dijous, 31 de gener del 2013

Homilia del diumenge 03/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


CAP  PROFETA  ÉS  BEN REBUT  AL  SEU  POBLE…

                                   Israel fou lloc de profetes. Hi tenen una llarga història. Cal advertir –no sé si faria falta, potser- que aquest “ofici”, per no dir-ne vocació que millor li escau, no té res a veure amb els endevins o visionaris nigromàntics que vindrien a ser l’equivalent als nostres “tirar les cartes” o cercar futurs en les boles de vidre i tanta gent que entabana a gent supersticiosa que n’hi ha a manta... Res de tot això. Precisament aquestes arts (?) màgiques estaven prohibides i amb legislacions molt dures fins a castigar-los a morir lapidats, igual que els falsos profetes. Aquesta última fou acusació contra Jesús que el portà a mala mort...

                                   Els grans profetes del poble es varen anar succeint al llarg de la història del poble de Déu des de Moisès fins a Joan Baptista. Bona part de la literatura de l’AT ens en dóna ressenya i encapçalen llibres que porten el seu nom: Isaïes, Jeremies –el retrobarem avui-, Ezequiel i altres dits menors que són rastellera. Això abans i després de l’exili babilònic. Entre aquests citem Nehemies de qui vàrem llegir el diumenge passat la gran concentració del poble, després de retrobar el llibre de la Llei entre les  runes d’una Jerusalem en reconstrucció. Emotiva l’escena amb la proclamació de la Llei i amb l’acceptació fervorosa dels retornats a la pàtria...

                                   Jesús serà el punt culminant del profetisme del nou poble d’Israel, és a dir de l’Església, la nostra. Els evangelistes ens el presenten com a profeta amb totes les característiques que li són pròpies, sintetitzades en aquestes: anunciar, denunciar, prometre un futur nou, englobant present amb el “ja, però no encara” i la plenitud final.

                                   Podríem enllaçar comparativament les lectures dels dos diumenges: el passat i el d’avui. Són seqüencials. Dos profetes: Nehemies i Jeremies (vocació, crida i missió ja des del si de la seva mare). Els dos salms responsorials: el 18: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”, i el d’avui: “Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu” (ressò de la primera lectura, ja ho sabem). També podem enllaçar les segones lectures que són continuació de l’epístola de pau als de Corint, molt rica. L’altre diumenge dient-nos que entre els dons que promou l’Esperit hi ha entre altres, el de profecia i avui completant que no hi ha més gran profecia que l’amor. Perquè aquest no passarà mai. L’amor excel·leix per sobre de la fe i l’esperança. Aquestes caduquen aquí, l’altra es projectarà fins l’eternitat. I passem als evangelis: el del diumenge passat on Crist es presenta com el compliment de les profecies de l’AT: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”, que torna a repetir avui per poder-ho enllaçar amb la reacció virulenta dels seus convilatans. Jesús coneixia bé les històries tantes vegades tràgiques dels profetes. Cal estar atents a la narració que es posa tràgica per moments, fins al punt que el volen estimbar a les cingleres del poble.

                                   El de profeta és un ofici de “risc”, per això a Jeremies se li diu que tindrà recolzament ferm i segur. “No tinguis por d’ells”, (amb l’advertiment de que, si no, seria jo qui te’n faria tenir!). Et faré com una pilastra de ferro que resistirà contra tot i tots. “Jo et faré costat per alliberar-te”. La història ens narra que les va passar magres. Empresonat i entre dos fronts. És un cas paradigmàtic. Li retreuen que la seva vida testimonial ja els acusa del seu mal viure només de per si sola. La seva feina queda subratllada en la seva mateixa missió rebuda de Déu: Serà enviat “per destruir, arrencar, arranar, enrunar, arrasar, però també per a aixecar, edificar i plantar (Jer. 1, 10) No tothom està disposat a que “li treguin la cadira”. No sempre són ben rebuts els profetes i no és estrany que segons digué Jesús: “Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als pares, no hauríem pres part al costat d’ells en la mort dels profetes!” Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes”.

                                   Malgrat tot, un poble va a la perdició si no té profetes. És inherent a la condició humana el que en sorgeixin. Avui es diu que manquen líders de tota mena. Què són si no líders els profetes, que veuen i viuen més enllà de la contingència, els que tenen saviesa per enfrontar-se a la grisor del quotidià i saben il·luminar esperances, al temps que fustiguen presents obsolets i mancats de qualitat humana i divina. ¿En sabeu algun nom dels d’ara?

