dissabte, 24 d’abril del 2010

Homilia del diumenge 25/04/2010 del P. Josep Mª Balcells


SABER CONVIURE, TRET PASQUAL

Després de l’impacte que m’ha produït la lectura del llibre “Un arco iris en la noche” de Dominique Lapierre, que narra amb detenció i amb una tensió continguda tot el procés de l’apartheid a Sudàfrica, em reafirmo en què el gran repte d’avui és el de la convivència, el saber trobar l’arrel de la dignitat i del respecte, si no de la promoció, de tota persona humana, més enllà de qualsevol condició de llengua, raça, religió, sexe i tantes coses més. On campa tota mena de violència no podem pretendre de poder conviure. Estem en una societat convulsa: més aviat propensos ambientalment a la dialèctica de la por, del poder, de la mentida i del diner com sigui...., d’altra part: migracions, poques expectatives de treball digne, delinqüència, malestar difús. Els cristians ens hauríem de plantejar evangèlicament quines haurien de ser les nostres aportacions concretes i específiques per posar oli, bona entesa, pau, en definitiva, en l’entramat social, “començant pels més propers” (Casaldàliga). Saber viure per poder saber conviure i, també conseqüentment, amb la bona convivència poder incrementar al seu torn, la qualitat del viure. Cal no oblidar que som interdependents constitutivament: tot resulta interactiu. Avui vivim més a prop els uns dels altres i si no vigilem els frecs possibles i tan reals, en comptes d’una treballada convivència ens podem trobar en un infern, donant la raó a Sartre. Per tant, estem en un punt de reflexió humana i cristiana decisiu. Parlem sovint de la cohesió social, de trobar motius d’entesa. La decantada socialització ha de ser un aprenentatge permanent, sempre inconclús.

Ens hem de “salvar”, ja per imperatius humans (després en parlarem des de la perspectiva de fe) Hem de conviure “en la diversitat”, cada vegada més accentuada. Que la diferència ens sigui un enriquiment. Recordo que a Itàlia en la sala dels jutjats apareixia al frontispici aquest lema: “Tothom és igual davant la llei”. La diversitat es recolza, o no hi ha tal, en la igualtat del tracte legal i jurídic. Iguals en dignitat, en drets universals; i diferents com a persones concretes, psicològicament, espiritualment. Conjugar aquestes dues actituds –igualtat i diversitat- és el gran desafiament; actituds que, lluny d’oposar-se, es complementen i es potencien.

L’informe de la comissió Internacional sobre Educació per al segle XXI per a la UNESCO escriu els quatre pilars de l’educació per avui, a saber: Aprendre a conèixer, Aprendre a fer, Aprendre a viure junts, aprendre a viure amb els altres i Aprendre a ser. Es presenta com una novetat que ha pres cada vegada més relleu i transcendència l’aprendre a conviure, per participar i cooperar amb els altres en totes les activitats humanes. Diu: “Aquest aprenentatge representa sens dubte un dels principals reptes de l’educació en l’actualitat. El món d’ara és massa sovint un món de violència que contradiu l’esperança que alguns havien posat en el progrés de la humanitat. La història humana sempre fou conflictiva, però hi ha elements nous que accentuen el risc, sobretot l’extraordinari potencial d’autodestrucció, creat per la humanitat durant el segle XX. L’opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, esdevé un observador impotent, fins i tot ostatge, dels qui creen o mantenen els conflictes. Fins ara, l’educació no ha pogut fer gran cosa per modificar aquesta situació de fet. ¿És possible concebre una educació que permeti evitar els conflictes o resoldre’ls de manera pacífica tot desenvolupant el coneixement dels altres, de les seves cultures i espiritualitats? La idea d’ensenyar la no-violència a l’escola és molt lloable, encara que sigui només un instrument suplementari per a lluitar contra els prejudicis que porten als conflictes. La tasca és molt àrdua perquè, molt naturalment, els éssers humans tendeixen a sobrevalorar les seves qualitats i les dels del seu grup de pertinença, i a nodrir prejudicis desfavorables envers els altres”. No cal seguir: ¡Sudàfrica i l’apartheid! ¡Casa nostra mateix!

I ara passem als imperatius evangèlics: Diu l’evangeli d’avui: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. No es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Ningú no les podrà arrancar de les mans del Pare”. I afirmació conclusiva: “El Pare i Jo som u”. En un altre lloc s’explicita encara més: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”. Som de Déu i Déu ens valora a tots “més que tot”.

Després en la segona lectura s’obren els batents del cel i hi veiem una multitud gran, simbòlica: “de tota nacionalitat, raça, pobles i llengües. El qui seu els protegirà amb la seva presència”. I a l’evangeli: “Jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi”. Ja tenim revisitada la figura del Bon Pastor, que s’anomena Príncep de la Pau. Que ens la dóna, dient que és diferent de la que el món dóna; la seva pau és diàleg, comunicació, respecte, estímul, comunió: La comunió amb el Sant, de la qual en derivarà la capacitat d’una convivència fraternal, de saber projectar i fer conjuntament. Ho dirà l’Informe Delors, ja citat, descobrint noves perspectives educatives: “Passar de la comunitat local a una societat mundial”; “De la cohesió social a la participació democràtica”; “Del creixement econòmic al desenvolupament humà”.

Per tal de no perdre’ns en grans volades jo havia previst aterratges més propers, àdhuc domèstics. La concreció, la realitat és el que mana en la vida. Es comença per l’”aquí” per poder arribar més “enllà”. Agafo i invito a agafar el capítol: “Vetllar per la qualitat dels vincles” del llibre “El sentit de la vida” de Francesc Torralba.

La Pasqua és relació. Relació amb Déu Pare, amb el Crist, amb nosaltres mateixos, amb els altres, àdhuc amb la natura. Tot i tots formem un U. Units en la Vida i la Resurrecció. Vivim, com es diu avui, “en xarxa”. Tenim arrels comunes, el diàleg ens és l’única forma de viure i de conviure. La pau és l’Arc Iris, com deia Mandela, que uneix pobles i races, mentalitats diverses. És bonica la metàfora: l’única sortida airosa al desgavell és la unió i comunió. ¡Oh, fraternitat tan sospirada, feta d’iguals i de diferents a la vegada!

La Pasqua o és comunitària o no ho és. Pasqua és el superlligam dels nostres lligams. Establir vincles de qualitat, vetllar per més vida en els lligams afectius, en l’invisible que ens entrellaça. Som el que són les nostres relacions: si hi poso vida, la dono; si rebent-la la retorno, enriquint els altres, m’enriqueixo jo mateix. Donar és rebre i rebre és poder donar de sobrepuig. Tot depèn de la qualitat. I la qualitat ¿com l’advertim? ¿com la trobem, la creem?

El que dota de sentit a la vida “és una amistat, una relació de benvolença i d’intimitat compartida. Saber que pots confiar en algú (Algú), que hi ha algú (Algú) en el món disposat a escoltar-te, tenir la convicció que algú (Algú) vol el teu bé i que en la més remota de les distàncies, pensa en tu, dota, per si mateix, la vida de sentit. Pasqua és el Sentit ulterior dels sentits de la vida. Hi ha hagut una irrupció de vida que no té fàcil qualificació, si no és experimentada. Igual que el viure, és el conviure, ¡oh Comunió transfigurada en Crist Ressuscitat i oh Comunió dels sants! Hem anat més enllà de tot ordre de convivència: aquesta no és simplement ètica per als cristians; és amor, és teologal: Déu que és amor en nosaltres i a través de nosaltres. ¡Tant de bo que descobríssim la Pasqua en el secret i el misteri de Déu! No ens la perdem, la Pasqua, aquesta d’enguany, en tota la seva pregonesa; seria una pèrdua gran, una nova oportunitat malbaratada. Anem més enllà dels estereotips; una Pasqua nova ens espera, ens sorprendrà. Si no hi ha sorpresa, no hi ha novetat...

Recordem allò que ens diu Lluc a la primera lectura: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant. No hi ha millor felicitat que la que brolla d’una fe que es dóna en la confiança, que encomana l’alegria del que sap, rep, sent i viu. No sé posar punt i final, irreductiblement em surt punt i seguit... No hi ha més: seguiu vosaltres. “Què n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor”.

