divendres, 26 de novembre del 2010

Homilia del diumenge 28/11/2010 del P. Josep Mª Balcells


ENCETAR NOU ANY LITÚRGIC

¿I si féssim d’aquest un any programàtic? ¿Us hi veieu en cor?

Apa, doncs, nois i noies, cuiteu que ens posem novament en marxa... Això és no parar mai, només becades, un respir i tornem-hi. ¿i què et pensaves? Aquesta vegada ho farem amb inscripció personalitzada, amb dorsal numerat. Serà aquesta una prova homologada. Ja ens aniran dient pas a pas l’intríngulis de la gimcana. El lema de la cursa és “Evangelitza’t per poder evangelitzar”. Ja se us dirà, en inscriure-us, les condicions indispensables. Hi haurà monitors que vetllaran per l’execució precisa de cada etapa. Podeu participar-hi, bé personalment, bé en grups preexistents.

És bàsic, d’entrada, tenir –i usar- el llibre Paraula i Vida o bé els aspirants a primera categoria “La missa de cada dia”. A més, des de bon començament, la lectura obligada, en el sentit més noble de la paraula, d’un document actualíssim malgrat que ja té en el seu currículum 35 anys ben bons. Tot un clàssic: “L’evangelització del món contemporani” dit, segons costum, en llatí Evangelii nuntiandi de Pau VI. En facilitarem exemplars.

És possible anar per lliure; bé, però, amb la condició de saber qui sou i d’haver-vos inscrit. Les llistes dels participants les posarem com a ofrena i en senyal de compromís en un cofret a peus del Sagrari de la parròquia.

Una vegada fets els deures que se us vagin indicant, ja us anirem dient els nous passos a cobrir.

El nostre lema ve recolzat amb aquest títol complementari, que ja té la seva història: Emprendre “la nova evangelització amb nou ardor, nous mètodes, noves expressions”. El papa Benet ha creat recentment un nou dicasteri o “ministeri” sobre la Nova Evangelització”. Està donant els primers passos. Ja us en donarem informacions.

Som –hi Podem fer-ho, ens serà ben motivador el fer-ho. M’hi comprometo. Aquesta vegada volem noms i cognoms. Sabreu pel blog calassans1976.blogspot.com totes les incidències de la cursa. Es dóna ara el tret de sortida. L’actitud fonamental per participar: “Si no us feu com els infants no entrareu en el Regne de Déu” (recordeu la passada festa de Crist Rei tota centrada en Jesucrist; que no vingui a menys). Si se us acaba el vi, “mira l’estrella, invoca Maria” Ella ens dirà amb la suavitat i plena confiança de les mares: “Feu el que ell us digui”. Apa, motxilla, i endavant amb coratge. No anem sols, mai, mai de la vida. ¡Quina meravella sentir-se amb forces, segurs d’assolir les “comes” que es posin per davant!

La mare a taula amb un pa rodó de pagès i amb un ganivet –aleshores tot un ritual- feia una creu sobre el pa i llescava i passava les delicioses llesques a tots els comensals. Es començava –ai, abans- el món i tot i s’acabava sempre amb una benedicció. El cristià, diu Pau, té vocació de benediccions. Tot el que es toca hauria de fer-se sota el senyal de la benedicció. La mà que llesca, és la mà que dóna. I donar és la millor acció que podem fer. I la fem per als altres, però perquè sigui benedicció ha d’anar passant al(s) altre(s) plena de les benedicions d’un mateix, per pobretes que siguin i les del Déu de les benediccions. Bene-dire: dir bé de l’altre, voler-li bé. Els italians n’han fornit l’expressió més bonica: “Ti voglio bene”.

Així comencem el dinar inaugural de l’any litúrgic, encetant en aquesta litúrgia dominical l’Advent. Abans de donar els primers passos, és bo que fem el documental de l’any anterior: ¿Què ha estat aquesta anyada transcorreguda? ¿N’estic content, ni que només sigui en termes generals? ¿Tinc conciència d’haver fet progressos? ¿M’ha “succeït quelcom d’important? Amb discretes recances, ¿puc finir-lo tot dient de cor: “Donem gràcies a Déu?

¿Quina és avui la meva actitud? ¿Tinc ganes d’avançar? ¿Vull fer una experiència de Déu més pregona, vull destinar temps a fer conscienciosament un pujada de tensió evangèlica? ¿Vull amarar-me de Paraula i Vida? No vull deixar per demà allò que em sento cridat a fer ara, “ara mateix”. ¿L’avui tindrà les meves preferències? (Mentre escric això sento una remoreta dintre meu: “Només per avui…”, amb un bon papa, Joan XXIII somrient, tot invitant-nos a compartir aitals experiències del dia a dia amb ell)

¿Reconeixeré com a companys de ruta els que avui estan al meu costat? ¿Els seré presència, conhort, estímul, alegria de les seves alegries? A la vida tot es fa caminant, amb la joia de les provisionalitats del que és, quan s’escau, només un alto en el camí. Esmorzem a peu de sender, sabem que acabat l’últim mos, potser precipitat, ja estarem novament amb el bordó a la mà i somiant el que veiem. ¿Per què, si no, té tanta atracció el Camí de sant Jaume?

