diumenge, 29 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 29/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


PARTIR,  REPARTIR I  COMPARTIR

                                               La idea del convit i del que conté aquesta expressió és la metàfora més suggestiva de la relació de Déu amb la humanitat. Tota ella travessa les pàgines de la Bíblia. Singularment en l’èxode quan Déu els alimenta amb el manà (man-hu: què és això?);  i en altres indrets, un d’ells el trobem en la primera lectura d’avui, on Eliseu, el gran profeta, successor  d’Elies alimenta tota una comunitat ben nombrosa. Entrant ja en el Nou Testament la significació de compartir la menja es torna el millor símbol de la invitació a ésser saciats per Déu i n’expressa  allò que hi ha de més íntima comunió amb Ell.

Resultat d'imatges de multiplicacio pans i peixos                                               Durant cinc diumenges seguits la litúrgia ens proposa d’endinsar-nos en el que se n’ha dit El Discurs del pa de la vida. Hi dona entrada precisament l’evangeli de la multiplicació que en la versió de Joan pren un caire de centralitat de tot el seu evangeli per la implicació de diversos temes referits a la mateixa identitat de Jesús. Joan s’hi allarga per les significacions eucarístiques que comporta i més encara perquè notòriament abans de la Passió no narrarà, com sí ho  fan els altres evangelistes, la institució de l’Eucaristia; a més, perquè aquest capítol marca un punt de crisi dels deixebles, moment d’abandonament d’alguns deixebles que no pogueren capir la significació profunda de l’Eucaristia. Pere salvà la situació amb la proclamació d’aquell “Senyor, a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna! I nosaltres creiem i sabem que sou el Sant de Déu”. L’evangelista Joan lliga sempre els miracles -i el de la multiplicació ho és sobirà- amb l’explicitació de la fe dels seus deixebles. Jo em pregunto per què Joan no narra explícitament la institució de l’Eucaristia? No oblidem que Joan escriu el seu evangeli a les darreries del primer segle, quan ja era pràctica habitual la reunió de la naixent Església, recordant l’eucaristia. Tenim una constatació en la Primera epístola als cristians de Corint, on Pau els recorda la “tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres”; i explicita la narració literalment de la institució de l’Eucaristia. Estem ben bé als inicis de l’Església. Per tant a l’entorn dels anys ’40. L’Església ha celebrat de sempre l’Eucaristia i n’ha tret la seva més primera significació. Recordeu el passatge dels deixebles d’Emaús, quan reconeixen la identitat del company que se’ls hi ha ajuntat pel camí: en el moment de posar-se “a taula i prenent el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava”.

                                               Al llarg de tots els evangelis s’hi fa present la idea de comunió amb Déu gairebé física. Trobem moltes paràboles sobre el banquet de noces, la instància a entrar, àdhuc els que no són del grup, les displicències a la crida del Senyor, la vigilància a estar despertes les donzelles que han de fer comitè i de donar la benvinguda a l’esposa, les invitacions no rebutjades, àdhuc sol·licitades a compartir taula. Jesús serà titllat de golut per haver acceptat menjar a taula amb adinerats. Tot se celebra, aleshores i actualment, invitant a taula. L’hospitalitat tant preuada en temps de Jesús suposava donar-los allotjament i portar-los a taula. Aquí hi ha el transfons social en el què l’Eucaristia s’inserirà, i encara més: els actes cultuals suposava compartir les viandes ofertes a Déu. Pau els parla de la comunió que s’estableix entre el menjar i beure: “la copa de benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, no és comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa. Mireu el poble d’Israel: no és cert que els qui mengen  la carn de les víctimes estan en comunió amb l’altar?” Per això fustigarà que quan es reuneixen, al moment de l’àpat hi ha distincions entre els més adinerats i els seus menjars; s’hi donen diferències. “Ja no celebreu el sopar del Senyor. En això no us puc felicitar”. Es trenca la comunió amb el Senyor.

                                               Hi ha un llibret molt suggeridor de Leonardo Boff que es titula “Els sagraments de vida i la vida dels sagraments” on es ponderen fets de vida que tenen un simbolisme preciós. Per entendre els simbolismes cal tenir una sensibilitat oberta, perquè ens permeti veure un més enllà de la literalitat del que signifiquen en si. Cal una formació sostinguda per trobar ressons amables i d’arborada significació. Sense aquesta pràctica de posar emoció i sensibilitat al dia a dia, difícilment entendrem i menys viurem tota la gamma de simbolismes que amaga la vida viscuda en profunditat. Una emoció pervinguda de la relació interpersonal que ens acarona i que dóna relleu al viure, tal volta menut de cada dia. Una carta enviada oportunament, una mà que traspassa calidesa, un regal ple de poesia, on el valor és solament emotiu, un somriure sostingut fit a fit, “el càntir on bevíem tota la família, l’última burilla d’una persona estimada, un cap de ciri” que ens ha donat llum en comú. La vida té estrats i com més pregons més compartits... Vaig llegir fa temps i el bo és que no me n’he oblidat mai més que “la taula és el sagrament de la família”. Just. Sobretot una, la de casa, la pròpia.