                                   Recordem allò de Moisès i del seu ajudant gelós de que uns ancians que no havien anat amb Moisès quan els infongué una part de l’esperit que Moisès tenia, també havien rebut l’esperit. I Josué deia: “Senyor meu, no ho permetis. I Moisès digué: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit (Nombres 11, 24-30).

                                   Aquest desig es converteix ara en profecia justament, i faig un salt de temps i lloc i obro les pàgines clares i clarificadores del Vaticà II en el seu document sobre l’Església i veureu –no us espanteu!- que parla de com a cadascú se li ofereix el do de la profecia. La cita és llarga però potser per a molts els sonarà a novetat: “Aquest poble messiànic té per Cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació” i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat per Ell a la fi del temps, quan el Crist, que és la nostra vida, es manifesti i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu... Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                   “El poble sant de Déu participa també (a més del sacerdoci comú) del do profètic del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança, fruit dels llavis que proclamen el seu Nom... Predicant l’Evangeli, l’Església atreu els oients a la fe i a la confessió de la fe, els disposa per al baptisme, els arrenca de la servitud de l’error, els incorpora al Crist a fi que per l’amor creixin en Ell fins a la maduresa”.

                                   “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor.

                                   Queda, doncs, ben palès que tots tenim vocació, crida i missió profètiques. Cal tenir-ne una acusada i compromesa consciència i portar-la al dia a dia. I no us espanteu, Ell és la nostra força i ens podem aplicar el que diu al profeta Jeremies. Tal qual!

                        Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2013  Barcelona
                                   

dijous, 24 de gener del 2013

Homilia del diumenge 27/01/2013 del P. Josep Mª Balcells


DONAR  LA   PRIMACIA  A   LA  PARAULA

                                   Comença avui la “lectura contínua” de Lluc. Cada evangelista té les seves característiques peculiars. Cal ponderar “qui, a qui i com” escriu. Potser també podríem posar-hi el “per què i el per a què” que en Lluc queda ben explicitat. Ja hi tornarem. Ara com ara, ens cal subratllar que, del Vaticà II ençà, la Paraula ha pres un relleu i una freqüència que no tenia abans, i més pels llatins... El 30 de setembre del 2010 el papa Benet ens obsequiava (per la riquesa) la seva Exhortació postconciliar VERBUM DOMINI, a la qual havia precedit com sempre el Sínode homònim “La Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Esglèsia”. ¿Què pretenen una i altre? Ho poso en present per prevenir que no siguin considerats aigües passades; estem tan mal acostumats al diari, al telediari, que el d’avui queda empès pel de demà, i si no és pa del dia, ja el considerem rosegó. ¿Què pretenen, dic, sinó posar permanentment la Paraula sobre la taula de cada dia; és difícil vèncer hàbits de formació que no responen on avui es posa l’accent, tot i donar un pas de gegant. No pietisme i oracions prefabricades o bé expansions i pregàries del que ens falta. L’espiritualitat d’avui es recolza sobre la Paraula viva, present i eficaç i molt personalitzada. ¡Bíblia, bíblia, bíblia entre les mans! Ajudats dels que en saben més i ens poden fer de guies experts. Per això s’ha d’insistir en tenir a la tauleta de nit dos o tres llibres que ens esperen, per desfer l’enganyadora màgia d’estar al dia només puntejant diaris per sobre i telediaris on se’ns dóna la novetat, el “plat del dia”. La cultura insubornable demana no córrer, demana no “picar”, no entretenir-se en els títols de lletra grossa o les il·lustracions, els “sants” que en dèiem, que són depredadores de la profunditat, de la ponderació, de passar del “jo ho he vist o entrellegit” al formar-se opinió i a saltar del saber a la saviesa...

                                   Bé, tornem a agafar el document del Papa Benet ja esmentat i ponderem el què seria com a hàbit d’espiritualitat el que s’amaga amb la denominació de lectura contínua d’un evangelista, aquest any, Lluc. Diu Benet XVI: “Déu ens ha fet a cadascú capaços d’escoltar i de respondre a la Paraula divina”.  Segueix: “L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix, si no s’obre  a aquest diàleg. La Paraula de Déu revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament cridats per gràcia a “con-formar-nos” ( a prendre la seva figura) amb Crist el Fill del Pare, dient: “Per això,  i a ser “trans-formats” en Ell”. Pastoralment ens sol·licita el papa, dient: “Per això, hem de fer qualsevol esforç per a fer veure la Paraula com una obertura als propis problemes, com una resposta als nostres interrogants, com un eixamplament dels propis valors i, a l’ensems, com a una satisfacció de les pròpies aspiracions”.

