Homilia del diumenge 24/02/2019

ÈTICA  DEL  “MÉS  I/O  MILLOR”? O  DEL “DIFERENT?”

                                               L’Ètica cristiana o dimanant de l’Evangeli, per dir-ho millor, no és tan sols de superació, que no és pas poc, sinó “tallats” segons la manera de fer i d’obrar de Jesús, això ens és un repte constant. Cal sorprendre’ns a nosaltres mateixos amb “sortides” davant de les circumstàncies de la vida, que no siguin ni les habituals, ni aquelles que hem après de menuts, mancats encara de perspectives evangèliques. Ja ho afirmava Jesús amb l’expressió: “Se us ha dit, però Jo us dic”. Hi ha quelcom que successivament va marcant la diferència. No n’hi ha prou no fent comparacions, a no ser les que hauríem de fer amb allò “millor” de nosaltres mateixos, que no seria pas poc. No podem agafar com a  patrons allò que el comú de la gent fa. A aquest propòsit el papa Francesc ens diu que “encara que les paraules de Jesús (fa referència a les Benaurances) puguin semblar–nos poètiques (que també ho son, afegeixo jo), tanmateix van molt contra corrent respecte al que és costum, al que es fa en la societat (amb tanta permissivitat, àdhuc fluixesa, afegeixo jo també!) i, si bé aquest missatge de Jesús ens atrau, en realitat el món ens duu cap a un altre estil de vida”. El paràgraf següent ens aclareix dues coses: primer, les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; ans al contrari, segon, ja que només podem viure-les, si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull”.

                                               El creixement ètic es va donant per estímul, per ensenyament o bé per confrontació (bé o mal) en allò que ens diuen o que veiem. En definitiva, l’ètica comença des de ben menuts (“fes, no facis”) i l’hem d’anar madurant; d’això se n’aprèn o no durant l’adolescència, quan sovint rebutgem allò que ens havien imposat i fem l’experiència de fer un discerniment pel nostre compte, assumint comportaments que considerem adequats o bé seguint inconscientment allò que “toca” al grup, o bé ja adquirint normes o costums que considerem bons per saber conviure o per punts de saviesa que considerem ben “nostres”. És una seqüenciació que pot anar del rebuig de la llei del Talió (no ser venjatius, ni tornar mal per mal), passant cap a expressions d’amor o estima, amb una “consciència” que va guanyant terreny i que encara que no ho semblin son reflex d’una estimació pròpia. Aquí venen a compte els tres també que surten a l’evangeli d’avui. Jesús diu: “això també ho fan els “pecadors” (curiosament diu pecadors!), perquè responen a “t’estimo perquè també tu m’estimes”. D’aquí surt la norma universal de “feu als altres allò que voleu que ells us facin”. “Do ut des”. No sembla pas poc, però Jesús ens diu que l’evangeli és encara una altra cosa.

                                               Si voleu entrar en l’ètica de l’evangeli, caldrà fer un pas més, que d’entrada ens pot semblar gairebé impossible. Caldrà arribar a aquells verbs dels quals en parla l’evangeli d’avui: “estimar els enemics, fer bé als qui no us estimen, beneir als qui us maleeixen, pregar pels qui us ofenen, oferir l’altra galta a qui ens hi donen una plantofada, excedir-nos a donar amb un “a més a més”, no reclamar allò que t’han pres... No puc seguir, la veritat és que m’hi ofego d’alguna manera. I em dic: Fins on? Sempre? No deixo de recordar allò de “set vegades set” pel perdó!

                                               A veure: d’això, de gent d’aquesta mena, ben poca a jutjar per allò que es veu al voltant. Només amb ulls del cor es poden endevinar persones d’aquesta extraordinària qualitat humana; encara més, fan falta ulls de la fe per copsar aquests models de vida i és que la bondat, així en general, cerca l’anonimat i cal perspicàcia evangèlica per adonar-nos-en. Només qui viu així té capacitat d’entreveure el cor dels altres. Només per afinitat un descobreix el valor dels altres “consanguinis”, podríem ben dir-ne.

