divendres, 24 de febrer del 2017

Homilia del diumenge 26/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

EN  DÉU,  TOT;  FORA… JA EM DIREU!

                                               Ens trobem en aquesta setmana que fa de mig pont abans d’entrar en unes arcades magnífiques, successives, que formen com un aqüeducte, que ens  portarà fins a la Pasqua, que és el cimal de tot l’any litúrgic. Són les setmanes de Quaresma que, per mor de fer rodons els quaranta dies, amb l’anomalia de no anar de diumenge en diumenge, s’han de començar a mitja setmana amb el Dimecres de Cendra. Sigui com sigui, aquest diumenge VIIIè de durant l’any és com un rabeig “remanso” del Sermó de la Muntanya que, a més de ser un bon descans, ens donarà les millors motivacions per re-emprendre la marxa amb més vigoria i delers. Interval per fer i refer forces, mai d’una manera tan apropiada, perquè la textura de la Paraula de Déu d’avui ens portarà a allò que el salm 22, de tots conegut, ens dirà al cor: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res; em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí en retorna... (¿Us puc demanar que llegiu tots els textos de la missa, si es pot fer al camp o al jardí, molt millor? I després torneu al salm 22, endemés del propi de la celebració d’avui, el 61: “Només en vós reposa la meva ànima”. Vegi’s que he posat, a posta, celebració, perquè avui tot concita a una contemplació integral –natura i cor-; tot lliga amorosament... Quina delícia poder sentir al fons del nostre ésser, poder paladejar les menges delicades, que són les lectures, una rere l’altra, totes. Posem-nos còmodes i prestem una fonda –fondíssima- atenció a allò que suaument suscitarà l’Esperit; sense el qual perd tota l’essència poètica i cordial aquesta “parada de taula” (vegeu que segueix encara vibrant el fil remorós, com un oreig, del salm 22: “Davant meu pareu taula vós mateix.) Deixo per a vosaltres l’alenada d’Esperit que ve, la veig venir com a sentor primaveral...; allò de “M’heu ungit el cap amb perfums” que podeu flairar a les dues primeres lectures. Entreteniu-vos-hi, no correu, seria una des-atenció a l’Esperit! Pau parla de l’Esperit, com si fos una beguda: “ompliu a vessar la meva copa”.

                                               Ara, anem a l’evangeli que té dues parts clarament diferenciades, totes elles d’una vigoria forta i ensems d’una suavitat que no deixarà d’enamorar-vos; sí, sí, d’en-amorar-vos. Estem al rovell de l’ou de l’Evangeli: Déu, sobre tot. I endemés descobrir que l’evangeli foragita tot neguit (ai, tan ben escrit i dit per a nosaltres, precisament, aprenents d’un viure des-viscut, amb presses i amb allò que en diem estrés i des-esma; cadascú que ho ponderi en si mateix!); ben a l’inrevés del què ens diu aquest sant Pau, que ni jutja ningú, ni tampoc ell mateix (“el meu jutge és el Senyor”; estem sempre en les millors mans: “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit?”

                                               En contrastació amb la pedra d’ensopec de tot el que podem llegir de més categòric en l’evangeli, amb una roent alternativa: o Déu o no res. I el  no-res el tenim ben viu i rampant avui dia: o Déu o Mammon, el déu idolàtric, el déu falsari dels diners o riqueses, d’aquest déu que sempre demana més i més, i que angunieja a qui l’adora, i no deixa viure amb l’ansietat d’anar avant i amunt sense mirar qui trepitja, a qui escup (ai, perdó!). Avui, ho entenem molt i molt bé, perquè ho omplen tot, aquests idòlatres: diaris, teles, revistes del cor. Ai, Déu dels déus i com ens deixem ensarronar! Qui té, desitja més; la paraula que se li escau és: “deleja més”. El diner fa perdre el cap i el cor. Qui no té, desgraciadament, també desitja! En el pecat hi ha la penitència. No podem servir, ho diu per ben dues vegades. Però, entremig, se li escapa la paraula clau: estima l’un o l’altre. Quina paraula més gruixuda, no? Buda i Crist, tant se val les precedències, tots dos es donen la mà en dir que el desig  mata: diners o riqueses; i desassossec, sempre al final del cul-de-sac que és la vida, quan és posada al servei i estima idolàtrica del “posseir”. Qui té, fameja de posseir; quedarà envescat en la mateixa possessió. Un mal viure, un mal viure! Desposseït d’ell mateix, en les seves aparents possessions; ho enteneu? És la paradoxa punyent que comporta el “servir i estimar” la riquesa, com a última aspiració de la llibertat... Recordeu: “Tenir o ser” del vell Fromm.  D’ahir, d’avui i de sempre.

