divendres, 24 d’abril del 2015

Homilia del diumenge 25/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

EL  BON  PASTOR  O  EL  COS  MÍSTIC  DE  CRIST

                                               No hem de perdre de vista que tots els textos d’aquests diumenges pasquals tenen unes finalitats comunes i formen una unitat que es sintetitza en el compartir el goig i la festa que fem els creients en Jesucrist, perquè sabem, per fe, que la seva resurrecció ens afecta d’una manera molt profunda fins al moll de la nostra manera de veure i viure. Podem ben dir que arrela en les actituds, més encara, en les aptituds que ens han obert al misteri de Crist Ressuscitat, que és al mateix temps el misteri de l’Església que es desclou, per la fe i l’amor, en cadascú de nosaltres. Per dir-ho d’alguna forma, és la Pasqua i Resurrecció Totals, per l’accés directe que ens manté Units i en Comunió amb Crist, Cap del Cos Místic. Cos (Comunió orgànica i membres en interdependència, sinèrgia, sentit d’unitat); Místic (espiritual, per fe i amor). “Recapitular totes les coses en Crist” (El Crist Total, en comunió també total)

                                               Seguim i seguirem llegint l’ evangeli de Joan que ens endinsarà en el Regne del Pare que va viure i missionar el Fill de Déu, Jesucrist, i que, per l’acció de l’Esperit Sant, fa que ens puguem dirigir al Pare de tots ¡amb un Abbà exultant! La paternitat de Déu ja feta palesa en la creació permanent, ara ens pren per vida i esperit i, si ja som fidels a la fe (do i gràcia renovades, com un nou Gènesi), comença i recomença a cada moment en creixement la deliciosa filiació divina. Una nova identitat, re-generació, s’obre pas entre claudicacions –les nostres-, però amb força renovada, que ens meravella i joiosament ens desconcerta i ens fa ser agraïts, a tot ser-ho, per la bondat i per l’amor -que ens depassa- d’un Pare que en paràboles de Jesús se’ns manifesta amb uns braços oberts i acollint fills i filles perduts i retrobats (la paràbola del fill pròdig, altrament dita de la misericòrdia), paradigma d’un acolliment infinit. Gràcies en siguin donades a Déu, ara i per sempre. Amén,  Al·leluia!

                                               Jesús avui se’ns mostra (i és com una revelació particular) sota la figura del Bon Pastor. Jesús parlava amb paràboles i al·legories, tot invitant-nos a veure més enllà de les mateixes expressions concretes, tan humanes, tan visualitzables, de forma que cada figura comporta una profunditat de misteri. Avui que ens hem apartat de la naturalesa, ens sembla àdhuc massa senzill i certament bucòlic, però n’hem de saber llegir la filigrana dels verbs relacionals  utilitzats, que són com finestres obertes per sondejar el Cor i l’Esperit del mateix Jesús.


                                               Un Jo sóc solemne dóna pas a les figures. Afilerem els verbs i perdem-nos-hi: donar vida, recobrar-la, connexió amorosa del Pare amb el Fill en el mutu coneixement. Reconèixer les “meves” ovelles. Distingir-les d’una en una. Conduir-les. Reconèixer-se’n mútuament  la veu. Unitat entre ramat i pastor, portar-ne a terme com una missió de vida i de responsabilitat. Cal llegir-ne per enter tot el capítol 10 de Joan. Aquí es pot percebre com a través de la senzilla narració es veu i es pot viure’n, com implicats en primera persona... També ens hi pot ajudar les concrecions del salm 23: “Jahvé (el Senyor) és el meu pastor,  no em manca res”. Jesús entra per la porta, no “saltant”; més: Ell és “la mateixa porta”. Elles, les ovelles, instintivament ho veuen, ho senten i s’hi lliuren sense reserves. Les aplega per formar el grup, el ramat, les crida pel seus noms, una a una. No són un “ramat” impersonal, els diu una paraula exclusiva, se senten úniques, les amanyaga. Surt al davant i les ovelles van en el seu seguici estret, compacte. Coneixen la veu, és un grup destriable, únic i divers al mateix temps. És veu no d’un “estrany”. Joan abans d’empalmar amb l’evangeli d’avui posa aquesta frase amb intenció. “Aquesta comparació els digué Jesús, però ells (els fariseus) no entengueren de què els parlava. Joan té una capacitat única de sorprendre’ns! O no el volien entendre? Ja ho hem comentat a bastament que cal ampliar el context per entendre el text. Aquí dóna un tomb la narració que esdevé el propi niu de la polèmica. Ell no entretén els oients amb paraules boniques, pastorals. Sempre hi ha una contrastació implícita i a voltes ben explícita. Cal llegir i meditar les paraules poc a poc. Diuen, de veritat; comprometen!