                                               Replantegem les coses des de bon començament sense temença: Jesús ens diu: “Sigueu perfectes com el Pare n’és de perfecte”. Hem de desxifrar aquesta paraula “perfecte”. Expressió composta de per- i –fecció:  -fecció igual a fer; el per- vol donar a entenent que és rodonament o simplement ben fet en grau més que normal, no pas, però, absolutament bé. Estem en un atzucac: no podem argüir el sentit habitual de perfecció, a menys que ho entenguem “a mesura humana”, que voldria dir: anar creixent en més i millor, o bé d’una manera diferent. Com serà possible tot plegat? Jesús ens dirà que fent-ho així, “serem fills de l’Altíssim”. Que, segons l’aportació del salm 102 que és el d’avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga com mereixíem, no ens paga com deuria les nostres culpes... Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. “És bo amb els desagraïts i amb els dolents”. I per reafirmar-ho pren per l’aclamació o al·leluia d’abans de l’evangeli, com qui el sintetitza: “Us dono un manament nou que us estimeu els uns altres, tal com Jo us he estimat” (tret de Joan 13, 34). Tal com vol dir a la manera que un pot anar percebent, anant veient-ho més i més, mai arribant a un ple total, per impossible, ja per definició.  Què bé que hi consona això amb la col·lecta del diumenge passat: “Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor; feu que, “per la vostra gràcia”, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Aquesta menció a la gràcia és fonamental. A cada do que se’ns fa d’excedir-nos evangèlicament, hi ha un oferiment de gràcia per poder-ho portar a terme. Crida=Do de Gràcia-Fer-ho lliurement.

                                               Torno tot just al primer capítol del document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és on se’ns diu que “tot és gràcia” i que sense la gràcia no som res. Recordeu el capítol 15 de Joan, el del cep i les sarments: “Sense mi no podeu fer res”. I amb mi, tot. “Així, sota l’impuls de la gràcia divina, amb molts “gestos”, àdhuc els senzills del dia a dia, “anem construint la figura de santedat que Déu volia, però no com a éssers autosuficients sinó “com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu” (I Pe 4, 10). “És possible estimar amb amor incondicional al Senyor, perquè el Ressuscitat comparteix la seva vida poderosa amb les nostres fràgils vides; “el seu amor no té límits i un cop donat no es fa mai enrere”. Va ser incondicional i restà fidel. Estimar així no és tan fàcil, perquè som tan febles. Però precisament per a provar d’estimar tal com Crist ens estimà, Crist comparteix la seva pròpia vida ressuscitada amb nosaltres. D’aquesta manera, les nostres vides demostren el seu poder en acció, àdhuc enmig de la debilitat humana. Per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè “aquesta és la voluntat  de Déu que visquem santament” (I Te 4, 3) Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli”. “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-nos  a la mort i resurrecció del Senyor d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, perquè “la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda”. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com amb la força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva”. “Així cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i regala al seu poble.

                                               Arribats aquí sentim les paraules del papa: “Deixa’t transformar, deixa’t renovar per l’Esperit, perquè això sigui possible, i així la teva preciosa missió no es farà malbé. El Senyor la complirà també enmig dels teus errors i mals moments, a condició que no abandonis el camí de l’amor i estiguis sempre obert a la seva acció sobrenatural que purifica i  il·lumina”. Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu benigne i entranyable, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge VII de durant l’any, 24 de febrer del 2019.  Sabadell.                                        

Homilia del diumenge 17/02/2019

ALEGREU-VOS-EN  I  CELEBREU-HO

                                               Aquesta afirmació, que és al mateix temps una celebració i, àdhuc una proclamació, dona títol al document Gaudete et exultate (la traducció és la que encapçala aquest escrit). Amb ella el papa Francesc ens invita, més, ens insta a plantejar-nos sí o sí als cristians a entrar per vies de santedat, no la canonitzable, sinó la que es juga en el dia a dia, i que ens la fa accessible, no per rebaixar els tons i aspiracions, sinó la que es deriva de una vida en consonància amb la vida de “seguiment de Jesús, que pas a pas es va enriquint amb la gràcia que mai ens manca per part de l’Esperit, que té per missió pròpia la santificació, que no és res més que entrar en una comunicació-amistat i en una con-figuració amb Ell, que dona un creixement progressiu en l’essencial de l’evangeli. Haurem de fer unes reflexions més a tocar de peus a terra, sense que això no signifiqui que anem amb rebaixes i acomodacions. Vèncer la por a la idea que, amb tantes canonitzacions com hem vist en els mitjans de comunicació, ha pogut desbaratar, fent-lo aparentment inaccessible, el concepte evangèlic de santedat. Això no pot ser excusa. Deixem la paraula al papa Francesc, perquè ens la vagi aclarint.