                                               Respirem fondo..., estem entrant a les antípodes del que hem dit fins ara. L’evangeli segueix, sense punt i a part: “No us inquieteu per la vostra vida” Si sou servidors i amants del Déu veritable, no us feu mala sang, deixeu que la vida us desveli i us porti el seu secret amagat. No ambicioneu, aquieteu els vostres cors. (Ara, faig un parèntesi dolorós en record dels pobres emigrants; no hi barregeu Déu, per favor; que tots tenim les mans tacades, més o menys, en aquesta vergonya dels segles. Doneu i se us donarà. Ara n’és ben bé l’hora...; però no puc parar, encara que en tinc les ganes...) No us capfiqueu en què menjarem, en què beurem, en què ens vestirem: Gastronomia, Enoteca, Festilades de fashion. Hem tornat al principi: o a Déu o a allò que suposa tenir i ostentar diners; i gastar-los luxosament–ho dic més enllà de polèmiques i sense mitges paraules: el consumisme-; sí, el menjar i beure amb els ulls, el remenar-se amb l’últim crit de la marca que toca. Apa, no vull rabejar-m’hi més en aquest món tan idolàtric, com el descrit més amunt. Ja paro...

                                               Ara, a continuació, encetarem una de les pàgines més poètiques que conté l’evangeli.  Atenció: no a tothom li és permès d’entrar en el temple de la natura, feta poesia! Hi ha ulls i cors que no veuen, que no saben “de un entender no entendiendo toda ciencia trascendiendo”. Mireu, ho repetirà posant dues “estrofes” d’un Cant a la Natura: l’ocellada, i la flora. És un cant a Déu que hi crea i s’hi recrea. Dirà “el pare celestial”, i quin ressò no s’hi sent! Escolteu el vostre cor, tot recitant-vos, a fil de veu, les estrofes, pausadament; quedeu-vos-hi tot el temps que vulgueu. La poesia té la lentitud de les coses de més endins... Allí no hi ha neguit, ni ansietats, ni pressa alguna, les visions, les contemplacions que s’hi experimenten, són plàcides, amorosides, eternes, aniria a dir...

                                               Després, venim nosaltres en el pensament de Crist: Desfà la possible diferència no fronterera del pas de la poètica a la “mística”, perquè això que hi diu el Déu amorós que és Jesús, pertany a les transcendències de la vida evangèlica: “I no valeu més vosaltres que tot: natura, ocells, lliris, la primavera encesa de colors i perfums? Per tant, en conclusió: “Com no ho farà encara més amb (i per a) vosaltres, gent de poca fe?

                                               No us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu o com us vestireu. Atenció: “Anar darrere de tot això, és propi dels pagans. No trobeu que és fort el què diu el Senyor? Ho és per la nostra migrada fe. Si en tinguéssim un xic més, ens confortaria el que diu el Senyor a continuació: “El vostre PARE celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Ell és pre-vident, pro-vident, pro-vedient (de proveïdor). És només qüestió de confiança (ja ho hem dit fa poc al salm responsorial 36: “Només en Ell reposo”. “Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer”. Fiats, confiats... Descans!

                                               Però encara no s’ha acabat, a Déu gràcies: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu...” (Ja vam dir que el Regne és el mateix Jesús i només Jesús) I afegeix com era de preveure: “...”I ser justos tal com Ell vol” (aquí tornem a llegir altra vegada. “Qui de vosaltres es capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? La fe és do, “no obra de les nostres mans”, que diu el salm. El seu voler, volent nosaltres, actua!

                                               “I tot el que necessiteu el Pare del cel us ho donarà de més a més”. Amb aquesta confiança i  en la convicció de que nosaltres només som uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat, (ho sabem això que Ell ens proposa?), i de que dels administradors l’únic que n’esperem és que siguin fidels”, “només en Déu reposa la meva ànima, d’Ell em ve la salvació. Només Ell és la Roca que em salva”.