                                               L’escena d’avui és d’una densitat humana que desborda per tots cantons. Cadascú que faci un exercici d’imaginació posant-hi una atenció el més complerta millor. Una extensió d’un prat ampli amb arbres que donen sopluig i ombra. Una escena entre el Mestre i dos dels deixebles. Una gernació que havia seguit el Mestre. Què us en sembla: cinc mil, quatre mil? Estimacions fetes per ponderar quants s’hi devien reunir. No els podeu deixar que marxin després d’una bona caminada com suggereix el text. Que seguin per grupets. Consternació, què passarà? No és la forma de procedir del Mestre. Partiu el poc que hi ha; repartiu: oh com s’esfornen de les mans els bocins de pa i de peix! I compartiu-ho entre la sorpresa i la gatzara de consternació! És un miracle inusual on tots hi prenen part. Mengeu-ne a desdir. Quin gust mai trobat abans: ben poca cosa, amb tot: sagrament de vida.

                                               Em faig una pregunta. Perquè aquest miracle que trenca les ratlles vermelles del que és habitual? No s’ha passat de mida el Mestre que és sempre mesurat en la seva taumatúrgia? Aquí s’hi amaguen significats que van més enllà dels corrents, dels de sempre! Només m’ho explico com a prefaci d’una litúrgia eucarística, on si entrecreuen aspectes humans, rodonament humans. Tots han estat invitats a un convit inesperat. Tots a l’empara de l’hospitalitat del Mestre, de la seva capacitat de sentir compassió, en el sentit més densament humà: veniu i descanseu. És bonic i rellevant que ens trobem dins de la màgia del d’un fet gairebé in-transcendent de, però de més llarga transcendència! “Allò petit és xamós”. Ser gran en les coses petites, quina grandesa no amaga! Meravella sobretot pels apòstols que veuen com son “forns admirables” de multiplicacions. Mai tan diligents a repartir allò no seu; cors a vessar de gràcies i de gràcia. No se’n saben avenir i segueixen repartint i uns somriures que esclaten en rialles. S’ha produït la comunió més gran de que es té notícia. Més endavant Jesús els obrirà les ments i els cors al miracle més del fons del que ha succeït. S’hi perfila un partir, un repartir i un compartir definitius: La Presència. La corporeïtat d’un Mestre que s’ha tornat Pa i Sang transfigurats, on es pot combregar amb Mestre i Lliçò. Déu i Home. Ens queda curt dir res per ponderar què és l’Eucaristia. Només ho sabrem valorar a l’altra riba. Aquí ens falten paraules i sentiments: Jo crec, jo espero, jo estimo i que Déu hi posi més que nosaltres.
Diumenge XVII de durant l’any, 29 de juliol del 2018

diumenge, 22 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 22/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


ELS  RETORNS  DELS  MISSIONERS NOVELLS

                                               Entre l’”Aneu i prediqueu” fins al “Veniu ara tot sols”, passant per l’entusiasme de Crist en acollir-los: “Us enalteixo Pare, perquè heu revelat (el Regne) als senzills, allò que heu amagat als (que es tenen per) savis i entesos. I més encara: la recomanació de “donar gratis allò que heu rebut gratis”, no com a obra de les nostres mans. I un encara-més més: “Tot ho heu posat a les meves mans. Fora del Pare ningú no coneix vertaderament el Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tenim aquí completat el cicle de l’evangelització. Déu pren la iniciativa, la delega al Fill i els dotze fan les primeres experiències sota el guiatge del Mestre. Després els aplega i fan una posada en comú per veure com els ha anat. No hi ha projecte sense la corresponent avaluació de metodologia i de resultats, amb un debat de preguntes sobre el què i el com...

                                               Marc que és l’evangelista de la contenció ja de bon començament nota que els novells evangelitzadors “li parlaven de tot el que havien fet i ensenyat”. S’intueix aquí una transposició d’aquests dos verbs. Nota Marc que primer narraven el que havien fet i després el que havien ensenyat. Meravellats del poder de fer miracles! Devien gaudir de fer-los a imitació del Mestre. Jesús els devia esmenar la plana, dient que els miracles havien de ser la conseqüència del que ensenyaven i de la fe que suscitaven. Això de fer miracles era ben “gormand”, però calia fer les coses segons els criteris del Regne.