Diumenge IV de Pasqua, 25 d’abril de 2010, any sant. Barcelona

Homilia del diumenge 18/04/2010 del P. Josep Mª Balcells


VEURE’S ESPIRITUALMENT REJOVENITS

La PASQUA camina, o millor, som nosaltres els qui caminem amb ella a poc a poc. Sí, ja ho veieu: àdhuc per als qui per gràcia tenim fe. És tot molt gran, un misteri on pouar una i altra vegada. La fe inicialment ens fa “proclamar la seva resurrecció”, la de Jesús, i “per Ell, amb ell i en Ell”, anem obrint, en el dia a dia, camins de resurrecció pròpia. Vana seria la nostra fe, si Crist no anés, com aquell qui diu, ressuscitant en cadascun de nosaltres i això en la vida quotidiana, bo i emprenent assaigs de “vida nova” (imperatiu de Pau: “Si hem ressuscitat amb Crisi, emprenguem una vida nova).

Tot això té expressió cabal en l’oració col·lecta de la litúrgia d’avui, que la vull fer oració conjunta amb qui ara m’està llegint. Per tant, personalitzem tots dos, alhora: “Oh Déu (Abbà, Pare de Nostre Senyor Jesucrist) feu que els dos -qui està escrivint i qui està llegint- EXULTEM sempre de veure’ns espiritualment rejovenits; que els qui ara (i aquí) ens alegrem de sentir-nos restituïts a la dignitat de fill/filla (de Déu) esperem el dia de la resurrecció (plena) amb l’esperança segura del goig etern”.

Si et sembla, lector/a, posem subratllats, tot personalitzant-nos-els:

· EXULTAR: És una paraula sucosa i ballarina que no acostumem a usar en el llenguatge quotidià i que té tot un toc pasqual que la litúrgia ens la retorna de Pasqua en Pasqua. Anem al diccionari etimològic. Ens trobem amb una primera sorpresa. Ens remet a (vegi’s) saltar i a continuació ens diu que té aquesta significació: saltar de goig (Recordeu la cançó pasqual: “Cantarem! Dansarem! Cridarem la nostra joia a tot arreu!” Que resulta que és una cançó popular hebrea) Anem ara al diccionari de sinònims: (Un devessall!): jubilar, alegrar-se, gaubar-se, complaure’s, festejar, tornar-se boig, embogir, transportar-se. Ja ho veieu: denominador comú: goig . I, anant a cercar les fonts cristianes del goig, anem a parar a sant Pau, quan a la Carta als Gàlates, l’anomena al goig noresmenys que com un dels fruits de l’Esperit Sant. Un text que m’enamora perquè primer de tot ens deixa clar que l’enumeració no és de conquestes humanes, sinó tot del tot dons de l’Esperit Sant que és la culminació de la Pasqua (“sereu batejats en aigua i Esperit Sant”). Aquí ve el seguici de l’acció de l’Esperit en tu i en mi: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Lentament, m’agrada dir detingudament una a una aquesta lletania, com qui la vol paladejar, assaborir. Dita en un context pasqual. Prova: acaba l’enumeració exhortant-nos: “si vivim gràcies a l’Esperit comportem-nos d’acord amb l’Esperit” Em pregunto: ¿Visc amb el goig de l’Esperit? ¿En què ho noto? ¿Ho visc a foguerades o bé amb un caliu evangèlic que només cal agafar de quan en quan els molls i remenar una mica les cendres... i de seguida es revifa la roentor i sentim la placidesa de l’escalfor pasqual?

· SEMPRE. Vol dir d’una forma sostinguda, promoguda, insistent... Ja sabem que els termes absoluts (mai, sempre, tot, res) són una utopia, un desig, una tensió, un tirar i estirar cap a..., un deixar-se envair en el que poc hi poses tu i al mateix temps comproves, amb complicitat cordial, que tot t’és donat, que és com un fruit, un do, un regal, un present. “Oh quin gran goig, quina joia”, “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel” I més coses que diríem.

· VEURE’NS: saber-nos, experimentar, com si ens veiéssim des de dins. Oh, sorpresa: S’alça el teló amb expectació continguda: Se’ns dóna a conèixer un món desconegut, nou, incomparable. No és una visió ocular. És sentir-se, veure’s, reconèixer-se amb plena certesa. Sóc, estic

· REJOVENITS: ¡I com lliga això amb el néixer de nou, és el projecte Nicodem en acció. ¿És que podem tornar endarrere? No ho va entendre el pobre Nicodem, tot i ser un “doctoràs de la llei. ¡Si tornar al si matern era un simbolisme d’anar endavant, i de molt! Una cosa és fer-se jove i tota una altra rejovenir-se Em desplau dir-ho d’aquesta manera descarnada: Calen moltes pasqües per arribar a la pasqua pròpia. ¿T’has sentit mai rejovenit per la fe? De ser així, quelcom de gros ha d’haver passat en la teva vida. ¡Ah, Pasqua d’enguany! ¡Voldries aprofitar-la, assaborir-la, comprometre-t’hi! Tot junt, perquè una cosa porta a l’altra. ¡Ancorats en la Pasqua viva, vivent i vivificadora! Posar el punt de gravetat el més endins possible, perquè això ens donaria una joiosa “estabilitat”, a prova de daltabaixos i de tempestats...