                                               Avui per als “urbanites”, que som la majoria, per arribar a entendre-ho en pregonesa hem de fer esment a la carta als Romans. El Ramat s’ha convertit en Poble de Déu; millor: en el nou Poble de Déu. Una de les afirmacions cabdals del document sobre l’Església del Vaticà II, aquesta, quan mostrant el misteri de l’Església, només encetar el document, afirma que en Crist s’ha constituït (atenció a la paraula utilitzada: Constitució fonamental, fondant) l’Església com a Poble de Déu: “Déu ha volgut santificar  i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un Poble que el reconegués de veritat i el servís santament”. “Heus aquí que ve el dia, diu el Senyor, en què pactaré una nova aliança amb la casa d’Israel i amb la casa de Judà... Posaré la meva llei al seu si, l’escriuré als seus cors i Jo seré el seu Déu i ells seran el meu Poble... car tots em reconeixeran, des del més petit fins al més gran”. “Aquest poble messiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món, talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                               Tot això es desclourà en el Cos Místic de Jesús: “El Fill de Déu, assumida la natura humana, vencé la mort amb la seva mort i resurrecció, i així va redimir l’home i el va transformar en una nova criatura. Efectivament, comunicant el seu Esperit als seus germans cridats d’entre totes les nacions, els ha constituït místicament com al seu Cos. En aquest Cos la vida del Crist es comunica als creients, els quals per mitjà dels sagraments s’uneixen d’una manera profunda i ben real al Crist sofrent i glorificat: així el Baptisme ens configura al Crist: Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos... D’aquesta manera, tots esdevenim membres d’aquell Cos i cada un en particular som membres els uns dels altres”.

                                               És més que coneguda l’explicitació que en fa sant Pau. Diversitat de membres i de funcions. Un sol és l’Esperit que distribueix els seus diversos dons per al bé de l’Església. “El mateix Esperit bo i unificant el Cos per mitjà de si mateix i valent-se de la seva pròpia virtut i de l’íntima connexió dels membres, crea i urgeix l’amor entre els fidels. Per això, si un membre pateix cap molèstia, tots els altres membres pateixen amb ell; o si un membre és honorat, tots els membres se n’alegren igualment”. Segueix el text d’aquest apartat, en concret el número 7, i és d’una riquesa tan excepcional que n’hauríem de fer “programa de vida i d’acció” tots els creients; i resulta com un empedrat de cites de Pau, riquíssimes totes elles i font de la més alta espiritualitat cristiana; només cal recordar com Teresa de l’Infant Jesús s’hi emmirallava i buscava a veure quin era el seu paper i el lloc de la seva persona en el Cos Místic. Volia ser el cor, per la seva envejada funció d’impulsar l’amor –la saba de la gràcia- a tots els germans de fe i a tots els homes, tots de tots. ¡Ai, les gosadies dels que han entès la riquesa de ser Ovella personalitzada, de pertànyer al Poble de Déu, “misteri de la Fe”, i esdevenir un membre del Cos Místic de Crist! Continua, no ens ho perdem: “Cal que tots els membres prenguin una semblança amb Ell, fins que Crist quedi format en ells. Per això, som envolupats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts juntament amb Ell, ressuscitats amb Ell, fins que regnem juntament amb Ell”. “I a fi que ens renovem contínuament en Ell, ens ha fet participar del seu Esperit, el qual essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou tot el cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà”.