                                               En relació amb aquesta “suposició” tenim altres passatges que ens permeten fer el punt sobre la qüestió. Una vegada els deixebles varen veure com feien també miracles altres i anaren de seguida a Jesús per a que els ho prohibís de fer-ho. Jesús els digué: “Si no estan contra mi, estan amb mi”. També hi afegirem aquesta escena. Algunes persones presentaren malats als deixebles, perquè els curessin i no se’n sortien. Aleshores van a Jesús i pregunten per què no han pogut obrar el miracle sol·licitat i Jesús els donar per resposta que alguns malalts per curar-los necessiten una preparació d’oració i dejunis no comuns, com volen dir-los que Jesús no posava els miracles per davant de la seva proclamació del Regne...

                                               Tornem al principi. Marc diu que comentaven com havien ensenyat. Seria interessant saber com ho feien. Com es feien ressò del que havien sentit del Mestre. Saber si també recorrien a paràboles. Entrar en com Jesús els puntualitzava com ho havien de fer. Quin era el secret de les bones pràctiques de l’evangelització. Perdoneu, se m’acut per associació d’idees allò del títol d’un llibre que era lectura obligada allà pels anys cinquanta, quan nosaltres érem cadells d’apòstols. El llibre era “El alma de todo apostolado”. Res de fer miracles i poca o bromosa sensibilitat respecte de l’evangeli... Encara restaven anys i maduracions en molts sentits. Érem aprenents, molt de primeres lletres. Corria més la fantasia que l’evangeli. Uns perduts pietistes i poca cosa més...

                                               Jesús es retirava sovint i els explicava a part el sentit del que deia. Això consta en molts indrets dels evangelis. Els moments de conversa de que gaudien els era tota una escola d’evangelització. Més que docència hi prevalia el fet d’obrir-los el cor. Intentaven viure com ho feia el Mestre. Eren lliçons de vida. El tracte, el seu mirar profund, les seves elevacions, la seva pregària en comú amb ells. El mestratge era vivencial. Joan, més avantatjat que altres, va captar més experiències i en dóna ressenya en el seu evangeli. Per això el quart evangeli és molt més una escola d’evangelització, que no pas narracions de fets de la vida de Jesús. Ell ho posa en relleu: que les escenes seleccionades ho són en funció de promoure la fe dels seus deixebles que així esdevenen copartíceps del que es narra, no sols com espectadors. És evangeli viu i aprenentatges no de doctrines sinó deixebles involucrats, pàgines viscudes.

                                               Arribats aquí, val la pena de ressaltar que evangelitzar és fatigós. Que cansa. Calia que reposessin i el desig del Mestre era aquest precisament: portar-los a descansar. Experimentar allò mateix que els digué un dia. Ho hem llegit aquest mateix dijous passat: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu... S’han d’interposar moments de descans, de reflexió, de contrastació per recobrar més que forces -que també- sobretot l’esperit, les ganes, el zel per a exposar un evangeli que ens surti del cor, com una roentor, com una ànsia de donar el que se suposa que tenim i gaudim. Cal no oblidar-ho tots els qui tenim missió evangelitzadora. Veritat, papa Francesc, que som tots, els que tenim aquesta comanda? Només es traspassa evangeli si un el viu. Som antecedentment i sempre objectes i subjectes d’evangelització. Si no omplim, si no vivim, ens quedarem buits; i cansament és buidar, és humanament cansat. Predicar, celebrar l’eucaristia pressuposa posar-hi els cinc sentits; quedes baldat després de fer una cosa o l’altra. Cal sentir com a propi allò que diem que fem. Humanament suposa suar, esprémer cor i anima. Hem de ser divinament humans en tot l’exercici “diví”. Un evangelitzador “cansat”cansarà els oients o concelebrants, que som tots.

Imatge relacionada                                               Recordo haver llegit allò que li va succeir al Pare Arrupe, general que fou dels jesuïtes, estant al Japó. El van invitar a donar unes conferències. En cada una d’elles tenia sempre un japonès ja grandet, davant per davant, que el seguia amb una atenció remarcable. En acabar les xerrades s’adreçà al bon vellet, preguntant-li que què n’havia tret del que els havia predicat, a jutjar per la seva exquisida atenció. Pare, no he entès gairebé res del que deia; ara bé, la passió que hi posava, la transfiguració del seu rostre , això és el que m’ha impressionat i que entengués com n’havia de ser important per vostè! Això m’ha convençut fins al cor de l’ànima!

