dijous, 6 de maig de 2010

Homilia del diumenge 09/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


“VINDREM A VIURE AMB ELL”

Estem tan acostumats a oir-sentir coses ¡inaudites! (valgui l’aparent contradicció) que la repetició literal, sense una experiència directa d’allò que sentim-oïm, acaba per no dir-nos res, ¡i tant que ens podria dir! ¡Pura sonsònia per a tants! ¡Quina manera de decapitar de pura rutina els sentits propis i amagats de les Paraules..!. Això ens passa cada tres per dos (massa freqüentment). Quan Joan, el meu evangelista preferit, ens descobreixi, des de dins, la interioritat en viu del Mestre, (ja deia el mateix Jesús: “Ara no ho podeu entendre; dia vindrà que amb l’ajut de “l’altre Mestre, també dit “el Mestre interior”), aleshores començarem a entendre les beceroles de l’evangeli no tan sols narrat, sinó vivent. Només es converteixen en Paraula de Déu, quan les paraules oïdes ens sonen sucoses i plenes del seu sentit propi, per bé que mai no ho seran del tot. Només faltaria... Fe és experimentar. Tota crida a la fe és una nova aproximació al misteri que enclouen les paraules. Han de prendre vida, i això només es pot fer que a través d’un ressonador: L’Esperit Sant. Si una paraula no té ecos no és paraula vivent i dient...

Ara que haurem de deixar el cicle litúrgic de Pasqua -l’Ascensió i Pentecosta ens en podem distreure per la mateixa consistència d’aquestes festes finals de Pasqua, a no ser que les visquem lligades a la Pasqua Total: Resurrecció – Ascensió - Pentecosta- jo em pregunto: ¿Una Pasqua més en l’inventari del nostre llibre de la vida cristiana? ¿En el deure o en l’haver? ¿Quin pòsit ens ha deixat la Pasqua d’enguany; per què, si no, fem la celebració reiterativa? ¿Hem esmolat la punta del llapis pasqual per escriure noves experiències i sentits? Heu notat que tot el cicle de Pasqua va lligat a la lectura –comprensiva- de Joan? Joan ens diu al final del seu evangeli que la finalitat de tot el que ell ha espigolat de entre els fets i, sobretot, de les “ trobades” personalitzades de Jesús, ve motivada per la fe que volen suscitar: “Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits, perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, CREIENT, tingueu VIDA en el seu NOM”. Jesús no vol gent crèdula, sinó homes i dones de fe viscuda, que tenen una repetida i sempre nova experiència de que hi ha un “altre món” dintre del món aparent. Que Déu no n’és aliè i no n’és cap opi, sinó Aquell que ens dóna la potencialitat de veure-ho tot amb ulls de mirada que traspassa els llindars de la ”realitat” superficial, per il·luminar els sentits amagats i el goig esperançat del viure. Ara m’adono que amb aquestes dues paraules en llatí (Gaudium et Spes; tothom les entén ) comença el document conciliar: “L’Església i el món modern”, un dels més importants del Vaticà II, perquè dóna la interpretació cristiana del viure i del conviure. Totes dues actituds (goig i esperança) clarament i distintivament pasquals. Posant per davant el gaudi, el goig, la joia, s’obren contínuament portells d’esperança en el dia a dia. Provem-ho, que hi trobarem gust... Amb modèstia ho testifico.

Sobre la base d’una convicció: (“Déu és per nosaltres un refugi i un castell...”), nosaltres mai ens farem enrere, vinguin de cairell, vinguin de cara, (“No us acovardiu”). Sabem, per certificació de Joan, que “Déu farà estada en nosaltres” Mai estarem sols, sempre ben acompanyats (i és poc dir, acompanyats...) Déu ha vingut a “viure” amb i en nosaltres. Fer estada no vol dir venir de visita. Fer estada vol dir COHABITAR. Som de família. “Vaig a preparar-vos estada”, dirà abans de l’Ascensió: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts” (altrament dit: hi ha moltes estances, morades en diu santa Teresa); “si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?”. Estada vol dir lloc de permanència, “Serem familiars de Déu”, que dirà Pau. Domèstics, compartint presència i estatge. Som lloc teologal. “Qui m’estima (¡què menys que fer-ho amb tota la consciència!), guardarà la meva paraula (¡Senyor, no ens deixis t’ho demanem... revela’t salvador, dóna’ns un cor nou perquè et vegem...!). “Heus ací que sóc a la porta i truco...” I la primera expressió, el ¡Bon dia! del nostre amic (“Ja no us dic servents, sinó amics”) serà: “No tingueu por. La pau sigui amb vosaltres” Sóc de casa, entro i m’hi quedo. “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau” És la Pau poetitzada per en Maragall (“Si el món ja és tan formós amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre”). Shalom, salutació, benedicció. Presència, Companyia, Intimitat...

“Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu”: Sóc jo. Els reconec per la seva pròpia veu i ells em reconeixen a mi. Descans, sentint-nos lliurement a prop, notant la seva proximitat, sense coaccionar-nos, sabent que hi és; trobant-nos-hi bé l’un al costat de l’altre; sense necessitat ni dependència, arribat el moment descansant-nos un amb l’altre. Esponsalitat, Amistat donada. ¿Què més voldríem que no tinguem?

