dissabte, 23 de setembre de 2017

Homilia del diumenge 24/09/2017 del P. Josep Mª Balcells

CANVIANT  LA  IMATGE  DE DÉU

                                               A Déu no l’ha vist mai ningú. Només ens en podem fer que imatges. D’altra banda, ben febles i aproximatives tant sols. Un “déu” és possible pensar-lo, deduint-lo des dels raonaments, però tanmateix fora de pensar que existeix, no en sabrem pas dir res del “com és”, més que posant en superlatius d’inefabilitat tot allò que pensem i trobem de valor en aquest món. De fet, resulta un “déu” fet a “imatge i semblança de l’home”. Això ens diu ben poc. Aquest “déu” no és satisfactori, és un “déu” llunyà que no invita a relacionar-lo, a barrejar-lo amb el nostre món. Sabem que “aquest déu” ens l’han matat els mestres de la sospita moderna: Marx, Freud, Nietzsche. Però nosaltres tenim obert un nou camí que ens atansa a la realitat de Déu, i és el de la fe, sostinguda en la revelació de i en la persona de Jesucrist, en tant que el professem Déu i home vertaders. D’Ell ens ve que tinguem una imatge “visible” del Déu “invisible”. Estudiant la persona de Jesús de Natzaret, entrant en el seu missatge ens podem anar atansant, mica a mica, a “l’esplendor de la glòria del Pare”. Aquest “coneixement” que no és deductiu, sinó experiencial, posades les bases d’una confiança en les seves paraules i més en el seu testimoni; primer, validant-lo com a persona històrica i donant veracitat a les seves afirmacions transcendents, tenim la certesa d’un Déu que es defineix en funció de nosaltres, no per pura necessitat, sinó per l’enlluernament de veure que Déu és Persona, Entitat tot altra que se’ns dóna a  conèixer al viu i que ens obre a un coneixement vivencial, fet de successives aproximacions, en tant que és misteri. Si l’home en les seves pregoneses el tenim ja per un misteri, ¡com no ho ha de ser Crist en qui, per la seva humanitat, ens ha invitat a entrar en el món de Déu! Per això, no acabarem mai d’entrar en el que és el Misteri, i el fonamentador de tots els misteris: DÉU.

                                               Jesucrist, en el real i concret en la seva història, ens porta a descobrir, sempre per revelació, un anar sabent més de Déu i a veure la seva mateixa relació humana amb el seu Déu, viscut com a Pare. La seva vida tota i l’eclosió en la resurrecció ens han donat la clau de la contemplació dels “misteris” de la seva polièdrica manifestació d’un Déu, que s’ha fet home –¡misteri de la seva encarnació, mai ben entès i admirat, únic!-: la vertadera revolució d’un Déu que s’ha fet home -i de quina manera, ¡inefable!- perquè els homes poguessin prendre imatge i semblança de Déu, portats per Jesús, visibilitat de la invisibilitat de Déu.

                                               A Déu hi vàrem accedir, els nascuts en la fe “sociològica”, la que ”imperava” allà temps; “apresa” en la cantarella de preguntes i respostes del catecisme i per una introducció per via pietista, que no necessàriament suposava fe i que podia quedar en “religiositat o creença”, lligades aquestes a respondre a la necessitat que tenim tots de protecció i de seguretat, moltes vegades instintives i primàries; amb imatges projectades a un “déu” que està per “damunt” i que demana ser obedients amb una obediència que esclavitza i no allibera. A part, que aquest “déu” no podia respondre a les grans i permanents preguntes que un en fer-se gran es fa i es desfà...

Resultat d'imatges de teilhard de chardin                                               Quan parlem de fe volem dir una altra cosa, ben diferent, i a aquesta no s’hi accedeix, si no és per una conversió existencial en què Crist és redescobert i retrobat en viu com a Persona-Déu humanada, en la qual podem establir una gojosa amistat; i així és posat com a principi ordenador i fonamentador del nostre viure, i com a la manera evangèlica de relacionar-nos amb DÉU, PARE. Ara, sí; i es va descobrint dia a dia i en el dia a dia. Un Déu Encarnat, en Jesús Ressuscitat que ha lligat la Seva Persona a les persones concretes d’ahir, d’avui i de demà: alfa i punt tendencial omega, al qual tendim lliurement i compromesament. Una invitació a la irradiació en el nostre anar endavant i amunt. En espiral que s’eixampla, com ens hi ha acostumat a viure-ho en Teilhard de Chardin. La visió –perquè ara podem parlar de visió, d’alguna forma, segons expressió de Joan, ara ha revertit el principi: Déu s’ha fet home perquè els homes –tot home i tots els homes (Pau VI)- esdevinguessin ¡divinitzats!: d’això la fe en diu ser nogensmenys que fills de Déu. Ara, finalment, en el mirall de Jesús podem pensar i sentir com és Déu, a través dels aprofundiments que ens permet fer el tracte, el contacte amb Jesús viu i vivificador. Déu s’ha fet entenedor, proper i amic. Ens és presentat com a Emmauel, Déu en nosaltres i amb nosaltres. Cosa que mai ho haguéssim pogut dir del “déu! de les filosofies...

                                               Tot amb tot, El Déu de Jesucrist sempre ens sorprendrà. De no ser aixì, podem dir que encara no és el Déu veritable. Això ho veiem clarament en els textos de la missa d’avui. Les últimes paraules de l’evangeli ens retornen al Déu que s’obre generosament més enllà de tota justícia, perquè en Ell la justícia queda enclosa en l’Amor. Déu és Lliure, amorosament Lliure. I subverteix els valors que nosaltres honradament considerem que són humans; el més enllà és la marca de la casa i la seva denominació d’origen.  Vegem-ho, doncs, en es textos de l’Eucaristia d’avui:

            - S’ha de cercar i invocar Déu a temps segur: en l’ara i l’aquí: Es deixa trobar!
            - Que a cada ocasió que se’ns brinda ens hem de convertir a Ell; con-vertir vol dir reorientar-nos constantment com a nord del nostre viure. La brúixola essencial, el nostre GPS, en sentit ple.
            - Tornar a Déu (¡ai, les paràboles de la misericòrdia, les de Jesús!) La nostra vida són retorns continuats, redreçaments, no tant geogràfics com espirituals, d’immersió.
            - Déu és tan generós (la generositat, com a engendraments, hem de tornar a néixer una i moltes vegades, fins a la “major naixença”, la definitiva, on es verificarà un “cara a cara”, que diem també a tall de semblança (Recordem com comencen les paràboles: el Regne de Déu s’assembla a..; li passa com... (comparacions humanes, però inefables; per això serveixen els com...)
            - Els vostres pensaments, els camins, les figuracions vostres no són les de Déu.
            - Una vegada més se’ns fa recurrent el salm del Déu que és compassiu i benigne, gran en l’amor...
            -Déu és bo per a tothom (àdhuc per als de l’hora undècima de l’evangeli: és una qüestió de justícia distributiva, Déu atén el bé comú, més enllà del bé de justícia.
            - Cada dia ens és una oportunitat penúltima per rebre el salari de gràcia i per ser agraïts de mena. Ho dèiem amb la trilogia de Francesc. Recordeu?
            - Tot l’obrar de Déu és la Bondat Personificada.
            - Déu es fa proper als qui l’invoquen amb sinceritat.
            - L’únic manament ho abasta tot: Déu en els germans i els germans en Déu.
            - Pau posa el punt d’arribada en aquest “porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. La plena significació del “porteu”, en el sentit d’encarneu, configureu-vos per, amb i en Jesucrist, com si fos una segona naturalesa assumida i feta pròpia.
            - Déu és el que de la diversitat en fa la unitat, i més, la comunió.
            - Jesús s’identifica amb tots, sobretot en els perdedors.
            - Les preferències de Jesús. Cal tenir-les activament presents.
            - Déu és Déu, estimant. Si és que la paraula pot dir-nos quelcom del dedins de Déu: estima entranyablement. La generositat li surt de les fonts que salten fins a la Vida Eterna.
            - Déu és la  des-mesura. Trenca tots els esquemes, anant més enllà. Se us va dir, Jo us dic.
            - Déu no mana, “demana”.
            - Tot és gràcia; mira-t’ho per on vulguis (s. Agustí). Déu és gratuït i sorprenent en tot. Què tenim que no ens sigui donat per Déu? "Sense mi no podeu fer res”.
            - Assereneu-vos. Déu ho dóna tot en escreix, de sobrepuig.
Diumenge XXV de durant l’any, 24 se setembre del 2017.  Sabadell


            P.S: Recomano el Quadern de Cristianisme i Justícia, n 75 ¿Hablar de Dios en el umbral del siglo XXI. En la web http://www.fespinal.com                                   

diumenge, 17 de setembre de 2017

Homilia del diumenge 17/09/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  PERDÓ  NOSTRE  DE  CADA  DIA

                                               D’entrada ja havia agafat els volums de gruix per anar a cercar els grans fonaments del tema inesgotable del perdó, visionat als quatre punts de l’horitzó. De seguida, però, m’he adonat que potser seria molt millor agafar la via estreta i socorreguda d’enfocar el tema “a la menuda”, arran de carrer i de la vida de cada dia. Dic això com per justificar-me per haver pres aquest camí entenedor i més aviat pràctic, que no deixa de ser –diria- més que oportú. Amb tot, no podré deixar de fer referència al vessant evangèlic de la qüestió. L’evangeli, avui, li esmerça tota una estimulant paràbola. I implica paraules majors, perquè el tema es barreja en un tot en l’entramat del nostre viure i conviure. Perdonar és essencial per a ser cristians. Crist morí fent-ho.

