dilluns, 31 de maig del 2010

Homilia de diumenge 30/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


HABITAR AL DEDINS.


Estem acostumats a viure cara enfora i el que predomina en el tram-tram de molts és precisament el lliscar per la superfície de les coses i dels esdeveniments, mancats de pauses de reflexió, el que porta a la “lleugeresa” del viure.

L’altre dia em va venir de sobte i com qui descobreix un petit amagatall de sentit etimològic en la paraula instant (aplicable també a “instantània” fotogràfica). In-, ja ho sabem, sempre acostuma a ser prefix de negació; instant, per tant, vol dir que no està dret, que trontolla, fugisser, que és empès en la seva inconsistència, mot de la mateixa arrel. ¿Voleu dir que la trama del viure no és per a molts un seguit de moments que uns atropellen els altres? Jo ho contraposo a “viure el present” que intueixo, en això darrer, com a una condensació i concentració del mirar, anant més a fons, descobrint un més enllà, darrere de tota aparença. Estem bombardejats per seqüències d’instants. En mirar avui, avesats a la telenovel·la, ha de “passar-passar” quelcom que ens sedueixi, que ens prengui emotivament trama enllà. Sempre darrere la trama: ¿ i què passarà ara? Com a l’última sèrie televisiva, predomini del què; no pas del per què, del per a què i del com: aquestes darreres preguntes anirien encaminades a trobar el sentit del què passa. Ja ho deia també, des de la reflexió poètica, en Machado: “Lo nuestro es el pasar”. Lliscar, re-lliscar per la superfície de la vida. Potser que ens paréssim amb tanta glopada precipitada... La vida no s’omple amb més sinó amb millor. En el “parar” hi ha misteri a descobrir. Això ja ho deia el profeta tot posant en evidència la inconsistència dels seus contemporanis: “Es perden per manca de reflexió”. Ens manca una bona dosi de “El Pensador” de Rodin, colze a la cama i mà a la barbeta. Estàtua que tinguérem, per cert, a la Rambla de Catalunya, dies i dies, i vés a saber si molts dels vianants se’n varen assabentar...

¿I tot això on va a parar? ¿Qui ho diria! Jo vull fer anar les aigües solcs avall, com qui rega un hort, cap a ¡noresmenys! que a la Santíssima Trinitat. Provem-ho i veurem si és gosadia o no.

Indefectiblement en el viure “més a fons” no tenim altra sortida que l’entrada al nostre dedins. Si no tanquem, provisionalment, per bé que llargament, els ulls i no enfoquem la mirada (complaença, o més aviat por, perquè aquest exercici ens en sol fer) la mirada, dic, cap endins, on hi ha, de primer obscuritat, on ens hi sentim potser com estrangers, si no presoners, no hi tindrem en tot plegat res a veure-viure. El dedins és sempre habitat. ¿Sabeu per qui? Pel nostre propi Jo, el Jo nu, si voleu, que d’antuvi, ens fa un xic de basarda veure’ns-hi així. I posats aquí, no puc treure’m del cap la per ell –diria iniciàtica- experiència del “Cavaller de l’armadura oxidada”, cavaller que no té nom perquè en realitat els abasta tots. Ja ho sabem: matem el silenci amb paraules, vull dir amb xerrameca i envoltats de molts sorolls. Ens atordim i aleshores sentim com l’armadura ens estreny i, pesada com mai, l’arrosseguem vida enllà.

Capítol IV: El castell del silenci:

Copio trossos: “Es va quedar tot sol, tancant la porta al seu darrere”. “Va prendre consciència de que no hi havia cap porta que comuniqués amb altres dependències i hi havia un silenci extraordinari i estrany”. I es troba, sorprès, amb el rei que li diu: “Aixequem barreres per protegir qui creiem que som”. “Romandre en silenci és quelcom més que no enraonar”. “Un ha d’estar sol per desprendre’s de la seva armadura”. “La porta de sortida és només una entrada. Un no acaba mai de seguir el Camí de la Veritat”. “Cada vegada que vinc aquí trobo noves portes, a mesura que sé més i més coses. “Cantava per distreure’s: tenia por d’estar sol”. “Passada la porta entrà en un estança una mica més reduïda”. “Havia perdut el temps parlant de les coses que havia fet i de les que faria”. “No havia gaudit mai del que succeïa en aquell moment”. “Va restar i va escoltar el silenci”. “Va plorar”. Sent la veu de la consciència que li diu: “Jo sóc el veritable tu”... Digues-me: “Sam”. “Despert i només tenia consciència de si mateix”. “No has passat només una nit al castell... Hi has estat molt de temps”.

Deixant l’autor del Cavaller i no sortint del Castell del Silenci, perquè hi ha més estances que no prenen cos, si no és obrint “altres ulls” (i que l’autor em perdoni per aquesta deriva de la seva narració...). Depurats els ulls de la realitat que es converteix en “Realitat” i entrevistes les primeres “transcendències”, que formen part del Castell de les transcendències, hem de seguir anant “al dedins”, perquè els silencis com més profunds estan més poblats... i és des de dins que es veuen millor les coses, persones, esdeveniments, de fora. Prenen més relleu i no sols vistos en 3D; hi ha in-finits 4D i més, que ens encaminen a veure-viure moltes més dimensions, més de les que s’han fet a l’experiència del Castell del Silenci. Hi ha com a passos successius els que corresponen al “Castell de la Intel·ligència Espiritual” (obra d’en Torralba que intentarem d’aprofundir aquest estiu com a manual de més transcendències humanes; no cal confondre-les amb la religiositat: veniu i veureu). I, encara més endins, ens trobarem amb el “Castell de la Fe”, guiats pel Sam universal, llegeixi’s Sant Joan que a través dels seus capítols sobre el Comiat de Jesús ens porta al “Castell de Jesús”, el qual amb l’assistència de L’ESPERIT SANT ens portarà al terra-terra del “Castell de la Santíssima Trinitat”, on es fan les descobertes i les experiències més profundes a que pot atènyer la persona humana, sempre evidentment des de la FE. Quan t’hi trobes, després d’haver fet aquesta submersió en els misteris del viure, sembla que t’hi vagis trobant cada vegada amb més connaturalitat. Res t’és aliè. Del “teu Crist” viscut i experimentat passes a la “teva Trinitat”. Un misteri obre pas a un altre de més profund, així, de misteri en misteri, vas desembocant en la Trinitat i portats de la mà de Joan (13 -17) ho veus tan il·luminat i il·luminador que no t’hi sents gens estrany i tens la sensació que la Trinitat és com la teva família de tota la vida i no vas fent identificacions, com si un fill fes comprovacions d’identitat amb els seus pares i germans. Hi regna una connaturalitat, una consanguinitat, diria, un aire perfumat de família. Joan de la Creu dirà: “Entréme donde no supe,/ y quedéme no sabiendo/ toda sciencia trascendiendo... El que allí llega de vero,/ de si mismo desfallesce/ cuanto sabia primero/ mucho bajo le paresce;/ Y su sciencia tanto cresce,/ que se queda no sabiendo,/ toda sciencia trascendiendo”.

