Homilia del 30/07/2023

                             DISCERNEIX  I  ACTUA  D’ACORD

                                               Salomó passa amb nota l’examen d’ingrés a “La Universitat de la vida” (és una obra, aquesta, d’un gran humanista dels nostres dies –Rob Riemen- que em permeto de recomanar-vos-la, ja que atresora tota una sèrie d’entrevistes a personatges “estel·lars” que han sabut donar les millors respostes a la vida, que sempre indefectiblement ens ofereix les millors oportunitats que s’amaguen i ens fan l’ullet i que caldrà descobrir-les amb dedicació i amb la passió del cor, amb una recerca que no s’acontenti amb “aparences”; i que sap que mai serà infructuosa la recerca d’allò millor en relació amb nosaltres mateixos i en el nostre futur més vistent i satisfactori. Al Salomó, jove, me’l represento com fent amb Déu la revàlida del Regne...

                                               És impactant el missatge que ens dona el jove Salomó i que es xifra en tres actituds que sempre trobem en els cercadors de mena. Savi, tan jove!

                                               Primer, saber escoltar en tota la seva amplitud d’ona,  que fa oïda prompta a tot ressò, que sap desentranyar per sintonia tota la veritat, bondat, bellesa que es troba de pertot, si sabem romandre atents –millor- expectants, a Déu en primer lloc, a tot altre que ens és veí, als signes dels temps, a la informació que ens dona l’entorn, i no ho oblidem, auscultant-nos: també a nosaltres mateixos.

                                               Segon: I  fet això , portar a plenitud el que s’ha escoltat amb empatia, si actuem amb un discerniment de fons, per veure pros i contres del què considerant-ho important, ens hi volem detenir ponderadament. Dis/cernir, que ve de cernir que vol dir remoure totes les facetes d’allò que hem primer escoltat atentament. Es posar el garbell per distingir allò que és important d’allò que és prescindible, de les aparences i de les coses consistents, la veritat i la mentida, d’allò essencial i d’allò que és teatre, màscara, “pose”, lluentors... Pascal, el savi, ens aplaudiria en veure’ns i saber-nos gent que pensa, que sap fer una critica lúcida de fets i comportaments. De persona que sap separar el gra de la palla, del rumor (“diuen, diuen”), al fet comprovat i ferm, que no es refia de les fake news  i que sap contrastar tot el que corre (!) com a moneda legal i valorar i pesar-ho i treure’n les diferències en positiu o bé en negatiu. Que sap on hi ha consistència o on i ha frivolitat...

                                               Tercer: escoltar, discernir, i posar-se al servei del que mereix lliurar la vida personal i col·lectiva, tenir la justícia com a màxima expressió de compromís d’un bon govern envers tot altre que depèn de mi i de les meves actuacions. Tot en vistes a donar respostes satisfactòries en atenció als que esperen quelcom de valuós en el nostre fer, ponderat, satisfactori. Tot això ho trobem en la resposta que Déu dona a la petició moderada i de bon sentir de Salomó als exordis del seu govern: sagaç i prudent!

                                               Com sempre entre tots els textos eucològics de la Missa hi ha un lligam de projectes i de sentit. Això  una vegada més ho comprovem en la Col·lecta. A veure, comença per dir-nos allò que va proclamar Jesús en dir que només Déu Pare és bo i “origen de tot bé”. Salomó s’hi trobaria reflectit: “protector dels qui esperen en Vós”. “Sigueu misericordiós amb nosaltres” per poder-ho ser i fer amb els súbdits i encara més: “guiats i governats  per Vós”, i que sapiguem discernir entre el béns temporals i els incomparables, de més vàlua, els eterns. Quin inestimable rei d’Israel!

                                               El salm responsorial, sintonia pura amb la descripció de la conversa de Salomó amb Déu, i amb l’aclamació on destaquen els senzills: “Us enaltim, pare, Senyor, perquè heu revelat als senzills els Misteris de Regne”. “jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot. La vostra Paraula, explicada, dona llum i l’entenen els senzills”.

                                               Ja de la mà de Pau, nou missatge afegit als dels diumenges anteriors. Entendreu la meva insistència en llegir per enter tot el capítol 8è de la Carta als romans-i-a-nosaltres. Déu és provident i prevident: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. Que ja els coneixia d’abans que existissin i els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Resumint tot l’enfilall de com ens ha pensat “pro- i pre-“: destinats, cridats, justificats, glorificats.

