divendres, 15 d’abril de 2011

Homilia del diumenge de Rams 17/04/2011


VIURE LA SETMANA SANTA EN NOVETAT. És el neguit viu de sempre. ¿Com trobar noves les coses, les persones, els esdeveniments? Cal dir, d’entrada, que el que porta novetat no és el “fet” que, fins i tot, pot ser consuetudinari, sinó l’actitud amb que hi entrem en joc. Ja ho deia santa Teresa: “El més important no és el verb sinó l’adverbi”, el com. Provem-ho. En primer lloc, no deixem que ens la prenguin, la Setmana Santa. Tots sabem la força abassegadora de l’ambient, que ara tenim en contra: que si ¡vacances de primavera!, que si sortir, que si “anar a... Cristianament ens estem alienant. Bona paraula, aquesta. És expressió ben significativa: aliè, altre, distint, desidentificat; en casos extrems, bogeria. “No perdem el nom que ens vas dar...” Donat que l’ambient no ens hi ajudarà pas massa, no ens queda cap més remei que remar a contracorrent. Això no deixa de tenir un punt de rebel·lia: fer el que la gent no fa. Cal, però, tenir conviccions ben enfortides per tal de no cedir, de no “deixar-nos anar”. Tenim l’expressió ben nostra: “ets un deixat”, també: “anar rostos avall”, imperceptiblement. Això em fa pensar en un apunt de Teilhard d’un llibre seu que significativament es titula: Ser más. El transcric: “El major sacrifici que podem fer, la millor victòria que podem arribar a aconseguir sobre nosaltres mateixos, consisteix en superar la inèrcia, la tendència al menor esforç”. Parla també de “l’esforç per viure”. ¿Per què no ens prenem aquests dies sants com si féssim un recés. Recés vol dir retirar-se, separar-se, tenir temps volgut per a un mateix. Senzillament, posar en blanc tanta acceleració, presses i descol·locacions= estar fora de lloc, del meu propi lloc on jo he de senyorejar sobre mi mateix. Donem-nos més “temps de tres dimensions”, pau, pausa, serenor i tranquil·litat; ¡us asseguro que ens convé! Només que paréssim l’embranzida de l’acceleració ja hauríem guanyat un respectable nivell de Setmana Santa... Si podem, sortim a la natura. Té el poder d’aquietar-nos i, més, com més hi entrem. Ara a primavera és exaltant i tot convida a “nova vida”. Res d’allò tòpic: la sang altera, més bé: la sang asserena... Agafem el dietari del nostre viure i mirem detingudament què fem en la rodonesa d’un dia feiner i després d’un de festa o cap de setmana. Tindrem el retrat del què som, pel que fem “habitualment”. Rellegim el què fem sota la planilla del com ho fem. ¿Què hi trobem a faltar com una absència, diguem-ho pel seu nom propi: omissió? L’omissió és el lloc dels mediocres... ¿Com anem de goig de viure? ¿Trobem sentit a allò que fem, començant per les petites coses del dia a dia, sempre iguals i tanmateix possiblement tant diferents? Vull posar l’accent en les que considerem degudes, d’obligació. ¿Hem descobert el secret i niu de felicitat que hi ha en el viure l’ara i aquí? Jo sóc jo (ara, vida) i la meva circumstància (l’aquí), el context on sempre, conscient o no, em trobo immers. Ja ho sabeu: poso com a llibre de referència: El poder de l’ara (Eckart Tolle) És un llibre que ens pot ajudar a descobrir com “funcionem”, tantes vegades inconscientment. Saber què passa, què ens passa és un primer requisit per anar entrant en el domini d’un mateix. No n’hi ha prou, tot i això, en conèixer-se un mateix, cal poder fer el què crec que he de fer. Lucidesa, esforç i...paciència. Cal crear hàbits de salut mental, cultural, social, espirituals i evangèlics. Tot el dinamisme del bell viure està en formar hàbits. Comencem per baix: siguem humans, densament humans. Entrem sovint en la tercera dimensió, de la que en parla molt sovint en Pannikkar en el seu llibre entrevista amb en Antoni Bassas: “El matí amb Raimon Pannikkar”. Ed. Proa. De no fer-ho, de no fer-ho sovint, ens hi juguem el que som. Som pluridimensionals. ¿Voleu dir que no hi ha una imperceptible força de deshumanització en tants i tants aspectes del nostre viure rutinari. Torno a Teilhard: “Hi ha un més-ser, un millor-ser absoluts que s’anomenen progrés de la consciència, llibertat, moralitat: aquests graus superiors d’existència adquireixen consistència mitjançant la concentració, la depuració, el màxim esforç. Deixeu-me dir que el silenci (que no és esquivar els brogits, la parleria ambiental) és cauteritzador, cura ¡i tant!. Ens serveix per buidar... Després ens omplirem. Però sense produir el buit ens serà impossible omplir. Fem petits assaigs de contemplació. Comencem per la natura. ¡Com buida, parlant..! Escoltem música clàssica. Aquests dies endinsem-nos en “L’evangeli segons sant Mateu” de Bach. La lletra, que és la que inspira la música, l’hem d’assaborir en la pròpia llengua. Tanquem els ulls, deixem-nos prendre per la música. S’obre un món... Llegim “a becades”, no de pressa; deixem que ressoni la música que té el pensament i la paraula quan van carregades d’esperit i són escaients... Cal llegir assaig. ¿Per què no dosifiquem aquests dies la TV? No en sentim com si fos l’abstenció autoobligada, sinó com un alliberament d’aquest “ventilador d’imatges”. Les imatges, més si són fugisseres, no poden competir amb les “coses en viu”. Mirem, fixem-nos en les coses “concretes”. Donem “cos” a les coses, sobretot a les persones. La mirada o és bombardejada, intrusa o, a les antípodes, esdevé una llum que il·lumina cos i esperit. Veure admirativament és tota una altra cosa. La percepció nítida esponja el cor. Crea sintonia. Ens recorda que som univers, que som cosmos (que vol dir bellesa), que som interdependents. ¡oh! Passem a la dèria meva: Les dues setmanes que abans en dèiem de Passió són litúrgicament un servei esplèndid de l’evangeli de Joan. Seria bo poder-lo llegir sencer i a poc a poc, aquests dies. Regolfar-nos-hi. Deixar que ens diguin més les persones que no les paraules. Tot l’evangeli de Joan té una estructura molt ben conjuntada. Tot ell aboca a la Passió de bon començament. Passió que és al mateix temps glorificació. Molt més que en els sinòptics. La vida-la passió-la mort-la resurrecció-la glorificació. Estan lligades i formen “sistema”. Es poden llegir, s’han de poder llegir unificades. Formen un tot: Pasqua és Quaresma, Quaresma és Pasqua. Jesús, en vida i mort inseparables, és el patró, el referent, el que dóna sentit ple a la nostra vida-passió (el percentatge de sofriment que ens pertoca)-mort(o bé les successives morts de que està pautada la vida, tota vida)-són totes elles resurrecció-glorificació participada de i en el Crist. Per a aquells que no s’atreveixin amb tot l’evangeli de Joan sencer els recomanaria que amb cor i ulls de fe, ressuscitats, llegissin els capítols del 13 al 17 inclusius, molt a poc a poc, deixant que Jesús ens parli directament, personalitzadament. No us ho perdeu, ¡per Déu! He parlat de Setmana Santa integral. No solament dels dies litúrgics de Dijous, Divendres, Vetlla Pasqual i Pasqua. Que ens trobin vetllant amb les mans esteses... Us afegiré el Decàleg de Quaresma confegit per Bernabé Dalmau, només que posant un afegit que no ho és:


