divendres, 25 de maig del 2018

Homilia del diumenge 27/05/2018 del P. Josep Mª Balcells

VALORAR  LES  FÒRMULES  TRINITÀRIES

                                               Abans que res, cal fer la proclamació de la nostra fe, la més pura, agosarada, perquè afecta el misteri fontal, el misteri dels misteris, dels que ens defineixen i caracteritzen com a deixebles de Jesús de Natzaret. Som monoteistes, tot i que confessem que hi ha tres persones en la Santíssima Trinitat, una i indivisible.

                                               Del document del Concili Vaticà II, un dels quatre fonamentals Constitució Dogmàtica sobre la Revelació divina transcric aquesta solemne entrada: “Déu volgué en la seva saviesa revelar-se ell mateix i fer conèixer el misteri de la seva voluntat, per mitjà del qual els homes tenen accés al Pare pel Crist, verb encarnat, en l’Esperit Sant i participen de la naturalesa divina (Ef. 2, 18; 2 Pe. 1, 4). És per això que Déu invisible, mitjançant aquesta revelació (Col. 1, 15; 1 Tim. 1, 17) parla als homes com a amics seus, mogut pel seu gran amor (Ex. 33, 11; Jo. 15, 14-15),  conversa amb ells i els convida a comunicar-se i a estar-se amb Ell... La veritat íntima de Déu i de la salvació humana se’ns manifesten per la revelació de Crist, Mitjancer i Plenitud alhora de tota la revelació.

                                               Déu, en la creació i la conservació de tot el que existeix per mitjà del seu Verb (Jo. 1, 3), constantment dóna testimoni d’Ell mateix als homes en les coses creades (Rm. 1, 19-20), i, volent obrir el camí de la salvació baixada del cel, es manifestà encara personalment als nostres primers pares des de bon començament. Després de la seva caiguda, els donà l’esperança de la salvació (Gen. 3, 5) en la promesa de la redempció...”

                                               “Després que Déu ha parlat moltes vegades i de moltes maneres per mitjà dels profetes, “aquests darrers dies ens ha parlat a nosaltres per mitjà del seu Fill (He. 1, 1-2). Perquè envià el seu Fill, el Verb etern que il·lumina tots els homes, a fi que visqués entre ells i els manifestés els secrets de Déu (Jo. 1, 1-18); Jesucrist, doncs, el Verb encarnat, “home enviat als homes”, “diu les paraules de Déu” (Jo. 3, 34) i acompleix l’obra de la salvació que li confià el Pare (Jo. 5, 36; 17, 4). Jesucrist, doncs –veure el qual és veure el Pare (Jo. 14, 9)- amb la seva total presència i manifestació personal, amb paraules i obres, amb senyals i miracles, i, principalment amb la seva mort i resurrecció gloriosa d’entre els morts, finalment enviant-nos l’Esperit  de la veritat, acabà la revelació i confirmà, amb el testimoni diví, que Déu viu amb nosaltres per alliberar-nos de les tenebres del pecat i de la mort i ressuscitar-nos per a la vida eterna. Diem, doncs, que l’economia (=el pla de salvació) cristiana mai no cessarà en tant que aliança nova i definitiva, i que no hem d’esperar ja cap revelació pública, abans de la gloriosa manifestació de nostre Senyor Jesucrist (Tim. 6, 14).

                                               Mitjançant la revelació divina, Déu volgué manifestar-se Ell mateix i els decrets eterns de la seva voluntat de salvar els homes, “per comunicar-los els béns divins, que superen totalment la comprensió de la intel·ligència humana”.

                                               La llarga cita és el nucli de la nostra fe  “a fi que tot el món, escoltant-la, cregui en el missatge de la salvació; creient-hi, esperi, i esperant-hi, Estimi”.

Imatge relacionada                                               Tot això queda rubricat en una altra Constitució: La de la sagrada litúrgia on llegim que Déu, quan arribà a la plenitud dels temps va enviar el seu Fill, el Verb encarnat, ungit per l’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a sanar els de cor contrit, “com a metge corporal i espiritual”, mitjancer entre Déu i els homes. Ja que la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist “es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecte de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’Antiga Aliança, el Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual “morint va destruir la nostra mort, ressuscitant reféu la Vida” Ja que del costat del Crist va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”... “Així pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica, els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme: morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell, rebem l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamem: Abbà, Pare (Rm. 8, 15), i, d’aquesta manera, esdevenim veritables adoradors volguts pel Pare. Per a realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el Sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “essent Ell mateix el qui es va oferir a la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots, “com sota les espècies eucarístiques”. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan es llegeixen les Sagrades escriptures, és Ell  mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja, Ell que prometé: “on hi ha dos o   tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells”... Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa la santificació de l’home d’acord amb la naturalesa de cadascú, i tot el cos místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament". Per això, tota la celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església.

