dimarts, 26 d’octubre del 2010

Homilia del diumenge 24/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


BEATIFICACIÓ D’UN PUBLICÀ

Aquesta vegada, no; sense trampa com la de l’Elisenda de “Les veus de Pamano” de Jaume Cabré, que extorqueix fraudulentament, a tort i a dret, per tal d’aconseguir una falsa “beatificació”, que, per falsa, allà dalt no la tenen en compte, per més que aquí baix –i ben baix, per cert, a base de maquinacions- se’ns pot donar gat per llebre, sobretot en la ficció novel·lesca.

Foc Nou ha publicat el dossier: “Com es fa un sant? Ho podeu llegir a internet http://www.focnou.cat/, allí teniu un llarg i ponderat article titulat “Llegir el santoral” on es posen els punts sobre les “i” respecte els processos “romans”i com es valoren. ¿Hi ha una inflació de sants amb una nòmina que es va augmentant sense aturador? Una cosa és fer el camí de la santedat, que de nou el Vaticà II ens ha recordat que en tenim crida permanent segons l’evangeli, i una altra la que es deriva del reconeixement que en fa l’Església. És interessant la resposta evasiva que en fa la ficció de Joan Pau II en una conversa amb l’Elisenda. Bé, deixem-ho per ara.

Els vertaders sants d’altar els han d’empènyer perquè hi pugin, a l’altar. Precisament si hi volguessin “escalar” seria clar testimoni de que no hi han de pujar. Serien un sant de guix, com ho és l’Oriol de la novel·la. La santedat va a peu sempre. No es mou amb empentes interessades. N’hi ha la mar, de sants veritables, entre la bona gent de les nostres feligresies. Estan ben barrejats amb els que no ho som. I t’hi has de fixar molt atentament per descobrir-los. Però, si els mires els ulls amb delicadesa, hi veuràs refulgir-hi la pau de Déu. Cal arribar a penetrar fins a l’ànima que és on s’hi amaga i descobreix al mateix temps la pau de Déu. Aquests són els sants de veritat, ¡benaurats ells!

Anem a l’evangeli d’avui que és la primera pedra, la “incoació” que se’n diu, del “procés” de beatificació del nostre estimat Zaqueu. Ens el presenta ric doblement, perquè era no sols cobrador d’impostos, sinó cap del “gremi”. Un peix gros, en poques paraules. Fem-hi una mica de brometa: ¿Heu vist mai un “peix gros” enfilar-se arbre amunt per veure passar Jesús? Tot fa preveure que aquí se n’espera una de bona. Tothom el coneix i, malgrat les maledicències que en diuen d’ell molt probablement, allò de la mala fama... ben aconseguida per cert, ell deixa els respectes humans i va i tira tronc amunt... L’espectacle està servit. Aquí n’esdevindrà una de grossa; tot plegat és un pre-anunci. Ara, a aigües passades, sabem que fou la gràcia la que el va fer pujar i, precisament és allí on s’han de trobar dues mirades. La mirada de Jesús: ¿què tindria la mirada del Mestre? Pregunteu-ho a tots els que s’han sentit “cridats” pel seu esguard. Han estat mirats intensament i amb un gran amor. Recordeu el passatge del jove ric. Diu Marc: “Jesús se’l mirà i el va estimar”. Però no sempre la resposta coincideix amb la bona voluntat amb que un s’acosta a Jesús. Cal coratge. Són els diners (!) els que posen traves a les decisions. En Zaqueu tindrem una resposta satisfactòria i decidida. Comença bé la futura beatificació...

Jesús s’invita. Encara estan alarmats els fariseus: ¿Com?, ¡perdona els pecats, no és possible; menja amb publicans, vol dir que d’alguna manera combrega amb ells, ai, fàstic!

