dissabte, 29 de desembre del 2012

Homilia del diumenge 30/12/2012 del P. Josep Mª Balcells


LA  FAMÍLIA  LA   MILLOR  INVERSIÓ A LLARG  TERMINI…

                        En el meu Credo humà un dels primers articles és la família i donades les experiències que hom pot veure cada dia me’n ratifico més i més. Perdoneu la referència personal que hi ha com a substrat en les meves afirmacions o sentiments. Tota una vida “portada i sentida” al servei de les famílies voldria ser un aval d’aquest llegat que voldria deixar-lo per escrit, perquè algú en algun lloc i en un temps a venir pugui sintonitzar amb les meves experiències.
 
                        No us estranyi que us digui que la família és objecte de fe. I qualsevol vivència que un pugui tenir-ne queda subjecta a la confiança que es necessita, perquè no decaigui mai, siguin quines siguin les experiències que un vagi acumulant al llarg de la vida. En la família s’hi ha de creure, posar-hi totes les esperances humanes, sempre que no es demani més del que pot donar, que no és pas poc; i que com més treballada un la tingui, més llargues poden ser les esperances i els goigs que un en cull. No deixeu mai de creure-hi malgrat desafeccions, pseudotrencaments i inesperats trencacolls. Estem a la font de la vida i en plena operació de treure vida de la que tu li has posat.

                        Aprofito l’oportunitat litúrgica de la Sgda. Família per animar-vos a sentir-la com a actitud o capteniment indeclinable i a treballar-la cada dia, com qui posa, com fèiem quan érem infants, algun centimet a la guardiola. Qui estalvia –i aquí ve la paradoxa- no estalviant sentiments, relació, “lligams” en el dia a dia, deixant respirar per compte propi i respectant respostes, algunes àdhuc feridores... Qui sap que és una inversió que és de màxima rendibilitat humana, però que sempre és a llarg termini, però que és l’assegurança mútua millor que un pugui fer i somiar per un futur que sempre arriba. No ens trobarà desprevinguts, no. La família a dalt de qualsevol rànquing...

                        La família no la fan els pares sols, sinó tots, pares i fills a la vegada, sense tancar-se ni encapsular-se en cap individualisme a un, a dos, a tres o quatre. Perquè jo sé que això es pot donar. Si la família no ens fa créixer a tots a la vegada és que no està madurant i que no la podem posar com a font de consolacions, ni com a refugi, sinó  com a font de vida, com la deu a la que un torna sovint i allí assaboreix records, atencions, petons i altres expressions casolanes –potser mai tan ben dit-: és un lloc natural per gaudir, plorar, ajudar-nos i per fer bescanvis, ajudar-nos a mirar endavant tot i no oblidant de la cantera, la mateixa, d’on procedim.

                        No és gens bo trencar relacions –les que siguin- en l’arbre de les tres i ara encara quatre generacions. Pares-fills: el nucli dur, que en diuen ara, i dues apertures: una, amunt de l’arbre genealògic: els avis paterns i materns. Avui aquesta relació ha pres volada, que no sigui únicament per necessitats imperioses de treball. Que els menuts coneguin i estimin els avis, que puguin tenir records amables, “hores dolces” passades junts i tot el que ja elabora l’amor natural. Que no es perdi cap avi pel camí de la vida. Reteixir les imatges d’una i altres. Això rendibilitza a llargues distàncies. Un record  amable, dolç, parlat  i documentat: això no té preu; més ben dit: com més temps passa més valuós és aquest llegat de comunió. L’altre apertura va en la línia dels germans-pares i dels cosins. Avui els cosins fan  moltes vegades de família ampliada; i fer que es tractin, es coneguin, s’estimin és un goig que perdurarà temps enllà... De la família seria bo passar a la família de famílies. Ser amics-pares dels amics-fills. Tenir algunes festes conjuntes, crear grups de pares que d’acord amb les limitacions i/o possibilitats de les edats fa bona la dita d’en Pla: coneguts, saludats i amics=estimats. Aquests grups “explotats” a temps primicers fan la família de famílies una maduració d’amistats i d’obertures al social, que després floriran en un saber que no vaig ni estic mai sol a la vida, sinó que puc donar o posar la mà –dos gests a destacar-, sabent que no hi haurà ni es pot témer, no dic rebuig sinó regalada agradositat i complaença. ¡Hui, i què en fa de temps que vàrem llegir Joan Salvador Gavina! No em feu dir coses, narracions, fets narrats, però m’ha quedat allò que dignifica l’haver viscut, llegit, assaborit lliçons de vida. No imposats, fruit d’una lectura a quatre mans, a quatre ulls o més... La pitjor experiència dels menuts és encapsular-se en la pròpia família, normalment ara de poques persones. Cal airejar el més que es pugui la família: tot l’humà creix a partir de la relació. L’altre em fa a mi i jo el faig a l’altre. i de dos es passa a quatre i es va multiplicant. Hem après a llegir, escriure i “comptar”. Quan els altres comencen a comptar en la meva vida, és senyal d’haver pujat imperceptiblement un graó de maduresa humana.

                        La família no vol dir “tenir” fills, sinó pujar-los en el dia a dia amb  una sostinguda paciència. Cal observar-los, conèixer-los a cadascú segons la seva pròpia identitat; tots són diferents, però s’han de tractar diferenciadament, no establint diferències. No hi ha experiència més bonica que veure’ls créixer i estimar-los en la seva creixença. No siguem nostàlgics, no els considerem més petits del “grans” que van essent. Ara ve a tomb l’expressió de El Profeta de Khalil Gibran quan parlant dels fills, diu: “Els teus fills no són els teus, sinó de la vida desitjosa de si mateixa. No venen de tu, sinó a través teu, encara que estan amb tu, no et pertanyen...”

                        Els arbres per pujar drets i arribar a tenir una bona capçada se’ls ha de redreçar, posar-los un puntal perquè no s’aviciïn. Els fills són una delícia en ells mateixos i convé fer inversió d’afecte, mesurat d’acord amb el que necessiten i demanen. L’amor no falla mai, si som madurs nosaltres. Mai finalitat meva, que no siguin ells mateixos. Posposar les meves necessitats d’afecte és fer-los a ells madurs com nosaltres. L’educació és més “d’estar per a ells”, sense que es vegin controlats, com asfixiats. Que puguin volar sense traves, però amb el discerniment que han de tenir els pares per marcar espais, línies vermelles, que diuen avui... tot esdevé un acte continuat de presència. ¡Quina paraula més bonica!  És com viure un present ple de nosaltres, proper, subtil, com una aura que ens embolcalla silenciosament, amb silencis que parlen i diuen sense dir, però que omplen, omplen tant...
.
                        Els tenim a càrrec. No us desanimeu, perquè “pujar-los” només es pot fer a base d’ànima. Per això trobo encertada l’expressió “fill d’ànima”, com es narra a l’esplèndida novel.la l’Acabadora. No se m’ha perdut en el buit el paràgraf que ja vaig citar, en part, de l’epíleg (tot ell un brodat, i la cirereta del pastís): “La maternitat no es limita al fet físic de posar al món una criatura, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida. Sardenya, en aquest aspecte, és una terra plenament mediterrània, on un patriarcat de façana amb prou feines dissimula un matriarcat profund, molt més consolidat i determinant. Per descomptat, és el sexe femení qui té cura –quasi en exclusiva- d’alimentar els vincles de parentiu i de veïnat. Una veritat com un temple. Són les mares les que “fan les famílies”, com les he somiat més amunt. Són les “lloques” que apleguen la i les famílies. A cada tronc familiar hi hauria d’haver una mare-àvia troncal que dóna aixopluc i cohesió al grup. I que és un gust memorable pel fet de propiciar el retrobar-se tots els que “pertanyen” al grup familiar. Són experiències que s’han de fer, espaiades, però unes quantes vegades  l’any. Ho deixo perquè no acabaria. Ara, després de l’experiència corresponent a aquests dies, ja em considero ple de “familiarititis” per temps, tot esperant la propera...

                        No he dit encara res de la litúrgia d’avui. Em dol i no, perquè no sabem a penes res de com vivia la Família Sagrada. Els ulls de la fe són tafaners de sí. Quantes persones han trobat a Natzaret o a Betlem les coordenades d’un viure a més i millor profunditat: en vull destacar dues que seran potser tres, vés a saber, que em són conegudes: Sant Jeroni que allí, en l seu cas a  Betlem hi va fer la traducció al llatí de tots els llibres sagrats, Charles de Foucauld que a Natzaret hi va habitar i s’hi trobava com a casa seva i hi va escriure les seves precioses meditacions que estan a l’abast de qui vulgui; i les paraules que hi va pronunciar el gran Pau VI de visita a Natzaret en la suposada casa de la família de Jesús. Us en poso un tast: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és l’escola de l’Evangeli.

                        En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força , pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot a, sense adonar-nos-en, a imitar-lo.

                        Aquí, certament percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per manifestar-se en el món. Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.

                        Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.

                        Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh, silenci de Natzaret! Ensenya’ns  a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells secrets de Déu, i els manaments dels mestres veritables. Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que  valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu.

                        Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades, inviolables, que ens demostri com ho és , de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                        Finalment aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh, casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora del treball humà...”