                                               Una paraula només sobre l’evangeli que no és el del tresor i de la perla fina, sinó la paràbola dels eterns “recercadors” que han fet de la seva vida un buscar permanent, perquè la sort no és sort, vull dir que la tenen (la sort) per la seva actitud indeclinable de cercar i més cercar. No és una loteria el fet de descobrir riqueses amagades, sinó una actitud oberta a preguntar, esbrinar, indagar i perseguir, en el ben entès que els tresors són la saviesa del viure de cara a Déu i a la seva Paraula, esperant que la grandesa de Déu es faci trobadissa per la nostra petitesa, viscuda amb plena senzillesa. Sabem, ens ho ha dit Pau ben sintèticament en la segona lectura d’avui a la que jo, com us ho vaig dir diumenge passat, hi afegiria el final d’aquest capítol que per les circumstàncies de escaure’s diumenge vinent el relat de la Transfiguració i tenint lectures pròpies, han desplaçat les que els tocarien de natural. Deixeu-me’n sintetitzar-les, perquè són d’una grandesa tan en sintonia amb les que hem anat proclamant durant totes les dominiques del mes de juliol:  “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Qui ens separarà de l’amor de Crist? N’estic cert: ni la mort, ni la vida, ni el present ni el futur, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Crist Senyor nostre”. Cal afinar un clamorós Amén final que valgui per tot un Credo! No crec que sigui sobrer afegir amb el cant de Comunió: “Feliços els compassius;: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu”. No podíem cloure aquesta semblança del fills de Déu, tractats amb tanta delicadesa i amb una previsió que ens ret amb un cor senzill al projecte que té per cadascú de nosaltres. Ad maiora natus sum. Déu m’ha “pensat” més allà de desigs i expectatives. Què grans que som! No decebem els auguris i destinacions que Déu ens té pensats, només per amor, abans de qualsevol petit amor que nosaltres puguem oferir-li. “Us donem Gràcies per la vostra immensa glòria!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII de durant l’any, 30 de juliol del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 23/07/2023

                      ENCALMATS  AMB, PER  I  EN  L’ESPERIT

                                               Fa bo de dir-ho això en uns temps “despenjats”, on tot propendeix vers les presses i l’immediatisme i l’acceleració. Gairebé totes les finestres que tenim en el nostre observatori a quatre vents -obertes o tancades-; si s’obren, a la “babilònia” del món d’avui, ens porten a mareigs i a rodament de cap –també cal dir-ho- del cor, al dir d’ahir. No “anem”, més aviat ens porten al que no pensem ni voldríem. Caldria tancar els finestrals, cosa gairebé impossible amb tants de mitjans que ens assetgen de pertot. Mitjans...; i les finalitats, on queden? Caldria fer l’esforç de només obrir quan estiguem desperts, desvetllats de veritat, amb presumpció de poder veure ponderadament, així evitaríem calorades, fogots sobtats i no per efectes climatològics, sinó de veure coses desraonades, sufocants. No sé si us passa a vosaltres, però a mi sí. Cadascú és com és. Déu mira a distància aquest món nostre i seu, la que ja suposem que hi ha entre Ell i els terrícoles. Sort tenim de que a les eucaristies d’aquests dies ens ha acompanyat aquest trosset de l’Evangeli de Mateu, que ens ha assossegats, perquè s’ha actualitzat (!) aquell “veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i Jo us faré reposar”. La Providència existeix, si la saps calibrar bé; en definitiva -tot ho és- si en prens consciència: “no us deixaré sols, ni orfes: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”, Som o no som? Cansats, i afeixugats que no és el mateix: com si a  la motxilla que tots traginem hi portéssim rocs que ens tenen esllomats, amb la moral per terra, mai tant ben dit! Fem, fem una parada en el camí, que és gratis, i això de parar ho hauríem de fer sovint. És cosa de savis, ja ho veurem tot seguit. Això, només d’exordi.

