diumenge, 26 de novembre del 2017

Homilia del diumenge 26/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, ESCRINY  DE SORPRESES

Arribem al final de la cursa litúrgica anual, i ja entreveiem la Creu de Terme que ens acull, que ens benee i ens desitja una bona estada, un petit respir per tornar a arrencar amb nous ànims en espera de noves experiències espirituals que ens desitgem entre tots els corredors participants, viadors, que en diuen els lletrats.

                                                Avui, és un final d’anyada i per a festejar-ho hi haurà una representació “teatral” (!), com una mena d’anticipació, en podríem dir com assaig general per a la posada en escena definitiva, per a quan arribarem a lliurar cos i ànima al que ens va admetre a portar “nom i marca” en la cursa ja final de finals.

                                               Avui, ens espera l’última lliçó del que ha estat al llarg d’aquest any el nostre entrenador i coaching, per dir-ho a la moderna. Lliçó magistral -ho diem- perquè és del Mestre, Mateu, que ens deixarà des d’ara en altres mans evangelitzadores. I és magistral també, perquè és com un regal de síntesi de tot el que ens ha anat dient al curs d’aquest any de gràcia. És, per tant, el comiat de l’última lliçó de càtedra en què ens condensa allò bo i millor del què ha estat el seu ensenyament durant tot el “curs acadèmic”.

                                               Entrem-hi amb cor obert i com més receptiu millor.

                                               Sorpresa per a tothom! Tant pels qui són freturosos de seguir de prop la petja del Mestre, i també -i més sorpresa encara- per a aquells que no han entès encara que “el fet històric i meta-històric de l’Encarnació del Fill de Déu ha divinitzat - sí, sí, tal com ho diem, per més sorpresa i “encanteri” que ens provoqui!- tota l’humanitat; fent bona aquella expressió del Concili, que era per Joan Pau II com la tornada d’una “oda infinita”, que ens la repetia una i moltes vegades, per ressaltar-ne tota la saviesa evangèlica que s’hi amaga i/o s’hi esclareix: El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb Encarnat... Crist manifesta plenament l’home a sí mateix i li descobreix la seva vocació altíssima –divina-. Crist, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”.  Estem en el nucli “dur” de la significació joiosa del misteri de Jesús.

Resultat d'imatges de cristo rey
                                               D’aquí pren principi i fonament el fet de que és tingut com fet a Jesús tot allò de bo que fem a qualsevol persona, per petita o “diversa” que sigui. Tots som “empelts” de Crist, tots en el més íntim de nosaltres portem la imatge indeleble de Jesús. Bé diu aquell prefaci: “En Ell vivim, ens movem i som”. No ens hem d’estranyar que Ell tingui com a feta a Ell mateix tota obra benvolent, misericordiosa feta a qui sigui. Aquesta és la gran sorpresa, el gran secret que s’amaga en la pràctica del servei sigui a qui sigui. Secret de simultaneïtat entre els tractes fets amb amor i el fet de redundar en el mateix Crist, oh sorpresa! També el desconcert de sorpresa: Quan us vàrem...?, la gran pregunta! La resposta resolutiva i determinant: “Tot allò que fèieu o (deixàveu de fer) a aquests germans meus -per sorpresa de l’amor!- bo i fet a ells, anava a parar indefectiblement al cor mateix de Jesús. Els dos grans manaments (a Déu i als germans) que conflueixen en cada persona tractada amb afecte, tendresa, commiseració. Jesús s’ha ben i ben humanat de tal forma que ha unificat el món en una sorpresa permanent. “Tot recapitulat en Crist”. Jesús és tot l’abecedari de Déu. Des de la A fins a l’Omega, passant per cada persona “endavant i amunt” en l’espiral d’hominització que descriu el procés d’anar fent-nos més i més humans. De nou: sorpresa!

                                               Ja ho deia Pau als Efesis: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. Llegeixo complementàriament: “Per a Teilhard de Chardin, com per a Pau, Crist és l’eix i el fi de tot l’esdeveniment del món, el misteriós punt Omega, vers el qual convergeixen totes les forces ascendents, de manera que la Creació entera la veu en funció del Verb Encarnat”. Inèdit, sorprenent! Què esperem a adonar-nos’en!