Tot és obra de l’amor personal que Déu ens té. ¡Clar! No serà perquè nosaltres l’haguem estimat, d’avançada. Ens ve confirmat per Joan a la seva Primera Carta: “L’amor consisteix en això: No som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu: Ell ens ha estimat primer”.

Potser ara s’escau de posar les paraules introductòries de la primera encíclica del papa Benet XVI que té aquest encapçalament, jo trobo que lluminós, de Joan: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell” “Aquestes paraules -segueix el Papa- expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la conseqüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida, i, amb això, la direcció decisiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els que creuen en Ell tinguin vida eterna. La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que és el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

Tots aquests subratllats o, millor, posats en negreta donen per a situar-nos en el cor de l’evangeli que no és altre que l’amor DE Déu. A partir d’aquí, tot l’altre en són conseqüències, tot.

El Déu, que és només que amor, totalitzant així la seva imatge dóna de retop la imatge d’home segons l’evangeli. Si Déu estima entranyablement tot el que Ell ha creat i el que crea, si entenem la creació com una acció en acte, nosaltres només ens podem mesurar que a través de l’amor. Tant vals com tens d’amor. Si l’home no estima no és home; li és constitucional. És qüestió de ser o no ser, en síntesi. El seu camí només pot ser el de l’amor; posant l’amor al centre, com a opció fonamental, això dóna un nou horitzó a la vida. De l’amor només en coneixem quelcom quan hi creiem. L’amor és “article de fe”: Hi hem cregut, malgrat dubtes, no visions tangibles, sinó com a camí de fe. Amb les seves obscuritats, les nostres persistents tentines, les nostres marrades. Som nosaltres mateixos els nostres propis enemics. L’amor no és fàcil. “És un procés que sempre està en camí: l’amor mai no es dóna per “conclòs” i completat; es transforma en el curs de la vida, madura”. Se m’acut de dir: cal una cultura de l’amor, (¡Ai, pobrets de nosaltres, pobrets d’amor!). “L’amor creix a través de l’amor”, al llarg d’una despossessió personal, d’enfrontar egoismes, d’obrir alteritats, d’estimar-les com a un mateix. ”En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre més que coses externes necessàries: puc oferir-li la mirada d’amor que ell necessita”. “En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme, de la qual parla amb tanta insistència Joan. ¡I com apareix aleshores així, des d’una perspectiva cristiana, específicament cristiana, des d’una trobada que es converteix en un esdeveniment, quelcom d’inesperat, d’inexplicable! Et deixes trobar; no trobes una Persona, vivent i amant. I et deixes seduir: Passi, passi, és a casa seva, prengui’n possessió. Sigui benvingut o ben trobat, millor, perquè en realitat no entra de fora estant sinó que el trobem des de dins: “Déu està a l’arrel mateixa de tot” Ho deia amb convicció el poeta Rainer Maria Rilke. L’amor és sempre presència i estada. Trobar-se en l’amistat i la intimitat i descansar-hi i treure’n goig i forces sempre renovades. Deia Suenens: “et dóna cada matí una provisió de joia i d’esperança. I de sentit. “Que més em podeu dar” (Maragall), a ulls de fe”.

Diu el Papa en la presentació personal de l’Encíclica “Déu és Amor”: “La paraula “amor” avui està tan deslluïda, tan gastada i és tan abusada, que gairebé fa por pronunciar-la amb els propis llavis. I, no obstant això, és una paraula primordial, expressió de la realitat primordial; no podem simplement abandonar-la, hem de reprendre-la, purificar-la i tornar-li a donar la seva esplendor originària, perquè pugui il·luminar la nostra vida i portar-la pel camí recte. Aquesta consciència m’ha portat a triar l’amor com a tema de la meva primera encíclica. Volia tractar d’expressar al nostre temps i a la nostra existència quelcom del que Dant va recapitular audaçment en la seva visió. Parla de la seva “vista” que s’”enriquia”, ell mirava i ho canviava interiorment. Es tracta precisament d’això: que la fe esdevingui una visió - comprensió que ens transforma. Volia subratllar la centralitat de la fe en Déu, en aquest Déu que ha assumit un rostre humà i un cor humà. La fe no és una teoria que un pot assumir o arraconar. És quelcom molt concret : és el criteri que decideix el nostre estil de vida. En una època en què l’hostilitat i l’avidesa s’han convertit en superpotències, en una època en què assistim a l’abús de la religió fins a arribar a l’apoteosi de l’odi, la racionalitat neutra per si sola no és capaç de protegir-nos. Tenim necessitat del Déu viu que ens ha estimat fins a la mort”.

Recordo el logotip de l’any internacional de la família: Era un cor circumscrit per una caseta. ¿No podria ser també el logotip de la inhabitació de la Trinitat en cada un de nosaltres? Cada vegada trobo més bonica aquesta expressió que per si sola ja ho diu tot. In = des dins; habitació: casa, pis, allotjament. “Cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Ben bonica l’expressió casolana. El Déu nostre de cada dia. Retrobem-nos-hi bé amb el Déu que és Amor. Qui està en l’amor Déu està en ell. ¡Quina il·luminació tan senzilla i esplendent! Dirà Joan a l’Apocalipsi: “la ciutat no necessita que la il·lumini el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum”.

Diumenge VI de Pasqua, 9 de maig de 2010. Barcelona