                                               En aquest con-text que és el nostre, les lectures d’avui ens situen de bell nou en les tres savieses que es complementen: 1.- la lectura primera que apropiadament és sapiencial i que té com a complement la que en podríem dir glossa “a lo divino”, com sempre, en el salm responsorial, que van sempre de parella, que aquesta vegada més que en altres vegades s’hi avé, com si fos fet expressament. Tot plegat, vist –i com a desideràtum- viscut des de la visió “panòptica” de Déu i  descobert en un ample i llarg, alt i profund consell de viure des de Déu. Déu tracta amb “tota consideració”, “la força de Déu –llegim- es valora en un govern d’ensenyament de que els justos han de ser humans amb tothom” i que anant a allò definitiu en la nostra relació amb Déu, “i heu omplert d’esperança als vostres fills en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats”. Avui, en l’elenc dels nostres pecats un dels que cal destacar és el de la precipitació en l’obrar, en l’anar papallonejant de plaer en plaer –de dis/tracció en dis/tracció- que són droga tova que no ens deixa ser nosaltres mateixos, esventats a ser “còpia” instagràmica o youtúbica que no cal entrar en les mil i una aplicacions dels nostres mòbils, que poden ser bombes de rellotgeria, que acaben activant-se qui sap per qui, on, quan i com. Explotar exploten, això segur, allà els entesos i saberuts... Doctors té el ram que ens avisen i ja fa temps: que ve el llop...

                                               Resum: que Déu és l’amic que no es “dispara” ni reacciona en el “bote pronto” (xutar al bot o fer una mitja voleia!); que no s’aïra com solem fer nosaltres, que es conté perquè ens estima i sap que anem de bòlit tan i tan sovint. Posa aquella saborosa distància empàtica que hi ha entre el fer i el jutjar i el saber esperar; vol que aprenguem que les coses impensades es curen fent-les pensades. Proposem-nos. per penitència, recitar-pregant tres vegades -pensant en el que diem- aquests versets del salm d’avui: “Vós, Senyor, Déu  compassiu i benigne, lent al càstig, fidel en l’amor, mireu-me. Apiadeu-vos de mi. Senyor, Vós sou indulgent i bo, ric en l’amor per a tothom qui us invoca”. Aquest és el Déu de l’Antic Testament, repensat, revisitat, rebatejat (?) en el Nou Testament, per obra i gràcia de Jesús.  Oh, Déu Pare!

                                               2.- Abans d’entrar en el sancta sanctorum de la segona lectura, presa ella del capítol 8è de l’epístola als romans, que anem proclamant, trosset a trosset, durant les dues domíniques anteriors i que encara la seguirem el proper diumenge i encara l’últim tram que no llegirem aquest any per la coincidència de la Festa de la Transfiguració que -en tenir-ne de pròpies- ens deixarà en blanc. Són 8, 31-32: preciosos a tot ser-ho!. N’és, ja ho sabeu, la part central on la menció de l’Esperit Sant, citat més de vint vegades on ens posa en relleu l’Acció Presencial de l’Esperit que ens ensenyarà fins al més pregon del què significa per a tots els cristians –ser fills de Déu- aquesta permanent i persistent presència de l’Esperit de la Veritat, del mateix Esperit que assistia Jesús com a Home, i que seria el nostre traductor! (riu-te’n de la IA generativa!) Eh, que seria aconsellable llegir-lo sencer abans de sentir-lo pausadament en l’Eucaristia? Posa la contraposició entre les requisitòries de la Llei o dit també de la Carn o del pecat i les invitacions del mateix Esperit Sant que són de la llibertat, de la filiació divina dels cristians, Torsimany, traductor-degustador-assaboridor de l’alè diví. Deixebles doblement o triplement: ho som del Pare, al que l’Esperit Sant prega a duo en nosaltres (perícopa d’avui!). Aprendre a pregar és el punctum dolens del que significa ser cristià avui, més que mai: el nostre món només accepta  els creients creïbles, els vers testimonis de vida evangèlica, els que traspuen Esperit, espiritualitat, evangelitzats. “Avui o som místics o no som”, ni ens tenen com deixebles del Déu trinitari. Tots Tres són els nostres Mestres. Qui tingui orelles, qui tingui vista amb ulls de Déu... ho veuen tot en profunditat, per revelació, si és que esdevenim senzills, amb negreta o en majúscules, com us plagui. O en sortim vers orants d’aquesta, o no cal continuar... Amb Déu no podem anar com amb un joc d’infants o bé –en tot cas- com amb els Infants que demanava Jesús que esdevinguéssim, i que tenim en Teresa de l’Infant Jesús, que l’hauríem de tornar a revisitar, perquè el seu fer s’adiu de ple al vuitè capítol de la Carta de Pau als romans i als que la reben com a propis destinataris d’avui.