                                               Aquesta –la FE TRINITÀRIA- és la fe que creiem i que confessem en totes les modalitats del Credo. Convé separar la primera expressió Crec en un Déu// després direm (que és) PARE..., més endavant interposada una mínima pausa//: I En Jesucrist i al final formant una unitat// Crec en l’Esperit Sant i tot el que segueix. No estaria de més que afegíssim Crec en un sol Déu com ho fem en Credo Llarg, per entendre’ns.

                                                En iniciar totes les oracions sobretot litúrgiques ho fem “En el Nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant. Aquí el nom vol dir la Persona de Déu. Recorda l’oració jueva: Shemà Israel: Adonai és Nostre Senyor, és un de sol.

                                               El senyal de la Santa Creu suposa al final en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. L’hauríem de fer amb més consciència i més a poc a poc.
                                               Recordeu que al finalitzar els salms en la Litúrgia de les Hores es clou amb un reverend Glòria al Pare i al Fill i a L’Esperit Sant. Com era...

                                               Una de les salutacions del principi de la Missa és molt semblant als inicis de les cartes de Pau, sobretot. Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres...

                                               L’himne del Glòria a Déu dirigit pricipalment al Fill conté l’expressa citació de les tres persones.

                                               El moment de l’ofrena al final de la litúrgia eucarística amb un solemne “Per Ell, amb Ell i en Ell, vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

                                               A l’acabament de la col·lecta: Per nostre Senyor Jesucrist que amb vós viu i regna amb l’Esperit Sant, i és Déu, pels segles dels segles. Amén

                                               Al moment de la benedicció final: “Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant”. Amén

                                               El papa Francesc ens recorda que en la catequesi té un rol fonamental el primer anunci o kerigma que ha d’ocupar el centre de l’activitat evangelitzadora i de tot intent de renovació eclesial. El kerigma és trinitari. És el foc de l’Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i ens comunica la misericòrdia infinita del Pare. En la boca del catequista torna a ressonar sempre el primer anunci: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”.

                                               “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent cada més i millor, que mai no deixa d’il·luminar la tasca catequística, i que permet comprendre adequadament el sentit de qualsevol tema que es desenvolupi en la catequesi. És l’anunci que  respon a l’anhel d’infinit que hi ha en el cor humà. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu. Que expressi l’Amor Salvífic de Déu, previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la predicació a unes poques doctrines, a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”.   (La Joia de l’Evangeli: núm 164 i 165)
Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 27 de maig del 2018  Sabadell

diumenge, 20 de maig del 2018

Homilia del diumenge 20/05/2018 del P. Josep Mª Balcells

GREU  I  INEXCUSABLE “OBLIT”

                                               Abans d’acomiadar-nos del cicle pasqual –és un dir, perquè Pasqua és cada dia i a cada moment- voldria deixar constància de les cites dels principals himnes cristològics. Això ho havia d’haver escrit abans, però tota la Paraula  és tan rellevant, que en subratllar-les i recomanar-les sempre anem tres passes endarrere... Dels tres que citaré a continuació és versemblant que, tal qual, formessin part ja de les primeres litúrgies. Com que ja fa temps que us volia introduir en la lectura directa de la mateixa Bíblia, només hi posaré les cites, en el ben entès que vosaltres les buscareu i us hi entretindreu amb el goig de “sentir-les i reviure-les” que serà el mateix que tingueren els primers deixebles que hi con-formaren la pròpia vida. Pregària Total!

