divendres, 26 de novembre de 2010

Homilia del diumenge 28/11/2010 del P. Josep Mª Balcells


ENCETAR NOU ANY LITÚRGIC

¿I si féssim d’aquest un any programàtic? ¿Us hi veieu en cor?

Apa, doncs, nois i noies, cuiteu que ens posem novament en marxa... Això és no parar mai, només becades, un respir i tornem-hi. ¿i què et pensaves? Aquesta vegada ho farem amb inscripció personalitzada, amb dorsal numerat. Serà aquesta una prova homologada. Ja ens aniran dient pas a pas l’intríngulis de la gimcana. El lema de la cursa és “Evangelitza’t per poder evangelitzar”. Ja se us dirà, en inscriure-us, les condicions indispensables. Hi haurà monitors que vetllaran per l’execució precisa de cada etapa. Podeu participar-hi, bé personalment, bé en grups preexistents.

És bàsic, d’entrada, tenir –i usar- el llibre Paraula i Vida o bé els aspirants a primera categoria “La missa de cada dia”. A més, des de bon començament, la lectura obligada, en el sentit més noble de la paraula, d’un document actualíssim malgrat que ja té en el seu currículum 35 anys ben bons. Tot un clàssic: “L’evangelització del món contemporani” dit, segons costum, en llatí Evangelii nuntiandi de Pau VI. En facilitarem exemplars.

És possible anar per lliure; bé, però, amb la condició de saber qui sou i d’haver-vos inscrit. Les llistes dels participants les posarem com a ofrena i en senyal de compromís en un cofret a peus del Sagrari de la parròquia.

Una vegada fets els deures que se us vagin indicant, ja us anirem dient els nous passos a cobrir.

El nostre lema ve recolzat amb aquest títol complementari, que ja té la seva història: Emprendre “la nova evangelització amb nou ardor, nous mètodes, noves expressions”. El papa Benet ha creat recentment un nou dicasteri o “ministeri” sobre la Nova Evangelització”. Està donant els primers passos. Ja us en donarem informacions.

Som –hi Podem fer-ho, ens serà ben motivador el fer-ho. M’hi comprometo. Aquesta vegada volem noms i cognoms. Sabreu pel blog calassans1976.blogspot.com totes les incidències de la cursa. Es dóna ara el tret de sortida. L’actitud fonamental per participar: “Si no us feu com els infants no entrareu en el Regne de Déu” (recordeu la passada festa de Crist Rei tota centrada en Jesucrist; que no vingui a menys). Si se us acaba el vi, “mira l’estrella, invoca Maria” Ella ens dirà amb la suavitat i plena confiança de les mares: “Feu el que ell us digui”. Apa, motxilla, i endavant amb coratge. No anem sols, mai, mai de la vida. ¡Quina meravella sentir-se amb forces, segurs d’assolir les “comes” que es posin per davant!

La mare a taula amb un pa rodó de pagès i amb un ganivet –aleshores tot un ritual- feia una creu sobre el pa i llescava i passava les delicioses llesques a tots els comensals. Es començava –ai, abans- el món i tot i s’acabava sempre amb una benedicció. El cristià, diu Pau, té vocació de benediccions. Tot el que es toca hauria de fer-se sota el senyal de la benedicció. La mà que llesca, és la mà que dóna. I donar és la millor acció que podem fer. I la fem per als altres, però perquè sigui benedicció ha d’anar passant al(s) altre(s) plena de les benedicions d’un mateix, per pobretes que siguin i les del Déu de les benediccions. Bene-dire: dir bé de l’altre, voler-li bé. Els italians n’han fornit l’expressió més bonica: “Ti voglio bene”.

Així comencem el dinar inaugural de l’any litúrgic, encetant en aquesta litúrgia dominical l’Advent. Abans de donar els primers passos, és bo que fem el documental de l’any anterior: ¿Què ha estat aquesta anyada transcorreguda? ¿N’estic content, ni que només sigui en termes generals? ¿Tinc conciència d’haver fet progressos? ¿M’ha “succeït quelcom d’important? Amb discretes recances, ¿puc finir-lo tot dient de cor: “Donem gràcies a Déu?