                                   Déu és permanentment una invitació al diàleg. Déu sap escoltar, perquè està en i per a nosaltres. I en Ell és tan fecunda la Paraula com el silenci. A nosaltres, en canvi, ens són sobreres paraules i ens manquen dosis llargues de silencis expectants que fan fecundar la i les paraules, no tan sols la Paraula.

                                   La primera lectura d’avui és una autèntica posada en escena del què significa “descobrir” el Llibre i amb ell la Paraula. És també una invitació a posar-nos en situació i, si hi afegim la segona lectura passem de l’individu a la qualitat de Poble que sap que quan un escolta de veritat, en el fons i de retruc, són tots els que escolten, per mor de la Comunió dels sants. Si us sembla una exageració haurem de recórrer a la fe, perquè ens en doni consciència viva. La Paraula és viva i és lligam, afaiçona la i les persones. Tots som fills de les paraules, les pròpies i les dels altres. Cal posar paraula, cal saber escoltar, cal aprendre a rumiar-la, com feia Maria; la Paraula ens fa deixebles i enforteix la comunió. Ja ho diu el llibre del Gènesi: “Al principi era la Paraula. Tot comença per la Paraula i tot ho aprofundeix la Paraula. “Déu invisible mogut per l’amor, parla al cor dels home com a amics, tracta amb ells per tal d’invitar-los i rebre’ls a la seva companyia”. La paraula fa madurar, fa família i amistat, dóna el goig del bon tracte, i si se sap escoltar fa impacte i fa niu al cor. No hi ha cosa pitjor que ser sordmuts, en el sentit espiritual: bloqueig, enclaustrament... Entrar a l’església, és entrar en sintonia i en sentir l’eco de la Paraula estimada. On arriba la Paraula es tornen fèrtils les arideses. Ja ho hem après de fa temps: “No sols de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu” Per la Paraula tenim accés a la intimitat amb Déu i a la pròpia intimitat. Ens redescobreix a nosaltres mateixos i en profunditat. Tota paraula té potencialitats ignorades que arriben al cor, la ment, l’esperit. Quan la paraula és sàvia fa savis als qui l’escolten. La paraula no és la xerrameca habitual. Tenir el do de la paraula no és tenir-ne molta, sinó continguda i que arribi a fons. Diuen que com més madura és una persona, menys paraules ocioses, sobreres i superficials usa i més vista (mirada) i oïda (silenci escoltador) es torna.

                                   La paraula està emparentada amb el silenci i en la lluïssor dels ulls i amb el somriure als llavis. La paraula ens fa intel·ligents (etimològicament, ens fa més penetrants: intus (dintre) i leggere (llegir).

                                   Quan és Déu qui parla, hi ha creació. Recordeu que el relat del Gènesi fa repetidament: “I Déu digué” i pel conjur de la Paraula va sortint tot el món, tant del visible com de l’invisible. Moltes vegades he manifestat el goig que tinc de saber que la creació passa la frontera del visible i ens obre al “país de les meravelles”. És com traspassar el mirall on s’hi amaga tot un món. Em quedo de preferència el món de l’invisible, allí s’hi amaguen les explicacions, els significats i el misteri...

                                   Del Verb diu Benet XVI: “La Paraula no sols es pot oir, no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure (i estimar): Jesús de Natzaret”. Un rostre amable que ens diu tantes coses i tantes amoretes. És l’Espòs que captiva l’esposa, el nuvi que amanyaga la núvia i es fa i promou presència, comunicació, trobar-s’hi bé, acarona i fa feliç.  Faig un salt del Càntic dels càntics a sant Joan de la Creu: “En una noche oscura con ansias en amores inflamada... O bé: “¿A dónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?

                                   No em cansaré de dir i repetir que hem de posar Paraula en la nostra vida quotidiana. Tenim “Paraula i Vida”. Fem-ne un hàbit de la lectura de l’evangeli i dels petits comentaris. Tanquem els ulls. “Veiem” què ens diu la Paraula. Rumiem-la uns moments. Gravem a la memòria una petita frase i fem que es torni pregària al llarg del dia com si fos una jaculatòria. Deixem-nos amarar de Déu i del que ens digui i anem-la seguint dia a dia.  Manca encara una paraula sobre el Mestre interior: “Amb el creixement de la vida en l’Esperit creix també, en el lector, la comprensió de les realitats de les que parla el text bíblic. La intensitat d’una autèntica experiència eclesial acreix sens dubte la intel·ligència de la fe vertadera respecte a la Paraula de Déu; recíprocament, s’ha de dir que llegir en la fe les Escriptures augmenta la mateixa vida eclesial. D’aquí es percep de manera nova la coneguda frase de san Gregori Magne: “Les paraules divines creixen amb qui les llegeix”.