Dirà l’altre: -“Jo no hi veig ni hi sento res”. I tu li diràs: -“És natural; et falten els ulls de la fe” - ¿On es compren? ¿On es troben? I una veu en off et diu, com un murmuri i una invitació: “Busqueu i trobareu. Demaneu i se us donarà. Truqueu i us obriran”. Sí, truqueu, primer al Castell el Silenci i tot l’altre vindrà probablement de més a més. Així ho crec, així ho espero i ho voldria per a tothom.

Tot plegat em recorda que Santa Teresa es posa e escriure el CASTILLO INTERIOR o LAS MORADAS per obediència i diu: “La voluntad se determina a hacerlo muy de buena gana, aunque el natural parece que se aflige mucho: porque no me ha dado el Señor tanta virtud, que el pelear con la enfermedad continua y con ocupaciones de muchas maneras, se pueda hacer sin gran contradicción suya... Bien creo que he de saber decir poco más que lo que he dicho en otras cosas que me han mandado escribir, antes temo que han de ser casi todas las mismas; porque así como los pájaros que enseñan a hablar, no saben más de lo que les muestran u oyen, y esto repiten muchas veces, soy yo, al pie de la letra... Y posa data: “Y así comienzo a cumplirla (l’obediència) hoy, día de la Santísima Trinidad, año de MDLXXVI, en este Monasterio de San José del Carmen en Toledo. Dirà en l’encapçalament del capítol primer: Como la puerta de este Castillo es oración”. I en el segon que trata también algo sobre el propio conocimiento, que es de provecho...” No estranyeu, doncs, les “correspondències” entre el Castell del Silenci i els que venen després com si fos una matrioska

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, diumenge, 30 de maig de 2010 Barcelona

diumenge, 23 de maig del 2010

Homilia del diumenge 23/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


“L’ESPERIT DE DÉU OMPLE L’UNIVERS...”

Quan proclamem a la Missa el Credo breu, el més usual, ho fem destacant la confessió de la Santíssima Trinitat. Dividit en tres blocs diferenciats, en les Tres Persones divines. La referida al Pare, de qui exaltem l’obra de la Creació o, si voleu, de la Creació en obra, en el sentit que comentàvem anteriorment, d’una Creació que es va fent en l’ara i aquí, que ens permet de sentir-nos com a co-creadors. ¡Més no es pot donar: és un honor i un compromís! La segona, que s’allarga, succintament, en la vida, mort, resurrecció i exaltació pel Pare de Jesús, a qui confessem com a Crist (Messies) i com a Senyor (Déu), el qual va recrear la humanitat en l’anomenada la nova i eterna Aliança. La tercera, proclama la confessió de l’Esperit Sant com el qui vivifica el nou Poble de Déu amb la seva PRESÈNCIA TOTAL, portant a ple acompliment el Regne de Déu, predicat per Jesucrist. És de notar que aquesta part del tríptic abasta, en una profunda interconnexió, aquestes manifestacions: Església, Comunió dels sants, perdó dels pecats, resurrecció nostra i plenitud de vida: (revelades i fetes experiències vives en cada fill de Déu : retorn “diví”amb Jesús a la història, viscuda per cadascú personalitzadament, i a la “metahistòria” (el que en diem el “més enllà”) afirmades des de la fe en l’esperança activa, altrament no tindrien sentit, perquè són objecte de fe, una i altra, i, per tant, també confessades). Creure, confessar i viure són la mateixa cosa; cal advertir-nos-ho; un bon motiu per a rescatar el valor que té a les eucaristies de cada diumenge la proclamació de la FE (Credo), que engendra esperança sostinguda i que es manifestarà en la caritat “nostra” de cada dia. Tot el que segueix en el Credo, després de la confessió de fe en l’Esperit Sant, forma amb ella una unitat indestriable: “promès i enviat” per Crist i que com a “altre” Consolador, farà obra eclesial d’acompliment de la Recreació en les biografies personals i en el descabdellament de la història de la humanitat sencera. En les accions de la Trinitat tot s’absolutitza, ultrapassa el que podem entendre i pretendre; som finits... Aquest és el mapa de la transcendència a què estem cridats, empesos, capacitats per gràcia, tot fruit d’una identitat nova: fills i germans. Ja ho dèiem: “L’Esperit de Déu omple l’univers... Seguint Credo endavant ens trobem...

L’acció permanent de l’Esperit, ànima de l’Església, que ens és Mare.
Que fa córrer per l’entranya de la humanitat un flux –i també reflux, a la contra, per la nostra condició pecadora- de vida nova-pecat. Som corresponsables en el bé o el mal que fem i d’alguna manera en el que no fem. Quan és positiva és la Gran Comunió dels sants en el Sant Esperit. Sorpresa captivadora. La “banda ampla” espiritual. ¡Quina navegació que s’hi dóna, tant si en som conscients com si no!
La Remissió dels pecats (això només ho pot fer Déu, ja advertien sàviament els fariseus). A abundància de mal s’hi sobreposa sobreabundància de bé, de GRACIA. Oxigenació de la sang o transfusió, si voleu; les imatges se’ns queden petites. Salut total, que sona a nou. Allò que en diem salvació... Com renéixer, ¡una meravella!
L’Esperit ens emmena vers la Resurrecció compartida o participada per i en Crist. Ho diem molt ràpidament. Només la podem intuir a través d’aproximacions, com dir sense saber massa el què diem: vida “nova”, p.e.; impensable en categories d’aquí. Almenys, admiració; suspensió de pensament i de paraula.
L’Esperit obre l’escriny de la plenitud de Vida en el més enllà. “Doneu-me’n una altra de més gran en el cel”.