                                               No puc acabar, perquè m’hi trobo tan bé llegint., que no acabaria mai; no puc posar punt final. Amb tot, ja fa temps que d’això n’estic cert: “No us neguitegeu, doncs... (aquest doncs té gust de delectança, de seguretat i de compromís), “no us neguitegeu pensant en el demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Per què afegir-hi res de res? Queda excel·lentment rodó! N’est-pas? Aquí posa fi final amb un “pianissimo” La Simfonia de l’Evangeli Retro
Diumenge VIIIè de durant l’any, 26 de febrer del 2017.  Sabadell

dilluns, 20 de febrer del 2017

Homilia del diumenge 19/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

POSEU-HI  EN TOT  LA  “TORNA”

                                               Recordeu aquells vells i bells temps de quan anàvem a comprar el pa, que normalment ens donaven la “torna”. Nosaltres ens pensàvem que ens feien una bona mesura més enllà del just. Ho crèiem, ingenus, que d’allò se’n deia: fer-nos una bona mesura, que té uns bons sinònims a casa nostra: com d’escreix, de més a més, de sobrepuig,. D’això, precisament, en parlarem aquesta vegada. El viure a l’evangèlica comporta anar més enllà del que és habitual. En vàrem dir “la nostra marca”. Avui, veurem les aplicacions que ens demanen, en el dia a dia, la nostra atenció. No ens podem quedar solament en el què  és –era?- de persones “ben educades”, complint allò tan usual –obsolet?- de normes d’urbanitat, que avui en diríem de “bones maneres”. Consti que en tot això hi pressuposo que es feia amb bon esperit i no per quedar bé. No faltaria més! Però aquí no pot quedar-se el “fet i el capteniment” cristians, vull dir-ne evangèlic que sona a més ple i actual! “Hem d’anar més lluny!”

                                               Mireu, sigueu, doneu, estimeu i altres.  Ja des d’ara usaré la segona persona del plural, em comptes de la primera també del plural. Això no vol dir de cap de les maneres que jo no m’inclogui en tot el que us comentaré; però la forma en segona persona resulta més personalitzada, va més com fletxa al grup de pertinença, és a dir, als deixebles del Mestre; és més exhortativa, més directa. Jo ja estaré pel meu compte a les “indirectes”, que me les prenc per justícia distributiva. Dit senzillament: Jo també m’hi trobo ben al·ludit. Una molt mica, com quan Moisès diu a tota la comunitat dels israelites: “Sigueu sants”. Evidentment Moisès el primer. Qui anuncia no s’ha de posar en terreny neutral, sinó sentint-se part i més encara! Com fa Francesc que demana pregàries per ser fidel a allò a què ens invita. Sigui dit i vàlid per a tot el que segueix!

                                               Seguim, com es veu per la cita Mt. 5, 38-48, amb allò que enfàticament en diguérem LA SIMFONIA DE L’EVANGELI RETROBAT  (4) L’Evangelista Mateu segueix amb les confrontacions entre Vell i Nou Testament. No oblideu que seguim amb el “Sermó de la Muntanya”. Apa, endavant, doncs.

                                               “Se us va dir i Jo us dic”. La llei del Talió: “Ull per ull...” a l’AT, i Jo us dic: No us hi torneu tant en les menudències de les coses que us surten al pas, dia sí, dia també, “fins als solos” de contralts, a les excel·lències (que és hipèrbole) del “para-li l’altra galta”. Cosa que no s’ha de fer, “si un hom no està preparat” com diu Agustí i Tomàs d’Aquino. Jesús n’estava, ben a les clares, quan respon no gens aïrat, sinó pacient, quan li venten aquella plantofada, pur –impur, vull dir- escarni: “Si he dit quelcom que justifiqui aquest fet, diguem en què...?”

Resultat d'imatges de sant Francesc asis                                               Anem al gra nostre de cada dia: Fer callar la set de venjança, de tornar-nos-hi; ser mansuets, frenar les instintivitats, deixar córrer, no quedar-m’ho a dins, passar per alt, no ser rancorosos. No me la pagaràs, no respondre d’igual manera, res d’un ventallot impulsiu –menys compulsiu, com hi ha món!-, no polemitzar, no voler fer entrar en raó. Ser humil, saber serenar-se amb les motivacions més altes, comptar un, dos,tres... fins que el coratge no se’ns apaivagui; no ser gallet, tirar-ho a bona part, tenir humor -començant per un mateix-. Saber empassar-se el que sigui, àdhuc gripaus i/o “tontaines”, poca-soltades. No fer el sibil·lí, no llençar fletxes enverinades: mirades malignes. Silencis clamorosos, parauletes-“piules”; no mantenir records mal païts, fer-hi una glopada i, apa, avall; fer cara de pomes agres, mantenir no-presències estudiades, ser un corcó. En suma, (res i curt). Ser senzills i humils de cor; i, si es pot, ser benignes i rics en misericòrdia, anar amb el pap buit i el cor net... Buf, i això, qui ho aguanta?  Mireu, això no pot sortir-nos de “natural”, portem massa cops rebuts i instintivament “aniríem a la guerra”. Si et vols exercitar com a l’ase dels cops, mentre aquests siguin més o menys tolerables, cal que aprofundeixis en el que se’n diu l’actitud de no –violència, tenint presents a tals personatges que resplendeixen com a figures memorables en la història, la millor -tantes vegades ignorada, menystinguda-, perquè ens hem tornat una generació violenta, feridora, de cop de puny, dit en metàfora. Hauríem de retornar a Jesús en primer terme, a Francesc d’Assís, a Gandhi, a M. L. King, a Mandela, a tantes dones atropellades en els seus drets de persones humanes, tingudes com a propietat del “mascle”; violència de gènere, camps de refugiats (ahir vaig anar a la manifestació!), terrorismes, bullying, prepotència dels prepotents, les injustícies amagades en sigles, les que siguin; l’urc que demostren, oh i més, exhibeixen personatges-titelles que surten als “mèdia” de tota mena, ai!