                                               3.- La tercera lectura és de calibre gros. És el tema del mal, deixeu-m’ho posar en majúscula: el MAL. El món on hi trobem barrejats persones que fan el bé i altres que fan el mal. Persones que adés fan el bé i que adés fan el mal. No és el tema –el del Mal- discriminatori de si Déu existeix o no! En realitat, és el tema de l’home que és potencialment capaç de fer el mal i també, per contra, de fer el bé. Déu ens ha fet tan prodigiosos que podem esguerrar-li la plana, que tenim la possibilitat d’esmenar-nos, que tenim la lucidesa de no atribuir a  ningú el que som i fem.  Un Déu respectuós, que dóna marges, Que donem  la resposta que nosaltres considerem la més digna, humana, divina. Déu és més humà que tots nosaltres; i més diví: s’ha compromès amb cadascú de nosaltres, lliures, lliures!                      

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI, 23 juliol 23  Sabadell

Homilia del diumenge 16/07/2023

                                   LA  TERRA  I  LA  LLAVOR

                                               Aquest diumenge, portats per la centralitat que hi cobra la paràbola del Sembrador i en coincidència amb el II Festival de la Consciència que se celebra a Barcelona i que promou tot un seguit d’activitats i de ponències que seria bo que no us passessin per alt, bé en la premsa -que dirà ben poc, no faltava més en el nostre món (la Cultura de la Gran Buidor –Milan Kundera, mort aquests dies)- bé a  internet els que en sou oberts i seguidors. Segur que en “l’inclusiu “Què Fem” no en dirà ni gota, amb festivals d’una altra mena, tot sigui dit! Aquest diumenge voldria fer esment d’un llibre coordinat per Armand Puig i Tàrreg que n’ha fet la publicació. És el resultat d’una sèrie –seriosa!- de treballs sobre l’Església que peregrina a Catalunya. que som tu i jo i nosaltres, en el món de principis del nou mil·lenni, tal com el descriuen els pro-homs (dones i homes) culturals, “pertanyents aleshores a una generació intermèdia, compromesos, des de la reflexió i la praxi, en la vida de la nostra Església. Dirà Mn Puig: “El punt de partença era una convicció de base: l’Església és ferment d’unió en un món sovint fragmentat i dividit, perquè és portadora d’enormes energies de pau i d’unitat, que brollen de l’entranya mateixa de l’Evangeli de Jesús.  Aquestes energies no es poden malbaratar en contraposicions estèrils i protagonismes sense sentit. Hi ha una manera evangèlica de ser en el món que va més enllà de l’agressivitat i la tristesa que tantes vegades el domina. L’Església que peregrina a Catalunya necessita sumar, no restar, afegir i no excloure, la comprensió i no la contraposició, l’afecte i no la desconfiança, sempre al servei de la veritat de l’evangeli. Paraules importants com amor o reconciliació han de tenir un contingut i una expressió reals en la manera habitual de ser i de fer de la nostra Església. Per això, aquest llibre vol superar un cert cansament provocat per posicionaments durs i inflexibles i alhora per les lamentacions circulars que neguen qualsevol futur. El gran repte que tenim i ens esperona és: una comunicació nova i coratjosa, desinhibida i atenta a les persones, recolzada en la força que ve de dalt i viscuda en el dinamisme sagramental i la pregària insistent. El títol fa referència a la societat catalana, postmoderna i plural: és la terra, i l‘evangeli de Jesús és la llavor que l’ha de fecundar. Tot a inspiració de la paràbola evangèlica del Sembrador. Hi ha un rerefons volgut i fet evident de les traces del Concili Tarraconense del 1995: la terra: “la societat catalana, tal com és (més enllà del que voldríem que fos), i l’evangeli net i clar, tal com sorgí de Jesús i ha estat viscut per no pocs cristians en el decurs de la història (més enllà de les limitacions i de les febleses personals i eclesials)