Aquest reconeixement de la OMNIPRESÈNCIA actuant de l’Esperit que mou, remou, promou la nostra vida i tota vida és la culminació d’aquest moviment diví que travessa els temps (passat, present i futur) i fertilitza tots els espais del microcosmos fins a l’inabastable cosmos total. Tot ungit per aquesta PRESÈNCIA total i totalitzadora de l’Esperit que fecunda tots els Éssers, fins que Déu sigui “tot en tots o el tot de tots”. Aquesta “visió” que traspassa el que els “sentits”, en tota la gamma de possibles significacions ens poden oferir, és el ferment del misteri del “Ser i Fer” i que només es fa accessible –i això progressivament, pas a pas, experiència rere experiència- a través de la confessió de fe. No hi ha evidència per res; hi ha una singular “penetració”. Creença i, conseqüentment, experiència. Són els “ulls de la Fe”, vidents, els que s’emmirallen en aproximacions intuïtives –ni que només siguin iniciàtiques..- al misteri que és tot i que som tots. Humana que és la nostra mesura. Res més, de moment.

La proclamació del CREDO s’arrodoneix litúrgicament en l’expressió: AMEN, que potser ens surt -avesats com estem- a dir-la sense sospitar que té una llarga història d’assentiments bíblics i que fou utilitzada pel mateix Jesús, duplicada -per cert- quan volia subratllar la intencionalitat i la contundència expressiva del que afirmava. “Aquest adverbi –diuen els entesos- deriva d’una arrel hebrea que implica fermesa, solidesa, seguretat en el que s’afirma. De fet, hi ha una expressió sorprenent en el títol que Isaïes dóna a Déu, “el Déu amén” (Is 65,16). El Déu que es reafirma, sòlid, únic. El Déu veritat, la veritat de Déu. No prendre’s el nom de Déu en va. La banalitat per poc que badem ens encercla. Davant de Déu només és legítima l’ADORACIÓ, i tan poc que la practiquem, ¿no us ho sembla? En conseqüència, l’Amén final del Credo és una reafirmació de fe, de que tot el que hem anat desgranant, incís per incís, tot ho donem com a convicció, goig i sentit del nostre viure. Crec en la VIDA que Déu vivifica en mi i en tots i en tot.

En connexió amb els comentaris fets a propòsit de l’Ascensió sobre les presències invisibles, amb la vinguda de l’Esperit Sant en la Pentecosta de cada dia, queda rubricada la certesa de que hi ha un altre món en el nostre petit món a ulls humans, Món que ve regit, per dir-ho així, a través d’aquesta PRESÈNCIA PERSONAL sense rostre i que per això li donem noms diversos, tots portats pel simbolisme que suscita la seva acció, verificada pels textos bíblics i potser també per les pròpies experiències d’homes i dones espirituals, que són “els qui heu rebut l’Esperit”, que Pau oposa o contraposa als “terrenals”. Ja ens adverteix que qui es manté ferm, que no s’infli -tothom podem caure- i només és per do de l’Esperit que estem on i com estem; fora vanaglòries, menys orgull... Noteu l’afinitat d’arrel entre Esperit i espirituals, espiritualitat. Pau diu dels que no estan massa avançats , que es deixen guiar per ells mateixos, son “encara infants en Crist”, “que no es deixen guiar per l’Esperit”. Hi ha tota una vida en l’Esperit com hi ha una vida en Crist: una invitació a “beure de l’Esperit”, “els que hem après de l’Esperit, i que expressem les coses espirituals, amb termes espirituals”. I continua: “L’home que es guia per ell mateix no admet res que vingui de l’Esperit de Déu: li sembla absurd. No és capaç de comprendre-ho, perquè només es pot jutjar espiritualment...” Acabarà dient: “Nosaltres tenim el pensament de Crist”. En el nucli de la Carta primera als corintis se’ns parla dels dons de l’esperit i dels serveis, àdhuc dels miracles, dels carismes. Tot obra de l’Esperit que distribueix els seus dons a cadascú segons ell vol.... ¡Anheleu, però, els dons més grans! I dóna entrada al camí incomparablement més alt: L’amor. Segueix l’elogi immortal de la caritat: “El qui ESTIMA és pacient..., que està en la mateixa línia del fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”... Acaba: “si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. Per Pau on hi ha l’Esperit allí hi ha Crist i on hi ha Crist allí hi ha l’ESPERIT.

¿Com és que tenim tan oblidat l’Esperit Sant?, això que és –i va de lletania-: l’alè, l’ànima, l’esperit, la presència, el poder, el dinamisme, el vent, el misteri, el do , la gràcia, la poesia, el moviment, l’aire, el pneuma, el foc, la unció, la promesa, el regal, la inspiració, la revelació, el núvol, l’acompanyant, la benedicció, la imposició de les mans, l’aigua que purifica i alimenta, la veu, el motor, la santedat, el consolador, l’advocat, l’altre Crist, el dit de Déu, el colom, l’amor, el revelador, el Sant i santificador, la terra nutrícia, el perfum de Déu, el pigall, el vident, “el dedins”, la tercera i quarta dimensió, la bondat i la bellesa de Déu. La sonoritat, l’harmònic, la simfonia, el custodi dels ressons de Déu. La porta de la Paraula, “el dedins” del misteri, el somriure de Déu, el Jo en el nostre Jo, el company de camí, el ressonador per a salvar-nos la pregonesa dels mots i per retornar-nos el nom de cada cosa i de Déu. Només l’Esperit entén l’Esperit. “Deixeu-vos-hi portar...” ¡Tant de bo!


