dijous, 6 de maig de 2010

Homilia diumenge 02/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


TOT SERÀ NOU SI VOLS...

... I si tens una fe pasqual re-novellada. Pasqua és novetat, creativitat. Ja tenim dos trets pasquals més que venen a afegir-se als que hem anat repassant aquests diumenges de Pasqua a fi de tenir una visió dinàmica del fet pasqual: “Renascuts a la Vida amb majúscula, a ser diferents”. “Saber conviure”. “Veure’s espiritualment rejovenits”, “Exultants (saltar de joia). “Cada dia és Pasqua”. “Som el nou Poble de Déu”. El fet pasqual permanent inaugura la nova relació que s’instaura entre el Crist ressuscitat i cadascú de nosaltres. En participar-ne, se’ns obre la possibilitat ¡efectiva! d’un viure en novetat i creativitat. Cal fer-ne motiu de fe i de joiosa esperança. ¡Ell no falla mai!

Si rastregem els textos litúrgics d’aquest diumenge ens sortiran al pas expressions com aquestes: “Canteu al Senyor un càntic nou” El motiu: “Ha fet obres prodigioses, i tots els pobles contemplen la salvació” (salm 97). Joan, ja a les acaballes de l’Apocalipsi, ens presenta aquesta visió de culminació-de nou començament: “Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut... Vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem. No existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat. Llavors el qui seia al tron afirmà: “JO FARÉ QUE TOT SIGUI NOU”.

I encara més: l’evangeli d’avui, que forma part del gran testament de Jesús (¡Atenció als capítols des del 13 al 17 inclusiu; allò de més nou que hi trobem a l’evangeli! ¡Paraula de Déu!), comença d’aquesta manera tan afectuosa: “Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: (¿On rau la novetat?) “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”.

Per tal d’arrodonir la insistent idea, millor, actitud, pretesa, motivació, en l’oració que en diem de postcomunió, la litúrgia la rebla bo invitant-nos: “a passar de la vellura del pecat a la novetat de la Vida”.

M’agrada aquesta insistència en el sentit de novetat. ¿La tenim aquesta experiència de trobar el gust de nou de trinca a la vida nostra de cada dia? ¿Què us en sembla? ¿Queda o no justificat des d’una perspectiva de fe que tota l’existència queda ungida i perfumada amb l’aura de la novetat? En dues paraules: ¡Viure pasqualment suposa una capgirada en la manera d’enfocar la vida i de viure-la! Per desgràcia no hi estem massa habituats. Tornem amb reincidència empobrida, una i altra vegada, a la “normalitat” de la vida, àdhuc després d’una ”ruixada” litúrgica (perdoneu l’expressió) plens d’apel·lacions vigoroses a viure la vida amb “novetat”evangèlica.

Nou vol dir, no viscut abans, com si en féssim “estrena”, amb ulls de sorpresa i d’admiració:¡ oh, ah..! Vol dir allò del psicòleg: haver-se entrenat amb “una pedagogia de la mirada” (Marina). El que passa és que hem de veure i viure des del “cor” i des de la fe, de pensar que “tot és nou i tot està per fer” (Martí Pol) Que viure amb al·licient només es pot viure des de la poesia, des de l’amor i des de la fe que ens bomben (sístole i diàstole) glopades de novetat i de creativitat.

És el mateix Marina qui ens diu: “El gran test de la intel·ligència afectiva és el tracte amb la repetició i amb el que és petit. M’agrada parlar d’una estètica zoom que emmarca i amplifica petites meravelles quasi invisibles”. I hi torna una volta més: “La poètica del present, del que és quotidià que ens descobreix l’estètica de les coses properes, de les coses minúscules”. Encara més: “Un règim apressat, impedeix la reflexió i menystè els valors d’aparició lenta (¡quina finor d’observació!). Entre tots estem creant una cultura flash i un règim de vida d’usar i llençar”. Així estem posats en el dic sec, en la superfície inconstant i inconsistent de les circumstàncies que llampeguegen, ara aquí ara allà. Distrets, desconcentrats, en la ” discoteca o night club” de sorolls i de llums que enceguen la vista i la ment., ¡ve-t’ho aquí! No per què sí en Torralba té un capítol del seu llibre “El sentit de la vida” intitulat “L’ara ple. Al·legat contra l’avorriment” on s’explica així: “Per assaborir, cal temps, cal recrear-se en els sentits i no moure’s acuitadament d’un lloc a l’altre. Ens manca una educació de l’esguard (¡i van dos que ho diuen!), un aprenentatge sensual, una ascètica de la lentitud que ens condueixi cap a l’assossec del cor. No coneix una pell el que la grapeja. La coneix el que l’estima, l’olora, l’acaricia. No coneix una terra el que la sobrevola. La coneix el que la passeja, el que lentament agafa els petits senders, els camins boscans, el que s’atura a cada llogarret, parla amb la gent que hi viu –sobretot, escolta- i evita les grans autopistes i fuig de les àrees de servei.” (Pregunteu-li a l’Espinàs, si no) “Per viure amb sentit no cal fer moltes coses, ni tampoc cal fer-les veloçment. Cal fer-les, això sí, amb la màxima intensitat, com si fos el darrer acte de l’existència, l’últim gest de la vida. Perquè, de fet, cada ara és únic, és el primer i l’últim. Mai més no torna a venir. Després tot queda en el record, una imatge vagorosa del que va ser, però mai més no torna, perquè, en sí mateix, és irrepetible”. “Qui viu amb sentit, no s’avorreix. L’avorriment és l’expressió més eloqüent d’una vida que no ha estat capaç de determinar el seu fi. És un mal anímic que travessa tota la persona, l’afecta tant en la dimensió física com mental. En si mateix , és insuportable a llarg termini i exigeix, per part de la persona, un antídot, una solució. En una vida sense horitzó, el temps es fa etern i cal, d’alguna manera, matar-lo amb elements externs. L’avorriment és l’expressió vital de la manca de fi, de motivació”. No insistiré més.