                                               Comencem com en una conversa entre amics on cadascú s’hi pot veure dibuixat: El perdó es demana, se’n fa una súplica, una mena de desig de que no se’ns tingui en compte les fugides de to en el frec a frec –imatge ben adequada, aquesta!- que suposa la convivència, que hauria de ser conllevància; a voltes pot arribar a ser un ex-abrupte, un cop de rauxa; més, d’ira o de rancúnia, com diu la primera lectura d’avui, que de pas voldria invitar a llegir-la al viu, perquè conté la saviesa d’un tal Jesús, fill de Sira, a no confondre amb Jesús de Natzaret. Aquest llibre inclòs en l’AT. és de caire sapiencial i porta també el títol d’Eclesiàstic. D’entre finals del segle III a principis del II abans de Crist. Seria bo d’anar fent entrades in vivo en els escrits veterotestamentaris. Vosaltres teniu la paraula. Ja sabeu quin és el meu propòsit, referent a la lectura directa de la Paraula de Déu. No deixaré de fer-hi recomanacions. Aquest és propòsit explícit, com a resposta a les sol·licitacions de l’Església.

                                               Dèiem que ha de ser freqüent el fet de demanar perdó per les incomprensions o menysteniments... La vida és així de rica i vària. Aquesta petició de perdó, de que se’ns excusi, de que no se’ns posi a la vostra casella del “deure”; el diumenge passat es parlava de l’amor com un “deure”, i congruentment el desamor és faltar a un deure, és com si robéssim amor degut. Figura’t fins on hauríem d’arribar, si de veres ens prenguéssim seriosament les consideracions de Pau, en aquest cas! Són paraules majors, certament, però l’àmbit evangèlic és estimulant i de categoria. El savi cau set vegades, com deu ser el fer del que no és savi, ni de bon tros...

                                               Ara intueixo perquè Jesús a demanda d’aclariment feta pel “primer de la classe”, Pere, com sempre, se li diu enfàticament que “no set, sinó setanta vegades set”. Esdevingut un tòpic, que solem traduir per un “sempre” rodó. A mi m’agrada més de traduir-ho per “contínuament”, i dir que no respon a la “quantitat” de vegades, sinó a la “qualitat” que hi ha d’haver en l’actitud vital del creient que té consciència a més de ser un per-donat, un redimit. Aquesta és la manera i el fonament de la invitació a per-donar. No sé si em vull inventar una etimologia, però per-dó al meu entendre és ( o seria?) = “donar” perfectament, del tot; així lligaria amb el deure de l’amor. Si non è vero...

                                               Recordo allò tant encertat del papa Francesc que ens encomanava que anéssim pel món amb aquesta trilogia de saviesa al sarró, de la que ja us n’havia parlat tems ha: “Sisplau, gràcies i perdó”. Deia que això obria totes les portes, les de casa i les del veí, les dels amics i dels que no en són. Crec, per bé que no n’estic segur, que ell al·ludia a un consell rebut del seu avi. Experiència acumulada, sens dubte!

                                               Som fills de la manca de temprança, del no habitual domini d’un mateix. Recordeu que aquest últim està catalogat com a fruit de l’Esperit Sant, nogensmenys. Aquella té denominació d’origen de virtut cardinal. Poca cosa!

                                               Per què queda inclòs el tema del perdó en el Parenostre? Curiosament, demanem que Déu ens perdoni de la mateixa manera a com hem de perdonar nosaltres, i prèviament, com a “deure” d’amor. La lectura d’avui ve explicitada en la paràbola del servent immisericordiós.  A més, no havent-hi comparació possible. La desproporció fa veure la incongruència. Àdhuc els mateixos col·legues ho fan notar. Acaba la paràbola amb un “així” farà amb vosaltres el meu Pare celestial si “cadascú” no perdona “de tot cor” el seu germà, “deutor que sóc” segons l’evangeli. Atenció al “compromís” que acceptem de perdonar, si volem ser perdonats pel “Pare” que perdona fins a la desmesura. Ja en el Sermó de la Muntanya se’ns diu que l’amor ha d’arribar fins al mateix enemic. Com ho sabríem fer, si no hi hagués per contraposició les desmesures de Déu, “que havent estimat els seus els estimà... fins a l’extrem.

                                               Tornem als perdons senzills i quotidians, on ens hi veurem fàcilment implicats en un “donar i rebre” que hauria de ser tan freqüent. La vida d’avui no propicia pas massa l’estar asserenats, per fer front al tram tram del viure; i sobretot del con-viure. Estem “de nervis” per la vida accelerada a que se’ns sotmet. A part de que no hi ha una exercitació des de ben d’hora a saber gestionar les nostres emocions, no diguem passions. Això darrer és cosa ja de més musculatura (!). “L’acció – reacció” es dispara tantes vegades sense control. Allò savi de comptar fins on convingui entre l’escomensa i abans de donar la resposta, encara vigeix, per antic que sigui... També la multi-tasca com s’anomena avui la sobrecàrrega de coses a fer i l’haver (?) de respondre-hi a la vegada. Avui es pateix pel tipus de vida a que ens sotmetem a l’immediatisme: Dit i fet; o dit, pensat i desitjat i fet. Tot esdevé urgent i inajornable. Correm-hi tots! El desig, estimulat pel consumisme, impera i subjuga, això: sub-juga! Esclaus, el picar ha substituït el plat a taula, per dir-ho així. Ens hem tornat capriciosos. I a caprici meu, caprici teu i vingui... el bomber. I perdons a dojo, si hi ha cordura.
Resultat d'imatges de evangelio 70 veces 7 
                                               La saviesa en el fer té uns bons pressupòsits: No precipitar-se (atenció a l’etimologia; treu-la tu mateix, per evident), saber escoltar, tenir –res!- un moment només per pensar el que cal fer o no fer. Anar distès (amb “pilates” o sense), amb atenció més sostinguda, no dic plena, que això seria gairebé miraculós; estar pel que s’està fent, congriar pensaments positius. Començar de bon hora a posar els peus terra-terra. Tenir “armament” disponible per aconseguir i fomentar un bon estat d’ànim. Repassar sovint el capítol sisè de l’evangeli de Mateu, que és la traducció de Jesús de “l’ara i aquí”. A més, d’un conèixer-se un mateix. Tenir en compte les pròpies flaques. Contrabalançar-se: si tinc tirada cap a un cantó, mirar de moure el volant lleugerament cap al cantó invers. Evitar sotracs, estar atent a la “composició de lloc”, allí on ensopego habitualment. Ser congruent, ara sí, ara també, quan és degut.

                                               Em direu què té a veure tot això amb el demanar perdó. Són les set caigudes del savi, i més del que no n’és, de savi. Aquí hi ha camp obert per practicar la petició de perdó, dia sí dia també, com el pa negre de cada dia. Acostumats a posar pau i demanar que se’ns perdoni quan és el cas, així aprendrem a demanar-ne a Déu, Pare, sabent que és “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor”.  Ja ho sabem: a la pràctica sovintegem el “Sisplau, gràcies i perdó”. Estem en les millors mans, les del Pare amatent a perdonar sempre, si...; sapiguem donar-les als altres, a les dels què som deutors. Amén.
Diumenge XXIV de durant l’any, 17 de setembre del 2017.  Sabadell

dimarts, 22 d’agost de 2017

Homilia dels diumenges 20 i 27/08&2017

OH, VÓS,  EL  MÉS  ENLLÀ  DE  TOT

                                               Així comença una pregària de Gregori Nazianç ( 329- 390) per indicar la inefabilitat de Déu. Com podreu veure lliga molt amb les lectures d’avui, de  la Carta de Pau als Romans, com les que hem llegit aquests diumenges darrers, on l’apòstol ens ha conduït amb aquella lamentació tan sentida, perquè els jueus, els seus compatricis, no havien respòs a les invitacions fetes per boca d’ell mateix a acceptar que “finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies), que és Déu per damunt de tot”. Cloguem aquesta afirmació sorprenent, com ho feia Pau amb un “Beneït per sempre. Amén”. Així feia palès que Déu havia propiciat la reconciliació de tots els pobles, tant jueus com pagans. Ell se’n feia portantveu, anunciant així que Déu havia fet desaparèixer tota mena de frontera existencial i, per tant, havia proclamat la fraternitat universal. Tots estimats per Déu, sense cap mena de discriminació de tipus racial, de gènere o de religió. Aquesta reconciliació envers Déu suposava igualment la reconciliació entre tots els humans. Acaba aquesta requesta paulina amb aquesta elevació en homenatge a la grandesa insondable de Déu: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Què en són d’incomprensibles els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?... És per bondat i per misericòrdia infinita que som un sol poble, poble tot Ell de Déu. Per això acaba en una frase que és de les més boniques, impressionants, que es poden llegir a les Sagrades Escriptures: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre. Amén”. Així clou els primers onze capítols de la carta. Millor no ho podia pas fer. Des de aquesta unitat oferta per Déu a tothom, passa de seguida a partir del capítol dotzè a descriure les exigències morals que se’n deriven i de forma similar a com us vaig invitar a llegir el capítol vuitè abans d’aquella arrencada vigorosa on el seu cor de jueu es manifestava lligat al futur de Déu “pels seus” -recordeu aquell terme àdhuc de voler ser proscrit, condemnat, exclòs en bé dels seus germans jueus-, us invito a llegir els dos capítols que segueixen on, Pau, obre el cor a les excel·lències de viure evangèlicament. Jesucrist serà el punt referencial d’una nova manera de viure, obert el cor a descobrir nous horitzons, una manera de viure del tot altra, lligada –oh descoberta inaudita!- “al mateix Crist amb qui formem un sol cos i  som membres els uns dels altres”. Us en vull avançar l’entrada del capítol només; ja seguireu –meravellats vosaltres mateixos-: “Germans , per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu. Aquest ha de ser el vostre culte veritable”. No noteu la novetat del que diu i a què invita? És hora de no rutinitzar les expressions, per més que les hàgim sentides amb anterioritat. Aquí han de ressonar com a noves, pel context  litúrgic i per la seqüenciació del pensament de Pau.