L’any litúrgic. Les 52 columnes alçades per Gaudí a l’interior de la basílica de la Sgda. Família. És ben bé aquesta nau, un bosc que avança… un bell, únic, símbol de l’any que transcorrerem, fent camí cap a dues grans fites, successives: a.-la davallada del cel a la terra (cicle de Nadal) i b.- l’ascensió de la terra al cel (cicle de Pascua), les esplèndides portalades, les fetes i la per fer i entremig com un entredós ( un bon munt de setmanes en què ens serà donat enguany com a guia experimentat l’evangelista Mateu) Tot recentrat o sobrecentrat, que diria Teilhard, en el Crist, alfa i omega, pricipi i fi, per al qual han estat creades totes les coses. Amb la finalitat única de fer de nosaltres fills benamats del Pare i germans en el Primogènit de tota criatura. (El pensament se me’n va cap a l’himne sobre Crist dels Efesis, que comentàvem diumenge passat: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist…”) Tot aixó i no menys que això és l’any litúrgic. No és ell –el seguit de festes i celebracions- el que passa per nosaltres, som nosaltres que passem itinerant per ell. És com el mapa, avui en diríem el GPS del nostre caminar any ve, any va.

Recordo que el P. General dels Jesuïtes deia en una entrevista, tot fent-se ressò de les tradicions d’Orient, (Recordeu que al igual que el P. Arrupe varen viure molt de temps al Japò), i intentant obrir pas a una interculturalitat que pot ser una complementarietat a la visió que de Jesucrsit ens hem fet a Occident. “A Europa hem parlat massa de Jesús com a Veritat (llegeixis, en sobreentès: la Il·lustració, “el penso ergo existeixo”, la raó convertida en deesa, científica, tecnològica). “S’hauria de presentar més com a Camí”. Una mena de “posar peus” a la Veritat. L’experiència, més que els raonaments, és la clau del viure d’avui dia. Ara, la veritat última d’un cristià és fer “el camí que feu Jesús”, pouar vida de la vida que visqué Jesús. Tot “puja” des de la “realitat” viscuda. Ens tornem a trobar amb Pau VI quan deia que no necessitem mestres, avui, sinó testimonis. Tornar a les “pàgines viscudes”. No és en les teologies que farem proper el Crist vivent. Camina, canta a més a més, perquè el camí així es fa més curt. Posa’t en seguici de Crist que és Vida a més de Camí.

He fet una crida molt concreta des de bon començament d’any litúrgic. ¿Estem a la jugada? Estic a l’espera de que ens apuntem. Ens posarem a caminar i “la joia serà plena”.

¡Molt bona entrada a l’any litúrgic! L’entrada es fa per la porta de l’Advent. ¿Anem o ve Ell, el Crist? Ambdues coses. Tot plegat, un amistós i anhelat Encontre. Em deia avui sant Agustí: “Dediqueu-li al Senyor un càntic nou: El càntic nou no s’adiu a homes vells. L’aprenen només els homes nous, renovats per la gràcia, trets de la vellura en què es trobaven , i que ja pertanyen a la nova Aliança que és el Regne del Cel. Per ell suspira tot el nostre amor i canta el càntic nou. Que sigui, però, la vida i no la llengua la que canti el càntic nou”. Amb aquesta invitació a cantar i caminant ens endinsem Advent enllà. Bon camí que Déu ens dô”.

Diumenge I d’Advent, 28 de novembre de 2010 Barcelona

divendres, 19 de novembre del 2010

Homilia del diumenge 21/11/2010 del P. Josep Mª Balcells

RECAPITULAR-HO TOT EN CRIST

¡Ai, mare de Déu, i quin piloteig –pim, pam, pim, pam, i tornem-hi-: aquests darrers dies amb la vinguda del Papa: que si això Sr. Papa és papolatria, que si les dones són menystingudes (l’estigma d’Eva, he llegit en un diari) , en Savater i la Pilar Rahola a estiracabells; fort, eh!; que si els diners que costa tot plegat; sempre, sempre l’Església com a destí de les patacades…, barrueres unes, altres, àcides. Ha estat, però, un moment social i eclesial molt interessant per la posada de les cartes, al descobert, sobre la taula. Un niu de comentaris per a tots els gustos i disgustos. Ho he seguit del més a prop que he pogut, sobretot premsa. Bona ocasió per a pensar i repensar tot “l’aparador” d’aquests dies. No ens ho perdéssim pas, tot per a una higiene mental oferta amb safata. Descansats tots, ells i nosaltres, a la fi.

Primera conclusió: ¿Voleu dir, voleu dir que no parlem massa, excessivament, de l’Església, deixant, així desenfocat el punt per fer autèntica “diana”, vull dir que hauríem de parlar “més i millor”, primordialment, de Jesucrist? ¡Què bé que s’hi escau aquella cançò intimista: “No fixeu els ulls en ningú més que en Crist…!

