POSEU-HI EN TOT
LA “TORNA”
Recordeu
aquells vells i bells temps de quan anàvem a comprar el pa, que normalment ens
donaven la “torna”. Nosaltres ens pensàvem que ens feien una bona mesura més
enllà del just. Ho crèiem, ingenus, que d’allò se’n deia: fer-nos una bona
mesura, que té uns bons sinònims a casa nostra: com d’escreix, de més a més, de
sobrepuig,. D’això, precisament, en parlarem aquesta vegada. El viure a l’evangèlica comporta anar més
enllà del que és habitual. En vàrem dir “la nostra marca”. Avui,
veurem les aplicacions que ens demanen, en el dia a dia, la nostra atenció. No
ens podem quedar solament en el què és –era?-
de persones “ben educades”, complint allò tan usual –obsolet?- de normes
d’urbanitat, que avui en diríem de “bones maneres”. Consti que en tot això hi
pressuposo que es feia amb bon esperit i no per quedar bé. No faltaria més!
Però aquí no pot quedar-se el “fet i el capteniment” cristians, vull dir-ne evangèlic
que sona a més ple i actual! “Hem d’anar més lluny!”
Mireu,
sigueu, doneu, estimeu i altres. Ja
des d’ara usaré la segona persona del plural, em comptes de la primera també
del plural. Això no vol dir de cap de les maneres que jo no m’inclogui en tot
el que us comentaré; però la forma en segona persona resulta més
personalitzada, va més com fletxa al grup de pertinença, és a dir, als deixebles
del Mestre; és més exhortativa, més directa. Jo ja estaré pel meu compte a les
“indirectes”, que me les prenc per justícia distributiva. Dit senzillament: Jo
també m’hi trobo ben al·ludit. Una molt mica, com quan Moisès diu a tota la
comunitat dels israelites: “Sigueu sants”. Evidentment Moisès el primer. Qui
anuncia no s’ha de posar en terreny neutral, sinó sentint-se part i més encara!
Com fa Francesc que demana pregàries per ser fidel a allò a què ens invita.
Sigui dit i vàlid per a tot el que segueix!
Seguim,
com es veu per la cita Mt. 5, 38-48, amb allò que enfàticament en diguérem LA
SIMFONIA DE L’EVANGELI RETROBAT (4)
L’Evangelista Mateu segueix amb les confrontacions entre Vell i Nou Testament. No
oblideu que seguim amb el “Sermó de la Muntanya”. Apa, endavant, doncs.
“Se us va dir i Jo us dic”. La llei del
Talió: “Ull per ull...” a l’AT, i Jo us dic: No us hi torneu tant en les
menudències de les coses que us surten al pas, dia sí, dia també, “fins als
solos” de contralts, a les excel·lències (que és hipèrbole) del “para-li
l’altra galta”. Cosa que no s’ha de fer, “si un hom no està preparat” com diu
Agustí i Tomàs d’Aquino. Jesús n’estava, ben a les clares, quan respon no gens
aïrat, sinó pacient, quan li venten aquella plantofada, pur –impur, vull dir-
escarni: “Si he dit quelcom que justifiqui aquest fet, diguem en què...?”
Anem
al gra nostre de cada dia: Fer callar la set de venjança, de tornar-nos-hi; ser
mansuets, frenar les instintivitats, deixar córrer, no quedar-m’ho a dins,
passar per alt, no ser rancorosos. No me la pagaràs, no respondre d’igual
manera, res d’un ventallot impulsiu –menys compulsiu, com hi ha món!-, no
polemitzar, no voler fer entrar en raó. Ser humil, saber serenar-se amb les
motivacions més altes, comptar un, dos,tres... fins que el coratge no se’ns
apaivagui; no ser gallet, tirar-ho a bona part, tenir humor -començant per un
mateix-. Saber empassar-se el que sigui, àdhuc gripaus i/o “tontaines”,
poca-soltades. No fer el sibil·lí, no llençar fletxes enverinades: mirades
malignes. Silencis clamorosos, parauletes-“piules”; no mantenir records mal
païts, fer-hi una glopada i, apa, avall; fer cara de pomes agres, mantenir
no-presències estudiades, ser un corcó. En suma, (res i curt). Ser senzills i
humils de cor; i, si es pot, ser benignes i rics en misericòrdia, anar amb el
pap buit i el cor net... Buf, i això, qui ho aguanta? Mireu, això no pot sortir-nos de “natural”,
portem massa cops rebuts i instintivament “aniríem a la guerra”. Si et vols
exercitar com a l’ase dels cops, mentre aquests siguin més o menys tolerables,
cal que aprofundeixis en el que se’n diu l’actitud de no –violència, tenint presents a tals personatges que resplendeixen
com a figures memorables en la història, la millor -tantes vegades ignorada,
menystinguda-, perquè ens hem tornat una generació violenta, feridora,
de cop de puny, dit en metàfora. Hauríem de retornar a Jesús en primer terme, a
Francesc d’Assís, a Gandhi, a M. L. King, a Mandela, a tantes dones
atropellades en els seus drets de persones humanes, tingudes com a propietat
del “mascle”; violència de gènere, camps de refugiats (ahir vaig anar a la
manifestació!), terrorismes, bullying, prepotència dels prepotents, les
injustícies amagades en sigles, les que siguin; l’urc que demostren, oh i més,
exhibeixen personatges-titelles que surten als “mèdia” de tota mena, ai!
Penso
que aquí tenim tela i feina per dies, inacabables dies... Déu ens guardi de
prendre mal. Conclusió que en trec i ho faig de puntetes. Això no és possible
(a allò impossible, no hi tenim obligació!). Ara bé, anem a pams. Mai tan ben
dit: si no tenim la saviesa adquirida i renovada constantment, ho tenim ben
malament: ruptura profetitzada, que vol dir advertida. Comencem pel poc, mínim
i anem-nos entrenant. A cop passat “parlem-ne” sense rancúnies; posem més mel
que vinagre, donem oportunitats, sense acotar el cap, “siguem raonables,
demanem l’impossible”. Parlar de tot a temps i amb temps, sense alterar-nos, no
demostrem més que la dignitat que tenim i sempre, “sisplau, gràcies i perdó” (Francesc dixit). Les guerres es perden sempre a casa. Batalletes mal resoltes.
Parlar, no acusant, però fer-ho; seguir estimant ni que de primer costi. Siguem
senyors de nosaltres mateixos. Cal demanar els fruits de l’Esperit Sant: “amor, goig, pau, paciència, benvolença,
bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix” Pau ens recomana de fer
moltes immersions en el seu escrit Gàlates 5, 13-6,10. apa, som-hi! No hi ha
com tenir el costum de “refrescar la gràcia” en la Paraula de Déu, directa de
la Bíblia. Com sempre ens ho adverteix la Col·lecta de la Missa d’avui: Déu
omnipotent, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i
d’obra la vostra voluntat”. (al frontis de la nevera, ei!) La paraula de Déu,
que és Paraula i Vida.
Recordem-ho!)
I
ara aquí el to simfònic puja octaves de “solo”, són els pinyols de sopranos i
tenors: “Sigueu generosos”. Aquí em
trobo desarmat, aquí s’apunta a un més i millor, aquí es preveu una
resposta ben, ben a l’evangèlica.
Generar val tant com engendrar, donar a llum; fer aparèixer l’actitud maternal
de saber generar –engendrar- sentiments d’amor al proïsme. Agafa totes les
paràboles del Regne, les propositives, i trobaràs la senda sagrada que
et portarà a viure una fraternitat ungida, (baixada, amarada d’Esperit Sant. No
et dic res. Gràcies!)
“Doneu” ve de donar, oferir; sigues
positiu, enalteix tot el que toquis, l’excel·lència del donar és el donar-se, així ho defineix l’Art
d’estimar de Fromm. I això: fins on? La pregunta està mal formulada: “Ves, on
el cor et porti”. Ni menys ni més! Mira de tenir el cor obert a totes les
misericòrdies que puguis i vulguis. No siguis ingenu (ja en parlarem més
endavant), sigues generós. I tot això
culmina amb l’estimació als enemics.
Primer de tot posa en aquests apel·latiu, quants menys millor. I exercita’t
com, quan, on pugis. No regategis en el què del cor et surt, com un dels fruits
de l’Esperit, ja ho hem dit. Repeteix-los com un mantra, et farà bé.
Deixa’t obert a les mocions de l’Esperit. Així pas a passet, comença per
centèsimes d’unitat sempre amb l’esguard fit en el Pare i en el seu Fill
benamat. Cert, es parla de perfecció (feina per-fecta, arrodonida).
Exercitant-nos en el millor fer, ja Déu hi posarà “la torna”. M’erro, que és
Ell qui hi posa el pa i nosaltres la poca cosa de la “torna”;
exercitant-nos ampliem capacitats. I Déu ens posarà al nostre sac de mendicant,
pels grans de blat els corresponents d’or (Tagore) Magnanimitat. D’ànim més que
gra, oidà! Quina paraula més esplendorosa. Havíem començat pel Sigueu sants!
de Moisès, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. I acabem amb aquest Sigueu bons del tot,
com ho és el vostre Pare celestial. Demaneu, cerqueu, truqueu. Oidà!
No
oblidem allò memorable que diu Pau: “Tot - és- vostre:el món, la vida, el
present, la mort, el futur. “Tot és
vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. Final meravellós:
el pinyol el posa Jesús i el Pare. Tot a esperar!
Diumenge VII de
durant l’any, 19 de febrer del 2017
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada