divendres, 27 de gener del 2017

Homilia del diumenge 29/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA SIMFONIA  DE  L’EVANGELI  RETROBAT

                                               Arrenca solemnement la Filarmònica del Regne de Déu  amb aquesta OBERTURA: “La Proclamació de les Benaurances”.  En l’evangeli de Mateu i en cinc diumenges seguits ens centrarem en el Sermó de  la Muntanya que és el nucli generador de tot el cor de l’evangeli de Jesús o bé, si voleu, del Jesús de l’evangeli i que se’ns manifestarà aquí amb la seva altesa i novetat. Com sigui que durant molts diumenges anirem ressaltant, en harmonia de veus, els punts “corals” d’aquest missatge central del Mestre, seria bo que llegíssim tots els tres capítols del Sermó  de la Muntanya com d’un tot, com el que és, com una simfonia, una “conjuntació” d’aspectes integrals i integradors d’una peça musical que encarna el tot Jesús. Seria aquesta lectura aconsellada com la traducció enfervorida del “qui tingui orelles per sentir, que senti”. Cal afegir que com en tota composició musical la lletra sense la música li treu tot l’esplendor de la bellesa. La podem llegir, la lletra, com ho hem fet moltes vegades, però sense la música perd l’alè creatiu; potser seria bo de dir aquí, que li faltaria l’Esperit Sant que és la música de l’evangeli. L’himne, perquè ho és, agafa totes les cadències del Cor diví i humà de Jesús. Però la lletra sola no diu tot el que pot dir i està cridat a dir, perquè en síntesi les Benaurances dibuixen la imatge visible del Déu invisible, Jesucrist, el seu -diguem-ne- autorretrat. Amb la consonància, amb la con-cordància de totes les veus i instrumental particularitzats es conforma la gran simfonia del món nou, segons l’experiència mateixa de Crist com a persona, plena de gràcia i de veritat. Hi hem de cercar-hi i trobar-hi la creativitat que dóna solament l’experiència o  inspiració de l’Esperit Sant. Així descobrirem amb estupor la meravellosa percepció de poètica moral i d’espiritualitat única. Les benaurances, en versió de l’Esperit, són música coral.
 Resultat d'imatges de benaurances
                                               Avui som invitats a Concert Simfònic i comença –silenci!- amb, ja ho hem dit, l’Obertura de l’himne de les Benaurances a veus diferents (les vuit específiques de la diversitat que queden unificades amb la conclusió que dóna el sentit global de totes elles. En síntesi: invitació, proclama, paradoxa, benedicció, auguri: el Cel a la Terra, i també la Terra al Cel. Digne “preludi” de tot un ver concert que seguirà, on? Com? Quan?

                                               Mai un codi de vida, de sentit, de qualitat del viure és presentat en forma de Constitució, on es fonen les aparents contradiccions en una harmonia única –en el sentit de ser “singular”- i, per tant, fora d’interpretació moralitzant. La música de fons, que entoma tota la forma plural, hi aporta  aquest “tot” que l’acobla i unifica... Diguem-ho, tot amb tot: la lletra, tot i ser inspiradíssima, no tindria els efectes captivadors i enaltidors com quan hi ha cor i orquestra que hi van airosament pautats i quan s’hi revela un sentit més ple d’harmonia. L’Esperit Sant us portarà a la veritat plena, ens va dir el Mestre.

                                               Gairebé podríem considerar balderes les lectures específiques de cadascuna de les benaurances, tal i com hem fet massa sovint, perdent el sentit unitari de tot l’himne. Sentim-hi la música per damunt de tot, i hi percebrem la bellesa que té el conjunt. La coronació de totes les benaurances no és altra cosa que l’expressió de la grandesa del Regne de Déu, que només serà plenitud en el més enllà; i això és el que posen en evidència sensorial i musical les Benaurances! Fet paradigma en Jesucrist; i entenem que aquest aixecament de la condició humana que promouen  només és factible en la utopia d’un no-lloc i d’un no-temps, i és bo que sigui així, a menys de no empetitir la seva proclamació.

                                               Fixem-nos en la proposta en plural de cada afirmació: benaurats. Tot porta a pensar que és una edificació social, o millor dit -si m’ho permeteu- metasocial. D’altra banda, si seguim puntejant tots els que seran benaurats, descobrim que formen un únic tapís amb plurals colors que dibuixen una figura única, conjuntant colors i formes, amb el resultat d’una llum, aire, volum, perspectiva i formes unificades com en un quadre impressionista, on l’essència és l’efecte de conjunt.

                                               L’himne té un to sapiencial. Tots són savis, els benaurats, cadascú en la seva particularitat, però és el conjunt el que té el do de la bellesa. És, com si diguéssim:  aquest és el vertader deixeble de l’evangeli que ha pres la fesomia del Mestre evangelitzador. Potser estem massa acostumats a ressaltar cada punt particularitzant-lo: pobresa, mansuetud, provats en desconsol, justos a sacietat, misericordiosos, nets de cor, pacificadors, perseguits pel nom que porten al front, identificats amb una manera de veure, de viure i conviure evangèlics, i en fem camp de cultiu moral particularitzat. No, no és això. A més, sabem que qui té d’una forma rellevant alguna d’aquestes característiques vivencials, en certa manera, participa de totes. Tot ens aboca a la totalitat. Com si fos una sola la Benaurança, la de ser cristià plural en una sola persona. Sens dubte Crist, ¿i nosaltres?

                                                És una visió moralitzant aquella, la al·ludida, que li manca la visió de conjunt, d’entrada inaconseguible, perquè s’hi perd en cada nota o acord. Aquí preval l’harmonia del conjunt, de fet hem titulat aquest himne, de simfonia evangèlica. El papa Francesc en parlar de que “el tot és més que cada una de les parts i també és més que la mera suma d’aquestes”, posa l’exemplificació de que el model no és l’esfera sinó el políedre, que reflecteix la confluència de totes les parcialitats, que en ell conserven la seva originalitat. L’evangeli té un criteri de totalitat que li és inherent, no acaba de ser Bona Notícia fins que no és anunciat a tothom, fins que no fecunda i guareix totes les dimensions de l’home, i fins que no integra tots els homes a la taula del Regne”.

                                               Aquí hi ha, en el canemàs, la figura de Jesús de Natzaret, preciosa en totes i cadascuna de les seves virtuts o particularitats, però més preciosa encara i sobretot en la figura excepcional i única de la visió totalitzadora que s’hi reflecteix. Què extraordinàriament humà que ens resulta el Crist, home perfecte, total! El Sudari de Torí?

                                               Els deixebles de Jesús estem cridats a ser benedicció i el millor auguri per a tots els homes. La benaurança en el sentit creixent que podem anar aconseguint és més en funció dels germans que no en benefici propi. És una gojosa aportació a què estem cridats de cara al Regne, taula compartida entre tots. En un món en procés de desertització, que es fa i es desfà, la presència dels cristians ha de ser la d’unes persones ben arrelades en la fe, amb una esperança ferma que guareixi i doni raons per viure, ja ara en la modesta felicitat aconseguible aquí, en espera del definitiu “Veniu, beneits del meu Pare, rebeu el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Aquesta és la veritable i definitiva benaurança. En l’entretant, es necessiten sobretot “persones de fe que, amb la pròpia vida , indiquin el camí cap a la Terra Promesa i d’aquesta manera mantinguin viva l’esperança. En tot cas, som cridats a ser persones-càntirs per donar beguda als altres”. Preciosa imatge, aquesta, la del papa Francesc. Ens n’ha regalat tantes en la seva proclama, La Joia de l’Evangeli!

                                               I encara un altre apunt del mateix papa Francesc. “És bo que es presti atenció al camí de la bellesa. Anunciar Crist significa mostrar que creure en ell i seguir-lo no és sols una cosa veritable i justa, sinó també bella, capaç de curullar la vida d’una nova resplendor i d’un goig profund. Cal no perdre el llaç inseparable entre veritat, bondat i bellesa. Cal recuperar l’estima de la bellesa per a poder arribar al cor humà i fer-li resplendir la veritat i la bondat del Ressuscitat. Si, com diu sant Agustí, “nosaltres no estimem, sinó allò que és bell”, el Fill fet home, revelació de la infinita bellesa, és summament amable, i ens atrau cap a ell amb llaços d’amor”. Aquest ha estat el propòsit en portar al terreny de les ensenyances del Mestre, a vegades no ben expressables, la fondària evangèlica, sia de Jesús, sia de l’evangeli i en concret d’aquest himne de les Benaurances, on hi recalen el goig de la veritat, de la bondat i de la bellesa.  Amb música, la de l’Esperit, valen per una aclamació simfònica permanent!
Diumenge IV de durant l’any, 29 de gener de 2017.  Sabadell

dissabte, 21 de gener del 2017

Homilia del diumenge 22/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS  ÉS  L’EVANGELI

                                               El relat que ens ofereix avui Mateu en la perícopa de l’evangeli dominical ens presenta l’inici de  la missió de Jesús. Avui, en proclamar-lo solemnement en la nostra Eucaristia ens situem en els primers passos de Jesús com a enviat pel Pare a comunicar la Bona Notícia del seu Amor i de la seva resolució de portar la salvació a tota la humanitat a través de la persona del seu Fill. Jesús viu la instància feta missió de tornar cap a Déu l’home que s’ha volgut aïllar de la gràcia de Déu, volent salvar-se ell mateix; prenent Jesús sobre si els desvaris de l’autosuficiència de l’home, aquesta follia d’una llibertat que vol mentir-se ella mateixa, pretextant que no necessita de ningú per “fer-se”. En el fons és el tema molt d’avui dia en què els horitzons en comptes d’obrir-se il·lusòriament es tanquen. Què és la salvació? De què hem de ser salvats? La vida humana, ¿té sentit? L’amor, pot ser l’obridor dels tancaments humans? La vida en confrontació amb la mort, com s’ha de viure? Tenim futur? Quin és? Els avatars de l’home en el segle XXI ha posat en qüestió la capacitat o incapacitat de donar sentit al viure i al conviure. Estem abatuts, l’home és capaç de tant i tant mal! Després d’Auschwitz, ¿pot confiar l’home en si mateix o bé haurà d’acceptar que per ell mateix no se’n surt i ha de cercar fora d’ell el redreçament i l’orientació cap al sentit? Potser ha arribat l’hora de pensar-nos des de Déu, i més encara, des del Déu de Jesucrist, que és Pare i que és l’Amor substancial que no es mira a si mateix; que no pot fer-ho, a menys d’anular la possible imatge de Déu. Déu més que donar, es dóna!

                                               Tornem a la figura de Jesús que se’ns dóna a partir de les pàgines de l’evangeli.  Jesús succeeix  al Baptista proposant el Regne de Déu. L’aparent similitud de la proclama: “Convertiu-vos” amb la de la literalitat amb la  del Baptista, és  només aparent; en definitiva no cerca primàriament com la del profeta Joan un redreçament moral, sinó que obre unes perspectives d’absoluta novetat. És una tautologia l’expressió “convertiu-vos al Regne de Déu. Perquè la conversió és precisament obrir-se al Regne de Déu. Sabem que és el Regne del Pare que se’ns definirà com Amor, amor a tota la humanitat, com  d’un retorn a la imatge i semblança de Déu ofuscat pel pecat, ara, però, en la re-creació o regeneració precisament en el Fill, Jesús, Salvador nostre, és represa incoativament, i en esperança ferma en Ell. En ell el Pare ha posat “la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. (Ef 1, 12-14).  “Salvats, doncs, en esperança”.

                                               Crist en el seu misteri recapitula el misteri de l’home. En el misteri de l’Encarnació podem mirar-nos i admirar-nos en el mirall humano-diví del Fill de Déu i en ell hi retrobarem el sentit ple de la nostra existència; i en el misteri Pasqual Jesús donant la seva vida ens ha merescut per a nosaltres la vida. I en ell Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos i ens ha lliurat de l’esclavatge del mal i del pecat, talment que qualsevol de nosaltres pot dir amb l’apòstol “El Fill de l’home m’ha estimat i s’ha lliurat a si mateix per mi”. (Ga 2, 20). “Patint per nosaltres no sols ens ha donat exemple per a que seguíssim les seves petjades, sinó que també ha instaurat el camí amb el seguiment del qual la vida i la mort se santifiquen i adquireixen un sentit tot nou”. “L’Església creu que Crist mort i ressuscitat per a tothom dóna a l’home llum i forces a partir del seu Esperit Sant, de manera tal que pugui respondre a la seva màxima vocació, i no ha donat als homes sota la capa del cel cap altre nom, en el que pugui salvar-se. Igualment creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre”.  (De la constitució de l’Església i el món modern del Vaticà II)

                                               Cal posar de relleu el misteri del Verb encarnat amb la solidaritat humana. Així diu el Vaticà II: “Així com Déu va crear els homes no pas perquè visquessin sols, sinó perquè formessin una unió social, així també “Va voler... santificar i salvar els homes, no pas d’un a un, amb exclusió de vincles mutus, sinó constituir-los un poble que el reconegués en veritat i el servís santament”. Ja des del començ de la història de la salvació va escollir els homes, no sols com a individus, sinó com a membres d’una determinada comunitat. Aquests elegits, Déu, manifestant el seu designi, els va anomenar “poble seu”, amb els quals, a més, va establir un pacte. Aquest caràcter comuntari és perfeccionat i consumat per obra de Jesucrist. Ell va menar vida plenament humana com un treballador del seu temps. En la seva predicació va manar clarament als fills de Déu que es portessin entre ells com a germans, En la seva oració va pregar que tots els seus deixebles fossin “u”. Més encara, ell mateix es va donar per tots fins a la mort, fet Redemptor de tots. “Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics. I manà als seus apòstols que prediquessin a totes les nacions el missatge de l’Evangeli a fi que el gènere humà esdevingués família de Déu, en la qual la plenitud de la llei fos l’amor. Primogènit entre molts germans, va instituir pel do del seu Esperit Sant una nova comunió fraterna”.

                                               Acabem amb el mateix document sobre l’Església en el món d’avui: “L’Església en ajudar el món i rebre’n molta cosa, persegueix un sol fi: que vingui el Regne de Déu i es realitzi la salvació de tota la humanitat. Ara bé; tot allò de bo que el Poble de Déu, durant el seu pelegrinatge per la terra, pot oferir a la família humana, prové del fet que l’Església és “el sagrament universal de la salvació”, que revela i ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home.

                                               “Efectivament, el Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, és féu Ell mateix home, talment que, essent Home perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels. És ell aquell qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge de vius i morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra”. (Ef 1, 10). “Diu el mateix Senyor: “Vinc de pressa, i la meva recompensa ve amb mi, per donar a cadascú segons les seves obres. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi” (Ap 22, 12-13)

Resultat d'imatges de alfa i omega                                               Dèiem que el missatger era de ple el seu missatge i per això el Regne de Déu s’identifica amb el seu proclamador. Evangelitzador i evangeli són la mateixa cosa. I nosaltres cridats a evangelitzar i a viure la joia de l’evangeli no ho podrem fer si no és amb una identificació com més gran possible amb Jesús. “Evangelitzar –ens dirà Pau VI en l’exhortació apostòlica “L’evangelització en el món contemporani”- significa per a l’Església portar la Bona nova a tots els ambients de la humanitat i, amb el seu influx, transformar des de dins, renovar la mateixa humanitat: “Heus ací que faig noves totes les coses” (Ap 21, 5) Però la veritat és que no hi ha humanitat nova, si no hi ha homes nous, amb la novetat del baptisme i de la vida segons l’evangeli. La finalitat de l’evangelització és, de consegüent, aquest canvi interior, i, si es pogués resumir-ho en una paraula el millor que podríem dir seria que l’Església evangelitza quan, per la força divina del Missatge que proclama, tracta de convertir al mateix temps la consciència personal i col·lectiva dels homes, l’activitat en la que estan compromesos, la seva vida i els ambients concrets”. L’evangelització obeeix el mandat  missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat”.  “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist...”, rebla el papa Francesc com una necessitat imperiosa de la pastoral en conversió. “Si una cosa ens ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.
Diumenge III de durant l’any, 22 de gener del 2017.  Sabadell                                      

dissabte, 14 de gener del 2017

Homilia del diumenge 15/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

POBLE  DE  BATEJATS

                                               Avui potser faríem bé d’aprofitar la proclamació de que el nostre baptisme ho és, com afirma Joan Baptista, amb i en l’Esperit. Diferent del seu; únic, bé per la seva excel·lència auroral (de fet se’n diu porta d’accés a la vida de l’Esperit i que obre l’entrada als altres sagraments), bé pels seus efectes permanents en nosaltres com a neòfits (nou nats) a la vida nova de la gràcia. És el sagrament bàsic que Crist posà a disposició de tota la humanitat per accedir als dons inestimables que Déu vincula al sagrament (misteri de vida) de l’Església i que posa cada persona en les perspectives misterioses de la condició de fills i filles de Déu, en germen i en esperança de desenvolupament fins a l’empoderament total en la vida eterna, quan serem semblants a Déu, puig el veurem cara a cara (misteriosa afirmació de Joan, evangelista). És per tant un sagrament que ens acompanyarà en vida i obrirà l’arc iris d’una nova entesa i una nova percepció del que és Déu en i per a nosaltres. És sagrament trinitari com ho fou el de Jesús. Si poguéssim “sentir” en la significació més pregona d’aquesta percepció en tots els seus aspectes, se’ns faria accessible la veu del Pare que ens diu a cadascú de nosaltres: “Heus aquí el meu fill” en qui poso les meves predileccions, acomboieu-lo que ha de créìxer i l’heu d’anar ensinistrant pels camins del meu amor. L’Esperit l’ungeix fins a les arrels del seu ésser de tal manera que és com regenerat, renascut de nou, “revestit del Crist” (batejat en la mort i en la resurrecció del Salvador, Jesucrist) a glòria del Pare”.

                                               A partir del fet del baptisme tenim un camí a fer sota el mestratge de l’Esperit Sant que és mestre i ànima,  motor i motivació creativa per fer de cada batejat una obra singular de la gràcia. Haurem de saber llegir la vida des d’una perspectiva de novetat en l’Esperit. Ell ho farà primer per intermedi dels que n’han pres la responsabilitat d’una manera pública i solemne en el dia del baptisme, singularment pares i/o padrins, tutors; ara amb el baptisme d’infants difuminada i gairebé deixada -mal està dit- de la mà de Déu. A mida del creixement del “fidel”, anirà possessionant-lo amb uncions més profundes...

Resultat d'imatges de bautismo cristiano                                               Diu el Catecisme de l’Església Catòlica: “El fet d’esdevenir cristià es realitza, des dels temps dels apòstols, a través d’un encaminament i d’una iniciació amb diverses etapes. Aquest camí pot ser recorregut ràpidament o bé lentament. Però sempre hauria d’incloure alguns elements essencials: l’anunci de la Paraula, l’acolliment de l’Evangeli que comporta una conversió, la professió (personal) de la fe, l’acte del Baptisme, l’efusió de l’Esperit, l’accés als altres sagrament”. I afegim, a més, tot el que suposa l’educació en la vida de l’evangeli i en la vivència de la Comunió en l’Església del Crist. D’aquesta iniciació en els adults en els misteris de la Fe se’n diu catecumenat, que “té per finalitat de permetre que els qui s’han de batejar, com a resposta a la iniciativa divina i en unió amb una comunitat eclesial, duguin la seva conversió i la seva fe a  maduresa creixent. Es tracta d’una “Formació en la vida cristiana integral, per la qual els deixebles s’uneixen al Crist, el seu Mestre. Els catecúmens han de ser iniciats al misteri de la salvació i a la pràctica dels costums evangèlics i introduïts pels ritus sagrats en èpoques successives a la vida de la fe, de la litúrgia i de la caritat del Poble de Déu”. Sense una formació en l’escola de l’evangeli queda incomplet el procés d’inserció en l’Església. Com és de tota evidència avui estem molt lluny de que es faci una entrada significativa en la Comunió de l’Església. Per això hi ha temptatives per refer els que en definitiva se’n diuen els misteris de la iniciació cristiana. En parla ben explícitament el papa Francesc en el seu, diguem-ne, Breviari de ser deixebles, avui en el segle XXI: “La joia de l’Evangeli”. En el capítol tercer, i en l’apartat quart: “Una evangelització per a l’aprofundiment del kerigma diu: “La crida al creixement de la fe se suposa quan Jesús diu: “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té per a ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament: “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. No es tracta d’una formació doctrinal, sinó d’una immersió en un camí de creixement en l’amor. “Que el Senyor us faci progressar i sobreabundar en l’amor dels uns als altres, i en l’amor envers tothom” (I Tes 3, 12). El camí de resposta i de creixement va sempre precedit pel do, perquè el precedeix aquella altra petició del Senyor: “batejant-los en el nom...” La  filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i que li dóna glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida “segons l’Esperit”.

                                               El primer anunci o kerigma  que és el primer en sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal al que sempre hem de tornar-hi en tota catequesi i en totes les seves etapes i moments”. Kerigma que podríem sintetitzar així: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”.

                                               “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor, que mai no deixa d’il·luminar la nostra formació inicial i permanent. És l’anunci que respon a l’anhel d’infinit que hi ha en tot cor humà. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa que no redueixi la catequesi a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna.

                                               En cada batejat hi hem de veure deixebles (ensenyats pel Mestre); alumni (que etimològicament vol dir alimentats), seguidors (de la via o camí) de l’evangeli. Tota l’evangelització està fonamentada en la Paraula de Déu que n’és el seu aliment. Caldrà escoltar-la, meditar-la, viure-la, celebrar-la i testimoniar-la. Les Sagrades Escriptures son font de l’evangelització. Per tant, fa falta formar-se contínuament en l’escolta de la Paraula. L’Església no evangelitza si no es deixa contínuament evangelitzar. És indispensable que la Paraula de Déu “sigui més el cor de tota activitat eclesial” (Benet XVI) La Paraula de Déu escoltada i celebrada, sobretot en l’Eucaristia, alimenta i reforça interiorment els cristians i els fa capaços d’un autèntic testimoniatge evangèlic en la vida quotidiana. L’estudi de les Sagrades Escriptures ha de ser una porta oberta a tots els creients. És fonamental que la Paraula revelada fecundi  radicalment la catequesi i tots els esforços per transmetre la fe. L’evangelització requereix la familiaritat amb la Paraula de Déu i això exigeix a tots els responsables del creixement de la fe proposar  un estudi seriós i perseverant de la Bíblia, com també promoure’n la lectura orant personal i comunitària. Caldrà replantejar les bases d’un creixement en la vivència de la fe. “El cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. L’Esglèsia haurà d’iniciar els seus catequetes en “l’art de l’acompanyament” per fer present la fragància de la presència propera de Jesús i la seva mirada personal. Hem de saber donar al nostre caminar d’acompanyants el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana”  Mosaic de conceptes extrets de la Joia de l’Evangeli. Evangelitzadors ensems que evangelitzats. És el camí i meta de tot creixement en la fe.

                                               Poble de batejats: 
                                                           “Tu vas ser senyalat amb la creu de Jesús.
                                                           “Tu vas ser empeltat en la saba de Déu.
                                                           “Tu vas ser abrusat al gresol de l’Esperit.
                                                           “Tu vas prendre aliment al sopar dels amics.
                                                           “Tu vas obrir el teu cor al servei del teu món”.

 Diumenge II de durant l’any, 15 de gener del 2017.   Sabadell

dilluns, 9 de gener del 2017

Homilia del diumenge 08/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  SANT  EN  JESÚS

                                               No sabré dir tot el que hauria de dir, però malgrat la impossibilitat, hauré de fer-ne l’intent. Que les meves imprecises paraules siguin testimoni de l’indicibilitat de tot el que celebrem aquest diumenge sobre el baptisme de Jesús, on l’Esperit Sant irromp en la seva persona i la seva missió. Intuïcions només...

                                               Amb molta freqüència he fet recurs, ni que només sigui mentalment, a aquella frase que reporta el P. Vives en el seu llibre Creure el Credo, on un bisbe ortodox ens diu que no es pot creure en Déu sense esplaiar-nos en la presència i acció , permanents de l’Esperit Sant, que  ho ungeix tot –i potser aquest és el nostre major oblit- ja a partir del mateix Jesucrist, encarnat, fet home palès en el moment del seu baptisme. Aquesta és la darrera epifania nadalenca, abans de reemprendre la “marxa” pels camins de la quotidianitat litúrgica, temps que no massa encertadament en diem de setmanes de temps ordinari de tot l’any, aquelles que no passen pels punts àlgids de Nadal i Pasqua. Aquí hi trobarem sempre l’Esperit Sant. L’Esperit Sant és qui anima tot el Cos místic, des del Cap, Jesús fins a tots els membres de l’Església. Romandre en Crist ho és també restar en comunió amb  l’Esperit. Joan ho declara terminantment: Símbol: el cep i les sarments.

                                               Endinsem-nos en aquest primer diumenge “ordinari”, encara embadalits per les consideracions que hem  pogut fer sobre el misteri de l’encarnació. Ho repeteixo: que per a mi és el misteri fontal, fondant de la nostra fe. Com veiem la humanitat de Jesús? Aquí hi ha misteri, i molt nostre, radicalment humà. Diu el Vaticà II: “Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

                                               Avui se’ns posa a la nostra consideració el misteri del baptisme de Jesús. Després de ser batejat per Joan, a qui “força” a deixar-se batejar per ell, per raons que no li explicita i que s’amaguen en aquesta expressió: “Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”. En sortir de les aigües del Jordà heus ací que esclata una de les majors epifanies o manifestacions de Déu envers Jesús. Vegem-ho:

                                               De sobte, s’obren els cels. Expressió aquesta que sortirà en el passatge de sant Esteve -recordeu-ho- i que vol dir que tota l’estança de Déu es fa palesa per a Jesús. Sembla ser que d’alguna manera Joan Baptista ho percep també, però sense veure-hi el mar de fons que s’hi transparenta. El text parla en primera persona referit a Jesús: “Veié”. Amb quina mena de visió la va percebre? Jesús sembla estar en èxtasi, pregant. Si atenem a allò que refereix Mateu veurem que no fa més que narrar els fets. Un Esperit de Déu, en diu, baixant sobre d’Ell i endinsant-s’hi. Una veu deia: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Ens quedem com suspesos en aquesta visió, ara a través de l’evangelista Mateu, feta viva també per a nosaltres. Per entrar en la seva significació hem de recórrer a la figura del Servent d’Isaïes. La tenim en la primera lectura d’avui. Aquí, anirem fent algunes precisions:

Resultat d'imatges de bateig jesus                                               1.- Jesús és l’autèntic Servent. Aquell que ha vingut a servir i no pas a ser servit. És la condició fonamental de l’ésser humà en Jesús. Fins on arriba aquesta consciència de ser creatura? Encarnar-se, ho anirà desglossant Pau en les epístoles que són himnes cristològics, en Filipencs sobretot (2, 6-11). Jesús com a home es fa no-res, s’abaixa, s’empetiteix, pren la condició d’esclau, “oblidant-se” de ser Déu a la vegada.  Pau no sap pas com dir-ho. L’expressió ha fet fortuna en els comentaris a aquest fet. Anorreament. Kènosi, diran en grec. Feta la humanitat de Jesús del no-res de mans de Déu, Ell es té per no-res en mans de Déu. Creador, el Verb de Déu, tingut ell mateix com a creatura, que això vol dir ser home. En l’oblit greu de que som creatures de Déu, no podem accedir així al que significa l’encarnació. Diem Home vertader, és a dir creat “en tot igual com nosaltres”.

                                               2.- “De qui he pres possessió”. És la millor prerrogativa per a qualsevol humà que es reconeix que no es deu a si mateix, sinó que meravellosament  pertany a Déu, que n’és el seu Creador. Fets a imatges i semblança de Déu, perquè la “possessió” no és rapte, necessitat, sinó donació. Això som tots. Do ple, desbordat: tot jo sóc do del meu Creador. Sóc d’Ell perquè sóc per a Ell. Sóc per a Ell, ja que sóc d’Ell. Ser de Déu no és un esclavatge, ben al contrari. Això referit a Jesús ens ha de desconcertar, supera la nostra capacitat de raonar. I és lògic que sigui així. On seria, si no, el misteri? Jesús en quan a home és obra, possessió de Déu. Una possessió que és tot donació. I ell n’és conscient i n’és summament agraït. Pondereu les relacions de Jesús amb el Pare! Res de semblant. Oh les pregàries de Jesús amb el seu Pare...!

                                               3.- “El meu estimat”. Déu crea perquè estima. D’altra manera no seria Déu. En Ell no hi ha necessitat de cap mena. Donat graciosament per Déu, per tant donat a Déu. Un doble flux d’amor. És Jesús l’estimat per  definició. Déu és Amor. Jesús és l’Amor. De l’estimació que Déu té de l’home-Jesús, en derivarà el patró de la nostra estimació envers Déu. És allò de la nostra filiació en la filiació de Jesús. “Tot és vostre; i vosaltres sou  de Crist, i el Crist, de Déu”.

                                               4.- “En Ell hi ha tot el voler i la gràcia de Déu”. Ell és l’incomparable. És Jesús -en quan a home- la suprema creació de Déu. És la visibilitat en l’home (cos, ànima i esperit, per dir-ho així) de la invisibilitat de Déu. Déu ha posat casa, família, en la Història que en el “Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, es féu Ell mateix home, talment que, essent Home perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell, tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels... Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra”. Aquí si veu la ponderació –en la manera d’expressar- del Vaticà II.

                                               5.- “Li ha donat -a plenitud- la unció de l’Esperit Sant”. Ja des de l’Anunciació, de la seva concepció singular en Maria, en la seva “inhabitació” en ella, que l’irradiava al seu entorn, en Joan i en Elisabet ho noten trasbalsats; en venir al món, en ser honorat pels pastors, en tota la seva vida amagada a Natzaret, passant com un veí més, en el seu baptisme i durant tota la seva vida i missió, que en Ell són sempre la mateixa cosa, com ho deixen escrit els evangelistes: “portat per l’Esperit”.

                                               6.- “Portarà el dret a les nacions”: Serà un Rei encobert que no farà ombra a ningú; i regnarà en tothom que es deixi governar per Déu.

                                               7.- “T’he cridat bondadosament. Fou “enviat”, fou “vocacionat”. Jesús fou home veritable. Tingué vocació d’home. Ha pres aquesta crida a ser l’home més home. En crear Déu l’home tenia present que Jesús entraria en la família humana. Seria Jesús l’home arquetípic. No sé com dir-ho.

                                               8.- “Et prenc per la mà”. Comença com tots, inhàbil, infant. No sap parlar. No sap caminar. Serà ensenyat en tot com un més. S’anirà fent. És el gran “aprenent”, s’anirà fent home en totes les fases de desenvolupament.

                                                9.- “T’he configurat”. Ha pres figura humana. Joan ho posa de relleu, dirà: l’hem vist, l’hem sentit. L’hem tocat. L’hem estimat en la seva visibilitat, hem estimat el seu rostre, l’hem besat. Ens ha curat pel seu tacte, ens ha beneït, tot tan humà!

                                               10.- “Et destino a ser”. Tot ell és missió, ha d’acomplir la voluntat del seu Pare i aquesta serà el seu aliment. És el que farà i serà tota la vida fins a dir en la creu finalment: “Tot s’ha acomplert!”. Serà la nova i eterna aliança per a tots els humans. El nou Adam. Ell serà l’alfa i l’omega, el principi i el fi. És el sentit primer i últim de tot i de tots. En ell Déu ha unit tot l’univers.

                                                I ara, “recapitulat” tot en l’Home-Déu, ara seria el moment de saber-nos profundament humans fins que a poder ser “per Ell, amb Ell i en Ell” que esdevinguem lloança de la seva glòria”. Jesús “l’home per als altres”. I nosaltres, petits com som,  arribaríem a la plenitud de l’Home Crist. Això seria, en procés, estar batejats en Esperit i en foc. En el baptisme de Jesús hi ha el nostre propi baptisme. Mai en sabrem les perspectives ni les  riqueses que enclou. El bateig nostre esdevé misteri. És comunió de vida, de llum, de gràcia i d’esperança, en el misteri del baptisme de Crist.
Diumenge Ier. de durant l’any. Baptisme del Senyor, 8 de gener de 2017 Sabadell                                               

diumenge, 1 de gener del 2017

Homilia del diumenge 01/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA MARE  I  EL  FILLET…

Resultat d'imatges de evangeli mare de deu i fillet
                                               No us podeu pas imaginar com va prevaler a les Esglésies d’Orient la denominació de Maria com a Mare de Déu, la que ells en grec en deien la Theotókos, l’engendradora, la Mare de Déu, la Genetrix en àmbits occidentals. Així fora de context, tant geogràfic com de temps, arriba a costar d’entendre la seva significació.  Ara nosaltres també ens hi hem habituat i no ho trobem estrany. Com és possible que a una noia pobletana se la pogués anomenar Mare de Déu? Estem al segle Vè. Era als voltants de la meitat del segle i hi hagué tot un Concili per debatre aquesta qüestió que va remoure moltes de les Esglésies entre Antioquia i Constantinoble i dos dels seus líders Ciril i Nestori, amb implicacions de l’Emperador i de la seva casa, avui impensables... De fet tota la llevantada va concloure fixant el terme amb el qual designem avui en dia sense més escarafalls: Maria era la Mare, ni més ni menys que de Déu. Ja ho entenem avui sense suscitar  cap problemàtica. Maria portà al món el seu fill que era des de la mateixa concepció Déu i Home a la vegada. Maria es designada en la nostra pietat com l’Esposa de l’Esperit Sant. Així de senzill i així de misteriós. Com ho va viure Maria? No ho sabem. Lluc ens parla dels fets sense més. És el mateix Lluc qui ens diu que Maria rumiava tots els esdeveniments referents al seu fill, i queda en el secret de la seva intimíssima relació i comunió amb el seu fill –no es pot dir menys-, “fent-se” literalment en ella a mercè d’una gestació com una mare espera i somnia en el seu fill entranyat i “gestant-se”. D’un temps a aquesta part m’emociona entreveure la mare, Maria, “fent” biològicament el seu fillet, brodant un teixit humà incomparable, tant seu! Què devia sentir quan ja el notava movent-se, quan el va portar a llum, quan el va tenir per primera vegada entre els seus braços, bressant-lo amb tot el seu cor de mare novella..? No hi puc fer més: M’emociona i he de tancar els ulls, perquè aquests no em serveixen per a res. Les nostres nadales estan musicades amb una tendresa sempre nova, que ens arriba al cor. Quanta infantesa no amaguen aquestes dolcetes i tendres cançons!

                                               La tradició nostrada anomena a Maria com a Mare de Déu. Altres contrades li diuen  Verge. Jo em quedo amb la nostra tradició. La fa més propera a la nostra cultura. I té l’encant de barrejar la fe amb les nostres infanteses, ai!

