dissabte, 9 d’abril de 2011

Homilia del diumenge 10/04/2011 del P. Josep Mª Balcells


BETÀNIA I ELS AMICS DE JESÚS Estem davant per davant d’un dels episodis més entranyables de l’evangeli, precisament, el de Joan. En ell discorre una narració que ens va invitant, a mesura que es va obrint camí, a una lectura de grans, insospitades perspectives... Jesús tenia i freqüentava unes amistats de gran intimitat. Aquí es condensen els aspectes més humans i més divins del Mestre que hi va com a amic i que descobreix les fibres més delicades d’una relació afectuosa i que descriu el darrer signe prodigiós que suscitarà un anar més enllà en la confessió de la fe, del que és habitual en les narracions dels sinòptics. Per poder seguir, pas per pas, el relat és necessari entrar dins d’un context de persones, com les germanes de Llàtzer, on l’àmbit de la fe és explícit d’entrada; i se’ns pressuposa als lectors, i seria bo que en féssim una confessió oberta, abans de fer una primera lectura prèvia, bo i recomanant-ne dues, si no tres. (Permeteu-me que us digui que no són reflexions, les meves, personals, sinó que només cerquen d’ajudar-vos a introduir-vos en la Paraula viva i eficaç, identificant-vos en els personatges, cercant la major empatia de fe amb ells. Si això és vàlid per tots els meus comentaris, aquí i avui estem en front d’unes vivències que no portarien enlloc, si no hi ha una plena sintonia en el què diu el text, també dins del context. De no viure-ho amb molta sintonia deixaríem sense l’efecte pretès per l’evangelista. Diu Tuñí que, el de Joan, és un evangeli per a creients. No sé, si hi afegeix res, dir que és un evangeli per a experimentadors de Déu i de Jesucrist (Ranher). Per persones que ja han tingut anteriorment vivències de fe molt personals i que saben llegir més endins del relat i que es troben directament implicades, cosa que els fa ser coprotagonistes dels fets. No mers espectadors, no lectors que entren en un relat, per bé que molt interessant en si, però no viscut en primera persona i amb identificacions noves a cada relectura. ¿És molt demanar? Penso que en Joan i particularment en alguns passatges seus –aquest, el d’avui, n’és un cas particular, per les persones amb qui parla Jesús, amics íntims, i pels temes que es tracten, nuclears en la fe-. Recordo que el Cardenal Martini, un gran biblista i un pastor que sabia ajuntar, com Rovira Belloso, profunditat teològica i espiritualitat, deia que els diferents evangelis anaven destinats a deixebles de diferent calatge i posava el de Joan en el lloc més avançat, de cara a persones que havien fet prèviament un considerable recorregut pels viaranys de la fe. Perquè a aquesta és a la que ens mena l’evangeli d’avui. No és sols una confessió: CREC, sinó que cal mesurar la fondària de la confessió. L’expressió CREURE surt quasi cent vegades a l’evangeli de Joan. Té una significació ben precisa: Acollir la seva Persona, en primer lloc, donant-li la creixent i gojosa confiança en gratuïtat, no pel que se n’espera, sinó per autèntica estimació, donació personal a fi de comptes. Això no es pot fer d’una vegada per totes. Acollir amb amor és un repte de creixement, de sostinguda fidelitat creativa ¿Podem parlar d’amistat, d’intimitat, de sentir-se en presència privilegiada amb Ell? CREURE també vol dir acollir la seva Paraula, compartir la seva missió, el seu estil de viure. Entendre que mai la fe no pot ser un “a més a més”, sinó que és totalitzant. Que dóna sentit i motivació en el viure i que es fa present en les petites o més grans incidències del fer de cada dia. Deixeu-me posar dues o tres cites de Joan: “A tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. “No us dic servents sinó amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare”, (¡no sols intimitat amb ell, sinó també amb el Pare!) “Sóc jo que us he escollit i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit i un fruit que perduri per sempre. I tot allò que demanareu al meu Pare en nom meu us ho concedirà, Això us mano: que us estimeu els uns als altres”. Totes aquestes expressions són com una invitació i una pedagogia activa i personalitzadora de l’AMISTAT. Si la fe no arriba a ser això, digueu-me, ¿què pot ser? I acabo amb aquesta citació per poder entrar en l’àmbit de la finalitat que l’evangelista proposa al final del seu escrit: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres “senyals prodigiosos” que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom”. Ja ho he dit: pedagogia proactiva de la fe. ¡Què lluny del que la gent diu que és fe! Aquest és l’ambient que es respira a Betània, un poblet prop de Jerusalem, on Jesús rebia una