dilluns, 1 de novembre de 2010

Homilia del 7/11/2010 del P. Josep M" Bacells


ANEM ARA PELS SADUCEUS

Sembla que aquesta família, nissaga, o com se vulgui dir, ha proliferat molt plantant-nos, fent es salt als nostres dies, als nostres dies, després de la trobada d’avui amb Jesús. Són fills, parents o coneguts dels que manen i de l’estat del Benestar, abans que se n’inventés la mena. Tranquils, vividors -Amós ja clamava contra ells-. Viuen tan endinsats en la blanesa, que el cor se’ls “materialitza”. “La seducció de les riqueses ofeguen la Paraula”. “On tens el teu tresor allí hi tens el teu cor”. I una altra amb més càrrega de profunditat: “Ens tornem en allò que estimem”. Posats a fer una valoració cada vegada més aguda de les coses materials, anem posant llunyania, devaluació i indiferència per les coses “espirituals”. I al final, tot el món s’acaba aquí, sense més horitzons: “Mengem i bevem que demà morirem”. I acabada la festa, ...dejuni. Aquesta és la imatge que ens ha donat la història. Formaven part els saduceus de la aristocràcia, una petit elit endogàmica. La major part dels Summes sacerdots des d’Anàs passant pels seus cinc fills i el gendre fins a la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple retingueren el poder religiós. Tenien el poder religiós i polític; però, a diferència dels fariseus, no tenien gran influx en la massa del poble. No admetien més que la Torà, sense l’afegitó de les tradicions. Els rics i dirigents els eren afectes, naturalment, com sempre, constant històrica. El Temple era una bona seca, una màquina de fer diners. I els diners envesquen, però sobretot donen per portar una bona vidassa. Deixem-ho així.

El principi fonamental dels saduceus, el seu tema estrella, era la negació de la creença en la resurrecció dels morts (el seu argument era que no constava en el Pentateuc), per tant rebutjaven tota mena de recompensa post mortem. Calia dir-ho per saber el seu pensar i les actituds que se’n deriven, que no són pas poques, en ells i en nosaltres. Ja hem dit que rebroten tot temps, arreu.

Avui en la litúrgia irrompen en l’evangeli. Lluc ens els presenta així, en plural, desafiant Jesús amb una qüestió que s’amaga en la ironia, si no en el cinisme. (és típica l’ironia-sarcasme de qui no té més arguments que portar l’altre per la via del ridícul. “Aquesta dona, per tant, en la resurrecció ¿de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havia casat”.

Ja es veu a les clares el sofisma. “Jesús els digué: Es resposta directa a la pregunta. Proposen un ver embolic. El cel, però, no es regeix per les mateixes lleis que aquí a la terra. Allí es viu d’una altra manera. No hi haurà casoris ni cosa que s’hi assembli.. En respondre a la formulació directa de la pregunta respon rodonament, bé que implícitament, que hi haurà nova vida. “Els qui hi siguin (“els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc al món que vindrà) viuran (sí, però d’una manera nova), diferent de la d’ara (“En la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no poden morir mai més”)... Pel fet de “tenir un lloc” vol dir que n’hi haurà més d’un. ...Després Pau ens en farà un llarg i substanciós comentari. De fet, aquesta és una de les seves particularitats més destacada. El “tot Pau” és això: ¡Proclamar la resurrecció de Jesucrist i, en Ell, la nostra! “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”. Per reblar la resposta diu Jesús que el Déu que es mostra a Moisès en la Bardissa (que crema i no es consumeix: tot un símbol!) ho fa com a Déu dels Pares que són vius. Ell és Déu no de morts, sinó de vius. Per a ell tots viuen.

El tros d’evangeli llegit avui no esmenta com acaba l’escena, però és significatiu de dir-ho. Ells, els saduceus, es fonen de l’escena, no diran res perquè no esperen resposta, es fan escàpols i, per més ironia, són uns fariseus precisament que devien estar a l’expectativa, els que asseveren: “Mestre has respòs bé”. L’evangelista clava el cop de gràcia, tot dient com qui no diu res: “I ja no s’atreviren a preguntar-li res més”. Punt i final.

Entrem-hi en el tema de fons perquè és viu i actual. ¿Hi ha o no n’hi ha, de resurrecció? La gent d’avui, a la manera dels saduceus, molts -àdhuc cristians- no hi creuen en el més enllà. La mort per a molts és un abisme sense fons. Res de cel ni res d’infern. Ni expectació ni por. Tot fineix aquí. Ara corre la brama de la transmigració, de la reencarnació. ¡Arribem a ser crèduls, per no ser creients! ¿Que voleu que us digui? Jo prefereixo, si es pot escollir (!), la resurrecció a tota reencarnació. L’altre dia em va sortir en un e-mail d’aquests que no saps d’on venen i sí saps on van (¡a la paperera!): ¿Vols saber qui o què eres abans de ser tu, ara? I que consti que no vull fer brometes com les dels saduceus suara esmentades...

Intentem de posar en línea tota la bateria d’afirmacions que fa Pau. De fet, Pau és l’herald de la Resurrecció. Afirma: “Si Crist no hagués ressuscitat, vana seria la nostra fe”. Els evangelis es van escriure per dir tot el que diuen, però a l’inrevés de com es llegeixen. De la Resurrecció –última pàgina-, tirant endarrere, es passa a la Passió i d’aquesta al record de trossos de vida i missatge de Jesús. Aquesta és la elaboració pretesa. De la resurrecció de Jesús presentada com a primícia, com a primogènit de totes les resurreccions a venir, en gaudim ja com a penyora en el nostre ressuscitar de cada dia. Germans, afermem-nos en la resurrecció sense tel de dubte. És qüestió primària de la nostra fe. Sense resurrecció, el ser cristià seria romàntic potser, seria una moral humanitzadora, seria tot el que vulgueu, però no seria aquest: “per Ell, amb Ell i en Ell” em renascut ja ara a una vida nova, som creatures noves. No rebaixem l’evangeli per res. El nostre credo començaria així: “Perquè crec en la resurrecció de Jesús, jo crec en Déu Pare, Fill i Esperit Sant , i en l’Església, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, la resurrecció de la carn, la vida perdurable. AMÉN, que vol dir hi estic d’acord, ho crec, ho espero i ho estimo. No faltaria més. Ho hauríem de cantar sovint, sembla talment que cantat ens surt amb més convicció. ¡Reafirmem-lo, convalidem-lo i visquem-lo!. Un Credo que no es viu no és Credo. Si trobeu algun saduceu anant per la vida, cosa probable, digueu-li que això ja va quedar ben clar en la brometa de mal gust que van fer altres saduceus temps enrere. ¡Hi ha resurrecció, com hi ha món!

L’entrebanc és sempre el mode, la manera com es farà aquesta “transmutació”. El què queda fora de discussió, el com ja és més difícil, per no dir in-com-pren-si-ble. Que vol dir que no està al nostre abast. No ho podem raonar, la mesura humana no ho comporta. Si hem cregut en el què, deixem en el terreny de la fe com s’esdevindran les coses. Fem-li confiança, no ens encallem en el com, perquè ara com ara,és laberíntic. Esbrinar el com ens podria fer perdre el què. I afeblit el què, perdríem les aproximacions del per què. No ens emboliquem en racionalitzacions i menys en materialitzacions; són ,en tot cas, coses d’infants. Del cel no podem dir res més encertat: “Sigui’m la mort una millor naixença”. La poesia diu més, intueix més que les deficients explicacions... De fet, podríem traslladar també la pregunta del com a la Resurrecció de Jesús. Al final de tot, en el millor dels casos, acabarem dient: “Senyor meu i Déu meu” i Crist hi afegirà: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. ¡Que som nosaltres, els feliços! Diu el comentari a aquest pas la Bíblia interconfessional: “Aquesta benaurança que s’adreça als creients que no han conegut Jesús mentre vivia entre els homes, és la justificació més profunda de l’evangeli. Vol ser un testimoni que condueixi a la fe els qui no han vist Jesús”. Deixem-ho així, avui, com a primera síntesi. Ja hi tornarem un altre dia:

· El fet de creure en la resurrecció de Crist i nostra és determinant, dóna aquell punt de discriminació entre els cristians i els que no ho són. Fem-nos-hi forts, demanem una fe augmentada, ferma, lluminosa, esbandida de dubtes...

· La resurrecció no pot entendre’s com una nova etapa existencial aquí a baix, amb paràmetres materials (ni reencarnació, ni restauració del paradís terrenal, com creuen els testimonis de Jehovà)

· L’afirmació de la Resurrecció de Crist ja ens dóna la vivència inicial de la nostra resurrecció total que ens espera: són ulls, cor, mans, peus, sentiments nous. El cel comença aquí a la terra. És la pasqua. ¡Cada dia és Pasqua!

· Si som destinats a resurrecció cal anar-ne pujant els graons ara i aquí. Som fills i heralds de resurreccions (en plural): continguts, però creixents. Una mica més transformats, configurats en Crist, en el dia a dia. ¡Tenim penyora!

· Vives en el seu llibre “Creure el Credo” parla del sentit de continuïtat (serem els mateixos) i de discontinuïtat (serem diferents, ara com ara inexplicablement diferents) Marta ¿ho creus? ¡Som molts i tants, a creure-hi!

Diumenge XXXII de durant l’any, 7 de novembre de 2010 Barcelona