SOMRIU, QUE DÉU T’ESTIMA
La “unció” pasqual de resurrecció –“ser el bon olor de Crist”- hauria de ser el sentiment de fons que alimentés el nostre viure evangèlic de cada dia. ¡Hauria! Però, ¡com ens costa d’experimentar aquesta joiosa sensació de novetat de que cada dia estrenem vida nova, arrelada, ancorada en la Vida Ressuscitada de Jesús de Natzaret! Si el record no passa a vivència, si la vivència no esdevé aquell riu d’aigua viva que raja sense intermitències i que la sentim fluir de molt endins i que rega els verals de la nostra més íntima però concreta quotidianitat, si no endolceix les ganes de viure i de viure amb ganes, jo em dic: ¿De què ens serveix l’immergir-nos anualment en el Tridu Sacre i festejar-lo sense més transcendència ni efectes duradors? ¡Ai, las!
Sant Pau ha fet de la Resurrecció l’arrel de la Bona Nova, tot l’evangeli es concentra en el seu crit, convençut i convincent, de la Resurrecció. Es veu empès (la Paraula de Déu no pot restar encadenada i ¡ai de mi si no evangelitzés!) a cantar glòries a la Glòria de Déu en la Resurrecció del seu Fill enviat, lliurat i glorificat, i en la seva resurrecció també hi va la nostra. Així les coses, el goig pasqual hauria (¡altra vegada l’hauria!) de ser el canemàs del nostre viure joiós de cada dia. De ben experimentat (¡torna-hi) hauria de ser com el nostre hàbit espiritual més dens, més nostre, més reconegut i admirat (Una frase d’admiració que em revé molt sovint i que il·lumina les meves vivències:”X, ¡i quina fe que tens!” La fe quan es viu en proximitat és altament encomanadissa. Aquesta expressió estimada la portaré fins que em mori, us ho ben asseguro) Dèiem... Sí, que la fe en la resurrecció permanent hauria de ser com aquest fil musical que lliga i unifica tot el que vivim, on ens movem i allò que som.
Avui -temps tindrem amb els cinquanta dies que ens reservem litúrgicament per anar desglossant les recomanacions morals derivades de la Resurrecció de Jesús i de la nostra pròpia en la d’Ell- avui voldria centrar-me en la vivència de fe d’experimentar la Resurrecció Global. No podem sortir d’aquesta Setmana Pasqual (Octava) sense que el segell pasqual ens encunyi el cor i l’esperit, d’una manera ostensible per als altres i viva, vivíssima en cadascú de nosaltres, en el tram-tram del dia a dia. No n’hi ha prou que encetem com a ritual el dir sense més les ¡Bones Pasqües!, per callar-ho calendari amunt. Perquè la Pasqua no passi en debades, avui hauríem de fer el pla pasqual de viure, reviure, inscriure la Resurrecció com a sentiment troncal d’on sortís la manera nova de veure-ho tot. Hauríem de viure “empasquats”, aconseguir de mantenir una “cara de pasqües”. Potser la traducció més cabal podria ser la “d’entusiasmats”. “Endeuats”, en seria la versió literal, etimològica però, tot i ser nova de trinca. Déu en nosaltres, i per als altres, per irradiació. De ser així, la percepció pasqual faria ballar el goig pel cos i per l’esperit. “El somriure de la Fe” -Rosa Deulofeu en donà abundós testimoniatge-, en seria la manifestació més vistosa.
Així s’expressa Teilhard de Chardin en el llibre “SER MÁS, que ara rumio -n’he parlat ja, però hi torno- escrivint a una persona familiar amb qui hi té llarga i mútua correspondència. Ho agafo de més lluny que la cita concisa que vull aportar: “Crec que aquesta confiança en un Déu, que per camins obscurs i laboriosos, tracta d’atansar-te victoriosament al seu centre diví –cada dia més bella i aconseguida als seus ulls-, la trobaràs en una unió cada vegada més estreta amb Nostre Senyor, cercat amb fe i perseverança en l’Eucaristia, entrevist i estimat en la seva voluntat transeünt, humilment suplicat per tal que la seva mà es posi sobre els teus ulls i el seu braç t’atregui cap a Ell. ¿Per què, digues-me, agafar-te tant a tu mateixa, fins a l’extrem de descoratjar-te, si no et trobes desenvolupada, afavorida, utilitzada, en la mesura dels teus desigs? ¿Quin serà aleshores el nostre guany individual respecte al beneplàcit diví? I, a més, ¿quines ambicions són les nostres? Que ens vegin fer un xic d’aldarull al costat nostre, crear al nostre petit redós d’acció una agitació que s’aprecïi... ¿és això el que vertaderament mesura el valor d’una vida? ¿O més bé no sabem que el preu real de la nostra existència s’haurà de valorar, al final, pel grau de fidelitat i d’obediència que haguem aconseguit en subordinació a la voluntat divina, qualsevulla que hagi estat, d’altra banda, la tasca brillant o humil a la que hàgim servit? Tracta de sentir-te fonamentalment joiosa, t’ho prego. Conserva’t en pau. Sigues incansablement dolça. No “t’estranyis” de res, ni de la teva fatiga física, ni de les teves debilitats morals. Fes néixer i manté sempre en el teu rostre el somriure, reflex del de Nostre Senyor que vol actuar a través de tu, i, per això, substituir-te cada vegada més a tu”.