                                               Penso que aquí tenim tela i feina per dies, inacabables dies... Déu ens guardi de prendre mal. Conclusió que en trec i ho faig de puntetes. Això no és possible (a allò impossible, no hi tenim obligació!). Ara bé, anem a pams. Mai tan ben dit: si no tenim la saviesa adquirida i renovada constantment, ho tenim ben malament: ruptura profetitzada, que vol dir advertida. Comencem pel poc, mínim i anem-nos entrenant. A cop passat “parlem-ne” sense rancúnies; posem més mel que vinagre, donem oportunitats, sense acotar el cap, “siguem raonables, demanem l’impossible”. Parlar de tot a temps i amb temps, sense alterar-nos, no demostrem més que la dignitat que tenim i sempre, “sisplau, gràcies i perdó” (Francesc dixit). Les guerres es perden sempre a casa. Batalletes mal resoltes. Parlar, no acusant, però fer-ho; seguir estimant ni que de primer costi. Siguem senyors de nosaltres mateixos. Cal demanar els fruits de l’Esperit Sant: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix” Pau ens recomana de fer moltes immersions en el seu escrit Gàlates 5, 13-6,10. apa, som-hi! No hi ha com tenir el costum de “refrescar la gràcia” en la Paraula de Déu, directa de la Bíblia. Com sempre ens ho adverteix la Col·lecta de la Missa d’avui: Déu omnipotent, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. (al frontis de la nevera, ei!) La paraula de Déu, que és Paraula i Vida.  Recordem-ho!)

                                               I ara aquí el to simfònic puja octaves de “solo”, són els pinyols de sopranos i tenors: “Sigueu generosos”. Aquí em trobo desarmat, aquí s’apunta a un més i millor, aquí es preveu una resposta ben, ben a l’evangèlica. Generar val tant com engendrar, donar a llum; fer aparèixer l’actitud maternal de saber generar –engendrar- sentiments d’amor al proïsme. Agafa totes les paràboles del Regne, les propositives, i trobaràs la senda sagrada que et portarà a viure una fraternitat ungida, (baixada, amarada d’Esperit Sant. No et dic res. Gràcies!)

                                               “Doneu” ve de donar, oferir; sigues positiu, enalteix tot el que toquis, l’excel·lència del donar és el donar-se, així ho defineix l’Art d’estimar de Fromm. I això: fins on? La pregunta està mal formulada: “Ves, on el cor et porti”. Ni menys ni més! Mira de tenir el cor obert a totes les misericòrdies que puguis i vulguis. No siguis ingenu (ja en parlarem més endavant), sigues generós. I tot això culmina amb l’estimació als enemics. Primer de tot posa en aquests apel·latiu, quants menys millor. I exercita’t com, quan, on pugis. No regategis en el què del cor et surt, com un dels fruits de l’Esperit, ja ho hem dit. Repeteix-los com un mantra, et farà bé. Deixa’t obert a les mocions de l’Esperit. Així pas a passet, comença per centèsimes d’unitat sempre amb l’esguard fit en el Pare i en el seu Fill benamat. Cert, es parla de perfecció (feina per-fecta, arrodonida). Exercitant-nos en el millor fer, ja Déu hi posarà “la torna”. M’erro, que és Ell qui hi posa el pa i nosaltres la poca cosa de la “torna”; exercitant-nos ampliem capacitats. I Déu ens posarà al nostre sac de mendicant, pels grans de blat els corresponents d’or (Tagore) Magnanimitat. D’ànim més que gra, oidà! Quina paraula més esplendorosa. Havíem començat pel Sigueu sants! de Moisès, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.  I acabem amb aquest Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. Demaneu, cerqueu, truqueu. Oidà!

