Homilia del diumenge 28/10/2018

MESTRE (BO) , FEU  QUE  HI VEGI

                                               Per similitud amb l’escena del “Jove Ric”, he afegit el bo que no hi és en el text, però sí -i molt!- en l’actitud amb què el nostre cec s’atansa a Jesús. Ja, antecedentment al fet del miracle, en la pregària que insistentment li adreça, li dóna l’apel·latiu de “Fill de David”, expressió que denota que sap i creu que és el Messies. Per cas ben singular Marc ens dóna el nom del cec: “Fill de Timeu”: Bar-Timeu, a l’usança del temps. Surt a l’evangeli, per tant, personalitzadament, perquè en la primera lleva de deixebles havia de ser ben conegut, no hi ha més. Vegem la seva resposta al “ves” que li diu Jesús, “va” i havent deixat mantell i la condició de pobre que pidola, ha rebut amb la vista el sentit pregó del veure, és a dir:“i el seguia camí enllà”. S’afegeix a la comitiva, d’ara en endavant serà un deixeble dels acomboiats a la primera crida. Contraposició amb l’escena del tornar-se endarrere del Jove-Ric. A tots dos els va mirar i els estimà; i quina resposta tan diferent en un i en l’altre! Ric i pobre, vet-ho-aquí! La capa i tot la deixa. Seguir Jesús vol dir veure-ho tot des d’una perspectiva diferent, nova, total. “Veure i seguir-lo tot és u. L’evangeli no ens diu què va veure-veure! Devia ja veure a la vegada amb uns ulls ben diferents. Veié Jesús i l’estimà!

 

                                               Tot comença pel “dolç mirar” de Jesús. Jesús fou un gran comunicador, diríem avui. Ell sap que allò que en diuen la comunicació no-verbal és la més eficaç, la que transporta i irradia l’amor-amor! Sebastià Serrano en sap un niu. En “El regal de la comunicació” hi trobareu un excel·lent mestratge. I del tot pràctic, i tant!

                                               Aquest passatge evangèlic es introdueix en el que seria la pedagogia evangèlica del “vident”. Es diu vident del qui ha vist coses que els altres no han vist mai. Estupefacció! Els cristians des del baptisme som “il·luminats” pel sol esplendent que és Jesús gloriós, i que, des que la “confessió madura de la fe” ha entrat dins nostre; i que, per tant, hauríem de tenir un mirar diferent. En diuen els ulls de la fe. Que és sempre d’admiració: donant sentit a la pregària del Glòria de la Missa: Us lloem/ us beneïm,/ us adorem,/ us glorifiquem,/ ua donem gràcies,/ per la vostra immensa glòria. Ulls poètics o bé espirituals, com sigui. Ressonàncies evangèliques, les que vulgueu. Per començar una benaurança: “benaurats, benaurats: “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”. “Jesús, esplendor de la glòria del Pare” ens dirà Pau. I el salm: “En Ell hi ha la font de a vida i veiem la llum en la seva llum. Crist és laVisibilitat de la invisibilitat del Pare. Si heu seguit la invitació que us vaig fer de llegir aquests dies tota la Carta als efesis, segur que haureu fet una parada, un “calderó” musical, en el fragment que hem llegit avui, dijous a la missa, que bé podríem cantar amb la tornada del salm responsorial d’avui: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre” (obrint-nos els ulls a la magnificència de la naturalesa i a tota altra transcendència). “Amb quin goig ho celebrem!” Els salms en van plens a vessar: “Quan em desvetlli us contemplaré cara a cara, fins a saciar-me’n”. La meva mare va voler que ho posessin al recordatori del seu traspàs”. Ho tinc com un lema per a la meva vida. Quan em desvetlli... Pregària i confiança en la gràcia que no ens mancarà, mai: Paraula de Déu!. Agustí m’ajuda a trobar el sentit més evangèlic d’aquesta expressió del deixondir-nos, del despertar-nos, d’obrir els ulls a tanta llum de dins...que bé podem dir de qualsevol de nosaltres, perquè patim de cegueses múltiples. Diu Agustí i ho expressa a les seves Confessions: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes. No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum”.

