dissabte, 24 d’abril de 2010

Homilia del diumenge 18/04/2010 del P. Josep Mª Balcells


VEURE’S ESPIRITUALMENT REJOVENITS

La PASQUA camina, o millor, som nosaltres els qui caminem amb ella a poc a poc. Sí, ja ho veieu: àdhuc per als qui per gràcia tenim fe. És tot molt gran, un misteri on pouar una i altra vegada. La fe inicialment ens fa “proclamar la seva resurrecció”, la de Jesús, i “per Ell, amb ell i en Ell”, anem obrint, en el dia a dia, camins de resurrecció pròpia. Vana seria la nostra fe, si Crist no anés, com aquell qui diu, ressuscitant en cadascun de nosaltres i això en la vida quotidiana, bo i emprenent assaigs de “vida nova” (imperatiu de Pau: “Si hem ressuscitat amb Crisi, emprenguem una vida nova).

Tot això té expressió cabal en l’oració col·lecta de la litúrgia d’avui, que la vull fer oració conjunta amb qui ara m’està llegint. Per tant, personalitzem tots dos, alhora: “Oh Déu (Abbà, Pare de Nostre Senyor Jesucrist) feu que els dos -qui està escrivint i qui està llegint- EXULTEM sempre de veure’ns espiritualment rejovenits; que els qui ara (i aquí) ens alegrem de sentir-nos restituïts a la dignitat de fill/filla (de Déu) esperem el dia de la resurrecció (plena) amb l’esperança segura del goig etern”.

Si et sembla, lector/a, posem subratllats, tot personalitzant-nos-els:

· EXULTAR: És una paraula sucosa i ballarina que no acostumem a usar en el llenguatge quotidià i que té tot un toc pasqual que la litúrgia ens la retorna de Pasqua en Pasqua. Anem al diccionari etimològic. Ens trobem amb una primera sorpresa. Ens remet a (vegi’s) saltar i a continuació ens diu que té aquesta significació: saltar de goig (Recordeu la cançó pasqual: “Cantarem! Dansarem! Cridarem la nostra joia a tot arreu!” Que resulta que és una cançó popular hebrea) Anem ara al diccionari de sinònims: (Un devessall!): jubilar, alegrar-se, gaubar-se, complaure’s, festejar, tornar-se boig, embogir, transportar-se. Ja ho veieu: denominador comú: goig . I, anant a cercar les fonts cristianes del goig, anem a parar a sant Pau, quan a la Carta als Gàlates, l’anomena al goig noresmenys que com un dels fruits de l’Esperit Sant. Un text que m’enamora perquè primer de tot ens deixa clar que l’enumeració no és de conquestes humanes, sinó tot del tot dons de l’Esperit Sant que és la culminació de la Pasqua (“sereu batejats en aigua i Esperit Sant”). Aquí ve el seguici de l’acció de l’Esperit en tu i en mi: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Lentament, m’agrada dir detingudament una a una aquesta lletania, com qui la vol paladejar, assaborir. Dita en un context pasqual. Prova: acaba l’enumeració exhortant-nos: “si vivim gràcies a l’Esperit comportem-nos d’acord amb l’Esperit” Em pregunto: ¿Visc amb el goig de l’Esperit? ¿En què ho noto? ¿Ho visc a foguerades o bé amb un caliu evangèlic que només cal agafar de quan en quan els molls i remenar una mica les cendres... i de seguida es revifa la roentor i sentim la placidesa de l’escalfor pasqual?

· SEMPRE. Vol dir d’una forma sostinguda, promoguda, insistent... Ja sabem que els termes absoluts (mai, sempre, tot, res) són una utopia, un desig, una tensió, un tirar i estirar cap a..., un deixar-se envair en el que poc hi poses tu i al mateix temps comproves, amb complicitat cordial, que tot t’és donat, que és com un fruit, un do, un regal, un present. “Oh quin gran goig, quina joia”, “Joia que ets dels déus guspira, generada dalt del cel” I més coses que diríem.

· VEURE’NS: saber-nos, experimentar, com si ens veiéssim des de dins. Oh, sorpresa: S’alça el teló amb expectació continguda: Se’ns dóna a conèixer un món desconegut, nou, incomparable. No és una visió ocular. És sentir-se, veure’s, reconèixer-se amb plena certesa. Sóc, estic

· REJOVENITS: ¡I com lliga això amb el néixer de nou, és el projecte Nicodem en acció. ¿És que podem tornar endarrere? No ho va entendre el pobre Nicodem, tot i ser un “doctoràs de la llei. ¡Si tornar al si matern era un simbolisme d’anar endavant, i de molt! Una cosa és fer-se jove i tota una altra rejovenir-se Em desplau dir-ho d’aquesta manera descarnada: Calen moltes pasqües per arribar a la pasqua pròpia. ¿T’has sentit mai rejovenit per la fe? De ser així, quelcom de gros ha d’haver passat en la teva vida. ¡Ah, Pasqua d’enguany! ¡Voldries aprofitar-la, assaborir-la, comprometre-t’hi! Tot junt, perquè una cosa porta a l’altra. ¡Ancorats en la Pasqua viva, vivent i vivificadora! Posar el punt de gravetat el més endins possible, perquè això ens donaria una joiosa “estabilitat”, a prova de daltabaixos i de tempestats...

· ESPIRITUALMENT: Paraula aquesta de temps estigmatitzada (¡ai, pobrets de curta i cansada mirada!) en un món més aviat llastat pel material (per no dir pel materialisme, ¡també nostre, ep!). Com si aquest terme fos contradictori al viure “normal”. El menys que podem dir és que avui i cada dia més es parla de la “intel·ligència espiritual”, com una de les intel·ligències possibles i que és la que ens obre al que en podríem dir la profunditat del viure, a veure més i millor, sota aparences, allò substantiu, no adjectiu. Crida a terceres dimensions, al misteri que ho embolcalla tot i tots...

· RESTITUÏTS a la dignitat de fills, a ser-ho i a sentir-se’n. ¿Què vol dir per a nosaltres, tu i jo que som fills de Déu? ¿No és massa gosadia? Ho afirmem perquè és el mateix Jesús a través de Pau i de Joan sobretot qui ens invita a saber-nos-en, ¡oh goig immens!, a pregar a Déu com a Pare, Abbà. Aquesta és la més gran i forta novetat de Jesús de Natzaret. “Quan pregueu dieu: PARE NOSTRE, no parenostre; fem aquest petit i gairebé imperceptible respir de separar pare, (coma), nostre. Acabo de llegir de poc aquest comentari: “si no és nostre, no és Pare. No hi ha filiació si no hi ha fraternitat. I també afegia –i és ben bé així- No hi ha nostre si no hi ha Pare. En una concepció merament humana de la trilogia de la Revolució francesa, sempre queda coixa la fraternité. Perquè aquesta només s’aguanta ferma i com a senyera quan hi ha més que consanguinitat, experiència entranyable d’un PARE que crea i agombola germanor. I perquè l’estimem a Ell també estimem els més propers. ¡Com ressona allò de Joan!: “¿Com podràs estimar Déu a qui no veus, si no estimes el proïsme, els qui tens davant?” Recordo les reflexions de Gz. Faus. Diu: el segon manament el d’estimar els altres no és un manament moral, deductiu, sinó teologal; és a dir, amb tanta força com el d’estimar Déu (al temps que n’és comprovatori) Déu EN tothom. “Tot el que fèieu a un d’aquests petits m’ho fèieu a mi”. ¿Com, quan? ¡Desconcert!

· ESPEREM Ja ho diu l’oració de després del Pare Nostre: “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança (punt, inflexió de veu): la manifestació (plena, definitiva) de Jesucrist, el Nostre Salvador.

Acabo. Empalmem amb el començament: La Resurrecció no va ser, com en el cas únic de Pau, fulgurant, sinó un progressiu anar-hi entrant poc a poc. L’evangeli ens ho recalca avui. Després de la mort de Jesús, se’n tornen a la feina, a pescar. ¡I n’hi havia una bona colla del Col·legi apostòlic! No ens n’estrenyem; també a nosaltres ens costa d’entrar en la Resurrecció de Crist i, en Ell, en la nostra. Fem-nos-en cabal. Ara, a Pasqua, tenim el temps favorable. Aprofitem-lo, entrem-hi cada dia més. Demanem aquesta gràcia especial pasqual. Ho sento vivament, us ho desitjo de cor.

Diumenge III de Pasqua, 18 d’abril de 2010, Pasqua del nostre any sant. Barcelona