Pentecosta, 23 de maig de 2010, any de l’Esperit Sant. Barcelona

diumenge, 16 de maig del 2010

Homilia del diumenge 16/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


UNA PRESÈNCIA “INVISIBLE”

En el context de les acaballes del temps litúrgic de Pasqua, avui en la celebració de l’Ascensió, potser si escauria aquella preciosa expressió de sant Agustí: “l’absència dels qui estimem i dels qui ens estimen (ho diu ell dels traspassats) es converteix en una presència invisible”. A mesura que em faig gran aprecio més intensament les “presències invisibles”, ¡i són tantes! Quan proclamo el Credo faig més incís en el Déu Creador de totes les coses invisibles que no pas en el de totes les coses visibles, i tant és així que àdhuc en les “suposadament visibles” sé i crec que hi ha, en totes elles, un misteri endins com amagat, que s’ha de descobrir primer, de tenir molt en compte després, respectar-lo i tractar d’atansar-nos-hi com de puntetes... “És quan dormo que hi veig clar” que deia el poeta.

Aquestes perícopes (fragments) de l’evangeli de Joan, que ens han anat acompanyant darrerament durant el temps de Pasqua, ens obren joiosament i entendridorament la intimitat del Senyor, el seu món interior, el seu món invisible. Conscient Ell que, en anar-se’n, podria deixar una sensació de buit desorientador en els seus deixebles, intenta lligar totes les experiències viscudes entre Ell i ells en una llaçada, ajuntant el visible i l’invisible amb una presència no tangible, però ben i ben real i efectiva, que serà el seu, i nostre, motor de goig i de perennitat dels vincles de deixebles i d’amistat amb Jesucrist. I que només ens caldrà ressuscitar-la, aquesta presència, dia a dia, pel record, per la memòria agraïda, amb l’ajut, això sí, imprescindible, d’un “altre” Consolador, Mestre interior, que des de l’invisible ens donarà uns ulls diferents per percebre “presències” estimades, sentides, plenes d’humanitat i de divinitat, com si hi fos visiblement present el mateix Jesús, que parlant d’un “altre”, l’Esperit, parla també d’Ell mateix. És “a dins” que ens trobem com a casa... Ell i nosaltres.

Quan un descobreix el món “consistent” de la interioritat de tot i de tots i al sap lligar amb la corresponent realitat exterior, bé sigui per la intuïció de la poesia, per les petites transcendències de cada dia, per l’espiritualitat o bé, sobretot, per la fe, se’ns obren un ulls més penetrants, que arriben a “més veritat” de les coses i de les persones. Quan un pressent que hi ha un “més endins”, sap que hi ha un “més enllà” Diu Maragall: “Obriu-me’n (d’ulls), Senyor, uns altres de més grans...”, però ¡ja aquí, sense esperar el més enllà!

¡Ai, tornem al testament de Jesús, del qual en podríem dir-ne el seu credo, tornem a la proclamació de les seves actituds més profundes, a la seva intimitat oberta, que és un presagi del que haurà de ser el món de les transparències, de la invisibilitat de la fe. “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu i confieu en mi”. ¿Des de quina riba ho diu això? L’amor, que fou ostensible en vida, ho serà, i ¿encara més?, traspassat. “Vaig a preparar-vos estada, perquè on jo estic, hi estigueu també vosaltres”. No hi ha ruptura, s’han donat per primera vegada existencialment el braç del visible amb l?abraçada de l’invisible, del “més aqui i endins” amb el “més enllà”. Hem superat la dicotomia, hem trasplantat el cel aquí a la terra i la terra al cel. Jesucrist n’és el pont, el mitjancer. “Allà on estiguin dos o més reunits en el meu nom, jo estaré “endins seu”; allí m’hi podreu trobar: hi sóc, hi estic, hi habito. “En Ell vivim, ens movem i som, i, mentre estem encara en aquesta terra, no solament rebem cada dia els dons de la vostra bondat, sinó que tenim la penyora de la vida eterna. Ara tenim les primícies de l’Esperit...” Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al meu retorn”. Ofereix Jesús la certesa d’una presència, per bé que invisible, però tanmateix presència. No hi ha res que ompli més que la presència de qui estimes i de qui ets estimat. Aquesta presència pot ser de proximitat física, però sempre ho és de proximitat espiritual; així la percebem... L’amor venç espai i temps... I així, “el goig serà complet”. En el fons tens la sensació d’estar en el sistema planetari d’aquest Sol al voltant del qual gravitem i gravitem i d’Ell tenim calor, color, plenitud, vida. Com si cadascú fos el planeta blau del sol meridià.

Aquests capítols de l’evangeli de Joan (14-17) són la proclama de la densitat de l’invisible. ¿És que el misteri de la fe no és precisament tota aquesta entrada i accessibilitat en un món que no es veu, però que hi és?

Ascensió: ¿d’Ell i/o nostra? Desaparèixer de la vista i de la tangibilitat i obrir espais i temps a la invisibilitat. ¿o és que les coses millors no són les no tangibles, posem per cas, la utopia? Si la realitat tangible se’ns presenta sovint amb la vulnerabilitat, fragilitat –i, deixeu-m’ho dir, en la frivolitat-, la realitat in-visible ens retorna la possibilitat d’una treballada utopia. ¿què hi ha entremig entre el cinisme i la utopia? Això: tot el camp tan humà de l’esperança. Caldrà creure en l’esperança, perquè l’esperança és motiu, i molt, de fe. No pas d’evidència. Més aviat en ella hi veig un temperat pessimisme que no exclou l’esperança sinó que la fa més necessària.