                                               Ara se’ns fan més entenedores i prenen més acusat relleu expressions com la del “el cep i les sarments”; “que tots siguin u com tu, Pare i jo som u”. La condició humana esdevé per, amb i en Jesús condició divina. En Jesús tot és un arcà, un misteri amagat... El dia que ja no ens sorprenguem de i en Jesús, s’haurà perdut tot el seu misteri... “Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina i fineix en Déu”. Sou fills de Déu!

                                               De la lectura d’aquest evangeli d’avui se n’ha dit l’”evangeli dels ateus i/o agnòstics”. Rahner va aflorar també, per a aquestes bones persones que fan el bé sense referència a Crist, la denominació de cristians anònims, com el Dr. Rieux de la Pesta de Camús; tot, tot això m’ha fet tornar a agafar la Butlla del Jubileu de la Misericòrdia que ens va guiar tot l’any passat per camins de la civilització de l’amor i de la tendresa envers l’humà concret i necessitat d’ajut i d’atenció; d’una presència nostra en les “perifèries existencials” –són també paraules de Francesc-, on es necessiten se’ns falta mans i cor units i actius... Així comença la Butlla: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri del cristianisme sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret”. Al bell mig d’aquest document es fa l’elogi de les obres de misericòrdia: “Serà una manera de despertar la nostra consciència, moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per a entrar més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la Misericòrdia divina. La predicació de Jesús ens presenta aquestes obres de misericòrdia per adonar-nos de si vivim o no com a deixebles seus”.

                                               Segueix Francesc: “No ens podem escapar de les paraules del Senyor i en base a elles serem jutjats”. Porta la referència (Mateu 25, 31-45),  justament el nostre evangeli d’avui. I afegeix també: “Igualment se’ns preguntarà si hem ajudat a sortir del dubte que fa caure en la por, i a vegades és font de solitud; si hem estat capaços de vèncer la ignorància en què viuen milions de persones, sobretot els infants, privats d’ajuda necessària per a ser rescatats de la pobresa; si hem estat capaços de ser a prop de qui estava sol i afligit; si hem perdonat a qui ens va ofendre, i rebutjat qualsevol forma de rancor o de violència, que condueix a la violència; si hem tingut paciència seguint l’exemple de Déu que és tan pacient amb nosaltres; finalment, si hem encomanat al Senyor en la pregària els nostres germans i germanes. En cada un d’aquests “més petits” és present Crist mateix. La seva carn és de nou visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida... perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura. No oblidem les paraules de sant Joan de la Creu: “En el capvespre de les nostres vides, serem jutjats en l’amor”.

                                               Tot plegat fa que prengui cos la declaració sovintejada de que l’Esglèsia s’ha de manifestar samaritana, pobra i al servei preferent dels pobres.

                                               Recordant un article d’Armand Puig que deia que amb el papa Francesc després del Vaticà II, cinquanta anys després,  s’obria un segon post-Concili en què l’arrel evangèlica seria omnipresent en el dia a dia dels cristians dignes d’aquest nom. Segueix el document citat: “L’Esglèsia sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan -amb convicció- de la misericòrdia en fa el seu anunci. Ella sap que la primera tasca, sobretot en un moment com el nostre, ple de grans esperances i de contradiccions, és la d’introduir tothom en el misteri de la misericòrdia de Déu, contemplant el rostre de Crist. L’Església és cridada en primer lloc a ser testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la, com el centre de la Revelació de Jesucrist.

                                               Obrim cada dia i en cada persona l’escriny de les sorpreses. “A mi m’ho feu; a mi m’ho deixeu de fer! Evangèlica sorpresa! Tant de bo!
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. 24 de nov. de 2017. Sabadell

dissabte, 18 de novembre del 2017

Homilia del diumenge 19/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

ADMINISTRADORS, NO AMOS

                                               Estem ben bé a les portes del final de l’Any Litúrgic. És bo que ens preparem per passar comptes de la gestió que hem fet de tots els talents (llegeixi’s valors encomanats, penso que mai tan ben apropiat) que Déu ha posat a la nostra cura per administrar-los amb la visió llarga de poder fer “rentar” i fruitar “les coses” que, essent de Déu, les hem de gestionar com si fossin pròpies, amb sagacitat i prudència a la vegada, per fer-nos mereixedors de l’estima de “Nostramo”. Evidentment, que ara no es tracta de rendir comptes finals, sinó només de l’anyada. Cada any, successivament, l’hem de considerar com un assaig general del que serà ja la fi de la gestió i balanç total del nostre viure. No som comptables només, sinó autèntics responsables. No es tracta de quadrar deures i havers. La cosa és més creativa. Aquí hi caben totes les condicions que s’acostumen a dibuixar en uns gestors moderns: emprenedors, líders, visions llargues, processos oberts, sostenibilitat de l’empresa. Com si fos una auditoria per veure la consistència del negoci i les projeccions de futur. Veure les fortaleses, les debilitats, les oportunitats i les dificultats dels temps que vivim. Perdoneu el per què i el com ho dic, perquè aquest terreny professionalitzat a l’extrem és per a mi un món ignot, no precís. Nomes dir que en qualsevol gestió s’hi ha de posar els cinc sentits...i més. Ara bé, traslladem la reflexió a com ens movem en l’àmbit de les “coses de Déu”. ¿Tenim aquesta visió de la gestió de la nostra condició de cristians, d’haver rebut identitats i missions que descabdellen responsabilitats que ens haurien de posar en peu de ser-hi ben responsables i efectius? Això està contingut en aquesta expressió litúrgica de ser vigilants i determinats en portar les coses de manera òptima: “verges assenyades, administradors fidels”.

                                               L’altre dia en una reunió es va suscitar el tema de les omissions. Tema dels buits ètics que es produeixen per manca de responsabilitat proactiva, d’allò que es podria haver fet i que per descurança o per covardia no es feu, per manca de vivor en portar les coses de Déu. Tothom hi va estar d’acord en què en aquest terreny massa fàcilment ens quedem mancats de decisió i inoperants. Tantes visions estretes, manca de sensibilitats per veure oportunitats. Els talents no només s’han de considerar capacitats tingudes, sinó sobretot saber exercir-les, portant a terme nivells de vivències més compromeses. La resultant rasa, de poc compromís, l’anar-hi anant: així no es porta cap negoci. Negoci ve de negociar, transaccionar...

                                               Avui, en consonància amb l’evangeli, se’ns posa l’exemple de la “bona esposa”. Degudament, el cor del seu marit hi confia. Què en té de valor! Ella crea valor: és feinera, és matinera, sap aprofitar el temps operatiu, administra  casa i família amb cura. “Filosa i fus” són el seu emblema de tirar endavant, aprofitant temps que podrien ser morts. Surt al pas previsorament. Proveeix de tot amb generositat i intuïció. Tota la casa en va segura i la seva presència només fa que tota la família la canti com a puntal de la casa! És la imatge de les nostres “àvies” que ho omplien tot de generositat i de lliurament. Avui, podríem fer un altre elogi, amb els temps canviats, però la que és, és; la que té, té; no hi ha més! No entrem en la problemàtica de gènere... Aquí es reflecteixen temps passats. És només un exemple, salvant distàncies i històries. Més i tot: el salm responsorial abunda en el mateix sentit i avança una expressió que m’agradaria posar en relleu i que tindrà plena aplicació al tema del rendiment vital del que som i tenim... “Feliç tu, fidel del Senyor. Seràs feliç i tindràs sort”. La felicitat i la sort ens les fem venir; són fruit del nostre fer de cada dia.

Resultat d'imatges de moises                                               Ja fa dies que em guanya el cor, que em captiva  l’expressió: fidel, fidelitat. Són ben habituals en els salms. Surt moltes vegades “l’amor fidel” com formant una unitat preciosa. Ambdós conceptes defineixen primàriament a Déu. Suposen un pacte d’aliança que es va succeint en l’AT i que en el Nou es formula així: la Nova i Eterna Aliança. Sabem del sentit que donem a les “aliances”, als anells, que segellen un pacte entre dos compromissaris, entre dos esposos. Entre Déu i el seu poble, entre Déu i la seva Església. Hi ha un ressò del Pacte del Sinaí: (Ex 34, 6) Allí s’hi consagra l’expressió que els recordarà la permanència  del pacte: “El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent... Tot seguit, Moisès es va agenollar i es prosternà  fins a tocar a terra, i digué: Senyor, ja que m’has concedit el teu favor, vine, si us plau a acompanyar-nos. És cert que aquest poble va a la seva, però tu perdonaràs les nostres culpes i els nostres pecats i faràs de nosaltres la teva heretat. L’Arca en fou el Memorial, com ara ho és l’Eucaristia. “Feu això que és el meu Memorial”. Ara, mitjançant l’Esperit Sant tenim les arres, el compromís de la plenitud que s’esdevindrà en el cel. Ara la Sang vessada en el Calvari ens és el Memorial (recordador, Monument que ens recorda l’Amor Fidel de Jesús, que mai es torna enrere).

                                               Fent una immersió en el Concili Vaticà II trobem que la denominació genèrica dels creients, dels deixebles, la tenim en aquesta expressió llatina: christifideles. El denominador comú a tots els cristians és aquest fidel de Crist que, amb l’afegit de laic, de sacerdots, de religiosos, dóna la unitat en la diversitat  de funcions en l’Església. Ja deia encertadament sant Agustí: “Quan m’esbalaeixo de pensar allò que sóc per a vosaltres, em consolo de pensar allò que sóc junt amb vosaltres, perquè per a vosaltres sóc el Bisbe, i ensems amb vosaltres sóc un cristià. Aquell és el nom del càrrec, aquest és el de la gràcia; aquell el del perill, aquest el de la salvació”. Tornem a la base de la nostra identitat: Som tots fidels , en, amb, per Crist. No acostumem massa a anomenar-nos “fidels”. És fidelitat a Crist, tant com Crist ens és fidel per mor de la seva nova i eterna Aliança. Tenim assegurada la fidelitat per part de Déu; però hauríem de posar com a base del nostre viure la fidelitat al Crist, amb qui tenim feta aliança des del Baptisme, compromís de seguiment, de fer de portadors de la seva crida, “ambaixadors”, en dirà Pau. Portem representació, paraula també usada en àmbits del comerç, a part de la meravellosa significació de ser administradors de la gràcia de Déu. És la gran marca que representem. Cal fer-ne presència i acció derivades de la identitat i de la representació (missioners; no sé per què em ve a la memòria la imatge tan nostra dels viatjants (portant arreu marca i representació).

                                               Ai, quina tristesa no saber ben bé qui i què som. “Adona’t, oh cristià , de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina... No oblidis el cap ni el cos dels quals ets membre”. Dirà exaltadament sant Ambròs. Pastats a imatge i semblança de Déu, mantinguem vibrant la nostra fidelitat a Crist. Ja sabem com n’és de feble la condició de fidelitat als nostres compromisos. Avui, la gent no vol prendre compromisos que durin. La duració en les nostres decisions és la que li dóna el segell d’autenticitat. Estem -diu Francesc- en una societat de “descart”, d’un sol ús. La societat d’avui fa que les coses durin convencionalment poc. Ús i llençar. Per què duren tan poc els compromisos? Matrimonis, vida religiosa, les adscripcions a les institucions religioses, tot allò que suposa un procés, tot el que demana llargs terminis?

                                               Fidelitats que s’esgoten a la primera que un troba ensopecs. Fixem-nos com les coses més sagrades es blinden amb l’amor i la fidelitat. Cal repassar i reforçar les finalitats més que els mitjans. Som febles perquè les grans motivacions no sostenen els nostres compromisos. Com n’és de difícil adquirir hàbits religiosos, culturals, socials! De “coses” deixades a meitat de camí n’hi ha una infinitat. La fidelitat hauria de ser la nostra “estimada”, el nostre talent, el nostre propòsit petit o gran, però tenaç, Casem-nos amb l’amor fidel. Benaurats els fidels, benaurats seran i hereus d’un cel etern! Tractem de per vida, mimem allò que considerem digne de ser servit amb un amor fidel.

                                               Veureu afegits paràgrafs del capítol quart de la Constitució sobre l’Església del Concili Vaticà II que tracta sobre els Christifideles laici que sou vosaltres. Enrobustiu la percepció de la dignitat de ser cristians, per mantenir un Amor Fidel a la “prova del temps”.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 19 de novembre del 2017  Sabadell

divendres, 10 de novembre del 2017

Homilia del diumenge 12/11/2017 del P. Josep Mª Balcells

VETLLEU  AMB  L’ANHEL  D’ENHORABONES  I  DE  FESTA

                                               Tenim l’expressió tan catalana: “A bodes em convides”.  Què és, si no, l’espera d’un amor que es deleix per la vinguda del que tu estimes i per gaudir festosament de la seva presència i figura, com deia Joan de la Creu: “Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/mira que dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura// Oh, cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados” (Cántico Espiritual). Quin misteri d’amor no s’amaga en aquest “Quan podré veure-us cara a cara”, que diu el salm? Inexplicable, però cert, certíssim!