Tota aquesta requesta de més alta motivació m’ha fet recordar de la Piràmide de Maslow, on com als temples maia, escalonats, posa al capdevall a peu de terra, les necessitats fisiològiques: menjar, beure, excretar, dormir, sexe com a instint de supervivència. Després sobre aquesta base basteix les que són necessitats de protecció i de seguretat: exclusió de les pors de fora i de dins. Més amunt planen les necessitats d’acceptació social: pertinença a un grup, amor, amistat i tot l’àmbit de les relacions interpersonals. Anem pujant. Les necessitats d’autoestima: de valoració personal i social: consciència de ser un mateix, de ser respectat, tingut en compte. I coronant-ho tot , el nivell de les necessitats d’autorrealització: aquí s’obren els camins de la qualitat del viure, del sentit, del desig de créixer, de la potenciació de les pròpies qualitats o aptituds, d’obrir horitzons en el saber i en l’assaborir, d’obertura a la bellesa, a la bondat, al goig de crear, de treure el cap i el cor a les transcendències, a tot allò senzill i a l’abast, que “euforitza” la vida. Sí, he dit “euforitzar”, que val tant com omplir-se d’eufòria = benestar, salut, ufana, satisfacció. ¡Nogensmenys!

Diu Maslow en el llibre “L’home autorrealitzat” que només podem “transitar” motivats pel graó de sobre, si tenim satisfetes les necessitats del replà inferior. Cadascú es judica a si mateix. ¿Per què hi ha relativament poques persones que estiguin a dalt de tot de la piràmide i que allí obrin les ales i visquin amb més fondes motivacions? ¿On queda la novetat, la creativitat en el viure, la fe pasqual, la llibertat dels fills de Déu? ¿Estem coixos en humanitat o tot el que voldria activar una litúrgia en vivències de fe queda desfalcat i ens resulta, a fi de comptes, “música celestial”? ¿És possible ser “diví” sense ser humà? La fe, ¿és poesia només i la vida “normal” (roderes, carreranys, rails, còpia, llocs comuns, rutina, repetició, no-gust (disgust) va per un altre via, d’ensopiment, de menjar fat? ¿És que ens està “vetat” trobar el Goig de Viure, alternatiu, satisfactori però sense concessions? ¿És pecat voler ser selectiu, en el propi viure? ¿La fe ens porta més enllà del viure “normalitzat”, diferent? ¿És de major qualitat el viure i veure, des de la fe? ¿Per què ens patinen, fora d’alguns moments fugaços de sentimentalisme, les successives pasqües? ¿Per on van les motivacions de la fe? ¿Estem a l’últim replà de la piràmide o encara resulta que ens afanyem per graons inferiors? ¿Encantats o desencantats?

Vull acabar amb aquest text del Cardenal Suenens:

“Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí.

Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.

No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

Sóc home d’esperança, i no per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre creador. Dóna a cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una provisió de joia i de confiança.

Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.

No ens ho esperàvem gens.

Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?

Esperar és un deure, no un luxe.

Espera no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes”.

Tot això aixeca els ànims i dóna les grans motivacions per viure una Pasqua digna de Pasqua. Ens caldrà posar-hi tot l’esperit nostre, recolzat amb l’Esperit del Senyor Ressuscitat. Provem-ho una vegada més; aquesta vegada la PASQUA s’ho val. Fem que sigui la bona, amb la confiança posada en el Senyor, “imprevisible i amant”..

“Au, pren alè, canta la VIDA, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, ¡lluny la quimera!, ves pel camí del sol. En l’enyorança, guarda esperança: TOT SERÀ NOU, SI VOLS”.


Diumenge V de Pasqua, 2 de maig del 2010, any de gràcies. Barcelona