dissabte, 2 de desembre del 2017

Homilia del diumenge 03/12/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA  “MÚSICA”  DE  LA  PARAULA  DE  DÉU

Imatge relacionada                                               “La Veritat és simfònica” –perquè va acompanyada per la Bondat i per la Bellesa- ho deia von Balthasar, el gran teòleg de la Bellesa de Déu. Déu és música inefable... Estem encetant nou any litúrgic amb una campanya per portar a tothom la Paraula de Déu vivent i vivificadora. Per entendre-la i gaudir-la cal sentir-hi la seva música. Ja hi entrarem... Ho han patrocinat els nostres bisbes de Catalunya. Deixarem per un diumenge de parlar explícitament de l’Advent, encara que la seva música pròpia hi consona en un tot per tot. Ja tindrem oportunitat de fer-ho. Només em permeto dir que poseu atenció màxima a la segona lectura de Pau del Primer Diumenge d’Advent. Si hi sentiu de veritat la seva música, haureu entrat de ple en el sentit terra-terra de l’Advent. Aquest diumenge celebrem, doncs, El diumenge de la Paraula. Ho faig amb goig , és la meva dèria espiritual.

                                                Ja ho sabeu de sobres –fa anys que m’hi he ben posat “de cor i mans”- en la promoció del llibre dietari-evangeliari Paraula i Vida; i per als més coratjosos amb La Missa de cada Dia. L’intent és recomanar a tot cristià que vulgui decididament fer que la Taula de la Paraula vagi essent cada dia “parada” “i pugui alimentar-lo; i així amb major amplitud s’obri a assaborir al gust dels tresors bíblics”. L’Evangeli de cada dia autoproclamat, personalitzat: què et diu?, condensat en una frase que t’ha près; i què hi dius? Calmant les presses, distesament; com amb respiracions fondes, concentrades; i seguidament, a perfumar d’evangeli tota la jornada. S’ha de fer com un ritual, acompassant Vida i Paraula, Paraula i Vida. Indestriades, a ser possible! Una de les quatre Constitucions del Concili Vaticà II és la “Dei Verbum” (=Paraula de Déu). En ella se’ns diu: “La Paraula de Déu es manifesta d’una manera eminent en el NT., en el qual Crist manifestà el seu Pare i es manifestà Ell mateix als Apòstols, per tal que prediquessin l’Evangeli i congreguessin l’Església, Regne de Déu, establert pel Crist damunt la terra”. Després hi afegirà: “Il·luminats per l’Esperit Sant” que és amb ple sentit la “música” que ens fa percebre i aprofundir en el text de la Paraula de Déu. Aquesta és la funció preeminent que exerceix l’Esperit Sant. Recordeu que Jesús ens l’ha enviat per ser l’ànima de la Paraula viva i irradiant. És Ell qui ens fa lectors oberts als sentits, que ensems s’amaguen i es manifesten (paraula aquesta que té sovint el sentit de revelació) en el misteri de la Paraula. Seguim a peu de Paraula, fent-hi una immersió, com un bany lustral (purificador i enriquidor). A cada parada hem de deixar que, amb silenci “pasmat”, se senti la “música” que ho omple tot...

                                               La música fa viva la paraula o el text, posa emoció i grandesa i és com una lectura feta des del dedins. Una lectura és sempre –més ben dit hauria de ser- una traducció: ha de ser fidel a la paraula que té el seu misteri, té en el fons una deu de significacions col·laterals: qui la diu, a qui, com la diu, la sintonia amb el ser de la persona que la diu; cal comprendre-la en el context existencial de qui la diu, de qui la transcriu, dels contextos, dels implícits; i, a més, l’ha d’actualitzar a la Vida de qui l’escolta o la llegeix. Tot això serà feina de l’Esperit Sant que la plantarà com un empelt en el tronc de qui la rep. La paraula s’ha de sentir des de dins d’un mateix. Llegir-la entre línees, sentir-ne el batec. Ha de ser una lectura comprensiva, més encara, comprehensiva (amb un cert sentit de globalitat). Diuen que gairebé sempre és autobiogràfica, per a qui escriu. Això ens porta a identificar-nos amb ell, moltes vegades. Llegir sobre Crist és una lectura especial, demana tota una actitud de fe. No és estrany doncs, que s’ha de fer en pregària. Deia Pau que l’Esperit Sant ens ve en ajuda, perquè la pregària ho sigui de debò. Parla de gemecs, els de l’Esperit Sant... No és una lectura amb poca atenció, sentir-la en el sentit d’oir-la només, saber-la àdhuc de memòria, de tant haver-la sentit repetida, sinó -anava a dir- com en els silencis tallants que es produeixen en els concerts. Disposició a con-sentir allò que ens vol dir el músic, el compositor. Nova.


                                               Llegir és sempre proclamar-nos a nosaltres mateixos els sentits entreoberts de la visió endinsada de Jesús de Natzaret. Avui, hi ha un fort lligam entre Paraula i Eucaristia. Són pensades l’una en funció de l’altra. Són totes dues comunió amb Crist. Són “taula parada”; l’una dóna entrada a l’altra. Diu el Vaticà II que l’Escriptura “és l’aliment per excel·lència del Poble de Déu”, en vistes a la comunió amb Crist que, en “la litúrgia (Paraula i Vida en plena interacció) arriba al cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, font d’on prové tota la seva força”, “d’on  prové la gràcia i d’on obtenim amb màxima eficàcia la nostra santificació en Crist i la glorificació de Déu que busquen, com llur finalitat, totes les obres de l’Església”. En l’apartat final que se centra en Les Esciptures en la Vida de l’Església es fan unes grans afirmacions com que l’Església “sempre ha venerat l’Escriptura; se n’ha nodrit d’ella; cal que la predicació i tota la religió cristiana vagi nodrida i es regeixi per l’Escriptura; en la qual rau la força i poder molt eficaç; ella ha de ser fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual”. D’ací que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç, que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots les santificats”.

                                               “Cal que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians”. Honorar-la és honorar el traductor o torsimany (intèrpret): això és l’Esperit Sant, que ens la fa entendre, fa descobrir-ne el seus sentits, i que ens fa entrar al seu misteri i amb Ell dreturerament ens va encaminant vers la Veritat plena. La pràctica de la “lectura divina” feta amb assiduïtat és anticipació per a la contemplació a Déu “cara a cara”.

                                               Hi ha uns pressupòsits nous per tal d’entendre-la; després d’anys en què se la interpretava “literalment”. Ja no són “Història Sagrada”, sinó “relats” que s’han d’entendre segons uns lleis que s’han anant fixant a mesura que s’han estudiat segons regles pròpies. Crec que estem davant d’un món nou i que entendre-la avui per a la major part dels creients suposa canvis de criteris. Estem en un gairebé analfabetisme, ignorància gran de com han evolucionat l’estudi i la comprensió de la Paraula de Déu. Falta cultura bíblica, i afegida a la poca comprensió de l’Esperit de la Litúrgia, ens fa molt febles i poc consistents en la fe viscuda. Avui, és una necessitat de primera urgència. Caldria obrir-ne formació permanent. “El Concili exhorta amb especial vehemència tots els fidels cristians que aprenguin la ciència eminent de Jesucrist, mitjançant la lectura freqüent de les Escriptures Santes”. “Car el desconeixement de les Escriptures és el desconeixement de Crist”.(sant Jeroni). Ens fa una recomanació a sacerdots i catequistes a que ens “aboquem” a les Escriptures –això diu!- amb lectura assídua i amb estudi diligent, a fi que cap d’ells no esdevingui “predicador buit i va de la paraula de Déu, “com qui no l’escolta de dins estant”.(sant Ambròs)

                                                           “Recordin que la pregària ha d’acompanyar la lectura a fi d’establir diàleg entre Déu i l’home perquè “parlem amb Ell quan preguem, l’escoltem en llegir les seves paraules”.(sant Ambròs)

                                                           Finalitza aquest capítol de la Constitució “Dei Verbum” amb expressions que inviten a centrar-nos d’ara endavant a posar la Paraula de Déu al centre de la nostra vida espiritual, de tal forma que es pot afirmar amb tota certesa que la nostra espiritualitat, avui, o serà fonamentalment basada en la assiduïtat a la Paraula de Déu o bé no serà. Diu així: “Que així, doncs, amb la lectura i l’estudi les llibres sagrats, la Paraula del Senyor es propagui i sigui glorificada (2 Tes 3,1), i que el tresor de la revelació, encomanat a l’Església, ompli més i més el cor dels homes. I així com la vida de l’Església augmenta en vigoria per la assídua freqüentació del misteri eucarístic, hem d’esperar també que la veneració creixent de la paraula de Déu porti un nou impuls de vida espiritual”.

                                                           Al llarg de l’Any Litúrgic prendrem com a base de lectura i estudi l’Exhortació apostòlica postsinodal VERBUM DOMINI (Paraula del Senyor) del papa Benet XVI que va escriure, després del Sínode episcopal sobre aquest tema fonamental, l’any 2010; i que és com un compendi del què es pot dir sobre la rellevància de la Paraula de Déu actualitzada en cada manifestació eclesial i en el cada dia.
Diumenge primer d’Advent, dia 3 de desembre del 2017.  Sabadell