                        Diumenge de la Sagrada Família, 30 de desembre del 2012  Barcelona

dissabte, 22 de desembre del 2012

Homilia del diumenge 23/12/2012 del P. Josep Mª Balcells


PAS  A  LA  TENDRESA

                        Parlem poc de la tendresa, perquè ens anem endurint, fent el camí invers al de la saviesa. “Els colps ens fan la vida”. I no advertim que l’ametlla del cor de la vida és dins de la closca. Una casa esdevé intimitat si les portes ens són obertes. Les entranyes de la vida són dolces, tenen capacitats immenses de crear, de generar i regenerar vida. La imatge més esplendent de la “condició humana” és sens dubte la maternitat. La maternitat universal. Tots hem estat “portats” al món i a la vida. S’han de traspassar “portes” en diferents “passos” en la vida. Recordeu les portes que ha d’obrir “El cavaller de l’armadura oxidada” per arribar a ser l’ametlla polida d’ell mateix, i no ho fa sense diversos acompanyants... Diu un autor: “Si la maternitat no es limita al fet físic de posar una criatura al món, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida”. Sense dolor no s’arriba a la dolcesa més gran del part. A la vida no hi venim pas sols. Tots som fills de maternitat. Cal no oblidar-ho ara que encetem una de les pàgines més tendres de l’evangeli: L’escena de l’encontre entre Maria i Elisabet, descrita bellament per Lluc. Avui l’evangeli ens invita a obrir delicadament les portes de la casa de Zacaries i en un raconet contemplar una escena única on la tendresa femenina arriba a nivells inefables...
                        Un dels misteris del Rosari se’n diu “la Visitació”, paraula que només  fem servir en el cas que intentem glossar. No n’hi ha prou amb la “visita”, visitació és tota una altra cosa que un simple “passa, entra, parlem i dediquem si es vol unes hores a conrear lligams de parentiu o veïnatge o amistat, i adéu”. Tota una altra cosa...

                        Maria  va a atendre a la seva parenta, ja entrada en anys que viu el miracle d’una concepció i gestació excepcionals. Fa dies fatigosos de camí, la casa de Zacaries és a pocs kilòmetres de Jerusalem, Ain Karem, i ella baixa de Galilea, de Natzaret. Mireu els mapes i sabreu ponderar el llarg viatge.

                        Ja l’àngel que li anuncia a Maria la seva singularíssima concepció del Messies li posa com a comprovació de que “per a Déu no hi ha res impossible”. Poder, el de Déu, que s’autolimita, per deixar que la vida sigui normalment la vida viva mateixa. De natural els fets se succeeixen amb “naturalitat i la concòrdia” que els són propis, però... a la vida, i més a la història, hi ha moments determinants en els què Déu Creador sempre actua com vol i sap. Inefable. Crec, Senyor, però sosté i augmenta la meva possible incredulitat...

                        Maria, sabedora de la gestació avançada (“ja està de sis mesos”) de la seva parenta, que li és anunciat com a prova, no demanada sinó lliurada per gràcia, de que hi ha moments en què les persones poden passar a ser protagonistes d’històries que marquen un abans i un després, ni sospitades ni mai abans esdevingudes, Maria, dic, es posa en camí llarg i penós -els temps són els temps- i va de Nord a Sud de Palestina. Ella sap què està succeint en el clos de les seves entranyes i sap que Déu ha fet també el do de poder tenir un fill, a Elisabet, ella que tenia l’estigma de l’esterilitat, segons criteris culturals del seu temps...

                        Maria no té espera i surt “decidida” sense pensar en ella, sinó amb el desig de servir Elisabet en els últims mesos fins al naixement de Joan, del qual dirà més tard Jesús que “és el més gran nascut de dona” –i sempre present la paradoxa en Jesús- de que, això no obstant, qualsevol dels menuts del Regne són més grans que ell, que Joan... ¡Inefable una altra vegada!

                        Entra i va “disparada” primer que tot a fer-li els compliments a la seva parenta. Elisabet amaga el miracle que viu, entre ella i el seu espòs i es troba que Maria la felicita i li fa les mostres de tendresa que només saben fer les dones i més si estan en estat. Elisabet en la salutació de Maria sent com  el seu fill en les seves entranyes es mou, i s’ajunta a la festa íntima de les dues dones-mares. Tot és una “inundació de l’Esperit Sant” i li és revelat el misteri dels misteris en el si de la seva parenteta, Maria; i portada per l’Esperit Sant, de sorpresa en sorpresa, sent aquell moment com un “moment estelar” i “crida amb totes les forces”, així ho narra Lluc. Tot d’una se li revela l’inesperat i s’oblida d’ella mateixa i prorromp: “Ets beneïda, Déu t’ha beneït, i jo m’hi ajunto, ets benaurada entre totes les dones i és beneït el fruit que madura en les teves entranyes, en el teu ventre, Jesús”. És exclamació i és revelació a la vegada. Una, porta a l’altra. I més encara. Veu que és ella la que hauria de revertir visita: “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me”. Un cop desvelat el misteri que fa niu al si de Maria hauria de ser ella la que es posés a servir a la seva jove parenta. Paradoxes –una vegada més- de la vida i sobretot de la fe.

                        En les paraules que profereix a continuació ens mostra el gran valor -de  preu de gràcia- en Maria. La lloa exaltant la seva fe modèlica, li passa pel pensament l’ombra fugaç de la incredulitat del seu espòs, Zacaries, i diu exultant contraposant actuituds: “Feliç tu que has cregut”. Aquest que és un perquè. És el fonament del capteniment de Maria, dona de fe entre totes les dones creients. “Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. És un acte de fe d’Elisabet, que profèticament li confirma que serà la Mare del Messies, efectivament. Dues dones, dues com no n’hi ha, dones d’una fe incommensurable.