A l’últim Informe de la Unesco sobre l’educació que “hauria de venir” en el segle XXI, “L’educació: hi ha un tresor amagat”, que és ja de l’any 1996, el preàmbul signat per Delors, coordinador del treball, porta aquest suggestiu títol: “Educació, la utopia necessària”. Entenen prospectivament l’educació, en el sentit més ampli, com el fogar que il·lumina amb el seu foc tot el món invisible, el món de la cultura d’un mateix, de la humanitat sencera, de tota desitjable transcendència. Aquest és el món on m’hi trobo més ample, més a gust i descaradament motivat. És, en el fons, la manera existencial d’enfocar la vida, la construcció de la vida, el goig, el sentit i la direcció que ens agradaria que emprengués la vida pròpia i la de tothom, en igualtat d’oportunitats, desitjada, aspirada, “utopitzada”. S’hi llegeix: “Un altre factor perenne de les Tensions a superar, com indica l’Informe, és la tensió entre l’espiritual i el material: sovint sense adonar-nos-se’n el món sent un desig , sovint inexpressat, d’ideal i de valors, que podríem anomenar “moral” per tal de no ferir ningú. Per tant, l’educació té la noble tasca d’encoratjar cadascú, d’acord amb les seves tradicions i conviccions, i respectant plenament el pluralisme, a elevar la seva ment i el seu esperit al nivell de l’universal i, en certa manera, transcendir-se. No és gens exagerat afirmar, per part de la Comissió, que en depèn la supervivència de la humanitat”. I afegirà més endavant: “Hi ha molts motius per posar un nou èmfasi en les dimensions morals i culturals de l’educació, que permetin a cada persona copsar la individualitat de les altres persones i comprendre la progressió erràtica del món cap a una certa unitat; però aquest progrés ha de començar per la comprensió d’un mateix a través d’un viatge intern, les fites del qual es diuen: coneixement, meditació i autocrítica”. ¿On ens trobem?

Una coincidència: un parell de lectures ocasionals en força del que estic glossant, que no he pogut deixar de fer més que relacionar-les: D’un cantó, buscant “saber-ne més” sobre Delibes, portat per la lectura de “Los Santos inocentes” vaig anar a raure al discurs d’entrada a l’Acadèmia de la Llengua”, que titulava així: “Mi credo”. Interesantíssim, on s’hi reflecteixen les seves conviccions personals i de futur de la naturalesa, fent advertiments, que, passant temps, cada dia es fan més actuals, de la degradació de la natura i, en conseqüència, de la desfeta de la humanitat, advertint que les estem escanyant ambdues i de que ens hem de desvetllar a través de la “cultura” per poder tenir futur. Ulls pessimistes i esperançats al mateix temps, si volem estar oberts a la utopia, que ens “és necessària” per entendre’ns. D’una altra banda, llegint uns paràgrafs del llibre de González Faus “Proyecto de hermano” (Visión creyente del hombre) on ens diu que “desde la fe en Jesucristo la visión del hombre que hemos presentado casi equivaldría a no abandonar nunca la empresa del propio ser hombre, estar dispuesto a recomenzarla siempre , a caminar siempre por ella. Y desde esta decisión, el hombre se irá encontrando capacitado para:
Soportar las negatividades de su existencia (límites y pecaminosidad), tratando a la vez de luchar contra ellas;
Respetar las positividades de esa existencia, tratando de aprender de ellas, como “signos” de la sobrenaturaliad y de la Gracia.

Sin sucumbir ante las primeras (por el sinsentido o el “no” a la vida) ni apropiarse de las segundas, absolutizándolas. Sino conviviendo con ambas. Sabiendo que esta vida es valle de lágrimas, pero sin exclusivizar ese mensaje, porque entonces las lágrimas le impedirán ver el cielo. Y sabiendo que el cielo existe, pero sin pretender ningún “cielo en la tierra”, porque el cielo –desde aquí- siempre se ve como lejano, y sólo esa lejanía nos permite captarlo como cielo. Los cristianos hemos pasado muy estúpidamente de la primera a la segunda de esas pretensiones: del “valle de lágrimas” al “cielo en la tierra”. Y se trataba más bien de tener los dos extremos de la cadena. Con ellos, las manos del Padre irán amasando en este barro nuestro al hombre que Dios nos llama a ser en esta historia de pecado: el hombre con:
Una moderación abierta,
una esperanza desengañada,
un pesimismo cariñoso,
un optimismo vulnerable,
un compromisos in exigencias,
una paciencia sin cálculos...
Es decir, con todo aquello que labra y que trasparenta lo que nos es, a la vez, más necesario y difícil: la GRATUIDAD en lo real, no fuera de la realidad.

Una clamorosa coincidència aquesta amb els plantejaments que fa Delibes del món d’avui, vist – patit – estimat – observat – desitjat per uns ulls lúcids que veuen , tot barrejat: el real i la saba transformadora de la realitat, tan aspra aquesta de vegades, quan n’ets no espectador sinó actor. Temps gràvids i gravats –dolor i esperança-. Un part. Sempre un part és una utopia treballosa, cant a la vida des de la realitat dura i l’invisible promissori, l’anhel de sortir-nos-en, ja és de si mateix proclamar visible l’invisible. Pas, una i altra vegada, a l’invisible, l’esperança infatigable. ¡Sort en tenim de la mantinguda utopia, per bombardejada que sigui!


L’Ascensió del Senyor, diumenge, 16 de maig del 2010. Barcelona

dijous, 6 de maig del 2010

Homilia del diumenge 09/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


“VINDREM A VIURE AMB ELL”

Estem tan acostumats a oir-sentir coses ¡inaudites! (valgui l’aparent contradicció) que la repetició literal, sense una experiència directa d’allò que sentim-oïm, acaba per no dir-nos res, ¡i tant que ens podria dir! ¡Pura sonsònia per a tants! ¡Quina manera de decapitar de pura rutina els sentits propis i amagats de les Paraules..!. Això ens passa cada tres per dos (massa freqüentment). Quan Joan, el meu evangelista preferit, ens descobreixi, des de dins, la interioritat en viu del Mestre, (ja deia el mateix Jesús: “Ara no ho podeu entendre; dia vindrà que amb l’ajut de “l’altre Mestre, també dit “el Mestre interior”), aleshores començarem a entendre les beceroles de l’evangeli no tan sols narrat, sinó vivent. Només es converteixen en Paraula de Déu, quan les paraules oïdes ens sonen sucoses i plenes del seu sentit propi, per bé que mai no ho seran del tot. Només faltaria... Fe és experimentar. Tota crida a la fe és una nova aproximació al misteri que enclouen les paraules. Han de prendre vida, i això només es pot fer que a través d’un ressonador: L’Esperit Sant. Si una paraula no té ecos no és paraula vivent i dient...

Ara que haurem de deixar el cicle litúrgic de Pasqua -l’Ascensió i Pentecosta ens en podem distreure per la mateixa consistència d’aquestes festes finals de Pasqua, a no ser que les visquem lligades a la Pasqua Total: Resurrecció – Ascensió - Pentecosta- jo em pregunto: ¿Una Pasqua més en l’inventari del nostre llibre de la vida cristiana? ¿En el deure o en l’haver? ¿Quin pòsit ens ha deixat la Pasqua d’enguany; per què, si no, fem la celebració reiterativa? ¿Hem esmolat la punta del llapis pasqual per escriure noves experiències i sentits? Heu notat que tot el cicle de Pasqua va lligat a la lectura –comprensiva- de Joan? Joan ens diu al final del seu evangeli que la finalitat de tot el que ell ha espigolat de entre els fets i, sobretot, de les “ trobades” personalitzades de Jesús, ve motivada per la fe que volen suscitar: “Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits, perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, CREIENT, tingueu VIDA en el seu NOM”. Jesús no vol gent crèdula, sinó homes i dones de fe viscuda, que tenen una repetida i sempre nova experiència de que hi ha un “altre món” dintre del món aparent. Que Déu no n’és aliè i no n’és cap opi, sinó Aquell que ens dóna la potencialitat de veure-ho tot amb ulls de mirada que traspassa els llindars de la ”realitat” superficial, per il·luminar els sentits amagats i el goig esperançat del viure. Ara m’adono que amb aquestes dues paraules en llatí (Gaudium et Spes; tothom les entén ) comença el document conciliar: “L’Església i el món modern”, un dels més importants del Vaticà II, perquè dóna la interpretació cristiana del viure i del conviure. Totes dues actituds (goig i esperança) clarament i distintivament pasquals. Posant per davant el gaudi, el goig, la joia, s’obren contínuament portells d’esperança en el dia a dia. Provem-ho, que hi trobarem gust... Amb modèstia ho testifico.

Sobre la base d’una convicció: (“Déu és per nosaltres un refugi i un castell...”), nosaltres mai ens farem enrere, vinguin de cairell, vinguin de cara, (“No us acovardiu”). Sabem, per certificació de Joan, que “Déu farà estada en nosaltres” Mai estarem sols, sempre ben acompanyats (i és poc dir, acompanyats...) Déu ha vingut a “viure” amb i en nosaltres. Fer estada no vol dir venir de visita. Fer estada vol dir COHABITAR. Som de família. “Vaig a preparar-vos estada”, dirà abans de l’Ascensió: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts” (altrament dit: hi ha moltes estances, morades en diu santa Teresa); “si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?”. Estada vol dir lloc de permanència, “Serem familiars de Déu”, que dirà Pau. Domèstics, compartint presència i estatge. Som lloc teologal. “Qui m’estima (¡què menys que fer-ho amb tota la consciència!), guardarà la meva paraula (¡Senyor, no ens deixis t’ho demanem... revela’t salvador, dóna’ns un cor nou perquè et vegem...!). “Heus ací que sóc a la porta i truco...” I la primera expressió, el ¡Bon dia! del nostre amic (“Ja no us dic servents, sinó amics”) serà: “No tingueu por. La pau sigui amb vosaltres” Sóc de casa, entro i m’hi quedo. “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau” És la Pau poetitzada per en Maragall (“Si el món ja és tan formós amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre”). Shalom, salutació, benedicció. Presència, Companyia, Intimitat...

“Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu”: Sóc jo. Els reconec per la seva pròpia veu i ells em reconeixen a mi. Descans, sentint-nos lliurement a prop, notant la seva proximitat, sense coaccionar-nos, sabent que hi és; trobant-nos-hi bé l’un al costat de l’altre; sense necessitat ni dependència, arribat el moment descansant-nos un amb l’altre. Esponsalitat, Amistat donada. ¿Què més voldríem que no tinguem?

Tot és obra de l’amor personal que Déu ens té. ¡Clar! No serà perquè nosaltres l’haguem estimat, d’avançada. Ens ve confirmat per Joan a la seva Primera Carta: “L’amor consisteix en això: No som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu: Ell ens ha estimat primer”.

Potser ara s’escau de posar les paraules introductòries de la primera encíclica del papa Benet XVI que té aquest encapçalament, jo trobo que lluminós, de Joan: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell” “Aquestes paraules -segueix el Papa- expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la conseqüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida, i, amb això, la direcció decisiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els que creuen en Ell tinguin vida eterna. La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que és el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

Tots aquests subratllats o, millor, posats en negreta donen per a situar-nos en el cor de l’evangeli que no és altre que l’amor DE Déu. A partir d’aquí, tot l’altre en són conseqüències, tot.

El Déu, que és només que amor, totalitzant així la seva imatge dóna de retop la imatge d’home segons l’evangeli. Si Déu estima entranyablement tot el que Ell ha creat i el que crea, si entenem la creació com una acció en acte, nosaltres només ens podem mesurar que a través de l’amor. Tant vals com tens d’amor. Si l’home no estima no és home; li és constitucional. És qüestió de ser o no ser, en síntesi. El seu camí només pot ser el de l’amor; posant l’amor al centre, com a opció fonamental, això dóna un nou horitzó a la vida. De l’amor només en coneixem quelcom quan hi creiem. L’amor és “article de fe”: Hi hem cregut, malgrat dubtes, no visions tangibles, sinó com a camí de fe. Amb les seves obscuritats, les nostres persistents tentines, les nostres marrades. Som nosaltres mateixos els nostres propis enemics. L’amor no és fàcil. “És un procés que sempre està en camí: l’amor mai no es dóna per “conclòs” i completat; es transforma en el curs de la vida, madura”. Se m’acut de dir: cal una cultura de l’amor, (¡Ai, pobrets de nosaltres, pobrets d’amor!). “L’amor creix a través de l’amor”, al llarg d’una despossessió personal, d’enfrontar egoismes, d’obrir alteritats, d’estimar-les com a un mateix. ”En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre més que coses externes necessàries: puc oferir-li la mirada d’amor que ell necessita”. “En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme, de la qual parla amb tanta insistència Joan. ¡I com apareix aleshores així, des d’una perspectiva cristiana, específicament cristiana, des d’una trobada que es converteix en un esdeveniment, quelcom d’inesperat, d’inexplicable! Et deixes trobar; no trobes una Persona, vivent i amant. I et deixes seduir: Passi, passi, és a casa seva, prengui’n possessió. Sigui benvingut o ben trobat, millor, perquè en realitat no entra de fora estant sinó que el trobem des de dins: “Déu està a l’arrel mateixa de tot” Ho deia amb convicció el poeta Rainer Maria Rilke. L’amor és sempre presència i estada. Trobar-se en l’amistat i la intimitat i descansar-hi i treure’n goig i forces sempre renovades. Deia Suenens: “et dóna cada matí una provisió de joia i d’esperança. I de sentit. “Que més em podeu dar” (Maragall), a ulls de fe”.

Diu el Papa en la presentació personal de l’Encíclica “Déu és Amor”: “La paraula “amor” avui està tan deslluïda, tan gastada i és tan abusada, que gairebé fa por pronunciar-la amb els propis llavis. I, no obstant això, és una paraula primordial, expressió de la realitat primordial; no podem simplement abandonar-la, hem de reprendre-la, purificar-la i tornar-li a donar la seva esplendor originària, perquè pugui il·luminar la nostra vida i portar-la pel camí recte. Aquesta consciència m’ha portat a triar l’amor com a tema de la meva primera encíclica. Volia tractar d’expressar al nostre temps i a la nostra existència quelcom del que Dant va recapitular audaçment en la seva visió. Parla de la seva “vista” que s’”enriquia”, ell mirava i ho canviava interiorment. Es tracta precisament d’això: que la fe esdevingui una visió - comprensió que ens transforma. Volia subratllar la centralitat de la fe en Déu, en aquest Déu que ha assumit un rostre humà i un cor humà. La fe no és una teoria que un pot assumir o arraconar. És quelcom molt concret : és el criteri que decideix el nostre estil de vida. En una època en què l’hostilitat i l’avidesa s’han convertit en superpotències, en una època en què assistim a l’abús de la religió fins a arribar a l’apoteosi de l’odi, la racionalitat neutra per si sola no és capaç de protegir-nos. Tenim necessitat del Déu viu que ens ha estimat fins a la mort”.

Recordo el logotip de l’any internacional de la família: Era un cor circumscrit per una caseta. ¿No podria ser també el logotip de la inhabitació de la Trinitat en cada un de nosaltres? Cada vegada trobo més bonica aquesta expressió que per si sola ja ho diu tot. In = des dins; habitació: casa, pis, allotjament. “Cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Ben bonica l’expressió casolana. El Déu nostre de cada dia. Retrobem-nos-hi bé amb el Déu que és Amor. Qui està en l’amor Déu està en ell. ¡Quina il·luminació tan senzilla i esplendent! Dirà Joan a l’Apocalipsi: “la ciutat no necessita que la il·lumini el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum”.

Diumenge VI de Pasqua, 9 de maig de 2010. Barcelona

Homilia diumenge 02/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


TOT SERÀ NOU SI VOLS...

... I si tens una fe pasqual re-novellada. Pasqua és novetat, creativitat. Ja tenim dos trets pasquals més que venen a afegir-se als que hem anat repassant aquests diumenges de Pasqua a fi de tenir una visió dinàmica del fet pasqual: “Renascuts a la Vida amb majúscula, a ser diferents”. “Saber conviure”. “Veure’s espiritualment rejovenits”, “Exultants (saltar de joia). “Cada dia és Pasqua”. “Som el nou Poble de Déu”. El fet pasqual permanent inaugura la nova relació que s’instaura entre el Crist ressuscitat i cadascú de nosaltres. En participar-ne, se’ns obre la possibilitat ¡efectiva! d’un viure en novetat i creativitat. Cal fer-ne motiu de fe i de joiosa esperança. ¡Ell no falla mai!

Si rastregem els textos litúrgics d’aquest diumenge ens sortiran al pas expressions com aquestes: “Canteu al Senyor un càntic nou” El motiu: “Ha fet obres prodigioses, i tots els pobles contemplen la salvació” (salm 97). Joan, ja a les acaballes de l’Apocalipsi, ens presenta aquesta visió de culminació-de nou començament: “Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut... Vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem. No existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat. Llavors el qui seia al tron afirmà: “JO FARÉ QUE TOT SIGUI NOU”.

I encara més: l’evangeli d’avui, que forma part del gran testament de Jesús (¡Atenció als capítols des del 13 al 17 inclusiu; allò de més nou que hi trobem a l’evangeli! ¡Paraula de Déu!), comença d’aquesta manera tan afectuosa: “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: (¿On rau la novetat?) “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”.

Per tal d’arrodonir la insistent idea, millor, actitud, pretesa, motivació, en l’oració que en diem de postcomunió, la litúrgia la rebla bo invitant-nos: “a passar de la vellura del pecat a la novetat de la Vida”.

M’agrada aquesta insistència en el sentit de novetat. ¿La tenim aquesta experiència de trobar el gust de nou de trinca a la vida nostra de cada dia? ¿Què us en sembla? ¿Queda o no justificat des d’una perspectiva de fe que tota l’existència queda ungida i perfumada amb l’aura de la novetat? En dues paraules: ¡Viure pasqualment suposa una capgirada en la manera d’enfocar la vida i de viure-la! Per desgràcia no hi estem massa habituats. Tornem amb reincidència empobrida, una i altra vegada, a la “normalitat” de la vida, àdhuc després d’una ”ruixada” litúrgica (perdoneu l’expressió) plens d’apel·lacions vigoroses a viure la vida amb “novetat”evangèlica.

Nou vol dir, no viscut abans, com si en féssim “estrena”, amb ulls de sorpresa i d’admiració:¡ oh, ah..! Vol dir allò del psicòleg: haver-se entrenat amb “una pedagogia de la mirada” (Marina). El que passa és que hem de veure i viure des del “cor” i des de la fe, de pensar que “tot és nou i tot està per fer” (Martí Pol) Que viure amb al·licient només es pot viure des de la poesia, des de l’amor i des de la fe que ens bomben (sístole i diàstole) glopades de novetat i de creativitat.