                                   M’agradaria que aquesta fos una característica de la nostra parròquia real i virtual: tots “tocats” per la Paraula. “-És Paraula de Déu! -Us lloem, Senyor!” No me’n cansaré i ho aniré dient –respectuosament- oportunament i importunament. Deixeu-me en la meva dèria, però feu-me cas, sisplau!

                        Diumenge III de durant l’any, 27 de gener del 2013  Barcelona

dijous, 17 de gener del 2013

Homilia del diumenge 20/01/2013 del P. Josep Mª Balcells


QUÈ  NO  POT  UNA  MARE?

                                   No és estrany que la litúrgia encara tingui l’episodi de les bodes de Canà com una més de les “manifestacions” o epifanies fetes –per dir-ho així- fora del temps de la infància de Jesús, però amb un fort lligam amb el cicle nadalenc, tot ell ple de les manifestacions diverses que hi tenen lloc. Llegeixo en l’antífona del Magníficat del dia d’Epifania: “Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia”. Ja n’és de bonic ajuntar en el goig de Nadal el que és un signe de com Déu està present i actiu en les celebracions de l’amor humà…

                                   És llaminer tot el simbolisme que té, com a telò de fons, la celebració d’unes noces vilatanes que, segons els costums de l’època, s’allargaven fins a una setmana i tot. El nucli de tot és més aviat que la situación esdevé  un xic compromesa –els ve a mancar el vi!- i això pot fer perillar la festa que es concentra en els entaulaments propis d’aquestes noces de poble.  Maria, dona que està en tot i per a tot, s’adona de la contingència que potser passa desapercebuda a la majoria, contingència que en aquest cas i moment no és menor, car entrebancs com que vingui a mancar el vi en una festa que gira sempre entorn de la taula pot aigualir el gust de la bona festa. A fe que no és petita cosa, i Maria és intuïtiva i de seguida en fa una valoració precisa. “Noia de poble, Maria”

                                   Maria fa un a part amb el seu fill: “No tenen vi!”. No és una constatació, sinó una velada petició. Jesús llegeix els llavis  i el cor de Maria i hi veu com una urgència a resoldre. Maria hi va ser invitada a noces en primer lloc, gairebé independentment de la invitació que es fa també a Jesús amb els seus novells deixebles.  Vol dir que devia tenir una relació estreta amb la família dels esposos. Vol dir –probablement- que podria sentir-se afectada en primera persona per qualsevol daltavall que pogués ocòrrer. La resposta immediata de Jesús és de no sentir-s’hi implicat directament, però intueix com una invitació a no desentendre-se’n. Aquestes paraules en resposta no tenen un to de “deixa-ho còrrer”, L’afirmació que hi fa seguidament ja ens porta més enllà de la mateixa narració: “Dona, encara no ha arribat la meva “hora”, Aquest “encara” dóna entenent que ja arribarà el seu moment. “Hora” per a Joan té una lectura integral: fa referència a la missió i a l’acompliment definitiu que té encomanats pel Pare. Tota la vida de Jesús vindrà marcada per aquesta “hora”, que no és temporal, sinó de manifestació mesiánica i de Fill de Déu. Joan (13, 1) posa en boca de Jesús: “La seva hora, la de passar d’aquest món al Pare”. Ja s’endevina la densa significació que inclou. Són successives accions en les que es va omplint de contingut l’”hora” que anirà descapdellant-se fins a l’última, la definitiva,  la de la seva glorificació, morint en creu…

                                   Joan, en llavis de Jesús posarà per tres vegades l’expressió “dona”, amb una connotació molt profunda cada vegada: amb la seva Mare, amb la Samaritana i amb Maria Magadalena. Suposa en les tres oportunitats la consideració d’esposa que té el cor obert del seu espòs. La vinculació afectiva farà que “els temps” s’avancin. Maria sap que el seu Fill ja ha pres en el seu cor la determinació anticipatòria. Què és el què no pot una mare!

                                   Però tornem a la conversa entre Maria i Jesús a Canà. Justament estem al capítol segon de l’evangeli. Jesús no ha tingut gairebé temps redaccional d’aplegar els primers deixebles, obrint-los –això sí- a expectatives de “coses més grans”: “Veure el cel badat completament i amb un estol d’angels pujant i baixant a l’entorn d’aquest “Home-Déu”. Presència viva de Déu enmig dels “seus”. Preanunci…

                                   Maria exercint suaument els oficis de Mare, diu confiadament, malgrat les aparences dilatòries: “Feu el que Ell us digui”. Poseu-vos a la seva plena disposició…

                                   Ja el que segueix té el valor d’acompliment del primer Miracle. Miracle de tall domèstic, això precisament el fa més gran. Sembla que encara estem a les primeres manifestacions nadalenques. Té tot un bon regust d’intervenció menuda, amb el mateix encant de quan Déu es manifesta als pastors. No hi ha cap espectacularitat, tot dins d’una casa de novells esposos i amb actuacions de terceres persones. Els beneficiaris no fan més comentari que el del cap de servei: “Tothom serveix primer els millors vins…però tu has guardat fins ara el vi millor. Sense més glòria i al·leluia.

                                   És Joan qui dirà al final de l’evangeli amb un to estrictament narratiu: “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creare en Ell”. En els signes de Joan són indispensables sempre dues mirades: la dels fets narrats i la nota gairebé a peu de pàgina: l’efecte que suscita en els seus deixebles que passen de ser espectadors a ser protagonistes.

                                   L’evangeli de Joan és més una selecció de fets prodigiosos que una narració seqüenciada. La finalitat d’aquests fets ja es veu aquí, prototipus dels que aniran succeint-se : que als seus deixebles, que sempre d’alguna manera l’acompanyen, se’ls obren els cors a creure. En efecte, dirà Joan a l’epíleg: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos  que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i creient, tingueu vida en el seu nom. La finalitat primera concernia als seus deixebles, la darrera; la d’ara, ens afecta a nosaltres, que en llegir-ho ens fem coprotagonistes. El desvetllament de la fe, sempre en primer lloc…

                                   No sabem res dels esposos. Ni sabem més reacció que la sòbria del cap de servei. En Joan l’episodi té connotacions bíbliques. Les piques eren per a les purificacions tan en lìnia amb l’AT. El vi no pot fer més que referència a l’eucaristia, les noves noces, que és la màxima expressió de l’amor ja insinuat en les primeres lectures: Jesús tractarà el poble de Déu com a esposa seva. “Jo me l’estimo”. “Tindrà-marit”, “Déu estarà content de tenir-te, com el nuvi està content de tenir la núvia”. “Veuran la teva –meva- glòria. T’imposaran un nom nou, designat pels llavis del Senyor”. El mateix salm responsorial ja s’avança abans de la manifestació de la glòria a Canà i és invitació a contar-cantar a tots els pobles els prodigis del Senyor. No diguem ja en plena efervescència de l’Esperit que descriu Pau –de visu, amb comprobació directa- tots  amplíssims i diverso dons de l’únic Esperit, que els distribueix a beneplácit.

                                   Una remarca només –i és deguda- que no ens pot estranyar després de les ponderacions nadalenques de Maria. Ella juga aquí com en tot el cicle de Nadal –ho diu amorosament, filialment el Vat. II- un paper de Primera Dama en l’entramat de la narració de l’evangeli d’avui i ens esperona a mostrar una plena i incondicional confiança en Jesús. El mateix títol del vuitè capítol de la Constitució sobre l’Església ja ho diu a les clares pel goig nostre. No em vull estar de dir-ho per respondre als missatges nadalencs sobre i envers Maria: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”: “La Verge Maria, predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència, la mare adorable del diví Redemptor, la seva associada, generosa i asenyalada com ningú. I la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donat-lo a llum, criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu fill morent a la creu, col·laborà a l’obra del Salvador, en un grau totalment singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la línia de la gràcia. Maria per gràcia de Déu exaltada després del Fill per damunt de tots els àngels i homes, com escau a la santíssima mare de Déu, que intervingé en els misteris de Crist, és venerada amb tota raó per l’Església amb un culte especial. I, de fet, des de temps molt antics la santa Verge és honorada amb el títol de “Mare de Déu”, a l’ampara de la qual els fidels es refugien suplicants en tots els perills i necessitats”. Fa al·lusió a la pregària tan antiga que jo em permeto posar-la tota sencera, per la devoció que ens hi encomanà sant Calassanç i per l’antiguitat d’ella mateixa. Es calcula que és dels segles II –III. Pau VI la va cualificar de “venerable per la seva antiguitat i admirable pel seu contingut: “Sota el vostre mantell ens emparem santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge gloriosa i beneïda”. Així sia

                        Diumenge II de durant l’any, 20 de gener del 2013  Barcelona

dijous, 10 de gener del 2013

Homilia del diumenge 13/01/2013 del P. Josep Mª Balcells


DÉU  EN  CRIST  SE’NS  VA  MANIFESTANT

                                   Avui, completem amb la teofania del Baptisme de Jesús al Jordà de mans de Joan el cicle litúrgic de Nadal, encetat i preparat en les sucoses quatre domíniques d’Advent. Tot aquest cicle litúrgic ha estat d’una riquesa de Paraula de Déu, amb un seguit de “manifestacions” que fan corona a aquesta antífona que l’hem repetida bo i trobant-hi tots els gustos espirituals: “Se’ns ha manifestat el Crist: veniu , adorem-lo”, que tradueix aquell mantra repetitiu del salm: “Perdura eternament el seu amor”.

                                   Cada manifestació comporta el seu propi missatge.

                                   Cabdal en l’Anunciació. Déu prendrà naturalesa i condició humana en el si de Maria. Meravella! Com pot ser..? És! El mateix arcàngel que preludiava la vinguda de Joan, donant el do de la maternitat a la que fins aleshores “era tinguda per estèril”. Déu s’encarna en Maria i amb ella en tota la nissaga humana en certa manera, com diu el Vaticà II: “Com que en Ell la natura humana ha estat assumida,no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim.  Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Corroborat per aquestes expressions: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. En Ell troben la seva font i hi atenyen la seva coronació la condició humana. Ell és la imatge del Déu invisible(Col1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat.” Déu s’encarna i aquesta és la manifestació suprema que corona totes les altres, superant les expectatives del poble de la Promesa, i que posa fil humà, visible, a tota la història de la humanitat sencera. Hi ha un passat d’esperances que desemboca en un present on només la fe és la clau d’interpretació, car ella veu més enllà del que ofereixen els ulls terrenals. Aquesta presència es projectarà de mil i una formes tot el futur dels futurs. En Ell s’abracen cel i terra, el finit amb l’infinit, el visible amb l’invisible. La història, en Jesús, recomença no només per datar esdeveniments (anys abans/després de la seva naixença) sinó per “recapitular-ho tot en el Crist”.  En Ell tot reprèn principi; amb Ell farem camí nou; en Ell tot pren nou sentit  i sentit final i de plenitud. És tan gran aquest esdeveniment que mai arribarem  a entendre què vol dir, quina significació amaga/desvela; com anirà afectant el propi viure. Ell serà el Salvador d’aquells que admeten que tenen tants i tants àmbits existencials a salvar i a curar, com també d’aquells que ignoren els seus mals i les pròpies incapacitats. Salvar significa obrir-se progressivament  -perquè som humans i aprenen a viure a poc a poc, moltes vegades després de topades, fracassos, etc- obrir-se, dèiem, a una vida insospitada que va més enllà de tot esquema. Novetat absoluta!

                                   I seguim cronològicament en les teofanies que el mostren vivent i actuant: En el naixement on hi ha dos testimonis d’excepció:la seva mare, Maria, que veu miraculada la seva experiència de Mare i Verge a la vegada. Sense intervenció de baró. Això fa somriure als savis d’aquest món i meravella als savis en l’experiència de Déu. Déu necessitava una mare perquè mai poguessin pensar que Crist no era veritablement un de nosaltres i que amb totes les de la llei era home vertader; home “singular”, és cert, però amb geografia i història datables, com qualsevol de nosaltres.

                                   Després es descabellen altres teofanies. La dels pastors que se senten  implicats amb aquest anunci personalitzat: “us ha nascut”. Déu, ho sabem prou, privilegia el tracte amb els petits, els no-tinguts per a res, marginats. Tots, tots fets de “nissaga divina”.

                                   Vindran després no se sap ben bé d’on i per què els reis-mags-savis guiats per una estrella, altra manifestació diferent, teofania a fi de comptes. S’esvalota Herodes en una minifestació “per terceres persones”, com passa sovint i ell i els poders fàctics que sempre tenen por de forces adverses, que imaginen que els volen sostreure poders i regalies... Pobres-pobres que no entenen res perquè porten orelleres i només es miren i remiren ells mateixos. S’han perdut la manifestació, ofegant-la!

                                   Ve a continuació com un dens silenci de trenta anys, més o menys i ens plantem al dia i hora del baptisme de Jesús al Jordà. El Pare presenta en públic el seu Fill, el seu estimat: “en tu (com a home) m’he complagut... alguns evangelistes afegeixen en altres teofanies: “Escolteu-lo”. Paraula aquesta de la major densitat humano-divina. No és fàcil escoltar i menys quan anirem de sorpresa en sorpresa, bo i prenent nota del què diu, viu i fa. En Ell la Paraula divino-humana hi ha dos secrets junts: El “Shemà Israel i el Jo sóc, Jo us dic”. Ens veiem invitats a recórrer els camins de la coneixença, del reconèixer-lo una i altra vegada, de sentir-lo per l’oïda i per les antenes de la Fe. Aquesta és la teofania o manifestació permanent. A través de la Paraula de Déu. Interpretació al cor des d’aquesta Paraula de la història petita, la nostra i la més gran que engloba llocs, temps i persones innumerables...

                                   Hi ha dues manifestacions encara per ressaltar: l’Eucaristia, centre permanent de la seva presència i acció i els moments de cada mort que floriran en sengles resurreccions i en vida més enllà de la vida. Manifestació i Presència de Déu que s’obrirà a un cara a cara, goig complet i acomplert més multidimensional de tot el que podem preveure, somiar i desitjar... “Sigui la mort una major naixença”. “M’ensenyaràs el camí de la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, elícies per sempre”.

                                   Déu s’ha fet tan proper que ens ha volgut per a Ell. En Crist Déu ho és tot en tots.

                                   Aquest és el misteri de Nadal ple de teofanies que he anat copsant a mesura que ell m’ha anat guiant com demanava Newman en la seva pregària: “Conduïu-me, dolça Llum, conduïu-me, vós, sempre més endavant”, i com jo m’he deixat portar en plena confiança. Nadal és l’encarnació permanent.

                                   Anem, obrim camins inèdits, la gràcia ens hi invita, ens acompanya i ens dóna nous sentits, per saber que Déu no és a prop, sinó que s’ha fet gairebé u per la comunió que ens és oferta. Tot petit pas en la fe serà una nova teofania, i de manifestació en manifestació anirem aprofundint qui és Déu i qui sóc jo, fill en el Fill, germà en el Germà. Tot el futur agafa un to de present etern.


                        Diumenge del Baptisme de Jesús, 13 de gener de 2013  Barcelona

divendres, 4 de gener del 2013

Homilia del diumenge d'Epifania 06/01/2013


SENCAMINAREN  VERS

                        La saviesa sempre ens porta a encaminar-nos, ens posa en recerca permanent. No en tenim mai prou del què som i del què tenim. Parlo a nivell de saviesa, no al nivell ras del “tenir”. Precisament la saviesa ens descobreix que el misteri del viure no estar en tenir sinó en ser (Recordeu aquest llibre d’en Fromm: l’alternativa, la o que s’intercala, ho diu ben clar: “Ser o tenir”) ser més, ser en creixença, ser en progrés . La vida rau en el moviment de desembolicar, això, etimològicament, vol dir desenvolupament, trobar el què hi ha dins. No està en el moviment que és desplaçament geogràfic o històric (fer anys!), sinó en veure-hi més clar, més a fons, més en explicitar tants i tants implícits. Passem per la vida “no veient”, perquè no mirem i no  mirem perquè no admirem. ¡Aquest nou sentit de la mirada i del silenci...! Li haurem de donar crèdit a aquest autor que diu –sembla que com emfàticament- “Tot tendeix a l’essencial –i encara hi sobren paraules. Potser que la importància que té la mirada –el segon més important dels sentits, després del silenci- A través dels ulls es vehiculen de forma instantània missatges complexos, de persona a persona; més important encara: és a través de la mirada que es construeix la realitat compartida... El fet de veure o no les coses , en decideix l’existència” de l’epíleg de l’obra altament recomanable “L’acabadora”.

                        Des del Concili Vaticà II ençà se’ns ha advertit de la importància de saber llegir “els signes dels temps”, cosa que no es fa sense la capacitat exercida d’aconseguir el que en diuen l’”atenció plena” i la capacitat de “discerniment”  (junts mindfullnes i sant Ignasi)

                        Nadal (Déu fet home) ens adverteix de que no hi ha cosa, persona petita que no amagui i/o desveli la seva riquesa interior, el seu secret del qual pot molt ben ser que el portador en sigui inconscient.  Hi ha, efectivament, una realitat nova, profunda en la realitat on rellisquen sovint el nostre veure sense saber mirar; i molt menys , admirar.

                        Potser que més que mags, reis, els hauríem de conceptuar com a savis els tres misteriosos personatges que varen saber interpretar i immiscir-se  en “els signes dels temps”. Tot ve simbolitzat com un estel guiador que els –i ens- encamina vers la coneixença –millor dit la reconeixença- de realitats superiors que no són les que infaustament no vivim i que dissortadament se’ns escapen i amb elles el goig i el sentit del viure.

                        Diem que cadascú té la seva estrella –o com el petit Príncep el seu petit planeta- a la qual un ha de fer referència contínua després del viatge per la vida, després de veure les incongruències on anem muntant el nostre viure anodí. Desencantament, desencís se’n pot dir de la manera –escàpola- que tenim de viure. Aquests savis que anomenem no sé ben bé per què: Melcior, Gaspar i Baltasar, han estat atents al cel i a la terra i s’han encaminat vers... fins a prosternar-se davant de l’infinit en el finit, davant de l’infant (=el que no parla) on s’hi amaga la Paraula.

                        Oh, la fe, vera llum del cor que ens fa veure amb nitidesa els secrets del viure, que ens fa adorar el que vertaderament és adorable, d’aquell que sempre dóna, tot demanant; i que demana, tot donant...

                        La paradoxa és llei de natura i de gràcia. Dos mons que són un de sol, però que un ha de posseir la clau d’entrada en l’altre.

                        Nadal, paradigma de la grandesa de la petitesa, ens ha de posar en  guàrdia per no perdre l’ocasió de la lliçó que ens obre el camí de la saviesa. No és possible la saviesa, estantissos com estem, ronsejant, escarxofats en els sofàs del zapping donant giragonses per la vida no viscuda, sinó lliscada pels ulls i per vida que no porten més que a l’abaltiment.  La tele ens fa mers espectadors només; ens fa addictes a la diversió que sona tant com dispersió. ¿Què fan avui? Apa, anem a Teletodo i de resultes ens trobarem vacus, buits. Potser farts...

                        Cal saber llegir, amb lectura comprensiva, cal saber llegir entre línees, cal saber interpretar. El misteri demana saviesa i la saviesa pausa, contemplació, aturada i voluntat decidida de reprendre el camí per una altra via, com els Mags. Hem de saber despistar els que només tenen un “sol” camí que fan amunt i avall veient sempre el mateix, és a dir no veien res, dit sigui amb tots els respectes...

                        Us recordo i recomano un petit llibret que aprofundeix una pel·lícula que ambdós promouen el que sol·licita el mateix títol. “El cambio” Només encetar-lo pres d’una altre llibre explica el que pretén.  “No hay nada malo en buscar la felicidad... Pero hay un mayor placer del alma... Hay algo más importante que la felicidad o la infelicidad, y es el significado. Porqué el significado la transfigura todo.... Si lo que estás haciendo tiene significado para ti, es irrelevante si eres feliz o desgraciado. Estás satisfecho, tu espíritu no está solo... Pertenece. El cambio es una invitación , tanto en este libro como en la película del mismo título, para explorar este proceso de pasar de una vida sin metas a otra cargada de significado y propósito”.
                       
                        Em ve a la memòria que tinc a l’abast un llibre d’en Panikkar que té per títol “La Plenitud del Hombre” i com a subtítol: Una Cristofanía. No perdo de vista que avui és el dia de l’epifania. Tot Nadal ha estat una repetida i magnífica teofania. La revelació, des-velació de Déu, que s’ha fet tan proper que és possible que el confonguem amb un de més. ¡Atenció que hi ha misteri! Que Jesús no és un home qualsevol; tot el contrari. És el mirall , el primer i l’últim de tota la corrua humana. Descalcem-nos prosternem-nos com els Reis: estem davant per davant del misteri. Pau als efesis parla de “la plenitud dels temps Déu ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència, ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva glòria” (Ef 1, 10-12) Seria imperdonable que no encertéssim la novetat que sempre entranya l’amor més gran, l’amistat més gran, la sintonia més gran. El camí i l’estrella estan a punt...

                        Acabo al·ludint a la cita que fa en Panikkar del que li va dir Crist a Teresa: “Teresa, búscate en mi; búscame en ti”. Deixem-ho així, que seria molt llarg...

                        Bon any NOU en la novetat del Nadal d’enguany tot amarat de FE que ens fa viure en “un altre món”. El món del SENTIT. A reveure.

            Diumenge de l’Epifania del Senyor, 6 de gener de 2013  Barcelona