La festa de clausura de tota l’anyada litúrgica és Jesucrist Rei. A empentes i rodolons ens costa avui, en temps de democràcies tot i imperfectes, parlar de Reis, de Monarques… Ves què hi farem. Però, amb tot, el mateix Crist no va defugir de dir-se rei davant la pregunta de Pilat, bo i deixant-li entenent que no ho era pas “d’eixe món”. La festa d’avui ens recentra més en la que fou la predicació essencial de Jesús: El Regne del seu Pare: Desvelar el secret de Déu: en Jesucrist s’obria pas una nova, insospitada, època en el món, un abans i un després. Una creació nova. El REGNE DE DÉU. Tot ho abasta l’amor del Pare. És un Déu diferent, i conseqüentment un món diferent el que es preconitza i es posa en marxa. Increïble. Si ens mirem a nosaltres mateixos, si fem passar pel mirall de la humanitat la contorta figura del què som, ¡és per no creure’ns-ho! Però tot pren consistència a partir de la fe, és a dir, fent confiança en que qui ha començat aquesta remodelació global, la portarà a terme. ¿Ho creus això?, interrogava sovint Jesús. “Regne universal i etern: Regne de Veritat i de Vida, Regne de Santedat i de Gràcia, Regne de Justícia, d’Amor i de Pau”. ¡No et dic res! Pura utopia a “mesura humana”. Per fer quatre recosides als estrips habituals no calia que el cel baixés a la terra… És el mateix Jesús en persona el que ho fa creïble, possible i engrescador. Vol Déu-Pare que ens sentim i ens tractem tots com a bons germans, convivents en una mateixa família, on el nostre fer de cada dia serà estimar-nos els uns els altres a la manera (no m’atreveixo a posar TAL) com Ell, Jesús, ens va i ens segueix estimant. ¡Oh la fe en l’amor , essent Jesús l’Alfa i l’Omega de tota relació entre tots! No és només referent, és l’energia, la força, la gràcia que ens mourà, sadollarà, ens agraciarà. Ser-ne conscients, creure-hi, i adelerar-nos per l’amor en creixença. Això “és” la festa de Crist Rei, no el nostre amor, ben pobret, sinó el que Déu ens ofereix amb garantia d’efectivitat, si ens deixem a les seves mans operoses, amb una confiança redescoberta a cada meravella que ell fa i percebem en nosaltres. És el Regne de Déu, on nosaltres som conciutadans, vassalls seria no poca cosa sinó distorsió, vergonyós… Regne que anirà venint, que ja és aquí, que s’anirà esbadellant com una flor de primavera. No hem d’anar lluny, no hem d’esperar: a les paràboles sempre se’ns diu: el Regne de Déu s’assembla a tantes menudes coses de cada dia. El Regne de Déu és com la llavor que puja tija amunt, que arrela terra endins, com la capçada d’un arbre que aixopluga un estol de meravellosos, equilibristes estornells a l’alba i a la posta; el Regne és com..., ¿què sé jo?: ¡com tu, com jo! El regne és un bullidor, un sortidor. Déu Trinitat ens habita i configura, ens fa fills estimats, a imatge i semblança del seu Fill, Jesucrist. L’obrador és en marxa. És Ell qui n’espera obres d’art, d’autor.

Avui és el dia just per a posar el zoom a tot el que doni de si, enfocant la vera imatge de CRIST REI, no assegut sobiranament en un tron (¡mireu-me!), sinó en un Jesucrist, “vell pelegrí”, company de camí, literalment bolcat als més necessitats, als marginats de les nostres societats àcrates, que refusen tota autoritat i tota regència. Servir és regnar, regnar és servir, ¡capgirada total! I ho escric en període preelectoral: qualsevol semblança amb la realitat és pura carambola i coincidència, ¡ves per on! Estem en una altra galaxia. Galaxia Jesucrist, galaxia Regne de Déu. Tornem a la gran traducció del que és el Regne de Déu en Jesucrist: Joan ho descriu en un dels moments més íntims narrats a l’evangeli: “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a Rentar els peus dels deixebles. Tots esperàvem que narraria la institució de l’Eucaristia i, no, es posa a fer de criat i esclau i en aquell moment darrer: Un signe, un sagrament, el seu testament: posar-se a disposició del senzills, abaixant-se, “captenit-se com un home qualsevol”, dirà Pau. Servei, gran o petit, tant se val. Tot és obra d’amor. A fi de contes, ¿qui en mesurarà la vàlua d’aquests trets d’amor casolà, domèstic; fets paraula, atmosfera, actituds vitals, el què vulgueu, que tot és or fi, a ulls de Déu.

En començar l’any litúrgic vàrem donar com a pregària preferent d’aquest any sant, oficiós, aquest himne tret de la carta als Efesis, que molt probablement ja s’utilitzaria a les litúrgies de primeríssima hora. Ara, arribats al terme de l’any litúrgic, seria bo que en llaor i lloança a Crist Rei reprenguéssim la seva lectura pausada plena dels ressons que hi hem descobert en repetir-la, trobant-la ensems nova. Aquest és el Càntic nou de que ens parlen els salms.

“Beneït sigui el Déu i Pare / de nostre Senyor Jesucrist,/ que ens ha beneït en Crist/ amb tota mena de benediccions / espirituals dalt al cel./ Ens escollí en Ell / abans de crear el món. / perquè fóssim sants, / irreprensibles al seus ulls. / Per amor ens destinà / a ser fills seus per Jesucrist, / segons la benèvola decisió, / que dóna glòria i lloança a la gràcia / que ens ha concedit en el seu estimat. / En ell, per la seva sang, / hem obtingut la redempció, / el perdó dels nostres pecats. / La riquesa de la gràcia de Déu / s’ha desbordat en nosaltres. / Ell ens ha concedit tota aquests saviesa / i penetració que tenim; / ens ha fet conèixer / el seu designi secret, / la decisió benèvola que havia pres / per executar-la / en la plenitud dels temps: / ha volgut unir en el Crist / totes les coses, / tant les del cel com les de la terra. / En Crist hem rebut / la nostra part en l’herència; / ens hi havia destinat el designi / d’aquell qui tot ho duu a terme / d’acord amb la decisió / de la seva voluntat. / Volia que fóssim / lloança de la seva glòria, / nosaltres que des del principi / tenim posada en Crist / la nostra esperança. / en Ell vosaltres vau escoltar / la paraula de la veritat, / l’evangeli que us salva. / En Ell heu cregut / i heu estat marcats amb el segell / de l’Esperit Sant promès, / l’Esperit és la penyora de l’heretat / que Déu ens té reservada, / quan ens redimirà plenament / com a possessió seva / i farà que siguem / lloança de la seva glòria.” (Efesis 1, 3 – 14).