                                               No oblidem allò memorable que diu Pau:  “Tot - és- vostre:el món, la vida, el present, la mort, el futur. “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. Final meravellós: el pinyol el posa Jesús i el Pare. Tot a esperar!
Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer del 2017   Sabadell                                          

diumenge, 12 de febrer del 2017

Homilia del diumenge 12/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

AMB  LA  SAVIESA  QUE  NOMÉS  DÓNA  L’ESPERIT

                                               Seguim, més a fons, en la que és la saviesa pròpia de l’evangeli, continguda en el “Sermó de la Muntanya”. Ho anirem desgranat encara durant tres setmanes més. Tot ho anirem deixatant amb una continuïtat temàtica que en vàrem dir: La simfonia de l’evangeli retrobat (3). Retrobat –noteu el qualificatiu- perquè l’evangeli no és tan sols una moral merament humana, sinó que, vista des de Jesús i del seu missatge renovador, és nogensmenys que una “espiritualitat”, una manera nova i rica de transcendències del viure, ben diferent dels nostres “usos i costums” i dels nostres minimalismes que, en gran part, han “diluït” les propostes originals dels principis i intencions del Mestre; que l’han derivat en quelcom eixorc, sense ànima, que naturalment no acaba d’entusiasmar-nos a un bon gruix dels que ens agradaria de ser i de dir-nos cristians. No és això nostre, no! La “marca evangeli” té les seves exigències i provocacions pròpies, i convé no malbaratar-la, fent-la de poc, d’escàs preu, en els que voldrien –de si mateixos- una “altra cosa”, per dir-ho “a la casolana”. Tant de bo, també, que nosaltres mateixos, hi fóssim a la llista dels cristians que voldrien “desgreuges” a Crist i al seu evangeli, per la cara inexpressiva i sense sabor de savieses, que tants donem! Jesús i l’evangeli o són saviesa o són insípids, ja ho vàrem comentar amb la paràbola de la sal que s’ha tornat niciesa. Ho recordem, encara? No sols in-sípida, sinó niciesa!

                                               Poso -com per “avís de navegants”- el que podria ser el frontispici de les invitacions que sentim, però, ai! que negligim: “Jo us dic: Si no... sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”, fixem-nos que ho diu per ara i aquí, contextuat en les nostres biografies, que ja és l’hora del Regne i que no és bo que hi fem becaines, ni que ens donen “llargues” per al final... O ara o perdem l’ocasió de fer el camí del Regne.  Quin és aquest Regne que ens prem i ens empeny a entendre millor el què ens proposa Jesús personalment i comunitàriament?  “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.  Jesús s’identifica amb el Regne! Ell és l’únic referent total de vida pels cristians, i en creixement, de lluna nova a lluna plena, se m’acut en metàfora...!    També Pau hi posa el seu advertiment clarificador: “Germans, als qui tenen una fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa que no és d’aquest món present, sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat, perquè sigui la nostra glòria. I en farà la glosa ponderativa i enaltidora: “cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat  per als qui l’estimen”:  I dirà al cloure la segona lectura: “Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra , fins al més profund de Déu”. “L’Esperit us portarà a la veritat plena” diu l’evangeli. L’Esperit genera espiritualitat. L’evangeli és la suprema espiritualitat. És pròpia, és novedosa, va més enllà , més en profunditat, més transcendent. Del just, al plus; i del plus al millor, un millor obert, entusiasmant, encisador. Si no ho és: o bé no ho vivim com a Bona Nova, com a la síntesi del “Déu t’estima i et vol semblant a Ell”, o bé, tant se val: campana que dringa i timbal que repica. Del tot possible... al no res. “L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà”.

                                               Començem, doncs, amb l’expressió dels salms i de Pau: “Deixeu-vos portar per l’Esperit” O bé, diguem-ho, fet pregària, amb L’oració Col·lecta de la missa d’avui: “Oh Déu, Vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.

                                               A la invitació a la saviesa de l’evangeli que se’ns fa i farà cada dia, nosaltres exclamarem com a la tornada del salm 118: “Feliços els qui segueixen la llei del Senyor”. Ara ja sabem que la Llei del Senyor, ara i aquí, és la saviesa de l’evangeli de Jesús. Llegim aquest salm el més llarg de tots a bíblia oberta... Només se’ns demana de saber col·laborar, descobrir el flanc més adient a cadascú i cor obert a l’alè de l’Esperit que ens fa “veure” i “viure” la saviesa evangèlica.  Ara, doncs, entrarem en la finesse d’esprit, que ho és de l’Esperit. No tinguem por que la gràcia, que ens invita a saviesa, també i sempre ens capacita per portar-ho endavant. (això últim és motivadora Paraula de Déu).

L’esquema de la perícopa d’avui és la que desgranarem en síntesi:
                                                                                                                                             1.- No he vingut a substituir la Llei de Moisès, sinó a donar-li profunditat, completesa (saviesa evangèlica) Diu un preclar comentarista nostrat (I. Gomà): “L’actitud essencial, “missional” (“que per a això he vingut”) de Jesús en la seva relació amb la Llei és: actitud positiva, no negativa; de contituïtat, no de ruptura, de reactivació, no d’abrogació (d’anulació). La “missió” de Jesús consisteix a donar capacitat de plenitud, de saber llegir entre línies, de pujar l’escala dels matisos, dels “tocs de l’Esperit”.  Si Jesús hagués fet un “borrón y cuenta nueva”, amb això posaria en entredit la paraula de Déu. Déu no es pot contradir; ja no seria Déu! En Ell la norma es desborda per tots costats. Roman ella mateixa, però agafa totes les coloracions possibles, oberta a tota novetat, com a amagats sentits cada vegada més primfilats (qui tingui oïdes que escolti la veu de l’Esperit que ens obre a anar més enllà de la lletra). D’això en diem transcendència i aquesta vol dir misteri i misteri vol dir nova saviesa, finor... Una humanitat nova; no en dubtem!
                       
                        2.- L’evangeli sempre salvaguarda la llibertat i ensems li dóna ales. No traiem sucositat evangèlica a la Paraula de Déu. No s’ha de buidar de contingut ni de sentit. Tornem significatives cadascuna de les invitacions. És el mateix Esperit que ens hi farà pouar les transcendències que s’hi amaguen. Que “l’Esperit sigui la vostra beguda” i que ens tonifiqui i enlairi a savieses noves, amagades en Déu i en l’himne improvisat amb l’execució de “la lira de deu cordes” del cor (salm). Atenció a la possible degradació en les interpretacions xarones i de poc fust en detriment irresponsable envers Jesús i el seu evangeli, que el tornem in-sig-ni-fi-cant! Ai, aquest Jesús que anava plenificant tot el que el tocava, ni que fos només amb la seva ombra i la seva figura... (Sant Joan de la Creu em crida en l’elogi de la mirada de Jesús, que enamorava: “Y yéndolos mirando, vestidos los dejó de su hermosura...”) Allò era moral, bellesa tot junt, en “harmonia”!

                        3.- Jesús “vingué” a donar dimensions noves a les coses i a les persones sense perspectives, estàtiques, no dinàmiques, sobretot vivents, “concretes”, però plenes dels misteris dels sentits, i que donen sons incomparables. “Per , amb i en Ell” som partícips de la natura divina. L’amor ho defineix tot. I l’amor quan és autèntic canta al·leluies!

                        4.- Jesús, persona i missatge, és el nou decàleg. Ho  proclama, cantant en la intimitat. Va més enllà del que és correcte; matisa, modula. Encisa quan troba i fa trobar nous harmònics en el veure i viure concret de cada dia. És una meravella que la sents dins, molt endins.

                        5.- Són les invitacions inesperades a fer de “vasos comunicants” com en un “circuït tancat” que caldeja les nostres interioritats més sensibles i ens en fa radiants (radiadors!) a efectes comunicatius a d’altris.

                        6.- En el Regne del Pare, que Jesús n’és el portantveu (missatger i missatge a la vegada), “la grandesa de l’home, diu el mateix comentarista suara indicat, serà proporcional a la seva fidelitat (ai, paraula prostituïda!) que és connotació d’espiritualitat, d’amor i confiança a parts iguals) en complir (l’Esperit del que ens diu ara) la Paraula de Déu”. Ens fa retrobar la nostra vocació humana, que és única, la divina (Ho afirma clarament el Vaticà II, a més a més, diu, de tota persona, creient o no).

                        7.- Els camins del Regne del Pare, que es concretitzen en els de Jesús que digué: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” són els de la interioritat que només són accessibles a Déu, que allí cura, agracia i d’humans ens fa esdevenir divins a impulsos, als que corresponem...

                        8.-  Cada dia abocats al brocal del misteri, escoltant les palpitacions de Déu, -és un dir- en les nostres pròpies palpitacions...

                        9.- Tots a la recerca de la profunditat de tot, de tots, de tota cosa, de Jesús, del seu Pare. Tot és el gran misteri del creat i del Creador.

                       10.- Cadascú prendrà nota de fins on ens inviten personalment els matisos evangèlics. Utopia? Sí i no: tendències, camins oberts d’horitzons, gradualitat -que diu el papa Francesc-; després d’un pas en ve un altre. L’escala se la puja graó a graó i si convé fent un descanset al replà, que per això els hi han posat. Sense ser perfeccionistes; això sí omplint d’Esperit el fet –eina i feina- de cada moment, amb responsabilitat evangèlica i deixant lliure el vol de l’Esperit...