                                               Això és el que idealment hauríem de fer d’alguna manera ara deixant-nos portar de la mà de la litúrgia en el seu final de l’Any Litúrgic. Durant aquests tres darrers diumenges ens invitaran a refermar la nostra espera confiada en la vinguda del Senyor. La vigilància a què ens mouen és a fer amb intuïció performativa les previsions i viàtics per a la pròpia partença que, de fet, serà més bé l’encontre definitiu amb el Senyor! Els evangelis d’aquestes domíniques a tres tongades ens encomanaran a saber llegir tot el preciós capítol 25 de Mateu. Ja el mateix capítol 24 ens avançava, en un estil apocalíptic més aviat de temps calamitosos i que tenen un substrat d’invitació a la vigilància paorosa, ben diferent de la del capítol següent, que és de més ben llegir, obert a un amor responsable i expectant. Sempre hem dit que és bo entrar en el context i aquesta vegada –llegint-lo seguit- té tot l’ambient d’un Final de Festa! L’actitud prevalent és la del desfici en preparació de la vinguda del Senyor. Joiosament estem a l’espera d’una Persona més que desitjada -absent, però- de la nostra percepció visual. L’amor, del qui estimulat hi veu per la fe, la motivació i compleció senyera d’aital esdeveniment! Aquest amor vigilant, anava a dir expectant, hauria d’il·luminar el fet conclusiu de rendir la nostra vida en l’espera confiada en el retorn gloriós del nuvi, per part de la núvia que és l’Església i que, en definitiva, som cadascun de nosaltres! El fet de no saber ni dia ni hora hauria de promoure l’espera i fer-la més anhelant. El goig de rebre’l i per sempre, sense més adversitats i rèmores, ha de ser l’eclosió d’una vida pautada per una espera confiada i serena que per moments es tornarà en goig ple -al súmmum!- de les expectatives acomplertes i més i tot, com ho afirmaven algunes col·lectes passades. Amb un final tan sorprenent, el comentari del qual el deixarem pel dia de Clausura de l’Any Litúrgic, és a dir, pel dia de la Solemnitat de Crist Rei. Ja en parlarem i en gaudirem...

Resultat d'imatges de tesalónica                                               Ens acompanyarà, ara encara els dos diumenges següents, aquest i l’altre, el final de la lectura de la Primera Carta als Tessalonicencs que hem anat desglossant darrerament i ara acaba amb dues perícopes que gairebé són iguals, doblades. Es parla de la parusia (paraula grega que vol dir vinguda, arribada). És el retorn de Jesús, del què ens en parlen els evangelistes. El Senyor ens farà participar de la seva Resurrecció! Un canvi en la condició humana ben inexplicable, misteriós. Pau més endavant en la seva vida missionera inventarà expressions amb el prefix con- (syn-, grec) per exemple conressuscitar, con-formació: “Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”. (Rom 6, 8) No troba manera d’expressar-ho millor; per això ho expressa amb una participació nostra en la mort i en la vida ressuscitada de Jesús. Així dirà: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que s’endurà amb Jesús els qui han mort en Ell”. I també: “Serem enduts en els núvols per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb Ell per sempre”. Cridats a resurrecció però entenent Pau, aleshores, que això s’esdevindria de seguida, en vida encara d’alguns creients. Pau, aquí encara, era tributari del pensament apocalíptic que va tenyir la vida dels moments històrics antecedents i posteriors en vida de Jesús. D’això en queda constància en els escrits que en diuen “Intertestaments”. També influenciaren en les redaccions últimes de Lluc, de Mateu i també de Joan. No oblidem que la redacció de la 1ª Carta als de Tessalònica és dels envolts de l’any 50. Després, amb  una lcctura més acurada dels “signes dels temps”, va portar el mateix Pau a exhortar els creients a una espera a més llargs terminis, in-definida, no precisada... I va haver d’estimular a no vaguejar en l’ínterim, i a viure amb una espera més distesa, més profunda.