                                               Crec que ens hi poden ajudar les pregàries de les col·lectes dels dos diumenges seguits, la del diumenge anterior i la d’avui. Voldria que les féssiu –són pregàries!- amb el cor obert a allò que expressen: “Oh, Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Prenguem nou alè abans de pregar de nou: “Oh, Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. ¿No hi veieu una sintonia de fons en les dues col·lectes? Quin bé que fa llegir-les de cor, pausadament, assaborir-ne cada expressió, deixant-se portar... I sobretot si hi afegiu –com n’és de plaent fer notar la importància del salm responsorial: “Sempre que us invocava, m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. El Senyor és excels, però mira els humils, mentre que els altius els esguarda de lluny. El vostre amor perdura sempre. Acabeu la vostra obra, Senyor” Que és precisament la tornada -per tant repetitiva-, i podria ser un “mantra”, com s’estila a fer avui dia; i ja ho feien –atenció: “res de nou sota el cel que ens envolta”!- els primers cristians. Fem junts una pausa, interioritzant l’acció benvolent del Déu que ens és vida.

                                               I encara no hem acabat d’endinsar-nos en les riqueses de la litúrgia d’avui. Una lleugera lectura de la primera lectura: Quin vigor d’expressió! Noteu com despulla el rei Sobnà: Et faré caure del pedestal, et derrocaré, et despullaré dels vestits, insígnies, autoritat, i les posaré a Eljaquim. Més grafisme que l’usat, no és concebible. Una gran figura del Messies que mirarem de proclamar cadascú de nosaltres a la gran pregunta que se’ns fa avui i cada dia: “Qui dieu que sóc jo?” La sento com a nova en el meu interior? No són meres repeticions les que usa la litúrgia. Són, més aviat, invitacions a reformular, en la vivència, el sentit existencial que anem tenint de Jesús. He de recórrer una vegada més al punt vuitè de “La Joia de l’Evangeli” de Francesc. Demano excuses per les repeticions. No puc més de trobar-les noves, i  em diuen gràcies, eixamplaments al cor, sempre que hi torno: “Només al trobament –o retrobament, aquí si escau plenament pel que vaig dient- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a  Déu  que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable”. Podia acabar aquí, però no ho vull fer, perquè “evangelitzat” vol dir, en correspondència, desig i fretura d’evangelitzar. Aquest és l’acabament de Francesc: “Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”.

Imatge relacionada                                               Podia no haver-ho escrit, perquè tinc altres expressions similars. El que m’agrada, m’agrada i jo sóc amo i senyor de tornar-ho a posar, perquè cada vegada ho sento com a nou. Paraula! De tota manera us transcric una formulació similar, aquesta vegada treta de la “Geografia del Silenci”. Ja us en vaig parlar després de les Convivències anyals de Vic: Em rau no tenir la traducció en català, perquè és un text que té un to poètic per bé que descarnat, i no sabré tenir-lo: “La terra promesa ets tu, això és el que s’aprèn en la meditació. No pots desesperar, car el tresor és en tu i el portes sempre en tu, en qualsevol moment t’hi pots recloure, si ho desitges. Tens una fortalesa en el teu cor, i és inexpugnable. Des d’aquesta perspectiva, viure és transformar-se en allò que ets. Com més entris en el territori interior, més nu estàs. Primer, et treus les coses; després, deixes endarrere les persones, de primer et treus la roba, després la pell, poc a poc et vas desfent dels ossos, de forma que el teu esquelet –valgui la metàfora- és cada vegada més essencial. Quan t’ho has tret tot, ja no tens ni ets res, aleshores per fi  arribes a la llibertat. Ets el teu territori interior mateix: no tan sols ets a la teva pàtria, ets tu pàtria. Aquest recorregut pot fer-se en vida: els grans místics ho han fet, ho estan fent, S’han buidat tant de si mateixos que són quasi transparents. “Has de buidar-te de tu mateix”, aquesta és la invitació que es percep permanentment, quan es medita. Tan sols en el qui està buit i és pur, hi pot entrar Déu. Per això  Jesucrist entrà en el si de la Verge Maria. Estem cridats o, almenys així ho veig jo, a aquesta fecunda virginitat espiritual”. Després d’haver-ho escrit em venen ganes no de desmentir-ho, però potser sí d’haver-ho transcrit. Només dir-vos que aquest és el número 47 dels 49 que conté el llibre. No us tireu endarrere. Passa com en obrir els escrits de sant Joan de la Creu; només a la primera pàgina i en un diagrama, de cop i volta, et trobes els “modo para venir al todo; modo para no impedir al todo; modo para tener el todo, indicio que se tiene todo”. Allò que diu la gent: que Déu ens trobi confessats o dit més a la moderna: que ens trobi advertits. Que van repicades! Només us puc dir com fa el mateix Pablo d’Ors, que posa com a capçalera del seu escrit: És de Simone Weil: “El desig de llum dóna ja llum. Hi ha veritable desig, quan hi ha esforç d’atenció. És realment la llum el que es desitja quan qualsevol altre mòbil és absent. Per més que els esforços d’atenció fossin durant anys aparentment estèrils, un dia, una llum proporcionalment exacta a aquesta esforços inundarà l’ànima. Cada esforç afegeix una mica més d’or a un tresor que res al món podrà sostreure’ns”. Proveu-ho; no quedareu defraudats, paraula d’ell, de l’autor, que si ha esmerçat anys i que ara ens intenta obrir-nos a aquesta experiència magnificent. En podem parlar un altre dia.

                                               Us és degut:  El desig de Déu.

                        Oh Vós, el més enllà de tot,
                        com us puc anomenar amb un altre nom?
                        Quin himne us puc cantar?
                        Cap paraula no us pot expressar.
                        Quin esperit us pot abastar?
                        Cap intel·ligència no us pot concebre.
                        Només Vós sou inefable,
                        car totes les paraules han sortit de Vós.
                        Només Vós sou incognoscible,
                        car tots els pensaments han sortit de Vós.
                        Tos els éssers us celebren,
                        els qui parlen i els que són muts.
                        Tots els éssers us fan homenatge,
                        els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.
                        L’universal desig, els clams de tots,
                        tendeixen cap a Vós.
                        Tot el que existeix us prega,
                        i tot ésser que sap llegir en el vostre univers
                        us fa pujar un himne de silenci.
                        Només en Vós fan estada totes les coses.
                        Tot va cap a Vós en un mateix impuls.
                        Vós sou el fi de tots els éssers, Vós sou únic.
                        No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:
                        vós teniu tots els noms;  com us podria anomenar?
                        Vós, l’únic a qui no podem anomenar,
                        quin esperit celestial penetrarà el vel
                        que hi ha més enllà dels núvols?
                        Tingueu pietat, Vós, el més enllà de tot;
                        com  us podríem anomenar amb un altre nom?

Diumenges XX i XXI de durant l’any: 20 i 27 d’agost del 2017.  Sabadell

diumenge, 13 d’agost de 2017

Homilia del diumenge 13/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

DOL  PELS  GERMANS  ABSENTATS

Absentats, no absents, solament. Seguirà l’explicació.