                        11.- “Se us ha dit, Jo us dic...”. L’evangeli pot retrobar-se.

                        12.- Diumenge vinent més “acords” simfònics: Què bé que ressona un evangeli senzill i profund, tal com ens invita a viure’l el nostre Mestre, el que amb bons alumnes “crea escola”
Diumenge VIè. de durant l’any, 12 de febrer del 2017.   Sabadell                               

divendres, 3 de febrer del 2017

Homilia del diumenge 05/02/2017 del P. Josep Mª Balcells


L’ESPERIT  DE  L’EVANGELI

                                               Seguim, tal i com vàrem dir, la sèrie de “la Simfonia de l’Evangeli retrobat (2). Amb un punt i seguit, continua el Sermó de la Muntanya en un to de constatació, semblant al de les Benaurances, dient que igual que els qui vivien aquelles actituds se’ls considerava “Benaurats”, també ho seran els qui són simbòlicament com la sal en els aliments, en el sentit de donar gust, de preservar-l’ho allí on estan i conviuen. Cal notar que no diu simplement sou sal, sinó amb l’article –la sal- que els defineix i els exalça; amb l’advertiment, per contra, de que si perden aquestes virtualitats de donar gust i de ser curadors de l’ambient on estan, aleshores no sols són com si no hi fossin; pitjor encara, perquè emmetzinarien. Dit en síntesi: o humanitzaran activament o deshumanitzaran, per contra, també activament, responsablement. Curiosament, no parla d’absència de sal, sinó de perdre virtuts-força, expressat significativament com a tornar-se insípida. És allò que els antics –dispenseu el llatí, aquí indispensable, perquè la frase ha esdevingut un tòpic colpidor: corruptio optimi, pessima. On es posa de relleu que més enllà de només l’absència, àdhuc es dóna, ai!, la corrupció. La dita popular, per altre cantó, encomia la bona transformació de les coses senzilles (el pa amb la sal): amb tu comparteixo allò de bo i millor meu, el “pa i la sal”; així seria com llegir: tots dos elements junts suposen la millor companyonia” i menjar amb gust es transfigura en convit.

                                               Com que la referència és als deixebles de l’evangeli –en plural: “vosaltres”- sou, com el llevat en la massa que la fermenta i dóna esponjositat al pa i el fa menjívol, agradable i gustós, així la pèrdua del gust evangèlic farà insípida i nècia -aquesta seria la traducció literal, en  contraposició de sàvia- la convivència del pa i la sal compartits. Estaria en línea amb aquella frase que diu: “Qui ha posat la mà a l’arada i torna cap endarrere, no és digne de ser el meu deixeble”. Això  i més...

                                               El simbolisme de la llum és el més universal en totes les savieses humanes, i en el NT sobretot. Jesús s’autoanomena: “Jo sóc la Llum”, personificant-la, aquesta, en un arc-iris de significacions; tan fort i plural és el seu simbolisme. Aquí la correspondència entre Ell, Jesús, la llum del món i amb -millor en “vosaltres”, (els deixebles)- dóna entenent una vinculació més que simbòlica, misteriosa, ja que si un cristià és llum ho és per reflectir espiritualment la llum del Crist. No som mai “generadors” de llum, sinó només “reflectors”. Lluna no pas Sol. Cal no perdre-ho mai de vista! Ressonàncies pasquals:  benedicció del Ciri Pasqual, seguici pasqual (processó) darrere de la llum del Crist, llum del cor personalment (“tinc una llum al cor”) i llum de les nacions, de tota la humanitat. El cel, descrit a l’Apocalipsi, no fa falta que ningú ni res l’il·lumini, perquè “no hi haurà més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol; el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles”. I també: “De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell és el gresol que li fa llum”. “Perquè allí les seves portes no es tancaran en tot el dia, perquè allí, de nits no n’hi haurà”. Ja des del Gènesi, en la primera, l’inaugural Creació, de cop i volta, meravellosament se separaran la llum de les tenebres. “Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu donà a la llum el nom de dia, i a les tenebres el nom de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer” . Aprendrem després que les tenebres no són més que l’abscència de llum. No hi ha dos poders. Fou una expressió simbòlica, dintre del mite de la Creació. Convé saber-ho.