Us dic la veritat i Déu me n’és testimoni: no me’n cansaria mai de dir-la, de repetir-la, de trobar-li’n noves riqueses a aquesta pregària o a aquest himne. Proveu-ho i a veure si la poguéssim dir a moltes veus concordes, amorosament unides en comunió. Quina festassa CRIST REI, viscut cor endins. Volia dir-vos moltes més coses, vivències, experiència de saber-me fill de Déu en Jesucrist senyor nostre. No podrà ser pas aquesta vegada. ¡Ai, no vaig poder ser a Barcelona aquest diumenge dia set, ni vaig poder veure res de la seva transmissió! Algú em deia que va plorar dolçament quan es va cantar el Virolai. Jo li vaig dir: Jo hagués plorat en entonar el “nostre” Credo de Mossèn Romeu. Segur, segur. I a vosaltres, ¿quan us tocava plora.

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Diumenge 21 de novembre de 2010 per última vegada el nostre Any Sant. Barcelona. A tocar de la Sagrada Família…

diumenge, 14 de novembre del 2010

Homilia del diumenge 14/1172010 del P. Josep Mª Balcells


TEMPS DE LLUITA I DE FORTALESA

Tot l’evangeli de Lluc està estructurat com un camí que puja cap a Jerusalem i, més en concret, vers el Temple. Arribats al cim després d’aquest llarg viatge que hem anat fent -seguint l’Any litúrgic; n’estem a les acaballes- ara és l’hora de recollir-ne els fruits perquè som a les últimes pàgines de Lluc que descriuen les també darreres de la vida mortal del mestre. Hem anat portant en el Full Parroquial el testimoniatge, almenys en desig, d’alguns cristians del nostre món més proper, intentant d’esbrinar com serien o com voldrien que fóssim els cristians d’aquest ben nostre segle XXI. És com si manifestéssim els millors desigs d’una societat on els cristians hi hauríem de donar el nostre propi to i estil evangèlics. Fan pensar i inviten a redreçar camins personals, socials i també -i molt- eclesials. “Tot queda per fer i tot és possible”. Lucidesa i empenta ens cal. Ja ho dèiem en el títol: Temps de lluita i de fortalesa.

Arriba Jesús al Temple (aquest no és ni geografia ni història, sinó el cimal i punt d’arribada d’una vida lliurada a una missió, i no era pas una eventualitat més en la seva vida). Quan escriu Lluc, més enllà de l’any 70, el Temple ja estava enrunat, i amb ell ensorrat i el que quedava de Jerusalem era com un símbol, la constatació de que s’havia acabat una etapa de la vida del poble jueu. Tota la plasticitat de l’apocalíptica la tenien gravada al cor. Eren temps molt trasbalsats. L’escena que llegim a l’evangeli no pot ser més dura. Profèticament Jesús els avançava des del mateix Temple: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra”. No podia dir Jesús res de més contrari als sentiments de la gent, dels seus contemporanis. Estaven orgullosos del seu Temple. Era més que un Temple, era el símbol de tot el poble dels jueus. Déu s’hi feia present, era el lloc del seu habitatge, la salvaguarda de la seva identitat. Recordeu aquella expressió enfàtica però que resultava buida, inoperant de cara a la justícia, sobretot amb els més necessitats: “El Temple! El Temple!”, deien. Una profecia com tantes n’havien sentit a Israel, però que en l’evangeli de Lluc ja tenia la virtualitat del fet succeït. Jeremies, el pobre, ja va patir les conseqüències de predir la destrucció del Temple, en el temps de l’exili de Babilònia. Prou que ho va patir Jesús quan l’acusaren d’haver proferit, blasfemant: “Destruïu aquest temple i en tres dies el reedificaré”.

L’apocalíptica no és que voleï tot, cel i terra; és una manera de pensar i d’expressar-se, a la qual estaven molt habituats. La verdadera apocalíptica és ja la persecució de la primera Església. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons... acusats de portar el meu nom”. Aquest és el motiu dels motius. Ho repeteix dues vegades per donar-li relleu: “Per portar el meu nom”.

No serà fàcil ser cristians en el món profetitzat per Jesús. Ho ha estat, de difícil, moltes vegades i ho és avui. Hi hem d’estar preparats. Abans feien màrtirs. Es van adonar que els màrtirs eren llavor de nous cristians. Nova tàctica: provocar la indiferència de molts. Declarar que la religió és només cosa personal i que per tant s’ha de recloure en el fons de la consciència i en el redós de cercles “tancats”. La guetització del cristianisme. Una cosa és la laïcitat i una altra el laïcisme. No hi entrem avui.

Convé, segons els advertiments de Jesús, “no preparar” cap defensa apologètica. No hi ha millor defensa que el testimoni (“serà una ocasió de donar testimoni”) La defensa la posa Jesús en l’eloqüència dels fets per sobre de les paraules, en la saviesa que traspua un viure cristià. Contra fets no hi ha paraules que hi valguin. La divisió entrarà a casa (¿us diu quelcom això?) Sereu menystinguts pels vostres. Una invitació a no jugar a la contra, com hem fet tantes vegades. Ens cal confiança en Crist i que la tinguem també en nosaltres mateixos: “No es perdrà ni un dels vostres cabells” (sermó de la muntanya). Sentencia Jesús: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

La pregunta que es fan molts és de futur: ¿Què passarà amb els nostres fils i néts? Jo crec que l’actitud de Jesús és més aviat la de fer front al nostre present. ¿Què espera Jesús de tots nosaltres en situacions adverses o de contradicció, com avui? “¿Som nosaltres els últims cristians?” Aquest era el títol cridaner d’un llibre molt llegit. Venia a resumir-se el seu plantejament : “Mor un tipus de cristià i en ressuscitarà un de mena diferent”.