· ESPIRITUALMENT: Paraula aquesta de temps estigmatitzada (¡ai, pobrets de curta i cansada mirada!) en un món més aviat llastat pel material (per no dir pel materialisme, ¡també nostre, ep!). Com si aquest terme fos contradictori al viure “normal”. El menys que podem dir és que avui i cada dia més es parla de la “intel·ligència espiritual”, com una de les intel·ligències possibles i que és la que ens obre al que en podríem dir la profunditat del viure, a veure més i millor, sota aparences, allò substantiu, no adjectiu. Crida a terceres dimensions, al misteri que ho embolcalla tot i tots...

· RESTITUÏTS a la dignitat de fills, a ser-ho i a sentir-se’n. ¿Què vol dir per a nosaltres, tu i jo que som fills de Déu? ¿No és massa gosadia? Ho afirmem perquè és el mateix Jesús a través de Pau i de Joan sobretot qui ens invita a saber-nos-en, ¡oh goig immens!, a pregar a Déu com a Pare, Abbà. Aquesta és la més gran i forta novetat de Jesús de Natzaret. “Quan pregueu dieu: PARE NOSTRE, no parenostre; fem aquest petit i gairebé imperceptible respir de separar pare, (coma), nostre. Acabo de llegir de poc aquest comentari: “si no és nostre, no és Pare. No hi ha filiació si no hi ha fraternitat. I també afegia –i és ben bé així- No hi ha nostre si no hi ha Pare. En una concepció merament humana de la trilogia de la Revolució francesa, sempre queda coixa la fraternité. Perquè aquesta només s’aguanta ferma i com a senyera quan hi ha més que consanguinitat, experiència entranyable d’un PARE que crea i agombola germanor. I perquè l’estimem a Ell també estimem els més propers. ¡Com ressona allò de Joan!: “¿Com podràs estimar Déu a qui no veus, si no estimes el proïsme, els qui tens davant?” Recordo les reflexions de Gz. Faus. Diu: el segon manament el d’estimar els altres no és un manament moral, deductiu, sinó teologal; és a dir, amb tanta força com el d’estimar Déu (al temps que n’és comprovatori) Déu EN tothom. “Tot el que fèieu a un d’aquests petits m’ho fèieu a mi”. ¿Com, quan? ¡Desconcert!

· ESPEREM Ja ho diu l’oració de després del Pare Nostre: “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança (punt, inflexió de veu): la manifestació (plena, definitiva) de Jesucrist, el Nostre Salvador.

Acabo. Empalmem amb el començament: La Resurrecció no va ser, com en el cas únic de Pau, fulgurant, sinó un progressiu anar-hi entrant poc a poc. L’evangeli ens ho recalca avui. Després de la mort de Jesús, se’n tornen a la feina, a pescar. ¡I n’hi havia una bona colla del Col·legi apostòlic! No ens n’estrenyem; també a nosaltres ens costa d’entrar en la Resurrecció de Crist i, en Ell, en la nostra. Fem-nos-en cabal. Ara, a Pasqua, tenim el temps favorable. Aprofitem-lo, entrem-hi cada dia més. Demanem aquesta gràcia especial pasqual. Ho sento vivament, us ho desitjo de cor.

Diumenge III de Pasqua, 18 d’abril de 2010, Pasqua del nostre any sant. Barcelona

divendres, 9 d’abril del 2010

Homilia diumenge 11/04/2010 del P. Josep Mª Balcells


CADA DIA ÉS PASQUA
Amb aquest títol un company molt estimat fa ja molts anys comentava aquesta actualitat sostinguda de la Pasqua. Va bé poder-ho dir i repetir passada ja una setmana de la celebració litúrgica de la Pasqua. Diu el salm referit a Crist i també -no ho oblidem- a nosaltres: “AVUI és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo” i dirà després amb una joiosa insistència: “perdura eternament el seu amor”, com si fos la tornada d’una lletania. Ja ho veieu: Déu ens té involucrats en Crist més enllà del temps, no fora del temps, de moment.