“Un altre univers amb menys mal el qualificaríem de seguida de “millor”, perquè raonem com a pusil·lànimes que som als qui l’esforç horroritza. Però, ¿seria un mitjà apte per fer germinar les entitats que neixen a tocar de la Creu? Com més petita et sentis, millor adoraràs, perquè parlaràs des del més pregon del teu cor; i com millor adoris, més entrarà Déu dins de les teves imperfeccions i es servirà de tu, per mediocre que siguis, per a fer brillar un bé molt millor.”
“Déu ho és tot. Si ens orientem d’una manera cada vegada més integral i lleial vers ell, si tendim cap a Ell amb totes les nostres forces, esgotarem sens minva totes les energies útils del nostre ésser ; -ens anirem acostant sense error i sense perill de pèrdua d’aquells a qui estimem-; anirem fent-nos aptes per fer el bé al nostre voltant, per a difondre la pau i el bé... Amb un sol acte, amb una sola actitud, realitzem tota la complexitat de les nostres aspiracions i dels nostres deures. ¿No és veritat això, i no és bo aleshores lliurar-se a la beneïda unitat de Déu, en la què tot i tots són aconseguits, sens riscs i per a sempre?”
I cloc, no me’n sé estar, amb la primera frase de tot el llibre: “Si en aquests últims temps he arribat a una convicció és a la de que, en les relacions amb l’altre, és impossible arribar mai a ser massa bo o massa suau en les formes; la dolçor és la primera de les forces, i potser també la primera virtut d’entre les que es veuen.”
Cabdellem el fil: La vivència de la Resurrecció és un sentiment de fons, únic, “donat” per gràcia, d’aquí ve la seva excel·lència, que va de tronc amb la fe, una fe operosa, discreta, és una força que ens envaeix i que té un impacte fort si es dóna en una progressiva continuïtat. En això ens coneixeran: en i per la nostra FE. Potser us titllaran d’il·lusos, d’ingenus, de “beguts”, com deien dels apòstols en l’estrena de la proclamació de la Resurrecció. Tot el món de la Fe és un món diferent que no s’assembla a altres certeses humanes. Un té la sensació que en les nostres afirmacions s’hi sent l’afirmació de Déu Pare, de Jesucrist i de l’Esperit Sant. Qui creu reflecteix una (la) VIDA NOVA.
Hauríem d’anar de resurrecció en resurrecció, sentint una força, un “poder” que esclata en la nostra petitesa. Goig i joia no raonada, de vegades ni “raonable”: va més enllà... Constatem amb agraïment que hi és i que ens mou a “deixar-nos moure”. Confiança en la més íntima intimitat. Senyoreja en nosaltres, ens fa lleus, ens dóna el goig de viure i una acuïtat nova i sorprenent. Et fa creïble en el que fas i en com ho fas.
Manca un afegitó per demés essencial: La joia no la pots viure tancada en tu mateix. Fes niu, fes família, fes àmbit, fes colla, fes comunitat, fes poble. Els somriures es multipliquen viscuts en companyia; sols, no poden persistir; i es tractava, de bon principi, de que la “nostra alegria ningú ens la pugui prendre”. Donem-la, contagiem-la, el motiu que se sàpiga: ¿Jesús viu, ressuscitat; també és en nosaltres! ¡Al·leluia! Lloa als homes i dones de fe que ens han precedit. Feliços ells, feliços nosaltres. “Rosa, el somriure de la fe”, ¿recordeu? En Barrachina: “Somriu, que Déu t’estima”.