                                               “Oh veritat etern, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.

                                               “I buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte de gaudir de Vós; només la vaig trobar abraçant em mitjancer  entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu  per damunt de tot, beneït per sempre, el que clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet a la debilitat de la nostra naturalesa.

                                               “Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre i no fora; i us buscava  per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear , Vós estàveu  amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau” (Confessions X, 26). Pàgina per llegir-la i pregar-la!

                                               Agustí és un clàssic que ens dóna a entendre que la via del seguiment de Crist és un anar-nos desvetllant per la llum de l’Esperit i aconseguint una lucidesa que només en profunditat la pot oferir la que hem anomenat els ulls de la Fe. Aquests ens permeten de veure-ho tot en perspectiva evangèlica. Que potencia la visió natural que ens fa passar d’un veure la materialitat, la formosor, la realitat abastable a ulls humans, a mirar amb ulls de proximitat afectiva i empàtica persones i també la natura mateixa, com ho han cantat els poetes, a començar pel mateix Maragall: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,/ què més ens podeu dar en una altra vida.// Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor/ que s’hi mou sempre... / i temo   tant la mort!// Amb quins sentits me’l fareu veure, / aquest cel blau damunt de les muntanyes, / i el mar , i el sol que per tot brilla?... Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap?/ tot lo que veig se vos assembla en mi.../ Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans/ obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans/ per contemplar la vostra faç immensa./ Sia’m la mort una major naixença! No es perd res estimant el creat, ans ens atresora per l’eternitat. “Déu Tot en tot i en tots. (síntesi de Pau, a ús nostre, cecs miraculats amb visió evangèlica!)                                  

                                               No  cal esperar en el més enllà, avui per un aprofundiment en l’evangeli ja sabem que vivim el goig del més ençà. Ens haurien d’ensenyar a aprofundir el veure per passar al nostre mirar i passar a la plenitud de l’admirar, que ja intuïa Maragall i que els místics i poetes ja ho celebraven. “És quan dormo que hi veig clar” (el nostre Foix ja ho notava en les seves vetlles creadores). El Càntic dels càntics se’n fa un ressò que Joan de la Creu ho ha sabut cantar: “En la noche dichosa/ en secreto, que nadie me veia/ ni yo miraba cosa/ sin otra luz y guía/ sino la que en el corazón ardía// aquesta me guiaba/ más cierto que la luz del mediodía/ a donde me esperaba/ quien yo bien me sabía/ en parte donde nadir parecía” O bé: “Apaga mis enojos,/ pues que ninguno basta a deshacellos,/ Y véante mis ojos, /pues eres lumbre de ellos/ Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura,/ Mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.// ¡Oh, cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados. Quanta veritat, i quanta bondat, i quanta bellesa ens perdem...

Senyor, feu que hi vegi!

                                               Per als qui en tenim més de la setantena, de bon tros!, us porto ressonàncies de quan érem nens i també de quan érem més espigadets: “Ulls del bon Jesús, mireu-me”... Fem-ne un revival, si recordeu. Allò passat reviu de tant en tant.. Nostàlgia? Digueu-ne com vulgueu. Nostre, ben nostre i punt

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XIX de durant l’any, 25 d’octubre del 2018.  Sabadell

Homilia del diumenge 21/10/2018

LES “MISSIONS” ENCARA ,  I  MÉS.

                                               Avui festa, commemoració o urgència de les MISSIONS –més bé n’hauríem de dir en singular, Missió- com ho fa el papa Francesc. Efectivament hauríem de treure la pols de la primera Exhortació Apostòlica seva, “La Joia de l’Evangeli”. Han passat, dia més dia menys, el bon tou de cinc anys des que la adreçà “A tots els fidels laics. Només començar a obrir pàgina ja llegim –a qui, a quants, com?- “En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los (recordeu aquella paràbola de les excuses per respondre a la invitació personalitzada no res menys que a les noces del fill del Rei; massa llarg el parèntesi...) invitar-los, diu, a una etapa evangelitzadora marcada  per aquesta joia (?), i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys –i en van cinc i quin balanç personal i parroquial en fem?

