divendres, 26 de febrer del 2016

Homilia del diumenge 28/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

EL  SENYOR  ÉS  COMPASSIU  I  BENIGNE

                                               Ja ens tocava parlar de la misericòrdia i ho fem en aquest diumenge III de Quaresma perquè d’alguna manera ens hi porten les lectures d’avui. Déu es fa present en la bardissa que, tot i cremant, no es consumia. Això va suscitar la curiositat de Moisès i s’hi va atansar. En aproximar-se, Déu es manifesta i Moisès es descalça per ser terra sagrada la que trepitja i se sent cridat en propi nom i llavors Déu li parla com el Déu dels seus Pares, a comptar des d’Abraham, com vàrem llegir diumenge passat en el moment en què feia una aliança amb ell i amb la seva descendència. El crida per enviar-lo als seus germans, perquè ha sentit el clam que proferien i  coneix els seus sofriments. I ha decidit d’alliberar-los de l’esclavatge dels egipcis i vol fer efectiva la promesa feta a Abraham de fer-los pujar a un país que regalima llet i mel. Es defineix com “el qui és”. Així es farà anomenar de tots ells per sempre. Renovarà el pacte amb el seu poble en ple desert i Moisès farà d’intermediari portant la veu i la voluntat de Déu envers el seu poble, tot i la seva rebel·lia sovintejada...

                                               Pau recordarà als cristians de Corint que tot i haver obrat coses grans amb ells, les gestes meravelloses, narrades als llibres del Pentateuc sobretot a l’Èxode, malgrat tot es lamentava de no haver tingut una correspondència per part d’ells i assenyalava que en el desert van morir molts d’ells i així Pau els volia advertir als seus enyorats deixebles i amb ells a tots nosaltres; d’aquí que restaren escrits aquests fets, com per guardar-ne memòria i ser previnguts. Per tant, “els qui es creuen estar ferms que mirin de no caure”. Cosa que queda evidenciada en l’evangeli on amb la paràbola de la figuera que no dóna els fruits esperats i que l’amo, benvolent, permet una nova oportunitat de deixar-la un any més, en espera de que amb una més intensa cura ja doni en endavant els fruits com s’escauen. Això té una correspondència amb la idea clau de què ens parla el papa Francesc quan dóna a Déu la definició de ser misericordiós, presentant Jesucrist com el rostre misericordiós del Pare. Té com a síntesi del misteri de la fe cristiana l’acció misericordiosa del Pare a través de Jesucrist. Déu es presenta com un Déu compassiu i misericordiós, lent a aïrar-se i pròdig en l’amor i la fidelitat. L’expressió “amor fidel” es repetida profusament a l’AT. Jesús és l’enviat pel Pare per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. “Qui el veu a Ell veu el Pare”. “Jesús de Natzaret –diu el papa- amb la seva paraula, amb el seus gestos, amb tota la seva persona revela la misericòrdia de Déu. Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És font d’alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l‘esperança de ser estimats, no obstant el límit del nostre pecat”. “Som cridats a fer més fort i eficaç el nostre testimoni de creients”. Déu dóna de bon grat moratòries i espais de reconversió, d’obrir-nos al seu influx misericordiós. És tanta i tanta l’esperança que el papa ha posat en aquest Any Jubilar per amarar-ho tot en la tendresa del  perdó de Déu i del seu amor misericordiós...!

                                               Fins a 160 són les vegades que anomena la misericòrdia en la seva Butlla de proclamació del’Any Jubilar extraordinari, la té tant en el cor que no és estrany que n’hagi pres d’aquesta expressió el lema del seu pontificat. En llatí com és costum miserando et eligendo. És a dir, en tenir misericòrdia al mateix temps el va elegir. Amb una mirada profunda i plena de tendresa el va escollir a Mateu i de pecador i publicà en va fer un dels Dotze.