                                               Llàstima que no quedessin gravades aquelles “causeriée” de Jesús amb els seus. Aquest evangeli “ad intra” que no tenim o bé que suposem amb fugaces impressions que només ens queden... Aquí hi hauria la seducció del Mestre. Nivells doctrinals, de continguts, nivells comunicatius, d’intel·ligència emocional. Aquí hi hauria la riquesa evangèlica. Això els feu evangelitzadors i apòstols de veritat. A part l’experiència de cadascú, bé que aniria llegir llibres com “El regal de la comunicació” de Sebastià Serrano. El comunicador si ho és en transmetre el missatge, serà dues vegades bo. El missatger condiciona per bé o per mal el missatge. No ho oblidem.

                                               És bo de rastrejar en els evangelis la figura de Crist, Mestre, com a òptim comunicador. Ell és el Verb, la Paraula en tots els aspectes possibles, tant verbal com no verbal. Tractem amorosament, empàticament la Paraula donada o rebuda: ens hi va la transmissió total.

                                               En les sagristies d’abans hi havia un rètol que invitava, en entrar, al recolliment, al silenci; en rentar-te les mans també hi podies llegir admonicions semblants. Això per a qui havia de celebrar l’Eucaristia. El mateix hauríem de dir dels que celebren conjuntament amb el sacerdot. Hi hauria d’haver una preparació per a la pregària, una “atenció cultual”. El que no ho posi cadascú, no podrà ser suplert per ningú més. Les meves desatencions faran baixar el nivell sintònic al grup. Ai, quanta dispersió “arrosseguem” entre uns i altres! Posem el cor i l’ànima en tot el que es diu i es fa! La Missa no és avorrida, els avorrits som nosaltres. Com a espectacle, res. Com a sintonia possible i desitjable, un deu. Si no sabem rescatar les nostres eucaristies aviat desertaran molts més, potser nosaltres mateixos. Posem-hi ganes, descobrim com podem mantenir l’atenció plena. Us sona això de l’atenció plena?
Diumenge XVI de durant l’any, 22 de juliol del 2018  Sabadell

diumenge, 15 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 15/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


L’ESGLÉSIA  “EN MARXA”.

                                               A penes he donada  una ullada al tema de l’evangeli que m’ha vingut a la memòria aquell poema de Casaldàliga que vaig llegir –en realitat, rellegir- feia dies, pocs a dir la veritat, per això el tenia encara present. L’he buscat i trobat de seguida. Em sembla que casa molt bé amb la missió a què ens envia Jesús.

                                               Sento com a teló de fons “La Joia de l’Evangeli” del papa Francesc. M’ha acompanyat des de bon principi i vull que em segueixi acompanyant. És el programa del papa. Ho ha de ser nostre.
                                              
                                               En els evangelis d’aquesta entre setmana hem anat llegint aquests tres últims dies el capítol 10è. de Mateu del que se n’ha dit el “discurs apostòlic” en el que s’exposa in extenso les instruccions per a la missió evangelitzadora. Des de l’”Aneu i prediqueu” i la primera experiència missionera dels apòstols, dotada de poders taumatúrgics que haurien de validar el seu missatge de “conversió”, que englobava el donar a conèixer el Regne de Déu, que seria com ho explicita el papa Francesc el nucli de la fe, allò que se’n diu el kerigma, és a dir la síntesi, allò nuclear: “la nova experiència de Déu, el Pare que estima, que vol entranyablement tots els homes, que els refà (recrea) de bell nou i que els acompanya sempre amb la gràcia que remet els pecats, al temps que obre els cors a una vida de fills i que promou sentiments d’amistat amb Déu i de fraternitat amb els homes d’arreu”.
Imatge relacionada 
                                               El resum del missatge que havien de transmetre, anant temps endavant, quallaria en aquesta perícopa que avui se’ns posa com a segona lectura. Una vertadera joia litúrgica que serà utilitzada sovintejada al Llibre de les Hores, que l’hauríem de llegir-pregar  amb especial atenció, perquè és allò que se’n podria dir una vertadera presentació del missatge de salvació que l’autor de l’epístola als efesis molt probablement va incloure-la treta de la litúrgia des de bon començament ben assentada. Són suposicions. Sigui com sigui, ens diu un comentarista a l’epístola als efesis “que és un text “en acció de gràcies” i és d’una riquesa doctrinal extraordinària; sens dubte una de les pàgines més denses de doctrina de tot el NT. La forma pren a voltes uns tons lírics, d’aquí que alguns autors consideren tot aquest passatge com si fos un vertader himne. El pensament dominant és el pla diví de la salvació, per el qual Déu, des de tota l’eternitat determina salvar la humanitat. L’autor atribueix a Déu Pare la glòria i la iniciativa d’aquest pla de salvació universal, pla que es realitza en Crist i per Crist i al que l’esperit Sant contribueix amb la seva acció santificadora”.

                                               Jo ja fa temps que l’he pres com a pregària personal. Comprenc que de tan ric és molt complex, però una vegada llegit i rellegit, pregat i tornat a pregar, un es troba seduït per la seva pregonesa i condensació. Et mou a treure’n incisos com a pregària “màntrica”, si se’m permet l’expressió.

                                               Ja ve precedit per la primera lectura en la que es veu que és de Déu tota iniciativa d’exercir com a profeta evangelitzador. D’aquí pren relleu la frase de que la missió evangelitzadora està fonamentada en la pura gratuïtat:  “No hem pagat res per rebre aquest poder, doneu-lo sense pagar”.

                                               Així es glosarà aquesta gràcia rebuda amb el salm 84. El resarem-cantarem amb aquesta anada i tornada: “Senyor feu-nos veure el vostre amor, doneu-nos la vostra salvació”. Paradigmàticament som visitats i beneïts per la fidelitat i el vostre amor. Des del cel una mirada de bondat i des de la terra feraç hi germinarà la fidelitat i la pau.

                                               Com a fruit d’aquesta evangelització, en primer lloc en nosaltres i, en conseqüència en els altres als qui som enviats, cal no perdre de vista la Col·lecta que ens diu a evangelitzadors i evangelitzats: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats  la llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari  a aquest nom i de seguir el que li escau”.

                                               Comentant aquest evangeli d’avui o bé dels paral·lels, a voltes ens fixem més en el “full de ruta”, en les prescripcions i/o consells més que no pas en el contingut i finalitat del que suposa l’evangelització. Jo ho he volgut fer a l’inrevés. Primer veure a què ens envia Crist, el missatge, la bona nova. Allò fonamental és el missatge que hem de transmetre, tot i que deixem en mans de Déu l’eficàcia de la missió oferta.  Amb tot és bo que deixem constància de les actituds que han de traslluir els “enviats”, els “apòstols”, els “evangelitzadors”. Cal anar a les fonts dels documents bàsics: “Evangelii nuntiandi” de PauVI i a “La joia de l’Evangeli” del papa Francesc on es detallen les actituds, àdhuc la mateixa espiritualitat que han de configurar els “evangelitzadors”. Tot amb tot, prendrem del bisbe Casaldàliga la traducció que se’ns demana per tal de no comprometre el missatge. En aquest poema queda ben retratat l’autor i “encarnat” –mai tan ben dit- la figura de l’”enviat” poeta-profeta, profeta-poeta.

                                               A tall de modesta felicitació pels seus 90 anys.

                                               POBREZA  EVANGÉLICA

                                                           No tener nada.
                                                           No llevar nada.
                                                           No poder nada.
                                                           No pedir nada.
                                                           Y, de pasada,
                                                           no matar nada;
                                                           no callar nada.
                                                           Solamente el evangelio como una faca afilada,
                                                           y el llanto y la sonrisa en la mirada.
                                                           Y la mano extendida y apretada,
                                                           Y la vida a caballo dada.
                                                           Y este sol y esos ríos y esta tierra comprada,
                                                           para testigos de la Revolución ya estallada.
                                                           ¡Y mais nada!
Diumenge XV de durant l’any, 15 de juliol del 2018.  Sabadell

diumenge, 8 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 08/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


JESÚS I EL SEU EVANGELI: PARADOXA VIVENT

                                               Jesús, d’una manera especial entre els seus familiars i convilatans, suscitava entre admiració i desconcert. “D’on li ve tot això?” és l’expressió d’estranyesa. Es pensaven que el coneixien. Havia pujat des de petit, fins gairebé pocs dies abans del fet narrat a l’evangeli d’avui, en la “normalitat” a ulls dels que l’havien vist créixer; i de cop i volta se’ls manifesta com un mestre, i més, com un mestre ben diferent, admirable, amb poders de parla i d’accions miraculoses. L’han vist i conviscut amb ell fins a vorejar la trentena, ja adult, i heus ací que després de molt poc de marxar del poble va i es presenta envoltat d’un petit grup de deixebles. Amb ell ha arribat la fama que el segueix per terres de la Galilea... Un dissabte, com havia fet pels encontorns de Natzaret, va a pregar a la sinagoga del seu poble i pren la paraula. Meravellats es fan la pregunta: “D’on li ve tot això?” Incrèduls fan un “resset” del que aparentment saben d’ell, sense saber-ne en realitat gairebé res. “És el fuster”. Coneixen bé la seva parentela. Reacció: Incredulitat i, més encara: s’escandalitzen. Una reacció més de poble rude! Tot plegat és un contrasentit i poden més la seva incredulitat i l’estupor, que no la realitat de sentir-lo parlar i com! “Aquesta saviesa”. Saben que prodiga curacions per on passa. I reacció una vegada més de poble, pobletà: S’encastellen en retreure-li que no faci miracles també entre ells. Hi tenen més que dret, pensen ells. A Jesús el retreu la manca de fe, en què es desfà la seva incredulitat i, més, la seva intemperant exigència.
Resultat d'imatges de sant josep i jesus fusters 
                                               La vida propicia moltes situacions de paradoxa. Allò de que el sentit comú resulta ser el menys comú dels sentits. El poble freqüentment viu més al voltant del prejudici, la tafaneria, del que ha sentit dir, que no pas del saber real. Tot el que excedeix d’uns paràmetres d’una anomenada “normalitat”, ja ho té com a un sense-sentit, com quelcom que no pot ser. Això, aquest no-saber cregut com a saber, porta a l’estranyesa, quan, qui parla, diu allò diferent del què es podia esperar. Els personatges en el seu fer i obrar descol·loquen a la gent, que no acostuma a pensar. D’aquí el refús a que sotmeten als qui pensen diferent. Hi ha molta incapacitat de pensar, de sentir i, en conseqüència, de judicar els altres. No estem massa acostumats a la “diversitat”. Vivim en una constant assimilació “igualant a la baixa”. Els grans homes freqüentment són menystinguts. I aquesta és precisament la paradoxa en què estem immersos. Les persones que han crescut humanament viuen i obren en una paradoxa permanent. Són diferents i això porta a xocs i topades de tota mena, a ser incompresos...

                                               Jesús era del tot diferent. Això ho varen experimentar els seus coetanis. Promovia un despertar de consciències i pocs l’acabaven d’entendre. Els mateixos evangelistes ho posen de manifest. Sempre en tenia una per al desconcert. Moltes reaccions àdhuc dels seus mateixos deixebles estaven llastades  pel “no entendre”. En relació a ell es despertava un amor-odi o un desconcertat saber i no saber, que no deixava indiferents.

                                               Avui a l’evangeli en tenim una mostra paradigmàtica: Reconeixen en ell la saviesa de la novetat. De la meravella (“Don li ve?”) a la paradoxa:  (“No és el fuster?”), a la instrumentalització: (“Puig que és del poble, per tant nostre”) a demanar-li, exigir-li que fes curacions. L’evangelista expressa el seu estupor i diu que “el sorprenia que no volguessin creure”.

                                               Una experiència àdhuc dramàtica a jutjar pels relats paral·lels d’altres evangelistes que s’estenen en narrar les conseqüències de la no acceptació: “el volien despenyar”. Així ho narra Lluc.

                                               Aquest “D’on li ve?” podria ser ben bé el títol que abracés en Jesús persona, acció, missatge, perquè és el fonament de tota la seva vida. Jesús no solament és diferent, sinó contrapuntat a la mentalitat general, des dels pobletans fins als “grans” del seu poble, que el portaran a la mort, per no voler acceptar la seva persona i predicació. Els “seus mateixos” estan desconcertats (les actuacions de Pere, dels fills de Zebedeu, de Felip, de Tomàs, dels  deixebles d’Emaús, i tants més).

                                               Prenem la doctrina concentrada del Sermó de la Muntanya: “Se us ha dit, Jo us dic”. Les benaurances són paradoxa esculpida en frases definitives. Jesús és un misteri, envolta de paradoxes. Ho fou pels seus, pels seus coetanis; i ho és també per a nosaltres, els creients. Ens trobem descol·locats davant de la seva persona, la seva vida i les seves invitacions.

                                               Qui vulgui seguir-lo més des de la vora, més des de dins haurà de fer uns actes de fe permanents, “tombarelles” místiques.  Ballarín diu que les benaurances són un veure-viure el món arquejats i veient-lo escarranxats. El món al revés. Se li ha de fer plena confiança per seguir-lo, puix que ens deixa literalment anorreats. Tot funciona amb un contrapunt, un contra sentit d’allò que creiem sentit “normal”, d’allò immediat. Ens hem d’acostumar a saber llegir entre línees, i és do saber-ho fer. Les nostres “llums” de cop s’apaguen a mig camí d’entendre-les...

                                               Només cal seguir de prop Pau, que arriba a dir i a sentir-se pura paradoxa: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Atenció, que ara ve la perla paradoxal: “Quan sóc feble, és quan sóc realment fort”. Després d’aquesta afirmació tot ordre de coses es subverteix i tota paradoxa porta a la més fonda veritat. No és estrany que la col·lecta s’obri amb una frase mil·liar: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat el món , caigut en el mal”. O allò de que de la pobresa de Jesús ens n’hem enriquit nosaltres.

                                               I farem punt i final amb la primera plana de la Subida del Monte Carmelo de Joan de la Creu, on hi ha una “cantata” de totes les paradoxes místiques, hagudes i per haver. Fan estremir: Modo para venir al Todo: A tall d’exemple: “Para venir a lo que no sabes,/ has de ir por donde no sabes./ Para venir a lo que no gustas, has de ir por donde no gusta./ Para venir a lo que no posees,/ has de ir por donde no posees./ Para venir a lo que no eres/ has de ir por donde no eres”. I així en altres afirmacions: Modo para no impedir al todo.  Modo de tener al todo.  Indicio de que se tiene.

                                               Hem d’anar a contracorrent. La vida “normal” d’avui té moltes propostes que desdiuen de l’evangeli. La realitat ambiental té molts corcs. Només la paradoxa evangèlica ens pot salvar.
Diumenge XIV de durant l’any. 8 de juliol del 2018.  Sabadell

dimarts, 3 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 01/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


DÉU  ESTIMA  LA  VIDA,  ÉS  VIDA

Imatge relacionada                                               Dos són els dons primordials: la vida i la fe. Són dons. Quina paraula més significativa!: present, regal, gràcia, donar. No hi val cap mereixement previ de part nostra. Són primordials, perquè són fonts que adollen, acreixen el que som i valem. Són arbre, són arrel i origen de tota futura possible floració.  Ja en pren bona nota la col·lecta a penes oberta l’assemblea, perquè en fem eucaristia (=acció de gràcies) a continuació: “Oh Déu, vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció”. Amb aquesta expressió ja donem gràcies per la vida i per la fe. Si Déu és Déu ho proclamarà, perquè “Tot ho ha creat, perquè existeixi, perquè l’home visqui”. Expressió tan general aquesta perquè pugui englobar vida i fe; ambdues s’alimenten una a l’altra. Com més fe més vida; com més es magnifiqui la vida més fe tindrem. És allò que deia Jesús d’un nou naixement. La vida que ens ve de Déu ho amara tot del tot. Atenció als nostres dons primordials. Són vida donada, tot un doble miracle, tot un vertader misteri. Cal fer que creixin il·limitadament. Déu rega, en dona l’increment. Déu “fa créixer tota cosa”. Déu crea, conrea, n’és el Jardiner... (Primera lectura)

                                               Estic llegint aquests dies el llibre de Laia Ahumada ESPIRITUALS SENSE RELIGIÓ, que conté unes entrevistes que fa l’autora a persones que la recerca permanent els ha portat als substrats dels seus éssers. Parteixen d’un  neguit de donar nom i d’explicar-se unes sensacions més aviat intermitents –en alguns  persistents- que no es poden catalogar amb un “allò de sempre”.  Tenen intensitat i configuren un món que va més enllà d’allò sensible... Així intenta fer una primera aproximació que respongui a aquest plural d’espirituals, que abasta persones singulars que han pouat als fondals de la seva experiència humana. Diu ella: “Considerem Espirituals aquí -perquè ells s’hi consideren- aquelles persones que al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement. Cal advertir que no tenen res en contra de l’espiritualitat lligada a la religió o a la fe. Més aviat alguns sostenen que les religions tenen  exemples de densitat de vida en el context de la fe, com ells l’han trobat per altres camins. Així Agustí Pàniker afirma que “no faig una gran diferència entre el que seria la religió i l’espiritualitat, perquè en els orígens la segona no deixava de ser el nucli místic de la primera”. Hi ha la voluntat de recuperar l’expressió espiritualitat que l’han percebut presonera de tabús. Passar d’espiritualitat a mística és un pas ara franquejat per persones inquietes i que han anat configurant un camí de realització personal, sense fer embuts i a la descoberta, fronterers a les situacions enutjoses, una mica empatjats de tanta futesa i frivolitat que els encercla. Li han demanat més i més a la vida i han fet descobertes...

