dilluns, 29 de març del 2010

Homilia diumenge 28/03/2010 del P. Josep Mª Balcells


¿RAMS I / O PASSIÓ?
Aquest diumenge porta una doble i, ¿tal vegada?, contradictòria denominació: de Rams i/o de Passió. La percepció “popular” va triar de pressa i n’ha destacat més els Rams que no pas la Passió. No ens n’hem d’estranyar; és natural per la “primarietat” amb que acostumem a respondre a les alternatives que se’ns presenten a la vida: gairebé sempre ens decantem pel cantó del “folklore”. A més, quadra bastant encertadament amb el que succeeix en la realitat mogudeta d’avui, donats sobretot a la gresca, tantes vegades poca-solta (¡ai, perdó!) o simplement per haver perdut el nom originari de cada cosa; i d’allò més, avui, en que les manifestacions del poble en una societat “evolucionada” (?) i d’un “rampant laïcisme” fa que entrem en una “abans anomenada” Setmana Santa, transmutada avui, i revestida de mil colors i rebatejada com a Setmana de Primavera. (¡No faltaria més”). En efecte, ens reunirem, a ser possible en espais oberts perfumats per una reflorida primavera, estrenarem vestits, almenys la quitxalla, ¡això amb permís de la crisi més perdurable que va de setmanes a mesos i ¿fins i tot, anys..?! Beneirem llorers i palmons i, segons el costum barceloní, d’aquests darrers, en farem “escombra”, de tant picar-los insistentment, una i altra vegada contra el terra. Després, obrirem camí processional fins a l’església i la gent començarà a esmunyir-se. Darrere la Creu ens quedarem uns pocs i a l’hora de la proclamació de la Passió segons sant Lluc serem, ben comptats, un poble en minúscula; s’haurà acabat el Sant Folklore i així entrarem en la Gran Setmana dels Esdeveniments Cristians, centrats en la Vida, Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. I direm per a nosaltres només, però ben endins: “pocs, però bons”: en un sospir de magra consolació...

Passem full: ¡No hi fa res!: els pocs que serem ens sentirem, de fet, fidels a una litúrgia que instaurarà l’ARA PER SEMPRE, el per sempre “present” de l’Eucaristia, “PRESENT” d’un final de la vida de Jesús, que no acaba sinó que en realitat comença allò tan ric, ple i definitiu d’un Jesús del qual “se’ns invita a recordar amb gratitud el passat, a viure’l amb passió en el present i a obrir-nos-hi amb confiança pel futur: “Jesucrist és el mateix, ahir i avui i per sempre” (Hebreus 13, 8).

La Passió, tota passió, pel fet de ser cruenta, foragita “presències”, perquè és més fàcil cercar aixopluc en la tenda de la gatzara, molt més que no pas on ens collen i ens fan passar per l’adreçador... Ho hem dit moltes vegades: No hem de ser doloristes, de cap de les maneres, però no podem defugir el dolor, quan aquest ens ve a sobre o, molt millor, quan esdevé un trànsit que ens pot obrir pas a una percepció i vivència més madura del viure. ¿Per què defugim les proves de la vida, quan sabem que una vida no provada és probablement més flonja, de més poca consistència? Ja ho sabem, ja; però què n’és de dolç escapolir-se’n o fer mutis tot fent-nos fonedissos pel fons de l’escenari. ¿Venen mal dades?, ¡fugim-ne i de pressa, si es pot...!

Amb tot, des de petits que hem sentit parlar de que “no hi ha redempció sense efusió de sang”, real o figurada, que pel cas tant se val una cosa com l’altra. El que no podem fer , ni que vulguem, és tancar-nos en una campana de vidre que ens separi del món o de nosaltres mateixos. El dolor sempre farà acte de presència, fràgil com ho és tot. En el món hi ha dosis de dolor com n’hi ha de joia. No pensar-ho així, és una temeritat.

Disposem-nos, doncs, a acompanyar, aquests dies de Setmana Santa, la tragèdia d’una Persona, com mai ningú, ni abans ni després n’hi ha hagut i no n’hi haurà, d’igual. Ell ens ha ofert el sentit del sofriment, de saber-lo suportar o tolerar o fins i tot d’ assumir, que un dolor “acompanyat” és menys dolor i que el dolor pot tenir una transcendència curativa per a un mateix o per a la “Humanitat Nova”, que malgrat tot, no estarà mai exempta de mal, però també amb la possibilitat d’un mal redimit dels seus aspectes més negatius, àdhuc diabòlics.

Entrem en la pau macerada d’una capacitat nova de compassió en el sentit més profund i simbòlic de compartir dolor. Diu l’Escriptura que quan serà enlairat el Senyor buidarà sobre els cors el sentiment de com-passió. Això serà gràcia, sempre. ¡És tan difícil entrar en les profunditats humanes del sofriment personal i dels altres..! Però és gràcia que se’ns oferirà sens dubte i abundantment.

Compartir, tenir compassió, és la gran alternativa en un món insolidari davant de les necessitats elementals, els dolors, les soledats plenes d’abandó, del dolor més gran: que és la soledat que crucifica a qui la viu...

Si la Setmana Santa ens fes més conscients del mal que hi ha en nosaltres –el just cau set vegades al dia-, i més permeables, més sensibles a tot mal i si ens ensenyés a acompanyar-lo, ¡quina gran Setmana Santa, quina Pasqua més pregonament humana i divina, no ens obriria pas en les fronteres potser tancades o restringides del propi cor! ¡Magnanimitat (quina paraula tan gràfica) i solidaritat!

