dissabte, 30 d’abril del 2011

Homilia del diumenge 1/5/2011 del P. Josep Mª Balcells

I LA JOIA SERÀ PLENA

Un fet ocasional, com moltes vegades passa, tenir escrites unes frases que antany em van colpir, m’ha fet retornar a una lectura “en tercera generació” de la “Carta a un ostatge” de Antoine de Saint-Exupéry, on fa esment d’uns somriures donats-rebuts, que justifiquen una vida, una manera intensa de viure, que no puc per menys de relacionar amb la frase de Teilhard que l’altra setmana us vaig transcriure: “Fes néixer i manté sempre en el teu rostre el somriure, reflex del de Nostre Senyor que vol actuar a través de tu, i, per això, substituir-te cada vegada més a tu”. Avui toca subratllar que el nostre somriure no és més que una sintonia interior i, a l’exterior, un reflex del somriure de Jesús que, en nosaltres, es fa irradiació de resurreccions... El lema pasqual al que ens hem compromès és: somriu, que Déu t’estima. Ja hi tornaré més endavant.

Ara, deixeu-me dir que el fil que enllaça tota aquesta petita-gran obra de Saint-Exupéry té com a fonament el somriure, penyora d’humanitat plena i joiosa que per la il·luminació de la fe (hi afegeixo jo) fa créixer, dóna carta d’identitat humana, com a sentiment, a les persones a qui somriem. És el lleu-dens testimoniatge de la certesa de que Déu ens estima, estima tot home i dona que, somriguts per Ell, saben somriure d’una manera espontània, natural, fresca com una rosa d’abril...

Somriure els altres, sentir-se “somrigut”, i el que és més i millor: somriure’s un mateix o bé -encara això resulta més encisador, és el súmmum-: intuir que hi ha QUI dins teu et somriu amorosament, i en aquest somriure un hi sent la font immarcescible dels propis somriures, i un hi posa el fonament de l’anar coratjosament i dolçament empès per una força i una gràcia que se’t ofereix com qui et dóna la mà estimada o una besada suau... “Sentir-se somriguts per dins”: això és FE. I tu hi correspons donant somriures pasquals a tothom.

En un ambient pasqual intensificat per una PRESÈNCIA que sents tan a prop, tan endins, en aquest diumenge, no faig més que obrir la pàgina de l’evangeli de Joan, i em deixo gronxar per les paraules de Jesús Ressuscitat, que jo personalitzo, sense però excloure ningú, ...i m’hi abandono. Tinc plena consciència de que pertanyen a la cloenda de tot l’evangeli de Joan, amb la precisió de que era, com avui, al cap de vuit dies, (capviutada o Octava de Pasqua), i Jesús confirma la fe dels apòstols en la seva Resurrecció, oi més amb el nostre “alies”, Tomàs, testard, tot a tocar tocar... “¿Per què m’has vist has cregut? FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST” La fe es desclou en el somriure, tant de bo persistent... És sensació de certesa, delicada, subtil. En diu feliços, radiants: “Donen gratuïtament allò que reben gratuïtament”.

Tornem a la “Carta a un ostatge”. Context: L’autor s’exilia quan la invasió nazi a França al 1940. Narra la sortida, fent pas per Portugal, on hi confluïen -blasmats per Saint-Exupéry, “morts, com als llimbs, ànimes per néixer”- els que s’expatriaven per salvar els seus diners i embarcant-se evasius cap a USA. No vol sentir-se emigrant, menys expatriat, sinó sols viatger: “Jo em deia: l’essencial és que resti en algun lloc allò de què has viscut. I els costums. I la festa de família. I la casa dels records. L’essencial és viure per al retorn. (El retorn per a nosaltres és retornar a la Persona del Crist Ressuscitat, aquest Amic, “ostatge de nosaltres mateixos”, que ara el vivim com en un retorn, portats per la litúrgia: Festes de Pasqua Florida, primavera de la FE . El Senyor que ens ressuscita de bell nou, més intensament. Retornem, tenim el goig i l’esperança del retorn, com l’autor, quan sabem que hi ha una Persona estimada, amiga, que ens espera...

Segueixo: “¿De quina manera la vida va construint les línies de força de les quals vivim?... ¿Quins han estat els moments decisius que han fet d’aquesta presència un dels pols que necessito?... ¿Amb quins esdeveniments secrets han estat pastades les tendreses particulars?... ¡Que en fan poc de soroll, els miracles veritables! ¡Que en són de senzills els esdeveniments essencials! L’essencial, molt sovint, no té gens de pes. Aquí, aparentment, l’essencial no fou sinó un somriure. Un somriure és sovint l’essencial. Ets sents pagat per un somriure. Ets sents recompensat per un somriure. Et sents animat per un somriure. I la qualitat d’un somriure et pot fer morir. Tanmateix, aquesta qualitat ens deslliurava tan bé de l’angoixa del temps present, i ens atorgava certitud, esperança, pau.”

“...Les atencions prestades als malats, l’acolliment ofert al proscrit, el mateix perdó, no valen sinó gràcies al somriure que il·lumina la festa. Ens agermanem en el somriure per damunt de les llengües, de les castes, dels partits. Som fidels de la mateixa església, aquell i els seus costums, jo i els meus.”

“I aquesta qualitat de la joia, no és precisament el fruit preciós de la nostra civilització. També una tirania totalitària podria satisfer les nostres necessitats materials. Però no som animals d’engreix. La prosperitat i el confort no són prou per a satisfer-nos. Per a nosaltres, que fórem educats en el culte del respecte a l’home, pesen molt aquells retrobaments senzills que esdevenen a vegades meravelloses festes...”

¡Respecte a l’home! ¡Respecte a l’home...! ¡Aquesta és la pedra de toc! Quan el nazista respecta exclusivament qui li sembla, no respecta res sinó ell mateix. Refusa les contradiccions creadores, derroca tota esperança d’ascensió, i estableix per a mil anys, en lloc de l’home, el robot d’un niu de tèrmits. L’ordre per l’ordre castra l’home del seu poder essencial, que és el de transformar el món i transformar-se ell mateix. La vida crea l’ordre, però l’ordre no crea la vida.”