                                               Anant passant fulls poc a poc, perquè no se’ns en perdi res ni mica, hi llegim: “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal! Aquí descobrim una llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem als altres. Això és, en definitiva, la missió”.

                                               Així, com de passada, en ponderar la permanent novetat de Crist, fa una afirmació molt encomanadissa: “Ell és sempre jove i font constant de novetat”. Deu ser, aquest, un pensament rellevant dels seus, del papa, perquè ha donat títol a un llibre de converses amb Leoncini, que porta precisament a primera plana aquest esplendorós “Déu és Jove” (publicat fa poc). A dins, només encetar pàgina, ens trobem amb el “millor” Francesc que, a guisa de dedicatòria, diu així: “Als lectors de totes les edats, rubricat així: Per una revolució de la tendresa. Revolució, aquesta, que empalma amb el document que estem rellegint ara que bé podríem anomenar el seu “pregó” (crida i invitació d’inici de pontificat) que va dirigit a tres públics: “En primer lloc, esmentem l’àmbit de la pastoral ordinària, animada pel foc de l’Esperit, per encendre els cors dels fidels que regularment freqüenten la comunitat i que es reuneixen el dia del Senyor per nodrir-se de la seva Paraula i del Pa de vida eterna. També s’inclouen en aquest àmbit els fidels que conserven una fe catòlica intensa i sincera, expressant-la de diverses maneres, encara que no participin sovint del culte. Aquesta pastoral s’orienta al creixement dels creients, de manera que responguin cada vegada millor i amb tota la seva vida a l’amor de Déu”. “En segon lloc, adreçat a “les persones batejades que no viuen les exigències del Baptisme, no tenen pertinença cordial a l’Església i ja no experimenten el consol de la fe. L’Església, com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió que els retorni la joia de la fe i el desig de comprometre’s amb l’Evangeli. Finalment, remarquem que l’evangelització està essencialment connectada amb la predicació de l’Evangeli als qui no coneixen Jesucrist o sempre l’han rebutjat. Molts d’ells busquen Déu secretament, moguts per la nostàlgia del seu rostre, àdhuc en països d’antiga tradició cristiana. Tots tenen el dret de rebre l’Evangeli. Els cristians tenen el deure d’anunciar-lo sense excloure ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una joia, assenyala un horitzó bonic, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix per proselitisme sinó “per atracció”.

                                               El cor bondadós del papa Francesc ens ho té dit i redit. Ell voldria atènyer a tants i tants... Utilitza les prèdiques de la missa de Santa Marta, les audiències públiques a la plaça de Sant Pere. Es prodiga als mitjans. Aquesta voluntat evangelitzadora del papa té uns bons antecedents en Sínodes dedicats al tema i amb les exhortacions corresponents. Voldria destacar la de sant Pau VI: “L’anunci de l’evangeli” (1975); la primera encíclica de sant Joan Pau II: “La missió del Redemptor”(1990) on ens invita a l’evangelització “perquè aquesta és la tasca primordial de l’Església i representa encara avui el major desafiament per a l’Església i la causa missionera ha de ser la primera”. Torna a parlar Francesc i ens diu: “la sortida missionera és el paradigma de tota l’obra de l’Església” i ho rubrica amb la menció que fa de l’Església llatinoamericana, que tant bé coneix: “No podem quedar-nos tranquils en espera passiva als nostres temples. Fa falta passar d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera” (document d’Aparecida 2007)

                                               El plantejament és prou clar. Entre tots hauríem de proposar-nos el vessant pràctic bé a nivell personal, bé comunitari i també social. En aquests tres documents citats al final de tots ells passen els papes a suggerir possibilitats de fer una col·laboració missionera. Esmentem-ne algunes, seves i nostres:

            -evangelitzar suposa estar en permanent evangelització pròpia personal.

            -els anomenen “evangelitzadors amb Esperit”.

            -si no hi ha joia en la pròpia vivència de la fe, no encomanarem el nucli de la fe.