                                               Mai m’havia fixat, tan vivament com ara, en el lament tan adolorit com en el què dec a Pau en la segona lectura d’avui; i encara més, perquè he fet un intent de llegir-ho amb ulls “jueus”, com els de Pau, identificat com s’hi expressa ell, en aquesta ocasió. És un plany sortit del més profund del cor, fruit de les seves experiències missioneres al llarg d’anys i de decepcions, en veure que al dirigir-se en les seves missions, primerament, a les sinagogues, els seus compatriotes rebutjaven la bona notícia de que Jesús era el Messies tan esperat, i moltíssim  més encara: quan els deia que era el Fill de Déu! Pau els explicava commogut que se li havia aparegut, camí de Damasc, precisament quan hi anava per empresonar els seus seguidors, amb un zel desmesurat, únic.  Fou aleshores que va  sentir: “Jo sóc JESÚS a qui tu persegueixes”. Astorat, retut i cec per l’aparició, es conduït a la comunitat cristiana de Damasc i, de perseguidor es converteix en un dels més ardits predicadors de Crist. Cosa inaudita! Les seves primeres preferències missioneres foren destinades als seus germans jueus, de la seva nissaga, del seu poble. I hi manifesta un desfici i ardor, per tal que acceptessin que Jesús, hebreu com ells, era el Messies esperat i -oh palesament!- com a  Fill de Déu. Això en un poble que tenia com a convicció bàsica la de la unicitat de Déu! És comprensible que no l’acceptessin, de primeres, fent trontollar la vivència d’un Déu Sobirà, Únic. Impossible, rebuig de totes totes! No ho poden admetre! Una ferida directa oberta a tot el que era la base de les seves creences. A allò que proclamaven diverses voltes en les pregàries quotidianes. Un  absurd, sí, un absurd! Dirà ja en persistent predicació de tota la seva vida: “Vull que ho sapigueu”: -confirmarà així a uns seguidors que potser insinuaven un possible dubte- “l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava, quan era en el judaisme i de com perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir i, en la defensa del judaisme, sobrepassava els companys de la meva edat, jo que era molt zelós de les tradicions dels meus pares” (Fets 9, 5). Però a cops de rebuigs i de patacades –literals- va haver d’escriure, amb una dolorosa, pesarosa afirmació, resum de la seva predicació: “Els qui van a la perdició tenen  per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu. Diu l’Escriptura: “Destruiré la saviesa del savis, i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents” (Is 29, 14) On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir?” Ara venen les paraules definitives per a Pau: “Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! El món comptava amb la saviesa de Déu, però, malgrat aquella saviesa, no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (I Cor 1,18-25).

                                               Per poder entendre i vibrar amb les paraules de la segona lectura de la missa d’avui, jo no puc més que recomanar-vos que abans d’entrar en la força d’aquestes paraules, sintètiques, però que engloben i contenen tot l’AT., com em plauria que llegíssiu amb una pregària contemplativa i activa tot sencer el capítol 8è de l’Epístola als Romans, que us permetrà veure tota la grandesa i pesar, pròpies de l’estat d’ànim de Pau de l’inici del capítol 9è, 1-5, que és el corresponent a la litúrgia d’avui. L’afirmació, per fe, de Jesús com a centre ineludible de tots els ensenyaments i experiències és bàsic, és un esdeveniment, és una vivència que conforta, que cura, que omple totalment el cor i li dóna la pau anhelada i li posa el deix de felicitat o de benaurança que tots aspirem a tenir. Portats pels ressons d’aquest passatge meravellós podem encetar les paraules greus de l’epístola d’avui. Mirem de pensar en cada incís, perquè cadascun d’ells il·lumina pàgines vives de tot el Poble de Déu: No pot oblidar la dolorosa asseveració de que són els mateixos jueus, com ell, els qui es neguen a admetre Jesús. “Germans, us asseguro que dic la veritat (noteu l’èmfasi!), que no menteixo (repetició, com per donar certesa i convicció!); la meva consciència guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni”. Ara els obre el cor i la pesantor aclaparadora s’hi posa de manifest: “Gran, incommensurable tristesa i un dolor constant al fons del cor”. Això li fa exclamar tot un disbarat d’amor lacerat: “Tant de bo fos jo proscrit (condemnat, posat fora, exclòs, exiliat) del Crist! Usa una frase que és pura paradoxa, perquè és flagrant contradicció de tot el que dirà a continuació. “...En lloc dels meus germans”, i ara es dirà identificat ell al tot per tot amb “el poble de Déu” -no ho oblidem que és la seva definició i la que valoraven per damunt de tot ell,  Pau i els seus, el fet de ser poble de Déu-, “del meu llinatge”: I ara enumera les excel·lències dels “seus”: “la gràcia de fills; la glòria de la presència de Déu” que els ha estat promesa, “les aliances” (Abraham, Noé, Moisès,...), “la Llei” (en majúscula), “el culte” (Temple), “les promeses” (innúmeres), “els Patriarques”... i ara els diu el que no sabran agrair mai ni valorar degudament: “...I finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies) que és Déu per damunt de Tot. I acaba com si hagués pronunciat la millor pregària: Sigui Beneït per sempre. Amén”.

                                               I ara bé la segona part, que és l’aplicació, la referència a la situació en què estem vivint avui dia en l’Església. Semblants planys hauríem de sentir des de molt endins del cor, davant la inexplicable indiferència de tants germans, que diuen que han perdut la fe i que viuen d’esquena a la fe en Jesucrist. Què ens ha passat en aquestes dues, si no tres, generacions actuals darreres, que es consideren alienes a qualsevol sentiment i vivència de fe evangèlica? Això ens té trastornats i hi pensem amb tant de pesar, sí, però esperançats que un dia puguin accedir a l’experiència de la fe. Sabem que Déu, que estima tothom, i entranyablement, portarà per camins inèdits els seus fills que el neguen, quan en realitat no varen arribar a fer el pas d’una religió sociològica a una fe sentida, comprovada en el tram tram de les pàgines viscudes de cada dia. El dolor de Pau ens l’encomana la  fluixesa d’avui, que plana potser en tants que ens creiem cristians, ai las! Tenim ben present que la poca credibilitat i, un viure que és lluny de semblar evangèlic, hi té part no menyspreable en la situació de carència tan notable! Estem molt a la vora dels sentiments del papa Francesc quan, sense condemna de ningú, es dol, d’entre altres motius, perquè aquesta situació ja és ambiental, és -diguem-ne- mal del segle, podríem dir cultural i és àdhuc inconscient en molts; el papa, pesarós, això sí, convoca a tothom a un procés d’evangelització que englobi tothom. Als creients també, però que no donen mostres d’una fe viva i convincent que irradiï; per els que  sense tremp anem seguint una fe no amorosa i, en molts que “no experimenten el consol de la fe. L’Església com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió (autèntic trobament joiós amb la persona de Crist, res de pecats, com en dèiem abans). Ho diuen a l’uníson Benet XVI i Francesc: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença  a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I proclamarà sentidíssimament: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. No es pot llegir l’exhortació “La joia de l’evangeli”, sense sentir l’estremiment de Pau pel rebuig de Jesús, sense haver-lo conegut, ni experimentat! Oh, inconseqüència! Amb Francesc direm aquesta agredolça proclamació: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada  en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin sense la força. la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.

Pau, el teu plany ha arribat a lacerar el nostre cor!  Gràcies!
Diumenge XIX de durant l’any, 13 d’agost de 2017   Sabadell 

dissabte, 5 d’agost de 2017

Homilia del diumenge 06/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

ARA  MATEIX  PASSARÀ…

                                               Perdoneu que comenci per narrar uns fets que he viscut, perquè em donen peu i ocasió per parlar d’una experiència que ja fa sense cap mena d’exageració com una trentena d’anys que ho fem. Precisament ara, he tornat d’una setmaneta de convivències a Vic, on amb un grup, en canvi constant, per mor de la possibilitat de poder-se reunir aquests dies -no és pas massa fàcil concordar dates-. Sempre, però, formem una colla suficient per poder llegir-estudiar un llibre i poder-lo esprémer i compartir en diàleg animat i animós, on surten tot el que  vosaltres us podeu imaginar, tot de caire humanista -diguem-ho així- i sempre tanmateix amb l’arrel cristiana, ben i ben patent. Són persones amb un bagatge cristià, revalidades en la vida ordinària, vull dir quotidiana, i que aspiren a més; i això permet anar a fons en moltes qüestions relatives a la vida de fe. Aquest any, com sempre, tenim al matí dues hores i mitja, ben bones, per llegir el llibre escollit, seguit d’hora i mitja de diàleg encès i viu, (Laus Deo!) A la tarda altres tres hores de lectura, rubricades per altra hora i mitja de diàleg. Aquest any el llibre ha estat BIOGRAFIA DEL SILENCIO de Pablo d’Ors, nét d’Eugeni d’Ors. L’hem encertat de ple! Un llibre petit de condensades pàgines, que ens han donat per a molt i remolt! Hem anat capítol per capítol i, noi, ens ha costat una mica d’entrar-hi, però desentranyat en la nostra mesura i possibilitats, ens hi hem, per dir-ho així, llepat els dits. L’hem llegit i rellegit, sons marca de la casa, això de segones i terceres lectures. Gregori Luri, pedagog, ens demana d’aprendre a llegir poc a poc, que no en sabem gaire... Encara ara, després de Vic, hi haurem de retornar, perquè s’ho val la pena i la glòria que se’n deriva. És, a fi de comptes, un escrit testimonial de la manera de pregar, que ha englobat arrels orientals amb un retorn als primers cristians que han deixat un seguici d’experiències a l’estil de La Pregària del Cor, de la Filocàlia, dels Pares del Desert. Pustínia, Relats sincers d’un Pelegrí (rus) al seu Pare espiritual, fins a tot l’esplet de místics de la Història de l’Espiritualitat Cristiana de tots els temps. Curiós que ara rebroti, en diferents aspectes, una nova saba d’espiritualitats, molt i molt diverses, però que apunten altra volta a la transcendència. Bibliografia n’hi ha a manta! Per mostra un botó: Laia de Ahumada: “Espirituals sense religió”.