                        La fe és una maternitat. És la gestació de Crist en nosaltres. És la gestació del Crist total –ara ho sabem-, de l’Església que ja és i que ha de venir. És la nostra pròpia gestació. Som fills de Déu. Som germans i germanes del Crist. De Crist es diu: “Nascut de dona, nascut sota la Llei”. De cadascú de nosaltres es pot dir amb tota propietat espiritual i evangèlica que Maria és la nostra segona Mare, la Mare de la gràcia, “la mare de l’ànima”. També puc escriure, imitant Pau: “Nascuts espiritualment de dona (Maria), nascuts sota la gràcia (NT).

                        Ja només falta que Maria deixi parlar el seu cor. És el moment adequat. Forma part de la divina conversa de dues dones agraciades, cadascuna segons la mesura del que Déu ha volgut per a cadascuna. Arriba el moment precís de la des-velació del designi de Déu. I Maria exulta amb i en el Magnificat.
                       
                        Ho miro des de la fe. Estic trasbalsat. Tot plegat em supera dintre de la senzillesa d’aquest encontre, però amb una micurrina de fe puc seguir en un raconet de la Casa de Zacaries l’emoció compartida, exultant de fe, de la que em comuniquen aquestes dues dones d’excepció. Arriben a ser una “pàgina viscuda” com a testimoni ocular. Maria entona el Magnificat, que per a mi esdevé com l’himne de la fe de l’any de la Fe. És la contribució que hi fa de present Maria a que comprenguem una mica més l’amplada, la llargada, l’altesa i la profunditat del “món de la FE”.

                        “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa...

                        Bé deia aquell autor parlant a propòsit dels personatges d’una novel·la: “Tot (en l’escena de la visitació també) tendeix a l’essencial –i encara així sobren paraules Potser per la importància que té la mirada –el segon més important sentit, després del silenci- La mirada de Déu que floreix tantes vegades al text sagrat fa profundes a les persones mirades tan delicadament, tan maternalment. Paraula, mirada. Silenci. Escoltar embadalit el diàleg, estar-hi present, mirant –admirant- i després entrant en el gran silenci, tot ell ple de comunicació. Dues maternitats, les més grans de les hagudes i per haver. Benaurades maternitats, plenitud de la dona.

                        En el document més important del Concili Vaticà II hi ha tot un llarg capítol que porta per encapçalament: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Només apunto uns fragments del proemi: “Maria unida a Ell amb un lligam estret i  indissoluble, és ennoblida per tal que sigui l’engendradora del  Fill (de Déu), i, per tant, filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment, però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist..., ja que, empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe  i en la caritat, i que l’Església Catòlica, guiada per l’Esperit Sant,l’honra com a mare amantíssima amb el més filial afecte”.

                        “Per aquesta raó el Concili no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia entorn del paper de la Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic, sia entorn dels deures dels homes redimits envers ella, la Mare del Crist i la mare dels homes, dels creients especialment”.

                        Diumenge quart d’Advent, 23 de desembre del 2012.   Barcelona

dissabte, 15 de desembre del 2012

Homilia del diumenge 16/12/2012 del P. Josep Mª Balcells


CELEBRAR L’ADVENT AMB EL GOIG DE L’ESPERIT

                        Corren aires de festa, però no em refereixo als ambientals, que no destorben certament, però que són de dubtosa eficàcia de cara a les celebracions nadalenques, viscudes a partir de la fe, amb vivències més evangèliques. Són aires i sentors –si se’m permet de dir-ho així- els que vull destacar ara com ara de caires litúrgics. ¡Quin Advent més sorprenent, deixant en part a Isaïes i gairebé també del Baptista, si se’m permeten aquestes llicències, anant per camins no massa fresats... Diferents, però espero que els considereu ben evangèlics,

                        Tota la litúrgia d’avui és un esclat de joia, de joia plena. Abans se’n deia “domínica gaudete”. Compteu els termes que guarden sinonímia amb goig; repassem-los, compteu-los. És tot un bosc de joia, la litúrgia d’avui. Comencem ja pel cant d’entrada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo. Viviu contents. I hi afegeix el motiu: “El Senyor és a prop”. Empalmeu-lo sisplau amb la segona lectura, de la que forma part: és dedicada amb termes exultats als germans de Filips i és de les més tendres de les que va escriure Pau.

                        Allí, a més del toc de trompeta del mateix començament: ¡encomaneu la joia!, ens dirà “no us inquieteu per res” (també Mateu té tot un capítol en què fe i poesia van de bracet, donant-se les mans: és el sisè, pertanyent a l’essencialitat del Sermó de la Muntanya: “No us preocupeu per la vostra vida... mireu els ocells, mireu els lliris del camp... no us preocupeu... busqueu primer el Regne de Déu”.) Tornem-hi: “No us inquieteu per res”. (¡Voleu un goig més purificat, més respirable d’aire pur! És com la “Santa indiferència” de sant Ignasi, que vol dir estigueu centrats en l’essencial de la vostra vida que és el Crist!). Es podria traduir com fa Mateu: visqueu, gaudiu del dia a dia. ¡Ja n’hi ha ben bé prou! El demà deixeu-lo en les mans de Déu, ¡tranquils!