¿Quina és avui la meva actitud? ¿Tinc ganes d’avançar? ¿Vull fer una experiència de Déu més pregona, vull destinar temps a fer conscienciosament un pujada de tensió evangèlica? ¿Vull amarar-me de Paraula i Vida? No vull deixar per demà allò que em sento cridat a fer ara, “ara mateix”. ¿L’avui tindrà les meves preferències? (Mentre escric això sento una remoreta dintre meu: “Només per avui…”, amb un bon papa, Joan XXIII somrient, tot invitant-nos a compartir aitals experiències del dia a dia amb ell)

¿Reconeixeré com a companys de ruta els que avui estan al meu costat? ¿Els seré presència, conhort, estímul, alegria de les seves alegries? A la vida tot es fa caminant, amb la joia de les provisionalitats del que és, quan s’escau, només un alto en el camí. Esmorzem a peu de sender, sabem que acabat l’últim mos, potser precipitat, ja estarem novament amb el bordó a la mà i somiant el que veiem. ¿Per què, si no, té tanta atracció el Camí de sant Jaume?

L’any litúrgic. Les 52 columnes alçades per Gaudí a l’interior de la basílica de la Sgda. Família. És ben bé aquesta nau, un bosc que avança… un bell, únic, símbol de l’any que transcorrerem, fent camí cap a dues grans fites, successives: a.-la davallada del cel a la terra (cicle de Nadal) i b.- l’ascensió de la terra al cel (cicle de Pascua), les esplèndides portalades, les fetes i la per fer i entremig com un entredós ( un bon munt de setmanes en què ens serà donat enguany com a guia experimentat l’evangelista Mateu) Tot recentrat o sobrecentrat, que diria Teilhard, en el Crist, alfa i omega, pricipi i fi, per al qual han estat creades totes les coses. Amb la finalitat única de fer de nosaltres fills benamats del Pare i germans en el Primogènit de tota criatura. (El pensament se me’n va cap a l’himne sobre Crist dels Efesis, que comentàvem diumenge passat: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist…”) Tot aixó i no menys que això és l’any litúrgic. No és ell –el seguit de festes i celebracions- el que passa per nosaltres, som nosaltres que passem itinerant per ell. És com el mapa, avui en diríem el GPS del nostre caminar any ve, any va.

Recordo que el P. General dels Jesuïtes deia en una entrevista, tot fent-se ressò de les tradicions d’Orient, (Recordeu que al igual que el P. Arrupe varen viure molt de temps al Japò), i intentant obrir pas a una interculturalitat que pot ser una complementarietat a la visió que de Jesucrsit ens hem fet a Occident. “A Europa hem parlat massa de Jesús com a Veritat (llegeixis, en sobreentès: la Il·lustració, “el penso ergo existeixo”, la raó convertida en deesa, científica, tecnològica). “S’hauria de presentar més com a Camí”. Una mena de “posar peus” a la Veritat. L’experiència, més que els raonaments, és la clau del viure d’avui dia. Ara, la veritat última d’un cristià és fer “el camí que feu Jesús”, pouar vida de la vida que visqué Jesús. Tot “puja” des de la “realitat” viscuda. Ens tornem a trobar amb Pau VI quan deia que no necessitem mestres, avui, sinó testimonis. Tornar a les “pàgines viscudes”. No és en les teologies que farem proper el Crist vivent. Camina, canta a més a més, perquè el camí així es fa més curt. Posa’t en seguici de Crist que és Vida a més de Camí.

He fet una crida molt concreta des de bon començament d’any litúrgic. ¿Estem a la jugada? Estic a l’espera de que ens apuntem. Ens posarem a caminar i “la joia serà plena”.

¡Molt bona entrada a l’any litúrgic! L’entrada es fa per la porta de l’Advent. ¿Anem o ve Ell, el Crist? Ambdues coses. Tot plegat, un amistós i anhelat Encontre. Em deia avui sant Agustí: “Dediqueu-li al Senyor un càntic nou: El càntic nou no s’adiu a homes vells. L’aprenen només els homes nous, renovats per la gràcia, trets de la vellura en què es trobaven , i que ja pertanyen a la nova Aliança que és el Regne del Cel. Per ell suspira tot el nostre amor i canta el càntic nou. Que sigui, però, la vida i no la llengua la que canti el càntic nou”. Amb aquesta invitació a cantar i caminant ens endinsem Advent enllà. Bon camí que Déu ens dô”.

Diumenge I d’Advent, 28 de novembre de 2010 Barcelona