Resultat d'imatges de laia d'ahumada                                               Per què he fet aquest retomb? Doncs, precisament per parlar de les lectures d’avui, centrades en la visió del Crist transfigurat. Aquests dies hi hem pogut posar Paraula de Déu, en  sintonia amb el treball que anàvem fent, en la celebració diària de l’Eucaristia. Un dia vàrem llegir (I Jo 2- 27 – 3, 3). “Quant a vosaltres, sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi, La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix. Per tant, manteniu-vos en el Fill...” No ho em puc allargar; feu-ho vosaltres mateixos. Vàrem convenir, homilies endarrere, que jo posaria la cita per a acostumar-nos a llegir-la. Excel·lent a qui ho feu! Us dono les gràcies en nom vostre. Quina figura literària deu ser aquesta paradoxa... No ho sé, vaja, anem endavant...

                                               Han estat uns dies molt densos i consistents; la veritat, un hom passava dels dubtes a la ponderació, com la pregària en el silenci ple i la quietud activa era possible, era molt profunda, era eficaç, era curativa, perquè demolia els murs interiors del nostre “ego” i ens donava perspectives d’una fondària, a cop d’ull, sorprenentment, inabastable. De bo de bo! Ens portava ensems a la realitat i fent-nos tocar de peu a terra  ens portava segurs a allò que som de veritat i a comprovar el gust de Déu en les coses de cada dia. Realisme, una visió amorosament humana i oberta a Déu, al seu amor i a posar-nos confiadament en les seves mans i en el seu Cor. Hem vist com ens és freqüent la fugida al no-jo i al tancar-nos en els nostres somnis que no són més que miratges i fugides d’estudi, perquè veure’ns humils, gloriosament senzills, fent bona l’expressió d’aquests darrers diumenges que la saviesa de l’evangeli es revela als senzills o als que se’n fan i tot per revelació –no ho dic jo que possiblement no em creuríeu; ho diu Jesús mateix: Mt 11, 25-30.

                                               Començant pel mateix títol d’aquest comentari: En visió, això sempre, “ara i aquí mateix passarà Déu”. Ho veurem en la vida de Moisès i d’Elies que han tingut una visió de Déu i per això, simbolitzant tot l’AT., faran escolta a Jesús al Tabor, testimonis ells mateixos d’esdeveninguts “tocats” per la visió i la familiaritat amb Déu al Sinaí, també dit Horeb. Busqueu les referències vosaltres mateixos (Èxode 19) per a Moisès i per a Elies molt poètic (I Llibre dels Reis, 19, 9-14). Seran els grans testimonis de la mort i de la resurrecció, pre-figurades, ei totes dues connectades!, en el passatge de la  Transfiguració. Si llegim atentament quan Moisès tant com Elies parlen amb Déu, és a dir se’ls revela en un moment en que l’estan passant, però que malament. Moisès per la prevaricació del poble a peu de la Muntanya fumejant es voldria tirar endarrere de l’encàrrec que té de “conductor” del poble de l’Aliança, i no diguem Elies que arriba a L’Horeb, fugint de la reina Jezabel que el persegueix a mort. Mort i Resurrecció sempre van aparellades. “Estic encès de zel –dirà Elies- per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me”.

                                               Pere, que en l’evangeli d’avui queda encisat i no entén res del que passa... com nosaltres que del Tabor n’hem fet un troç de paradís i ens agrada estar àdhuc en les paraules del mateix Pere... Més tard se li revelarà que no hi ha misteris de glòria si abans no hem –perdoneu- “mastegat” els misteris de dolor.  Parlen els apareguts juntament amb Jesús de la mort que hauria de sofrir Jesús, pujant com ho fan Ell i els deixebles a Jerusalem. Pere el renegarà a continuació mateix del Tabor, i li valdrà la denominació no gens menys que de Satanàs. Com hi ha món! Després, passats “fets”, què ens dirà en la seva segona carta, perícopa que llegim a la segona lectura d’avui? Quin canvi, renoi! “Vam contemplar amb els nostres ulls la seva grandesa, quan rebé  de Déu Pare honor i glòria”. Parla “d’escoltar la veu del “meu Fill, el meu estimat, en qui jo m’he complagut. Això ens ha confirmat les paraules dels profetes (Moisès, Elies, i altres) i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc (dins nostre, en el jo buidat, en la més ampla receptivitat, desfent miratges i egos inflats), la il·luminació anhelada en tantes espiritualitats d’ací d’allà “mentre espereu”, com ens diu també i tant bé la Biografia del Silenci,”que neixi el dia i l’estrella del matí surti a l’horitzó  dels vostres cors”.

                                               Confirmació de tot plegat, ai, en la col·lecta del diumenge: “Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre unigènit, vau confirmar els misteris de la fe -en plural, atenció: no hi ha resurrecció sense mort prèvia, eh amic d’Ors?”- amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar la meravellosa adopció dels vostres fills: feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat (pel Pare!) i esdevinguem cohereus: la filiació en el Fill, del mateix Rei de la Gloria. Per Ell, amb Ell, i en Ell,vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén, amén , amén.

                                               Tot això ho pensava quan amb mirada atenta –amb la dita atenció plena; altres en diuen mindfulness, i això, de veritat, no és de cap manera ganes de novetat- m’esmerçava de veres veres per entrar en el moll dels ossos del que ens trametia pas a pas el mestre Pablo d’Ors. Li’n ben regracio per les intenses, maques, maques hores que hi he posat de bon cor. Us el recomano de veres veres.
Diumenge XVIII de durant l’any, 6 d’agost del 2017.  Sabadell

                                               

dilluns, 31 de juliol de 2017

Homilia del diumenge 30/07/2017 del P. Josep M~ Balcells

EXAMEN  FINAL

                                               Avui, començarem amb una poesia i cadascú haurà de fer-ne un comentari, comparant-ho amb les lectures d’avui, per veure si “podem anar per nota”. Poso la poesia i després a cavil·lar i a barrinar... A veure com m’hi sento referit i compromès o com en faig com a mínim un comentari personalitzat. Un hom ha de fer la pròpia autoavaluació –valgui la redundància- és a dir posar-se nota, honestament. Per començar ja deia el Poeta de Sarrià: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

                                               “És quan dormo que hi veig clar,
                                               foll d’una dolça metzina.
                                               Amb perles a cada mà,
                                               visc al cor d’una petxina.
                                               Só la font del comellar
                                               i el jaç de la selvatgina,
                                               o la lluna que s’afina
                                               en morir carena enllà.
                                               És quan dormo que hi veig clar,
                                               Foll d’una dolça metzina.

                                               Avui anirem de somnis: El primer és el de Salomó: Aquest jove, ara com ara, és una autèntica meravella! Ai, no em preguntis com va acabar... Seria àdhuc escabrós, de dir-ho. Deixem-ho, millor! Va començar de la millor manera, somiant, que és el que hem fet tots a la seva edat, en consonància a llocs i temps, cadascú els seus. Però tots a la pròpia manera, somiàvem en un món millor. No puc deixar de pensar en El Món Feliç de Huxley: Tots programats ja en somnis. Després obraven al dictat, igual (?) com ara (?), alfa, beta... Però no tots, ni de bon tros, vàrem fer com el prototipus de la prudència, que fou Salomó. Déu li digué en somnis: “Ets un bon minyó i no t’enorgulleixis pas o, si no, ho esguerraríem de bon principi!, però una mica excepcional, sí que ho ets... Encara no estàs contaminat del que -a hores d’ara, 2017, dies vindran...- un jove possiblement demanaria: “Per molts anys” i vinguin celebracions i espelmes! Happy bird day  Que et toqués la Bono-Loto: molta pasta i més ganes consumistes de satisfer-les, de provar-ho tot, encara que en surtis socarrimat... ¿Què més?: Poder viure en la “meva pau”, i els altres que es facin repicar (traducció moderada). “¿Què demanaves, de cor ver?” –sí, t‘ho concedeixo, perquè ets bona persona-. Primer desig: Dius “la gràcia –sí, ho dius molt bé: el do, mot, aquest de la gràcia, gairebé inusual!- de saber escoltar: bingo, rebingo! L’has encertada de valent! Comencem molt bé. Anem endavant: aquest perquè... que hi poses per davant, tu dic de debó, m’enamora. Segueixes: ...pugui fer justícia Aquesta sí que és bona! Seràs dels pocs, si ho fas. Va escassa, aquesta, per aquests rodals. A més, hi afegeixes: per fer-la al vostre poble: dues grans intuïcions: primer al poble, demos: d’aquí ve la gran paraula democràcia (ja al seu moment en parlaran els grecs, gent que ha de venir, però un xic lluny d’aquí...)  I grossa de veritat: el vostre poble. Sou el meu poble, no dels que governen: Vas bé, xicot. També ho dirà el Vaticà II al seu moment dels que seran d’una cosa que s’anomenarà Església, però no ens avancem als temps venidors. Ara som aquí, i aquí faràs justícia, molt bé per a... I destriar el bé del mal, això es prerrogativa de Déu, però et concedeixo que t’hi entrenis. Ara bé, allò bo i millor del que demanes: quina visió de la jugada!: sense això, ¿qui seria capaç de governar aquest poble. Anava a dir que potser em vaig excedir en concedir-te aquesta saviesa al teu bon començament de govern, a la teva primera legislatura... Ah, em descuidava del què em demanes també (sant Ignasi, un bon xicot, que ha de venir, ja ho deia i demanava de tots els “exercitants”; bé no ens emboliquem...): el discerniment, dei-xa-m’ho sil·labejar perquè val la pena, allò de l’spelling que diran altres pobles que jo estimo com a tots. “Dis-cer-ni-ment”, tu ets fill de rei i no saps etimologies encara; ara t’ensenyo la primera i tu ja t’hi entretindràs més endavant... “JO SÓC, = DÉU, no sols ho sóc dels reis també ho sóc dels pagesos, et mostro un garbell, cosa de camp, serveix per destriar, és allò millor que hi ha, quan la collita és bona; ni tot palla ni tot gra. No tot el que sembla una cosa, ho és per només la semblança, amic Salomó: S’ha d’anar al gra en tot. La palla –¿d’on deu venir pallasso...? Ho preguntaré a l’Esperit-, la palla, deia, se l’emporta el vent quan bufa, que sempre bufa i no saps ni d’on ve, ni com, ni perquè –pitjor encara, per-a què!- però bufa -bufa! si bufa-. I serà el que ho aclarirà tot, però tot: el meu Fill –no t’esveris, ara no toca...- dirà quan sigui l’hora, perquè Ell va a l’hora sempre, sense rellotges, ni GPS, ni res d’això: “Tot serà conegut i proclamat pels terrats i terrasses íntimes: aleshores no hi haurà ni postveritats ni mentiders que valguin o que volen fer-se valdre. Tot nu com l’aire del cel blau; ai, quantes estrelles veus... Ai, m’he pres una llicència poètica, perquè a poeta no em guanya ningú. Concedit. Et faré tan prudent i sagaç (què maca aquesta paraula!) que ni abans de tu, ni després ningú no se’t podrà comparar. Final del primer somni. Salomó es va despertar i va compondre el salm 118, que és el salm responsorial del dia.