      - De la carta als efesis: (1, 3-14) a completar amb els versets: 15-23
      - De la Carta als filipencs: ( 2, 6-11) a completar: (2, 1-5) i a més: 2,12-18)
      - De la carta als de colosses:(1, 15-20) completat-ho pels altres
 versets del mateix capítol.
     - S’hi podria afegir el Pròleg de l’evangeli: (Jn 1, 1-18). I d’altres no tan significats.
                                               En aquests textos s’hi dibuixa el fet històric i metahistòric  de la Persona de Jesús i del seu Ensenyament. Són Revelacions tant memorables que valdria la pena d’aprendre-les de memòria, perquè així més fàcilment podrien esdevenir pautes d’intel·ligència evangèlica a tots escenaris, privats i col·lectius. Jesús és fonamentalment el Fill de Déu encarnat, fet home com nosaltres, Paraula i Sentit del viure i conviure humà,  Pa viu i vivificador, Aliment de l’esperit, missió d’amor per tal de que tota la humanitat sàpiga que hem entrat en la intimitat de Déu, essent els seus fills, Hereus d’una Presència definitiva en Déu, plenitud d’Amor concedit i compartit.

Resultat d'imatges de esperit sant                                               Avui, dia de Pentecosta, “reactualitzem” la vinguda de l’Esperit Sant a tota l’Esglèsia i a tots i cadascun dels batejats i dels confirmats, Ànima de l’Església, Do dinamitzador de la Bona Nova, de la Missió sempre oberta per a tots els creients i tots els humans, propulsor del Regne de Déu. Tot concentrat en aquest prec, verb fortament litúrgic: “Vine” que conté tots els temps i llocs: fou, fes, farà. Més que continuació, complement, aprofundiment de la Missió Evangelitzadora, que ens fa sentir i viure la vida mateixa de Déu. Ho diguérem a l’Advent, Ho hem repetit en la Resurrecció i, ho anirem dient en tot el transcurs de la història cristiana pròpia: “Veniu Esperit Sant i de tota la creació (arreu hi ha llavors del Verb). Així hi queda com a aspiració i constància a les darreres súpliques del final de tota la Bíblia: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!” Els que escolten que diguin: “Vine!” Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res... El qui dona testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida”. ”marana ta!” que vol dir: “Amén! Vine, Senyor Jesús”.(Darreres paraules de l’apocalipsi). Ser cristià és saber, sentir, desitjar, constatar que tot ve de Déu, passa per Déu i s’envola cap al Cel que és el Déu d’amor.

                                               És una vertadera llàstima que no invoquem a cada moment i en cada acció la Vinguda de l’Esperit Sant: Veni Creator Spiritus. No ha de venir, perquè ja hi és. El que convé és prendre’n consciència. “Veniu, veniu, oh Emmanuel”, “Veniu i adorem-lo. “Veniu, oh Esperit Sant, aura divina...” La més divina: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”

                                               El nostres germans ortodoxes de l’Església d’Orient saben que tot s’esdevé per la presència i acció de l’Esperit Sant. Tres característiques que les tenen més reforçades ells que nosaltres són: l’espiritualitat obra de l’Esperit Sant, el culte amorós a la Mare de Déu i una fe viscuda com a espiritualitat. D’ells n’hem de prendre exemple, reforçant aquests tres amors evangèlics. Més d’una vegada he citat aquesta frase que és emblema dels  orientals. Ho digué el metropolita Ignasi Hazim fa justament 50 anys en una reunió d’ecumenisme. Estaven a les immediateses d’un Concili Vaticà II i la seva presència com a invitats al Concili va ser una gràcia de Déu, perquè varen fer presents aquests amors seus que podem –i devem- compartir com a bons germans que som de veritat. Ho vull subratllar i posaré en negreta allò que vull posar en relleu:
            - “L’Esperit Sant és personalment la novetat que actua en el nostre món”.
            - “És la presència del Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (Rom 8, 16)”.

            - Sense Ell, Déu queda lluny,
                                Crist resta en el passat,
                                L’evangeli és lletra morta,
                                L’església, pura organització,
                                L’autoritat, tirania,
                                La missió, propaganda,
                                El culte, simple record,
                                I la praxi cristiana, una moral d’esclaus.

            Però en Ell, en una sinèrgia indissociable:
                                El món és alliberat
                                I gemega en l’infantament del Regne,
                                L’home està en lluita contra la carn,
                                Crist ressuscitat és aquí,
                                L’evangeli és potència de vida,
                                L’Església significa comunió trinitària,
                                L’autoritat és servei alliberador,
                                La missió pentecosta,
                                La litúrgia és memorial i anticipació,
                                L’acció és divinitzada.

                                               Dèiem greu i inexcusable el nostre oblit, el nostre sobre la tercera Persona de la Santíssima Trinitat: En el Vaticà II surt 260 vegades. Copio de Víctor Codina: “El Concili veu l’Església des d’un perspectiva no monoteista, sinó trinitària i carismàtica. Aquest darrer aspecte és fonamental per recuperar una visió activa i positiva de tot el Poble de Déu, per donar als laics la seva dimensió profètica. L’Esperit actualitza la intel·ligència de la Paraula de Déu, impulsa l’ecumenisme, actua en totes les comunitats cristianes i és la força misteriosa present en la història de la humanitat i que és captada per les diferents religions de la humanitat”.

                                               Ser cristians val tant com fer la vida de l’Esperit. “L’Esperit realitza la consumació escatològica en l’aparició i activitat, en la vida, mort i resurrecció de Jesucrist, en la seva persona i la seva obra. El batejat és posseït per l’Esperit de Déu i és rebut en la filiació escatològica de Déu. “Tots vosaltres sou espirituals” sense vergonya... Persones que estan en l’Esperit i han de viure de l’Esperit. L’Esperit de Déu i han de viure de l’Esperit. L’Esperit s’estableix en nosaltres: som temples de l’Esperit com a persones elegides, cridades i capacitades per a l’amor. Ens obrim a l’amor de Déu i ens deixem arrabassar, posseir i prendre per l’Esperit de Déu. Cridats a la santedat domèstica, menuda, facilitadora de bones relacions, glòria i corona de la família i de tota interrelació empàtica, amical, encomanadissa per la fluència de la pròpia felicitat, irradiadora. Do i gràcia que fem amb i en els que ens són de casa. En el document sobre l’Església, Capítol Vè: “La vocació universal a la santedat dins l’Església” hi llegim: “Tots els cristians (guiats per l’Esperit de Déu), en qualsevol condició de vida, professió o circumstància, i precisament per mitjà de tot això, es podran santificar de dia en dia, si ho reben tot amb fe de la mà del Pare celestial (, Fill i Esperit Sant) i cooperen a la voluntat divina, manifestant així a tothom en les mateixes accions temporals l’amor amb que Déu ha estimat el món”. Fruits de l’Esperit Sant: “amor, goig, pau, paciència, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” (Ga 5)
Pentecosta (Pasqua granada) 20 de maig del 2018.  Sabadell

diumenge, 13 de maig del 2018

Homilia del diumenge 13/05/2018 del P.Josep M

“PER  NOSTRE  SENYOR  JESUCRIST…”

Imatge relacionada                                               Jo, la Festa de l’Ascensió ja la tinc començada des de l’inici de tota aquesta última setmana, empalmant-la des del diumenge de l’al·legoria del Cep i de les Sarments”, tota ella “Emparaulada” amb un Joan evangelista (capítols 15 i 16) que és qui millor ha entès els misteris de la Paraula Encarnada, Jesús de Natzaret, -no dic ja des del seu Pròleg, en el què ens parla sobretot de l’Encarnació i de la filiació de tots els homes en el Fill, l’Estimat...- sinó sobretot pels “Finals”: (l’acabament que no s’acaba; i motius i motivacions) de la seva vida Ressuscitada per sempre. En relació primer de tot en Ell (Ascensió, Glorificació, Senyor i Rei del tot, tot) com a protagonista bàsic; i també, a més a més, en referència a tots nosaltres, pecadors redimits i amb vocació de Vida plena. Ara i aquí, s’hi escau un Al·leluia ben vibrant!

                                               De seguida ho entendreu. Que què millor que començar amb l’enfilall de col·lectes a disposició per entendre i viure amb més consciència i coresponsabilitat per “festejar” i viure i, si és possible, conviure aquestes festes clausurals en les motivacions definitòries del “tot l’any litúrgic”!

                                               I començo per la del diumenge passat, perquè segons la litúrgica es repeteix la mateixa, quan no n’hi ha de noves. Ha passat així enguany:

                                               - “Déu Totpoderós, feu que sense minvar el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor Ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                                               I ara per centrar la festa i el misteri de l’Ascensió:

                                               - “Déu Totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.

                                               No oblidem que estem enquadrats en el Cicle Pasqual. Ens ho recorda per la gràcia que ens és donada de poder i voler fruitar:

                                               - “Déu misericordiós, feu que les celebracions pasquals donin sempre en nosaltres fruits abundosos”.

