dilluns, 29 de març de 2010

Homilia diumenge 28/03/2010 del P. Josep Mª Balcells


¿RAMS I / O PASSIÓ?
Aquest diumenge porta una doble i, ¿tal vegada?, contradictòria denominació: de Rams i/o de Passió. La percepció “popular” va triar de pressa i n’ha destacat més els Rams que no pas la Passió. No ens n’hem d’estranyar; és natural per la “primarietat” amb que acostumem a respondre a les alternatives que se’ns presenten a la vida: gairebé sempre ens decantem pel cantó del “folklore”. A més, quadra bastant encertadament amb el que succeeix en la realitat mogudeta d’avui, donats sobretot a la gresca, tantes vegades poca-solta (¡ai, perdó!) o simplement per haver perdut el nom originari de cada cosa; i d’allò més, avui, en que les manifestacions del poble en una societat “evolucionada” (?) i d’un “rampant laïcisme” fa que entrem en una “abans anomenada” Setmana Santa, transmutada avui, i revestida de mil colors i rebatejada com a Setmana de Primavera. (¡No faltaria més”). En efecte, ens reunirem, a ser possible en espais oberts perfumats per una reflorida primavera, estrenarem vestits, almenys la quitxalla, ¡això amb permís de la crisi més perdurable que va de setmanes a mesos i ¿fins i tot, anys..?! Beneirem llorers i palmons i, segons el costum barceloní, d’aquests darrers, en farem “escombra”, de tant picar-los insistentment, una i altra vegada contra el terra. Després, obrirem camí processional fins a l’església i la gent començarà a esmunyir-se. Darrere la Creu ens quedarem uns pocs i a l’hora de la proclamació de la Passió segons sant Lluc serem, ben comptats, un poble en minúscula; s’haurà acabat el Sant Folklore i així entrarem en la Gran Setmana dels Esdeveniments Cristians, centrats en la Vida, Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. I direm per a nosaltres només, però ben endins: “pocs, però bons”: en un sospir de magra consolació...

Passem full: ¡No hi fa res!: els pocs que serem ens sentirem, de fet, fidels a una litúrgia que instaurarà l’ARA PER SEMPRE, el per sempre “present” de l’Eucaristia, “PRESENT” d’un final de la vida de Jesús, que no acaba sinó que en realitat comença allò tan ric, ple i definitiu d’un Jesús del qual “se’ns invita a recordar amb gratitud el passat, a viure’l amb passió en el present i a obrir-nos-hi amb confiança pel futur: “Jesucrist és el mateix, ahir i avui i per sempre” (Hebreus 13, 8).

La Passió, tota passió, pel fet de ser cruenta, foragita “presències”, perquè és més fàcil cercar aixopluc en la tenda de la gatzara, molt més que no pas on ens collen i ens fan passar per l’adreçador... Ho hem dit moltes vegades: No hem de ser doloristes, de cap de les maneres, però no podem defugir el dolor, quan aquest ens ve a sobre o, molt millor, quan esdevé un trànsit que ens pot obrir pas a una percepció i vivència més madura del viure. ¿Per què defugim les proves de la vida, quan sabem que una vida no provada és probablement més flonja, de més poca consistència? Ja ho sabem, ja; però què n’és de dolç escapolir-se’n o fer mutis tot fent-nos fonedissos pel fons de l’escenari. ¿Venen mal dades?, ¡fugim-ne i de pressa, si es pot...!

Amb tot, des de petits que hem sentit parlar de que “no hi ha redempció sense efusió de sang”, real o figurada, que pel cas tant se val una cosa com l’altra. El que no podem fer , ni que vulguem, és tancar-nos en una campana de vidre que ens separi del món o de nosaltres mateixos. El dolor sempre farà acte de presència, fràgil com ho és tot. En el món hi ha dosis de dolor com n’hi ha de joia. No pensar-ho així, és una temeritat.

Disposem-nos, doncs, a acompanyar, aquests dies de Setmana Santa, la tragèdia d’una Persona, com mai ningú, ni abans ni després n’hi ha hagut i no n’hi haurà, d’igual. Ell ens ha ofert el sentit del sofriment, de saber-lo suportar o tolerar o fins i tot d’ assumir, que un dolor “acompanyat” és menys dolor i que el dolor pot tenir una transcendència curativa per a un mateix o per a la “Humanitat Nova”, que malgrat tot, no estarà mai exempta de mal, però també amb la possibilitat d’un mal redimit dels seus aspectes més negatius, àdhuc diabòlics.

Entrem en la pau macerada d’una capacitat nova de compassió en el sentit més profund i simbòlic de compartir dolor. Diu l’Escriptura que quan serà enlairat el Senyor buidarà sobre els cors el sentiment de com-passió. Això serà gràcia, sempre. ¡És tan difícil entrar en les profunditats humanes del sofriment personal i dels altres..! Però és gràcia que se’ns oferirà sens dubte i abundantment.

Compartir, tenir compassió, és la gran alternativa en un món insolidari davant de les necessitats elementals, els dolors, les soledats plenes d’abandó, del dolor més gran: que és la soledat que crucifica a qui la viu...

Si la Setmana Santa ens fes més conscients del mal que hi ha en nosaltres –el just cau set vegades al dia-, i més permeables, més sensibles a tot mal i si ens ensenyés a acompanyar-lo, ¡quina gran Setmana Santa, quina Pasqua més pregonament humana i divina, no ens obriria pas en les fronteres potser tancades o restringides del propi cor! ¡Magnanimitat (quina paraula tan gràfica) i solidaritat!

¡Que uns Rams efímers i inconsistents deixin pas als ressons de les Cantates de les Passions de Bach! Estremiments i sintonia en els dolors dels que estimem o que més hauríem d’estimar. ¡Perdó, Senyor i molts més, per tantes insensibilitats! Acompanyar-nos en i per l’amor i en el dolor, és al màxim a que podem aspirar en vida .¡Sortosos si ho sabem viure així!

Avui i ahir ens han eixordat tantes veus blasfemes: ¿On era Déu a Auschwitz; on era Déu a les onades irruents dels tsunamis; on era Déu ala terratrèmols d’Haití o de Xile? Això és el crit de la raó ensuperbida enfront del misteri de Déu i del mal, tant present i aclaparador aquest, arreu. El Déu de l’evangeli només és, només pot ser Amor. Algun misteri hi deu haver per entremig que, sense negar la crua realitat del mal i dels mals, no negui Déu, el Déu Pare. Només hi ha una sortida cristiana, que vol dir des de la fe i sols des de la fe, al problema del mal; i és Jesucrist. Ell s’ha fet solidari de tots els mals i els ha vençut amb el major d’ells, la mort. ¿Com l’ha vençut? A través de la seva pròpia mort, un misteri tan gran com el mal, perquè només l’amor és una resposta a la irracionalitat del mal, perquè l’Amor és tan no-racional com el mateix mal. ¿Qui pot entendre l’amor? Només el qui el viu. I qui el visqué anant fins al seu extrem: donar la vida per lluitar contra tota mena de mal. Així s’ha de veure i viure, si es pot, la Passió permanent i la Mort permanent de Jesús que obre pas a la Resurrecció permanent de tothom qui s’empara sota aquest Nom, l’únic que pot salvar el món.

Jesús pujant, graó a graó, al Calvari d’un Sofriment que no és maledicció sinó assumpció de tot mal (físic, moral o espiritual), mal que d’entrada sembla que és ultratjantment vencedor, però que morint (Jesús) en el darrer fortí del mal (la mort) la va destruir a ella i a tots els mals que hi podem veure expressats. Jesús així té l’última paraula sobre el mal. És la paraula de l’AMOR, que és el Bé gratuït on s’ofeguen tots els mals (faríem bé de traduir-ho amb més amplitud que dir-ne els pecats, sinó el mal, tot mal, les malvestats i els malvats). Tots hi estem compresos i no sols perquè ha rentat les nostres obres, pensaments, paraules i omissions, sinó perquè ens ha llegat un testament que ens costa d’assumir: ser lluitadors contra tot mal. Només a còpia de Bé es pot vèncer tot Mal. Recuperem el que dèiem abans: La COMPASSIÓ és el nostre ADN evangèlic. Com-patir amb els que pateixen, ser solidaris amb qui plora, té fam, està empresonat. La benaurança de totes les contra-benaurances aparents. ¿Ho creus això, ho esperes, ho estimes això? Déu ressuscita en cada resurrecció, Déu viu en cada persona VIVENT. Això em dóna pas a posar a la vostra consideració aquest escrit de Casaldàliga en commemoració del trenta anys de la mort del Bisbe Romero:

A LOS 30 AÑOS DEL MARTIRIO DE SAN ROMERO
Por Pedro Casaldáliga
Celebrar un Jubileo de nuestro San Romero de América es celebrar un testimonio que nos contagia de profecía. Es asumir comprometidamente las causas, la causa por las que nuestro San Romero es mártir. Gran testigo él en el seguimiento del Testigo mayor, el Testigo fiel, Jesús. La sangre de los mártires es aquel cáliz que todos, todas podemos y debemos beber. Siempre y en todas las circunstancias la memoria del martirio es una memoria subversiva.
Treinta años se pasaron de aquella Eucaristía plena en la Capilla del Hospitalito. Aquel día nuestro santo nos escribió: “Nosotros creemos en la victoria de la resurrección”. Y muchas veces dijo, profetizando un tiempo nuevo, “si me matan resucitaré en el pueblo salvadoreño”. Y, con todas las ambigüedades de la historia en proceso, nuestro San Romero está resucitando en El Salvador, en Nuestra América, en el Mundo.
Este Jubileo debe renovar en todos nosotros y nosotras una esperanza, lúcida, crítica pero invencible. “Todo es gracia”, todo es Pascua, si entramos a todo riesgo en el misterio de la cena compartida, la cruz y la resurrección.
San Romero nos enseña y nos “cobra” que vivamos una espiritualidad integral, una santidad tan mística como política. En la vida diaria y en los procesos mayores de la justicia y la paz, “con los pobres de la tierra”, en la familia, en la calle, en el trabajo, en el movimiento popular y en la pastoral encarnada. Él nos espera en la lucha diaria contra esa especie de marea monstruosa que es el capitalismo neoliberal, contra el mercado omnímodo, contra el consumismo desenfrenado. La Campaña de la Fraternidad de Brasil, ecuménica este año, nos recuerda la palabra contundente de Jesús: “ustedes no pueden servir a dos señores, a Dios y al dinero”.
Respondiendo a aquellos que, en la Sociedad y en la Iglesia intentan desmoralizar la Teología de la Liberación, el caminar de los pobres en comunidad, ese nuevo modo de ser Iglesia, nuestro pastor y mártir replicaba: “hay un ‘ateismo’ más cercano y más peligroso para nuestra Iglesia: el ateismo del capitalismo cuando los bienes materiales se erigen en ídolos y sustituyen a Dios”.
Fieles a los signos de los tiempos, como Romero, actualizando los rostros de los pobres y las urgencias sociales y pastorales, debemos subrayar en este jubileo causas mayores, verdaderos paradigmas, algunas de ellas. El ecumenismo y macroecumenismo, en diálogo religioso y en koinonia universal. Los derechos de los emigrantes contra las leyes de segregación. La solidaridad e intersolidaridad. La gran causa ecológica. (Precisamente nuestra Agenda Latinoamericana de este año está dedicada a la problemática ecológica, con un título desafiador: “Salvémonos con el Planeta”). La integración de Nuestra América. Las campañas por la paz efectiva, denunciando el creciente militarismo y la proliferación de las armas. Urgiendo siempre unas transformaciones eclesiales, con el protagonismo del laicado, que pidió Santo Domingo, y la igualdad de la mujer en los ministerios eclesiales. El desafío de la violencia cotidiana, sobre todo en la juventud, manipulada por los medios de comunicación alienadores y por la epidemia mundial de las drogas.
Siempre y cada vez más, cuando mayores sean los desafíos, viviremos la opción por los pobres, la esperanza “contra toda esperanza”. En el seguimiento de Jesús, Reino adentro. Nuestra coherencia será la mejor canonización de “San Romero de América, Pastor y Mártir”.
Pedro Casaldáliga

Diumenge de la Passió del Senyor o de Rams, 28 de març de 2010 Barcelona