¡Que uns Rams efímers i inconsistents deixin pas als ressons de les Cantates de les Passions de Bach! Estremiments i sintonia en els dolors dels que estimem o que més hauríem d’estimar. ¡Perdó, Senyor i molts més, per tantes insensibilitats! Acompanyar-nos en i per l’amor i en el dolor, és al màxim a que podem aspirar en vida .¡Sortosos si ho sabem viure així!

Avui i ahir ens han eixordat tantes veus blasfemes: ¿On era Déu a Auschwitz; on era Déu a les onades irruents dels tsunamis; on era Déu ala terratrèmols d’Haití o de Xile? Això és el crit de la raó ensuperbida enfront del misteri de Déu i del mal, tant present i aclaparador aquest, arreu. El Déu de l’evangeli només és, només pot ser Amor. Algun misteri hi deu haver per entremig que, sense negar la crua realitat del mal i dels mals, no negui Déu, el Déu Pare. Només hi ha una sortida cristiana, que vol dir des de la fe i sols des de la fe, al problema del mal; i és Jesucrist. Ell s’ha fet solidari de tots els mals i els ha vençut amb el major d’ells, la mort. ¿Com l’ha vençut? A través de la seva pròpia mort, un misteri tan gran com el mal, perquè només l’amor és una resposta a la irracionalitat del mal, perquè l’Amor és tan no-racional com el mateix mal. ¿Qui pot entendre l’amor? Només el qui el viu. I qui el visqué anant fins al seu extrem: donar la vida per lluitar contra tota mena de mal. Així s’ha de veure i viure, si es pot, la Passió permanent i la Mort permanent de Jesús que obre pas a la Resurrecció permanent de tothom qui s’empara sota aquest Nom, l’únic que pot salvar el món.

Jesús pujant, graó a graó, al Calvari d’un Sofriment que no és maledicció sinó assumpció de tot mal (físic, moral o espiritual), mal que d’entrada sembla que és ultratjantment vencedor, però que morint (Jesús) en el darrer fortí del mal (la mort) la va destruir a ella i a tots els mals que hi podem veure expressats. Jesús així té l’última paraula sobre el mal. És la paraula de l’AMOR, que és el Bé gratuït on s’ofeguen tots els mals (faríem bé de traduir-ho amb més amplitud que dir-ne els pecats, sinó el mal, tot mal, les malvestats i els malvats). Tots hi estem compresos i no sols perquè ha rentat les nostres obres, pensaments, paraules i omissions, sinó perquè ens ha llegat un testament que ens costa d’assumir: ser lluitadors contra tot mal. Només a còpia de Bé es pot vèncer tot Mal. Recuperem el que dèiem abans: La COMPASSIÓ és el nostre ADN evangèlic. Com-patir amb els que pateixen, ser solidaris amb qui plora, té fam, està empresonat. La benaurança de totes les contra-benaurances aparents. ¿Ho creus això, ho esperes, ho estimes això? Déu ressuscita en cada resurrecció, Déu viu en cada persona VIVENT. Això em dóna pas a posar a la vostra consideració aquest escrit de Casaldàliga en commemoració del trenta anys de la mort del Bisbe Romero:

A LOS 30 AÑOS DEL MARTIRIO DE SAN ROMERO
Por Pedro Casaldáliga
Celebrar un Jubileo de nuestro San Romero de América es celebrar un testimonio que nos contagia de profecía. Es asumir comprometidamente las causas, la causa por las que nuestro San Romero es mártir. Gran testigo él en el seguimiento del Testigo mayor, el Testigo fiel, Jesús. La sangre de los mártires es aquel cáliz que todos, todas podemos y debemos beber. Siempre y en todas las circunstancias la memoria del martirio es una memoria subversiva.
Treinta años se pasaron de aquella Eucaristía plena en la Capilla del Hospitalito. Aquel día nuestro santo nos escribió: “Nosotros creemos en la victoria de la resurrección”. Y muchas veces dijo, profetizando un tiempo nuevo, “si me matan resucitaré en el pueblo salvadoreño”. Y, con todas las ambigüedades de la historia en proceso, nuestro San Romero está resucitando en El Salvador, en Nuestra América, en el Mundo.
Este Jubileo debe renovar en todos nosotros y nosotras una esperanza, lúcida, crítica pero invencible. “Todo es gracia”, todo es Pascua, si entramos a todo riesgo en el misterio de la cena compartida, la cruz y la resurrección.
San Romero nos enseña y nos “cobra” que vivamos una espiritualidad integral, una santidad tan mística como política. En la vida diaria y en los procesos mayores de la justicia y la paz, “con los pobres de la tierra”, en la familia, en la calle, en el trabajo, en el movimiento popular y en la pastoral encarnada. Él nos espera en la lucha diaria contra esa especie de marea monstruosa que es el capitalismo neoliberal, contra el mercado omnímodo, contra el consumismo desenfrenado. La Campaña de la Fraternidad de Brasil, ecuménica este año, nos recuerda la palabra contundente de Jesús: “ustedes no pueden servir a dos señores, a Dios y al dinero”.
Respondiendo a aquellos que, en la Sociedad y en la Iglesia intentan desmoralizar la Teología de la Liberación, el caminar de los pobres en comunidad, ese nuevo modo de ser Iglesia, nuestro pastor y mártir replicaba: “hay un ‘ateismo’ más cercano y más peligroso para nuestra Iglesia: el ateismo del capitalismo cuando los bienes materiales se erigen en ídolos y sustituyen a Dios”.
Fieles a los signos de los tiempos, como Romero, actualizando los rostros de los pobres y las urgencias sociales y pastorales, debemos subrayar en este jubileo causas mayores, verdaderos paradigmas, algunas de ellas. El ecumenismo y macroecumenismo, en diálogo religioso y en koinonia universal. Los derechos de los emigrantes contra las leyes de segregación. La solidaridad e intersolidaridad. La gran causa ecológica. (Precisamente nuestra Agenda Latinoamericana de este año está dedicada a la problemática ecológica, con un título desafiador: “Salvémonos con el Planeta”). La integración de Nuestra América. Las campañas por la paz efectiva, denunciando el creciente militarismo y la proliferación de las armas. Urgiendo siempre unas transformaciones eclesiales, con el protagonismo del laicado, que pidió Santo Domingo, y la igualdad de la mujer en los ministerios eclesiales. El desafío de la violencia cotidiana, sobre todo en la juventud, manipulada por los medios de comunicación alienadores y por la epidemia mundial de las drogas.
Siempre y cada vez más, cuando mayores sean los desafíos, viviremos la opción por los pobres, la esperanza “contra toda esperanza”. En el seguimiento de Jesús, Reino adentro. Nuestra coherencia será la mejor canonización de “San Romero de América, Pastor y Mártir”.
Pedro Casaldáliga