                                               Segon somni, que va lligat al de Salomó, i és el que es conta en un llibre que conté tots els somnis millors de la humanitat. Els benaventurats i els desventurats, parlo de la Bíblia. Espera, que el busco. Fa referència al seu pare, a David, el pare de Salomó, vull dir. Ja el tinc. El somni és del profeta Natan, que normalment Déu els parla, als profetes, en somnis -allò del poeta Foix-... Déu li digué a Natan... -busqueu-vos-ho vosaltres, seria massa llarg, però val molt la pena-. Del segon llibre de Samuel (12, 1-15): T’explicaré, li diu a David, el meu somni: alerta amb les  al·lusions directes: Vas prendre la muller d’Uries... i la narració del somni va d’un mal rei i té destinatari: “Aquest home ets tu”. Ara, segueix la lletania dels beneficis i res, l’home cau, per gravetat (dos sentits). David va dir a Natan: “He pecat contra el Senyor”. Natan li respongué: “El Senyor passa per alt el teu pecat”. Ell va penedir-se i va fer, com a salm responsorial del  seu relat, el salm 50, que és el primer dels divendres de tot l’any, a Laudes. Val la pena resar-lo,  acompanyant el penedit i amnistiat David.

                                               El tercer somni: El de Pau. El teniu a la segona lectura. Anava a dir i proclamar que és tant de Pau com del mateix Déu! Com Déu ens somia a tots els seus fills, que ho som, però que encara no hem acabat de madurar la filiació. És la fruita que puja serenya, maca, però que no ha arribat encara al punt de dolçor, coloració, sucre i pes, per poder portar-la a la taula del Pare: Nosaltres sabem que Déu ha disposat tot en bé dels qui l’estimen: destinats, cridats, imatges vives del seu Fill, justificats, fets justos i glorificats. Déu, sí que sap somiar! D’això, l’himne dels efesis en diu: “designi secret”  I ho veu tan clar, tan clar, Pau, que seria blasme i menyspreu no arrodonir la seva poesia, com Foix ho fa: “És quan dormo que ho veig clar, foll d’una dolça metzina”. Senyor, perdoneu , ja ho sabeu que som de casa, domèstics, però no ens ho acabem de creure. “Tingueu paciència” que us ho pagarem tot...

                                               Ara ve el pinyol que diu Foix: L’Al·leluya: “Us enaltim, Pare, Senyor de cel i de la terra, “perquè... (M’agraden tant els perquè, és on hi trobo tot el suc espremut de la saviesa divinal, m’ha sortit amb una ela final. Sé perquè, però m’ho callo)... heu revelat (sí, diu Jesús “revelat”, no és fotografia feta, sinó revelada, que és quan pren tota la coloració, millor que del natural) als senzills els misteris del Regne”.  Aquesta és la pàgina de l’evangeli de les que m’agraden més. T’hi deixes anar i Déu treballa per tu (només amb el bon desig de no posar traves, travetes infantils, que només són això, a fi de comptes al desig del Bon Déu. Rilke en deia:  “Històries del Bon Déu”, fruit d’una visita que féu a Rússia i pels paisatges i la gent del camp i va escriure aquesta prosa delicadíssima, a les darreries del 1899. Amb tot i la preciositat del que va escriure, es pensava que no hi creia, en Déu; i jo us asseguro que Déu sí que creia en ell... I ara segueix fent contes, i poesies, a veure qui en fa de millors a dalt de tot, llegeixis: cels. Els profetes i els poetes tots somien Déu i els que no som ni una cosa ni l’altra, passem als somnis finals de l’evangeli d’avui: Tres paràboles que lliguen, pam a pam, amb tot el que s’ha somiat de bo, “amb dolça metzina” avui, fins ara. El comerciant –oh carambola, o destí, o atzar, o darma, oh PROVIDÈNCIA i pre-vidència-troballa!  Que no se la prenguin al bon comerciant, la joia trobada; ell que se’n va i anà a vendre tot el que tenia i la comprà. El somni dels somnis: trobar allò que omple de goig la vida entera i vertadera! Tot és qüestió d’opció. Un escrivia: Aquesta és la meva axiologia. I desgranava perles. Com  Foix: “Amb perles a cada mà visc al cor d’una petxina” i com Francesc que fa poc parlava també de la “perla preciosa de l’evangeli: “la Bona Notícia n’és, de perla, de totes totes, a les “clares”. “La joia de l’evangeli”no és un objecte, és una missió. Ho sap -segueix Francesc-: Qui experimenta “la dolça i confortadora alegria d’anunciar (Ev. Gaudi, n, 10) Que ningú intenti separar aquestes tres gràcies de l’Evangeli: la seva Veritat, no negociable, la seva Misericòrdia, incondicional amb tots els pecadors i la seva Alegria, íntima i inclusiva. Mai la veritat de la Bona Notícia no podrà ser solament una veritat abstracta, d’aquestes que no acaben d’encarnar-se en la vida de les persones, perquè se senten més còmodes en la lletra impresa dels llibres”.

                                               “Mai la misericòrdia de la Bona nova podrà ser una falsa commiseració, que deixa el pecador en la seva misèria perquè no li dóna la mà per a posar-lo dempeus i no l’acompanya a donar un pas en endavant en el seu compromís”.

                                               “Mai podrà ser trist o neutre l’Anunci, perquè és expressió d’una alegria enterament personal: “D’un Pare que no vol  que es perdi ningú dels seus petitons” (Ev. Gaudium, 237). L’alegria de Jesús al veure que els pobres són evangelitzats i que els petits surten a evangelitzar (n. 5)”.

                                               “Les alegries de l’Evangeli –ho dic en plural, perquè són moltes i variades, segons l’Esperit té a bé de comunicar en cada època, a cada persona en cada cultura particular- són alegries especials”.

                                               L’examen particular avui no és el que ens deien que féssim abans d’anar a dormir. És el que ara, ben desperts i obrint-nos al somni de Jesús, el mestre dels que han somiat, del que somien i somiaran, ens l’hem d’induir, invitar-nos a fer, si volem entrar en els somnis dels somnis de Jesús. Permetem-li la seva-nostra pròpia revelació: és ben, ben la del Jesús de l’Evangeli: el somni de tots els nostres somnis. ¿Déu està al cap de munt  dels nostres desitjos i aspiracions? És un somni o un miratge, que ens ho creiem, perquè des del fons de la nostra infància ens ho havien dit que havia de ser així? ¿Què valorem més: allò que no valorava Salomó, ni David, ni Pau, ni Francesc, ni JESÚS? No és possible servir dos amos...

                                               Siguem honestos, siguem verídics, i si no hi arribem, no diguem que estan verdes... Jo, el primer que em poso a la filera dels mendicants: Senyor, encara no estic prou madur, doneu-me allò que necessiten les fruites perquè els dits del comprador-Déu ens pugui triar, a glòria i lloança de Déu. És la tria que es fa a l’última paràbola d’avui.  Que siguem trobats com a bona pesca i no siguem llençats per no fer les mides, el pes i la bona jeia. Amb aquest somni benvolent i desitjable procuro veure amb ulls d’infant el somni del Déu que m’és Pare i Senyor. Feu que com fan els deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.

                                               He tret les paraules del papa Francesc de les que va dirigir el Dijous Sant passat als sacerdots, d’aquí l’implicació que n’he fet. Acaba dient que “l’evangelització no pot ser presumptuosa, ha de ser concreta, tendra i humil, només així serà gaudiosa.  No por ser rígida la integritat de la seva veritat, perquè la veritat es va fer carn, es va fer tendresa, es va fer nen, es va fer home, es va fer pecat en la creu (cfr 2Cor 5, 21)”.