Em passa sovint de pensar que el temps no existeix. Per favor no remeneu el cap encara. El temps, ¡i tant que existeix, si ho mirem rellotge en mà!, però el temps té una particularitat especial: hi ha el temps subjectiu, aquell en que tu hi portes les regnes. Quan tenim presses el temps corre, quan anem més poc a poc el temps sembla que s’allargassa; també es pot concentrar en un punt i perd el seu tic-tac. Et passa en un no res. Justament amb la dèria de llegir diaris i recollir textos que són suggestius, ahir mateix en llegia un d’en Punset: “Si volem tenir un model per gestionar les emocions hem de saber que el poder de concentració és imprescindible”. Dit d’una altra manera: “El poder de l’ARA”. O bé, viure “l’ara ple”. Tot això ens fa d’alguna manera amos i senyors del nostre temps. Si estàs tot en l’ara; encara més si aquest ara és l’ARA de la GRÀCIA, dit d’una altra manera, si estàs en el Kairós, vius en una altra dimensió. És a dir: només vius, només ets VIDA i la vida és l’ara, el present; la vida passada és història i la vida futura és un somni. La condició divina és ser i estar fora del temps: Déu només és vida. “”Per a Déu tant li és un dia com mil, diu el salm. Déu no compte, com nosaltres que tenim la mania d’enquadrar-ho tot: això té tants anys, això és nou i això és vell, ¿quants anys tens..? El temps de Déu en Crist es va aturar amb la Resurrecció , va entrar en uns altres paràmetres. Jesús és la primera persona humana –el primogènit de molts altres germans- que ha superat el temps i l’espai: “Jo sóc la Resurrecció i la VIDA”. I d’aquesta Resurrecció i d’aquesta VIDA en participem ja des d’ARA i tenim vocació de més i millor vida, destinats a la vida plena. En aquests terrenys sorprenents ens movem. Justament els evangelistes no sabien com dir-ho, com expressar-ho, perquè no hi havia termes per aquesta novetat absoluta. Jesús ressuscitat entrava i sortia sense necessitat de portes, perquè en realitat ni entrava ni sortia, senzillament hi era. Ell hi és en cadascú de nosaltres; tant se val que ens en fem o no conscients. Torno a Punset: “Quan en el meu llibre (El poder de la mente) afirmo que “hem de desaprendre” vull dir que moltes de les coses que tenim en el nostre pensament heretat no serveixen per a res”. Ho aplico amb matisos: Res d’allò que ens deien: Entrar per la gràcia, sortir pel pecat; Déu et beneeix quan ets bo i et deixa de beneir quan no te’n sents, de bo. La benedicció no és un premi, ens és una necessitat. Només faltaria això: ¡quan més el necessites, no ésser-hi! És il·lustrativa d’una manera de dir una mica infantil, aquesta rondalla: Caminant donats de la mà i deixant quatre petjades. De cop i volta t’adones que només en queden dues: ¿És que Jesús ens abandonava quan més el necessitàvem? .¿On eres, que no et veia? Ai, criatura meva: Aleshores et portava a coll-i-bè. No, no és així com anirem entenent les coses. Els evangelistes no s’estan de dir, una i altra vegada: No l’entenien, ni després de ressuscitat o més ben dit, sobretot després d’haver ressuscitat. Oh i tal: és que no ho poden entendre; és que no s’entén. És qüestió de fe. Ep, això no és una fugida d’estudi per més que per a molts ho sembli. Si la teva fe no et dóna una profunda convicció de que ÉS, de que HI ÉS, de que d’alguna manera tu ho experimentes com a real, per bé que no visible. “La fe, en efecte, ens és la nostra victòria”, deixeu-m’ho repetir. Perquè tinc fe, puc testimoniar-ho amb una validesa plena per a mi. No és terreny de ciència. Torno altra vegada a Punset: “S’ha d’entendre com funciona la ciència. Molt sovint només podem dir que s’han de descartar les coses que sabem que són falses, però no podem confirmar de forma simple les coses que són realitat”. M’agrada aquesta contenció de la ciència; n’hauríem d’aprendre des d’una perspectiva de fe: s’afirma per fe, no es nega per ciència. Doneu-ho per bo.