                                               “El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (Ef 1, 4). La santedat la veu el papa en l’Església militant, la dels creients senzills que fan el que ells creuen que han de fer i ho fan de la millor manera, amb la motivació explícita d’agradar Jesús. “El concili Vaticà II ho va destacar amb força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tants poderosos mitjans de salvació, son cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat, amb la qual és perfecte el Pare celestial”.  De seguida el papa ens ho esclareix: “El que interessa és que cada  creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. I Co 12, 7), i no que es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”.

                                               En el capítol tercer, subtitulat “A la llum del Mestre” ens dirà que “res no és més il·luminador que tornar a les paraules de Jesús i recollir la seva manera de transmetre la veritat. Jesús ens va explicar amb tota senzillesa què és ser sants, i ho féu quan ens deixà les benaurances. Son com el carnet d’identitat del cristià. Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “Com es fa per arribar a ser un bon cristià?”, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el sermó de les benaurances ( avui en l’evangeli se’ns dona la versió de Lluc (10, 1-9) que té unes contra-benturances. “En les benaurances –diu Francesc- s’hi dibuixa el rostre del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida diària”. A continuació, el papa dona unes consideracions a cadascuna de les vuit benaurances tot explicant la significació de l’expressió “benaurat” que vol dir “feliç” que passa a ser sinònim de “sant”, perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu de la seva Paraula assoleix, en el lliurament de si  mateix, la veritable felicitat”.

 

                                               Les benaurances son una paradoxa perquè en cada una d’elles en posar a prova la manera de viure i vivint-la a contra corrent anem creant un altre, un nou estil de vida. Les benaurances de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; al contrari, ja que només podem viure-les si l’Esperit ens envaeix amb tota la seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat, de l’orgull. “Tornem a escoltar Jesús, amb l’amor i el respecte que ens mereix el Mestre. Permetem-li que ens colpegi amb les seves paraules, que ens desafiï, que ens interpel·li a un canvi real de vida. Altrament, la santedat seran paraules i prou. Totes elles ens porten no a realitzar uns bones obres, sense més, sinó a buscar-hi sempre una dimensió de canvi personal i social.

                                               El papa en fa un repàs de cadascuna d’elles i ho sintetitza així: - Ser pobre en el cor, això  és santedat.

        - Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.

        - Saber plorar amb els altres, això és santedat.

        - Cercar la justícia amb fam i set, això és santedat.

        - Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.

        - Mantenir el cor net de tot el que taca l’amor, això és santedat.

        - Sembrar pau al nostre entorn, això és santedat.

        - Acceptar cada dia el camí de l’evangeli encara que això ens porti problemes, aixó és santedat.

                                               Les hem resseguit segons les de Mateu, Lluc les ha reduïdes a quatre, amb l’afegit de les malediccions. Cal advertir que s’han de llegir com un tot, amb una visió de conjunt i que unes impliquen les altres. Totes elles dibuixen un ideal de vida, que és ideal, això és: anar confegint amb el propi viure,-advertint com ho fa el papa- que és a base de petits gestos que siguin significatius també per a nosaltres. “La teva identificació amb Crist i els seus desigs implica el compromís per construir, amb Ell, el Regne d’amor, justícia i pau per a tothom. Crist mateix el vol viure amb tu, amb tots els esforços o renúncies que impliqui, i també en les alegries i en la fecunditat que t’ofereix. Per tant, no et santificaràs pas sense lliurar-te en cos i ànima per donar el millor de tu en aquest compromís”. “Ens fa falta  un esperit de santedat que impregni tant la soledat com el servei, tant la intimitat com la tasca evangelitzadora, talment que cada instant sigui expressió  d’amor lliurat sota la mirada del Senyor. D’aquesta manera, tots seran esglaons en el nostre camí de santificació”.