                        Mireu quina traducció de la no inquietud en fa Pau en la mateixa carta als filipencs: “Ja he après a acontentar-me en qualsevol situació. Sé viure enmig de privacions, i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort”. Seria bo que llegíssim sencer tot el capítol quart de la carta que acabarà tal i coma començat, respirant el goig del que parla per experiència personal. ¡I no oblideu que és a la presó...! Pau és un testimoni preclar i ens dóna l’autèntica mesura humano-divina d’aquest reguitzell de sinònims de l’”alegria”. Vejam; mà de diccionari. Encara que qui l’ha fet tinc la impressió de que els ha posat afilerats sense cap ordre de profunditat: “Alegria, alegrança, alegrament, alegrois, joia, goig, plaer, il·lusió, acontentament, jocunditat, gaubança, letícia, emoció, entusiasme, optimisme,complaença, jubilació, exultació, satisfacció, jovialitat...”; i això que deixo de mirar les concordances de les concordàncies, on encara hi trobaríem paraules emparentades... Jo em quedo de preferència amb el “goig de l’Esperit” que té la noblesa paulina de ser enumerada i en un bon segon lloc en un text clàssic de l’epístola als Gàlates (5, 22-23, 25): “Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”. Aquí van. Les he escrit poc a poc, les assaboreixo una a una. M’agradaria per a mi, i per tants com fos possible, aquesta florida i maduresa de fruits dels que l’ESPERIT SANT n’és autor, creador, conreador, pare i mare, espòs i esposa, germà i amic. Estem per a mi en el nucli de l’evangeli. Estem en viu en la intimitat viscuda –per perdre-s’hi, en el misteri- per Jesús , l’home nou, l’home global, l’home paradigma, l’autèntic referent. Aquell del qual s. Pau diu: “Per a mi viure és Crist”. I ho remata així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. Hem trobat el tresor evangèlic que no puc llegir sense sentir endins l’emoció de pensar en la qualitat que tindria el meu i el teu viure, si passéssim de les paraules a les vivències. A l’epístola als Romans ens dóna la raó última de tot plegat: “L’Esperit de Déu habita en nosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist... L’Esperit us dóna vida... Si per l’Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu, són fills de Déu. L’Esperit que ens ha fet fills ens fa cridar : “Abbà”, Pare. Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrint amb Ell, serem també glorificats amb Ell”.

                        Sant Pau ho broda així en un altre indret: “Estic segur d’una cosa: Déu que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist”.

                        Tornem als textos de la Missa tota ella plena de ressonàncies gaudioses. Aviu és el torn de Sofonies: “Crida de goig. Aclama. Alegra’t i celebra-ho de tot cor”. S’ha de llegir i assaborir fins al final tota la primera lectura. Un autèntic himne a la joia. Schiller, Beethoven, Maragall, l’EU (un himne d’una Unió d’Europa a  mig fer, precària, però indispensable): “Joia que ets dels déus guspira...”

                        I per si no n’hi havia prou, el salm responsorial. S’enlaira cel amunt amb aquesta antífona: “Aclama’l ple de goig i esmaltat de cantates de goig al llarg del salm: “Canteu, enaltiu, proclameu, feu conèixer, recordeu, que publiquin per tota la terra els fets, les gestes, les coses glorioses”.

                        De la mà de Lluc, a l’evangeli d’avui, se’ns invita a ser “batejats amb l’Esperit Sant i amb poder”. Aquesta serà l’obra de Jesús ja acomplerta des d’ara en cadascú, però encara mig sense saber massa què significa i com es viu. Acaba l’evangeli lucà d’avui, dient-nos que Joan Baptista anunciava a tot el poble la Bona Nova, la Joiosa Actualitat: El Regne de Déu, fet persona humana, Jesucrist, Messies i Senyor.

                        Un bon colofó litúrgic per endinsar-nos més i més encara en el sentit i les vivències d’un Advent, ple del goig de l’Esperit.

                        Un prec o una pregunta, com vulgueu: ¿Eh, que llegireu tota l’epístola carta-felicitació del Nadal dirigida als filipencs i a tots els parroquians de la nostra Parròquia de sant Josep de Calassanç i a d’altres que si afegiran? L’Esperit us ho tindrà en compte i us acreixerà el goig d’Advent i del Nadal de cada dia (!). Ja m’ho sabreu dir. Els francesos l’han encertada millor quan diuen Joyeux Noël, Joiós Nadal.

                        Diumenge III d’Advent, 16 de desembre de 2012  Barcelona

divendres, 7 de desembre del 2012

Homilia del diumenge 09/12/2012 del P. Josep Mª Balcells


FINOR  D’ESPERIT

                                   Advent nou, dèiem, ¿no? Doncs intentem anar per camins nous. Ja hem sentit tantes vegades allò d’aplanar-se els turons i de que s’omplin les fondalades per facilitar la via sacra, és a dir, el retorn del Poble d’Israel, amb expressions aquesta vegada de Baruch, plenes, això sí, de poesia. Deixarem també al Baptista que torni a demanar el mateix amb veu prestada del també gran poeta Isaïes.