Vetlla Pasqual i Diumenge de Pasqua, 23 i 24 d’abril de 2011. Barcelona
La “unció” pasqual de resurrecció –“ser el bon olor de Crist”- hauria de ser el sentiment de fons que alimentés el nostre viure evangèlic de cada dia. ¡Hauria! Però, ¡com ens costa d’experimentar aquesta joiosa sensació de novetat de que cada dia estrenem vida nova, arrelada, ancorada en la Vida Ressuscitada de Jesús de Natzaret! Si el record no passa a vivència, si la vivència no esdevé aquell riu d’aigua viva que raja sense intermitències i que la sentim fluir de molt endins i que rega els verals de la nostra més íntima però concreta quotidianitat, si no endolceix les ganes de viure i de viure amb ganes, jo em dic: ¿De què ens serveix l’immergir-nos anualment en el Tridu Sacre i festejar-lo sense més transcendència ni efectes duradors? ¡Ai, las!
Sant Pau ha fet de la Resurrecció l’arrel de la Bona Nova, tot l’evangeli es concentra en el seu crit, convençut i convincent, de la Resurrecció. Es veu empès (la Paraula de Déu no pot restar encadenada i ¡ai de mi si no evangelitzés!) a cantar glòries a la Glòria de Déu en la Resurrecció del seu Fill enviat, lliurat i glorificat, i en la seva resurrecció també hi va la nostra. Així les coses, el goig pasqual hauria (¡altra vegada l’hauria!) de ser el canemàs del nostre viure joiós de cada dia. De ben experimentat (¡torna-hi) hauria de ser com el nostre hàbit espiritual més dens, més nostre, més reconegut i admirat (Una frase d’admiració que em revé molt sovint i que il·lumina les meves vivències:”X, ¡i quina fe que tens!” La fe quan es viu en proximitat és altament encomanadissa. Aquesta expressió estimada la portaré fins que em mori, us ho ben asseguro) Dèiem... Sí, que la fe en la resurrecció permanent hauria de ser com aquest fil musical que lliga i unifica tot el que vivim, on ens movem i allò que som.
Avui -temps tindrem amb els cinquanta dies que ens reservem litúrgicament per anar desglossant les recomanacions morals derivades de la Resurrecció de Jesús i de la nostra pròpia en la d’Ell- avui voldria centrar-me en la vivència de fe d’experimentar la Resurrecció Global. No podem sortir d’aquesta Setmana Pasqual (Octava) sense que el segell pasqual ens encunyi el cor i l’esperit, d’una manera ostensible per als altres i viva, vivíssima en cadascú de nosaltres, en el tram-tram del dia a dia. No n’hi ha prou que encetem com a ritual el dir sense més les ¡Bones Pasqües!, per callar-ho calendari amunt. Perquè la Pasqua no passi en debades, avui hauríem de fer el pla pasqual de viure, reviure, inscriure la Resurrecció com a sentiment troncal d’on sortís la manera nova de veure-ho tot. Hauríem de viure “empasquats”, aconseguir de mantenir una “cara de pasqües”. Potser la traducció més cabal podria ser la “d’entusiasmats”. “Endeuats”, en seria la versió literal, etimològica però, tot i ser nova de trinca. Déu en nosaltres, i per als altres, per irradiació. De ser així, la percepció pasqual faria ballar el goig pel cos i per l’esperit. “El somriure de la Fe” -Rosa Deulofeu en donà abundós testimoniatge-, en seria la manifestació més vistosa.
Així s’expressa Teilhard de Chardin en el llibre “SER MÁS, que ara rumio -n’he parlat ja, però hi torno- escrivint a una persona familiar amb qui hi té llarga i mútua correspondència. Ho agafo de més lluny que la cita concisa que vull aportar: “Crec que aquesta confiança en un Déu, que per camins obscurs i laboriosos, tracta d’atansar-te victoriosament al seu centre diví –cada dia més bella i aconseguida als seus ulls-, la trobaràs en una unió cada vegada més estreta amb Nostre Senyor, cercat amb fe i perseverança en l’Eucaristia, entrevist i estimat en la seva voluntat transeünt, humilment suplicat per tal que la seva mà es posi sobre els teus ulls i el seu braç t’atregui cap a Ell. ¿Per què, digues-me, agafar-te tant a tu mateixa, fins a l’extrem de descoratjar-te, si no et trobes desenvolupada, afavorida, utilitzada, en la mesura dels teus desigs? ¿Quin serà aleshores el nostre guany individual respecte al beneplàcit diví? I, a més, ¿quines ambicions són les nostres? Que ens vegin fer un xic d’aldarull al costat nostre, crear al nostre petit redós d’acció una agitació que s’aprecïi... ¿és això el que vertaderament mesura el valor d’una vida? ¿O més bé no sabem que el preu real de la nostra existència s’haurà de valorar, al final, pel grau de fidelitat i d’obediència que haguem aconseguit en subordinació a la voluntat divina, qualsevulla que hagi estat, d’altra banda, la tasca brillant o humil a la que hàgim servit? Tracta de sentir-te fonamentalment joiosa, t’ho prego. Conserva’t en pau. Sigues incansablement dolça. No “t’estranyis” de res, ni de la teva fatiga física, ni de les teves debilitats morals. Fes néixer i manté sempre en el teu rostre el somriure, reflex del de Nostre Senyor que vol actuar a través de tu, i, per això, substituir-te cada vegada més a tu”.