DECÀLEG DE QUARESMA-PASQUA

Quaresma-Pasqua, temps de centrar-nos en l’essencial de la vida cristiana. Encara que preocupats per les pròpies necessitats humanes vitals, hem de saber convertir Jesucrist, massa sovint marginal i marginat, en el centre de la nostra vida. Quaresma-Pasqua, temps, doncs, de treball per a conèixer millor el Senyor i identificar-nos amb el seu Evangeli. Aquell que ja coneixem i estimem, fer-lo més vida de la nostra vida. Quaresma-Pasqua, temps, per tant, d’aprofundiment de contacte amb la Sagrada Escriptura. Aquesta Bíblia, que ens és proclamada en Assemblea, però que cadascú acull segons el ritme de fe personal, també demana ser llegida individualment. Quaresma-Pasqua, temps d’apropament més intens a les fonts de gràcia, representades per la penitència i l’Eucaristia. Com a pecadors perdonats, hem d’acollir totes les oportunitats en què Déu ens ofereix la seva misericòrdia. Quaresma-Pasqua, temps de reviure el Baptisme, potser ja llunyà en el temps, però que és el punt de partida de la nostra filiació divina i el vincle de comunió amb tota l’Església que es prepara per a la nova gràcia baptismal de Pasqua. Quaresma-Pasqua, temps de consolidar els compromisos que hem contret amb Déu, amb l’Església, amb els nostres més propers i que ajuntarem interiorment a la renovació pasqual de les promeses del baptisme. Qauresma-Pasqua, temps de lluita contra el mal que hi ha dins nostre i el veiem al voltant nostre, fins al punt que, allí on no podem arribar, la identificació amb Crist ens permeti de participar del seu combat fins a la fi dels temps. Quaresma-Pasqua, temps de solidaritat i d’especial compromís amb els necessitats, per donar-los no sols allò que ens sobra o de què ens abstenim, sinó també nosaltres mateixos. Quaresma-Pasqua, temps de fer de l’austeritat la nostra més profunda llibertat respecte als petits plaers o distraccions de què ens servim però que també ens poden esclavitzar. Quaresma-Pasqua, temps d’esperar amb deler espiritual la Santa Pasqua, i així entrenar-nos a fer de la nostra vida una identificació amb la Mort i la Resurrecció de Crist.

Bona Setmana Santa, ben plena de novetat pasqual, 17 d’abril de 2011 Barcelona