divendres, 1 d’abril de 2011

Homilia del diumenge 03/04/2011 del P. Josep Mª Balcells


REFÚS DE LA SINAGOGA Refús: no trobo paraula més adequada per a expressar la intencionalitat de fons que hi ha en el relat d’aquesta “perícopa” de l’evangeli. Hem de notar que és de Joan. I és en el capítol novè, molt endavant cronològicament, a les envistes de la Passió. És el penúltim dels set “senyals prodigiosos”, que juntament amb l’últim que veurem el diumenge vinent (el retorn de Llàtzer a la vida) susciten, ambdós, una encesa polèmica amb els fariseus, que després Joan intencionadament anomenarà genèricament “els jueus”. Cal llegir el fet o signe prodigiós de la vista donada al cec de naixement, narrada i enutjosament (!) tornada a narrar per ell mateix a segones instàncies en el “tribunal” dels fariseus, com també les precisions demanades als seus pares tot en funció d’una exclusió de la sinagoga. La “sinagoga” no és aquí el nom concret d’un edifici, sinó el de la institució jueva, del judaisme, després de la destrucció del Temple (any 70), que va provocar, com a conseqüència, que la casta sacerdotal perdés consistència i poder i es concretés en els fariseus, que en van prendre el relleu. Temor en els pares i real exclusió del jove. “Haver-lo tret fora” (v. 14). Si ets deixeble de Jesús no ho ets de Moisès. El comentari que hi fa Jesús es dóna en forma de “judici”: “Jo he vingut a aquest món per fer un judici: Perquè els qui no hi veuen, hi vegin i els qui hi veuen (s’ho creuen) es tornin cecs”. Expressió aquesta que enllaça amb un dels senyals de l’adveniment del Messies. Així ho va profetitzar Isaïes; així ho va llegir i comentar el mateix Jesús en la sinagoga del seu poble, Natzaret: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Is 61, 1-2) I els digué a continuació: “Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”. Les lloances: “tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca” varen fer mala fi, quan els digué, per les pretensions de que obrés miracles també allí, que “cap profeta no és ben rebut al seu poble”. Això els van indignar i el tragueren “fora de la sinagoga” i el volien estimbar. En joc aquí tot el gran tema de la incredulitat, com a oposició oberta a la fe. “¿És que nosaltres també som cecs? –Si fóssiu cecs no tindríeu pecat, però com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix”. Davant del fet de la curació del cec de naixement hi ha una divisió en negatiu per part dels fariseus: Uns deien: “Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu”. Altres: ¿Com és possible que un pecador faci tals miracles? El cec és forçat a dir-hi la seva: “Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls, ¿Tu que en dius d’ell? Ell contestà: “Que és un profeta”. Hi tornen altra vegada més tard i la ironia, que hi ha en la seva resposta argumentada, el fa dir: “Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res”. Ferits en el seu orgull de classe li etziben: “¿Tot tu vas néixer en pecat i ens vol donar lliçons?”. “I el van excloure de la sinagoga”. Jesús en plena discussió amb els fariseus els reportarà, ja a les portes de la Passió després de la “Resurrecció” de Llàtzer, passatge que va unit temàticament amb l’evangeli del cec guarit: “Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell. Així es van complir les paraules del profeta Isaïes, que deia: “Senyor, ¿qui ha cregut allò que hem sentit? ¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor? “No podien creure per allò que també deia Isaïes: “Els ha encegat els ulls i els ha endurit el cor, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, el seu cor comprengués, i es convertissin. ¡I jo els guariria!” Els qui es vantaven de veure, i clar, són els que no hi veuen, contrastant amb els que comencen a veure-hi i confessen a Jesús com a dador de la llum dels ulls i del cor. La fe fa que esdevingui signe prodigiós per a qui el sap reconèixer. “Ja l’has vist: és el qui et parla. –Hi crec, Senyor. I el va adorar”. Tot definitiu. “Dóna glòria a Déu” li diuen els fariseus, cosa que no fan ells. Testimonia. Confessa, obre el cor i els ulls a la fe en Jesús. Fa zoom a la realitat més pregona, la que dóna solidesa a tot el viure. És com acabar de néixer de nou. La fe ens fa “vidents”. Estem, doncs, en un preludi de la Passió vista i maquinada pels fariseus que aniran filant la teranyina per caçar Jesús en les seves paraules... Ja després dels fets de Llàtzer, definitivament busquen Jesús per matar-lo. Estem ja en la narració mateixa de la Passió: “Jesús sabent que el volien matar es va amagar i va deixar en suspens el fet d’assistir a la celebració de la Pasqua. Molta gent el buscava: “Que us sembla? ¡no vindrà pas a la festa! Els grans sacerdots i els fariseus per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar”. Els “signes prodigiosos” no cerquen posar de relleu el miracle pròpiament com a prova de la divinitat de Jesús i de la proclamació del Regne, sinó com a manifestació de la glòria de Déu que porti a la confessió de fe en Jesús, únic protagonista de l’evangeli, segons Joan. El tema de l’exclusió de la sinagoga fa referència a la vida de les primeres comunitats cristianes després de la destrucció del Temple i dels començaments conjuntats amb el judaisme, assistint inicialment a les reunions habituals de les sinagogues fins que els fariseus, que eren els qui comanaven el judaisme, els van fer fora. Aquesta exclusió precipitada i fulgurant en el cec de naixement vol abastar també probablement la nova situació de desvinculament del judaisme en el viure autònom dels primers cristians. La cosa no va ser fàcil: recordeu les posicions concordatàries de Jaume, les contradiccions de Pere -ara sí; ara, no- i la postura radical de Pau. En el Concili de Jerusalem s’estableix definitivament que per a esdevenir cristià no cal fer la volta pel judaisme i per la circumcisió com a expressió cultual i identitària. Ja a partir del concili jueu de Yàmnia (90 d.C.) se suposa que va tenir lloc la ruptura completa entre l’Església i la Sinagoga. Diu Tuñí: “El conjunt de l’evangeli apareix sobretot a la llum de la passió i la mort de Jesús com un immens procés judicial contra Jesús. En la persecució sistemàtica dels jueus cal veure-hi el procés del “món” (en el sentit de Joan: “el món del mal”) contra Jesús. En realitat, en la mort de Jesús el món i el seu príncep són ells els judicats i condemnats. La Passió és el nucli que dóna unitat a tot l’evangeli. “És una marxa triomfal i la creu és més aviat un tron que no pas un patíbul”. Les paraules últimes de Jesús en la creu tenen un to completament diferent, com de gran personatge que domina l’escena. Pantocràtor. Litúrgicament sempre és la Passió de Joan la que invariablement es proclama el Divendres Sant. “La vida i la mort de Jesús tenen un vessant més fondo: són una revelació que salva els homes. Tot està relacionat amb la incredulitat o la fe com a resposta. “L’autor d’aquest evangeli té només una dèria: Ell i solament Ell”. El refús prové d’un rebuig a la revelació de Jesús. (“El testimoniatge de l’evangeli” de Joan. Tuñí. Col·lecció horitzons. Ed. Claret) Havent enfocat així l’evangeli d’avui podem donar ara unes quantes particularitats per millor entendre’l: · La malaltia com a expressió i conseqüència d’algun pecat, bé personal, bé dels seus pares. Era freqüent pensar-ho així en la cultura jueva. Jesús desfà l’embolic · El procés de donar la vista fent fang és una al·lusió al Gènesi. Jesucrist és el Re-Creador de l’home nou. Apareix ja explícitament en el passatge de Nicodemus · El fet de pastar el fang amb la saliva potser al·ludeix al moment de la creació de l’home quan li dóna vida insuflant-li l’esperit. Cal dir que es creia que la saliva tenia poders curatius. Usa el terme ungir, d’arrel baptismal. · Aquest evangeli des de començament del cristianisme està vinculat al baptisme que rebien a Pasqua els catecúmens. Se’n deien dels nou batejats, “il·luminats”. Tenien com a batejats una nova visió d’ells mateixos, de la vida i del món. · És enviat a la piscina de Siloè, que vol dir “Enviat”. Jesús és l’enviat que dóna la llum. Jesús es presenta com a Llum del món. Treballa ara que és moment de llum per fer les “Obres” del Pare. Vindrà després el moment de les tenebres. Recordeu el que en dèiem l’Ofici de tenebres. · L’evangeli de Joan és molt diferent dels sinòptics: és més tardà en la seva redacció i per tant són altres les seves motivacions. No pretén historiar la vida de Jesús. El llenguatge i l’estil tenen l’encís de l’obra madurada, de l’objecte llargament contemplat i estimat. D’aquest evangeli se’n diu el del Teòleg. D’una profunda intensitat, un estil molt unitari. Incorpora el llenguatge de Jesús de forma que en alguns indrets resulta difícil de saber si qui parla és Jesús o bé l’evangelista. Noteu la distinta manera de parlar de Jesús aquí i en els sinòptics, molt més planers, amb paràboles fàcilment entenedores. · Els diàlegs i discussions donen entenent els problemes propis del temps de redacció de l’evangeli: el temple, la Llei, el dissabte,Moisès i Jesús, l’origen del Messies. Tal com diu Tuñí: “En el fons, les discussions de Jesús amb els jueus es centren en una pregunta fonamental: ¿què queda del Judaisme després de Jesús? o, si es vol formular d’una altra manera, ¿què representa la vinguda de Jesús de cara a les pretensions jueves? Perquè els punts que es discuteixen no són aspectes accidentals o perifèrics: són les conviccions jueves més centrals les que es qüestionen. És el judaisme com a tal que queda socavat a les arrels”. · Van passar temps fins que el van incloure en el cànon i va entrar a formar part dels “unics” quatre evangelis. Això fou degut a la diferència d’enfocament amb els sinòptics. Ens trobem davant una obra per a creients. Es fixa més en la relació Pare –Jesús i Jesús i Esperit. És en Jesús on Déu s’ha atansat d’una forma irrepetible. Paraules i obres tenen el mateix sentit i valor. Jesús parla d’”obres i obres del Pare, que també són seves”. Diumenge quart de Quaresma, 3 d’abril de 2011 Barcelona