                                               Mireu, tenim dues propostes que  s’encavallen: el Tarraconense i aquest llibre coral i que segurament són rèpliques l’un de l’altre. Seria bo ser més seriosos en els plantejaments que anem fent sovint un darrere altre. I  dues consideracions em venen a la ment: si sabem fer diagnosis i conseqüentment les propostes, cal fer una revisió del que hem aconseguit, si és que realment en ho havíem proposat, cosa un xic dubtosa, com  ens ho assevera l’experiència pròpia i en petites empreses (digues-ne comunitats, grups, comunitats de base, institucions pastorals, etc.). Caldria ser més efectius en les “coses de Déu” i no deixar-les a discreció que tendeix a punt zero, pels principis de minimalismes, ho dic per mi, no vull jutjar ningú, però hem de ser conscients dels nostres mals, ja apuntats més amunt. Si no hi ha compromisos concrets que suposin posar en actitud proactiva els desitjos no desitjats!, que no passen moltes vegades de fer volar coloms i de no voler aixecar els nivells de vida espirituals. Els minimalismes ens defrauden, els primers a nosaltres mateixos. Com podríem donar més categoria d’impuls als nostres ser i fer de cristians. Ens hem d’animar en petits grups, a iniciativa laïcal per veure que ens movem i removem i renovem. Jo prenc la responsabilitat de crear un(s) grup(s) a la parròquia o bé a alguna institució educativo-pastoral per endegar una lectura de capítol per capítol de les aportacions que es fan article per article i veure com els suggeriments els fem planar a concrecions a curt i mitjà termini per fer més il·lustrades les coordenades del nostre viure personal i/o de petit grup.  Perquè no plantejar-s’ho per parella o parelles afins?

                                               Les mateixes inspiracions litúrgiques ens posen a to en la possibilitat de prendre consciència de que si no avui, quan? “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n”. Com lliga amb el tema de prendre consciència que dèiem al principi. La Col·lecta sempre entranya lliçons que cal advertir, prendre’n consciència:  “Oh Déu, que feu veure als esgarriats (inconscients) la llum de la vostra veritat (la d’Ell i no la nostra!) perquè puguin trobar el bon camí (encertar a veure’ns amb possibilitats, congruències, a discernir); concediu als que es professen cristians de rebutjar (previ consideració i compromís) el que és contrari a aquest nom (destacar la gradualitat de considerar del tot al res, passant pels intermitjos que són els habituals de la majoria de nosaltres, que ens manca l’ardidesa, la parresia de jugar fort i sostingut) i de seguir el que li escau”. Ens en falta consciència viva: “Déu ens en guardi del ja en tinc prou, ja em sé la lliçó, ja soc bona persona, practico. Em falta escalfament, Senyor on em portaria arribar més a fons en el que és la fe, en qui sou Vós i qui soc jo? Fecundeu la terra amarant els seus solcs i beneïu els que hi germina. Coroneu l’anyada amb l’abundor que cau del cel, la fertilitat regalima de la vostra carrossa. Aclama joiós l’herbei de l’estepa, s’engalanen els turons. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.

                                               Volia parlar de la consciència. Tenir-la és un festival. Per a mi exercitar-la ens porta a descobrir que és la consciència la que ens fa persona. La primera entrada en el diccionari diu així: “coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, condició, sensacions, operacions mentals, actes, etc”.        

                                               Hi ha moments en què s’han d’obrir els ulls; moments igual si no més importants en què hem de saber tancar-los i fer una immersió en la interioritat pròpia on farem les millors descobertes dels misteris que són les “coses” importants, la que més: Déu, el Déu i Pare de Jesús, i nostre per dignació. Entrar en nosaltres ens portarà a una visió de nosaltres mateixos amb la possibilitat de veure’ns amb els ulls de Jesús (“Ulls del Bon  Jesús, mireu-me...”)

                                               Hem de redescobrir les tècniques d’interiorització per descobrir (Eureka!) que hi ha tot un món a descobrir per arribar a ser millors nosaltres mateixos. L’Atenció ens fa “ser” nosaltres i descobrir el millor ser dels altres. Simone Weil deia que escoltar és pregar.      

P. Josep Mª Balcells.

 Diumenge XVè. 16 juliol 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 09/07/2023