                        És el Senyor que retorna (figura històrico-poètica), retorna al seu Poble. Nosaltres ara ja força alliçonats per Sant Bernat sabem de les tres vingudes. Per avui deixarem la primera que ens farà obrir els ulls al misteri de l’Encarnació o dit d’una altra manera de l’humanització de Déu, que serà tema d’aquests dies nadalencs. Deixem també la tercera i darrera vinguda, de la que els textos litúrgics de les últimes dominiques n’anaven plenes amb el seu regust apocalíptic. Ara m’abelleix de parlar de la segona vinguda que, al dir de sant Bernat: “és oculta; només hi veuen el Senyor els elegits: el veuen dintre seu i les seves ànimes se salven; és “en esperit i en virtut”. D’aquesta vinguda intermèdia és “un cert camí que ens porta de la primera a la darrera. I en ella hi ha el nostre descans i la nostra consolació”. “És el moment de la Paraula perquè són feliços els qui la guarden. Porta-la, doncs, en el més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i els teus costums. Alimenta’t del bé i la teva ànima es delectarà amb aquesta greixor...” És contínua i permanent, puix que hi tenim part –i bona- en aquest moment del nostre viure. Mai estem sols. Sempre plana sobre el nostre cor la presència i l’acció de Jesús Ressuscitat que ha segellat aquesta presència benefactora i salvadora amb aquesta promesa definitiva: “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al a fi dels temps”. Tenim certificació, la fe ens ho corrobora, i ara podem entrar a veure el treball -“estaré amb”- ¿què hi fa el Crist en la nostra vida –“cada dia”?-. Ens hi ajudarà, i molt, comprendre, entrar en la intimitat de la carta als filipencs (segona lectura).

                        Pau l’escriu des de la presó. És una acció de gràcies inicial com acostumava a fer. “Escriu amb el cor a la mà”, només encetar-la ja els manifesta  el seu afecte i els demana que vagin aprofundint el do de la fe. Sembla talment que el que hi treballa és el mateix Jesucrist, de qui dóna entenent que els té un amor entranyable, que ha de ser correspost amb el propi amor que, en l’exercici recíproc de ser estimats i d’estimar, s’ha d’anar enriquint fins al punt de vessar. L’amor mutu entre Jesucrist i cadascú d’ells, els filipesos –o bé amb cadascú de nosaltres- ha d’anar endinsant-se per successives experiències espirituals en una plenitud de coneixement: saber qui ens és Crist i assaborir-lo.  Això no es dóna si no és en una progressiva “finor d’esperit”, que és com exercitar un sisè sentit que fa que valorem, que ens hi trobem bé en aquest amor d’amistat, que tendeix a fer semblants els qui s’estimen. És un minuciós anar prenent els trets de la figura del Senyor. L’expressió “con-figurar-nos-hi, ben entesa , podria dir quelcom i molt de tot el treball que Crist fa en nosaltres. Certament caldria ser-ne més conscients i agraïts... En un cert moment s’arrisca Pau a dir-nos que “tinguem els mateixos sentiments que Ell té”. Finor, exquisida finesa vol un tracte freqüent, compresència, estar a l’aguait, amatents al que diu, pensa, sent...Tota una amistat regalada, gratuïta, precisament per això encara més d’agrair. Crist davant però dins.

                        El, Pau ha fet palès que té envers els filipesos uns sentiments d’estima agraïda: “Us porto dins del cor”, com a expressió de màxima intimitat.

                        Provem de veure que suposa la finor d’esperit. Suposa que els destinataris de la seva carta han estat fidels a la fe que Pau els ha transmès. “Amor fidel” és l’expressió que ressona ja sovint en tot l’AT, sobretot als salms. Un amor mantingut, sostingut que han fet prevaler per damunt de tot. Les dues actituds més belles del viure humà: ¡amor i fidelitat!

                        Que el viure la fe en Crist els ha fet descobrir els “valors autèntics”, aquells que regeixen en plenitud la pròpia vida, que són visibles, que testimonien que un viu en una altra esfera de pensaments i de sentiments. Valors alhora pràctics que donen solidesa suau, sense tensions. Veure endins per viure enfora, tot ben lligat.

                        Torna Pau a la petició –és desig, pregària, és comunicació- de que l’amor a Crist i als germans s’ompli més i més encara fins a vessar de coneixement (lucidesa, penetració, transparència) i de clarividència (Col 1, 9-10), perquè sapigueu discernir (saviesa suprema) allò que més convé.

                        Torno a reprendre la lectura d’avui. Per què tot això? “Perquè així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, sadolls de fruits de justícia (igual a santedat), fruits  que se’ns atorguen no per mèrits sinó per pura gràcia de Jesucrist, a glòria i  lloança de Déu”.