                                               Aquesta, va de record i per a poder-la memoritzar:

                                               - “Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara  s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”.

                                               Passos vers les conseqüències del retorn de Jesús al Pare:

                                               - “Senyor, concediu-nos que així com ara celebrem en la fe les solemnitats de la Resurrecció del vostre Fill, així també, al seu Retorn gloriós, meresquem  d’alegrar-nos en l’Església dels sants”.

                                               I ara la que ens acosta més pel contingut a la Festa d’avui:

                                               - “Escolteu, Senyor, la nostra pregària, perquè allò que ha estat promès en la glorificació del vostre Verb s’acompleixi arreu per mitjà de l’Evangeli; i que la riquesa baptismal, que ens fa fills de Déu, arribi a la plenitud, anunciada pel testimoni de la veritat”.

                                                “Crist és el principi, el camí i la meta del nostre itinerari cap a Déu”. Retornat al Pare després d’haver iniciat aquí el Regne de Déu, a completar un dia en la plenitud del Crist. Hi ha un enllaç permanent entre el Cel i la Terra. I també entre la terra i el Cel. Allí hi és, glorificat pel Pare, com a Gran Intercessor que actua sobretot a través de l’Esperit. Ell, Jesús és l’únic Mitjancer: “Només n’hi ha un i prou de Mitjancer nostre, diu l’Apòstol: “Déu, un de sol; i només un de sol, de Mitjancer entre Déu i els home, que és Jesucrist fet home, que va morir pel rescat de tothom” (i Tim 2, 5-6) Mireu com s’exaltava Pau VI: “És molt oportú que aquest Concili parteixi de la proclamació de Nostre Senyor Jesucrist, el Verb Encarnat, el Fill de Déu i el Fill de l’home, el Redemptor del món, això és l’esperança de la humanitat i el Mestre únic i Suprem, Pastor, Pa de Vida, Pontífex nostre i Víctima nostra, l’únic Mediador entre Déu i els homes, Salvador de la terra, el Rei que ha de venir del segle etern”. I com ens veia a nosaltres que som cridats per Crist, que som els seus deixebles, els seus apòstols, els seus testimonis, els seus ministres... els seus membres vivents, units en aquest immens i únic Cos Místic, que mitjançant la fe i els sagraments, Ell mateix es forma al transcurs de les generacions humanes, que és la seva Església, societat espiritual i visible, fraterna i jeràrquica, avui temporal i demà eterna”. Crist és el nostre fundador, i el Cap invisible, però real, i que nosaltres ho rebem tot d’Ell, talment que amb Ell formem el Crist Total” (Discurs de Pau VI, durant el Vat II)

                                               Llegit l’evangeli de Joan (16. 23b-28), avui vigília no litúrgica de l’Ascensió: “Fins ara no demanàveu res en el meu Nom; feu-ho en el meu Nom i rebreu allò que demaneu, i en tindrem una alegria plena... I no us dic que pregaré al Pare per vosaltres, perquè el Pare mateix us estima a tots els qui m’estimeu i creieu que Jo vinc de Déu. He sortit del Pare per venir al món; ara deixo el  món i me’n torno al Pare”. Ara, podrem entendre i practicar la pregària tant litúrgica com privada de la forma que s’escau. Acabem a la litúrgia totes les pregàries: “Per Nostre Senyor Jesucrist”. Caldrà posar màxima intenció quan les pronunciem o bé la proclama el sacerdot en nom nostre. He dit intenció a més de l’atenció. Caldria dir-ho més pausat i amb més èmfasi! Des-rutinitzem-ho, des-ritualitzem-ho, i veureu l’alegria que ens dóna fer-ho. És el moll de tota pregària. La forma és el vertader contingut. Ara entendrem la indispensable pregària del Pare Nostre. Allí preguem per allò de més essencial que hi ha en l’àmbit de relació de fills amb el Pare. Demanem per la glòria de Déu en primer lloc; demanem perquè el Regne de Déu ens vingui i que en tot es faci la seva voluntat amorosa. Després una miradeta plena de confiança: pa per avui, l’imprescindible, per a tothom, que tots són germans de taula i de família dels fills de Déu, saber perdonar que és la màxima donació (el per- prefixe vol dir això) I feu que no ens refiem de nosaltres a menys que no sigui amb la confiança plena en Déu i la seva Mare. L’Eucaristia és la pregària de les pregàries i dirigida al Pare Benvolent la brodem amb el “PER ELL, AMB ELL I EN ELL” que és l’acabament solemne de la pregària eucarística central: “rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles, que és l’oferiment de tota aquesta part central. El nostre amén clar, convençut i convincent té el valor de l’expressió de la nostra fe i ensems del nostre compromís de compartir l’amor rebut per Crist amb la con-firma del Pare i de l’Esperit. La Missa o és pregària o no és! L’actitud que prenem en iniciar-la i que mantenim fins al final, ens donarà el test de comprensió i de valoració. Les tres parts: litúrgia de la paraula; la pregària eucarística i la participació en la comunió són essencials per viure la vida, tota l’existència i també l’espiritualitat evangèlica en un permanent Per nostre Senyor Jesucrist, el vostre Fill, que viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén
Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 13 de maig del 2018  Sabadell                                               

dissabte, 5 de maig del 2018

Homilia del diumenge 06/05/2018 del P.Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  DE  LES  PONDERACIONS

Imatge relacionada                                               Una prèvia: Essent la finalitat de la Quaresma i de tot el Cicle Pasqual el major i millor coneixement dels misteris de Crist, convé fer una distinció preliminar que prenem de les consideracions que fa a l’inici del llibre de José M. Castillo “La humanzación de Dios”, que em semblen molt pertinents en el tema que ens ocupa: distinció entre coneixement i convicció.

                                               Tenir coneixement de Jesús és tenir criteris i arguments fiables per la validesa dels nostres judicis: serien els nostres coneixements científics o històrics. Aquests són necessaris i hauríem de fer per manera de saber i de saber-ne sempre més sobre Jesús.  Són perfectibles i per tant es poden incrementar i podem acopiar-ne cada vegada més. Són accessibles d’alguna manera i ens hauríem d’esmerçar en tenir-los oberts, creixents, ajustats a la qualitat del nostre nivell cultural. Però no són suficients si és que hem de passar dels coneixements a les conviccions.  Aquestes últimes són més que un saber. El pressuposa, però es quedaria curt, perquè en Jesús no cerquem ni tenim tan sols un personatge històric, sinó el fonament d’una creença que, tot partint d’una fe en els que ens transmeten una figura (en el nostre cas:Jesús de Natzaret), ens donen també una manera de ser, d’estar i d’actuar: en realitat ens transmeten un missatge de vida. Un -en realitat- no està con-vençut de quelcom i sobretot d’Algú, fins i tant que no ho posa en pràctica. Aquesta no és autèntica, fins que no trenca amb la força i la rutina dels costums. Incideix fortament en la vida, més enllà del que són usos i pràctiques establertes, dels valors usuals. Fa hàbits nous, coherents amb la Persona, en la qual un Creu. Estem, per tant, en un àmbit de fe. La convicció ens fa creients. “Una persona que està con-vençuda (etimologia: rendida, vençuda) de que el Sermó de la Muntanya és veritat (per a viure) viu d’acord amb el què Jesús ensenya en el text evangèlic. Criteri determinant per saber si una persona és o no és creient en Jesús, està en l’observar els seus capteniments i, sobretot, els seus hàbits de conducta.

                                               Dos advertiments com a conclusió primera: Ponderar la importància cabdal que les conviccions tenen en la nostra vida; és a dir: en les creences. Les conviccions són el test d’autenticitat de les creences, és a dir, de la fe. I una pregunta indeclinable: ¿Tenim coneixements sobre Jesús o bé la nostra fe –les nostres conviccions- és operativa i actuant en el quefer de cada dia? Cal verificar els possibles miratges sobre els nostres coneixements sobre Jesús. ¿Història sagrada o bé història de la salvació?

                                               Anem a donar resposta, finalment, al títol de les nostres reflexions. Sant Joan en l’evangeli d’avui ens sorprèn per les ponderacions i les inabordables comparacions. Formes repetides com: tal com, us tinc, em té, tot això. Entrem en un terreny que ens transcendeix, perquè hem posat l’estimació cabdal entre el Pare i Jesucrist, això provoca una divina conseqüència en la relació amorosa entre Jesús i nosaltres; i una nova conseqüència entre nosaltres, cadascú en relació amb els altres, singulars. La relació basada en l’Amor (àgape) transcendeix tota interrelació humana i, per tant, degut a l’origen en Déu, això urgeix que el(s) nostre(s) amor(s) s’ha(n) de fonamentar en l’amor del Pare, trasvassat en el Fill i, aquest ens porta a la qualificació permanent que hem de manifestar en el quotidià amor que ve de Déu i s’enlaira cap al Pare.