                                               Només de conscienciar-nos de la grandesa del què som, un es queda meravellat de que ben poca cosa un és en ordre a la Fe. I de com per manca de fer una gran immersió bíblica i litúrgica restem en una indocta experiència de Déu, de Crist i de l’Esperit Sant. Parlo per mi; que cadascú parli per si mateix. ¿Com podem ignorar fins a tal punt el que som, als ulls de Crist? Ens valgui una vegada més la celebració de la Pasqua per deixondir-nos i de saber-nos fills i filles estimadíssims de Déu Pare. Me n’avergonyeixo. Per doble motiu: personalment i com a pastor. ¡Som comunitat, poble, Cos; som Comunió dels sants; som comunicació. Al·leluia!


                                               Diumenge IV de Pasqua, 26 d’abril del 2015.  Sabadell

divendres, 17 d’abril del 2015

Homilia del diumenge 19/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

CONTAVEN COM L’HAVIEN RECONEGUT QUAN PARTIA EL PA

                                               Reconèixer Jesús, en el sentit més ple de l’expressió, és la gran feina que s’hauria de fer (tant de bo!) durant aquestes setmanes del cicle pasqual. Per reconèixer s’ha d’haver conegut anticipadament; són directament proporcionals. Tant hi ha d’un com hi pot haver de l’altre.

                                               Les nostres “coneixences” acostumen a ser bastant fluixetes, perifèriques. Moltes vegades ens passa com amb aquelles paraules que intuïm més pel context que no pas pel mateix text. ¡Ai, aquella mandra que tenim congènita o d’habitud de no agafar el diccionari i esclarir la paraula nova en la seva peculiar significació i amb els seus matisos pertinents! Això ens passa sovint als lectors... ¿Quina relació hi ha entre això i la Pasqua? Molt clar. Només cal veure les narracions de les aparicions de Jesús Ressuscitat: que si veuen un fantasma..., que si el mateix Jesús els ha de manifestar de moltes maneres que És Ell. “Palpeu-me, doneu-me menjar. Amb tot, Jesús com diu Lluc “els veu sorpresos; fins i tot diu l’evangelista –és estranya la frase- que “de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho”. Tot això argüeix que no el coneixien prou a Jesús per tal de poder-lo reconèixer. Aquí tenim la il·lustració del que diem, en l’episodi pasqual dels deixebles d’Emaús, amb el qual empalma el començament de l’evangeli d’avui. Narren la trobada de dos deixebles amb un Jesús que els surt a l’encontre i que no l’acaben de reconèixer. El primer que els surt del cor és que estan decebuts. Han passat uns pocs dies des que va morir i res ha succeït..., almenys així ho viuen ells. Fins i tot li fan el retret de com és possible que ell que ve de Jerusalem, no sàpiga que és el que hi ha succeït. Jesús, encara anònim per a ells, els anirà desgranant tot el que ja havien de saber, perquè Jesús els n’havia parlat sovint i solemnement. Mai havia deixat de parlar que després i a partir de la passió s’esdevindria la Resurrecció. Aleshores mentre els parlava, com confessaran després, notaven que els seus cors anaven “caldejant” el seu “coneixement” fins que finalment l’havien reconegut al partir el Pa.

                                               A Jesús només el podran reconèixer –no, només conèixer-quan se’ls “obrin els ulls” a partir de la Fe. ¡Així també ens succeeix a nosaltres!

                                               Aquesta és la nostra tasca pasqual, primordial. Si no el “veiem” ressuscitat, és a dir no solament figurativament, sinó en totes les explicacions que Jesús va utilitzar en el seu magisteri-conversa íntima amb els d’Emaús, repassant els llibres de Moisès, els Profetes i els Salms, és a dir, tota la tríade de les Paraules de Déu concentrades en l’Antic Testament, si no hi ha com una revelació, això per a mi és la fe, de res ens servirà conèìxer-lo aparentment. D’allí, de la Fe, en surt un Jesús, tot nou, redescobert, reconegut. És la definitiva visió, possible només per la fe, en espera de la culminació en la plenitud de visió contemplativa més enllà del temps i de la història...