Avui m’entaularé amb tu i els del teu “gremi”. Cuita. “Baixà de seguida... i el rebé tot content”. Reacció esperada: “Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador”. El plat del dia, ¿sabeu, sabeu..? Van tenir ocasió llarga per parlar-ne abans i després d’autos: Enmig del convit heus aquí que s’alça el petit Zaqueu. Expectació. Comença fent “declaració de renta”. L’expressió té dos possibles sentits. Rentar-se a la descoberta i passar comptes primfilats. “Senyor, ara mateix”. No ho deixa per demà. Es coneix prou i sap que la dilació el pot refredar. Recordem l’entramat del sistema dels cobradors d’impostos. Són ¡els mateixos jueus! els qui exerciran aquest infamant ofici. Els poderosos (romans o qui siguin) en saben un niu: Fan fer. No donen la cara, mafiosos que són i cínics. El diner sempre maquina; a la rebotiga mouen els fils. Els pobres-rics dels cobradors s’hi fan l’agost, però són mal vistos. Són considerats pecadors, impurs que impurifiquen tota persona que es relacioni amb ells. Ho sap tothom... En aquestes, Zaqueu es posa dempeus, com qui en va a dir una d’inesperada: “Dono la meitat del que tinc als pobres” ¡Quina decisió tan valenta! No és a sang calenta, no. Segur que ho tenia ben meditat. I no acaba aquí la cosa: “I als que he defraudat (ho reconeix) els restitueixo quatre vegades més. Sembla una transacció bancària. Tot és començar amb una bona embranzida. Però la conversió no està en rebutjar palesament el que era el seu negoci, el seu tresor, la seva addicció. S’ha d’optar per Déu i això suposa començar a caminar en direcció contrària i fer “divina addicció” del seguiment de Crist que crida a “estar amb ell”. No es fa un sant en quatre dies; ¡és treball de marqueteria! Posat en marxa, no sap on acabarà la pàgina oberta del llibre de la seva vida. Déu en farà tot un evangelista. Zaqueu es convertirà en Leví i finalment en Mateu, i aquest serà l’evangelista de més notorietat de l’Església. El primer en valoració, tot i que va escriure després de Marc. En el seu evangeli s’autoretrata amb modèstia, passa amb una discreció digna de figurar en el seu “procés de beatificació”. Cita la llista dels apòstols, i d’ell diu “ Mateu, el cobrador d’impostos”. I en relatar la crida que li feu Jesús, concisament dirà: “Vine i segueix-me. I ell es va aixecar i el va seguir”. Lluc és qui posarà tot l’encontorn ja citat, en el que manifestarà el seu particular tarannà, amarat de misericòrdia i d’amor als pobres. Serà doncs ell, Lluc, qui en l’evangeli d’avui “saqueja” (?) un capitost dels rics i li fa buidar la bossa en favor dels pobres. Cada evangelista hi posa la seva versió. Vesteixen els fets concrets d’acord amb les necessitats del moment i de la comunitat per a la qual, primàriament escriuen. Cal veure que els evangelis són polièdrics. Reflecteixen aspectes contextualitzat-los.

Ep, que encara no s’ha acabat aquesta escena. Jesús, també ell, es posa dret i dóna una sentència de llarg abast: “Avui” que és el corresponent a l’ara mateix de Zaqueu, després de la “liquidació de béns” de que feu Zaqueu, diu sentenciosament: “Avui s’ha salvat aquesta casa”. I contraposant-se al pensar dels fariseus, afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. I, a més, universalitza la declaració: “Es que el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. En una acció concreta, narrada, tenim totes les paràboles de la misericòrdia de Lluc. Seria bo que nosaltres del fet concret en féssim una paràbola personal de les nostres potser escarransides opcions o decisions... ¿Ara mateix? ¡Ara mateix!

La resposta de Mateu ha esdevingut com un model per a tots nosaltres. Ha sortit ben “beatificat” de les pàgines del mateix evangeli. No hi tindrem cap feina a incoar el procés de beatificació. Va morir màrtir com tots els del nou “gremi”, els apòstols. Amén.

Abans era el poble mateix, qui donava la consideració de beats o sants. Els eren ben coneguts de tots. Moltes vegades era per aclamació. No necessitaven els tripijocs de L’Elisenda de la novel·la d’en Cabré. Tot ben clar i net.

iumengeD XXXI de durant l’any, 31 d’octubre de 2010 Barcelona

dissabte, 9 d’octubre del 2010

homilia del diumenge 10/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


¿ON SÓN ELS ALTRES NOU?

A veure, comptes clars: un de deu, només un 10%, agraeix. Ja deu ser això, ja, sense demoscòpia… Per agrair s’ha de “tornar enrere” com fa l’agraït samarità . S’ha de rebobinar la pel·lícula. Tornar-la a reviure, re-valorar el do que en ella se’ns ha fet o, millor, que se’ns està fent. El prefix re- demana un re-pàs, un donar un pas enrere o els que calguin. Caldrà agafar el diccionari (jo en sóc molt amant) i veure quantes paraules hi ha que comencen pel prefix re-. Només qui sap re-flexionar (re-plegar-se en un mateix) sobre el que li ha succeït, sabrà obrir-se a l’agraïment. Aquí rau el secret del viure, arribant a valorar les “menudeses” del dia a dia, que no és pas poca cosa. La mel, just. “Calen ritus”

Un torna enrere; els altres encara corren... No es “paren” a dir-se: Quina joia, això m’ho han regalat. Ni veuen que un ha tornat enrere. Ells, entotsolats amb el regal a la mà, només pensen en les conseqüències pròpies: ¡tot d’una, la vida m’ha canviat! No era tan sols la curació, no. La lepra a Israel portava l’estigma de l’exclusió social; era com un tornar a la vida, la curació; tornar a casa, tornar als seus. Ens és difícil avui d’imaginar.

¡Mira que ens ho han dit de vegades!: Nen/nena: ¿què és diu? ¿Com és que, entre els adults, de deu només un es recorda de donar gràcies? Donar gràcies no és una qüestió de “bones maneres ”, d’urbanitat, dient-ho a l’antiga. Teníem l’hàbit adquirit semblava –tot depenia de l’insistència de les nostres mares-, però de fet no havia quatllat, no s’havia interioritzat, no ha esdevingut per a nosaltres, ja més grandets, una actitud de promptesa en donar les gràcies. Sense el monitor/a que ens diu a cada moment nen/nena… “no parem” esment en la valoració de tot el que ens és donat. Perquè dir GRÀCIES ve després de reconèixer que allò concret rebut és un do. Quan ens en fem conscients, aleshores el cor s’il·lumina. El gràcies que ens surt llavors és un gràcies ple de Gràcia. Ens fa “agraciats” a nosaltres sobretot, sense menystenir que l’altre que n’ha rebut les gràcies queda com enfortit i enriquit en la seva acció benvolent, per petita que sigui. Diria que com més petita, encara la valora més, qui la rep, per la sensibilitat que hi reconeix.

Quan vas per la vida atent a valorar els moments de gràcia que vas acollint i com recollint (pom de flors, a fi de comptes), aleshores entens de veritat el valor i el goig del viure. Vals tant com gràcies saps donar-te i donar als altres.

Em revé aquell cant que hem cantat tantes vegades. “Gràcies de…” Gràcies per tot (des que apunta l’”aurora encesa”fins a posta de sol) Encetar el dia en actitud d’agraïment, bona, immillorable pràctica. “Gracias a la vida por todo lo que me has dado”. Passat, present i esperança de futur: tot aureolat d’agraïment. Algú va escriure que l’agraïment és la “gentilesa” de l’amor. Hi estic plenament d’acord. És aquest toc de poesia humanitzant que hi sabem trobar en el que ens donen, no considerant-ho mai com una obligació que hi tenen, sinó com una gràcia que se’ns fa a nosaltres. Qui troba bondat en les mil petites manifestacions rebudes en el dia a dia, d’això en farà un aprenent avantatjat de la bondat. La gràcia, reconeguda, ens fa agraïts i l’agraïment és la més bella expressió de la felicitat. Saber-se admirar és veure coses, persones, idees, accions pel cantó de la transcendència de la vida. ¿Vols créixer?: “Sàpigues ser agraït” a tot i a tots. És revolucionari veure i viure amb ulls i cor agraïts. Em ve insistentment a la memòria aquella “Oda infinita” de Maragall: “Tinc una oda començada/ que no puc acabar mai:/ dia i nit me l’ha dictada/ tot quant canta en la ventada/ tot quan brilla per l’espai”. La vida mateixa és una oda. Oda: “composició poètica del gènere líric”. Tot dit.