                                               “No tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot el contrari, perquè arribaràs a ser  el que el Pare va pensar  quan et creà i seràs fidel al teu propi ésser. Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a reconèixer la nostra pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Léon Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Segueix el papa desgranant algunes notes, ben saboroses i ben accessibles, per anar conreant la santedat en el món actual i en el dia a dia. Deixant de banda que un altre dia les poguéssim comentar, deixem rematar tot el dit i no dit amb l’últim número d’aquest document que ens hauria d’arribar al més endins del nostre cor.

                                              

                                               “Espero que aquestes pàgines siguin útils perquè l’Església es dediqui a promoure el desig de la santedat. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i encoratgem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 17 de febrer del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 10/02/2019

EL  PRESENT “JA”  I  EL FUTUR  DE  L’ESGLÉSIA  CATALANA

                                               Portats com de la mà seguirem –malgrat inicials difidències (“ens hi hem escarrassat i... res”) la invitació que ens fa Jesús de superar les nostres pors (això del cristianisme ja s’està acabant...) i de tornar-ho a provar (és una qüestió de fe esperançada): “Ja que Vós ho dieu calaré les xarxes!”. Després ve la pesca miraculosa i la gran asseveració profètica: “No tingueu por; des d’ara (en present, que recalquem nosaltres amb aquest “JA”), i de cara al futur “seràs pescador d’homes”. Mai tant apropiat als nostres temps, tan mancats d’humanització. Avui la proposta d’Evangelització ha de privilegiar l’estima i la promoció d’humanismes transcendents. Crist ofereix a tot cristià a fer i ser com apòstols “al mode de Pau”, que, tot i sentir-se cridat com aquell qui diu a deshora, es reafirma per obra i gràcia de la crida que sent de part de Jesús Ressuscitat mateix a ser l’apòstol dels pagans. Avui tothom, i de manera particular els laics, som cridats per Déu i per l’Església de casa nostra a ser evangelitzadors (també apropiant-nos la convicció de que “per gràcia de Déu soc el que soc) i encara més: que “la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa”.

                                               Recobrem el desig ardent del papa Francesc: “Constituïm-nos arreu en un estat permanent de missió, situant-nos en l’actitud evangelitzadora que desvetlli l’adhesió del cor amb la proximitat, l’amor i el testimoniatge”. “Cal acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia. A tothom ha d’arribar el consol i l’estímul de l’amor salvífic de Déu, que actua misteriosament en cada persona, més enllà dels seus defectes i caigudes”.

                                               Vàrem insinuar-vos la setmana passada que partint de l’estudi que, per ben dos anys, van elaborar: L’Esglèsia catalana: present i futur, avui us voldríem glossar els darrers apartats que venen a ser com les línies de futur que els autors proposen per a tots els creients per esdevenir veritablement evangelitzadors, segons el programa que Francesc va proposar a l’Església d’arreu, i per tant, particularment de la nostra Església catalana. Extractem-los per persuadir-nos de que l’Església a casa nostra s’ha de mostrar com una alternativa per viure a fons tots els processos de maduració humano-divina, tant a nivell personal com en els comunitaris. Tenint present les dificultats ambientals i d’una cultura “paganitzant”, ens haurem d’omplir de les forces que ens ofereix l’empenta de l’Esperit, pròpies d’ara i per aquí. Fem acopi de la parresia, terme molt present en el papa Francesc, que vol traduir l’audàcia, l’empenta evangelitzadora que ens permeten caminar i servir  amb una actitud plena del coratge que suscitava l’Esperit Sant en els Apòstols i els duia a anunciar Jesucrist. Audàcia, entusiasme, parlar amb llibertat, fervor apostòlic, tot això s’inclou en el vocable parresia, paraula amb la què la Bíblia expressa també la llibertat d’una existència que està oberta, perquè es troba disponible per a Déu i per als altres (cf Fets 4, 29; 9, 28; 28, 31) Cites tretes del document recent ”Alegreu-vos-en i celebreu-ho” (Exhortació apostòlica de Francesc sobre la santedat accessible a tohom.)

                                               Camins de futur. Línees de força i propostes:

            1.- “La Joia de l’Evangeli” és el full de ruta programàtic: ho és el de tota l’Església i particularment de la nostra, que fa via (“Església en marxa”) en i amb nosaltres.