“A nosaltres, en canvi, ens sembla que la nostra ascensió no és acabada, que la veritat de demà es nodreix amb l’error d’ahir, i que les contradiccions que ens cal superar són el fem de la nostra creixença. Nosaltres tenim per nostres, fins aquells que difereixen de nosaltres. ¡Però quin estrany parentiu! Es basa en l’esdevenidor, no en el passat. En l’objectiu, no en l’origen. Som l’un per a l’altre, com pelegrins que a través de camins diversos avancem cap a una mateixa cita.”

“Una política només té sentit quan està al servei d’una evidència espiritual. Hem tastat, en hores de miracle, una determinada qualitat de les relacions humanes: la veritat, per a nosaltres, és allà. Per més urgent que sigui l’acció, no ens és permès d’oblidar –si no volem que aquesta acció resti estèril- la vocació que ha de dirigir-la. Volem establir el respecte a l’home. ¿Per què odiar-nos a l’interior d’un mateix camp? Ningú de nosaltres no posseeix el monopoli de la puresa d’intenció. Els passos de la raó són incerts, però haig de respectar aquest home, en el nivell de l’Esperit, si s’afanya cap a la mateixa estrella.”

“¡Respecte a l’Home! ¡Respecte a l’Home! (en majúscules, abans fou en minúscules: Ja no és un home concret, és tota la Humanitat) Si s’estableix en el cor dels homes el respecte a l’home, els homes acabaran per establir el sistema polític, social o econòmic que consagri aquest respecte. Una civilització es basa en primer lloc en la substància. És, de primer, en l’home, fretura cega d’un cert escalf, el mateix home, després, d’error en error, troba el camí que mena al foc.”

“És per això, indubtablement, amic meu (Crist ressuscitat), que tinc tanta necessitat de la teva amistat. Tinc set d’un company que, per damunt dels litigis de la raó, respecti en mi el pelegrí d’aquell foc. A vegades necessito tastar per endavant l’escalf promès, i descansar-me, més enllà de mi mateix, en aquesta cita que serà nostra.”

“Jo, que igual que tothom, experimento la necessitat de ser reconegut, em sento pur en tu i vinc cap a tu. Necessito anar on sóc pur. No són les meves fórmules ni els meus passos els que t’han instruït sobre qui sóc jo. És l’acceptació de qui sóc jo que, quan ha calgut, t’ha fet indulgent envers aquests passos i aquestes fórmules. Et sé content de rebre’m tal com sóc. ¿Què en faria d’un amic que em jutgés? Si rebo un amic a taula, el faig seure, si coixeja, i no li demano que balli.”

M’he allargat, ho sé, però no sabia per on tallar. Tota la carta està travada i ben travada. És una carta meravellosa, transcendent. Ens parla amb allò millor que som. És, pera ulls de FE, com un himne a Crist Amic, “tan humà, tan humà que només pot ser diví” (Boff). Potser ja comença l’hora de no posar les coses de la Fe, separades de les de cada dia. La fe per als que afortunats la tenim l’hem de posar en les “cassoles” que deia una amiga de Jesús-Amic, que de l’oració en feia una conversa amb un Amic, Amic-Amic, estimat i que ens estima i ens admet com som, i que estar al seu costat ens és un estímul permanent. No és un posar-se sentimental, però permeteu-me de dir-ho: “Un bescanvi de somriures”. Aquella complicitat d’estar junts, convivialitat (és bonica l’expressió), de compartir-ho tot, a partir del més íntim. Eros i Àgape, complementant-se, sense entrebancar-se... Ens convé llegir la primera encíclica de Benet XVI: “Déu és amor” Mai s’havien dit, que jo sàpiga, paraules tan humanes que no condemnen el goig de viure, el sentir el cos com a pell de l’esperit, sinó que ens estimulen a ser cada vegada més, “gent de bon tracte”, que diu Pau o bé allò que tant plaïa a un escolapi, amic en el record, humà: “Au, pren alè, canta la vida”. Potser seria bo agafar-la com al “Càntic dels Somriures”. El nostre “cant pasqual” per als iniciats en el compromís de saber somriure per determinació. Que se’ns noti un no sé què “que queda “balbuciendo”.

Perquè no se’ns en vagi el sant al cel (vull dir el Sant Somriure) em sembla oportú (¡tornem al vigor i la gràcia del simbolisme, sisplau!) posar-nos quelcom a la vista perquè ens ho recordi. Un toc de poesia, un toc de color, un petit símbol d’un compromís, una “enganxina”, un adhesiu a la nevera. “Apa, somriu, que Déu t’estima”. Una feligresa em va dir que la frase autèntica era amb l’Apa. Trobo que guanya molt. Un últim reclam. La frase de Teilhard de Chardin: “Si en aquests últims temps he arribat a una convicció és a la de que en les relacions amb l’altre, és impossible arribar mai a ser massa bo o massa suau en les formes; la dolçor és la primera de les forces, i potser també la primera de les virtuts d’entre les que es veuen”.

Quedem, doncs, emparaulats, jo us ho recordaré sovint durant aquests dies de Pasqua que van de la “florida” a la “granada”. Un hàbit espiritual no es fa en menys de tot el cicle pasqual. Desitjar-ho ja és el millor primer pas, després assaig en el cada dia, fent-ho per l’Amic Invisible, no quan et vegin sinó entrenament voluntariós i graciós. ¡Que tingueu perseverància, avui parlant millor la nostra parla en diríem: perseverança! Una paraula menystinguda avui, necessària per “tota cosa bona”. Encara sento llunyà un cant: “Persevereu, persevereu...” Un clàssic d’altres temps. Res més. No és nostàlgia, no. Un pas endavant, ¡en-da-vant!

Primera setmana dels SOMRIURES pasquals. ¡Apa!

Diumenge de l’Octava de Pasqua, 1 de maig del 2011. Barcelona

dissabte, 23 d’abril del 2011

Homilia del diumenge de Pasqua 24/04/2011



SOMRIU, QUE DÉU T’ESTIMA

La “unció” pasqual de resurrecció –“ser el bon olor de Crist”- hauria de ser el sentiment de fons que alimentés el nostre viure evangèlic de cada dia. ¡Hauria! Però, ¡com ens costa d’experimentar aquesta joiosa sensació de novetat de que cada dia estrenem vida nova, arrelada, ancorada en la Vida Ressuscitada de Jesús de Natzaret! Si el record no passa a vivència, si la vivència no esdevé aquell riu d’aigua viva que raja sense intermitències i que la sentim fluir de molt endins i que rega els verals de la nostra més íntima però concreta quotidianitat, si no endolceix les ganes de viure i de viure amb ganes, jo em dic: ¿De què ens serveix l’immergir-nos anualment en el Tridu Sacre i festejar-lo sense més transcendència ni efectes duradors? ¡Ai, las!