amistosa hospitalitat per part de tres germans. Noteu l’ordre de la citació dels seus noms: Maria, Marta i Llàtzer. Denota una predilecció... Llar dels amics, on recalava de quan en quan, tots ells deixebles, i avantatjats, del Mestre. Àdhuc avui se’n diu, de Betània, “Casa de l’amistat”. És privilegiat símbol cristià, Betània, d’àmbit de pregones relacions entre tots els seus estadants i els benvinguts. Com deia Pau VI de Natzaret quan el va visitar: “Aquí es respira evangeli, “n’és l’escola”. “aquí –segueix- primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo”. La narració fa quelcom que no es freqüent de fer: cita, avançant-se al temps, el fet de la unció dels peus de Jesús per Maria, fet altíssimament significatiu en si i més encara per la interpretació que li dóna Jesús d’anticipar la seva unció en la seva sepultura. Un passatge dels més delicats de l’evangeli. Maria és una de les figures més notables de la primera generació dels deixebles. És d’una delicadesa fora mida. En una altra narració complementària, que trobem a Lc 10, 38-42), presenta Maria “asseguda als peus de Jesús” i escoltant la seva paraula, embadalida, en una comunicació pregona... Recordeu allò que diu a Marta feinera a tot donar: “Marta, Marta, t’afanyes amb desmesura per atendre’m. T’ho agraeixo i ho valoro, però Maria ha escollit la millor part. Està per mi i Jo puc estar per a ella. Els teus tràfecs, bons sens dubte, no atenyen la profunditat i delicadesa del capteniment de la teva germana... Acollir va de persona a persona, sense entrebancar-nos amb el tracte material. No seguiré fil per randa el relat, ja de si prou explícit, sinó subratllaré alguns detalls que no es poden passar per alt, a menys de perdre tota la profunditat del que es diu: Insistir en la finesa de les germanes en demanar-li que vingui i curi el seu germà: “El qui estimes està malat”. ¿Per què dir més, si ja està dit tot, i amb quina confiança? L’actitud dilatòria de Jesús només s’explica per les paraules que els diu als deixebles: “Llàtzer és mort. I m’alegro de no haver estat allà: serà en profit vostre, perquè cregueu”. Marta digué a Jesús: “Si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà. Però fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. (¡confiança més enllà dels límits!) Anem endins. –“El teu germà ressuscitarà”. –“Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia”. Jesús li obre un horitzó nou: no es tracte de la creença normal al seu poble, inclosos els fariseus. És més, desconcertantment més: -(només ho puc posar en majúscules, altrament seria trair-ne el sentit) JO SÓC LA RESURRECIÓ I LA VIDA. QUI CREU EN MI, ENCARA QUE MORI, VIURÀ; I TOT AQUELL QUI VIU I CREU EN MI, NO MORIRÀ MAI MÉS. Mai s’havien dit paraules més definitives. Queda explicat aquí tot l’evangeli i la figura transcendent de Jesús. Per això la confessió va dirigida a Jesús com a terme: “Sí, Senyor, jo CREC que TU ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món”. Aparentment sembla una confessió incongruent: no fa referència ni a la petició de retornar a la vida el seu germà. Ni tan sols fa referència tampoc a l’autodefinició de Jesús com a VIDA i RESURRECCIÓ per a tots els creients. Ens arriba a nosaltres i ens incita a fer una confessió de fe, la més completa: “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la fe. Jo crec en Vós bon Deu, jo crec en Vós”. Mi jugo deliciosament la vida, el salt de la mort i la resurrecció que és plenitud de vida més enllà, i més gust de bon i bell viure ençà. La Resurrecció és present en l’ara i aquí, també. Subratllo endemés algun tret posterior, per no quedar-me ara i aquí pensant amb el cor entotsolat en tot el què se’m diu i qui m’ho diu i com m’ho diu. Aquesta pàgina de l’evangeli és per fer-hi estada, per regolfar-s’hi. Més de Jesús i de mi no es pot dir. Segueix l’evangeli: “¿No t’he dit que, SI CREUS, veuràs la glòria de Déu?”. ¡Quin gir que agafa el presumible miracle o, com en diu Joan, el signe prodigiós!: És com una epifania o manifestació gloriosa de Déu i en Jesucrist. I acabem, ¡perquè no ho faríem, sinó ens en treuen suaument!: La pregària de Jesús. Avança amb l’acció de gràcies la petició que només queda implícita: “Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta, perquè creguin que tu m’has enviat”. No sé seguir, no puc seguir: em quedo als peus de Jesús i els hi rento amb convicció i finesa, no tant, però ho voldria fer, com Maria, la que va saber sempre escollir la millor part i que no li serà presa, són paraules del Mestre. JO CREC. ¡Vós sou la meva vida tota i la meva resurrecció plena! Diumenge cinquè de Quaresma, 10 d’abril de 2011 Barcelona