Diumenge de la Passió del Senyor o de Rams, 28 de març de 2010 Barcelona

diumenge, 21 de març del 2010

Homilia del diumenge 21/03/2010 del P. Josep Mª Balcells

LA PRIMAVERA PASQUAL... ETS TU
¡El que són les coincidències!: Diumenge cinquè de quaresma i, dia per dia, també el començament de la Primavera. De la mà poètica d’Isaïes, ensems que de la nostra fe enllustrada, com qui ha tret -polint i polint- el color més viu i propi, com si fos una fulla d’heura acabada de néixer que, en la seva fragilitat tremolosa, posa al món -¡de qui sap observar!- una puresa de color verdíssim, tendríssim, admirabilíssim, ¡tant! que un, entusiasmat per aquesta graciosa aparició primaveral, no pot contenir-se i exclama dins del seu cor: ¡Déu vestint així una humil fulleta d’heura de no-res, manifesta que estima entranyablement tot el què “va” creant. ¡Creant! (en present; notem-ho)... i ¡re-creant-nos! (en el doble sentit: primer, de crear-nos de nou -¿recordeu el vell Nicodem que no entén ni la poesia ni la gràcia de les coses de dalt?-; i segon, en el sentit de felicitat, del goig dels nens a les escoles quan surten disparats al pati, a la recreació). El joc que és la primavera i la primavera que és joc dels sentits.

Isaïes certifica i ens empeny a assentir: “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues”. Pel context sabem que es refereix a les ”gestes” (la gran paraula amb que es denominen els fets admirables del desert del Poble de Déu). Quaresma ben aprofitada, ben corresposta a la gràcia que crida en el nostre desert quaresmal o, el que és el mateix, en el domèstic trepig de la sorra que impedeix la promptitud dels nostres passos... tot i saber que és Déu qui ens guia.

Segueix Isaïes: “Estic a punt de fer una cosa nova” (¡ai, i què lluny de la Bona Nova, de la novetat i de la creativitat amb què hauríem de viure i conviure l’evangeli de cada dia! (Ens manca un bany regenerador de primavera al nostre evangeli, potser un xic feixuc, sense ales, ¡oh, desitjades papallones de primavera!)

Insisteix el profeta: ”Una cosa nova, que ja comença a néixer: ¿Quina? ¿On?, ¿Com? ¿Per a què? ¿Jo hi tinc res a veure?

Acaba Isaïes: “No us n’adoneu?”. ¡Quin encert per part del profeta! Aquest és el punt neuràlgic de la qüestió per a mi: prendre consciència viva, estètica, existencial de que més enllà de la pobreta “realitat” a que mig s’obren els nostres ulls, hi ha un altre món més bell, més viu i més penetrant... ¡Senyor feu que hi vegi! ¡Doneu-me ulls de Bona Nova, ulls primaverals, ulls de gràcia! El món del cor, de la poesia, de la fe. ¡Primavera!

Per a qui té el gust bíblic i poètic de la pregària dels salms, pot entrar –¡i seria tan primaveral fer-ho!- en el corresponent salm responsorial d’avui que és com les Quatre Estacions de Vivaldi, concentrades. Tot gira al voltant de la renovació de la vida feta expressió d’exultança: “La nostra vida s’ompli d’alegria, de crits i de rialles. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”. ¡Primavera!

¿Ho sentiu? El que el Senyor fa (no va fer, no; present continuat!) a favor nostre. Frase aquesta que es dóna la mà a la d’un Pau que viu la Bona Nova amb un entusiasme, convicció i amb una decisió d’un “corredor de fons”. És preciosa l’expressió de Pau: “Corro cap a la meta... em llenço tot jo cap allò que tinc al davant”. ¿Què és això tan important que el porta a considerar com a escòries tota altra cosa. Vegem. ”Tots els avantatges que jo pogués tenir, els considero desavantatjosos, comparats amb el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Tot a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva Resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a Ressuscitar d’entre els morts”. Té consciència de que està tan sols en camí obert... Parla de l’esperança d’aconseguir-ho; d’apoderar-me’n diu ell significativament Noteu la certesa no merescuda sinó donada gratuïtament. Afegeix amb convicció: “puc fer-ho” i en dóna l’explicació: “ja que Jesucrist s’apoderà de mi”. ¡Si ho sentíssim com dit de nosaltres o directament dit per a nosaltres! Qui ho sent això, molt i molt endins, viu a plenitud Quaresma, Pasqua i Pentecosta tot a la vegada. Hivern, Primavera, Tardor. ¡Pasqua florida, Pasqua Granada!

