint, per veure si fora hi ha algú que espera, i potser li falta valor, potser no té força per trucar. Quanta gent ha perdut la confiança, no té el valor de trucar a la porta del nostre cor cristià, a les portes de les nostres esglésies... I són allà, no tenen valor, els hem tret la confiança: per favor, que això no passi mai. La porta diu moltes coses de la casa, i també de l’Església. La gestió de la porta demana un acurat discerniment i, al mateix temps, ha d’inspirar una gran confiança”. (Després fa un agraïment per a tots els qui guarden les portes, totes les portes. En diuen la noble paraula d’Acolliment, acollidors. “Sempre amb un somriure, manifestant sempre l’acolliment d’aquella casa”, (d’aquell col·legi –hi afegeixo jo-) “d’aquella església, així la gent se sent feliç i acollida en aquest lloc”.

                                               Ja ho dèiem a l’inici d’aquestes paraules: Ara a l’inrevés de com les formulàvem: sentir-nos acollits per saber acollir. Canvi, en funció d’un per.


                        Diumenge segon després de Nadal, 3 de gener del 2016.  Sabadell