            -Jesús és el principi, el percurs i la finalitat o terme de tota evangelització.

            -la millor predicació és la pròpia vida vivificada per la fe. No tant les pràctiques    sinó la transparència en el tracte evangèlic amb les persones que ens envolten.

            -l’Esperit Sant és qui promou primàriament l’evangelització. Cal invocar-lo amb aquesta finalitat. Només Ell ens donarà l’”audàcia” (parresia) per anunciar-lo amb veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent” (paraules del papa Francesc)

            -“el pulmó de la pregària” sempre ha de passar davant i mantenir-lo. El fervor només pot procedir d’un Jesús viscut. “Un estat permanent de missió” demana un estat també permanent de pregària per a tots els evangelitzadors, nosaltres i altres.

            -diu Francesc: “com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!”(els adjectius no són superflus, tots canten amb veu pròpia)

            -l’amor a la Paraula de Déu, en la Bíblia mateixa, llegida sempre en el text amb els seus contextos. La Bíblia sempre oberta a casa com a sagrari de presència eficaç.

            -llegir, rumiar cada dia uns minutets i treure’n una frase a recordar durant el dia. Això es pot fer amb el text de “la Missa cada dia” o bé amb “Paraula i Vida” aquest any proper amb reflexions o comentaris de les Benetes de Montserrat. És la lectio divina.

            -no donar exemple, sinó “testimoni” viu del kerigma, d’allò substancial que em dóna comunió directa amb el Déu de Jesucrist i amb els germans: Comunió dels sants.

            -privilegiar l’amor que Déu em dóna, àdhuc per damunt de la vida (salm).

            -aprofundir en el sentit comunitari, secundar les ofertes a pertànyer a grups o bé a seguir cursos bíblics, socials. Fer de catequista: la fe que no s’expressa personalment no dura, perd quirats, s’empobreix.

            -atendre a la formació permanent: Llegir els documents de l’Església actual, bé els del papa, bé els que conformen els plans pastorals del propi bisbat, i altres.

            -llegir les oportunitats de “lectura contínua” a suggeriment sobretot de les lectures dels diumenges que tenen continuïtat en diverses setmanes seguides.

            -seguir setmanaris com Catalunya cristiana o similars.

            -seguir catreligio@catalunyareligio.cat. També Radio Estel.

            -“desenvolupar el gust espiritual d’estar  a prop de la vida de la gent. La missió és passió per Jesús, però al mateix temps, una passió pel seu poble” (Francesc).

            -“toquem la misèria humana i entrem “en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa de Jesús. Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim l’experiència de pertànyer a un poble” (Francesc).

            -“només pot ser missioner algú que se senti bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres” (Francesc)

            -“cada persona és digna del nostre lliurament. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i lliurament” (Francesc).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIX de durant l’any, 21 d’octubre del 2018.  Sabadell

Homilia del diumenge 14/10/2018

PREGAR  AMB  LA  SAVIESA  DELS  SALMS

                                               No em cansaré mai de fer l’elogi dels salms. Expressió tots ells d’una saviesa de llarg recorregut. Amb els salms havia pregat el poble d’Israel. Amb ells havien pregat Jesús, Maria i un desbordat seguici de deixebles del que és la Paraula, i doncs dels savis amics de Déu. La litúrgia n’està ben amarada i la Paraula -convertida en cant- ens dóna un privilegiat accés a Déu. Els salms inicialment eren per ser cantats. Són poesia que enlaira i guareix. És per la via de les emocions que ens prenen i que, fent-les nostres, les hi donem ecos actualitzats i personals que ressonen i s’amplifiquen. El cantoral que usem a les Eucaristies en va ple, sigui en aclamacions o bé ritmant-los i cantant-los. Uns exemples, entre molts: “El Senyor és el meu pastor no em manca res i el salm corresponent 23.  Petits però densos fragments esdevenen com jaculatòries o bé, dit a la moderna, “mantres”, que són elevacions de “La pregària del cor” (autor: Leclerc). Taizé n’ha fet una reinvenció a base de repeticions, pausades, que propicien un ambient distès de pregària. No cal dir que la trobem en el rés de Laudes (nom ben significatiu de lloances) i també a Vespres. N´és un moment fort diari que ens pot endinsar en una experiència que, segons la invitació eclesial, ens permet associar-nos al culte públic de tota l’Església, que ens fa sentir, ser i saber-nos “orants en la comunió dels sants”. Podríem tenir una primera i vivenciada experiència a partir del llibre titulat “Correspondència entre Magda Heras i Ignasi Fossas” que es van intercanviar a petició de la doctora, demanant-li que li ensenyés a pregar; i que es fa deliciosament a través dels salms. (evidentment és de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, del qual Fossa n’era el Prior) És una manera plena d’humanitat i d’accés a Déu. A qui no ha tingut una iniciació als salms, aquest llibre d’experiències li portarà la serenor i la saviesa de la pregària de molts pobles i cultures.