¡Coses noves!, diu Isaïes. ¿No ho són, si no, aquestes afirmacions ja velles, però sempre percebudes com a noves? ¿No són, les de Pau, les efusions –viscudes, reviscudes, fetes un present estimulant- les mateixes a que se’ns ha invitat, una i altra vegada, al llarg de tota la quaresma? És a partir d’aquest nucli teologal –només s’ateny amb la fe il·luminada, amb l’esperança ferma i joiosa i amb una caritat que és misericòrdia feinera, omnipresent en les “menudències-grandeses del cada dia- ¿I si ens ho creguéssim amb deler i si correguéssim com Pau aquesta Marató, que és la vida, com a afany d’atènyer quelcom de substancial, definitiu: omplir-nos de Crist, com una experiència que et roba el cor i que et deleixes per a entrar-hi més endins, trobar-li un sentit de plenitud que com la font regala aigua als assedegats, però per més que en beguin, la font sempre anirà rajant i rajant... Us voldria comunicar el què, però sobretot el COM... ¡Déu meu, quina ineptitud, la meva! Amb tot, aquí hem tocat fons. Tot i ser misteri, no hi ha més misteri que aquest, i seria bo poder-ne sortir una i altra vegada amb una comprensió cada vegada més fina del què significa per al sentit i el goig de viure, aquest atansament, tremolós i confiat en Jesús, alfa i omega de tota espiritualitat cristiana. “Per Jesús ens ve la vida, exultem, germans...”

¿On veieu la moral per enlloc? És, com la felicitat, una conseqüència. No que siguem amorals, ben a l’inrevés. Res no hi ha de més delicada i fina moral que tenir com a principi i motor de la nostra vida la configuració amb Crist. D’això Pau en dirà la ciència del Crist. La seva adhesió, la seva configuració, la progressiva transfiguració. Tot, a passos d’experiències sovintejades, trasbalsadores, immersions; no sé com dir-ho. Configurar-se vol dir anar prenent forma, esculpir la figura, el rostre i el cor de Jesús

Deixem els moralismes; deixem els nostres pecats, com si, aquests, fossin més importants que la gràcia, deixem-los, per Déu. Si vius la gràcia ben a fons, no et preocupis dels teus pecats. L’amor ho esborra tot. Ho regenera tot. Teixit vital nou. Operació estètica de l’ànima, ve-t’ho aquí. ¿Encara dubteu? “¿Ningú t’ha condemnat? Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n , i d’ara endavant no pequis més”. Ai, anava a dir: no hi ha adulteri que valgui. Perdoneu. El que vull dir és que Déu no mira mai endarrere, sempre mira, amb amor, endavant, endavant, només endavant i amunt. Perquè ha estimat tant és per això que se li ha perdonat molt. O bé, allà on no arriba el nostre minso amor, l’abraçada del Pare ho embolcalla tot. Recordem les seqüències dels diumenges de Quaresma: Jesús venç el mal (en nosaltres). Jesús ens transfigura amb Ell. Déu és pacient amb la figuera que no dóna fruit; Déu n’és amb nosaltres: la seva paciència no és com la nostra que no arriba a comptar més enllà dels dígits i s’aïra i surt de polleguera tan i tan ràpid... Rembrandt, aquell Rembrandt que ens té robat els sentits, amb aquell Pare, que és Pare i Mare a la vegada i que ens dóna unes abraçades com la mare quan érem nadons. Inefable vist des de la consciència del que fou, és i serà per sempre...Aquelles abraçades són als fonaments de tots nosaltres. ¿I les de Déu?: Llet i mel, vaja. I, coronant-ho tot, la pecadora, per que no hi hagi cap, cap dubte. Quaresma = Déu estima, ens estima, podem estimar = PASQUA.

Germans i germanes: d’aquí a una setmana ens trobarem joiosos a Jerusalem!!


Diumenge V de Quaresma, 21 de març de 2010, continua el nostre any sant. Barcelona

diumenge, 14 de març del 2010

Homilia del diumenge 14/03/2010 del P. Josep Mª Balcells


EL REMBRANDT MÉS ÍNTIM

Crec que abans que res hem de canviar de registre habitual davant de la Paràbola del Fill Pròdig, que tots recordem que solia ser el punt culminant de recessos, exercicis espirituals, viscuts més en funció del fill petit penedit, en el qual ens ¿forçaven? a veure’ns amb vestit esparracat de penitents, just moments abans de les nostres confessions, llargues, detallades, exhaustives, vertadera tortura interior, si no buides, plenes de les rutines de sempre, on confoníem llista inexhaurible (confessió) amb penediment llarg... Bé, deixem-ho en pau, si no amb tristesa. Ara hem de canviar el signe vital de la lectura de la Paràbola, sobretot empesos per la grandesa, ¿es pot dir sublimitat? de la coneguda pintura de Rembrandt. És davant de la meravella d’aquest PARE, d’una “misericòrdia” tan “palpable” (mireu les dues mans i ja està possiblement tot dit!) que hem de fer una pregària “visual”, deixant que els ulls guiïn la “Bellesa” fins al cor. És com extasiar-se en una visó nova de la paràbola. Així pren unes dimensions molt més evangèliques, més divines.

Entrem-hi de puntetes com ho feu l’autor del llibre, a hores d’ara un “clàssic” el “Retorn del Fill pròdig” de Nouwen, el qual va anar a Sant Petersburg a estudiar l’obra del pintor holandès que, ja gran i amb tota una peripècia existencial, va saber plasmar retratant ensems el Déu de Jesús de Natzaret i tota Paternitat digna d’aquest nom. Aquesta circumstanciada descripció de la pintura i les prospeccions del cor de Nouwen ens han fet un bé que no es pot ponderar. ¡Tots ells, quadre i llibre i els autors de referència, bé valen una quaresma!

Del títol “Retorn del fill pròdig” hauríem de passar amb justícia al de l’”Acollliment amorós, compassiu i misericordiós del Pare” dels dos fills, no d’un.

La paraula pròdig, al meu entendre, per una esbiaixada interpretació moralitzant l’hauríem de passar d’una preferent significació, que desafortunadament ha fet sort de “malversador que despèn sense mesura” a la literal i etimològica amb significació de “generós que dóna sense mesura”. Només passant com a figura principal del fill al PARE, ja tenim els dos enfocaments diferents i el segon és molt més ric, perquè inicialment la figura entranyable del PARE del cel, teologal, és més que la moral, més psicològica, del fill que de temps havia prevalgut i que ara seguint fil per randa l’autor, ens porta fins al cor o a les entranyes de Déu. ¡ Oh divina transmudança!

Dit això, situem-nos davant per davant del quadre, assossegadament, com si fos una aparició.

Els punts de llum ens guiaran pels viaranys de la pintura. Comencem, perquè no pot ser d’altra manera per l’espatlla del fill retornat. El pintor recolza el fill en el seu si, és com si li retornés la vida. Una mà de mare i una de pare, inconfusibles diuen més del que es pot expressar amb paraules. Mare i pare conjuntament donen la vida. Algú ha fet notar que el fill de cap de nadó... Aquest és el centre geomètric, pictòric i teologal de l’obra de Rembrandt. L’altre punt de llum, prodigiós, és el rostre del Pare, a posta revellit, després de dies i dies de cercar-lo amb lligams d’amor, invisibles, però tan i tan efectius, només neguitejant-se per la seva sort i desventures del fill de les seves entranyes. L’amor quan és vertader, autèntic arriba, sí, arriba a tota diana dels desigs... ¡Si ho veiéssim! L’amor només és objecte de fe. Com totes les coses valuoses són reals per bé que no visibles. L’amor traspassa totes les fronteres del visible; actua sempre. Deia un neuròleg (Vittoz): “Mai sabrem ni el bé que fem ni el mal que fem”. Ambdós tenen efectes a llarga distància i són perdurables. Heu pensat mai en el que significa la Comunió dels Sants, sí com jo però no encara a fons, quedaríem esbalaïts mé que sorpresos... El Pare, ¿està cec? ¿Per què sembla que té els ulls tancats? No hi ha més: els grans sentiments, les actituds més profundes no se solen fer amb els ulls oberts sinó tancats, concentrat en les mans, “tocant” i al mateix temps donant vida, vida nova. Jesús “tocava” i es produïa el miracle. Tothom el volia “tocar”. Reconeixien que d’Ell sortia una virtut que ho sanejava tot. “Només que li toqui la borla del mantell... ¿Qui m’ha tocat?

Un altre punt de il·luminat és el taló amb la sandàlia destrossada. ¡Quin llarg camí des de l’autoexili de Babilònia fins al cor i entranyes del Pare.

Hem retallat el quadre original i n’hem fet una estampa o un cartell d’acord a les nostres conveniències pastoral, però de l’altre costat hi ha un món més obscur , però s’hi destaca en la penombra el rostre pensarós, ¿absent? del Fill-Germà Gran i unes mans que el Pare volia estes com les seves, però estan replegades sobre si mateixes. ¿què pensa? ¿quina enveja fraterna li entortolliga les mans i el rostre? ¿Quin contrast? No està a la zona de llum; emergeix la seva figura des de la foscor. Només es destaca el fet que hi és present-absent. Ha viscut, no conviscut a la “casa del Pare” i no l’ha entès, era malgrat les aparences només un jornaler-fill. Retreu al Pare que mai li ha donat res per poder celebra-ho amb els amics. Tancat en ell mateix, Àdhuc el Pare li és estrany. “Aquest germà teu, (¿no sentiu la implicació de la veu del Pare?) en contraposició al despectiu el teu fill. (¿No sentiu la inflexió despectiva de la veu del gran?) Ser de casa i sentir-s’hi estranger, ¡quin contrast!

La misericòrdia de Déu. La seva paternitat entranyable que ho empara tot: malbaratament d’un, tancament sense cap espurna de bondat i de perdó de l’altre. L’enveja rancuniosa al tracte del Pare amb el més petit que és tot un afront envers el seu Pare.

La commoció m’encercla per totes bandes: L’abraçada immensa d’un Pare, el renaixement del fill, l’empedreïment del gran. Per damunt de tot, noteu aquest arc de sant Martí que formen tan la capa vermella del Pare que ho embolcalla tot i aquest arc dels braços estesos que ho cura tot i ensems ho beneeix. ¡Quina pau més fonda respiren Pare i Fill!

Mai Lluc havia arribat a tanta sublimitat. Aquesta paràbola entre les paràboles ateny la manifestació-epifania de qui és Déu, el Déu bo; més, bondadós. Ja ho deia el mateix Jesús del Pare davant de la lloança que li fa a ell aquell doctor de la Llei: “Només Déu és bo”. Aquesta expressió és tota la Bona Nova de l’Evangeli.

Acaba així el llibre “El retorn del fill pròdig” com a recopilació de tot el que ha escrit a través de les identificacions personals que ha anat fent tot i invitant-nos a fer el mateix recorregut espiritual: “Viure el quadre”.

Penso que aquest llibre caldria tenir-lo a mà, sobretot aquests dies de quaresma que són de retorn al Pare o millor de l’Acolliment amorós del Pare, a tota la fillada i tothom ho som.

Una invitació més i singularíssima, que ratlla en l’inesperat: Acaba així: “I, més, després d’una llarga vida com a fills, tinc la plena seguretat que la vertadera vocació és la d’arribar a ser un pare que només beneeix en una compassió sens límits, sense preguntar res, sempre donant i perdonant, sense esperar mai res en retorn. El Fill et prendrà de la mà i et portarà fins a la paternitat. Els “últims” em necessiten com a pare i me n’ensenyaran a ser-ho. La vertadera paternitat rau en compartir la pobresa de l’amor de Déu que no exigeix res.”. “La caritat”, (l’amor), deia Ramon Llull, “ha en si mateixa son compliment”.

Estic trasbalsat. No puc deixar de veure el quadre de Rembrandt àdhuc i sobretot amb els ulls closos. Aquests dies per circumstàncies que han commogut tantes persones en que el rebuig i censures inexplicables ens han fet a molts amics –desconeguts, anònims- d’en Pagola que dóna aquesta síntesi de la figura de Jesús: La compassió és com l’alfa i l’omega del seu evangeli, de la seva vida i missió.

Extrec d’una conferència seva que titula: La alternativa de Jesús aquests paràgrafs: “L’objectiu de la meva exposició és presentar Jesús de Natzaret com a impulsor d’una manera nova d’entendre i de viure l’experiència de Déu, la convivència humana i, en definitiva, la construcció del món”.

Les investigacions sobre Jesús porten a una conclusió bastant generalitzada: Jesús de Natzaret ha estat un home, potser l’únic, que ha viscut i comunicat l’experiència sana de Déu, sense desfigurar-la amb les pors, les ambicions i fantasmes que, sovint, projecten les diverses religions sobre la divinitat,

Per a Jesús, Déu és compassió, “entranyes”, diria ell, “rahamim” (terme que suggereix donar la vida, alimentar, tenir cura) És el seu llenguatge preferit. La compassió és la manera de ser de Déu, la seva més espontània reacció envers els seus fills i filles, el seu principi d’actuació. Déu sent per les seves criatures el que una mare sent envers el fillet que porta en el seu ventre. Déu ens porta (en present) en les seves entranyes. ”¿No serà, per ventura, la de la paràbola d’avui, la millor metàfora de Déu: un Pare acollint, “commogut fins a les entranyes”, els perduts i implicant a quins escolten els seus mandats a acollir-los amb la mateixa compassió? “¿No serà Déu un Pare que cerca d’orientar la història vers una festa final on per fi se celebrarà la vida i l’alliberament de tot el que esclavitza i degrada l’ésser humà ? Jesús parla d’un banquet curull, parla de música i de danses, d’uns home perduts que abandonen una vida indigna, de germans cridats a acollir-se. No serà , potser, aquest el secret últim de la vida?”.

Del “sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu sóc sant” de l’AT (Levític) al “sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu” NT: Aquesta és per a Pagola l’única alternativa, l’alternativa de Jesús.

Diu la litúrgia: ¿”Qui no estimarà a qui l’estima?”. O bé allò memorable, definitiu de Pau: “¿Qui ens podrà separar mai de l’amor que Crist ens té”.

¿Per què afegir-hi res més? Deixem-nos prendre per l’amor de Crist i del nostre Abbà. Que Ell sigui amb tots nosaltres.


Diumenge IV de Quaresma, 14 de març del 2010. Seguim en el nostre any sant. Barcelona

dimarts, 9 de març del 2010

Homilia diuemnge 07/03/2010 del P. Josep Mª Balcells

TOTA LA VIDA HUMANA ÉS UN ÈXODE...

Tot el Poble de Déu es posa en marxa (¿recordeu la cançó?), desert enllà, en recerca de la pàtria definitiva, “terra que regalima llet i mel”, segons la primera lectura, on Déu, el Déu alliberador, es presenta amb el nom de: JO SÓC EL QUI SÓC, l’existent per definició, dit d’una altra manera: el DÉU – VIDA, el Déu de la vida, aquell que posa la seva glòria en l’home vivent, dador de VIDA, doncs, que ens crida a plenitud de vida (Joan). La vida, però, està feta, de si, per a fruitar més vida, per donar-la (La pomera, de El cavaller de l’armadura rovellada, que hem posat com a lectura quaresmal) Diu el salm 41: “Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per Vós, Déu meu. Tot jo tinc set del Déu que m’és VIDA; ¿quan podré veure Déu cara a cara”. Yahvé, el Déu de la Vida, aquest és el seu nom. “Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions”.

Donem a la VIDA un més llarg abast, tot el seu abast... La Quaresma és un temps favorable, diu la litúrgia, per a moltes més coses del que hom pugui pensar, a primera vista. Per exemple, per a situar-nos davant de les preguntes essencials i, doncs, més inquietants. Totes elles relacionades amb el sentit de la pròpia vida..., pel fet d’existir i de entreveure el per què i sobretot el per a què.

¿Per què esquivem o defugim aquests qüestionaments, on nosaltres, el meu propi jo, en som “l’epicentre” de tots els trontolls, de tot allò que ens pot desestabilitzar o bé, també els suaus, alguns que només ens servirien per deixondir-nos d’una migdiada potser massa llarga, no recomanada ni per l’OMS ni pel metge de capçalera, ni pels ullets recercadors de quan ho volíem saber tot, veure-ho tot, tocar-ho tot... (“Nen, això no es toca”) Ara, l’abast de la curiositat, potser la passió per saber-ne més s’ha apaivagat i ja en tenim prou amb el poc que sabem i anem mig perduts pel país de les exclamacions, més que no pas pel dels interrogants. Una pèrdua de sensibilitat, un senyal de decadència. ¡Aixequem, germans i germanes, el cap i el cor i fem-nos preguntes, de les bones, de les existencials. Agafo com a referència un dels apartats de la primera part d’un dels llibres d’en Torralba: “EL SENTIT DE LA VIDA”. Interessant entre els interessants, recomanable per venir-hi a beure-hi de tant en tant, com fan les gallines (no em refereixo a la por, que segons la dita fa posar la pell de gallina, sinó pels abeuratges espaiats; bec avall, bec amunt, dit en la prosa de carrer: sense presses, com qui rumia cada reflexió a que ens porta un filòsof, que ens mastega plantejaments enlairats, que no difícils, per tal de fer-nos-els capir bé, i per invitar-nos a ser més profunds en tot el nostre viure). Apa, som-hi. Situem-nos. El llibre consta de dos grans capítols. El primer, més reflexiu: “DESPERTAR-SE D’UN SOMNI i el segon, molt més pràctic i més fàcil de lliscar-hi sense massa ensopecs. Però el primer ho és de prioritat, perquè és el que sosté l’altre: “VIURE AMB SENTIT” . És just que ens recolzem, doncs, en el primer i anem al seu epígraf tercer, central, que té aquest preciós títol: “El do de ser-hi. Prendre’n consciència” sucós com tot el llibre, esplèndid.