                                               “L’Esperit anuncia i ensenya “tota la veritat” (Jo 16, 13) i no recela de donar-la a beure a glops. L’Esperit ens diu a cada moment el que  hem de dir als nostres adversaris (cf Mt. 10, 19) i il·lumina el petit pas endavant que puguem donar en aquest moment. Aquesta mansa integritat dóna alegria als pobres, reanima els pecadors, fa respirar els oprimits pel Maligne”.  És marca de la casa. No sabem el què tenim en Francesc, per anar somiant petiteses, que en elles hi ha les grandeses veritables. Qui ha dit que no podem somiar somnis de Déu? Demana’ls. Bona nit i a somiar de valent. Déu sobre tot! Ah, el nostre salm és el 62, 2-9, el primer de tots. Laudes del diumenge.
Diumenge XVII de durant l’any, 30 de juliol del 2017  Sabadell



P, S.  Tres poetes, tres mestres, amb teràpia autobiogràfica. Rainer M. Rilke, Antonio Machado i Màrius Torres d’ Antoni Pasqual i Piqué. Abadia 2006.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Homilia del diumenge 23/07/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  LIGHT

                                               Avui, anirem de saviesa, com ens invita la primera lectura. Entrem-hi de puntetes, no sigui que hi perdem el seny, (assenyat-desassenyat), ve-t’ho aquí! Pau ens adverteix que n’hi ha moltes, de savieses. Contraposa la o (les) saviesa (ses) del “món” a la saviesa de la creu. Aquesta, única per mor de la referència exclusiva a Crist, saviesa de Déu, com només Déu és Bo, Savi, Veritat, Vida, Bell, Amor, lliurament ara i sempre. No se’ns presentarà, però, com a rodona alternativa, només que en la línea tendencial de fons. Entre Déu i Mammon s’hi juga entremig tota la peripècia humana. Dit, si ho entenem, encaminats al Bé i vencent el mal amb el Bé. Res de maniqueismes. En això l’evangeli és taxatiu. “sigui el vostre fer sí, sí; no, no” No us enredeu mentint-vos vosaltres mateixos, que és pitjor que fer-ho als altres...

                                                Aquests darrers diumenges estan com emmarcats pel que proclamàvem ara fa tres diumenges i que ve a ser com el principi de la saviesa evangèlica.  Jesús lloa el Pare per la saviesa donada als petits, als fiduciosos en el seu poder. Tot és obra de la FE. Fidúcia, fidelitat, fe, confident... Ho recordeu, segurament: “Perquè heu revelat als senzills...” Aquesta acció de gràcies de Jesús al Pare és el preliminar de totes les paràboles: les del Sembrador, la del Gra i el Jull, la del ferment i totes, totes; l’evangeli en va ple. És al Regne de Déu la referència de base, la seva saviesa s’assembla tant a la de Jesús com a les que amb un sentit profundament simbòlic les narren els homes/dones de Déu. Sant Francesc, el papa actual que amb les comparacions-simbolismes es fa entendre de tothom i a tots els nivells. Avui ja és cosa sabuda que el llenguatge simbòlic és el que, sempre, fa drecera vers el transcendent... Poesia, etimològicament val tant com creativitat, crear. He recollit dues frases que són també com retorns a Déu: “Vivim en un món que ha perdut la seva ingenuïtat” (K. Jaspers); la gran paraula,aquesta, que vol dir “ad sensum”: no savis; i l’obra molt recent de Josep Otón “EL reencantament postmodern”, on s’analitza el ressorgiment de l’espiritualitat, que s’està produint en diversos àmbits de la vida social. A creativitat si respon amb creativitat... “Si no us feu com uns infants no entrareu al Regne de Déu”, és a dir a  l’entesa de l’evangeli. Allà tots, vosaltres i jo mateix! Ingenuïtat, retorn a la simplicitat evangèlica. No sabedors del que es dóna per bo. Món dixit!

                                               Anem a la frase que vàrem proclamar (sí, proclamar ara fa dos diumenges... perquè en la litúrgia sempre es proclama la paraula de Déu!). Proclamar val tant com dir que se celebra, que és el mateix Jesús qui ens la diu, com si fos una benedicció, com a bona nova, i a més personal per veure quin missatge em porta ara i aquí. Cal tenir-la sempre com a premissa del què significa la saviesa de i en l’evangeli. La tornem a posar tota sencera per allò de la pedagogia evangèlica: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i las entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a Vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans; fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill, igualment ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tot això té la definitiva confirmació quan Pau dirà de sí mateix (1Cor. 1, 17): “Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la Creu de Crist no perdi la seva força”. I afegirà: “Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla tan absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes... Així ningú no es pot gloriar davant Déu”. “És gràcies a Ell que vosaltres esteu units a Crist, ja que Déu ha fet d’Ell  la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, perquè , tal com diu l’Escriptura. “Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor” (1Cor 1,21b- 25, 30- 31)

                                               Dita i re-proclamada aquesta premissa, ara ja podem entrar en el llenguatge “parabòlic” de Jesús, sempre amb una actitud de pregària, perquè –no ho oblidem pas mai!- la Paraula de Déu és sempre una revelació, és novetat, és bona nova. L’evangeli és –missatger i missatge a la vegada- el mateix Crist qui ens parla en la nostra intimitat embolcallada en la seva intimitat i ens remoreja la saviesa d’Ell i del Pare i l’Esperit.  Cal “buidar-se dels nostres entotsolaments, cal fer silenci, apagar les altres sintonies de fons que no deixen clara la veu de Déu. Com quan la sintonia de la radio no està ben centrada. Ai, les distorsions, i què freqüents que són!

Resultat d'imatges de parabol del gra                                               Centrem-nos en la paràbola del gra i del jull. Vivim en un envitricoll, una barreja de formes de viure, recullo pel sabor de pagès: enmig de molta “terregada”. No prejutgem -ai i com n’estem d’acostumats. S’ha perdut la “presumpció d’innocència”. Cadascú prejutja, cadascú hi diu la seva. Estem en un món de relativisme? No tot el que passa per bo ho és tant (queden molts rebrots de fariseisme!) Tots volem que ens tinguin per millors del que som. Ni tot el que blasmem com a dolent ho deu ser tant com quan tirem els dards des del cantó propi. Aquesta “claveguera” de la corrupció ens té com a emmetzinats. No hi ha gra només, ni jull només. Estem en una societat cansada, d’aigua barreja -això del “melting pot”- i ens excusem pels temps que vivim. Falta coherència, fruit del compromís i de la coresponsabilitat. És molt fàcil donar les culpes als altres. Sembla que el mal campeja i el bé té tendència a amagar-se. Manquen persones que siguin punt de referència. Viure hauria de ser un procés de desenvolupar consciències que tenen un sentit crític des de l’ètica. O oberts a una major humanització o bé tancats en uns egoismes que podreixen les arrels o dit més a les clares: o deshumanitzacions. Ai, Déu!, precisament ara que es parla de transhumanització, d’assegurar que viurem fins a 120 anys... No m’ho crec, i no voldria veure-ho. Com hi arribaríem? “Cansats de viure, ai las!”. Si no estimem la vida, la qualitat de vida, el desig de viure, de veure i de gaudir-la...¿per què vida llarga? Allò que desitgem de veres és vida plena, rica, de volada, de qualitat! La saviesa de l’evangeli proclama Benaurats als qui amb fe i constància s’estimulen per veure-viure aspectes nous on pugui un respirar a fons. De l’altra banda, sentim la veu de mil sirenes que ens diuen Malaurats, “aprofiteu que són dos dies”. L’esquema de la vida jo sempre me l’he imaginat com una pujada d’unes escales o d’una muntanya, si voleu. Fa pujada, però es va respirant cada vegada millor, els panorames s’obren i ens sentim caminants, rastrejadors de natura inèdita. Ja ho hem dit: viure creativament, amb el sentit de novetat admirant cel i terra a la vegada.

                                               Vull fer un homenatge a Mn. Huguet que ens deixà malauradament fa uns anys, citant unes paraules que ell escrivia sobre aquest passatge de l’evangeli d’avui: “Hi ha una manera més autèntica de vèncer el mal que la d’arrencar-lo , d’extirpar-lo, posar-lo a ratlla: és la de fer créixer pacientment el bé, els valors del Regne –veritat amor, pau, justícia, esperança- en el nostre cor i en el nostre món. La manera d’actuar de Déu – i hauria de ser la nostra-  és tractar-nos amb consideració i moderació. El seu mateix poder i grandesa li permeten estimar sense reserves ni precaucions. Déu és HUMÀ i ens ensenya a ser humans amb tothom. Heus aquí un principi que hauríem  de posar a la capçalera de la nostra vida”. Això totes les
savieses de tot temps ja ho tenien ben clar. Tornem a la primera lectura que és del llibre de la Saviesa de l’AT. Tornem-la a llegir: “Heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser HUMANS amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se”. “Tanmateix, humans”, deia el P. Llimona. I Casaldàliga reblava: Humanitzar la Humanitat, a partir dels més propers”. Santa Paraula! Com em revenen lectures d’allà temps: “L’art d’estimar” d’Erich Fromm, també de K. Rogers: “Esdevenir persona”, d’Emmanuel Mounier: “Revolució personalista i comunitària”. Són el meu humus, “la terra on heu sembrat”.