                                               Tornem al propòsit que ens mena a parlar del Salm Responsorial, que sempre el tenim després de la primera lectura. Que és el ressonador orant del tema que lliga temàticament amb la lectura anterior. L’hauríem de dignificar amb un recitat que comportés una certa musicalitat. Hauria de ser invitador a la pregària. El fet d’intercalar l’aclamació ens podria comportar un moment de pregària sostinguda, esponjosa. Avui, acompanya la petició narrada en el fragment reportat pel llibre de la Saviesa que, al seu torn, reprèn la pregària que el jove Salomó, a penes nomenat rei, adreça a Déu: “Jo sóc molt jove i no sé com haig de governar... Concedeix al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal; perquè, ¿qui serà capaç de governar aquest teu poble que és tan gran?”. Al Senyor li va plaure la súplica que Salomó li feia. Llavors Déu li digué: Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses...; ja que tan sols has demanat discerniment per judicar, faré el què dius” i li concedeix la saviesa... I ara empalmem amb la lectura primera d’avui, significativament, del llibre de la Saviesa. Ell, Salomó, ja de jove, obté el que nosaltres demanem, d’acord al salm d’avui, que és el 89, on la “saviesa del cor” prové de saber “comptar els nostres dies”. Expressió aquesta que va en consonància amb el discerniment que podem (hauríem de) fer dels nostres dies reviscuts i destriats. La saviesa com a prerrogativa de la destil·lació de les pàgines viscudes al llarg d’una vida arran d’evangeli.  Discerniment i experiència de la vida. Que no tothom les té, si només es fia de “l’encert de l’obra de les nostres mans” (salm). Ara és el bon moment per posar-hi la pregària de la col·lecta d’avui. “Preguem: Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. Aquesta gràcia de la saviesa la notem quan, com Salomó, la preferim al poder i a les riqueses. Fixem-nos que afegeix que la saviesa l’aprecia més que la salut(!) i que la boniquesa(!); fins a tal punt la valora, que la vol que li faci de llum la claror de la qual no té posta. I, per si no fos pas poc, afegeix que la “saviesa del cor” m’ha aportat, a més, altres riqueses, tantes com si em brollessin de les mans...

                                               L’escena narrada, avui en l’evangeli de Marc, s’avé, com no podria ser pas d’altra manera en un tot, amb l’entramat del què hem vist en la primera lectura sobre la saviesa i la seva relació paradoxal amb les riqueses. Ho veurem en el jove que s’atansa a Jesús. Una escena d’entrada molt prometedora i amb un final desil·lusionant, i més, afegint-hi l’ensenyament “pesant” que se’n deriva. Entrem en escena també nosaltres...