Primer de tot, cal “despertar”, la gran paraula que contenen totes les religions del món i totes les psicologies, tots els intents de viure “més i millor”. Quan un pren consciència d’existir, de que no hi ha patrons prefixats per caure-hi en compte, d’adonar-se’n -en una paraula-, sorgeixen sentiments profunds. Tot d’una, un s’adona de que VIU (se sent viure, ¡gran descoberta!, que no és una clarícia mental, ni una evidència; cal sentir-ho). És cosa dels sentiments més profunds. I això se sol donar quan un aparentment està en el desert, quan un està sol, es troba sol, moltes vegades després o en una situació de maltempsada, de dificultat, sentint el sol que crema, sospirant per l’aigua de la vida. Em ve a la ment un passatge emblemàtic que fa de gran volada el llibre “Terra d’homes” de Saint-Éxupery. Recomanable. El desert ens torna profunds... Quan tens aquests pensaments et preguntes: ¿desvarieges? ¿O bé has arribat al nucli de tu mateix i et surten preguntes essencials? Em desplau haver de retallar tot l’ordit de l’exposició d’en Torralba. Però com que ell mateix ho sintetitza, ho faig meu: “Recapitulem: LES FASES DE LA CONSCIÈNCIA EXISTENCIAL són les següents: primer moment, prendre consciència de ser-hi; segon moment, de la pròpia “contingència”; tercer moment: adonar-se que la vida és un do generós, no merescut; quart moment: captenir-se que només hi som, si altres en han acollit primer. Darrer moment: prendre consciència de la llibertat, que la història individual no està escrita i que, si està escrita, no coneixem on s’amaga el llibre de la vida”. Desgranem-ne algunes que van paral·leles als textos litúrgics d’avui Ens diu Pau: La història del seu Poble ens adverteix a nosaltres: “ja que els segles passats s’encaminaven cap els temps que vivim”.

· El do de ser-hi: El do, el regal; m’agrada posar-ho així: el present que se’ns fa, ¿Qui mereix la vida? “Ser-hi”: què n’és de bonica aquesta expressió. Enmig de la vida, del “Fil de la vida” (Ramon Prats), nosaltres hi som, ens hi trobem, meravellats. Abans vivíem, però sense tenir-ne aquesta sensació. “Confieso que he vivido” (Neruda), Canto a la vida: “ Gracias a la vida que tanto me ha dado” (Violeta Parra).

· El do: La vida entera és un do. ¿Qui me l’ha donat? Els pares. “Honoraràs pare i mare”. El cinquè manament universal. De moment, no preguntis per què; només agraeix aquest do essencial, primordial, únic. Tots els altres (¡i n’hi ha tants!) en són deutors. La vida és agraïda, sobretot quan es viu amb el sentiment de plenitud. Hi ha modalitats, tonalitats: infraviure, viure-viure, sobreviure, superviure o sopraviure, viure a plentiud, etc. Aneu afegint-hi branques d’aquesta capçada. Per més que tinguem experiències desolades (de desert de tota mena i cadascú se sap els seus) malgrat tot, la vida val la pena de viure, que diem; i molt, molt més, com hi ha món! Desert endins, desert enllà, cada èxode val una vida...

· Podria no haver-hi estat mai: No sóc necessari, però -essent-hi- hi sóc únic (singular, irrepetible; ja que hi sóc, sóc imprescindible per a mi mateix: el que jo no senti, no digui, no faci, ningú més ho podrà fer en comptes meu: tots els meus “ara i aquí” són també únics, no són intercanviables, “Ningú més ho pot fer per mi”, que diu la cançó.

· Sé que no sóc autònom, dec la vida, a aquell que s’anomena Ell mateix com “JO SÓC EL QUI SÓC”. Existeixo gràcies (Noti’s l’esplendor del mot) puntejo: d’origen, per causa, per finalitat. Gratitud, només gratitud, gratuïtat. Déu és dóna nom de VIDA i ¿qui diré que m’envia a la VIDA, deslliurant-me de tot esclavatge, sortint d’Egipte i fent camí pel desert a l’espera joiosa d’una pàtria, la de la VIDA PENA? Em treu del no-res, del meus propis esclavatges i m’envia al TOT. (“La teva pàtria ets tu, i el cel són els altres, desmentint Sartre). Aquest camí (Ex-ode: camí de sortida, camí ex-istencial, de sortida que és una anada del res al tot...) Però ja estem alliçonats, que podem donar voltes i més voltes sobre nosaltres mateixos: són els emblemàtics “quaranta anys del desert”: temptacions, totes: idolatrar, vaguejar, murmurar, distreure’ns, mannà, guatlles, consumisme, desconfiar, “pensar en els alls i les seves d’Egipte”, ¡què sé jo!