                                               Avui, litúrgicament és la Solemnitat de la Mare de Déu, per damunt de la concurrència de ser l’Octava de Nadal, el Dia de la Pau, Cap d’any. Ens en gaudim de que es posi de relleu la maternitat de la Mare de Déu, sobretot perquè el Vaticà II va inserir el misteri de Maria en el misteri de l’Església i, per tant, en la història de la salvació. Els sants Pares (denominació dels escriptors sobretot dels primers segles del cristianisme) ja dibuixaven a la “nostra” Mare tant en relació amb el seu fill biològic com a la “generació” dels fills de Déu, àdhuc de tots els homes.  Essent el tema primordial del Vaticà II el del misteri de l’Església, s’escau ben bé que Ella sigui la primera del Poble de Déu en la fe. “Maria, mentre aquí baix és una imatge i un inici de l’Església, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per la Poble de Déu en marxa”.  A continuació, fa un elogi de les Esglésies Orientals de les quals sabem que tributen el degut amor a la Mare del Senyor i Salvador. Al qual concorren amb fervor i ardidesa”. Acaba amb una pregària perquè “intercedeixi prop del seu Fill fins que tots els pobles de la humanitat, tant els que tenen la sort de dir-se cristians com els que encara desconeixen el seu Salvador, perquè –diu- tinguin la felicitat d’aplegar-se  amb pau i concòrdia en un sol Poble de Déu, a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat”. Acaba, doncs, el capítol VIII del document sobre el Misteri de l’Església, encomanant-nos i posant-nos “Sota el vostre mantell ens emparem santa Mare de Déu, escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda”; precisament pregària que prové dels primers anys del cristianisme.

                                               Vàrem dir que faríem un comentari del llibret de Leonardo Boff i ho faré molt sintèticament. Emperò, ja d’entrada em sobte que l’original en portuguès en lloc de Nadal com comença el títol hi posa “Encarnació : la humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Jo prefereixo la de l’original, perquè em sembla més en consonància amb la denominació ja emprada al segle Vè. Que fou el de les grans controvèrsies per afinar més el sentit de la Theotókos.  Teològicament i espiritualment més sucós. Boff ens parlarà de la jovialitat de Déu. Un Déu que ens alegra, que ens fa sentir emparats i “emmarats”, com a casa i com de casa!

                                               Dues parts del llibre -que es complementen perquè una és causa de l’altra i viceversa: Déu té un projecte (Pau en dirà un designi) i és “fer-se home”. El Fill assumí un home concret, Jesús de Natzaret, un home jueu, d’un temps i una cultura concretes. Què significa la humanitat de Déu per a nosaltres? Dirà Boff: “La humanitat de Déu en Jesús significa la presència incondicionada i irreversible de Déu en el món. Significa el lliurament total i amorós de Déu a l’home. El Fill és això: la manifestació i concreció del projecte de Déu que implica, en la vessant temps, assumir l’home, fer-se altre, sense deixar de ser qui era, en la eternitat. És un misteri del de comunicació. L’home és la comunicació de Déu a la creació. I Jesús és la comunicació plena de Déu a l’home. L’encarnació del Fill no es limita a la santa humanitat de Jesús. D’una manera misteriosa, abasta tots els homes. En el projecte de Déu, cada home ha estat concebut amb, en, per i per al Fill. Tots som fills en el Fill. Quan Ell va entrar en la història, va recapitular tots els homes en la seva humanitat. Així tots som germans de Crist. Cada persona humana representa, en el temps, un aspecte del Fill etern. Crist té una dimensió còsmica. El Nadal no és la festa de la nostra història humana; no és una festa privativa dels cristians, sinó extensiva a tots els homes. En tots i cadascun d’ells el Fill de Déu és continua fent-se germà nostre”.

                                               El mateix projecte de Déu de cara a l’home és “fer-se” Déu. Ens posem aquesta pregunta a nosaltres mateixos. Qui és l’home? Ja hem viscut suficientment per saber de la nostra petitesa d’una banda i també de la nostra aspiració a la grandesa d’esperit; una fantasia, una utopia, esdevenir Déu... “L’encarnació defineix la manera com Déu es fa condescendent amb l’home: Déu respecta tot el que és humà –naturalesa i història-, excloent el pecat. El voler-ser-home de Déu possibilita, de fet, el voler-ser-Déu de l’home. Divinitzant l’home, Déu fa l’home més humà, plenament humà. Humanitzant-se, Déu es fa més Déu-per-a-nosaltres”. Jesucrist, és l’encontre de Déu i de l’home”. Déu és el major filàntrop. Déu ha posat en l’home un valor que el traduïm per ser “fet a imatge i semblança” de Déu. “L’home és una paràbola de Déu. Ell reprodueix a petita i analògica escala l’efusió i la comunicabilitat de Déu envers l’altre. L’experiència cristiana dóna testimoni que Déu és amor. L’Amor de Déu no és de necessitat sinó d’extrema sobreabundància. La humanitat de Jesús és la humanitat de Déu. En ella es sensibilitza el seu Amor envers els homes. Amor gratuït, respectuós, enamorat. Jesucrist realitza el projecte de Déu de fer-se home i, alhora, consuma el projecte de l’home de fer-se Déu”. Aquest intercanvi meravellós constitueix el misteri de l’encarnació, misteri de la humanització de Déu i de la divinització de l’home. Què bé que si escauen aquelles paraules de Pau que hem sentit aquests dies. Tant de bo ressonessin ben al fons del nostre ésser!: “Estimats: s’ha manifestat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes, i ens ensenya a viure  en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti  la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un Poble ben seu, apassionat per fer el bé” (Pau a Titus 2, 11-14)
Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener del 2017.  Sabadell