                                               Un jove, sorprenentment, es posa de genollons davant d’un  Jesús que estava per emprendre camí. L’actitud del jove, espontània i que ens pren a tots d’un interès pel gest i pel tenor de la conversa... La pregunta ve precedida d’un preciós “Mestre bo!: ¿Què haig de fer per posseir la vida eterna?” Jesús deriva aquesta lloança a Déu, i li fa per resposta: “¿Ja saps què diuen els manaments?”. Noteu que inclou en la llista que li especifica: el “no robis, no facis cap frau”. Cal tenir-ho present, per la resposta que dóna el jove, que argueix que no havia defraudat i que les riqueses eren més o menys netes... El jove s’atreveix a dir que ja ho ha observat tot des de petit. Instantàniament hi ha una nota sostinguda... “Jesús se’l mirà i l’estimà”. I després d’una pausa preciosa, plena d’afecte, li afegeix, bo i sobreactuant aquesta estimació: “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens, i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. Això el contrarià, i se n’anà tot trist, perquè era molt ric”. Doble frustració, la del jove i la de Jesús, que esperava una prompta disponibilitat; i que va propiciar una admonició feta als seus deixebles; i “passejant una mirada” altra vegada d’estimació, però premonitòria: “Per als rics què n’és de difícil d’entrar al Regne de Déu!” Sorpresa ara en els deixebles. Però Jesús -en l’estimació que ho denota aquesta  expressió, única en Marc: “Fills meus”, rebla el clau i remarca la dificultat que suposa estar “posseït” per les riqueses. Els deixebles s’exclamen: “I qui es podrà salvar?” Altra mirada d’estimació de Jesús: “Als homes, els és impossible, a Déu no, perquè Déu ho pot tot”.

                                                Tornar a les súpliques del salm responsorial o bé a la col·lecta ens posaria pau i ens donaria la convicció que, referida a nosaltres la proposta, ens seria d’ajut –la gràcia de Déu de per mig- per poder-nos desprendre de les riqueses, mica a mica, que així permetrien satisfer un anhel honest donar “d’un pas més”, d’un posar-nos a les mans del Mestre, que bé ens ensenyaria com desfer-nos dels lligams sapròfits de les riqueses, que impedeixen de veure i viure com expressió cabal d’una saviesa evangèlica. La riquesa, l’afecció a la riquesa, resulta un punt de discriminació entre Déu i Moloc. El cor s’endureix i s’empega amb les riqueses. No ens sobresaltem. Hi ha una gradualitat en el tenir i el deixar de tenir. Tot es regeix per una pedagogia que posa seny, mesura i procés i progrés. No es tracta de fer l’heroicitat d’un Francesc d’Assís que, conseqüent amb la literalitat de la proposta de Jesús d’avui, es despulla davant del seu pare, li retorna els vestits i se li queda nu davant. No, no és això, si un no hi és cridat amb una crida especial. (No farem ara una apreciació respecte de la professió religiosa de pobresa. El més segur és que en sortiríem ben galdosos! Deixem-ho per a millor ocasió). No cal arribar a aquest extrem. Jesús és un gran pedagog i anirà fent veure i seguir el camí des del poc “al més i millor”. Temps al temps. Anar alleugerint sobre tot l’ambició que acostuma a anar lligada a les riqueses. No el tenir, sinó el posseir, estar “posseït”, que és una actitud abassegadora... Que n’és de difícil –no impossible evidentment!- ser un ric després, desposseït. Allò del camell... metafòric. Allò del sutil hilillo que impide volar a la avecilla, de Joan de la Creu. Ni més ni menys! Cal filar ben prim o, si no, una “naderia”, un no-res no ens deixa agafar vol...

                                                           És de tota evidència que el tema de les riqueses va lligat, per contraposició, a la “saviesa del cor”. No cal perdre-hi massa temps en fer disquisicions; són sobreres. Totes les lectures avui ens hi posen l’accent. Deixem-nos prendre o treure capes del cor per tal d’alleugerir l’equipatge, si volem seguir Jesús amb mesurada passa. La saviesa és un do, claríssim. De moment podem fer-ne la col·lecta -d’ara i aquí- i esperar que el Senyor ens miri amb estimació i ens doni el petit coratge de, si més no, plantejar-nos l’anar aprofundint en la praxis quotidiana “La saviesa d’un pobre” que és el títol d’un llibre ben vàlid per anar estovant el tema neural de l’evangeli. Benaurats ells!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVIII de durant l’any, 14 d’octubre del 2018.  Sabadell                                           

Homilia del diumenge 07/10/2018

¿RUPTURA?  VERSUS  ¡COMUNIÓ!