                                               El miracle, el misteri de la llum! La llum fa possible veure totes les coses, les concretitza, les il·lumina, mai tan ben dit. Déu és com un artista que -en crear- gaudeix i dóna forma a totes les coses, des de les menudes, menudíssimes, els misteris de les quals s’aniran descobrint, història enllà, com si Déu invités els humans a co-crear, en descobrir-les d’alguna manera, a mesura que les va fent, en permanent present; i també les coses profundes i amagades en la immensitat que sobrepassa totes les transcendències... Sabem que la veritat, la bondat i la bellesa s’agermanen en tota creatura al cel i a l’univers. És Déu qui crea i s’hi recrea en tot ésser vivent, des de la pedra, els arbres, els animalons i els essers vivents i allò que se’ns defuig...; l’home en tot cas és el petit aprenentet al seu obrador. La Creació és l’himne lluminós que no serà donat mai en exclusiva a cap poeta ni creador humà. Tot el creat porta la signatura de Déu, com dient-ne, en sóc l’autor.  Sols Déu n’és el Poeta; i, si entenem la simfònica de l’univers com un fer-se permanentment, Déu n’és el Director, l’únic Poeta; no n’hi ha d’altre (en grec poesis vol dir crear). Poetes, profetes i creadors, són tots de la nissaga de Déu, inspirats per Ell. No us oblideu que tots som fills estimats de Déu; que potser se n’esperen obres més excelses que les nostres petitones, de poc volada creativa... Quan ho fem, la mà del Pare aixopluga la nostra, inexperta i tremolosa. Fes, apa, dibuixa, escriu-me una frase amable!. “Mans, mans, mans a les mans...”.

                                               La LLUM (variacions en la paleta creadora de Déu)

  • Irradia, reflecteix la llum amb rajos imperceptibles. És verb transitiu: dóna llum.
  • Desvela, descobreix, treu com un tel i mostra –oh, sorpresa- el que hi ha dins l’embolcall.
  • Fa propers i consistents: persones, coses, natura, esdeveniments.
  • Escalfa cors i àmbits.
  • Propicia translucideses, transparències, defuig opacitats.
  • Fa concrets els humans i els personalitza i perfila.
  • Dóna “aura” a tot el creat, tanmateix com si l’acaronés...
  • Obra el finestral a l’esclat de la creativitat humano-divina.
  • És la saviesa que fa millor i profund i amable tot el que enfoca.
  • Crea “ombres”, que donen matisos, volum, a coses i persones, contrallums que reforcen.
  • Evidencia carències, al temps que subratlla presències.
  • Embelleix, dóna vida, arrodoneix el pensar, el sentir, el viure i el conviure.
  • Fa meravellosament visibles les invisibilitats.
  • És la clau que obre tots els misteris.
  • És el despertar de totes les “dormicions”. Buda i els místics en saben un munt...
  • Dóna “lluminositat” al cos, al rostre, a la mirada, humanitza, espiritualitza.
  • Retorna els mals en béns, clarifica, enalteix. Ofega tenebrors...
  • Dóna paraula i sentiment a allò que aparentment és inefable. És únic posant oh, ah, tota la gamma d’enlluernades exclamacions!
  • Travessa, creua, franqueja, endinsa. Si hi ha llum –pensem-ho- s’esfumen les solituds.
  • Clarícies, quin mot més lluminós i serè!

                                               La llum és el do de la vida, és l’Amor. L’obscuritat és la tenebra, és el desamor. Som llum, som irradiació, som esclat; sense llum som opacs, som solitud. En pic poses llum tot cobra vida. La llum és la saba que impulsa la vida, corrent endavant, amunt, en espiral, enlaira. La llum ens fa mirar instintivament cel amunt...

                                               Està plena i rica en les paraules que els precedeix amb el prefixe eu-: eu-angeli,  eu-caristia, eu-ritmia, eu-fòric, eu-fònic, eu-làlia.

                                               Tot ho omplena de llum: Déu, Pare, Esperit Sant, Crist, la Paraula, cristià, cristificar, evangelitzar, fills de Déu, univers i tot.  (ai, Maragall i el seu lluminós Cant Espiritual: “Si el món és tan formós, Senyor...”).

                                               Acaba la lectura de l’evangeli d’avui amb un desig, auguri, benedicció, benaurança, anhel, constatació, confirmació: “Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran al vostre Pare de les llums, del Cel”. (Noteu els subratllats, tots ells són ben significatius!)

                                               Finalment és el mateix Jesús qui diu: “Jo sóc la llum del món. El qui en segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la LLUM DE LA VIDA. “Perquè ens estima ens visitarà un sol que ve del cel... i guiar els nostres passos per camins de pau”.
(Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar...)
 Diumenge V de durant l’any, 5 de febrer del 2017.   Sabadell