És el mateix Marina qui ens diu: “El gran test de la intel·ligència afectiva és el tracte amb la repetició i amb el que és petit. M’agrada parlar d’una estètica zoom que emmarca i amplifica petites meravelles quasi invisibles”. I hi torna una volta més: “La poètica del present, del que és quotidià que ens descobreix l’estètica de les coses properes, de les coses minúscules”. Encara més: “Un règim apressat, impedeix la reflexió i menystè els valors d’aparició lenta (¡quina finor d’observació!). Entre tots estem creant una cultura flash i un règim de vida d’usar i llençar”. Així estem posats en el dic sec, en la superfície inconstant i inconsistent de les circumstàncies que llampeguegen, ara aquí ara allà. Distrets, desconcentrats, en la ” discoteca o night club” de sorolls i de llums que enceguen la vista i la ment., ¡ve-t’ho aquí! No per què sí en Torralba té un capítol del seu llibre “El sentit de la vida” intitulat “L’ara ple. Al·legat contra l’avorriment” on s’explica així: “Per assaborir, cal temps, cal recrear-se en els sentits i no moure’s acuitadament d’un lloc a l’altre. Ens manca una educació de l’esguard (¡i van dos que ho diuen!), un aprenentatge sensual, una ascètica de la lentitud que ens condueixi cap a l’assossec del cor. No coneix una pell el que la grapeja. La coneix el que l’estima, l’olora, l’acaricia. No coneix una terra el que la sobrevola. La coneix el que la passeja, el que lentament agafa els petits senders, els camins boscans, el que s’atura a cada llogarret, parla amb la gent que hi viu –sobretot, escolta- i evita les grans autopistes i fuig de les àrees de servei.” (Pregunteu-li a l’Espinàs, si no) “Per viure amb sentit no cal fer moltes coses, ni tampoc cal fer-les veloçment. Cal fer-les, això sí, amb la màxima intensitat, com si fos el darrer acte de l’existència, l’últim gest de la vida. Perquè, de fet, cada ara és únic, és el primer i l’últim. Mai més no torna a venir. Després tot queda en el record, una imatge vagorosa del que va ser, però mai més no torna, perquè, en sí mateix, és irrepetible”. “Qui viu amb sentit, no s’avorreix. L’avorriment és l’expressió més eloqüent d’una vida que no ha estat capaç de determinar el seu fi. És un mal anímic que travessa tota la persona, l’afecta tant en la dimensió física com mental. En si mateix , és insuportable a llarg termini i exigeix, per part de la persona, un antídot, una solució. En una vida sense horitzó, el temps es fa etern i cal, d’alguna manera, matar-lo amb elements externs. L’avorriment és l’expressió vital de la manca de fi, de motivació”. No insistiré més.

Tota aquesta requesta de més alta motivació m’ha fet recordar de la Piràmide de Maslow, on com als temples maia, escalonats, posa al capdevall a peu de terra, les necessitats fisiològiques: menjar, beure, excretar, dormir, sexe com a instint de supervivència. Després sobre aquesta base basteix les que són necessitats de protecció i de seguretat: exclusió de les pors de fora i de dins. Més amunt planen les necessitats d’acceptació social: pertinença a un grup, amor, amistat i tot l’àmbit de les relacions interpersonals. Anem pujant. Les necessitats d’autoestima: de valoració personal i social: consciència de ser un mateix, de ser respectat, tingut en compte. I coronant-ho tot , el nivell de les necessitats d’autorrealització: aquí s’obren els camins de la qualitat del viure, del sentit, del desig de créixer, de la potenciació de les pròpies qualitats o aptituds, d’obrir horitzons en el saber i en l’assaborir, d’obertura a la bellesa, a la bondat, al goig de crear, de treure el cap i el cor a les transcendències, a tot allò senzill i a l’abast, que “euforitza” la vida. Sí, he dit “euforitzar”, que val tant com omplir-se d’eufòria = benestar, salut, ufana, satisfacció. ¡Nogensmenys!

Diu Maslow en el llibre “L’home autorrealitzat” que només podem “transitar” motivats pel graó de sobre, si tenim satisfetes les necessitats del replà inferior. Cadascú es judica a si mateix. ¿Per què hi ha relativament poques persones que estiguin a dalt de tot de la piràmide i que allí obrin les ales i visquin amb més fondes motivacions? ¿On queda la novetat, la creativitat en el viure, la fe pasqual, la llibertat dels fills de Déu? ¿Estem coixos en humanitat o tot el que voldria activar una litúrgia en vivències de fe queda desfalcat i ens resulta, a fi de comptes, “música celestial”? ¿És possible ser “diví” sense ser humà? La fe, ¿és poesia només i la vida “normal” (roderes, carreranys, rails, còpia, llocs comuns, rutina, repetició, no-gust (disgust) va per un altre via, d’ensopiment, de menjar fat? ¿És que ens està “vetat” trobar el Goig de Viure, alternatiu, satisfactori però sense concessions? ¿És pecat voler ser selectiu, en el propi viure? ¿La fe ens porta més enllà del viure “normalitzat”, diferent? ¿És de major qualitat el viure i veure, des de la fe? ¿Per què ens patinen, fora d’alguns moments fugaços de sentimentalisme, les successives pasqües? ¿Per on van les motivacions de la fe? ¿Estem a l’últim replà de la piràmide o encara resulta que ens afanyem per graons inferiors? ¿Encantats o desencantats?

Vull acabar amb aquest text del Cardenal Suenens:

“Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí.

Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.

No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

Sóc home d’esperança, i no per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre creador. Dóna a cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una provisió de joia i de confiança.

Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.

No ens ho esperàvem gens.

Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?

Esperar és un deure, no un luxe.

Espera no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes”.

Tot això aixeca els ànims i dóna les grans motivacions per viure una Pasqua digna de Pasqua. Ens caldrà posar-hi tot l’esperit nostre, recolzat amb l’Esperit del Senyor Ressuscitat. Provem-ho una vegada més; aquesta vegada la PASQUA s’ho val. Fem que sigui la bona, amb la confiança posada en el Senyor, “imprevisible i amant”..

“Au, pren alè, canta la VIDA, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, ¡lluny la quimera!, ves pel camí del sol. En l’enyorança, guarda esperança: TOT SERÀ NOU, SI VOLS”.


Diumenge V de Pasqua, 2 de maig del 2010, any de gràcies. Barcelona