                                               Sant Lluc és el gran evangelista de la compassió i de la misericòrdia. Profusió de paràboles que expressen aquesta característica divina fruit de l’amor que n’és la mateixa definició segons Joan: Déu és Amor”. Dir misericòrdia és dir perdó set vegades set. Sempre i sempre. Per aquest motiu Jesús es dirigirà a Déu com a Pare. Tenim la paràbola de l’ovella perduda, de la moneda extraviada, del Pare i els dos fills seus. Aquest és un dels moments que commouen el cor, perquè Déu s’excedeix i es mostra fidel, ardit i d’una plenitud divina que ens meravella i ens força dolçament a fer obres, a tenir sentiments de misericòrdia, a tenir permanentment les portes de casa sempre obertes. La serenitat del cor, que n’és la conseqüència i que n’és testimoni, ens deixa plens de joia i agraïts. Perdonar, que no és fàcil, només ho podem fer empesos pel mateix Crist que així obrava arreu, arreu. Ens diu Francesc que “Déu no es limita a  afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. La misericòrdia es converteix en ideal de vida cristiana i en criteri de credibilitat de la nostra fe. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel. “Benaurats els misericordiosos, perquè trobaran misericòrdia”. El papa ens mou a que sigui aquesta benaurança la que ens inspiri durant l’Any Sant. És determinant per a l’Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per a penetrar en el cor de les persones i per a motivar-les a retrobar el camí de retorn al Pare”.

                                               Us heu fixat en que darrerament hi ha una tendència a “maternalitzar” bé sigui Déu, bé les relacions humanes. A Déu Pare hi afegim amb molta naturalitat Pare-Mare. En una societat que es veu moltes vegades òrfena de pares i singularment de mares ha florit el sentit de tendresa, d’estimació emotiva i cordial. Trobem bé i ens dóna serenor quan els salms ens mostren com Déu té entranyes de misericòrdia, que Déu estima entranyablement tot el que ha creat. Que Déu és més íntim que la nostra pròpia intimitat. Que Déu com una gestant ens va brodant en el secret del  si matern: “Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare. Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable, les teves obres són meravelloses: ho reconec amb tota l’ànima...” Ell ens ha estimat abans de néixer, a tal extrem que fins i tot si una mare s’arribés a oblidar d’un fill de les seves entranyes, Ell no se n’oblidaria mai. Són constatacions de que l’àmbit dels sentiments s’ha badat i es manifesta més a les clares. Pau ens invita a “tenir  els mateixos sentiments de Crist Jesús”. Això promourà un estudi-pregària de la intimitat de Jesús. De com mirava, com tocava, de com irradiava. Quins eren els seus gestos. De com s’atansava a la gent. De com es compadia, de com plorava. Un Crist molt i molt humà. Pau diu als colossencs i a altres deixebles que no l’han conegut: “Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. En ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement”. De forma similar Pau els diu als efesis: “Prego al Pare que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força de l’Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”.(Ef 3, 16-19)  I encara escrivint als filipencs: “Així per tot el que en el Crist pot haver-hi d’exhortació, de persuasió caritativa, de donació d’esperit, d’afecte entranyable i de compassió, feu complet el meu goig tenint els mateixos sentiments, la mateixa caritat, una sola ànima, ben avinguts; no feu res per rivalitat, ni per vanaglòria, sinó al contrari, amb humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos, sense procurar cadascú pels propis interessos, sinó pels dels altres. “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús”.  Tant és així que Pau arriba a dir: “No sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi”.  En síntesi: Jesús és el nostre model de pensament, de sentiments, de paraules i d’accions. En Ell s’ha visibilitzat la misericòrdia del Pare-Mare.

                                               El culte a Maria ha revifat pels mateixos motius del que se’n diu avui la intel·ligència emocional que ha posat de relleu que els sentiments són molt importants en la nostra vida de cada dia. No és gens estrany, doncs, que el papa citi Maria com a mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve! “Al peu de la creu, en l’hora suprema de la nova creació, Crist ens porta a Maria. Ell ens porta a ella, perquè no vol que caminem sense una mare, i el poble llegeix en aquesta imatge materna tots els misteris de l’Evangeli. Al Senyor no li agrada que falti a la seva Església la icona femenina”. (La joia de l’Eva)                    
 Diumenge III de Quaresma, 21 de febrer del 2016.  Sabadell

                                               

divendres, 19 de febrer del 2016

Homilia del diumenge 21/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

AIGUABARREIG  DE  CREU  I  DE  GLORIFICACIÓ

                                               Caminants, estem en ruta, en el GR quaresmal, que va de pujada cap a Jerusalem, amb tot el que això significa d’acompliment de la missió de Jesús, al qual seguim a invitació seva; camí que suposa també, i ben clarament com un aiguabarreig, una confluència de passió i de glorificació. A l’alçada del capítol novè de l’evangeli de Lluc, i que és el d’avui, ens situarem.  Per a Lluc és el moment biogràfic en que s’aniran precipitant els esdeveniments finals i que rubricaran  tota la vida i missió de Jesús. A partir d’ara trobarem diàlegs afinats amb els seus deixebles que tindran el rerefons d’una visió inèdita i de ruptura amb els esquemes mentals tradicionals sobre què, qui i com es manifestarà el Messies, l’enviat de Déu. Això produeix un xoc entre els seus mateixos deixebles, fins al punt d’apuntar els més propers; tenim el cas de Pere com a exponent d’incomprensió, àdhuc de rebuig. I els arrossegaran com un enigma i com un pes que els farà ensopegar fins a fets acomplerts. Ja ho digué el vell Simeó a les infanteses de Jesús, precisament narrades pel mateix Lluc: “Mira, diu a Maria, Aquest és destinat a ser causa que molts caiguin o s’aixequin a Israel, i com a senyera que trobarà contradicció”, “ensopec”, també se’n diu.

                                               Mirant de donar una doble panoràmica amb els dos contexts del fet de la Transfiguració narrat avui en la litúrgia, veurem com es plantegen les causes i també les conseqüències d’aquest fet insòlit i, per dir-ho planament, desconcertant, inhabitual en el fer de Jesús. De bones a primeres, Lluc planteja la gran pregunta, que mai hauríem de deixar com dita, perquè resta sempre oberta a ulls humans de la fe: “I vosaltres (tu, jo , tots), ¿qui dieu que sóc jo?  Pere, primari a tot ser-ho, tant per a bé com per a mal, s’avança i diu: “El Messies de Déu”. Jesús li ha de dir que això no ho ha dit de per si sol, com perquè sigui fruit de la seva intuïció de deixeble avantatjat, sinó per directa revelació del Pare. Jesús que sempre es mostra reticent a que el mal interpretin per una enutjosa visió nacionalista, àdhuc zelota, els fa callar “severament”; que no ho diguin i encara més, afegeix asseverant i ben fort: “Cal que el Fill de l’home pateixi molt i sigui rebutjat dels ancians, dels grans sacerdots i dels escribes, sigui mort i ressusciti el tercer dia”. Aquest cal té dimensions pregones; ells no les capten, ni en els fets que es preanuncien, ni arriben a captar aquesta imperiosa oportunitat (cal; per no dir: “necessitat”). Més tard ho entendran, molt més tard, ells i nosaltres... O encara no, nosaltres?

                                                Aleshores digué a “tothom”, com volent que ho entenguessin tots, a nivell de compromís de seguidors, els ho expressa ben solemnement; i això és tan vàlid per a aquell moment com per ara i per a cadascú de nosaltres. Fem atenció: “Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi”. I com per a arrodonir-ho, com per a donar-li un abast més simbòlic: “Aquell qui vulgui salvar la vida, la perdrà; però el qui la perdi per causa meva, aquest la salvarà”. I encara més, personalitzant, afegeix: “qui s’avergonyeixi de mi i de les meves paraules, d’ell s’avergonyirà el Fill de l’home”. Expressions ben contundents que ens haurien de fer pensar!

                                                 A nosaltres, encara avui, hem d’haver-ne experimentat i sabut tantes, a l’avançada, per poder-ho entendre! La vida de Jesús té un entramat de relacions amb el Pare que ens són misteri i ens costa de veure-ho amb la visió humana de Jesús i en la seva relació íntima amb el Pare. Jesús té missió en tota la seva vida i hi ha una concurrència de voluntats que a nosaltres ens fan estremir. “ Pare, si és possible que passi de mi aquest calze, però amb tot que es faci la vostra voluntat i no la meva”. Deixem-ho per a quan toqui, oh misteri de l’ànima humana de Jesús... Com que els veu desconcertats, seguint el fil d’aquest “suspens” de no aclarir-se i de les repugnàncies humanes que nota en ells, Lluc posa a continuació  una escena privilegiada per als tres capdavanters dels seus deixebles; se’ls emporta com de costum muntanya amunt i es queda en pregària i tot d’una es “transfigura” davant d’ells i l’acompanyaven Moisès i Elies també inicialment transfigurats, parlant del seu traspàs a Jerusalem. Deixant de banda l’atzagaiada de Pere en dir que, com es feia a la festa dels tabernacles, seria bo d’estar-nos aquí i plantar-hi tres tendes per a gaudir d’aquests moments de glòria. En aquestes, apareix un núvol i els cobreix i sabent que el núvol significava la presència de Déu s’esglaien i més en sentir una veu que deia com en el dia del seu Baptisme al Jordà: “Aquest és el meu fill, l’elegit, escolteu-lo”.  Trobaren a continuació a “Jesús tot sol”. Curiosament Lluc diu que ells van callar; no van contar a ningú, aleshores, res del que havien vist... Com interpretar aquest silenci? Esglaiats, temorosos, incapaços de digerir aquesta revelació...? Massa clar parlaven de la passió immediata, oh rodament de cap...

                                               A continuació, Lluc relata, com després de la guarició d’un endimoniat la gent “es meravellava de la grandesa de Déu”. Per preservar-los de l’admiració que suscitava en fets i paraules, torna altra volta a admonir-los amb èmfasi: “Vosaltres conserveu a les vostres orelles aquestes paraules: el Fill de l’home ha de ser posat a les mans dels homes”. Lluc més aviat parlant a distància de segles diu per al nostre ensenyament responent a les “grans volades (?)” dels deixebles que barrinen i discuteixen entre ells per veure qui serà qui primejarà al costat del “somiat messianatge” de Jesús. I com n’estaven d’ofuscats, ai mare!  Jesús els surt al pas, posant un infant al seu costat i els diu (¡oh vergonya seva i nostra!): “El qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, i el que m’acull a mi, acull al qui m’ha enviat; perquè el més petit d’entre vosaltres  és el més gran!”.

                                               Posem-nos altra volta, pelegrins, en camí vers Jerusalem. Ja sabem com acabarà aquest viatge: a mans de les autoritats del poble i dels romans. En l’aparent fracàs es desvelarà una definitiva “transfiguració”, a més també promesa per a tots nosaltres, a condició de saber estar al seu costat amb una fe tan lúcida i transfigurant com perquè es produeixi una remodelació del nostre sentit de viure i de sofrir, sabent que àdhuc a la creu, tanmateix amb la nostra, l’hem d’acompanyar. Ja ho fa palès la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós que ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”

  • Per quantes quaresmes més ens caldrà recórrer?
  • Per quantes paraules i exemples de Crist haurem de passar?
  • Per quanta il·luminació haurem de posar la nostra pobra fe?
  • Per quantes creus haurem d’ajudar a portar com a Cirineus per tal d’entendre al ver Messies, no a les tradicions que són traïcions? Ai, Pere, i nosaltres amb tu!
  • Per quants de dubtes s’haurà d’ennuvolar el “Si algú vol venir amb mi...”?
  • Per què tanta por al sofriment, quan sabem que sempre és compartit per i en Jesús?
  • Per quantes més resistències caldrà passar fins a saber portar el dolor dels altres?
  • Quan arribarem a entendre que si no ens fem com uns infants no entrarem al Regne de Déu?
  • A l’amar s’hi correspon el sofrir. Axioma i experiència per a tot cristià.
  • Estar al costat de la Creu; només s’hi estan els més propers/amics/seguidors de Jesús. Fent costat a Maria, Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos Salve!