                                               ¿Com podríem reconèixer el Jesús pasqual els que ens “vantem” de conèixer-lo a través de les narracions del evangelistes? De fet, ¿el coneixem de veres? L’expressió mateixa de “conèixer” en hebreu és riquíssima. Té unes connotacions de tracte, de contacte amistós, d’haver-lo escoltat de viu en viu, directament, no a través de mediacions. Conèixer vol dir en sentit profund “estimar-lo i sentir-se estimat per ell”. Haver fet jornades de comunió verbal, de comunicació no verbal, visual, mirada a mirada, fit a fit, amb contacte gairebé físic... És allò que diu Joan a la seva primera carta (m’admeteu que us inviti a llegir-la i a gaudir-la). En realitat diu allò que en podríem dir un ver enamorament: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”.

                                               Sant Pau, que no va conèixer Jesús de Natzaret en vida, ha passat d’una revolada a reconèixer-lo tan íntimament que dirà aquesta expressió d’encant: “Per a mi viure és Crist”. És paraula d’enamorat. Per a ell no hi ha més ciència i saviesa que haver-se fet u, tot ell, amb el seu Senyor i que s’ha sentit entranyablement destinat a ser-ne apòstol, tot i que no va formar part inicialment dels deixebles que foren cridats “a estar amb ell” i quan van haver-ne de substituir a Judes Iscariot, Pere dirà “cal que sigui amb nosaltres testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que Ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel”. Fou Maties. Que, doncs, l’hagués conegut i reconegut. De Pau se’ns diu que fou un “altre Crist” per comunió d’esperit i de missió. Les paraules més ardents sobre Jesús cal buscar-les i, venturosament trobar-les, en Pau. No ens faci por d’entrar en el cor de Pau a través de les seves cartes, sobretot la que dirigeix als Romans. Si la seguim pas a pas retrobarem trossos que hem sentit, desconnectades però, en les litúrgies de la Paraula. No n’hi ha prou. Obrim-nos a la Paraula viscuda directament. Allí coneixerem i joiosament podrem reconèixer qui és Crist per Pau i per tant per a cadascun de nosaltres. No és el mateix conèixer que reconèixer Crist de primera mà, des dels afectes més vius. Els escrits de Pau són l’epifania, la revelació del reconeixement vital de Jesús, el seu Senyor benamat. ¿Puc abusar de la vostra paciència?: ¡Què en seria de fruit madur pasqual que seguíssim la litúrgia, sobretot de la Paraula, en els llibrets com “La missa de cada dia”, com “Paraula i vida”. Que siguin aquests punt de retrobament amb un Jesús més conegut i més reconegut. La fracció del Pa fou determinant per als deixebles d’Emaús per reconèixer Jesús.  ¿Fins on arriben en profunditat i fruit les nostres Eucaristies?

                                               La fracció de la Paraula (concediu-me el goig de dir-ho així) serà com una eucaristia domèstica, feta al silenci de casa vostra que és també la de Jesús. Una mena de Betània, on Jesús s’hi esplaia, s’hi troba amb amics íntims... Ningú em negarà que fent-ho així rebrem la gràcia de Déu. I una comunió més intensa ens portarà a un re-coneixement una vegada i altra. I Jesús Ressuscitat  ho serà tot en tots i cadascun de nosaltres. I amb els nostres re-coneixements sovintejats, qui dubta que seran cadascun  d’ells gràcia de re-coneixement per a tots els qui estimem. ¡És la pasqua irradiant!