                                               Estem vivint en un món d’arrel declaradament individualista, on hi regnen –però que molt!- l’emotivitat, en el sentit d’anar a embranzides o per fogots. Viure així és una invitació a ser esclau del moment que es viu, sobretot des de la forta subjectivitat. És el carpe diem en el sentit disruptiu o trencador d’un procés que tingui un fil conductor, que permeti enllaçar l’ahir amb el demà, formant una treballada continuïtat. Enclaustrament en el moment que es viu, deslligat, entre l’abans i el després. Això resulta molt nociu per recolzar i cimentar la pròpia vida en un estil de procés i de progrés, amb la intenció –i més, la voluntat- de teixir un clar i precís sentit en la determinació d’un estil propi de vida. La contenció, control i gestió de les emocions té un nom i és el del domini d’un mateix. Cal saber que és, ni més ni menys, que un fruit de L’Esperit Sant. L’absència del domini personal ho arruïna tot.

                                               Em podríeu dir: Què té a veure això amb el tema que ens suggereixen les lectures litúrgiques d’avui? Efectivament, es tracta de parlar del matrimoni. En el sentit cristià de sagrament del matrimoni. Abans, però, de fer-ho, com sigui que l’Església ens invita a veure-ho i a viure-ho plenament des de la Comunió, ens concentrarem en la situació massa freqüent avui dia. Ja només a partir de la denominació que s’ha fet usual, on es parla de parella, que, estant a la literalitat de l’expressió, aquesta connota el fet de ser dos (parell, parella) sense que en el mot s’evidencïi el “compromís” que apunta a una promesa d’amor que es fan dues persones, que s’esmerçaran en anar descobrint el sentit comunional de l’expressió. En definitiva, en la “institució” parella hi ha d’haver el desig – i més, la voluntat activa!- d’unir dues vides que inicialment anaven cadascuna per camins diferents. Casar val tant com construir, edificar, portar a terme, intentar ajuntar dos propòsits de vida en comú... Ai, però, cal tenir present la desestabilització de la institució familiar,avui

                                               Això és impossible de portar a la pràctica, és a dir, la complementació, sense un amor diligent a la percaça d’unitat, que englobi dues persones en tants aspectes -filigrana en podríem ben dir- que només l’estreta convivència dóna a conèixer i a poder valorar. Fer un procés –i millor, un progrés- per anar individuant i creant punts de trobada existencial que els portarà tots dos, pas a pas, a conformar (con-formar! =arrodonir, donar forma unitària) una Comunió creixent... No oblidant que és (hauria de ser) per sempre!

                                               Certament, hi ajudarà tot el procés d’”en-amorament” que portarà a sintonies viscudes i volgudes. El dia a dia és determinant per a les coses per-durables. Però cal tenir present que l’enamorament a la llarga-curta –no gaire més d’uns mesos- és un miratge, en què l’un i l’altre es veuen distorsionadament com si fossin des de sempre i per sempre l’un per a l’altre i l’altre per a l’un. Somni deliciós però ineficaç.

                                               Més observacions: tota parella ha de descobrir que l’inici de l’amor no és pas el gaudi de la seva plenitud, sinó un dolç i inconscient engany, propiciat, afavorit per les hormones. S’ha de passar d’aquest tendre  autoengany a la densitat progressiva de l’àmbit de l’amor consistent, con-sistent! El treball de l’amor, avui, queda desvirtuat, emmascarat, posat en entredit per l’ambient social que, més que a unir, s’accepta  el desaparellament, en el fragmentarisme social, usual. Avui és més difícil portar endavant la construcció –deixeu-me’n dir la creació!- d’una “parella”, perquè és de tota evidència la feblesa experimentada una i altra vegada en el viure en tants i tants aspectes socials i de convivència, que donen peu a trencaments quan sorgeixen les inevitables dificultats de la vida.  Avui, s’ha de posar en relleu que efectivament són dos i ho seran sempre, i que serà difícil arribar a port, si no hi ha d’entrada un com-promís d’anar “casant” caràcters, històries distintes, famílies diferents, maneres de veure potser oposades, tics més o menys inconscients... Tot això s’haurà de posar en el joc dialèctic de la convivència tan i tan propera com suposa la vida de parella. Si no és creix personalment i com a parella, que són dos creixements diferents i complementaris, serà debades que un aconsegueixi portar  l’obra de l’amor satisfactòriament endavant. Una obra d’art sens dubte! I ho dic admirativament!

 

                                               L’amor és possible i en ell hi ha una promesa activa i satisfactòria de felicitat i de presumpció de plenitud que s’anirà notant, experimentant vegada a vegada; però que no serà definitiva sinó creixent en l’experiència singular feta a becades o a besades. Cal però advertir que el camí de l’amor no és fàcil.

                                               La dificultat de la què hem de ser-ne conscienciosos és que el món que ens envolta i que ens penetra és molt “egoista” i a qui es deixi portar per l’egoisme li serà molt difícil viure a no ser que s’obri a l’altruisme que és, en definitiva, qui ens porta a la degustació del ben i bon conviure. Altruisme, especial de frec constant i “a  casa pròpia”, que no resistirà, si no hi intervè l’amor, el petit-gran amor de cada dia...

                                               Hi ha una altra dificultat sobreafegida: Els termes que tradicionalment s’utilitzaven en referència a matrimoni o parella són excessivament jurídics, allunyats de la moderna sensibilitat. Per exemple, es parla d’indissolubilitat, de contracte i aquest públic, de la sensació d’obligatorietat, com si allò que és un dels moments més personals estès sota una obligació heterònoma; també afegim-hi que es tracta d’un contracte, d’un dèbitum, d’un jou, de fidelitat “a tour d’horizon...”

                                               No és una antigalla, no, l’amor,  Cosa del món, d’ara fa més de seixanta anys i més... En aquests tants anys sabem per psicologia i per neurologia que s’han posat més de manifest les dificultats que no pas el camí, la pedagogia del creixement en l’amor, i menys del romàntic, ara ja no vigent, somni només... I tant desballestat com és el món avui de la parella, inestable i motiu d’experiències disruptives, servides pels mitjans, segur que han d’influir a l’hora d’emprendre el camí de roses... i d’espines de l’amor.

                                               Convé reprendre –em dic- altra vegada el llibre “L’art d’estimar” de Fromm, publicat a la dècada dels cinquanta. Cal advertir que l’autor era un promotor d’una “Êtica humanista”, un altre llibre seu, aquest. El vam llegir i faríeu bé de llegir-lo els qui us voleu embarcar en aquesta “aventura de l’amor” o bé recomanar-lo als “nouvinguts”. Encara és ben vigent, oidà si ho és! En resum, començo per la primera frase que introdueix en el tema i podria servir per advertiment dels “facilons” que es pensen que el llibre ha perdut vigència i interès.  “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari, mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ésser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el seu nivell de maduresa.  Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estaran abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir una orientació  “productiva”; que la satisfacció en l’amor individual no pot ésser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, fe i disciplina. En una cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha d’ésser rara la capacitat d’estimar. Altrament, pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”. Bon començament; per tirar endarrere els no audaços o de tremp no consolidat!

                                               Sóc ben conscient que no he dit encara ni una paraula sobre el matrimoni cristià. Cal saber que la concepció evangèlica sobre el matrimoni té la condició i la pregonesa d’un sagrament, que entre altres coses que evidentment es pressuposen, val a dir, tot el que he dit i més encara; en termes de mística evangèlica hi ha una vivència de comunió en creixement, impulsada per la gràcia de què és font el matrimoni en cada moment i instant i que, per Pau, és figura del misteri de la Comunió entre el Crist i l’Església, entesa com per a cada cristià. Però això ho deixarem per a un altre dia. Feina tindrem tots per donar un rostre evangèlic al nostre amor de cada dia.

Diumenge XXVII de durant l’any, 7 d’octubre del 2018  Sabadell