· No sóc Déu de mi mateix: Per a mi Déu o és una inducció o una deducció: veient-ho tot, tot ple de vida, em dic Déu és el Déu de les vides, de la vida. Em palpo en el cos i en l’esperit i em dic: Existeixo, per tant Déu existeix. Hi ha un anar i venir de vida. Tota paternitat ve de Déu. És allò reversible de sant Agustí: Feu que us conegui i que, de resultes, em conegui. O a l’inrevés: que, coneixent-me, arribo a intuir que sou i que éreu i que sereu. “Oh, el Déu que enjoia la meva joventut”; per Déu sempre sóc un cadell de vida. O allò tan lluminós de sant Francesc: Déu meu i el meu tot.

· “Ser irrellevant o innecessari no vol dir, amb tot, viure els vincles amb relativitat. Tampoc significa deixar de sentir estima per un mateix . Més aviat és el camí per tenir l’estima adequada, per no caure en un amor desordenat, per no prendre’s ni a si mateix, ni als altres, amb excessiva seriositat. El que sap que no hi serà sempre, dóna molt valor al fet de viure, però no oblida la relativitat i la interdependència de tots els éssers”.

· Tot és relatiu, tots som correlatius.

· “Estimar és sentir l’altre com a necessari (per a mi), com un ésser absolutament vital” L’amor voldria fer etern els qui estimes, voldria vèncer la seva contingència , la seva fragilitat i no perdurabilitat (Maragall en el Cant Espiritual). Només l’amor absolut pot salvar-nos de “la lleugeresa de l’ésser” (Kundera).

· “Viure la relativitat de les coses, guardar distàncies” “La serena relativitat de tot plegat, la ironia estoica o la pau interior són el resultat d’una saviesa quasi sobrehumana que el que estima amb passió difícilment pot fer-se seva. L’expressió d’aquesta saviesa pràctica és la mitja rialla que evoca Maragall”.

· L’acolliment és fonamental per poder ser i seguir essent. “Si no haguéssim estat acollits... no hauríem sobreviscut a la intempèrie. Clar i català: Som, senzillament perquè altres ens van acollir a casa seva”.

· Acull, perquè ets un acollit. (posa-hi tots els altres: no distinció de persones, els més necessitats sobretot d’acolliment, els immigrats, etc...amb una cua molt llarga).

· Si els altres em donaren i em donen vida, jo he de donar-la. Donar-me en gratuïtat. I entrem en l’oasi de la correspondència, de la pròpia responsabilitat (donar respostes congruents, a la mesura de les preguntes que se’ns facin. Realisme, “tocar de peus a terra” Correspondre, sigueu gratuïts; De franc rebut, també donat

· Cal ser el que hom se sent cridat a ser i a fer.

· Cal ser-per-als-altres. Com uns altres ho van fer per a mi en donar-me VIDA (biològica, cultural, espiritual, fe, il·lusió, en definitiva: el sentit i el goig de viure.) així jo...

· ¿Que potser sóc el guardià del meu germà?: Si ets fill de la vida, ets germà i guardià de tota VIDA., de TOTA...

· No t’evadeixis: (l’evasió és característica de l’adolescència que s’ha de viure, però no s’ha d’allargar a menys de romandre perennement en la immaduresa del sentit i del goig de viure. Recorda l’advertiment de la figuera en l’evangeli d’avui. Déu et dóna temps; no el perdem: arriba un moment en què és irrecuperable. ¡Llàstima!

· Fem-nos dignes del do rebut: Conscienciem-nos-en, visquem la vida amb meravella, amb creativitat, amb el goig d’una renovada il·lusió, amb la passió de viure...

Dóna per a tant la vida, dóna per a tot la VIDA.

Ja continuareu vosaltres mateixos. Valoreu la VIDA rebuda per a ser donada. Vetllar per la qualitat dels vincles ens dirà més endavant en Torralba. Entre el despertar i la plenitud de VIDA hi ha entremig la perla fina de l’evangeli, la descoberta de l’amagada manera de treure suc de la VIDA pròpia: “l’ara ple”. En Déu i en nosaltres. Deia la Paloma de L’elegància de l’eriçó”: Ai, ai, ai , he pensat, ¿això vol dir que així és com cal menar la vida?... Potser estar viu és això: ATRAPAR INSTANTS QUE MOREN”.


Diumenge III de Quaresma, 7 de març del 2010, el nostre any sant. Barcelona

Gracias a la VIDA (Violeta Parra) (1964-65)

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio dos luceros que, cuando los abro,
perfecto distingo lo negro del blanco,
y en el alto cielo su fondo estrellado
y en las multitudes el hombre que yo amo.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado el oído que, en todo su ancho,
grava noche y día grillos y canarios;
martillos, turbinas, ladrillos, chubascos,
y la voz tan tierna de mi bien amado.

Gracias a la vida quie me ha dado tanto.
Me ha dado el sonido y el abecedario,
con él las palabras que pienso y declaro:
Madre, amigo, hermano y luz alumbrando
la ruta del alma del que estoy amando.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado la marcha de mis pies cansados;
con ellos anduve ciudades y charcos,
playas y desiertos, montañas y llanos,
y la casa tuya, tu calle y tu patio.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio el corazón que agita su marco.
Cuando miro el fruto del cerebro humano;
cuando miro el bueno tan lejos del malo,
cuando miro el fondo de tus ojos claros.

Gracias a la VIDA que me ha dado tanto.
Me ha dado la risa y me ha dado el llanto.
así distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto,
y el canto de ustedes que es el mismo canto
y el canto de todos, que es mi propio canto.
GRACIAS A LA ViDA QUE ME HA DADO TANTO.