                                               He deixat per finalitzar que per a Joan el re-coneixement és acollida, és confessió de la Resurrecció no tan sols com a fet singular, únic, sinó com a capgirament de tota la manera de veure i de viure-ho tot, tot, tot, des d’ell , amb ulls nous de fe, amorosos, joiosos com una perdurable primavera de l’esperit. “Feliços vosaltres, que sense haver vist, creieu”. Llegim en les pàgines inspiradíssimes (¡Ai, el testament de Jesús! Nosaltres en som els creditors i beneficiaris, Al·leluia !: “He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món i m’has donat, eren teus i tu me’ls has donat, i ells han guardat la teva Paraula. Ara saben que tot el que m’has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m’has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu i han cregut que tu m’has enviat”. “I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable i aquell que tu has enviat, Jesucrist”. “Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut, i ells han reconegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells , i jo també hi estigui”. “Els qui em reconeguin davant dels homes Jo els reconeixerà davant del Pare”. “Que per la fe el Pare faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement  i, així entreu del tot a la plenitud de Déu”. ¡Ai, què dolça, rica i plena que és  la Pasqua! Anhelem una més íntima coneixença i un enlluernador reconeixement de Jesús Ressuscitat. Al·leluia, al·leluia.


                        Diumenge III de Pasqua, 19 d’abril del 2015.  Sabadell

divendres, 10 d’abril del 2015

Homilia del diumenge 12/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: EL GRAN I JOIÓS APLEC DELS CREIENTS

                                               Avui he anat puntejant cada cop que sortien en els textos de la Missa de l’octava de Pasqua termes com fe, creure o creients i n’he comptat  ben bé tretze, si és que no m’he descomptat. La denominació, la de creients, dels cristians de primeres hores de la Resurrecció de Jesús que ho té tot a veure amb la FE. Dels seguidors de Jesús se’n diuen CREIENTS. És la fe en Jesucrist Ressuscitat el goig ple d’aquests dies pasquals. I que duri més i més...

                                               Ja comencem per la riquesa de ressonàncies personals de la Col·lecta, una vegada més: “Oh, Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit”.

                                               Reanimeu la fe del vostre Poble. Cada Pasqua ha de ser -és!- un reviure la fe en un més alt grau de coneixença i reconeixement de la Resurrecció de Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Aixecar el llistó  del transcendent. Fent que empeltats en el Ressuscitat visquem una pujada de tensió de fe i ens sapiguem veure ressuscitats també nosaltres, un a un. Tot això només ho podem gaudir a través de l’augment  dels dons de la vostra gràcia. És bo que fem passar per endavant que el “misteri o el sagrament de la nostra fe” és un DO –potser el més gran, així ho crec -entre molts altres-: tot comença o bé recomença a partir d’una fe reviscuda, aprofundida. Sabem que la fe és un procés i que a cada Pasqua li correspon una insuflació de fe renovada, no com un dogma, ni com un concepte, sinó com la concreció vital d’una Persona que en ser “enlairada” ens “atrau” amb més força cap a una vida espiritual més estreta, mes sostinguda i en creixença de un “plus i un melior”. Demanem  que comprenguem (experimentant-ho!) d’una forma més intensa i extensa a partir de redescobrir els sagraments que ens donen i redonen vida com a fills/filles de Déu. S’esmenten els sagraments dits de la iniciació cristiana: el baptisme que és la porta d’entrada als àmbits de la fe. (Recordeu allò que se’ns pregunta a l’inici de la cerimònia del baptisme : “¿Què demaneu a l’Església de Déu per al vostre fill? La FE). A continuació com a conseqüència de la Fe que se’ns dóna, volem comprendre (i viure-ho) quin Esperit ens ha regenerat (la Confirmació del baptisme, tots dos sagraments amarats de la unció de l’Esperit que habita de continu com a estadant permanent en el nostre esperit; i, a més a més, volem comprendre (seria millor, comprehendre, expressió que ho abasta més àmpliament) quina sang ens ha redimit (Al·lusió bàsica a l’Eucaristia. Després de la consagració fem aixecant joiosament la veu, a requeriment del sacerdot que meravellat del que s’ha esdevingut en aquell precís moment, amb veu alta i convidant-nos a donar resposta cabal: Misteri de la Fe. Tres verbs de compromís segellen la nostra resposta exultant: anunciem la vostra mort; confessem la vostra Resurrecció; esperem el vostre retorn. I amb èmfasi diem: Senyor Jesús! Ja tenim els tres sagraments de la iniciació cristiana, que ens donarà accés a saber-nos i a sentir-nos vivament creients. És allò que en diuen “l’experiència fundant”, allò que dóna principi una manera distinta de veure i viure el món nostre de cada dia.

                                               Això és Pasqua: una diada que es perllonga en una octava i es difon en un cicle litúrgic que dura cinquanta dies. Finalitat: mantenir fervent el goig de saber-nos creients, és a dir fills/filles de Déu. (Oh, misteri tan gran, àdhuc inefable!).

                                               Anem a poc a poc per a reviure allò de més essencial  en la nostra nova vida (¿noteu d’alguna manera que és nova, renovada, inèdita, mai abans viscuda així, amb la intensitat d’aquesta Pasqua florida i després granada; flors i fruits de la nostra fe; de la fe que l’Esperit fa florir i granar en la nostra meravellada visió i vivència d’un món nou i d’una terra nova, tot perquè se’ns han canviat els ulls -amb la fe- ; i amb els ulls la mirada i la vivència de tot com si fos nou de trinca?) Ai, Senyor, no podrem sostenir la magnanimitat que tot això demana, si l’Esperit no “fa de les seves”. Fem-li pas, donem-li entrada franca. “Veniu Esperit Sant, aura divina...”

                                               “Tot serà nou si vols” i si dones joc a l’Esperit Sant que tot ho renova, rejoveneix i transforma. Deia Jesús “sereu batejats en poder i en l’Esperit”. Deixem-ho a les seves mocions; ¡què poc agosarats que som! Que ens valguin els exemples dels primers que varen gaudir de la força expansiva de la Resurrecció. “La multitud” (no uns pocs, no una èlite: “multitud de creients” que desbordaven de posseir (i d’experimentar) “un sol cor i una sola ànima”. Naturalment “eren ben vistos de la gent”. Despresos, germans efectius de tots els germans. “No hi havia entre ells ningú que visqués en la indigència”, (¿igual que entre nosaltres? ¡Vergonya! ¿Exagera Lluc en el què ens narra en els Fets dels Apòstols? I si fóssim nosaltres, pobres (!) amb les nostres “riqueses” (?) no compartides els qui exageréssim pel cantó oposat? S’ha parlat com d’exageració, que això que pinta Lluc com que se li anés de les mans... Encara que no fos tant, però a tenor del què diu, devia ser notable l’actitud dels primers creients. Els que fem més estridència, de fet, som nosaltres, continguts en una àuria mediocritat. ¿És o no és?

                                               Joan a la seva primera carta ens adverteix i ens commina afectuosament a que visquem la nostra Fe com la gran, l’única victòria que venç , que ha vençut i que seguirà vencent el nostre món, el món, el real, el que apareix –oh vergonya- en els mitjans... Arrodoneix la nostra figura –desfigurada, tenaçment incrèdula, davant comprovacions que ratllen en la desconfiança en el mateix Crist que ja en vida ens va advertir per ben tres vegades, i més, que havia de morir. (Oh, lluny de vós, si... Pere dixit). I havia de ressuscitar (oh, reiterat oblit en les nostres converses de deixebles, seguidors, més caminants que íntims, sabedors dels seus secrets que són també els nostres per participació (“Ja no us diré més servents, sinó amics”, perquè us he obert el meu cor i el del meu Pare (Jn 15, 14 s)  No es poden llegir aquests capítols del testament de Jesús sense tenir vergonya de nosaltres mateixos... Però sort que hi tornem una i altra vegada.

                                               I tot per acabar amb aquest evangeli que ens vol curar de les nostres incredulitats i que també té l’afegit de l’últim paràgraf que ho és també de tot l’evangeli de Joan que diu significativament: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estats escrits perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent CREGUT, tingueu vida en el seu nom”.

                                               Abans de plasmar la finalitat de tot l’evangeli i del què significa la vida dels creients, del cristians de tots temps, encara hi deixa l’últim advertiment rodó i explícit: “No siguis incrèdul, sinó creient” i reblat de cara a nosaltres, ja presumiblement de les nostres cegueses: ¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! (tu, ells, nosaltres, jo mateix!)

                                               “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent, misteriós, ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la Fe. Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”.  ¡creients, creients; santa paraula!

 (Afegiré un escrit titulat Aproximacions al Credo. El primer dels que glossaven article per article tot el Credo usual: 1—CREC. Val la pena reflexionar i pregar perquè el Senyor Ressuscitat ens confirmi, ens consolidi i ens augmenti la nostra Fe, la gran penyora de tot l’Amor i la roca segura de la nostra Esperança.


                                   Diumenge II de Pasqua, 12 d’abril de 2015   Sabadell 

divendres, 3 d’abril del 2015

Homilia del diumenge de Pasqua 05/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASSIÓ,  MORT  I  RESURRECCIÓ

                                               Pasqua coincideix amb l’esclat primaveral. Tota la natura es vesteix de Pasqua. L’aire es perfuma i s’omple de mots pasquals: Hosanna, Al·leluia. Enlairat. Pas de Mort a Vida. Atrauré tothom cap a mi. El pecat vençut. L’Amor és la darrera Paraula. Déu és el meu Salvador, confio no m’espanto. Ell, que sempre els havia estimat, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Lliurat voluntàriament. S’havia carregat els nostres dolors. Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i en creu. Preneu i mengeu-ne. Poble adquirit com a possessió seva. Si heu mort amb Crist, també ressuscitareu amb Crist. Per Ell tots tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit. Adorem la vostra Creu. Pare, si és possible que passi aquest calze, però no es faci la meva voluntat, sinó la vostra. Us adorem, oh Crist i us beneïm, perquè per la vostra creu heu redimit el món. Tot s’ha complert. Pare en les teves mans encomano el meu esperit. Jo que era mort, ara visc per sempre més. Oh mort, jo seré la teva mort. Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Déu l’ha exalçat. Realment el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia. Pel baptisme hem estat sepultats en Crist, també nosaltres emprenguem una nova vida. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. Al·leluia. No és aquí: ha ressuscitat, com ho havia dit. Per això, teniu posada en Déu la fe i l’esperança. Si heu ressuscitat amb Crist, cerqueu les coses de dalt. Maria!, Rabboni! Vosaltres com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual. Hem vist el Senyor! Glòria al Senyor per sempre, al·leluia. Crist patí per vosaltres i així us deixà el seu exemple, perquè seguiu les seves petjades. Si no poso les mans... ¿Perquè m’has vist, Tomàs, has cregut? ¡Feliços els qui creuran sense haver vist! Al·leluia. Perdura eternament el seu amor. Ell és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè Ell ha de ser en tot el primer: A ell la glòria i el poder pels segles dels segles, Al·leluia! Els deixebles s’alegraren, al·leluia. De veure el Senyor, al·leluia. Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor, que ja es fa tard! Déu ressuscità el Senyor, i amb el seu poder també ens ressuscitarà a  nosaltres. El Pare, que estima el Fill, ho ha deixat tot a les seves mans. Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers, que és, era, i ha de venir. Tot la terra és plena de la seva Glòria, al·leluia! Déu ens ha fet néixer de nou i ens ha donat una esperança viva per la Resurrecció de Jesús d’entre els morts. La pau amb vosaltres! Tot jo m’he rejovenit, al·leluia. Vull lloar Déu amb tot el cor, al·leluia. Primavera global “Tot serà nou, si vols”... I així podríem continuar fins a no acabar mai. I seria bo, perquè la Resurrecció és el centre de l’Escriptura, de la Litúrgia i de la Vida dels batejats i dels Fills de Déu, que som tots, sense exclusions de cap mena.

                                               D’Isaïes se n’ha dit el cinquè Evangeli, per l’exaltació profètica amb que prediu els temps futurs que són els nostres. D’aquí l’expressió tan repetida en el NT. “segons les Escriptures”. De Pau se’n pot dir igualment el sisè evangeli. A més dels quatre canònics. Ell centrà tot l’evangeli en la mort redemptora i la resurrecció salvadora. En dirà el “seu” evangeli, perquè és fruit de la Revelació feta a ell pel mateix Jesucrist, ell la va desenvolupar, la va encomanar, la va viure i àdhuc es va atrevir a dir que l’imitessin a ell, com –naturalment- ell n’era de Crist mateix; a qui no va conèixer en vida mortal. La seva meravellosa obertura d’horitzons parteix del peu de la Creu, de la Mort i Resurrecció. Presenta Jesucrist com l’home nou, el nou Adam en una re-creació de tot. “Recapitular totes les coses en Crist”. En Ell comença i recomença la “revolució de l’Amor” en un món renovat i en marxa vers un “Món Nou i una Terra Nova. “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe. Canta de cor, llança la crida, canta la bona sort. Obre drecera, lluny la quimera, vés pel camí del sol. En l’enyorança guarda esperança, tot serà nou si vols”.

                                               Hem arribat al Tridu Pasqual, “rebatejats” en primera persona, “catecumenats” després d’un procés obert de renovació del sentit del nostre viure, havent fet d’alguna manera el camí que féu Jesús i que d’ara en endavant el farà en i amb nosaltres, a benefici dels germans. No oblidem mai que Jesús és, fou i serà l’Home-Déu “per als altres”. Jesús serà l’Home Nou en qui ens emmirallarem de continu, serà un aprenentatge vers un “plus i un”millor” inabastables, per mor de que tot i tots són misteri viu i vivificador. Tot estem en procés de Resurrecció. Diu el Vaticà II: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima; troba en Ell la seva font i hi ateny la seva coronació. Ell és imatge visible del Déu invisible. Amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la Vida, en ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres; talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’apòstol Pau: “El Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). Patint per nosaltres no solament va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar  també el camí pel qual, si el seguim, la Vida i la Mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit”, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència”, tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos”: “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres”. Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort, però, associat al misteri  pasqual, configurat  a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist, i en Crist, doncs, ha il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida, a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare! No hem fet més que citar una darrere l’altra les revelacions paulines. De fet, bé en podem dir de tot plegat l’evangeli segons sant Pau.

                                               El Tridu Sant és la condensació de com viu, sent, es deixa “remodelar” Pau per la vida-passió-resurrecció-vida cristiana. Arribarà a dir que “per mi, viure és Crist” És, el seu, evangeli d’autor. I el reivindica com a rebut pel mateix Crist. I anirà a revalidar-lo davant de les figures prominents a Jerusalem per tal de fer un tall net entre la lletra de la Llei i l’esperit de l’Esperit. A l’anomenat Concili de Jerusalem admeten que els pagans en convertir-se no han de passar primer per la circumcisió. El seu és fruit d’una vivència que durarà el que duri la seva vida entera. Per això sona a plena autenticitat. La seva visió de Crist és el de la resurrecció. Arribarà a dir: “I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’Ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist també estarien perduts sense remei. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà  d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”.

           la quotidianitat. Cadascú de nosaltres hauria de poder dir: “el nostre viure és Crist”. “En Jesucrist, totes les promeses de Déu han trobat un “Sí”, i per això, gràcies a ell, diem “Amén” a Déu i li donem glòria. És Déu mateix qui ens ha ungit i ens referma en Crist, juntament amb vosaltres. Ell ens ha marcat amb el seu segell i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el do del seu Esperit. No vull saber res que no sigui Crist; allò que un dia vaig tenir com un valor, ara ho considero una pèrdua en comparació amb Crist com a guany. Acabem amb el desig manifestat per Pau: “Li prego (al Pare) que per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu. Crist, per Pau, ha esdevingut l’Absolut de Déu. Crist, ahir i avui, principi i fi, alfa i  omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder per tot l’eternitat. Amén
                                    La nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor es recolzen en la Resurrecció de Jesús. Igualment la nostra espiritualitat és de resurrecció, la nostra moral també és de resurrecció. La nostra vida mateixa no és més que un anar ressuscitant a nova vida. Fent florir accions de més alta qualitat en un context de divinització de la nostra humanitat. Aquest misteri és gran, aplicant-lo a


                        Triduum Pasqual, 3 – 5 d’abril del 2015   Sabadell