                    CANSATS  I  AFEIXUGATS:  VENIU  A  MI

                                               Fa de bon sentir aquestes paraules de sol·licitud i d’encoratjament, perquè certament avui en dia anem de fatic en fatic, afeixugats com anem. Una cosa és cansats de treballar i tota una altra de la viure en aquest món de “castell de focs, de vana pirotècnia”, d’anar desbordats havent perdut el sentit dels límits, propis i aliens! Tot va “a cent per hora” que dèiem abans per ponderar com d’accelerats ja anàvem aleshores... Què direm d’avui que tot és supersònic, d’un “immediatisme” que no permet pensar abans de fer... I amb els frens descompensats, la patacada és inevitable. Vivim en un món desequilibrat!, Santa paraula, exacta per de més! Sí, sí, hem perdut el sentit de l’equilibri! Ja em perdoneu el “tic”! Ja ens ho deien els clàssics, quan encara tenien la connotació de clàssics, que volia dir que eren vàlids per a tot moment. Ai, Nuccio Ordine, per què te’n vas anar, quan més necessitat teníem de tu i dels humanistes de sempre! Deien, doncs, els clàssics: “Ne quid nimis”, val a dir: no sigueu excessius en res! Que val tant com veure-les venir amb temps per davant i poder-les ponderar i donar-les-hi pas i franquícia, si és del cas; o si no, tranquils, i a  esperar la bona! La polifonia, els harmònics i sense estridors, on paren? avui tot va de decibels desfermats! Digueu-me endarrerit, vivint fora temps, tot el que vulgueu! Aquests són temps d’eufòria, en Majúscula o bé en negreta. Agafo el diccionari i permeteu-me començar per la segona entrada on hi llegim: “manifestació exagerada de joia, de satisfacció i d’alegria”. Ben a l’inrevés de la primera entrada: “sensació de benestar de qui està perfectament bo”. Anem també complementàriament als sinònims: benestar, salut, ufana, satisfacció. S’ha quedat només amb la primera accepció; i posa com a antònims: depressió, prostració, marriment, prostració. Després d’un excés...

                                               Ens hem oblidat que estem “programats” gairebé des del naixement. I de seguida, mòbil en mà, per no perdre temps, anar deixant-nos inocular per les argúcies del “Trust SA”. SA vol dir que no sabem qui són, perquè no volen donar la cara; perquè de saber-ho “saltaríem del tren”, Potser vàrem llegir massa d’hora El Mon Feliç d’Aldous Huxley i aleshores ens van passar per alt moltes aparents minúcies i faríem bé de tornar-lo a llegir “ara que tenim més de vint anys” i potser trobaríem algunes concordàncies amb el mon d’avui. “Panem et circenses”. I les pastilletes euforitzants per poder tornar el dilluns a la feina, com de persones de bé. No té pèrdua! Els clàssics, altra vegada!, rellegits obren nous horitzons!

                                               Fem, sisplau, un “reset” Aquesta és una homilia, així m’ho he proposat des d’un bon principi, encara que no ho sembli. Aturem-nos en l’evangeli d’avui que ens posarà en un ambient calmat i promptes a entendre’l, a viure’l, perquè en dirà de bones!  Comencem per dir que és una pregària de Jesús, que Ell volgué externalitzar-la, perquè  sapiguem com pregava Jesús: L’expressió PARE surt cinc vegades!  Com lliga el coneixement del Pare a través del coneixement que anem fent del Fill; també el Fill es  vol revelar Ell mateix, a condició de que siguem senzills. Ja els  ha canonitzat de bon principi! Ells saben de Déu més que tots els saberuts i entesos. De Déu en sabem, poc a poc, a mesura que prenem consciència que Déu és el tot ALTRE. Déu és diferent, no assimilable a res d’humà. Sort tenim que Jesús és la Transparència de Déu (com deia Mn. Terrats) , mirall on podem sotjar, que vol dir: observar amatents al que pot esdevenir-se. Déu és tot un secret esdeveniment. Si no  ho és, vol dir que encara no s’ha revelat. Revelar vol dir en primera instància que has de sentir que hi és. Pressentir, verb emparentat amb presència. La fem nostra aquesta presència (ens mirem i estem tan bé, només mirant-nos; ai, estan tancades avui les portes de l’església o no sabem si n’hi ha alguna d’oberta...)  Per què Taizé enlluerna cert jovent? Deixa’t amarar per cants que encalmen l’esperit, quan l’Esperit fa en nosaltres de les seves... Pau ens dirà: “Germans, nosaltres tenim un deute en l’Esperit. Endevinem quin o quins? Posem-nos a l’escolta, tranquils, segur que anirem poc a poc a fons i  els veurem, perquè ens habita i ho diu tres vegades. Agafeu el salm 144 tot ell reblert de Déu en el qual, com Jesús diu només començar l’evangeli d’avui: Ell: “Us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra... Nosaltres: “Us exalçaré, Déu meu i Rei meu... A mig salm sabrem, bo i reconeixent-ho: “l Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. Ho remata tot amb aquestes paraules que jo me les estimo de veritat: “Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El salm l’hauríem d’haver resat abans d’anar a Missa: Sempre s’adiu amb la primera lectura: “Adreçarà a tots els pobles paraules de pau”. L’aclamació no farà més que recentrar-nos en el començament: “Us enaltim, Pare, perquè heu revelat als senzills els secrets, els misteris del Regne.