                                               Això té la seva ordenació medul·lar en la segona lectura  d’avui que és com el punt culminant del què significa l’amor de Déu, participat en cadascuns dels creients. L’amor, per a un creient, té l’origen diví i la participació sempre és un do preciós.

                                               Aquest text ens l’hauríem d’aprendre de memòria, perquè és en el seu record sostingut d’on traurem la qualificació del nostre viure articulat, posant en relació Déu Pare, amb el Fill, Jesucrist, Senyor i Salvador i Redemptor (propiciació) i Ell en cadascú de nosaltres i finalment entre tots, com a germans. Mantenir-se en l’amor que ens té., això és essencial. Això ens habilita per estimar els altres tal i com ho fa Jesús.

                                               Allò que en dèiem de les ponderacions ens porta a dues cites. Una primera de sant Agustí que s’expressa hiperbòlicament així: “¿Què més es pot arribar a dir, germans? Si en lloança de l’amor no es digués res més que això  en totes les altres pàgines de les Escriptures; i si tan sols escoltéssim aquesta expressió en la boca de l’Esperit de Déu,és a dir que Déu és Amor, ja no hauríem de cercar res més que se li assemblés”. I també Dodd, un comentarista dels evangelis, del qual de passada destacaria un llibre: “El Fundador de l’evangeli”, molt apropiat per endinsar-nos en el coneixement de Jesucrist: “L’amor no és una de les activitats de Déu, sinó que tota la seva activitat és una activitat d’amor. Si crea, crea per amor; si governa, governa per amor; si jutja, jutja per amor. Tot el que fa és l’expressió de la seva naturalesa que és estimar”. L’aliança amb Israel depèn de l’amor i de l’expressió hebrea l’hessed divina, que vol dir l’amor de predilecció i la cura absolutament gratuïta i misericordiosa de Déu envers les seves criatures”. La prova exímia i fora de tota ponderació de l’amor que Déu Pare ens té ho veiem manifestat en la “vinguda” a la humanitat, arrelada, constitucional del seu Fill únic en la persona de Jesucrist, vertadera epifania de l’amor del Pare, immerescuda, gratuïta, “avançada i bestreta” de l’amor del Pare. “Designi” gestat en el cor del Pare, perquè Jesucrist estableixi un encarnat i visible amor en el què ens hem d’emmirallar. Amor d’encarnació, fet un de la nostra nissaga, amor de redempció i de salvació (fet propiciatori, víctima) que restableix la vinculació amb Déu en un “ja, però no encara del tot”.. Vida de la gràcia, en esperança de la vida de la glòria, quan tots serem un tot en i amb l’amor de Déu.

                                               “Qui estima és nascut de Déu, Déu en “engendrar-nos” a la vida divina, ens comunica la seva naturalesa i la seva vida. D’Ell rebem la facultat d’estimar: la filiació divina i el coneixement del Pare són el “principi i fonament” de la caritat fraterna. El coneixement de Déu com a Pare pressuposa una relació íntima i personal, fonamentada en una experiència viva i amorosa. Només qui estima pot arribar a conèixer  la realitat íntima de les persones i de les coses” (Comentari a la 1a. Epístola de san Joan. Bíblia comentada BAC).

                                               No puc deixar de citar la Carta encíclica del papa Benet XVI “Deus caritas est” que només iniciar-la ja ho centra tot en l’expressió “Déu és Amor, el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en Ell” (1 Jn, 4, 16).       Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i el seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida”. Amor a Déu i amor al proïsme són inseparables, són un únic manament. Ambdós viuen de l’amor que ve de Déu, que ens ha estimat primer. Així, no es tracta ja d’un “manament” extern que ens imposa l’impossible, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dintre, un amor que per la seva pròpia naturalesa, ha de ser comunicat ulteriorment als altres. L’amor creix a través de l’amor. L’amor és “diví” perquè prové de Déu, ens uneix a Ell i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres que supera les nostres divisions i ens converteix en una sola cosa, fins que al final Déu sigui “tot en tots” (cf. 1 Co 15-28)”.
Diumenge V de Pasqua, 6 de maig del 2018.   Sabadell                               .