La jerarquia del nostre país és massa poruga i més aviat està a la defensiva o bé tocant “a rebato”, a retirada, a prendre posicions en una guerra de trinxeres; mala estratègia. Si volem combatre de veritat fem un armistici o bé si més no podem, una treva. Parlamentem. Demanem-los-hi als que ens estan a la contra, ¿Perquè ho estan? De l’enemic el consell. Potser ens diran coses que ens les hauríem d’haver dit primer nosaltres a nosaltres mateixos. Els altres no són els dolents, que és una manera innòcua de dir que nosaltres som els bons. Tot afer humà està barrejat de contradiccions. Cal mesurar les causes, els símptomes, les conseqüències de la nostra manera de ser i de fer i de per què ens veuen com ens veuen. No tot és mala voluntat. Parlem-ne. A José M. Mardones se li va demanar que fes un estudi sobre “La indiferencia religiosa de Espanya” Hi posà aquest subtítol: “¿Què futuro tiene el cristianismo?

Amb una certa por per la pressa, intentaria de posar uns pensaments, unes indicacions de l’autor que poden situar-nos en la complexitat i ens poden posar en pistes, no resolutives, però sí engrescadores i de futur. Ho faig sintèticament extraient-ne frases:

- La situació d’indiferència –i de credulitat, per altra part- actuals ens interpel·len. Són no les preguntes que ens fem, sinó que se’ns retornen. Hi ha un cristianisme que s’enfonsa, ¿quin altre el substituirà?
- És un desafiament no el què sinó el perquè. I els perquè ens atenyen. És clar que està acabat el cristianisme de cristianitat Cal no oblidar que la majoria de nosaltres hi vàrem “pujar” i ho tenim “pegat” al cor i a l’imaginari.
- La cultura moderna és intrínsecament pluralista des del punt de vista d’entendre el món i la vida. No hi ha lloc per a la nostàlgia. Hem d’assajar una altra manera de viure i de conviure com a cristians. Farem temptejos dins de la incertesa. Estem en una societat oberta. Haurem de tenir creativitat. Res ens serà donat. Només la gosadia de fer noves experiències”. Ulls oberts als “signes dels temps”. Ni sacralització ni demonització. Qualsevol temps passat fou “diferent”. Tot canvi suposa dificultats. Ja no tindrem les seguretats passades. El cristianisme també serà matisat pel pluralisme intern, amb les tensions corresponents. Es viurà la temptació constant del restauracionisme. Caldrà ser equilibrat entre dos focs: els radicals i els més tradicionals. S’ha de saber ser crítics amb el passat, purgar-lo d’obsolescències. No és temps de dogmatismes ni rubridicismes. Se’ns retreu la poca sensibilitat per la justícia. S’ha de posar fi a tota mena de clericalisme. Defugir centralismes, secretismes, uniformismes. Es demana una profunda reforma institucional de l’Església.

L’autor avança uns trets de futur:
- Un cristianisme inquiet, recercador del Misteri de Déu, manifestat en Jesucrist. L’expreriència d’un Déu que es manifesta i que s’amaga al mateix temps. Ho diu molt bé: “la proximitat de la presència elusiva del Déu de Jesús”. Tota experiència de Déu és radicalment personalitzada. Aquí ens haurem de recolzar. Seran imprescindibles escoles de Fe i d’Oració: grups, sentit i pràctica comunitàries.
- Apassionats per la justícia, a tall d’humà contra tota classe d’inhumanitat. El cristianisme haurà de ser “agònic” en el sentit unamunià. Lluitador per les causes més humanes. En pro dels drets dels que no els hi són respectats. Compassió efectiva. La solidaritat no és filantropia, sinó expresssió d’Amor. Incursió crítica en les dimensions polítiques i estructurals del mal.
- Fer el món humà, ja és d’entrada fer-lo més cristià. Caldejar els ambients.
- El cristianisme és comunitari i fratern. La fe és primordialmernt relacional. Comunional. Promoure el “creient” no l’assimilacionisme.
- Un cristianisme lúcid i crític. No podem ser ingenus. Hem de “saber”, saber trobar la part de veritat que hi ha fora. La fe i la raó s’ajuden, s’estimulen, es depuren mútuament. No hi ha espai per a la credulitat. No emocionalismes. Encara hi ha molta irracionalitat i idees impresentables de Déu.
- Un cristianisme festiu i celebratiu. Tot té gust d’anticipació d’un futur més ple. Apropar a la gent la litúrgia. Evitar l’avorriment, recuperant símbols. El diumenge s’ha desacralitzat. Faríem bé començant a recuperar un xic de festa i el símbol amb més alegria, més música, més estètica i menys excés de paraula.

Posa l’autor aquesta conclusió. Serà la d’ell, i la meva de transcriptor. “El cristianisme que s’apropa i que ja entreveiem és un cristianisme més minoritari i fràgil, que ha d’aprendre a viure en una societat descreguda. És un postcristianisme en el sentit de que ha de ser un “nou cristianisme” o cristianisme reconfigurat de forma distinta a la viscuda fins ara, en una societat i cultura que ja no se senten ni es diuen cristianes. Amb tot, en el nostre cas, situat en una societat de tradició cristiana, però de clima pluralista i pagana”. Un cristianisme de ferment, encarnat, que cultivi la mística de la secularitat. “És l’entramat d’experiència, solidaritat, fraternitat, lucidesa i festa el que farà del cristianisme una altra cosa distinta, més atractiva i fins i tot més desafiant en front de la increència mateixa”. La ciència i el mercat han racionalitzat el medi, han desimbolitzat la vida. Les despulles de la religió es recullen en forma de despolitització i banalització de la vida.