Hem llegit a l’evangeli: “tot el que has rebut gratuïtament, dóna-ho també gratuïtament”. Quin cop de mort, si ho sabéssim fer, a tota “comercialització” (et dono, tu m’has de donar), mercantilisme de sentiments i d’afectes. Només viuen, viure de debò i a plenitud, els agraïts. Com més conscients de que la vida ens és sempre i a cada moment donada (la física, la social, la cultural, l’espiritual), amb més goig la viurem. Saber correspondre = agraïment, ¡quina delicadesa! El co-, prefix, ho vesteix tot de sintonia, de comunió, construeix parella. Correspondre, àdhuc i sobretot en les nimietats domèstiques, en tota relació, fa pujar el to vital. Ja ho deia l’Snoopy: “Un carícia sempre fa de bon rebre”. Res ens és degut, no abaixem el to de la vida; ens hi va la vida, precisament.

Si em permeteu faria una incursió en el nucli de la persona de Jesús: Context: l’Última Cena. Diu Joan: “Havent estimat els “seus”, heus aquí que els va estimar fins a l’extrem”. ¿Com, de quina manera?: Es va fer EU-CARISTIA (la mania meva: EU-(=bo, bell, perfecte) XARISTOS (= gràcia, donació, presència, aliment, convit, intimitat). És el miracle d’abast in-finit. Ens depassa.

¡Si sabéssim, com a adults, el què és “portar l’estimació fins a l’extrem”, fins a l’in-finit! És aquest el punt definitu del misteri de l’Encarnació, com portar el cel a la terra, “celestialitzant-la”. ¡Què ens som de durs d’entendre!, “Si de les coses humanes ja n’anem tan faltats d’entendre-les -diu Jesús-: ¿com se us confiaran les del cel? Quan “anem”, com el samarità agraït per saber-se curat, quan anem a Missa, dic, anem d’”eucaristía” (=tot és Gràcia, que deia Sant Agustí). Un de deu que retorna “donant glòria a Déu”. ¡Ai, la rutina que ens assetja en tot el diví i humà! Quan “repetim”, hem perdut la novetat del moment, de l’esdeveniment. ¡I què en som de xarons, Déu meu! Tot en la vida es qüestió de gentilesa, de finesa, d’aquest toc amanyagador. Tornem a missa: “presents” nosaltres en la “presència” real, viscuda, sentida de Crist Ressuscitat (in-com-pren-si-ble, si no és per gràcia). Pau diu avui: “Aquesta és la Bona Nova (= evangeli: la insospitada notícia rebuda) que jo predico i per la qual ho suporto tot per amor als elegits” Per això, tres diumenges endarrere, deia: “Primer de tot, us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per a tots els homes”. En un altre moment, com expressant allò de què vivia, ens recomana: “Sigueu eucarístics”, així és com es llegia en el grec original, que traduïm per “sigueu agraïts”.

¿Heu vist Naaman, primer “displicent” (els nostres rius de Síria són més saludables que tots el vostres, ¡on s’és vist!)?, ara “torna enrere” i vol agrair, com a ben nascut. Eliseu no cobra “estipendis”. El preu dels seus “serveis” no té preu. És a Déu només a qui hem de “donar glòria”, d’agrair pels benifets rebuts. Només Déu és bo, digué Jesús.

Fixeu-vos com acaba deliciosament aquest gran Naaman: “¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? S’emporta un regal que es fa ell mateix, convertint uns sacs de terra en tot un símbol. Els agraïts creen símbols! Em ve al pensament el record de les últimes pàgines del Petit Príncep. ¡Com estira i estira aquesta delícia, feta llibre!: “Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que riuen. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra perquè sí, per gust. I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure mirant el cel. Aleshores els diràs: Sí, les estrelles sempre em fan riure! I es pensaran que ets boig. T’hauré jugat una mala passada… I va tornar a riure. –Serà com si en comptes d’estrelles t’hagués donat un piló de cascavells que saben riure.

I si aprenguéssim a riure -que és un gràcies a mig descloure’s- vull dir a viure des de dins. Ens tornaríem poetes i brollaria del cor una Oda infinita d’agraïments que, com a en Maragall, ens acompanyaria tota la vida. Apa, ¡què esperes? “Somriu que Déu t’estima”. I és gràcia, és “presència eucarística”, tot plegat. Ah, i deia Sèneca: “No és vertader agraïment, si no el dones de seguida”. Quina finor, els clàssics!

Diumenge XXVIII, 10 d’octubre de 2010. Barcelona