                                               Anem a la darrera proposta que ens fa Jesús: “Veniu a Mi”, atansem-nos amb el cor d’amic a l’Amic. Tantes coses d’avui em cansen, sembla que jo sigui d’un altre temps. No tornaria per res als temps bojos que veig. Per tot festivals a mansalva per distreure el personal, tot una bellugadissa, sorolls estridents, llambregades de llums que enlluernen i que no t’aquieten. Voleu dir que tot això és un viure o un desviure? Senyor, estic cansat i afeixugat, certament! De totes totes necessitem Algú que ens faci re/posar, que deu voler dir: tornar a posar les coses en ordre i concert. Com penso en aquest jovent que no sap on i com reposar. Tot està damunt davall. Ja ho deia un clàssic: “Ens falten deu minuts de parar, de respirar a fons, de trobar Algú que ens ensenyi el sentit ple i ric del viure”. (Pascal, et sona? Un clàssic!). Com m’agrada llegir llibres que et diuen i que et fan pensar, ai!

                                               Qui ens crida? És Jesús que ens fa una proposta de les millors que podríem sentir! Veniu, atanseu-vos, fem una posada reposada d’amics. Fem silenci, fem presència, fem proximitat, mirem-nos amb ulls batents. No diguem res de moment, fins que ens vingui una paraula d’amistat. Què bé que ens hi trobem. Jesús ens fa una proposta: “Feu-vos deixebles meus”. “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. Accepteu el meu jou. Quin? Ja el descobriràs amb la companyia que ens farem. “Jo soc benèvol i humil de cor”. Quin mestre que ensenya convivint amb Ell! Som Mestre i Deixeble que aprèn mirant-lo: el missatge és el Missatger. El meu jou és suau, perquè el portem tots dos a la vegada. Justament en dieu jou, va de dos: és suau i lleugera la càrrega que portem entre tots dos. El repòs que tant desitjàveu en anar junts, tot fent camí. S’equivocava el poeta Machado: “se hace  camino al andar”. És millor el nostre Mestre-Poeta: junts fem camí. “Quan trobo les petjades, he trobat el camí”. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 02/07/2023

                              SI  ALGÚ  VOL  VENIR  AMB  MI

                                               Amb l’evangeli d’aquest diumenge posem final a tot el capítol 10 de Mateu que bé podria anomenar-se com la proclama de tots els cridats a ser evangelitzadors, que és pròpiament el programa de tots i cadascun dels deixebles de Jesús que compartiran i perpetuaran la missió de ser portadors de la Bona Nova del Regne, ja iniciat i viscut en “primeres”, i que en un crescendo ens conduirà a la plena possessió, quan finalment serem nosaltres els qui -en definitiva- serem “posseïts” per Ell, vertader final en les estances glorioses del Pare. Notem que posa aquest discret: “si algú vol venir...”, perquè la nostra relació amb Jesús i per tant amb Déu posa com a premissa la llibertat en l’opció per Déu. No té Jesús, amb tot, deixebles de “primera” i després tots els altres. Tots som cridats a viure en un bany, ben amarats, d’evangeli, perquè mai un acaba d’entendre fins on porta la crida, perquè és un autèntic procés en què com més el vivim, més se’ns obren nous horitzons de vida, més rica i plena. Massa que hem viscut com a persones que havíem de rebre tota una doctrina només com a receptors-oients. No és segueix el Mestre asseguts a uns bancs d’escola i aprenent memoritzades uns regles de vida i de relació; com si amb això ja fóssim els deixebles que “aprovàvem”(!) i passàvem de curs. La catequesi integral, avui suposa una creixença en un estil de viure i de veure la realitat de la vida. La catequesi encara és més vàlida per a tota persona que ha posat en Jesús un viure d’amistat i de consonància d’afectes; en definitiva, en un procés d’enamorament (sic!) i de poder fer “sinodalment” un camí obert a tantes experiències que “prendran” progressivament el sentit i el gust de compartir una manera de viure i de conviure que no té aturador i que porta a un nivell de complaença, de bon i millor grat, i que desemboca en un néixer-renéixer en Déu d’una forma inefable i inexplicable, fora del què podem pensar i desitjar... Seguir Jesús, vol dir estar amb Ell, compartir el viatge de la vida, tenir-lo com a company, estar en totes les incidències, tenir moments de gran intimitat, de mirar-nos fit a fit, de compartir somnis, de passar destrets i d’embadalir-nos admirant una albada policroma, de veure junts els estels i compartir silencis... La moral evangèlica és creativa i enaltidora, si es viu amb l’entusiasme a flor d’ànima. És un atansament als “tots” de l’amor a Déu!