¿Hi ha una deshumanització en el retrocés del cristianisme? Aquesta la gran pregunta.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 14 de novembre de 2010. Barcelona



dilluns, 1 de novembre del 2010

Homilia del 7/11/2010 del P. Josep M" Bacells


ANEM ARA PELS SADUCEUS

Sembla que aquesta família, nissaga, o com se vulgui dir, ha proliferat molt plantant-nos, fent es salt als nostres dies, als nostres dies, després de la trobada d’avui amb Jesús. Són fills, parents o coneguts dels que manen i de l’estat del Benestar, abans que se n’inventés la mena. Tranquils, vividors -Amós ja clamava contra ells-. Viuen tan endinsats en la blanesa, que el cor se’ls “materialitza”. “La seducció de les riqueses ofeguen la Paraula”. “On tens el teu tresor allí hi tens el teu cor”. I una altra amb més càrrega de profunditat: “Ens tornem en allò que estimem”. Posats a fer una valoració cada vegada més aguda de les coses materials, anem posant llunyania, devaluació i indiferència per les coses “espirituals”. I al final, tot el món s’acaba aquí, sense més horitzons: “Mengem i bevem que demà morirem”. I acabada la festa, ...dejuni. Aquesta és la imatge que ens ha donat la història. Formaven part els saduceus de la aristocràcia, una petit elit endogàmica. La major part dels Summes sacerdots des d’Anàs passant pels seus cinc fills i el gendre fins a la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple retingueren el poder religiós. Tenien el poder religiós i polític; però, a diferència dels fariseus, no tenien gran influx en la massa del poble. No admetien més que la Torà, sense l’afegitó de les tradicions. Els rics i dirigents els eren afectes, naturalment, com sempre, constant històrica. El Temple era una bona seca, una màquina de fer diners. I els diners envesquen, però sobretot donen per portar una bona vidassa. Deixem-ho així.

El principi fonamental dels saduceus, el seu tema estrella, era la negació de la creença en la resurrecció dels morts (el seu argument era que no constava en el Pentateuc), per tant rebutjaven tota mena de recompensa post mortem. Calia dir-ho per saber el seu pensar i les actituds que se’n deriven, que no són pas poques, en ells i en nosaltres. Ja hem dit que rebroten tot temps, arreu.

Avui en la litúrgia irrompen en l’evangeli. Lluc ens els presenta així, en plural, desafiant Jesús amb una qüestió que s’amaga en la ironia, si no en el cinisme. (és típica l’ironia-sarcasme de qui no té més arguments que portar l’altre per la via del ridícul. “Aquesta dona, per tant, en la resurrecció ¿de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havia casat”.

Ja es veu a les clares el sofisma. “Jesús els digué: Es resposta directa a la pregunta. Proposen un ver embolic. El cel, però, no es regeix per les mateixes lleis que aquí a la terra. Allí es viu d’una altra manera. No hi haurà casoris ni cosa que s’hi assembli.. En respondre a la formulació directa de la pregunta respon rodonament, bé que implícitament, que hi haurà nova vida. “Els qui hi siguin (“els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc al món que vindrà) viuran (sí, però d’una manera nova), diferent de la d’ara (“En la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no poden morir mai més”)... Pel fet de “tenir un lloc” vol dir que n’hi haurà més d’un. ...Després Pau ens en farà un llarg i substanciós comentari. De fet, aquesta és una de les seves particularitats més destacada. El “tot Pau” és això: ¡Proclamar la resurrecció de Jesucrist i, en Ell, la nostra! “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”. Per reblar la resposta diu Jesús que el Déu que es mostra a Moisès en la Bardissa (que crema i no es consumeix: tot un símbol!) ho fa com a Déu dels Pares que són vius. Ell és Déu no de morts, sinó de vius. Per a ell tots viuen.

El tros d’evangeli llegit avui no esmenta com acaba l’escena, però és significatiu de dir-ho. Ells, els saduceus, es fonen de l’escena, no diran res perquè no esperen resposta, es fan escàpols i, per més ironia, són uns fariseus precisament que devien estar a l’expectativa, els que asseveren: “Mestre has respòs bé”. L’evangelista clava el cop de gràcia, tot dient com qui no diu res: “I ja no s’atreviren a preguntar-li res més”. Punt i final.

Entrem-hi en el tema de fons perquè és viu i actual. ¿Hi ha o no n’hi ha, de resurrecció? La gent d’avui, a la manera dels saduceus, molts -àdhuc cristians- no hi creuen en el més enllà. La mort per a molts és un abisme sense fons. Res de cel ni res d’infern. Ni expectació ni por. Tot fineix aquí. Ara corre la brama de la transmigració, de la reencarnació. ¡Arribem a ser crèduls, per no ser creients! ¿Que voleu que us digui? Jo prefereixo, si es pot escollir (!), la resurrecció a tota reencarnació. L’altre dia em va sortir en un e-mail d’aquests que no saps d’on venen i sí saps on van (¡a la paperera!): ¿Vols saber qui o què eres abans de ser tu, ara? I que consti que no vull fer brometes com les dels saduceus suara esmentades...

Intentem de posar en línea tota la bateria d’afirmacions que fa Pau. De fet, Pau és l’herald de la Resurrecció. Afirma: “Si Crist no hagués ressuscitat, vana seria la nostra fe”. Els evangelis es van escriure per dir tot el que diuen, però a l’inrevés de com es llegeixen. De la Resurrecció –última pàgina-, tirant endarrere, es passa a la Passió i d’aquesta al record de trossos de vida i missatge de Jesús. Aquesta és la elaboració pretesa. De la resurrecció de Jesús presentada com a primícia, com a primogènit de totes les resurreccions a venir, en gaudim ja com a penyora en el nostre ressuscitar de cada dia. Germans, afermem-nos en la resurrecció sense tel de dubte. És qüestió primària de la nostra fe. Sense resurrecció, el ser cristià seria romàntic potser, seria una moral humanitzadora, seria tot el que vulgueu, però no seria aquest: “per Ell, amb Ell i en Ell” em renascut ja ara a una vida nova, som creatures noves. No rebaixem l’evangeli per res. El nostre credo començaria així: “Perquè crec en la resurrecció de Jesús, jo crec en Déu Pare, Fill i Esperit Sant , i en l’Església, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, la resurrecció de la carn, la vida perdurable. AMÉN, que vol dir hi estic d’acord, ho crec, ho espero i ho estimo. No faltaria més. Ho hauríem de cantar sovint, sembla talment que cantat ens surt amb més convicció. ¡Reafirmem-lo, convalidem-lo i visquem-lo!. Un Credo que no es viu no és Credo. Si trobeu algun saduceu anant per la vida, cosa probable, digueu-li que això ja va quedar ben clar en la brometa de mal gust que van fer altres saduceus temps enrere. ¡Hi ha resurrecció, com hi ha món!