                     Diumenge II de Quaresma, 21 de febrer del 2016.   Sabadell

dissabte, 13 de febrer del 2016

Homilia del diumenge 14/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

MOBILITZACIÓ  GENERAL

                                               Les lectures d’aquesta mitja setmana d’abans del primer diumenge de Quaresma donen el to, el sentit i l’estil d’escometre amb vigoria renovada  tot allò en què ja les col·lectes  ens posen l’esperit com d’alerta: “exercici quaresmal, milícia cristiana; preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda; que les pràctiques siguin tant les exteriors com que hi correspongui la sinceritat de tot el nostre cor; conscients de la nostra feblesa ens sentim protegits amb la vostra mà poderosa”. Ull viu que aquí es ventilen coses de gruix espiritual! Aquí hi vibren ressons de re-començament. Recomença una nova etapa en l’Esperit. Atents.

                                               El tema fontal –és més suggeridor aquest mot que no pas dir fonamental- d’aquestes jornades (venen de jornal, del que un es guanya amb el treball de cada jorn) és la reiterada invitació que ens fan Isaïes, Pau i sobretot Jesús a l’evangeli d’avui quan escric, que com a capdavanter de les milícies cristianes passa al davant i ho veurem a les temptacions que experimenta i venç al desert. Ell sempre passa al davant; no com alguns militars d’alta graduació que amb l’excusa de muntar les estratègies es queden a reraguarda. D’això en sabem molt i molt... Les invitacions de Jesús són aquestes: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix (ai, els dimonis del nostre inconscient!), que prengui cada dia (no dia, sí, dia no) la seva creu (la de les coses petites i quotidianes, lleugeres, normalment, si no les fem més grosses per la tossuda no acceptació), i que m’acompanyi (què discret i què motivador: Ell passa davant... com no seguir-lo?)

                                               Coratge! Qui tingui oïdes per escoltar que escolti. Crida a tota l’Església i a tots els “cuquets” d’ella; crida a posar-se en peu de... pau. Donem-nos la pau com si fos una mútua benedicció, abans de començar el nostre camí o pelegrinatge quaresmal amb destí a la Pasqua. I tot amb ganes de ser tinguts, ni que sigui en to menor, com a instruments de pau. Deixo a discreció les  meravelles de l’oració de sant Francesc d’Assís, almenys com a utopia del que podríem ser, tot i sense renunciar-hi mai. El desig sostingut de “n’ar-hi nant” ja n’és un dels graons inicials ben consistents.

                                               Atenció, que es fa lleva àdhuc dels veterans, dels de la “reserva”, dels que ja van fer la mili en temps passats i que van fer les seves batalletes en d’altres moments. “Hi ha lloc per a tota la gent”. Quantes vegades he sentit als veterans que què hi poden fer ells! –jo per l’edat també ja m’hi compto-. Ara, a la nostra edat ja ens hem “guanyat” (?) les guerres i les paus d’anys endarrere! No podem pas avançar mirant i conduint pel retrovisor. O sigui que ja ens acomodem a ser, i a ser tinguts per uns “retros”. O com em confessava una velleta que “ja a la meva edat què vol que pequi!” Ai, senyora, quina gràcia que em fa! Que no hauria d’anar a l’oftalmòleg o bé a fer-se mirar com està de cataractes? En fer-nos grans el vano de la nostra consciència es va estrenyent i empetitint-se i no veiem ni valorem més que les petites i recurrents petites coses del frec de cada dia. I què me’n diu de l’afegitó de l’enumeració dels “pecats” que confessem en el “Jo, pecador?”. Diem pausadament: “he pecat de pensament, paraula, obra i omissió”. Ja la tenim armada! Aquí en l’omissió hi ha un mirall que o bé està tan ignorat de brut que està o bé ja ens el saltem per manca d’ús. No sé si la meva ignorància em permet de dir que són les omissions com “forats negres” que ho xuclen tot. Pregunteu-ho en tot cas al Dr. David Jou.

                                               Crida i mobilització general com la que fa Francesc en “La joia de l’Evangeli” al final del capítol primer, per més precisió, al número 49. El cito llarg llarg, perquè sóc mal pensat i sospito que no el teniu potser a mà: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit a sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin  sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó  de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               O és que només resem la primera part del parenostre i acabem amb la petició de que el Senyor ens doni avui el pa de cada dia? I el que ve a continuació?  Sí, segueix i ens és molt nostre, tant com les sublimitats de la primera part. Diem: “Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors; i no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,. Ans deslliureu-nos de qualsevol mal”. Consciència de ser “deutors –nosaltres!-” dels que pensem que ho són ells amb nosaltres, i conscients també de la nostra debilitat espiritual. De com caiem sovint i reiteradament en les mateixes pedres. Tots tenim els nostres “dimonis” i sabem de les seves incursions en el teixit del nostre viure de cada dia. Exemple el tenim en l’evangeli d’avui. Jesús és escomès per l’esperit del mal. I són temptacions de gran calat. Ell les venç recorrent a la Paraula de Déu. També seria la nostra millor manera de fer-les-hi front. Faríem santament de fer un bon discerniment una bona analítica per comprovar com estic de forma i de to espiritual, abans de començar el pelegrinatge quaresmal. Hi ha una metodologia d’ús que ja ve avalada per moltes experiències tan personals com col·lectives. Són els “veure”, “jutjar” i “actuar”. Desgranem-los un a un. Veure. Rebobinant el nostre passat, veure els punts aguts i les tendències més manifestes. Seria situar-nos èticament. No es tracta pas d’un examen previ a l’acte de reconciliació. Veure el perfil evangèlic que tenim, el to habitual on plantegem el nostre viure i conviure. Després hauríem de fer un Judici nostre davant les urgències i les mocions que sentim sovint provinents de la presència de l’Esperit que ens fa veure contrastant-ho entre el que som i el que podríem ser, si fóssim més obsequiosos amb el que ens diu l’evangeli, com a fites a aconseguir amb un sentit de discreció i de concreció, sempre tenint en compte que és l’Esperit qui condueix, si li ho deixem, la nostra consciència i els compromisos a executar. Després vindrà o vindria el posar-nos a actuar d’acord amb el principi de la realitat experiencial. Ni més ni menys. Som el què fem i fem el què som.

                                               Voldria amb tot parlar més del vessant positiu de la nostra vida cristiana i no tant de les nostres deficiències, que mai falten. Parlem de l’àmbit de la gràcia que ens envolta com el núvol de la presència i acció de Déu que hi veiem en la Tenda de l’Aplec i en la Transfiguració. Assenyaladament als cims de les muntanyes o bé, segons Jesús ens ha alliçonat, en la presència de les perifèries, de què en parla Francesc...

                                               Hi voldria afegir aquestes tonificadores paraules de Francesc: “Quan la predicació és fidel a l’evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi,  no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquest invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill. Perquè no serà pròpiament l’Evangeli el que s’anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge perillarà  de perdre la seva frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.  Quedo descansat després de dir-me a mi mateix i a tots vosaltres el que ens acaba de dir Francesc. Quin bé de Déu d’home i de seguidor de Crist! L’enhorabona!

                                               Estem a les portes, a punt de començar aquesta nova quaresma que voldríem que fos nova, que hi poséssim la major capacitat de creativitat. Transitarem per paratges nous, si busquem la novetat de què parla Francesc: “Jesús sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida i la nostra comunitat, i encara que travessi èpoques fosques i febleses eclesials, la proposta cristiana mai no envelleix. Jesucrist  també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina. Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”! Deixem-ho tot en les mans de Déu amb tota senzillesa i convicció: Ell “ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. Com n’és de refrescant i d’entusiasmador llegir la paraula de Francesc que ens pot donar la fermesa i la convicció d’encetar “nova” quaresma, seguint punt per punt La joia de l’evangeli. Bona ruta!

                        Diumenge 1er. de Quaresma, 14 de febrer del 2016.  Sabadell

Bibliografia mínima introductòria: Biografia del silencio. Pablo d’Ors. (Siruela)
Escribe y anima la red de meditadores: Asociación “Amigos del desierto.

Recollim unes obres de fa molt de temps, però que són com sortides de nou, molt apropiades per a la noble cursa o marató de la Quaresma:


  • Catherine de Hueck Doherty : Pustínia
  •                                                :  Sobornost  Publicacions Abadia de Montserrat

dissabte, 6 de febrer del 2016

Homilia del diumenge 07/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

TRES  EN  LÍNIA: HARMÒNICS  BÍBLICS

                                               Sempre acostumen a sintonitzar la primera lectura amb l’evangeli. Avui tenim una sorprenent singularitat. Són les tres lectures les que fan harmonia bíblica. Mirem de veure-ho detalladament. Les tres lectures subratllen en tres personatges la seva disponibilitat al que Déu manifesti envers el seu present i futur, això malgrat el reconeixement i la proclamació de la seva indignitat (també ho fem nosaltres, siguem-ne conscients o no, abans de la comunió eucarística: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima!). Serà la gràcia la que obrirà un nou curs a la Paraula de Déu, que és allò més important dels passatges bíblics que avui ens mostren una coherència total. Sentir, escoltar, acollir, gaudir com un do de “tota aquesta saviesa i penetració que tenim” en meravellar-nos de la Paraula de Déu que ressona molt endins, com vinguda de la profunditat del misteri...

                                               És Déu mateix qui purifica (Isaïes), qui elegeix (Pau) qui preconitza com a capdavanter d’una tasca “encomanada” (Pere). Dirà Pau explícitament que tots els elegits tenen una mateixa causa: ser pregoners de la Paraula de Déu, (“Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollireu”): “Tant si sóc jo, com si són ells, això és tot el que prediquem. I això és el que vosaltres feu cregut”.

                                               Sempre hi ha de base la consciència de la indignitat davant de tan alta comesa (ser “pescadors d’homes”, en el sentit d’obrir a aquestes persones els seus cors a Déu qui crida. Així s’expressen tots ells: Isaïes: (“Ai de mi, no podré parlar, jo que sóc un home de llavis impurs”). També és l’actitud de Pau: (“Jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu”). I Pere: (“Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”).

                                               Quina és la intervenció inicial de Déu en ells, talment que dels tres en fa uns enviats: Isaïes: (“Em tocà els llavis amb aquella brasa”). Pau: (“Finalment el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi”). Pere: (“calaren les xarxes. Així que ho feren , agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven”)

                                               Hi ha una disponibilitat prompta, tot i que saben que es tasca que els sobrepassa. Isaïes: (“Aquí em teniu: envieu-m’hi”). Pau: “Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu”). Pere: (“Ho deixaren tot i se n’anaren amb Ell”).

                                               En l’àmbit de la fe que posa en marxa l’enviament a compartir la gràcia de l’evangelització vol dir esdevenir pregoners, a la nostra manera. Sempre es donen aquests elements en tota crida, en tota vocació: d’una part, la iniciativa sempre parteix de Déu, cosa que suposa un canvi interior sense el qual la crida, el voler de Déu, no trobaria ressò. Isaïes: (“El teu pecat ha estat perdonat”). Pau: (“Per gràcia de Déu sóc el que sóc”). Pere: (“Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que Vós ho dieu calaré les xarxes”).