               -  A la convocatòria de ser “evangelitzadors” ens hi hem de sentir cridats i n’hem de sentir la urgència improrrogable per obrir horitzons de futur per a la nostra Església catalana, bastant envellida i faltada del fervor evangelitzador que demanava ja Pau VI a penes acabat el Concili Vaticà II en la seva memorable encíclica “L’anunci de l’Evangeli” ara ja fa gairebé 45 anys (!) quan deia que el nostre temps “no demana mestres que ensenyin sinó testimonis que suscitin admiració”. “La manca de fervor tant més greu com que ve de dintre”. “Quantes vegades –afegeix Francesc- ens sentim empesos a quedar-nos en la comoditat de la riba. Però el Senyor ens crida a navegar mar endins i calar les xarxes en aigües més profundes (l’evangeli d’avui!). Ens invita a gastar la nostra vida en el seu servei. Aferrats a Ell ens animem  a posar tots els nostres carismes al servei dels altres. Tant de bo que ens sentim urgits pel seu amor (2 Co 5, 14) i puguem dir amb sant Pau: “Ai de mi, si no anunciés l’Evangeli!” (I Co 9, 16)”.

              - Tres premisses: 1.- Som Poble (comunitats) fonamentat en la Paraula de Déu; en 2.- una litúrgia reinventada en la joia de l’acció de gràcies al Pare per Jesucrist per la regeneració que Ell ens ha ofert (amb reals expectatives d’un Home Nou, creat a imatge i semblança de Jesús, Senyor i Redemptor nostre) plena manifestació d’humanismes transcendents; i 3.- la vida donada en servei (diaconia) pels marginats de casa nostra.

               Propostes: -Crear àmbits transversals i bilaterals entre grups i parròquies. Fomentar coneixement i estima mutus. Unitat en la comunió. Conviure joiosament.

                                 -Dignificar la celebració eucarística com a imatge i signe eclesial, i que esdevingui ella mateixa anunci i crida a la fe. Participació activa, pregària i agraïment.

                                 -Crear lligams de proximitat amb visió i praxi profètica: “mireu com s’estimen, ferment alternatiu en un mon alienat i mancat de tendresa i d’afecte.

                                 -Viure a compàs de les necessitats de l’entorn: Les perifèries socials i existencials. Depressions, solitud, manca d’horitzons i de sentit de la vida.

                                  -Un estil de vida sobri i senzill, no consumista, proper als pobres, a favor de la dignitat de les persones, de la pau i de la justícia, acollidors,  inclusius.

                                   -El primer objectiu d’una comunitat cristiana no és la formació sinó la missió. Cada membre ha de ser com diu el papa un deixeble missioner.

                                   -Atenció parroquial i personal a les persones necessitades materials i en carències d’afecte i tancats en un individualisme reductor. Abandons.

                                   -Canvi de mentalitat. Estem en el segon postconcili que lidera el papa Francesc amb la seva vena pastoral entenedora i propera als senzills, marginats.

                                   -Resituar-nos en una lectura dels documents i dels temps del Concili Vaticà II, rellegint-los, bo i adaptant-los a les urgències eclesials, socials d’ara. Avui són necessaris una visió realista i una acció compromesa en tots els àmbits del bé comú.

                                    -Pretendre ser visibles i creïbles per la sintonia amb les necessitats, fent de les nostres institucions, grups, la “casa comuna” de tothom, acollidors. No excloure ningú, no solament dels “nostres”.

                                    -Presència social al costat de totes les iniciatives vinguin de qui vinguin al servei d’altri. No cercar protagonismes sinó l’eficiència en la fraternitat.

                                    -La construcció de la comunitat eclesial és lenta. Cal viure-la amb delicadesa i constància. Arribar a ser el que hem de ser demana dedicació i esforços.

                                    -Cal que el cristianisme sigui l’ànima de la societat catalana. Els mons de la política, de l’economia, de la cultura i les arts han de trobar en l’Església ponts de civilització i d’humanisme.

                                     -L’Església ha de potenciar la presència digna i senyora en els àmbits dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials Hem de implicar-nos en la construcció de la polis, a través de la civilització de l’amor i del bon conviure.

                                    

            Epíleg: “L’evangeli es viu i es comunica. Un cristianisme afeblit comença a ser vigorós quan fa propostes de vida concretes: l’amor als pobres com a punt de partença de l’evangelització, la sobrietat com a to general de la vida, la unió entre ètica i espiritualitat, la lluita positiva contra el Mal, la litúrgia impregnada del misteri del Crist i de la pregària d’intercessió, la Joia de l’Evangeli que traspua i destrueix tota forma d’agror i d’antipatia, l’opció pel diàleg i la pau que contraresten la potència de la violència”. Rubrica aquest apartat afirmant: “Tan sols un Església  que surt, deixebla i missionera, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge, té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història”. Març de 2018.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 03/02/2019

ELS  FRACASSOS  DE JESÚS  SON  TAMBÉ  ELS  NOSTRES

                                                           Avui tenim una confirmació de com s’han de llegir directament de la Bíblia els textos de la Missa, perquè la litúrgia té les seves raons que no sempre apareixen a la primera. La primera part de l’evangeli d’avui repeteix part de la del diumenge anterior, però la part afegida dóna una visió completament diferent de la que va donar el text passat. Per dir-ho amb senzillesa, el d’abans queda fortament en contradicció amb el posterior.  La reacció última de la proclamació de la identitat messiànica és altament decebedora. No solament el rebutgen, sinó que fins i tot el volen estimbar pels cingles del seu poble. De l’estranyesa i sorpresa per les seves “paraules de gràcia” passen a la decepció  i a l’agressiu blasme. El poble té interessos i lectures dels fets molt a ras de terra. Volen que el que feia a Cafar-Naüm també ho realitzés al seu poble. No entenen res, àdhuc els mateixos deixebles, com nosaltres, que moltes vegades voldríem un Déu instrumentalitzat i “paràs” en relació amb els nostres desitjos. Com costà que l’entenguessin i com ens costa a nosaltres! Jesús argüeix la poca i interessada visió que tenen del què “aporta” el Messies, no el de la tergiversació popular, zelota i endogàmic, sinó el que els posa al descobert que el pensament de Déu no és el d’ells.

                                                           La història es repeteix, així som de pobres per entendre el pensament de Déu en aquest cas! Cosa semblant passà amb els primers deixebles i en l’empobrida visió que de Déu en tenim nosaltres. Canviats els temps, emperò les reaccions son ben semblants. No entenem que Déu parla diferent i que tot i tenir-nos per deixebles i seguidors de Crist ens trobem tan distanciats dels projectes i plans divins. No és fàcil l’evangeli per aquells que es busquen a si mateixos i no el voler de Déu. Ens guanyen les respostes puerilitzades, que pretenen rebaixes i acomodacions. L’evangeli és per als qui han guanyat la maduresa de tornar a ser senzills o bé per als ardits que no volen reduir les esperances de Déu a les nostres mandres i volades de gallina, com es sol dir.

                                                           Fa uns pocs mesos que les revistes més obertes i sensibles a fer un xic d’estudis sobre la realitat del cristianisme –llastat- d’aquests moments, ens han ofert unes consideracions molt madurades sobre l’”Església catalana: Present i Futur”, que s’adiuen al tema de l’evangeli d’avui i a la no recepció de la persona i missió de Jesús, anunciada als seus convilatans. Se n’han fet ressò en el darrer número de la Revista de Pastoral Litúrgica de la qual en faré alguns extractes, perquè ens situa en uns paral·lels que hi tenen una certa semblança, per la qual ens permet entrar-hi per estimular-nos a tenir una visió realista i esperançada de com vivim i de com hauríem de viure als cristians, dels que els redactors en diuen els de la Segona Fase del postconcili, corresponent amb el papat de Francesc, que ens suggereix un “camí d’una conversió pastoral i missionera en el seu document programàtic tantes vegades al·ludit: “La Joia de l’Evangeli” que una altra volta l’hem de portar als desigs i esperances nostres, adequades al dies de gràcia que ens toca viure. Fem nostre el desig reiterat i ple de força motivadora del papa: “constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. Si no el teniu agencieu-vos-el perquè n’hem d’estudiar i portar a la pràctica els estímuls que ens hi ofereix. Ens hi acompanya, com sempre, la col·lecta tan senzilla i propera d’avui: “Déu Pare proper i entranyable, feu que visquem d’acord amb la vostra voluntat (d’aquesta, Pau en diu formosament pla d’amor), i que en nom del vostre Fill, donem fruit abundant de bones obres ( en una Església en marxa vers les perifèries geogràfiques i existencials, com diu Francesc).

                                                           Els redactors es fan unes primeres preguntes de caire informatiu de com estem en decadència religiosa, abandonada la visió de cristiandat dels darrers anys del nacionalcatolicisme i accentuada en la primera fase del Postconcili amb les seves empentes i els seus bloquejos; i ens volen situar declaradament en el papat de Francesc que ha pres un caire realista, joiós i esperançat, del seu tarannà més aviat pastoral i de proximitat al poble real, en llenguatge entenedor i en actituds misericordioses i “samaritanes” (paràbola del bon samarità).

                                                           Ja de bon començament ens diuen que hem de fer amb coratge la proposta cristiana que “té com a subjecte la comunitat de fe i d’amor que és l’Església o qualsevol de les seves realitats comunitàries. I té com a objecte el món on aquesta vol comunicar l’Evangeli de Jesús, això és, en la societat catalana”.

                                                           En l’apartat sobre l’envigoriment de la vida cristiana se’ns proposen aquests tres eixos fonamentals: la vida fraterna al voltant de la Paraula de Déu, la celebració del misteri de l’Eucaristia i l’atenció als pobres i necessitats”. A més, se’ns invita a evitar les actituds de replegament; aquest, “conseqüència del desànim i el desencís o bé d’una actitud defensiva. Aquest perill creix quan l’Església no queda identificada com un espai de missió, ni de cara endins ni de cara enfora”.

                                                           “La situació de buit existencial, de sentit de pèrdua i de desconcert,  de replegament en el propi “jo”, caracteritza les formes de vida actuals i es palesa amb el gaudi immediatista i consumista, que dóna sovint al forat negre de la solitud. L’Església ha de maldar “per emprendre el camí de l’austeritat i reforçar una praxi, personal i col·lectiva basada en la veritat, l’amor, la justícia i la pau –les “notes” del  Regnat de Crist”. L’Evangeli és el contrari de la resignació i la lamentació, de la indiferència i la passivitat. L’evangeli és goig, és a dir, negació de la por i obertura a un futur d’esperança. L’Evangeli és l’antítesi de l’odi i de la destrucció de l’altre. Ha d’oferir la vivència, sobretot als qui es troben orfes, d’humanitat i d’humanització. Afavorir l’experiència espiritual és del tot necessari, ja que molta gent té fam de Déu, sovint sense saber-ho o, simplement, intuint-ho. Per això calen espais –el patrimoni espiritual del cristianisme és immens- per tal d’oferir-los als qui cerquen la contemplació i la pau del cor. El gran espai és, òbviament la litúrgia, font i cimal de la vida cristiana, font d’espiritualitat i de pregària”.

                                                                                                                                                                      El període eclesial del Segon Postconcili,  començat amb el papa Francesc, que es caracteritza per una Església  que vol partir de les perifèries del món i estar atenta  als mons que el configuren. Vol construir una alternativa al món tal com és ara i insisteix en la necessitat de transformar-lo. Els canvis en l’estil de vida (del malbaratament a la sobrietat), en la construcció de la història (els pobres, els perifèrics i els exclosos com a punt d’arrencada d’aquesta construcció) i en una ecologia que salvaguardi la terra (la terra com a casa comuna), col·loquen l’Església en una posició profètica, que s’activa no des de la confrontació, sinó des de la misericòrdia. Es tracta de “sortir de la pròpia comoditat i d’anar a la perifèria. Res del que és humà no pot ser aliè a una Església que viu i comunica la profecia del Regne de Déu, i resta propera al sofriment dels homes i dones del món”

                                                           Rebla el dibuix una Església que se sent com a veritablement Poble de Déu, com el va definir precisament el Vaticà II: Una Església que malda per viure com una comunitat àmplia de Fe i d’Amor. Aquesta Església integra tots els qui se senten atrets per l’Evangeli de Jesús, ni que sigui en nivells diversos, recull tots els qui hi acuden per trobar-hi consol i esperança”. “Deixebla i missionera, espiritual i joiosa. Una Església de comunió i de diàleg, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge i que té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història. El futur comença a existir  quan el present  s’omple de visió. El present s’esponja quan el futur s’obre amb esperança”. (Març de 2018). Quin goig l’esperança ancorada en Crist!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2019.  Sabadell