                                               La mateixa referència a l’endormiscament de les donzelles assenyades s’ha de prendre en el sentit tan humà de que té una versemblança a una vinguda que es demora i es retarda, i per tant que té una certa lògica que es deixin vèncer per l’ensopiment degut a la trigança. Aquí posa Jesús de relleu la “pre-vidència”,  el fet de ser previsores un grup de donzelles, de les què, per aquest fet, en diem assenyades i prudents. El Catecisme de l’Església Catòlica afirma: “Gràcies a l’Esperit Sant, la vida cristiana, ara ja en aquest món, és una participació en la Mort i en la Resurrecció”.  I afegeix: “Esperant aquest dia, el cos i l’ànima del creient ja participen de la dignitat de ser “amb el Crist”. Cal “emigrar del cos i anar a viure prop del Senyor”. (2Cor 5, 8) “Gràcies al Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. “Per mi  viure és Crist, i morir, un guany”. (Fil 1, 21) La novetat cristiana és aquesta: pel baptisme, el cristià ja ha mort sacramentalment “amb el Crist” a fi de viure d’una vida nova. I si morim en la gràcia del Crist, la mort física consuma aquest “morir amb el Crist” i acaba així la nostra incorporació a Ell en el seu acte redemptor”. Pot transformar la seva pròpia mort en un acte d’obediència i d’amor al Pare, segons l’exemple del Crist”. (cf. Lc 23, 46) El ben morir és fruit i gràcia del ben viure. Com deia l’adagi llatí: “Talis vita, finis ita”.

                                               La pregunta sobre les condicions de la mort que fan els creients de Tessalònica s’explica molt bé per l’ambient pagà on s’ha obert la llum de la fe; on negaven, ells, tota vida més enllà de la mort. D’altra banda, Pau encara estava influenciat per la imminència del “retorn” de Jesús, com ho va presagiar el mateix Jesús i els evangelis ho havien deixat en incògnita. Pau espera veure en vida el retorn del Senyor  (1ª Te 4, 15), però d’una cosa està segur i ho afirma “amb paraula del Senyor”, indefectiblement: “Que els que han mort en Crist, viuran” (1ª Te 4, 16) A tenor de les preguntes que li fan els de Terssalònica, Pau s’interessa més per la transformació corporal, entenent per cos la persona sencera amb tot el gruix de temps i de món que l’home haurà acumulat al llarg de la vida, transformació segons el model del Ressuscitat: “Per l’Esperit vivificant” el cos animal d’abans, l’home dotat només de vida natural, sotmès a la matèria i a les necessitats de la vida i de la mort, serà “transformat” en un cos pneumàtic,-de pneuma=esperit- com a membre del Cos de Crist, segons la imatge del Fill de Déu (1Cor 12, 11, 27; Rom 8, 29).L’home esdevindrà  participant de la forma existencial divina, mitjançant el Fill, però no esdevindrà cap mena d’àngel, sinó que continuarà estant determinat “físicament”. El nou cos “celestial, incorruptiple, gloriós, fort, pneumàtic, no caduc, immortal” ( 1Cor, 15, 42-54)  Com es veu, serà als fidels de Corint que els especificarà un com, enigmàtic, però. No serà, a diferència del cos animal, tan sols una casa provisional per a l’home plenament redimit, sinó la seva casa eterna (fr. 2Cor 5, 18). Aleshores, l’home prendrà plena possessió de la seva pàtria divina, de la qual parla als Filipencs 3, 10: “La nostra pàtria és al cel (on cel és un circumloqui per a dir Déu). Així és ben comprensible que acabi aquesta perícopa, dient-los confiduciosos: “Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules”.

                                               “L’Església, mentrestant, fins que el Senyor no torni, viu de l’esperança, és a dir, treballa per posar-ho i prega per tenir-ho “tot a punt”. I mentrestant , fins que el Senyor no torni, l’Església anuncia i celebra la presència del Senyor ressuscitat en les diverses experiències humanes, i sobretot en l’experiència de sofriment i de la mort, en la seguretat que “Déu s’endurà amb Ell els qui s’adormiren en Jesús”. (1 Te 4, 14)  De fet, aquesta és la proclamació del misteri de la fe: anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
    (Aquesta explicació es treta de l’obra Escatologia cristiana de Mn. Josep Gil i Ribas. Manual de la Càtedra de la Facultat de Teologia de Catalunya.

                                               Cal que l’esperança vesteixi la mort de colors vius i festius. “Que sigui la mort una major naixença”, que canta el nostre poeta Maragall.
Diumenge XXXII de durant l’any, 12 de novembre del 2017  Sabadell