L’entrebanc és sempre el mode, la manera com es farà aquesta “transmutació”. El què queda fora de discussió, el com ja és més difícil, per no dir in-com-pren-si-ble. Que vol dir que no està al nostre abast. No ho podem raonar, la mesura humana no ho comporta. Si hem cregut en el què, deixem en el terreny de la fe com s’esdevindran les coses. Fem-li confiança, no ens encallem en el com, perquè ara com ara,és laberíntic. Esbrinar el com ens podria fer perdre el què. I afeblit el què, perdríem les aproximacions del per què. No ens emboliquem en racionalitzacions i menys en materialitzacions; són ,en tot cas, coses d’infants. Del cel no podem dir res més encertat: “Sigui’m la mort una millor naixença”. La poesia diu més, intueix més que les deficients explicacions... De fet, podríem traslladar també la pregunta del com a la Resurrecció de Jesús. Al final de tot, en el millor dels casos, acabarem dient: “Senyor meu i Déu meu” i Crist hi afegirà: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. ¡Que som nosaltres, els feliços! Diu el comentari a aquest pas la Bíblia interconfessional: “Aquesta benaurança que s’adreça als creients que no han conegut Jesús mentre vivia entre els homes, és la justificació més profunda de l’evangeli. Vol ser un testimoni que condueixi a la fe els qui no han vist Jesús”. Deixem-ho així, avui, com a primera síntesi. Ja hi tornarem un altre dia:

· El fet de creure en la resurrecció de Crist i nostra és determinant, dóna aquell punt de discriminació entre els cristians i els que no ho són. Fem-nos-hi forts, demanem una fe augmentada, ferma, lluminosa, esbandida de dubtes...

· La resurrecció no pot entendre’s com una nova etapa existencial aquí a baix, amb paràmetres materials (ni reencarnació, ni restauració del paradís terrenal, com creuen els testimonis de Jehovà)

· L’afirmació de la Resurrecció de Crist ja ens dóna la vivència inicial de la nostra resurrecció total que ens espera: són ulls, cor, mans, peus, sentiments nous. El cel comença aquí a la terra. És la pasqua. ¡Cada dia és Pasqua!

· Si som destinats a resurrecció cal anar-ne pujant els graons ara i aquí. Som fills i heralds de resurreccions (en plural): continguts, però creixents. Una mica més transformats, configurats en Crist, en el dia a dia. ¡Tenim penyora!

· Vives en el seu llibre “Creure el Credo” parla del sentit de continuïtat (serem els mateixos) i de discontinuïtat (serem diferents, ara com ara inexplicablement diferents) Marta ¿ho creus? ¡Som molts i tants, a creure-hi!

Diumenge XXXII de durant l’any, 7 de novembre de 2010 Barcelona

Homilia del 31/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


BEATIFICACIÓ D’UN PUBLICÀ

Aquesta vegada, no; sense trampa com la de l’Elisenda de “Les veus de Pamano” de Jaume Cabré, que extorqueix fraudulentament, a tort i a dret, per tal d’aconseguir una falsa “beatificació”, que, per falsa, allà dalt no la tenen en compte, per més que aquí baix –i ben baix, per cert, a base de maquinacions- se’ns pot donar gat per llebre, sobretot en la ficció novel·lesca.

Foc Nou ha publicat el dossier: “Com es fa un sant? Ho podeu llegir a internet www.focnou.cat, allí teniu un llarg i ponderat article titulat “Llegir el santoral” on es posen els punts sobre les “i” respecte els processos “romans”i com es valoren. ¿Hi ha una inflació de sants amb una nòmina que es va augmentant sense aturador? Una cosa és fer el camí de la santedat, que de nou el Vaticà II ens ha recordat que en tenim crida permanent segons l’evangeli, i una altra la que es deriva del reconeixement que en fa l’Església. És interessant la resposta evasiva que en fa la ficció de Joan Pau II en una conversa amb l’Elisenda. Bé, deixem-ho per ara.

Els vertaders sants d’altar els han d’empènyer perquè hi pugin, a l’altar. Precisament si hi volguessin “escalar” seria clar testimoni de que no hi han de pujar. Serien un sant de guix, com ho és l’Oriol de la novel·la. La santedat va a peu sempre. No es mou amb empentes interessades. N’hi ha la mar, de sants veritables, entre la bona gent de les nostres feligresies. Estan ben barrejats amb els que no ho som. I t’hi has de fixar molt atentament per descobrir-los. Però, si els mires els ulls amb delicadesa, hi veuràs refulgir-hi la pau de Déu. Cal arribar a penetrar fins a l’ànima que és on s’hi amaga i descobreix al mateix temps la pau de Déu. Aquests són els sants de veritat, ¡benaurats ells!

Anem a l’evangeli d’avui que és la primera pedra, la “incoació” que se’n diu, del “procés” de beatificació del nostre estimat Zaqueu. Ens el presenta ric doblement, perquè era no sols cobrador d’impostos, sinó cap del “gremi”. Un peix gros, en poques paraules. Fem-hi una mica de brometa: ¿Heu vist mai un “peix gros” enfilar-se arbre amunt per veure passar Jesús? Tot fa preveure que aquí se n’espera una de bona. Tothom el coneix i, malgrat les maledicències que en diuen d’ell molt probablement, allò de la mala fama... ben aconseguida per cert, ell deixa els respectes humans i va i tira tronc amunt... L’espectacle està servit. Aquí n’esdevindrà una de grossa; tot plegat és un pre-anunci. Ara, a aigües passades, sabem que fou la gràcia la que el va fer pujar i, precisament és allí on s’han de trobar dues mirades. La mirada de Jesús: ¿què tindria la mirada del Mestre? Pregunteu-ho a tots els que s’han sentit “cridats” pel seu esguard. Han estat mirats intensament i amb un gran amor. Recordeu el passatge del jove ric. Diu Marc: “Jesús se’l mirà i el va estimar”. Però no sempre la resposta coincideix amb la bona voluntat amb que un s’acosta a Jesús. Cal coratge. Són els diners (!) els que posen traves a les decisions. En Zaqueu tindrem una resposta satisfactòria i decidida. Comença bé la futura beatificació...

Jesús s’invita. Encara estan alarmats els fariseus: ¿Com?, ¡perdona els pecats, no és possible; menja amb publicans, vol dir que d’alguna manera combrega amb ells, ai, fàstic!

Avui m’entaularé amb tu i els del teu “gremi”. Cuita. “Baixà de seguida... i el rebé tot content”. Reacció esperada: “Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador”. El plat del dia, ¿sabeu, sabeu..? Van tenir ocasió llarga per parlar-ne abans i després d’autos: Enmig del convit heus aquí que s’alça el petit Zaqueu. Expectació. Comença fent “declaració de renta”. L’expressió té dos possibles sentits. Rentar-se a la descoberta i passar comptes primfilats. “Senyor, ara mateix”. No ho deixa per demà. Es coneix prou i sap que la dilació el pot refredar. Recordem l’entramat del sistema dels cobradors d’impostos. Són ¡els mateixos jueus! els qui exerciran aquest infamant ofici. Els poderosos (romans o qui siguin) en saben un niu: Fan fer. No donen la cara, mafiosos que són i cínics. El diner sempre maquina; a la rebotiga mouen els fils. Els pobres-rics dels cobradors s’hi fan l’agost, però són mal vistos. Són considerats pecadors, impurs que impurifiquen tota persona que es relacioni amb ells. Ho sap tothom... En aquestes, Zaqueu es posa dempeus, com qui en va a dir una d’inesperada: “Dono la meitat del que tinc als pobres” ¡Quina decisió tan valenta! No és a sang calenta, no. Segur que ho tenia ben meditat. I no acaba aquí la cosa: “I als que he defraudat (ho reconeix) els restitueixo quatre vegades més. Sembla una transacció bancària. Tot és començar amb una bona embranzida. Però la conversió no està en rebutjar palesament el que era el seu negoci, el seu tresor, la seva addicció. S’ha d’optar per Déu i això suposa començar a caminar en direcció contrària i fer “divina addicció” del seguiment de Crist que crida a “estar amb ell”. No es fa un sant en quatre dies; ¡és treball de marqueteria! Posat en marxa, no sap on acabarà la pàgina oberta del llibre de la seva vida. Déu en farà tot un evangelista. Zaqueu es convertirà en Leví i finalment en Mateu, i aquest serà l’evangelista de més notorietat de l’Església. El primer en valoració, tot i que va escriure després de Marc. En el seu evangeli s’autoretrata amb modèstia, passa amb una discreció digna de figurar en el seu “procés de beatificació”. Cita la llista dels apòstols, i d’ell diu “ Mateu, el cobrador d’impostos”. I en relatar la crida que li feu Jesús, concisament dirà: “Vine i segueix-me. I ell es va aixecar i el va seguir”. Lluc és qui posarà tot l’encontorn ja citat, en el que manifestarà el seu particular tarannà, amarat de misericòrdia i d’amor als pobres. Serà doncs ell, Lluc, qui en l’evangeli d’avui “saqueja” (?) un capitost dels rics i li fa buidar la bossa en favor dels pobres. Cada evangelista hi posa la seva versió. Vesteixen els fets concrets d’acord amb les necessitats del moment i de la comunitat per a la qual, primàriament escriuen. Cal veure que els evangelis són polièdrics. Reflecteixen aspectes contextualitzat-los.

Ep, que encara no s’ha acabat aquesta escena. Jesús, també ell, es posa dret i dóna una sentència de llarg abast: “Avui” que és el corresponent a l’ara mateix de Zaqueu, després de la “liquidació de béns” de que feu Zaqueu, diu sentenciosament: “Avui s’ha salvat aquesta casa”. I contraposant-se al pensar dels fariseus, afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. I, a més, universalitza la declaració: “Es que el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. En una acció concreta, narrada, tenim totes les paràboles de la misericòrdia de Lluc. Seria bo que nosaltres del fet concret en féssim una paràbola personal de les nostres potser escarransides opcions o decisions... ¿Ara mateix? ¡Ara mateix!

La resposta de Mateu ha esdevingut com un model per a tots nosaltres. Ha sortit ben “beatificat” de les pàgines del mateix evangeli. No hi tindrem cap feina a incoar el procés de beatificació. Va morir màrtir com tots els del nou “gremi”, els apòstols. Amén.

Abans era el poble mateix, qui donava la consideració de beats o sants. Els eren ben coneguts de tots. Moltes vegades era per aclamació. No necessitaven els tripijocs de L’Elisenda de la novel·la d’en Cabré. Tot ben clar i net.

Diumenge XXXI de durant l’any, 31 d’octubre de 2010 Barcelona