                                               Han anat trobant llenguatge per expressar les seves vivències, rituals, maneres de viure que han anat depurant o manllevant d’altres religiositats o savieses d’arreu. Cal dir que l’hinduisme, el budisme, confusionisme o sufisme també hi han tingut part i els han ajudat a posar nom a allò que sentien i/o intuïen. Entre la distinció entre el ser – fer – tenir anaven a l’arrel que no podia ser altra que el ser. Las distinció entre el cos- ànima – esperit els portava finalment a una visió-percepció de globalitat o d’unicitat. No els entenien com a estrats sinó portats per una interacció entre les aparentment tres vides, fent-ne una de sola concretitzada, encarnada en el món que s’havien format, obert, ple d’una sensibilitat nova, més enllà –si es pot parlar aixì- de la “psicofisitat”.  Això es viu –paraula definitiva- en el concret de l’ara i l’aquí, però que bo i reconeixent-ho, se’ls fa difícil de posar-hi noms i cognoms...

                                               La vida, expressió final d’un ser un mateix (unicitat) i diferent a la vegada. Tots tenen en comú, bo i verbalitzat de manera diferent, un amor, que dóna sentit, d’una presència, d’una energia, d’una vida-vida, però que nosaltres podríem ben bé dir, Déu, d’un “no sé qué que queda balbuciendo”. Hi podem sintonitzar perquè tenim experiències vitals semblants.

                                               L’autora ja al mateix pròleg en fa aquesta descripció: “Estimen la terra i el cel, i defensen unes relacions més respectuoses i sostenibles. Senten la necessitat de viure d’una altra manera, més connectats amb l’entorn, amb la natura, i també més connectats amb ells mateixos. La vida al camp els permet ser d’una altra manera més autèntica, però no és l’única, perquè també a la ciutat es pot viure d’aquesta manera, si hi ha silenci interior i plena consciència.  Sigui en el camp o enmig del brogit de la ciutat, el silenci i la reflexió són imprescindibles. Els agrada la solitud, però no se senten sols, sinó interconnectats, relacionats amb tot, formant part d’un tot. El cultiu de l’ésser i de les relacions els són essencials: expandeixen allò que són i comparteixen en comunitats d’interessos allò que viuen. No volen anar en contra de res, sinó sempre a favor, sumant i no restant. Ni ells mateixos –diuen- saben cap a on van. El seu és un camí de present i de presència, que es fa cada dia. I reblant, com fent-ne una síntesi, diu: “Tots els espirituals tenen un comú denominador: l’atenció plena, exquisida i discreta que han mantingut en cada conversa, la disponibilitat i la qualitat del temps que hi han dedicat , fruit del convenciment que la relació amb les persones és, en si mateixa, espiritualitat, que cada persona és sagrada”. Les persones entrevistades no volen dogmatitzar sobre el que viuen: intenten entendre-ho, però sobretot explicar-ho; comparteixen la seva experiència vital perquè ens faci de mirall i ens interpel·li”.

                                               Nosaltres ens reconeixem com a ànimes bessones amb els espirituals sense religió, perquè la fe ens dóna una pregonesa que ens fa pròxims parents d’aquests espirituals. Pau parla també dels espirituals en la fe que han arribat a una maduresa de configuració amb i en Crist. Diu als efesis: “Li prego a Déu que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços  de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. I també als de coloses: “No ens cansem de pregar a favor vostre demanant a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat, a la saviesa sencera i a la intel·ligència  que ve de l’Esperit”. “Us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu Creador i avança cap el ple coneixement”. La fe és un himne a la vida. Sant Ireneu afirma que “l’home vivent és la glòria de Déu”. Parlem en el nostre propi llenguatge de la “vida de l’esperit” i la portem en el quotidià. Allò de Teresa de que “entre pucheros también anda Dios”. La mística no deixa de ser l’experiència de la densitat i profunditat de la vida. Jesús va dir que era “la resurrecció i la vida. I a Marta li demana que expliciti la seva fe abans del retorn a la vida del seu germà Llàtzer. Avui a l’evangeli un cap de la sinagoga, Jaire, es llença als peus  de Jesús i suplicant-lo amb tota l’ànima li diu: “la meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori. Tot i saber que havia mort Jesús li diu: “Tingues fe i no tinguis por”. “Noia, aixeca’t. I el miracle de la vida recobrada es fa patent.  En Joan “conèixer” vol dir experimentar plenitud, es pot assimilar ben bé a l’amor.

                                               Deia Rahner que “el cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Al final amb els diàlegs amb aquests humanistes, vitalistes d’avui ens trobarem més a prop del que podíem haver mai sospitat. Tenim a casa un doll de místics, dels quals ens hem de sentir germans i continuadors. Ja ho dèiem al principi: Dos són els dons primordials: la vida i la fe. Benaurat el qui troba el fil i estira i estira...
Diumenge XIII de durant l’any, 1 de juliol del 2018.  Sabadell