                                               A dia d’avui, aquesta litúrgia torna a mobilitzar l’Església, la petita Església que som cadascun de nosaltres, els creients. Sentim com Francesc, fent-se ressò del Vaticà II i dels moments de gràcia que són els nostres, crida a obrir-nos a la urgència d’una renovada Evangelització. Primer crida els pregoners: si no hi ha molt de calatge -“tira mar endins”- en la nostra fe viscuda, ¿creieu que hi haurà sacsejada evangelitzadora en l’Església? Sembla utòpic, també els hi podia semblar a Isaïes, Pau i Pere abans que la veu i l’acció de Déu es posés en marxa! ¿Què pregonarem (pregonar vol dir: alçar la veu, fer de nunci, fer una proclama) si no sabem què, com i a qui anem enviats? En dues paraules. Evangeli nostre, Evangelització vostra. Tots ens hem de fer com uns Isaïes, Pau o Pere, quan es re-inauguren els temps del Regne, que són els nostres. No en tingueu cap dubte. “El Regne és a prop, enmig nostre”. El Regne de l’Amor del Pare, fet Mirall de vida en el Fill i sota la xardor de l’Esperit que fecunda de gràcia bo i obrint de bat a bat els nostres cors.

                                               No patiu per saber què hem de fer, dir, viure, compartir. Temin full de ruta: Evangelis amarats, puntejats, subratllats i admirats; i traducció pràctica a l’avui: “La joia de l’Evangeli”. Amb això, a fons, no necessitem res més; el què falta se’ns donarà d’escreix: “Busqueu primer el seu Regne i la seva justícia, i tot us serà donat de més a més”.

                                               Dèiem el diumenge passat; bo serà recordar-ho: “La vocació cristiana implica com a tal la vocació a l’apostolat... Els laics tenen el dret i el deure de fer apostolat, a causa de la seva unió amb Crist, el Cap. Efectivament, el seu Baptisme els ha empeltat en el Cos Místic de Crist, i la seva Confirmació els ha afermat amb la força de l’Esperit, per això esdevenen qualificats per a l’apostolat, pel mateix Senyor... Aquest apostolat és viscut en la fe, l’esperança i la caritat que l’Esperit vessa en el cor de tot membre de l’Església... Exerceixen concretament el seu apostolat, lliurant-se a l’evangelització i santificació dels homes; semblantment quan s’esforcen a penetrar d’esperit evangèlic l’ordre temporal i malden pel seu progrés, fins al punt que la seva activitat, en aquest camp, és clarament un testimoni de Crist i coopera a la salvació de l’home. Com que allò que específica la condició de laics és aquesta existència que menen al mig del món i de les coses temporals, són cridats per Déu a acomplir el seu apostolat en el món. A la manera de llevat, gràcies al vigor de la seva vida cristiana”. (És ¡Paraula del Concili Vaticà II!).

                                               M’agradaria concretar el tema que ens han ofert les lectures d’aquest diumenge, sobretot en vista a l’entrada en el temps de Quaresma que és com Déu ens planteja un canvi de tendència o de to en la nostra vida. De qui viu la seva fe en un poc o no gaire, passar a més; de qui ja va pels camins del més (plus ignacià) passar a millor (que és el que ens diu Pau: “I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent. Mentrestant subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat: totes aquestes tres; però la més gran de totes és la caritat”).

                                               Primera proposta –mes aviat re-proposta, una vegada més-Amb el llibret Paraula i Vida 2016 o similars: cada dia una lectura “angelada” de l’evangeli de cada dia. Fins que esdevingui un hàbit ben refermat (Lloat, sigui Déu!).

                                               Segona proposta: Durant el temps de Quaresma llegir, rellegir, fer “lectura divina” de l’Exhortació apostòlica del papa Francesc La joia de l’evangeli. ¡què preciós, quin petit miracle fer-ho en diàleg, almenys entre dos!

                                               Que tingueu una activa Quaresma diferent i que la diferència la marquin aquestes dues propostes que tant de cor us faig avui! Gràcies.

                                               I si en lloc de tres en línia fossin quatre, cinc o sis...! Bingo!


                        Diumenge IV de durant l’any, 7 de febrer del 2016.  Sabadell