dilluns, 9 de gener de 2017

Homilia del diumenge 08/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  SANT  EN  JESÚS

                                               No sabré dir tot el que hauria de dir, però malgrat la impossibilitat, hauré de fer-ne l’intent. Que les meves imprecises paraules siguin testimoni de l’indicibilitat de tot el que celebrem aquest diumenge sobre el baptisme de Jesús, on l’Esperit Sant irromp en la seva persona i la seva missió. Intuïcions només...

                                               Amb molta freqüència he fet recurs, ni que només sigui mentalment, a aquella frase que reporta el P. Vives en el seu llibre Creure el Credo, on un bisbe ortodox ens diu que no es pot creure en Déu sense esplaiar-nos en la presència i acció , permanents de l’Esperit Sant, que  ho ungeix tot –i potser aquest és el nostre major oblit- ja a partir del mateix Jesucrist, encarnat, fet home palès en el moment del seu baptisme. Aquesta és la darrera epifania nadalenca, abans de reemprendre la “marxa” pels camins de la quotidianitat litúrgica, temps que no massa encertadament en diem de setmanes de temps ordinari de tot l’any, aquelles que no passen pels punts àlgids de Nadal i Pasqua. Aquí hi trobarem sempre l’Esperit Sant. L’Esperit Sant és qui anima tot el Cos místic, des del Cap, Jesús fins a tots els membres de l’Església. Romandre en Crist ho és també restar en comunió amb  l’Esperit. Joan ho declara terminantment: Símbol: el cep i les sarments.

                                               Endinsem-nos en aquest primer diumenge “ordinari”, encara embadalits per les consideracions que hem  pogut fer sobre el misteri de l’encarnació. Ho repeteixo: que per a mi és el misteri fontal, fondant de la nostra fe. Com veiem la humanitat de Jesús? Aquí hi ha misteri, i molt nostre, radicalment humà. Diu el Vaticà II: “Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

                                               Avui se’ns posa a la nostra consideració el misteri del baptisme de Jesús. Després de ser batejat per Joan, a qui “força” a deixar-se batejar per ell, per raons que no li explicita i que s’amaguen en aquesta expressió: “Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer”. En sortir de les aigües del Jordà heus ací que esclata una de les majors epifanies o manifestacions de Déu envers Jesús. Vegem-ho:

                                               De sobte, s’obren els cels. Expressió aquesta que sortirà en el passatge de sant Esteve -recordeu-ho- i que vol dir que tota l’estança de Déu es fa palesa per a Jesús. Sembla ser que d’alguna manera Joan Baptista ho percep també, però sense veure-hi el mar de fons que s’hi transparenta. El text parla en primera persona referit a Jesús: “Veié”. Amb quina mena de visió la va percebre? Jesús sembla estar en èxtasi, pregant. Si atenem a allò que refereix Mateu veurem que no fa més que narrar els fets. Un Esperit de Déu, en diu, baixant sobre d’Ell i endinsant-s’hi. Una veu deia: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Ens quedem com suspesos en aquesta visió, ara a través de l’evangelista Mateu, feta viva també per a nosaltres. Per entrar en la seva significació hem de recórrer a la figura del Servent d’Isaïes. La tenim en la primera lectura d’avui. Aquí, anirem fent algunes precisions:

Resultat d'imatges de bateig jesus                                               1.- Jesús és l’autèntic Servent. Aquell que ha vingut a servir i no pas a ser servit. És la condició fonamental de l’ésser humà en Jesús. Fins on arriba aquesta consciència de ser creatura? Encarnar-se, ho anirà desglossant Pau en les epístoles que són himnes cristològics, en Filipencs sobretot (2, 6-11). Jesús com a home es fa no-res, s’abaixa, s’empetiteix, pren la condició d’esclau, “oblidant-se” de ser Déu a la vegada.  Pau no sap pas com dir-ho. L’expressió ha fet fortuna en els comentaris a aquest fet. Anorreament. Kènosi, diran en grec. Feta la humanitat de Jesús del no-res de mans de Déu, Ell es té per no-res en mans de Déu. Creador, el Verb de Déu, tingut ell mateix com a creatura, que això vol dir ser home. En l’oblit greu de que som creatures de Déu, no podem accedir així al que significa l’encarnació. Diem Home vertader, és a dir creat “en tot igual com nosaltres”.

                                               2.- “De qui he pres possessió”. És la millor prerrogativa per a qualsevol humà que es reconeix que no es deu a si mateix, sinó que meravellosament  pertany a Déu, que n’és el seu Creador. Fets a imatges i semblança de Déu, perquè la “possessió” no és rapte, necessitat, sinó donació. Això som tots. Do ple, desbordat: tot jo sóc do del meu Creador. Sóc d’Ell perquè sóc per a Ell. Sóc per a Ell, ja que sóc d’Ell. Ser de Déu no és un esclavatge, ben al contrari. Això referit a Jesús ens ha de desconcertar, supera la nostra capacitat de raonar. I és lògic que sigui així. On seria, si no, el misteri? Jesús en quan a home és obra, possessió de Déu. Una possessió que és tot donació. I ell n’és conscient i n’és summament agraït. Pondereu les relacions de Jesús amb el Pare! Res de semblant. Oh les pregàries de Jesús amb el seu Pare...!

                                               3.- “El meu estimat”. Déu crea perquè estima. D’altra manera no seria Déu. En Ell no hi ha necessitat de cap mena. Donat graciosament per Déu, per tant donat a Déu. Un doble flux d’amor. És Jesús l’estimat per  definició. Déu és Amor. Jesús és l’Amor. De l’estimació que Déu té de l’home-Jesús, en derivarà el patró de la nostra estimació envers Déu. És allò de la nostra filiació en la filiació de Jesús. “Tot és vostre; i vosaltres sou  de Crist, i el Crist, de Déu”.

                                               4.- “En Ell hi ha tot el voler i la gràcia de Déu”. Ell és l’incomparable. És Jesús -en quan a home- la suprema creació de Déu. És la visibilitat en l’home (cos, ànima i esperit, per dir-ho així) de la invisibilitat de Déu. Déu ha posat casa, família, en la Història que en el “Verb de Déu, pel qual tota cosa fou creada, es féu Ell mateix home, talment que, essent Home perfecte, pogués salvar tothom i fer convergir en Ell, tot l’univers. El Senyor és el fi de la història humana, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels... Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: “Reunir totes les coses en el Crist, tant les del cel com les de la terra”. Aquí si veu la ponderació –en la manera d’expressar- del Vaticà II.

                                               5.- “Li ha donat -a plenitud- la unció de l’Esperit Sant”. Ja des de l’Anunciació, de la seva concepció singular en Maria, en la seva “inhabitació” en ella, que l’irradiava al seu entorn, en Joan i en Elisabet ho noten trasbalsats; en venir al món, en ser honorat pels pastors, en tota la seva vida amagada a Natzaret, passant com un veí més, en el seu baptisme i durant tota la seva vida i missió, que en Ell són sempre la mateixa cosa, com ho deixen escrit els evangelistes: “portat per l’Esperit”.

                                               6.- “Portarà el dret a les nacions”: Serà un Rei encobert que no farà ombra a ningú; i regnarà en tothom que es deixi governar per Déu.

                                               7.- “T’he cridat bondadosament. Fou “enviat”, fou “vocacionat”. Jesús fou home veritable. Tingué vocació d’home. Ha pres aquesta crida a ser l’home més home. En crear Déu l’home tenia present que Jesús entraria en la família humana. Seria Jesús l’home arquetípic. No sé com dir-ho.

                                               8.- “Et prenc per la mà”. Comença com tots, inhàbil, infant. No sap parlar. No sap caminar. Serà ensenyat en tot com un més. S’anirà fent. És el gran “aprenent”, s’anirà fent home en totes les fases de desenvolupament.

                                                9.- “T’he configurat”. Ha pres figura humana. Joan ho posa de relleu, dirà: l’hem vist, l’hem sentit. L’hem tocat. L’hem estimat en la seva visibilitat, hem estimat el seu rostre, l’hem besat. Ens ha curat pel seu tacte, ens ha beneït, tot tan humà!

                                               10.- “Et destino a ser”. Tot ell és missió, ha d’acomplir la voluntat del seu Pare i aquesta serà el seu aliment. És el que farà i serà tota la vida fins a dir en la creu finalment: “Tot s’ha acomplert!”. Serà la nova i eterna aliança per a tots els humans. El nou Adam. Ell serà l’alfa i l’omega, el principi i el fi. És el sentit primer i últim de tot i de tots. En ell Déu ha unit tot l’univers.

                                                I ara, “recapitulat” tot en l’Home-Déu, ara seria el moment de saber-nos profundament humans fins que a poder ser “per Ell, amb Ell i en Ell” que esdevinguem lloança de la seva glòria”. Jesús “l’home per als altres”. I nosaltres, petits com som,  arribaríem a la plenitud de l’Home Crist. Això seria, en procés, estar batejats en Esperit i en foc. En el baptisme de Jesús hi ha el nostre propi baptisme. Mai en sabrem les perspectives ni les  riqueses que enclou. El bateig nostre esdevé misteri. És comunió de vida, de llum, de gràcia i d’esperança, en el misteri del baptisme de Crist.
Diumenge Ier. de durant l’any. Baptisme del Senyor, 8 de gener de 2017 Sabadell