divendres, 10 d’abril de 2015

Homilia del diumenge 12/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: EL GRAN I JOIÓS APLEC DELS CREIENTS

                                               Avui he anat puntejant cada cop que sortien en els textos de la Missa de l’octava de Pasqua termes com fe, creure o creients i n’he comptat  ben bé tretze, si és que no m’he descomptat. La denominació, la de creients, dels cristians de primeres hores de la Resurrecció de Jesús que ho té tot a veure amb la FE. Dels seguidors de Jesús se’n diuen CREIENTS. És la fe en Jesucrist Ressuscitat el goig ple d’aquests dies pasquals. I que duri més i més...

                                               Ja comencem per la riquesa de ressonàncies personals de la Col·lecta, una vegada més: “Oh, Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit”.

                                               Reanimeu la fe del vostre Poble. Cada Pasqua ha de ser -és!- un reviure la fe en un més alt grau de coneixença i reconeixement de la Resurrecció de Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Aixecar el llistó  del transcendent. Fent que empeltats en el Ressuscitat visquem una pujada de tensió de fe i ens sapiguem veure ressuscitats també nosaltres, un a un. Tot això només ho podem gaudir a través de l’augment  dels dons de la vostra gràcia. És bo que fem passar per endavant que el “misteri o el sagrament de la nostra fe” és un DO –potser el més gran, així ho crec -entre molts altres-: tot comença o bé recomença a partir d’una fe reviscuda, aprofundida. Sabem que la fe és un procés i que a cada Pasqua li correspon una insuflació de fe renovada, no com un dogma, ni com un concepte, sinó com la concreció vital d’una Persona que en ser “enlairada” ens “atrau” amb més força cap a una vida espiritual més estreta, mes sostinguda i en creixença de un “plus i un melior”. Demanem  que comprenguem (experimentant-ho!) d’una forma més intensa i extensa a partir de redescobrir els sagraments que ens donen i redonen vida com a fills/filles de Déu. S’esmenten els sagraments dits de la iniciació cristiana: el baptisme que és la porta d’entrada als àmbits de la fe. (Recordeu allò que se’ns pregunta a l’inici de la cerimònia del baptisme : “¿Què demaneu a l’Església de Déu per al vostre fill? La FE). A continuació com a conseqüència de la Fe que se’ns dóna, volem comprendre (i viure-ho) quin Esperit ens ha regenerat (la Confirmació del baptisme, tots dos sagraments amarats de la unció de l’Esperit que habita de continu com a estadant permanent en el nostre esperit; i, a més a més, volem comprendre (seria millor, comprehendre, expressió que ho abasta més àmpliament) quina sang ens ha redimit (Al·lusió bàsica a l’Eucaristia. Després de la consagració fem aixecant joiosament la veu, a requeriment del sacerdot que meravellat del que s’ha esdevingut en aquell precís moment, amb veu alta i convidant-nos a donar resposta cabal: Misteri de la Fe. Tres verbs de compromís segellen la nostra resposta exultant: anunciem la vostra mort; confessem la vostra Resurrecció; esperem el vostre retorn. I amb èmfasi diem: Senyor Jesús! Ja tenim els tres sagraments de la iniciació cristiana, que ens donarà accés a saber-nos i a sentir-nos vivament creients. És allò que en diuen “l’experiència fundant”, allò que dóna principi una manera distinta de veure i viure el món nostre de cada dia.

                                               Això és Pasqua: una diada que es perllonga en una octava i es difon en un cicle litúrgic que dura cinquanta dies. Finalitat: mantenir fervent el goig de saber-nos creients, és a dir fills/filles de Déu. (Oh, misteri tan gran, àdhuc inefable!).

                                               Anem a poc a poc per a reviure allò de més essencial  en la nostra nova vida (¿noteu d’alguna manera que és nova, renovada, inèdita, mai abans viscuda així, amb la intensitat d’aquesta Pasqua florida i després granada; flors i fruits de la nostra fe; de la fe que l’Esperit fa florir i granar en la nostra meravellada visió i vivència d’un món nou i d’una terra nova, tot perquè se’ns han canviat els ulls -amb la fe- ; i amb els ulls la mirada i la vivència de tot com si fos nou de trinca?) Ai, Senyor, no podrem sostenir la magnanimitat que tot això demana, si l’Esperit no “fa de les seves”. Fem-li pas, donem-li entrada franca. “Veniu Esperit Sant, aura divina...”

                                               “Tot serà nou si vols” i si dones joc a l’Esperit Sant que tot ho renova, rejoveneix i transforma. Deia Jesús “sereu batejats en poder i en l’Esperit”. Deixem-ho a les seves mocions; ¡què poc agosarats que som! Que ens valguin els exemples dels primers que varen gaudir de la força expansiva de la Resurrecció. “La multitud” (no uns pocs, no una èlite: “multitud de creients” que desbordaven de posseir (i d’experimentar) “un sol cor i una sola ànima”. Naturalment “eren ben vistos de la gent”. Despresos, germans efectius de tots els germans. “No hi havia entre ells ningú que visqués en la indigència”, (¿igual que entre nosaltres? ¡Vergonya! ¿Exagera Lluc en el què ens narra en els Fets dels Apòstols? I si fóssim nosaltres, pobres (!) amb les nostres “riqueses” (?) no compartides els qui exageréssim pel cantó oposat? S’ha parlat com d’exageració, que això que pinta Lluc com que se li anés de les mans... Encara que no fos tant, però a tenor del què diu, devia ser notable l’actitud dels primers creients. Els que fem més estridència, de fet, som nosaltres, continguts en una àuria mediocritat. ¿És o no és?

                                               Joan a la seva primera carta ens adverteix i ens commina afectuosament a que visquem la nostra Fe com la gran, l’única victòria que venç , que ha vençut i que seguirà vencent el nostre món, el món, el real, el que apareix –oh vergonya- en els mitjans... Arrodoneix la nostra figura –desfigurada, tenaçment incrèdula, davant comprovacions que ratllen en la desconfiança en el mateix Crist que ja en vida ens va advertir per ben tres vegades, i més, que havia de morir. (Oh, lluny de vós, si... Pere dixit). I havia de ressuscitar (oh, reiterat oblit en les nostres converses de deixebles, seguidors, més caminants que íntims, sabedors dels seus secrets que són també els nostres per participació (“Ja no us diré més servents, sinó amics”, perquè us he obert el meu cor i el del meu Pare (Jn 15, 14 s)  No es poden llegir aquests capítols del testament de Jesús sense tenir vergonya de nosaltres mateixos... Però sort que hi tornem una i altra vegada.

                                               I tot per acabar amb aquest evangeli que ens vol curar de les nostres incredulitats i que també té l’afegit de l’últim paràgraf que ho és també de tot l’evangeli de Joan que diu significativament: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estats escrits perquè CREGUEU que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent CREGUT, tingueu vida en el seu nom”.

                                               Abans de plasmar la finalitat de tot l’evangeli i del què significa la vida dels creients, del cristians de tots temps, encara hi deixa l’últim advertiment rodó i explícit: “No siguis incrèdul, sinó creient” i reblat de cara a nosaltres, ja presumiblement de les nostres cegueses: ¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! (tu, ells, nosaltres, jo mateix!)

                                               “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent, misteriós, ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la Fe. Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós”.  ¡creients, creients; santa paraula!

 (Afegiré un escrit titulat Aproximacions al Credo. El primer dels que glossaven article per article tot el Credo usual: 1—CREC. Val la pena reflexionar i pregar perquè el Senyor Ressuscitat ens confirmi, ens consolidi i ens augmenti la nostra Fe, la gran penyora de tot l’Amor i la roca segura de la nostra Esperança.


                                   Diumenge II de Pasqua, 12 d’abril de 2015   Sabadell