                                               Evangeli “light”, evangèli “liquid”. Amb això no anirem enlloc. I menys avui dia. Parresia que vol dir audàcia. Endavant i amunt!
Diumenge XVI de durant l’any, 23 de juliol de 2017.  Sabadell

dimarts, 18 de juliol de 2017

LA  LITÚRGIA  DE  LA “PARAULA”

                                               Una de les paraules-clau per poder comprendre i, en conseqüència, poder viure el nucli evangèlic del Vaticà II és, al meu entendre, l’expressió retorn a les fonts, a allò essencial –poques coses- que son la vida de la vida de l’Església. Passem a aquest retorn a la PARAULA. Després de segles -sí segles!- amb una migdiada llarga, llarga sobre la que hauria d’haver estat la primacia eclesial en tots els aspectes de la Paraula, ara sembla arribat –ja fa més de seixanta anys, ja veieu que anem amb un lamentable retard!- l’esperat moment d’obrir-nos al reclam de la Paraula com a un dels punts cardinals de la reforma espiritual de l’Església. En efecte, la seva presència activa, eficaç, “personalitzada” hauria d’actuar en totes les possibles dimensions de l’acció eclesial: el pensament, la teologia, l’evangelització, la pastoral, l’acció litúrgica, les formacions catequètiques, la predicació, els ecumenismes, en la pregària sigui pública com personal, sempre comunitària, en l’ètica evangèlica, en l’espiritualitat, en les publicacions, en els testimonis dels creients, en la “litúrgia de les hores”, en l’anomenada “lectio divina” (=aprofundiment orant de la Paraula), aquesta, repetidament recomanada com a respiració normal del cristià, bé pels Sínodes darrers, bé pels papes, com Francesc (parla de la personalització de la Paraula –n. del 149 fins al 153; també 174-175; finalment del 275 al 280 de l’Exhortació apostólica, -per a mi- sempre “present”: “La joia de l’Evangeli”. Ho sabeu prou. Vull mantenir la tensió d’esperit fins al final en el Programa de pontificat del nostre bon papa Francesc. Document de capçalera eclesial, si volem “sentir amb l’Església”.

                                               Noti’s que la presentem, l’expressió Paraula, sempre en singular (no paraules, en plural), en majúscula (Crist és la Paraula que ens comunica qui és Déu, qui som nosaltres vistos des de Déu i com arriba per camins diversos a tots els homes/dones de bona voluntat. Déu és viu en el fons dels nostres silencis -buits de nosaltres mateixos i expectants en la familiaritat en i amb Déu-. Benaurats, vosaltres els qui escolteu, acolliu i deixeu que us alimenti la Paraula. Vosaltres –digué Jesús sorprenentment- em sou pare, mare i família, si deixeu que la Paraula revolucioni la vostra vida, la vostra mateixa esperança, que trenca tots els esquemes i sobrepassa tots els horitzons humans que queden transcendint...

                                               És ben conegut el per què d’aquest mutisme de la Paraula entre els fidels, que ha durant llargs segles... Fou una reacció temorenca envers el luteranisme que va propugnar “el lliure examen”, és a dir que cada creient sense interferències d’instàncies reguladores podia estudiar, pregar amb la Paraula de Déu amb tota llibertat d’esperit. Aquest perllongat silenci o mutisme de la Paraula va eixarreir-nos espiritualment i va propiciar una Església fèrtil en devocionisme. Si féssim un bon recorregut per l’àmbit de les nostres petites però omnipresents “devocions”, veuríem com aquestes varen fer de substitució de la Paraula. Diametralment oposats a allò de Pau: “Que la Paraula de Déu abundi entre vosaltres”. De les “devocions” en dèiem “pràctiques”. No en faig el recompte; a tall de mostra només: mes de..., novena, exercici de pietat, “fervorins”, els sants de la nostra devoció, cadascú d’ells amb la seva especialitat... Afegiu-hi’n d’altres, les vostres, allà temps, excessives.

                                               Ja vàrem patir dels “Buits Devocionals” als primers anys del postconcili. De cop i volta hi va haver una iconoclàstia incontenible que va deixar “esquilmades” moltes de les nostres esglésies, sense haver previst de fer  abans una curosa selecció i encara menys una substitució amb la Paraula de Déu. Massa pressa a treure, sense posar allò que ens deien les constitucions, sobretot la de la litúrgia i la de la Divina Revelació. Substituir parcialment “La guia del cristià”, atapeïda de celebracions i oracions de tota mena. Cal dir que no podem ser extremosos. El mateix papa Francesc ennobleix la pietat popular (n. 122-126 de La Joia de l’evangeli). Del que no ha de quedar confós és de la primacia de la Paraula! Encara estem a les beceroles del retorn a la Paraula. “No tan sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu”. Mireu, si no, com s’expressa el Vat II: “L’Església ha venerat sempre les Escriptures Sagrades com el mateix Cos del Senyor. Per això, en la Litúrgia Sagrada especialment, no deixa de prendre de taula i de distribuir als fidels el pa de vida, tant de la Paraula de Déu com del Cos de Crist. Sempre ha considerat i considera les Escriptures, juntament amb la Tradició Sagrada, com la regla  suprema de la Fe: inspirades per Déu i redactades una vegada per sempre comuniquen immutablement la Paraula del mateix Déu i en les paraules dels profetes i dels apòstols hi ressona la veu de l’Esperit Sant. Cal, per tant, que tota la predicació eclesiàstica i la mateixa religió cristiana es nodreixi en la Sagrada Escriptura i es regeixi per ella. Perquè en tots els llibres sants, el Pare que està en el Cel s’adreça amorós als seus fills i conversa amb ells. Hi ha tanta força i poder en la Paraula de Déu que és fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual!  D’aquí que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç”, “que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots els santificats”. Convé que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians.  Cal, doncs, que tots els clergues... s’aboquin  a les Escriptures amb lectura assídua i amb estudi diligent, a fi que cap d’ells no esdevingui “predicador buit i va de la Paraula de Déu, com qui no l’escolta de dins estant (sant Agustí). Semblantment, aquest sant Concili exhorta amb especial vehemència tots els fidels, sobretot els religiosos, que aprenguin la ciència eminent de Jesucrist (Fil 3, 8), mitjançant la lectura freqüent de les Escriptures santes. “Car el desconeixement de les Escriptures és el desconeixement de Crist” (sant Jeroni). Recordin que la pregària ha d’acompanyar la lectura de l’Escriptura Sant, a fi d’establir diàleg entre Déu i l’home; perquè “parlem amb ell quan preguem; l’escoltem, en llegir les seves paraules” (sant Ambròs). Que així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats, la Paraula del Senyor es propagui i sigui glorificada. (2 Tes 3, 1), i que els tresors de la revelació, encomanat a l’Església, ompli més i més el cor dels homes. Així com la vida de l’Església augmenta en vigoria per l’assídua freqüentació del misteri eucarístic, hem d’esperar també que la veneració  creixent de la Paraula de Déu, que “roman per sempre més” (1 Per 1, 23-25), porti un nou impuls de vida espiritual.

                                               Aquest desitjat Retorn es fa visible en el relleu i importància que l’Església ha donat a la primera part de l’Eucaristia amb la Litúrgia de la Paraula: Increment i varietat de lectures. “S’ha de restaurar en les cclebracions sagrades una lectura més abundant, més variada i més adaptada de la Sagrada Escriptura”. Aquesta part és consubstancial a l’Eucaristia. S’ha de participar-hi des del primer moment com a una escola de l’escolta, de fer pròpies les invitacions de l’Esperit, en un gran silenci interior, amb fam de Déu, amb un diàleg fructuós de Mestre a deixeble. S’han de preparar anticipadament les lectures, saber-ne a fons el text i el context. Seria bo fer-ne anticipadament una Lectio Divina. Són proclamació i ensems invitació. Seria bo seguir-les, llegint-les -és el meu parer-. Sense pregar-les poden quedar innòqües. Les hem de participar com dirigides a nosaltres. El salm responsorial és la primer lectura convertida en pregària. Allí hi hem de descobrir la força espiritual que dimana dels salms. És des de bon començament: “la celebració del misteri pasqual”, l’escolta de les coses que a Ell fan referència en tota l’Escriptura, l’acció de gràcies al Pare, pel Fill i en l’Esperit Sant, és la més digna glorificació de Déu, la santificació dels homes, la associació de l’Església al Crist, la qual invoca al seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern. La litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església i font d’on ens ve la gràcia i d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església”.

                                               Aquest és el gran retorn que ens proposa el Vaticà II. És una gràcia –siguem-ne conscients!- en poder assistir participativament a l’Eucaristia “amb les disposicions d’una ànima recta, que harmonitzin l’ànima amb llur veu, i que cooperin a la gràcia de dalt “per a no rebre-la en va” (2 Cor 6, 1) Amb participació, amb coneixement, i de manera activa i fructuosa.  Cal “desdevocionar” l’Eucaristia, per convertir-la en el que és segons el concili Vat II: l’acte de culte més eximi, on tot porta com a finalitat a una comunió de la humanitat amb la Sma. Trinitat. “Per Ell, amb Ell i en Ell. Vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles.
Diumenge XV de durant l’any, 16 de juliol de 2017.  Sabadell