                        Després passa Pau a descriure’s  empresonat . Es felicita de que d’alguna manera Jesucrist és anunciat (deixant de banda certs motivacions no sempre bones). Està disposat a donar la vida si és del cas i fa unes afirmacions  fonamentals del viure cristià en i amb finor d’esperit: “Confio vivament i espero que en res no quedaré confós; més encara, estic segur que ara com sempre, el Crist serà glorificat en el meu cos tant si en surto en vida com si haig de morir”. I diu aquella expressió que expressa la summa finor d’esperit evangèlic: “Perquè per a mi, viure és Crist, i morir em seria un guany (recordem que és a la presó); però si continuo vivint podré fer un treball profitós. ¡No sé pas què escollir”! Estic agafat per dos costats: d’una banda tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d’altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal”.

                        Sant Pau sap que Jesucrist i l’Esperit ens treballen interiorment per tal d’anar poc a poc prenent més plena consciència de que el coneixement de Crist és el do més gran que ens és donat en vida i que és fruit de la gràcia. Diu en l’himne als efesis: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim: ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”.

                        En l’epístola als efesis farà aquesta pregària que és el nucli de la vinguda intermèdia de que parlàvem més amunt. També nosaltres l’hauríem de fer com una pregària pròpia: “Jo m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant l’amplada i la llargada, l’alçada i La profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot en la plenitud de Déu.

                        Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot  fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar i entendre. Glòria a ell en l’Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén”.

                        Quin Advent més ple, si seguint Pau, ens capbussem en el nostre interior i exercitem la finor de l’Esperit. Siguem conscients que l’Esperit l’he posat en majúscula. Té tot un altre regust. Conèixer i viure Crist és estimar-lo. Això és l’Advent de tot l’any, de tot.

            Diumenge segon d’Advent, 9 de desembre de 2012     Barcelona.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Homilia del diumenge 02/12/2012 del P.Josep Mª Balcells


DÈIEM  AHIR,  DIEM  AVUI

                        Situem-nos de bell nou. No hi ha dia que no pugui ser “nou”. No hi ha Advent si només és un “rescalfat” del que visquèrem ara fa un any. En l’entremig la nostra vida ha fet una “traslació” de 365 dies i ja, de bones a primeres, hem de dir que som diferents. Mal aniria si no hi haguessin signes més o menys notoris de canvi en el nostre viure. No es tracta pas la vida d’una “roda” que gira i gira sense més moviment que el de “rotació” que apreníem a l’escola. La vida la vivim en espiral, si no en un moviment helicoidal. Pot semblar que passem pel mateix lloc i veiem les mateixes coses o persones. És només una aparença. La vida, deien els clàssics, està en el moviment, no físic o geogràfic, que també, però en els grans moviments són sobretot anímics, culturals o relacionals.

                        Prou que ens afanyem en els dies del canvi del calendari civil a dir-nos –més- a desitjar-nos de cor: “Any Nou, Vida Nova”. I si ho diguéssim del canvi del curs de l’any litúrgic, també ens hauríem d’afanyar-nos a dir-nos-ho amb el compromís de que farem el que estigui a les nostres mans de fer canvis, si no altres de més pes, almenys de perspectiva.

                        ¿Què ens invita a canviar? D’entrada l’Advent, que obre el cicle nadalenc. Un mes només que se’ns escaparà sense ni adonar-nos-en, a menys que el sapiguem aprofitar d’allò més bé. Tenim en marxa (¿fins on?) l’Any de la Fe (és una bona oportunitat per reflexionar sobre els aspectes més nuclears de la nostra opció cristiana). Estem (hauríem) d’estar començant a viure a nivell de base el Sínode sobre la  nova evangelització i conseqüentment sobre la transmissió de la fe, problema que s’aguditza per moments. Estem travats a nivell de traspàs de la fe. L’ahir, avui no funciona. Hem de trobar la manera de que la fe es faci creïble a través de noves pedagogies i de testimoniatges que almenys posin interrogants, que suscitin preguntes… També hi afegiria com a camp d’accció la commemoració dels cinquanta anys de la celebració del Concili Vaticà II, que com sigui hauríem de recuperar: Hi ha tanta “teca” que encara ens podria nodrir, si el sabésssim traduir a efectes pràctics. Ara em ve a la memòria allò que li deien a tot un General d’un Orde important, que com era que no escribia més i més freqüentment, i ell digué: “Llegiu primer el que ja va escriure el P. General anterior”. Som acumulatius: un document cau lleugerament sobre l’anterior i així sense parar... Quantes perles tenim amuntegades a la filera incessantment creixent… He començat pels aspectes més eclesials. Però si només fem que entrar en el món socioeconòmic ens trovarem sense més –¡mira per on!- en la literatura apocalíptica de l’evangeli d’avui feta realitat viscuda. Trasbalsos continuats que ens afecten a tots, pendent avall per la recessió. Cada vegada un sap de les penúries de persones que viuen a la vora nostra; no podem girar la vista perquè en trovarem a dreta i esquerra. No podem deixar de banda tampoc les qüestions politiques que ens toquen el voraviu, a uns un, a altres altres… La insatisfacció és bastant general, per motius diversos. No cal sucar-hi pa.

                        Tornem als aspectes eclesials.  Durant la nova anyada ens acompanyarà l’evangelista Lluc. Mirarem de destacar les seves peculiaritats que prou bé que s’adiuen als temps que estem vivint. Un proper dia en tornarem a parlar. Només per avui la predilecció pels pobres i la benaurança sobre els pobres en l’Esperit; perdoneu la llicència que m’he permès de posar Esperit amb mayúscula…

                        Encara ressonen les últimes commocions i commonicions del discurs escatològic. No seran ara escenes de por, sinó prefiguracions del retorn del Senyor quan es clausurarà  l’aventura humana i s’obriran cels nous i terres noves. ¿Per què fer inquisicions sobre el final dels temps, quan la feina la tenim ben bé a sobre, ara i aquí.

                        Són els nostres temps, els que ens pertoca d’enfocar-los per a “donar raó de la nostra esperança” I no dic fe, sinó esperança, perquè hi ha tanta gent que malviu en un pesssimisme de malastrugança. No serà fácil redreçar la situació. Ens tocaran temps de vaques magres. Potser no serem nosaltres a experimentar-ho en la nostra pell tan directament com alguns altres, àdhuc coneguts o bé de casa mateix. Tothom hi haurà de posar l’espatllla. Ara és ben bé l’hora de demostrar en fets les raons de la nostra esperança i d’atemperar amb fets el pessimisme que ens atenalla. El pesssimisme no és d’arrel cristiana.

                        La paràbola del bon samarità és la més escaient per la situació que estem vivint i és la DO (denominación d’origen) del nostre bon fer evangèlic. Recordo un fulletó de Cristianisme i Justícia molt ben raonat i que explicita tot el que hi ha de fons en aquesta paràbola que no és pas poc: És el número 172 i el firma J. Laguna i porta per títol: “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat”. Té com subtítol: “Full de ruta samaritana per a un món possible.

                        Fer-se càrrec és el gran moment d’adonar-se de les situacions que es viuen ben al costat nostre. Veure la realitat tal com és. Hem de ser conscients dels límits de la nostra percepció. Veiem amb condicionants. Diu l’autor que la mirada no reflectéix, la “conforma”. Lluc ho confirmarà en el seu evangeli: “Que veient–hi no hi veuen”. Quantes coses les deixem en mans de les institucions públiques: ¡una bona excusa! Tendim a invisibilitzar les víctimes. També estem cauteritzats de veure tantes víctimes; aixó ens fa insensibles. Sentim llàstima, no compassió.

                        No hi ha més ob-ligació que el deure. És urgent recuperar els relats visibilitzadors. Fins que no sentim els altres com a nosaltres mateixos al dors de la compassió. No volem acabar vivint en un món supermercat on tot té un preu.

                        “La nostra “raó” no pot ser la base sinó des de la tendresa, l’esperança i el sentit”. (Adela Cortina).

                        Del carregar la realitat Lluc poso uns verbs molt signficactius: “es compadeix, si acosta, embena les ferides, el puja a la pròpia cavalcadura, el duu a l’hostal i se’n cuida”. La compasssió preveu reciprocitat. L’apropar-se suposa “tacar-se” cosa que no vole fer els dos primers vianants. La proximitat a la misèria sempre taca.

                        Encarrregar-se de la realitat: en dimensió estructural i polític. “Molta gent, en llocs petits, fent coses petites poden canviar el món (Eduardo Galeano).

                        Adela Cortina fa la proposta d’opcions viables de vides felicitants, vol dir que generen felicitat al seu entorn.

                        Altres formes de comunicació són posibles, més enllà de les interssades i pagades. Internet i tota la bateria d’artefactes tecnològics en són prova. Altres formes de vida són posibles, un altre consum és possible. Viure més sencillament, perquè altres senzilllament puguin viure. Aquí tenim l’ascètica i jo diria que àdhuc la mística de tots els Advents i Quaresmes junts…

                        Un altre intercanvi del coneixement  i la cultura és possible. Coneixement i cultura són béns comuns i que no s’han e privatitzar, són drets. Abans que el mercat , la salut  i la cultura són béns comuns.

                        Us recomano aquest fulletó, perquè aquest Advent hauria de prendre aquesta dimensió de compromís d’ajudar als més necessitats. Fent operativa la nostra ajuda. No hi pot haver esperança mesiánica si no hi ha totes les obres de misericòrdia, les del catecisme i les que un cor compassiu pot intuir. La necessitat crea l’ajut i obre el cor. Fem un Advent pràctic, que toqui i es basquegi pels altres. M’ha sobtat aquesta expressió de García Lorca: “Perquè desaparegui la fam cal una revolució espiritual”.

                        He esquematitzat el fulletó. No n’hi ha prou. Proveu-ho directament.

                                   Primer diumenge d’Advent, 2 de desembre de 2012   Barcelona