Sant Pau ha fet de la Resurrecció l’arrel de la Bona Nova, tot l’evangeli es concentra en el seu crit, convençut i convincent, de la Resurrecció. Es veu empès (la Paraula de Déu no pot restar encadenada i ¡ai de mi si no evangelitzés!) a cantar glòries a la Glòria de Déu en la Resurrecció del seu Fill enviat, lliurat i glorificat, i en la seva resurrecció també hi va la nostra. Així les coses, el goig pasqual hauria (¡altra vegada l’hauria!) de ser el canemàs del nostre viure joiós de cada dia. De ben experimentat (¡torna-hi) hauria de ser com el nostre hàbit espiritual més dens, més nostre, més reconegut i admirat (Una frase d’admiració que em revé molt sovint i que il·lumina les meves vivències:”X, ¡i quina fe que tens!” La fe quan es viu en proximitat és altament encomanadissa. Aquesta expressió estimada la portaré fins que em mori, us ho ben asseguro) Dèiem... Sí, que la fe en la resurrecció permanent hauria de ser com aquest fil musical que lliga i unifica tot el que vivim, on ens movem i allò que som.

Avui -temps tindrem amb els cinquanta dies que ens reservem litúrgicament per anar desglossant les recomanacions morals derivades de la Resurrecció de Jesús i de la nostra pròpia en la d’Ell- avui voldria centrar-me en la vivència de fe d’experimentar la Resurrecció Global. No podem sortir d’aquesta Setmana Pasqual (Octava) sense que el segell pasqual ens encunyi el cor i l’esperit, d’una manera ostensible per als altres i viva, vivíssima en cadascú de nosaltres, en el tram-tram del dia a dia. No n’hi ha prou que encetem com a ritual el dir sense més les ¡Bones Pasqües!, per callar-ho calendari amunt. Perquè la Pasqua no passi en debades, avui hauríem de fer el pla pasqual de viure, reviure, inscriure la Resurrecció com a sentiment troncal d’on sortís la manera nova de veure-ho tot. Hauríem de viure “empasquats”, aconseguir de mantenir una “cara de pasqües”. Potser la traducció més cabal podria ser la “d’entusiasmats”. “Endeuats”, en seria la versió literal, etimològica però, tot i ser nova de trinca. Déu en nosaltres, i per als altres, per irradiació. De ser així, la percepció pasqual faria ballar el goig pel cos i per l’esperit. “El somriure de la Fe” -Rosa Deulofeu en donà abundós testimoniatge-, en seria la manifestació més vistosa.

Així s’expressa Teilhard de Chardin en el llibre “SER MÁS, que ara rumio -n’he parlat ja, però hi torno- escrivint a una persona familiar amb qui hi té llarga i mútua correspondència. Ho agafo de més lluny que la cita concisa que vull aportar: “Crec que aquesta confiança en un Déu, que per camins obscurs i laboriosos, tracta d’atansar-te victoriosament al seu centre diví –cada dia més bella i aconseguida als seus ulls-, la trobaràs en una unió cada vegada més estreta amb Nostre Senyor, cercat amb fe i perseverança en l’Eucaristia, entrevist i estimat en la seva voluntat transeünt, humilment suplicat per tal que la seva mà es posi sobre els teus ulls i el seu braç t’atregui cap a Ell. ¿Per què, digues-me, agafar-te tant a tu mateixa, fins a l’extrem de descoratjar-te, si no et trobes desenvolupada, afavorida, utilitzada, en la mesura dels teus desigs? ¿Quin serà aleshores el nostre guany individual respecte al beneplàcit diví? I, a més, ¿quines ambicions són les nostres? Que ens vegin fer un xic d’aldarull al costat nostre, crear al nostre petit redós d’acció una agitació que s’aprecïi... ¿és això el que vertaderament mesura el valor d’una vida? ¿O més bé no sabem que el preu real de la nostra existència s’haurà de valorar, al final, pel grau de fidelitat i d’obediència que haguem aconseguit en subordinació a la voluntat divina, qualsevulla que hagi estat, d’altra banda, la tasca brillant o humil a la que hàgim servit? Tracta de sentir-te fonamentalment joiosa, t’ho prego. Conserva’t en pau. Sigues incansablement dolça. No “t’estranyis” de res, ni de la teva fatiga física, ni de les teves debilitats morals. Fes néixer i manté sempre en el teu rostre el somriure, reflex del de Nostre Senyor que vol actuar a través de tu, i, per això, substituir-te cada vegada més a tu”.

“Un altre univers amb menys mal el qualificaríem de seguida de “millor”, perquè raonem com a pusil·lànimes que som als qui l’esforç horroritza. Però, ¿seria un mitjà apte per fer germinar les entitats que neixen a tocar de la Creu? Com més petita et sentis, millor adoraràs, perquè parlaràs des del més pregon del teu cor; i com millor adoris, més entrarà Déu dins de les teves imperfeccions i es servirà de tu, per mediocre que siguis, per a fer brillar un bé molt millor.”

“Déu ho és tot. Si ens orientem d’una manera cada vegada més integral i lleial vers ell, si tendim cap a Ell amb totes les nostres forces, esgotarem sens minva totes les energies útils del nostre ésser ; -ens anirem acostant sense error i sense perill de pèrdua d’aquells a qui estimem-; anirem fent-nos aptes per fer el bé al nostre voltant, per a difondre la pau i el bé... Amb un sol acte, amb una sola actitud, realitzem tota la complexitat de les nostres aspiracions i dels nostres deures. ¿No és veritat això, i no és bo aleshores lliurar-se a la beneïda unitat de Déu, en la què tot i tots són aconseguits, sens riscs i per a sempre?”

I cloc, no me’n sé estar, amb la primera frase de tot el llibre: “Si en aquests últims temps he arribat a una convicció és a la de que, en les relacions amb l’altre, és impossible arribar mai a ser massa bo o massa suau en les formes; la dolçor és la primera de les forces, i potser també la primera virtut d’entre les que es veuen.”

Cabdellem el fil: La vivència de la Resurrecció és un sentiment de fons, únic, “donat” per gràcia, d’aquí ve la seva excel·lència, que va de tronc amb la fe, una fe operosa, discreta, és una força que ens envaeix i que té un impacte fort si es dóna en una progressiva continuïtat. En això ens coneixeran: en i per la nostra FE. Potser us titllaran d’il·lusos, d’ingenus, de “beguts”, com deien dels apòstols en l’estrena de la proclamació de la Resurrecció. Tot el món de la Fe és un món diferent que no s’assembla a altres certeses humanes. Un té la sensació que en les nostres afirmacions s’hi sent l’afirmació de Déu Pare, de Jesucrist i de l’Esperit Sant. Qui creu reflecteix una (la) VIDA NOVA.

Hauríem d’anar de resurrecció en resurrecció, sentint una força, un “poder” que esclata en la nostra petitesa. Goig i joia no raonada, de vegades ni “raonable”: va més enllà... Constatem amb agraïment que hi és i que ens mou a “deixar-nos moure”. Confiança en la més íntima intimitat. Senyoreja en nosaltres, ens fa lleus, ens dóna el goig de viure i una acuïtat nova i sorprenent. Et fa creïble en el que fas i en com ho fas.

Manca un afegitó per demés essencial: La joia no la pots viure tancada en tu mateix. Fes niu, fes família, fes àmbit, fes colla, fes comunitat, fes poble. Els somriures es multipliquen viscuts en companyia; sols, no poden persistir; i es tractava, de bon principi, de que la “nostra alegria ningú ens la pugui prendre”. Donem-la, contagiem-la, el motiu que se sàpiga: ¿Jesús viu, ressuscitat; també és en nosaltres! ¡Al·leluia! Lloa als homes i dones de fe que ens han precedit. Feliços ells, feliços nosaltres. “Rosa, el somriure de la fe”, ¿recordeu? En Barrachina: “Somriu, que Déu t’estima”.

Vetlla Pasqual i Diumenge de Pasqua, 23 i 24 d’abril de 2011. Barcelona

divendres, 15 d’abril del 2011

Homilia del diumenge de Rams 17/04/2011


VIURE LA SETMANA SANTA EN NOVETAT. És el neguit viu de sempre. ¿Com trobar noves les coses, les persones, els esdeveniments? Cal dir, d’entrada, que el que porta novetat no és el “fet” que, fins i tot, pot ser consuetudinari, sinó l’actitud amb que hi entrem en joc. Ja ho deia santa Teresa: “El més important no és el verb sinó l’adverbi”, el com. Provem-ho. En primer lloc, no deixem que ens la prenguin, la Setmana Santa. Tots sabem la força abassegadora de l’ambient, que ara tenim en contra: que si ¡vacances de primavera!, que si sortir, que si “anar a... Cristianament ens estem alienant. Bona paraula, aquesta. És expressió ben significativa: aliè, altre, distint, desidentificat; en casos extrems, bogeria. “No perdem el nom que ens vas dar...” Donat que l’ambient no ens hi ajudarà pas massa, no ens queda cap més remei que remar a contracorrent. Això no deixa de tenir un punt de rebel·lia: fer el que la gent no fa. Cal, però, tenir conviccions ben enfortides per tal de no cedir, de no “deixar-nos anar”. Tenim l’expressió ben nostra: “ets un deixat”, també: “anar rostos avall”, imperceptiblement. Això em fa pensar en un apunt de Teilhard d’un llibre seu que significativament es titula: Ser más. El transcric: “El major sacrifici que podem fer, la millor victòria que podem arribar a aconseguir sobre nosaltres mateixos, consisteix en superar la inèrcia, la tendència al menor esforç”. Parla també de “l’esforç per viure”. ¿Per què no ens prenem aquests dies sants com si féssim un recés. Recés vol dir retirar-se, separar-se, tenir temps volgut per a un mateix. Senzillament, posar en blanc tanta acceleració, presses i descol·locacions= estar fora de lloc, del meu propi lloc on jo he de senyorejar sobre mi mateix. Donem-nos més “temps de tres dimensions”, pau, pausa, serenor i tranquil·litat; ¡us asseguro que ens convé! Només que paréssim l’embranzida de l’acceleració ja hauríem guanyat un respectable nivell de Setmana Santa... Si podem, sortim a la natura. Té el poder d’aquietar-nos i, més, com més hi entrem. Ara a primavera és exaltant i tot convida a “nova vida”. Res d’allò tòpic: la sang altera, més bé: la sang asserena... Agafem el dietari del nostre viure i mirem detingudament què fem en la rodonesa d’un dia feiner i després d’un de festa o cap de setmana. Tindrem el retrat del què som, pel que fem “habitualment”. Rellegim el què fem sota la planilla del com ho fem. ¿Què hi trobem a faltar com una absència, diguem-ho pel seu nom propi: omissió? L’omissió és el lloc dels mediocres... ¿Com anem de goig de viure? ¿Trobem sentit a allò que fem, començant per les petites coses del dia a dia, sempre iguals i tanmateix possiblement tant diferents? Vull posar l’accent en les que considerem degudes, d’obligació. ¿Hem descobert el secret i niu de felicitat que hi ha en el viure l’ara i aquí? Jo sóc jo (ara, vida) i la meva circumstància (l’aquí), el context on sempre, conscient o no, em trobo immers. Ja ho sabeu: poso com a llibre de referència: El poder de l’ara (Eckart Tolle) És un llibre que ens pot ajudar a descobrir com “funcionem”, tantes vegades inconscientment. Saber què passa, què ens passa és un primer requisit per anar entrant en el domini d’un mateix. No n’hi ha prou, tot i això, en conèixer-se un mateix, cal poder fer el què crec que he de fer. Lucidesa, esforç i...paciència. Cal crear hàbits de salut mental, cultural, social, espirituals i evangèlics. Tot el dinamisme del bell viure està en formar hàbits. Comencem per baix: siguem humans, densament humans. Entrem sovint en la tercera dimensió, de la que en parla molt sovint en Pannikkar en el seu llibre entrevista amb en Antoni Bassas: “El matí amb Raimon Pannikkar”. Ed. Proa. De no fer-ho, de no fer-ho sovint, ens hi juguem el que som. Som pluridimensionals. ¿Voleu dir que no hi ha una imperceptible força de deshumanització en tants i tants aspectes del nostre viure rutinari. Torno a Teilhard: “Hi ha un més-ser, un millor-ser absoluts que s’anomenen progrés de la consciència, llibertat, moralitat: aquests graus superiors d’existència adquireixen consistència mitjançant la concentració, la depuració, el màxim esforç. Deixeu-me dir que el silenci (que no és esquivar els brogits, la parleria ambiental) és cauteritzador, cura ¡i tant!. Ens serveix per buidar... Després ens omplirem. Però sense produir el buit ens serà impossible omplir. Fem petits assaigs de contemplació. Comencem per la natura. ¡Com buida, parlant..! Escoltem música clàssica. Aquests dies endinsem-nos en “L’evangeli segons sant Mateu” de Bach. La lletra, que és la que inspira la música, l’hem d’assaborir en la pròpia llengua. Tanquem els ulls, deixem-nos prendre per la música. S’obre un món... Llegim “a becades”, no de pressa; deixem que ressoni la música que té el pensament i la paraula quan van carregades d’esperit i són escaients... Cal llegir assaig. ¿Per què no dosifiquem aquests dies la TV? No en sentim com si fos l’abstenció autoobligada, sinó com un alliberament d’aquest “ventilador d’imatges”. Les imatges, més si són fugisseres, no poden competir amb les “coses en viu”. Mirem, fixem-nos en les coses “concretes”. Donem “cos” a les coses, sobretot a les persones. La mirada o és bombardejada, intrusa o, a les antípodes, esdevé una llum que il·lumina cos i esperit. Veure admirativament és tota una altra cosa. La percepció nítida esponja el cor. Crea sintonia. Ens recorda que som univers, que som cosmos (que vol dir bellesa), que som interdependents. ¡oh! Passem a la dèria meva: Les dues setmanes que abans en dèiem de Passió són litúrgicament un servei esplèndid de l’evangeli de Joan. Seria bo poder-lo llegir sencer i a poc a poc, aquests dies. Regolfar-nos-hi. Deixar que ens diguin més les persones que no les paraules. Tot l’evangeli de Joan té una estructura molt ben conjuntada. Tot ell aboca a la Passió de bon començament. Passió que és al mateix temps glorificació. Molt més que en els sinòptics. La vida-la passió-la mort-la resurrecció-la glorificació. Estan lligades i formen “sistema”. Es poden llegir, s’han de poder llegir unificades. Formen un tot: Pasqua és Quaresma, Quaresma és Pasqua. Jesús, en vida i mort inseparables, és el patró, el referent, el que dóna sentit ple a la nostra vida-passió (el percentatge de sofriment que ens pertoca)-mort(o bé les successives morts de que està pautada la vida, tota vida)-són totes elles resurrecció-glorificació participada de i en el Crist. Per a aquells que no s’atreveixin amb tot l’evangeli de Joan sencer els recomanaria que amb cor i ulls de fe, ressuscitats, llegissin els capítols del 13 al 17 inclusius, molt a poc a poc, deixant que Jesús ens parli directament, personalitzadament. No us ho perdeu, ¡per Déu! He parlat de Setmana Santa integral. No solament dels dies litúrgics de Dijous, Divendres, Vetlla Pasqual i Pasqua. Que ens trobin vetllant amb les mans esteses... Us afegiré el Decàleg de Quaresma confegit per Bernabé Dalmau, només que posant un afegit que no ho és:


DECÀLEG DE QUARESMA-PASQUA

Quaresma-Pasqua, temps de centrar-nos en l’essencial de la vida cristiana. Encara que preocupats per les pròpies necessitats humanes vitals, hem de saber convertir Jesucrist, massa sovint marginal i marginat, en el centre de la nostra vida. Quaresma-Pasqua, temps, doncs, de treball per a conèixer millor el Senyor i identificar-nos amb el seu Evangeli. Aquell que ja coneixem i estimem, fer-lo més vida de la nostra vida. Quaresma-Pasqua, temps, per tant, d’aprofundiment de contacte amb la Sagrada Escriptura. Aquesta Bíblia, que ens és proclamada en Assemblea, però que cadascú acull segons el ritme de fe personal, també demana ser llegida individualment. Quaresma-Pasqua, temps d’apropament més intens a les fonts de gràcia, representades per la penitència i l’Eucaristia. Com a pecadors perdonats, hem d’acollir totes les oportunitats en què Déu ens ofereix la seva misericòrdia. Quaresma-Pasqua, temps de reviure el Baptisme, potser ja llunyà en el temps, però que és el punt de partida de la nostra filiació divina i el vincle de comunió amb tota l’Església que es prepara per a la nova gràcia baptismal de Pasqua. Quaresma-Pasqua, temps de consolidar els compromisos que hem contret amb Déu, amb l’Església, amb els nostres més propers i que ajuntarem interiorment a la renovació pasqual de les promeses del baptisme. Qauresma-Pasqua, temps de lluita contra el mal que hi ha dins nostre i el veiem al voltant nostre, fins al punt que, allí on no podem arribar, la identificació amb Crist ens permeti de participar del seu combat fins a la fi dels temps. Quaresma-Pasqua, temps de solidaritat i d’especial compromís amb els necessitats, per donar-los no sols allò que ens sobra o de què ens abstenim, sinó també nosaltres mateixos. Quaresma-Pasqua, temps de fer de l’austeritat la nostra més profunda llibertat respecte als petits plaers o distraccions de què ens servim però que també ens poden esclavitzar. Quaresma-Pasqua, temps d’esperar amb deler espiritual la Santa Pasqua, i així entrenar-nos a fer de la nostra vida una identificació amb la Mort i la Resurrecció de Crist.

Bona Setmana Santa, ben plena de novetat pasqual, 17 d’abril de 2011 Barcelona

dissabte, 9 d’abril del 2011

Homilia del diumenge 10/04/2011 del P. Josep Mª Balcells


BETÀNIA I ELS AMICS DE JESÚS Estem davant per davant d’un dels episodis més entranyables de l’evangeli, precisament, el de Joan. En ell discorre una narració que ens va invitant, a mesura que es va obrint camí, a una lectura de grans, insospitades perspectives... Jesús tenia i freqüentava unes amistats de gran intimitat. Aquí es condensen els aspectes més humans i més divins del Mestre que hi va com a amic i que descobreix les fibres més delicades d’una relació afectuosa i que descriu el darrer signe prodigiós que suscitarà un anar més enllà en la confessió de la fe, del que és habitual en les narracions dels sinòptics. Per poder seguir, pas per pas, el relat és necessari entrar dins d’un context de persones, com les germanes de Llàtzer, on l’àmbit de la fe és explícit d’entrada; i se’ns pressuposa als lectors, i seria bo que en féssim una confessió oberta, abans de fer una primera lectura prèvia, bo i recomanant-ne dues, si no tres. (Permeteu-me que us digui que no són reflexions, les meves, personals, sinó que només cerquen d’ajudar-vos a introduir-vos en la Paraula viva i eficaç, identificant-vos en els personatges, cercant la major empatia de fe amb ells. Si això és vàlid per tots els meus comentaris, aquí i avui estem en front d’unes vivències que no portarien enlloc, si no hi ha una plena sintonia en el què diu el text, també dins del context. De no viure-ho amb molta sintonia deixaríem sense l’efecte pretès per l’evangelista. Diu Tuñí que, el de Joan, és un evangeli per a creients. No sé, si hi afegeix res, dir que és un evangeli per a experimentadors de Déu i de Jesucrist (Ranher). Per persones que ja han tingut anteriorment vivències de fe molt personals i que saben llegir més endins del relat i que es troben directament implicades, cosa que els fa ser coprotagonistes dels fets. No mers espectadors, no lectors que entren en un relat, per bé que molt interessant en si, però no viscut en primera persona i amb identificacions noves a cada relectura. ¿És molt demanar? Penso que en Joan i particularment en alguns passatges seus –aquest, el d’avui, n’és un cas particular, per les persones amb qui parla Jesús, amics íntims, i pels temes que es tracten, nuclears en la fe-. Recordo que el Cardenal Martini, un gran biblista i un pastor que sabia ajuntar, com Rovira Belloso, profunditat teològica i espiritualitat, deia que els diferents evangelis anaven destinats a deixebles de diferent calatge i posava el de Joan en el lloc més avançat, de cara a persones que havien fet prèviament un considerable recorregut pels viaranys de la fe. Perquè a aquesta és a la que ens mena l’evangeli d’avui. No és sols una confessió: CREC, sinó que cal mesurar la fondària de la confessió. L’expressió CREURE surt quasi cent vegades a l’evangeli de Joan. Té una significació ben precisa: Acollir la seva Persona, en primer lloc, donant-li la creixent i gojosa confiança en gratuïtat, no pel que se n’espera, sinó per autèntica estimació, donació personal a fi de comptes. Això no es pot fer d’una vegada per totes. Acollir amb amor és un repte de creixement, de sostinguda fidelitat creativa ¿Podem parlar d’amistat, d’intimitat, de sentir-se en presència privilegiada amb Ell? CREURE també vol dir acollir la seva Paraula, compartir la seva missió, el seu estil de viure. Entendre que mai la fe no pot ser un “a més a més”, sinó que és totalitzant. Que dóna sentit i motivació en el viure i que es fa present en les petites o més grans incidències del fer de cada dia. Deixeu-me posar dues o tres cites de Joan: “A tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. “No us dic servents sinó amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare”, (¡no sols intimitat amb ell, sinó també amb el Pare!) “Sóc jo que us he escollit i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit i un fruit que perduri per sempre. I tot allò que demanareu al meu Pare en nom meu us ho concedirà, Això us mano: que us estimeu els uns als altres”. Totes aquestes expressions són com una invitació i una pedagogia activa i personalitzadora de l’AMISTAT. Si la fe no arriba a ser això, digueu-me, ¿què pot ser? I acabo amb aquesta citació per poder entrar en l’àmbit de la finalitat que l’evangelista proposa al final del seu escrit: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres “senyals prodigiosos” que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom”. Ja ho he dit: pedagogia proactiva de la fe. ¡Què lluny del que la gent diu que és fe! Aquest és l’ambient que es respira a Betània, un poblet prop de Jerusalem, on Jesús rebia una amistosa hospitalitat per part de tres germans. Noteu l’ordre de la citació dels seus noms: Maria, Marta i Llàtzer. Denota una predilecció... Llar dels amics, on recalava de quan en quan, tots ells deixebles, i avantatjats, del Mestre. Àdhuc avui se’n diu, de Betània, “Casa de l’amistat”. És privilegiat símbol cristià, Betània, d’àmbit de pregones relacions entre tots els seus estadants i els benvinguts. Com deia Pau VI de Natzaret quan el va visitar: “Aquí es respira evangeli, “n’és l’escola”. “aquí –segueix- primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo”. La narració fa quelcom que no es freqüent de fer: cita, avançant-se al temps, el fet de la unció dels peus de Jesús per Maria, fet altíssimament significatiu en si i més encara per la interpretació que li dóna Jesús d’anticipar la seva unció en la seva sepultura. Un passatge dels més delicats de l’evangeli. Maria és una de les figures més notables de la primera generació dels deixebles. És d’una delicadesa fora mida. En una altra narració complementària, que trobem a Lc 10, 38-42), presenta Maria “asseguda als peus de Jesús” i escoltant la seva paraula, embadalida, en una comunicació pregona... Recordeu allò que diu a Marta feinera a tot donar: “Marta, Marta, t’afanyes amb desmesura per atendre’m. T’ho agraeixo i ho valoro, però Maria ha escollit la millor part. Està per mi i Jo puc estar per a ella. Els teus tràfecs, bons sens dubte, no atenyen la profunditat i delicadesa del capteniment de la teva germana... Acollir va de persona a persona, sense entrebancar-nos amb el tracte material. No seguiré fil per randa el relat, ja de si prou explícit, sinó subratllaré alguns detalls que no es poden passar per alt, a menys de perdre tota la profunditat del que es diu: Insistir en la finesa de les germanes en demanar-li que vingui i curi el seu germà: “El qui estimes està malat”. ¿Per què dir més, si ja està dit tot, i amb quina confiança? L’actitud dilatòria de Jesús només s’explica per les paraules que els diu als deixebles: “Llàtzer és mort. I m’alegro de no haver estat allà: serà en profit vostre, perquè cregueu”. Marta digué a Jesús: “Si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà. Però fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. (¡confiança més enllà dels límits!) Anem endins. –“El teu germà ressuscitarà”. –“Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia”. Jesús li obre un horitzó nou: no es tracte de la creença normal al seu poble, inclosos els fariseus. És més, desconcertantment més: -(només ho puc posar en majúscules, altrament seria trair-ne el sentit) JO SÓC LA RESURRECIÓ I LA VIDA. QUI CREU EN MI, ENCARA QUE MORI, VIURÀ; I TOT AQUELL QUI VIU I CREU EN MI, NO MORIRÀ MAI MÉS. Mai s’havien dit paraules més definitives. Queda explicat aquí tot l’evangeli i la figura transcendent de Jesús. Per això la confessió va dirigida a Jesús com a terme: “Sí, Senyor, jo CREC que TU ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món”. Aparentment sembla una confessió incongruent: no fa referència ni a la petició de retornar a la vida el seu germà. Ni tan sols fa referència tampoc a l’autodefinició de Jesús com a VIDA i RESURRECCIÓ per a tots els creients. Ens arriba a nosaltres i ens incita a fer una confessió de fe, la més completa: “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la fe. Jo crec en Vós bon Deu, jo crec en Vós”. Mi jugo deliciosament la vida, el salt de la mort i la resurrecció que és plenitud de vida més enllà, i més gust de bon i bell viure ençà. La Resurrecció és present en l’ara i aquí, també. Subratllo endemés algun tret posterior, per no quedar-me ara i aquí pensant amb el cor entotsolat en tot el què se’m diu i qui m’ho diu i com m’ho diu. Aquesta pàgina de l’evangeli és per fer-hi estada, per regolfar-s’hi. Més de Jesús i de mi no es pot dir. Segueix l’evangeli: “¿No t’he dit que, SI CREUS, veuràs la glòria de Déu?”. ¡Quin gir que agafa el presumible miracle o, com en diu Joan, el signe prodigiós!: És com una epifania o manifestació gloriosa de Déu i en Jesucrist. I acabem, ¡perquè no ho faríem, sinó ens en treuen suaument!: La pregària de Jesús. Avança amb l’acció de gràcies la petició que només queda implícita: “Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta, perquè creguin que tu m’has enviat”. No sé seguir, no puc seguir: em quedo als peus de Jesús i els hi rento amb convicció i finesa, no tant, però ho voldria fer, com Maria, la que va saber sempre escollir la millor part i que no li serà presa, són paraules del Mestre. JO CREC. ¡Vós sou la meva vida tota i la meva resurrecció plena! Diumenge cinquè de Quaresma, 10 d’abril de 2011 Barcelona

divendres, 1 d’abril del 2011

Homilia del diumenge 03/04/2011 del P. Josep Mª Balcells


REFÚS DE LA SINAGOGA Refús: no trobo paraula més adequada per a expressar la intencionalitat de fons que hi ha en el relat d’aquesta “perícopa” de l’evangeli. Hem de notar que és de Joan. I és en el capítol novè, molt endavant cronològicament, a les envistes de la Passió. És el penúltim dels set “senyals prodigiosos”, que juntament amb l’últim que veurem el diumenge vinent (el retorn de Llàtzer a la vida) susciten, ambdós, una encesa polèmica amb els fariseus, que després Joan intencionadament anomenarà genèricament “els jueus”. Cal llegir el fet o signe prodigiós de la vista donada al cec de naixement, narrada i enutjosament (!) tornada a narrar per ell mateix a segones instàncies en el “tribunal” dels fariseus, com també les precisions demanades als seus pares tot en funció d’una exclusió de la sinagoga. La “sinagoga” no és aquí el nom concret d’un edifici, sinó el de la institució jueva, del judaisme, després de la destrucció del Temple (any 70), que va provocar, com a conseqüència, que la casta sacerdotal perdés consistència i poder i es concretés en els fariseus, que en van prendre el relleu. Temor en els pares i real exclusió del jove. “Haver-lo tret fora” (v. 14). Si ets deixeble de Jesús no ho ets de Moisès. El comentari que hi fa Jesús es dóna en forma de “judici”: “Jo he vingut a aquest món per fer un judici: Perquè els qui no hi veuen, hi vegin i els qui hi veuen (s’ho creuen) es tornin cecs”. Expressió aquesta que enllaça amb un dels senyals de l’adveniment del Messies. Així ho va profetitzar Isaïes; així ho va llegir i comentar el mateix Jesús en la sinagoga del seu poble, Natzaret: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Is 61, 1-2) I els digué a continuació: “Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”. Les lloances: “tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca” varen fer mala fi, quan els digué, per les pretensions de que obrés miracles també allí, que “cap profeta no és ben rebut al seu poble”. Això els van indignar i el tragueren “fora de la sinagoga” i el volien estimbar. En joc aquí tot el gran tema de la incredulitat, com a oposició oberta a la fe. “¿És que nosaltres també som cecs? –Si fóssiu cecs no tindríeu pecat, però com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix”. Davant del fet de la curació del cec de naixement hi ha una divisió en negatiu per part dels fariseus: Uns deien: “Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu”. Altres: ¿Com és possible que un pecador faci tals miracles? El cec és forçat a dir-hi la seva: “Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls, ¿Tu que en dius d’ell? Ell contestà: “Que és un profeta”. Hi tornen altra vegada més tard i la ironia, que hi ha en la seva resposta argumentada, el fa dir: “Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res”. Ferits en el seu orgull de classe li etziben: “¿Tot tu vas néixer en pecat i ens vol donar lliçons?”. “I el van excloure de la sinagoga”. Jesús en plena discussió amb els fariseus els reportarà, ja a les portes de la Passió després de la “Resurrecció” de Llàtzer, passatge que va unit temàticament amb l’evangeli del cec guarit: “Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell. Així es van complir les paraules del profeta Isaïes, que deia: “Senyor, ¿qui ha cregut allò que hem sentit? ¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor? “No podien creure per allò que també deia Isaïes: “Els ha encegat els ulls i els ha endurit el cor, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, el seu cor comprengués, i es convertissin. ¡I jo els guariria!” Els qui es vantaven de veure, i clar, són els que no hi veuen, contrastant amb els que comencen a veure-hi i confessen a Jesús com a dador de la llum dels ulls i del cor. La fe fa que esdevingui signe prodigiós per a qui el sap reconèixer. “Ja l’has vist: és el qui et parla. –Hi crec, Senyor. I el va adorar”. Tot definitiu. “Dóna glòria a Déu” li diuen els fariseus, cosa que no fan ells. Testimonia. Confessa, obre el cor i els ulls a la fe en Jesús. Fa zoom a la realitat més pregona, la que dóna solidesa a tot el viure. És com acabar de néixer de nou. La fe ens fa “vidents”. Estem, doncs, en un preludi de la Passió vista i maquinada pels fariseus que aniran filant la teranyina per caçar Jesús en les seves paraules... Ja després dels fets de Llàtzer, definitivament busquen Jesús per matar-lo. Estem ja en la narració mateixa de la Passió: “Jesús sabent que el volien matar es va amagar i va deixar en suspens el fet d’assistir a la celebració de la Pasqua. Molta gent el buscava: “Que us sembla? ¡no vindrà pas a la festa! Els grans sacerdots i els fariseus per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar”. Els “signes prodigiosos” no cerquen posar de relleu el miracle pròpiament com a prova de la divinitat de Jesús i de la proclamació del Regne, sinó com a manifestació de la glòria de Déu que porti a la confessió de fe en Jesús, únic protagonista de l’evangeli, segons Joan. El tema de l’exclusió de la sinagoga fa referència a la vida de les primeres comunitats cristianes després de la destrucció del Temple i dels començaments conjuntats amb el judaisme, assistint inicialment a les reunions habituals de les sinagogues fins que els fariseus, que eren els qui comanaven el judaisme, els van fer fora. Aquesta exclusió precipitada i fulgurant en el cec de naixement vol abastar també probablement la nova situació de desvinculament del judaisme en el viure autònom dels primers cristians. La cosa no va ser fàcil: recordeu les posicions concordatàries de Jaume, les contradiccions de Pere -ara sí; ara, no- i la postura radical de Pau. En el Concili de Jerusalem s’estableix definitivament que per a esdevenir cristià no cal fer la volta pel judaisme i per la circumcisió com a expressió cultual i identitària. Ja a partir del concili jueu de Yàmnia (90 d.C.) se suposa que va tenir lloc la ruptura completa entre l’Església i la Sinagoga. Diu Tuñí: “El conjunt de l’evangeli apareix sobretot a la llum de la passió i la mort de Jesús com un immens procés judicial contra Jesús. En la persecució sistemàtica dels jueus cal veure-hi el procés del “món” (en el sentit de Joan: “el món del mal”) contra Jesús. En realitat, en la mort de Jesús el món i el seu príncep són ells els judicats i condemnats. La Passió és el nucli que dóna unitat a tot l’evangeli. “És una marxa triomfal i la creu és més aviat un tron que no pas un patíbul”. Les paraules últimes de Jesús en la creu tenen un to completament diferent, com de gran personatge que domina l’escena. Pantocràtor. Litúrgicament sempre és la Passió de Joan la que invariablement es proclama el Divendres Sant. “La vida i la mort de Jesús tenen un vessant més fondo: són una revelació que salva els homes. Tot està relacionat amb la incredulitat o la fe com a resposta. “L’autor d’aquest evangeli té només una dèria: Ell i solament Ell”. El refús prové d’un rebuig a la revelació de Jesús. (“El testimoniatge de l’evangeli” de Joan. Tuñí. Col·lecció horitzons. Ed. Claret) Havent enfocat així l’evangeli d’avui podem donar ara unes quantes particularitats per millor entendre’l: · La malaltia com a expressió i conseqüència d’algun pecat, bé personal, bé dels seus pares. Era freqüent pensar-ho així en la cultura jueva. Jesús desfà l’embolic · El procés de donar la vista fent fang és una al·lusió al Gènesi. Jesucrist és el Re-Creador de l’home nou. Apareix ja explícitament en el passatge de Nicodemus · El fet de pastar el fang amb la saliva potser al·ludeix al moment de la creació de l’home quan li dóna vida insuflant-li l’esperit. Cal dir que es creia que la saliva tenia poders curatius. Usa el terme ungir, d’arrel baptismal. · Aquest evangeli des de començament del cristianisme està vinculat al baptisme que rebien a Pasqua els catecúmens. Se’n deien dels nou batejats, “il·luminats”. Tenien com a batejats una nova visió d’ells mateixos, de la vida i del món. · És enviat a la piscina de Siloè, que vol dir “Enviat”. Jesús és l’enviat que dóna la llum. Jesús es presenta com a Llum del món. Treballa ara que és moment de llum per fer les “Obres” del Pare. Vindrà després el moment de les tenebres. Recordeu el que en dèiem l’Ofici de tenebres. · L’evangeli de Joan és molt diferent dels sinòptics: és més tardà en la seva redacció i per tant són altres les seves motivacions. No pretén historiar la vida de Jesús. El llenguatge i l’estil tenen l’encís de l’obra madurada, de l’objecte llargament contemplat i estimat. D’aquest evangeli se’n diu el del Teòleg. D’una profunda intensitat, un estil molt unitari. Incorpora el llenguatge de Jesús de forma que en alguns indrets resulta difícil de saber si qui parla és Jesús o bé l’evangelista. Noteu la distinta manera de parlar de Jesús aquí i en els sinòptics, molt més planers, amb paràboles fàcilment entenedores. · Els diàlegs i discussions donen entenent els problemes propis del temps de redacció de l’evangeli: el temple, la Llei, el dissabte,Moisès i Jesús, l’origen del Messies. Tal com diu Tuñí: “En el fons, les discussions de Jesús amb els jueus es centren en una pregunta fonamental: ¿què queda del Judaisme després de Jesús? o, si es vol formular d’una altra manera, ¿què representa la vinguda de Jesús de cara a les pretensions jueves? Perquè els punts que es discuteixen no són aspectes accidentals o perifèrics: són les conviccions jueves més centrals les que es qüestionen. És el judaisme com a tal que queda socavat a les arrels”. · Van passar temps fins que el van incloure en el cànon i va entrar a formar part dels “unics” quatre evangelis. Això fou degut a la diferència d’enfocament amb els sinòptics. Ens trobem davant una obra per a creients. Es fixa més en la relació Pare –Jesús i Jesús i Esperit. És en Jesús on Déu s’ha atansat d’una forma irrepetible. Paraules i obres tenen el mateix sentit i valor. Jesús parla d’”obres i obres del Pare, que també són seves”. Diumenge quart de Quaresma, 3 d’abril de 2011 Barcelona