Ens hem d’acostumar a saber que de Déu només en podem tenir imatges, intuïcions; ens transcendeix, va més enllà del que podem entendre. Només sabem que ÉS i que omple i dóna el sentit i el goig de saber i sentir que “En Ell vivim, ens movem i som”. És una frase, cert, però a mi em diu tant!. Ell, Jesucrist, en l’Apocalipsi es presenta així, amb ressons de la Vetlla Pasqual: “No tingues por. Jo sóc el primer i el darrer. SÓC EL QUI VIU”. Del Jo-sóc-el –qui-sóc, aparegut a Moisès passem al que és el VIVENT. En Ell hi ha la Font de la vida. “Per Jesús ens ve la vida, exultem germans”. Tota vida nova en flueix de la seva. Podríem dir: que ja en teníem abans, de vida. Sí, és cert, però una vida marcada per un abans i un després. Ara vencem el passat i el futur en un present, perdoneu l’aparent redundància, un present que es fa present a cada moment. ¡Això és vida! És l’ara ple, ple de gràcia, de vida nova renovada, aixecada de to i de nivell, fora de ponderacions (etimològicament: mesures) “Mes llavors, la vida, ¿què seria?/ Fóra l’ombra només del temps que passa,/ la il·lusió del lluny i del a prop,/ i el compte de lo molt, i el poc, i el massa/ enganyador, perquè ja tot ho és tot? (Cant Espiritual de Maragall).

Donem un pas més, superem el racionalisme, les tangibilitats demanades del Tomàs mesurador: Veure la marca dels claus; ficar el dit... Així no anirem gaire enllà. “No sigues tan incrèdul; sigues creient” Sigues home de fe... I surt de llavis de Jesús una nova benaurança inventada pel moment, tant més interessant, perquè ens ateny a nosaltres: “FELIÇOS ELS QUI CREUERAN SENSE HAVER VIST”. Quantes coses , a quantes persones els creiem sense haver vist, comprovat, ¿no és així? El Regne és per a aquells que tenen fe i la fe els infla les veles de l’esperança i aquesta els fa allargar les mans de l’estimació, sobretot als més desafavorits humanament.

¿Eh, que ara es pot veure més clar que cada dia és Pasqua? Una mica més clar, no del tot, ni molt menys. Cada dia la Pasqua és NOVA. N’experimentem un xic més , n’omplim el got a gairebé a vessar; després hi tornarem i l’omplirem de nou fins dalt. Cada vegada n’assaborirem el gust de novetat. La font rajarà fins a la VIDA eterna. Mai en sabrem i en paladejarem més enllà de les miques micurrines que ens toquen. Més assaciats i amb més set de VIDA (ai no puc deixar de pensar en Boff i en aquest llibret tan extraordinari: “Els sagraments de vida i la Vida dels sagraments”. Sense poesia, sense simbolismes, ¿què seria la vida? Des de la fe tot és sagrament, des de la poesia, tot és un Cant Espiritual.

Anem al final. Acaba Joan la perícopa (el fragment que avui hem proclamat). Atenció que és també el final del seu evangeli sencer i hi deixa apuntat el per què de la seva narració i estructura, perquè és un evangeli molt especial, molt ric, molt intencionat: “Jesús va fer en presència dels deixebles mols altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits PERQUÈ cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. Tingueu VIDA: aquest és el secret. Tenir vida, naturalment la vida nova, empeltats en la Vida Del Crist Re-Suscitat. Àdhuc l’expressió Ressuscitat no deixa de tenir la seva limitació. No es tracta de tornar a la vida, sinó que ha entrat en una altra classe de vida, la divina, la NOVA, per a la nostra participació. Si nosaltres no anem ressuscitant dia a dia, cada dia, ¿de què ens serviria que Crist hagués Ressuscitat? L’expressió paulina: con-resuscitats. La de Crist comporta la nostra. Anem fent CADA DIA, perquè cada dia és Pasqua, anem fent experiències pasquals, que això sí que és VIDA. I Jesús avui ens alena, tot dient-nos: Rebeu l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Feliços nosaltres que hi creiem. Això és Pasqua, això és VIDA. L’Esperit Sant és la “beguda” de Déu, oidà.

Diumenge II de Pasqua, 11 d’abril de 2010, el nostre any sant. Barcelona