                                               Ja vàrem començar fa dos diumenges i el començament no podia ser més gloriós. Recordeu. Jesús es queda contemplant unes multituds desnortades i “deixades” sense ningú que les hi allargui la mà..., Jesús les veu i les sent des d’una compassió tan pregona i lacerant... Amb una expressió que surt de les pregoneses de la història del seu poble: les veu “malmenades i abatudes com ovelles sense pastor”. Una imatge ben típica de la història del seu poble Israel que ara fa seva, davant de la seva mirada feta sentiment profund. Recordeu que en altres moments parlarà d’Ell com del Bon Pastor; d’aquell que coneix cada ovella pel seu nom i que les guiarà amb expertesa de bon pastor. També podem al·ludir al salm 22 que l’hem salmodiat tantes vegades: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res!” Diumenge passat traslladàvem als nostres dies la imperiosa necessitat de portar el lenitiu de la nostra compassió a tall de testimonis. Jesús fia la seva presència a la nostra i nosaltres la fiem resoludament a la seva. I això d’una manera altament provocadora. Llegim, en efecte, “qui estima al pare o la mare més que a Mi; qui estima els fills o les filles més que a Mi...” Per què he dit que són expressions “provocadores?”. Si les llegim literalment no deixen d’inquietar-nos! Tot amb tot, cal saber llegir dins d’un context dels llibres bíblics i sabrem que aquestes requisitòries més o menys presents en els profetes volen posar en relleu que ens hi va -com qui diu- el tot per tot, en el seguici de Jesús. A part que bé podem estimar els nostres amb estimacions fortes i decidides, sense que això sigui incompatible amb estimar Déu amb els requisits dels “tots”: cor, ànima, forces,...  També hi queda inclosa l’estimació de la pròpia vida. Sant Pau de qui hem seguit  durant aquests tres diumenges ens reafirma en la idea de ser sepultats en la mort de Jesús i en la seva resurrecció i que això ens ha de portar a viure de ple en una nova vida. “Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat , però viviu per a Déu en Jesucrist

                                               Tot plegat ens ha de portar a fer ben nostra la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció; no permeteu que ens envoltin les tenebres i l’error, ans manteniu-nos sempre en l’esplendor de la veritat”. I quin és l’esplendor de la veritat? Ho recollim de l’aclamació: “Vosaltres sou un Poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada: proclameu la lloança d’aquell que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable”.

                                               Estem en un context molt esclaridor: Cal “prendre la pròpia creu i que m’acompanyi”; “cal també perdre la pròpia vida per causa meva”. Són exigències del seguiment de Jesús. No ens espantem que això ho podrem viure si hi ha un creixement pausat, sense demores i ja ens seran possibles aquestes renúncies que ara, de bones a primeres, ens podrien portar a deixar de seguir Jesús. S’anirà obrint poc a poc horitzons de lliurament personal, en la mesura en què anem fent passos amb Jesús. Què poc que sabem de les coses de Déu i de Jesucrist! Cal estar esperançats, també els deixebles primers, més tard convertits en apòstols, varen anant obrint-se, i el tracte íntim, convivencial d’una llarga temporada amb el Mestre, al final “entengueren”.

                                               Cal fer un fort esment en l’últim paràgraf de l’evangeli d’avui, on tot ve sintetitzat en l’actitud més evangèlica de totes: “qui us acull a vosaltres, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi, acull el qui m’ha enviat”. Aquesta mesura garantida per als qui són acollits, també és aplicable als que saben acollir.

                                               Així es posa punt i final a aquest capítol 10 de Mateu en el que ens hem de sentir cridats a evangelitzar els altres. “Aneu” per tot el món, sobretot en el nostre propi món, en la realitat del nostre viure i conviure, on nosaltres som compromissaris d’una missió que ens hauria d’afectar de ple en els contextos on hem de testimoniar que Déu ens vol com a companys d’una campanya d’una nova evangelització, volguda, propiciada pel papa Francesc. Ell mateix ens estimula i son seves aquestes paraules que jo extrec de “La Joia de l’Evangeli”: “L’activitat missionera representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església i la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIII, 2 de juliol 2023 Sabadell