“Un altre univers amb menys mal el qualificaríem de seguida de “millor”, perquè raonem com a pusil·lànimes que som als qui l’esforç horroritza. Però, ¿seria un mitjà apte per fer germinar les entitats que neixen a tocar de la Creu? Com més petita et sentis, millor adoraràs, perquè parlaràs des del més pregon del teu cor; i com millor adoris, més entrarà Déu dins de les teves imperfeccions i es servirà de tu, per mediocre que siguis, per a fer brillar un bé molt millor.”
“Déu ho és tot. Si ens orientem d’una manera cada vegada més integral i lleial vers ell, si tendim cap a Ell amb totes les nostres forces, esgotarem sens minva totes les energies útils del nostre ésser ; -ens anirem acostant sense error i sense perill de pèrdua d’aquells a qui estimem-; anirem fent-nos aptes per fer el bé al nostre voltant, per a difondre la pau i el bé... Amb un sol acte, amb una sola actitud, realitzem tota la complexitat de les nostres aspiracions i dels nostres deures. ¿No és veritat això, i no és bo aleshores lliurar-se a la beneïda unitat de Déu, en la què tot i tots són aconseguits, sens riscs i per a sempre?”
I cloc, no me’n sé estar, amb la primera frase de tot el llibre: “Si en aquests últims temps he arribat a una convicció és a la de que, en les relacions amb l’altre, és impossible arribar mai a ser massa bo o massa suau en les formes; la dolçor és la primera de les forces, i potser també la primera virtut d’entre les que es veuen.”
Cabdellem el fil: La vivència de la Resurrecció és un sentiment de fons, únic, “donat” per gràcia, d’aquí ve la seva excel·lència, que va de tronc amb la fe, una fe operosa, discreta, és una força que ens envaeix i que té un impacte fort si es dóna en una progressiva continuïtat. En això ens coneixeran: en i per la nostra FE. Potser us titllaran d’il·lusos, d’ingenus, de “beguts”, com deien dels apòstols en l’estrena de la proclamació de la Resurrecció. Tot el món de la Fe és un món diferent que no s’assembla a altres certeses humanes. Un té la sensació que en les nostres afirmacions s’hi sent l’afirmació de Déu Pare, de Jesucrist i de l’Esperit Sant. Qui creu reflecteix una (la) VIDA NOVA.
Hauríem d’anar de resurrecció en resurrecció, sentint una força, un “poder” que esclata en la nostra petitesa. Goig i joia no raonada, de vegades ni “raonable”: va més enllà... Constatem amb agraïment que hi és i que ens mou a “deixar-nos moure”. Confiança en la més íntima intimitat. Senyoreja en nosaltres, ens fa lleus, ens dóna el goig de viure i una acuïtat nova i sorprenent. Et fa creïble en el que fas i en com ho fas.
Manca un afegitó per demés essencial: La joia no la pots viure tancada en tu mateix. Fes niu, fes família, fes àmbit, fes colla, fes comunitat, fes poble. Els somriures es multipliquen viscuts en companyia; sols, no poden persistir; i es tractava, de bon principi, de que la “nostra alegria ningú ens la pugui prendre”. Donem-la, contagiem-la, el motiu que se sàpiga: ¿Jesús viu, ressuscitat; també és en nosaltres! ¡Al·leluia! Lloa als homes i dones de fe que ens han precedit. Feliços ells, feliços nosaltres. “Rosa, el somriure de la fe”, ¿recordeu? En Barrachina: “Somriu, que Déu t’estima”.
Vetlla Pasqual i Diumenge de Pasqua, 23 i 24 d’abril de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada