Homilia del diumenge 26/09/2021

                                    EL  DIÀLEG  INTERRELIGIÓS

                                               Parteixo d’una sessió civil i pública promoguda per la Conselleria sobre els afers interreligiosos de l’Ajuntament de Sabadell en què es van honorar totes les persones que havien mort durant la pandèmia a conseqüència del Covit, de totes les comunitats i agrupacions de tot signe religiós participat per totes les denominacions, àdhuc les no precisament com a tals. No s’exclogué ningú. Fou una vetllada molt concorreguda i seguida amb afecte i respecte. Les màximes autoritats hi participaren i honoraren la vetllada. La consonància entre els dos fets narrats, bé a la primera lectura (Josué) i a l’evangeli d’avui (Joan) sobre la intolerància, i més veient “en l’altre” més un enemic o “un que no és dels nostres” que no pas un concurrent com els tenen positivament tant Jesús com Moisès, em planteja un tema de màxima actualitat donada la complexitat i el pluralisme en què avui hem de viure, millor, conviure.

                                               En el fons perviu un maniqueisme que porta a contrastar idees, estils de vida, i polaritzacions entre esquerra i dreta, entre bo i dolent, entre blanc i negre. La defensa aferrissada entre la propia posició, parer, costum fa que la vida sigui més un camp dialèctic, del sí i el no, sense tenir en compte l’ampli marge de l’entremig. Venim de postures ratllant en la ideologia que afecta sovint en els absolutismes en política (noti’s l’increment de les ultradretes), en religió (jo tinc la veritat, l’única vertadera i les falses, la dels altres), en moral (mànigues de diversa mida!). És una relíquia dels temps “autoritaris” que avui els hauríem de tenir per obsolets... Quan una persona “madura” s’adona de que en la vida neix i floreix la ponderació i ha de comportar en idees i actuacions un cert relativisme que permet fer acurades distincions, evitant els radicalismes d’altres temps. Això no comporta, de cap de les maneres, propiciar un difús indiferentisme o enroquisme, tampoc el sectarisme o el “guetisme”. La tolerància s’ha de conjugar amb els “altres”, i també amb un mateix: “mai som del tot el que som”. Ser persona d’idees no s’oposa a escatir-les i a veure’n els matisos. Entre el jo i el tu encastellats hi ha d’haver ponts llevadissos i portes franquejables.

                                               Si donem una mirada amable als plantejaments del Concili Vaticà II veurem com Joan XXIII deia: “Hi ha més coses en què concordem que no en les que dissentim”. També d’ell és la idea de que el Concili no ha de condemnar ningú i que el to havia de ser pastoral, que vol dir pràctic i adherit a la vida. Pau VI va consagrar l’actitud de diàleg com la porta a tota interlocució. Joan Pau II va demanar perdó pels pecats comesos per l’Església al llarg de la seva història i el papa Francesc s’ha mostrat contundent amb tolerància zero per fets de pederàstia provats, obert, amigable amb tothom. La “Constitució sobre l’Església” ens la mostra santa i pecadora a la vegada. “L’Església que comprèn en el seu propi si els pecadors, santa, doncs i alhora necessitada sempre de purificació, va en busca contínua de penitència i de renovació (n.8).

                                               Voldria aportar, perquè la crec mig desconeguda, la Declaració sobre l’actitud de l’Església envers les religions no cristianes. Més conegut és el Decret sobre l’ecumenisme que engloba les denominacions cristianes que té ja més ampli recorregut i ja està establert a instàncies eclesials, diocesanes i locals. De la Declaració n’extracto uns paràgrafs: “Avui dia que la humanitat s’unifica cada cop més estretament i es multipliquen els lligams entre els diferents pobles, l’Església considera amb més atenció quina és la seva actitud envers les religions no cristianes. Portada per la seva missió de treballar per la unitat i l’amor entre els homes i fins i tot entre les nacions, l’Església té en compte abans de tot en aquesta Declaració les realitats que són comunes a tots els homes i els faciliten de conviure plegats. Els homes esperen de les diverses religions una resposta als difícils enigmes de l’existència humana, enigmes que, com en altres temps, sotraguegen fortament els cors dels homes: què és l’home, quin és el sentit i el fi de la nostra vida, què és el bé i què és el pecat, quin origen té el dolor i quin fi, quin és el camí per a arribar a la veritable felicitat, què són la mort, el judici i la retribució després de la mort, finalment en què consisteix aquell darrer i inefable misteri que abraça la nostra existència, “d’on venim i on anem”. L’Església no rebutja res d’allò que és vertader i sant en aquestes religions. Es mira amb sincer interès aquells capteniments i estils de vida, aquelles normes i doctrines que, tot i discrepar ben sovint d’aquelles altres que ella sosté i proposa, no poques vegades porten tanmateix un raig d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes. L’Església exhorta els seus fills perquè amb prudència i amor , conversant o col·laborant amb els seguidors de les altres religions i donant testimoniatge de la fe i de la vida cristiana, reconeguin, conservin  i promoguin aquells béns espirituals i morals, com també aquells valors socio-culturals que es troben en ells. No podem invocar Déu, Pare de tots, si refusem de captenir-nos fraternalment amb alguns homes,  creats també a imatge de Déu. Cau, doncs, per la base tota teoria  o pràctica que posa una diferenciació entre home i home o entre raça i raça pel que fa a la dignitat humana i als drets que se’n deriven. I així l’Església reprova  com a contrària a la ment del Crist qualsevol discriminació o vexació dels homes que es faci per raó de la raça o del color, de la condició o de la religió”. Això és del 1965. Avui aniríem molt més enllà per mor de la creixent complexitat dels temps i perquè la globalització ha permeabilitzat persones, pobles, maneres de viure que la immigració forçada, funesta i descordada sovint, fa que el món sigui un melting pot...

                                               Certament que Jesús  és el nostre referent i en Ell recolza la nostra fe, però és de discrets que de Déu i de Jesús en tenim visions aproximades i creixents i que mai podem dir que gaudim de la veritat plena. Això seria disminuir el que són Déu i el mateix Jesucrist. Mentre no arribi el desvetllament total, el coneixement cara a cara, anirem “consagrats en la veritat” com diu Joan, intentant anar a més i millor en el coneixement i en l’amor de Déu i de Jesucrist. Això no és relativisme sinó immaduresa i creixença permanent. Vistes les coses així podem congraciar-nos en tants aspectes més o menys concordants amb altres religions i filosofies humanistes. La fe és certesa direccional. Estem en el bon camí, però amb visions i vivències relatives.

                                               Voldria citar dues obres en les quals hem fet una gustosa experiència dialogal. Ens han obert la visió i el cor. Són: “Espirituals sense religió” de Laia Ahumada i sobretot “Amb Déu o sense” Carteig entre Torralba i Villatoro. Preciós. Recomanable

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVI de durant l’any, 26 de setembre de 2021. Sabadell

Homilia del diumenge 19/09/2021

                                LA  SOLITUD  DEL  MESTRE

                                               Una vegada més es posa de manifest que per poder entrar més a fons en un text cal resseguir, punt per punt, les traces de la narració a través dels contexts, bé els immediats, bé dels més llunyans que donen el seguit de la narració. Ens trobem davant de la incomprensió reiterada envers el Mestre. Com deuria patir Jesús per la pertinaç manca de comprensió de l’anunci que insistentment fa del seu final insòlit i tràgic; i encara més per no comprendre el final de tot, amb la seva resurrecció! Estaven doblement ofuscats, perquè tenien una fixació equivocada sobre la figura del Messies. El creien segons la tradició que tenien els deixebles coincident amb la del seu poble: un Messies conqueridor, a tall dels reis del moment i de sempre. Desfer primer aquesta manera de veure era un condicionant per poder entrar a comprendre la profunditat del missatge vertader de la missió redemptora del Mestre. Noti’s la permanent prohibició severa i terminant de que no li donin l’apel·latiu de Messies, incapaços de poder entendre la seva significació, tant ells com el poble ignar. Tot venia de la incapacitat de poder-lo entendre com vàrem veure ja en Pere i -en ell a tota la resta- en l’evangeli del diumenge passat. Aquesta incapacitat li havia de comportar per a Jesús una solitud i una paciència com podem deduir per la insistència en tornar-hi una i altra vegada a alliçonar-los sobre el seu destí personal i determinant en relació amb el seu poble.

                                               No són gens negligibles algunes expressions que deixen entreveure la situació tan profundament humana de sentir-se sol i incomunicat. A continuació de l’acabament de l’evangeli llegit diumenge passat trobem aquesta expressió ben dura: “Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare”. Evidentment referits als seus deixebles també i a tots els circumstants”.  Comença el capítol següent en continuació immediata amb el primer    anunci que venim glosant amb l’afegit que hem mostrat: “I afegia:
Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist arribar amb poder el Regne de Déu”. I ve -com a constatació- la transfiguració de Jesús que no és més que un anunci gloriós de la Missió de Jesús, si bé només per tres dels seus deixebles que tenen la comesa singular en tot l’evangeli de testimoniar la veritat del que comparteixen íntimament. En baixar del Tabor Jesús els commina a no dir res del que han vist. En definitiva es dona la paradoxa de que del qué parlaven significativament Elies i Moisès era de la passió de Jesús. “Discutien entre ells -els tres- què volia dir això de ressuscitar d’entre els morts”. Pregunten a Jesús com és que els mestres de la llei diuen que primer ha de venir Elies, a qui han vist en l’escena de la transfiguració. Jesús els assegura que en la persona del Baptista ja va venir Elies i que el van tractar “tal com van voler”.

                                               Passo per alt el passatge que ve a seguit del que hem comentat en què els deixebles que romanien a l’espera del retorn del Mestre no aconsegueixen de curar un endimoniat i “discutien amb els mestres de la Llei”. El presenten a Jesús que ha d’exclamar referint-se als seus mateixos deixebles: “Generació descreguda! Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Jesús es lamenta de la duresa de cor que donen entenent els seus mateixos deixebles.

                                               “Sortint d’allà passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles i els deia: “El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”. És així com comença l’evangeli d’avui i pel context que hem retingut veiem la insistència en l’anunci de la passió. “Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Jesús camina uns passos endavant, sentint-se ben sol. Els anuncis de la passió –ara per segona vegada explícita- responen a la pregunta que els feu sobre qui diuen ells que sigui Ell. No ho oblidem perquè formen una unitat d’explicació i cabdal.

                                               Arribats que foren a Cafarnaum i a casa, els pregunta: Què discutíeu pel camí? Prou que ho sap i dolgut en extrem per la vergonyant contestació que no volen donar-li i que està a les antípodes de tot el que han viscut i que ja hem relatat com un context propi elusiu del que queda com a buit entre els dos passatges dels dos diumenges seguits, l’anterior i el d’aquest diumenge. Jesús per subratllar la importància del moment s’assegué i cridà els dotze, cosa que fa en moments de transcendència com en el que dirà: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Paraules d’una decepció incommensurable. No solament no l’han entès, sinó que tornen a insistir en situar-se a l’inrevés del que Ell en dona testimoni. Encara afegirà un signe palès de com haurien de viure, posant un noi a les seves mans i mostrant-los-hi  afegeix: “Qui acull un d’aquests nois perquè `porta el meu nom m’acull a mi i al qui m’ha enviat”. El nen com a ensenya i sentit del servei que ha de mostrar com s’ha de viure evangèlicament, seguint la manera de viure del Mestre.

                                               Parlàvem de contexts i ho serà també l’evangeli del diumenge proper que desenvoluparà el pecat d’escàndol inferit precisament als petits a qui hem de servir preferentment com a deixebles autèntics de Jesús.

            -. Decepció sostinguda de Jesús. Tot el seguit dels capítols de Marc. 8, 27 fins al 9 sencer, ens mostren la contraposició de manera d’entendre la figura del Messies des del que afirma rotundament i reiterada Jesús i del descol·locament persistent dels deixebles... Això porta a un sentiment de solitud i d’incomprensió sentit fortament per Jesús. Indicis: camina sol, davant d’ells; s’asseu per donar rellevància al que dirà.

            -. Llegir contextualment els evangelis dona vigor a la narració. Invitació a preparar les lectures dominicals d’una manera seguida recollint l’abans i el després que enriqueixen la lectura fragmentada. Afegiu Mc 10, 33-45. De pedra! De pedra restareu!

            -. Acompanyar de prop Jesús fa que el seu magisteri sigui més punyent i eficaç. Si no personalitzes no l’entens.

            -. Subratllar petits detalls solen donar una significació més real i profunda.

            -. Un esdevé deixeble de veritat si empatitza amb el Mestre, escoltant-lo des del dedins del què, afegint-hi el per a què, el com i el  quan.  

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXV de durant l’any, 21 de setembre del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/09/2021

                                    I TU, QUI  DIUS  QUE JO  SOC?

                                               En el passatge d’avui de l’evangeli de Marc (cap. 8è) Jesús inquireix als seus deixebles després d’una primera sembra abundosa que permet fer als deixebles una pregunta reassumptiva, global del què en pensa la gent de la seva persona. La resposta ja era presumible. Que era Joan Baptista, que més d’un pensava que hauria retornat a la vida (posa-hi el mateix Herodes!). D’altres, que era un dels profetes que havien de comparèixer als darrers dies, singularment seria Elies, de qui popularment es creia que tornaria dels cels on havia estat arravatat, just als temps messiànics. Plantejada així la pregunta genèrica, és normal que Jesús a continuació fes la pregunta personal, intencionada! als deixebles. “I vosaltres, qui dieu que soc jo? Pere, com de costum i en aitals circumstàncies en nom de tots fa la declaració immediata: “Vós sou el Messies”. Pot semblar incongruent que Jesús de seguida els prohibeixi severament que ho pregonin a ningú. Ben taxatiu és; a penes deixa temps per tal  alliçonar-los de que la vertadera definició del Messies, en contra de la idea que aleshores era freqüent entre el poble i, per tant, presumiblement també, la dels mateixos deixebles. Jesús, però els dona  una visió diametralment oposada: El Messies no seria un guerrer, ni foragitaria els romans de les terres irredemptes de Palestina. Ben al revés: detalla amb cruesa que Ell, com a fill de l’home, hauria de patir molt, seria rebutjat pels mateixos mandataris jueus. Fins i tot seria occit i al cap de pocs dies ressuscitaria. Nota l’evangelista Marc: entenent que l’afirmació els resultaria sorprenent, insisteix en subratllar que ho exposava palesament, “amb tota claredat”.

                                               Pere, l’incoercible!, “pensant que li feia un favor” es posà no a res menys que a contradir-lo. Jesús en sentir-lo es girà (significatiu: ho propalava entre els companys!) i li esventà una rebufada, li digué a les clares i gairebé contràriament a l’estil propi de dir de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs. Li dona l’apel·lació pitjor: la de Temptador. És, ben mirat, com si li volgués remembrar les temptacions allà al desert que no eren de cap de les maneres “bromes”, exercicis ascètics o cosa del gènere, volent-lo subvertir de la que era la seva missió, la que definia la seva vocació vital, personal. No és, doncs, estrany l’andanada i encara que ho rematés dient que “no penses com Déu, sinó com els homes”. No ho entens i el que és pitjor, intentes  a més a més portar-me al teu pensar. Que és la manera concloent de dir que no hi entens res i encara prevariques...

                                               La cosa havia de tenir la continuació que tingué. Jesús aprofita l’avinentesa per a aclarir la resposta que seria d’esperar de nosaltres que ja hem viscut aquesta experiència pam a pam en el nostre currículum de la fe. La resposta és l’anunci del que serà la seva missió com a persona i responent a l’encàrrec que li ha donat el Pare com a Messies i més i tot. Anunci -per demés clarificador i taxatiu- però és molt més. L’evangelista per significar com una sutura en el seu aclariment cridà a tots, als deixebles i a l’auditori circumstant la més alta invitació a compartir la seva sort. D’alguna manera ens cita a compartir vida i missió d’una manera general, inclusiva.

                                               Fem un punt i a part, perquè la urgència de donar raonada resposta ens concita a cadascú de nosaltres. No ens podem escapolir i entrem de ple a la proclama a seguir-lo de totes totes...

            -. Si algú...: en un “condicional i en un indefinit”. Aquí hi cabem tots com a invitació. A una crida tan radical com veurem, només podia posar si és que un vol seguir la seva proposta-invitació, sense forçar cap voluntat. Lliurement.

            -. Vol venir: ho deia als deixebles que ja anaven amb Ell, però ara l’explicitació de seguir-lo pren consistència i no és nomes a formar part del grup, sinó la determinació a compartir vida i missió. Un compromís que agafarà tota la persona, no sols ser-ne un diletant, a veure què passarà i on ens portarà el “seguiment” ?; ara tota una altra cosa...

            -. Amb mi: no es tracta d’acompanyant, sinó del lliurament personal de seguir-lo fins allà on ens vulgui portar, mai sense una adhesió total a la seva persona com a mestre i més encara... el nostre Déu.

            -. Que es negui ell mateix: Fort, molt fort!  És com abdicar de la pròpia voluntat i fer un oblit d’un mateix, d’un cercar un ennobliment, una “carrera”, una distinció personal. Una obediència a prova de lliurament total.

            -. Que prengui la seva creu. La part còngrua dels patiments del Mestre, portats fins a les últimes conseqüències, ara ja ben patent, després del que ha dit respecte de la seva persona. Una cosa per a espantar qui sigui.

            -. I m’acompanyi: Tot plegat es farà comportable si és com a compartir amb Ell mateix, cosa que endolceix l’escomesa feta a duo, en comunió.

                                               I acaba la proposta radical amb un to sapiencial: “Qui vulgui “salvar” la vida la perdrà. I encara més accentuat: “Qui la perdi per mi i per l’evangeli la salvarà”. Hem acabat amb una volada transcendental. Paraules que tenen gruix d’autèntiques sentencies. A fi de donar més relleu a tota la proposta, prenent peu de l’aclamació abans de l’evangeli, Pau als gàlates s’exclamarà: “Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la Creu del Senyor. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món. I encara podríem rastrejar el complement del que ens diu a continuació: Pau conceptua això com que és com una criatura nova. I acaba sublimant la seva situació personal, viscuda, arrelada, magnificada: “D’ara endavant que ningú m’amoïni, que jo porto en el meu cos les marques del sofriment de Crist”. Gran, magnífic Pau!

I jo, ai que lluny estic d’aquesta resposta emblemàtica! Demano un temps d’espera per resseguir punt per punt aquest trasbalsador evangeli que sense la pròpia resposta queda inconclús, lacerantment inconclús. No puc restar mut, jesús espera una resposta. Tinc por, no m’atreveixo a dir una mentida existencial. “Sense mi no podeu res; amb mi no sabeu fins on podem arribar, amb humilitat i amb una gosadia que la podem treure del mateix evangeli que és Jesús en persona.

P: Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIV de durant l’any, 12 de setembre de 2021. Sabadell

Homilia del diumenge 05/09/2021

                          SHEMÀ, ISRAEL, ESCOLTA, ISRAEL...

                                               Així comença la pregària matutina i vespertina dels  jueus. Aquesta mateixa expressió la va utilitzar el mateix Jesús. Vegi’s (Mc 12, 19-23).  Jesús com a bon jueu que era l’havia après dels llavis dels seus pares, Maria i Josep; i la resava diàriament. És significatiu, a aquest respecte, que el Mestre a requeriment de dir quin és el primer de tots els manaments, digués: “El primer és: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquest”. Expressió treta del Deuteronomi i que els profetes feren seva i que posaven com a introducció de les seves requisitòries, bo i fent parar atenció i per posar èmfasi en el missatge, no seu, sinó de Déu. No era tan sols sentir –oïdes promptes- sinó estar atents a fons. Diríem escoltar amb el cor, perquè serà la veu mateixa de Déu la que se’ls obrirà. No podran fer el desentès. Sentir sense con-sentir era un menyspreu a l’interlocutor. Cal que la Paraula remogui les entranyes. La paremiologia sobre l’atenció o desatenció te una llista llarga, llarga. Joan Baptista es presenta com el pregoner que preludia la vinguda de la que es definirà com a Paraula. Joan al seu evangeli distingeix entre la Veu i la Paraula. No és el mateix. Dita similar a l’emfàtic “En veritat, en veritat us dic...O també: Amén, amén.

                                               Jesús es defineix com la Paraula que sembrada esberla la duresa del cor i que insta a escoltar en el sentit més ple de la Paraula. Ressò de la paràbola del sembrador. Abans de la sembra cal obrir el cor de la terra i enfonsar les relles a fi d’amorosir i esterrossar el terreny i fer-lo apte per a acollir la sembra...

                                               Tinc a mà dos llibres per començar a fer boca. L’un d’en Torralba titulat “L’art de saber escoltar” que en el seu moment va tenir una ampla difusió i un altre no tan conegut però estimable i que jo recomano també: “Vers una espiritualitat dels sentits” de José Tolentino Mendonça que malgrat que només té 59 pàgines és dels que es fan no tan sols llegir, sinó rellegir més d’una i de dos vegades. Tots dos són ben apropiats pel tema que avui ens porten les lectures de la litúrgia dominical.

                                               Abans, però, d’anar als textos de la Missa, deixeu-me aportar un text de sant Agustí que a més de les seves virtualitats pràctiques té una polaritat poètica, digna del llibre on estan consignades, La cita per bé que llarga s’ho val: “Oh, veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada. Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, vós em prenguéreu  perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: ”Soc menjar d’adults; creix i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en mi”

                                               “I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per a menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat de la nostra naturalesa”.

                                               “Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova!, vaig trigar a estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora, i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses  que, si no fossin en vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig gustar i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”. (Confessions)  Per què dir matusserament allò que Agustí diu meravellosament!

                                               Jesús a l’evangeli va “sospirar” (per què?) i digué: Effatà! Obre’t i a l’instant se li obriren oïdes i llengua. Reacció: “Tot ho ha fet bé; fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”. Som sords, muts i insensibles a les invitacions de Déu. Cadascú sap què, quan, com i els nivells... No s’equivoca Torralba quan diu que saber escoltar és un art. Hi ha condicions: solitud, silenci, contemplació, Paraula de Déu, explorar els signes dels temps, vèncer l’entotsolament, procurar empaties. Saber mirar als ulls, no voler dir res sinó fer una atenció que arribi al cor de l’altre. Sintonitzar finament, fora de sorolls que ofeguen i opaquen el so personal de l’altre. No interrompre, no voler ensenyar res, estar per a l’altre. Avui hi ha un excés de parleria, a les tertúlies tots parlen a la vegada, no hi ha qui escolti de veres, com més savi més contenció en el parlar. Si el que he de dir no té traspàs d’ànima, més val un silenci. Ai, no diguem de l’escoltar Déu, les invitacions de l’Esperit. Això és l’excel·lència. Callar per poder escoltar, escoltar per obrir els cors tant de qui parla com de qui escolta!

                                               Ah, les modulacions de la veu! Per la veu sobretot s’inicia el Càntic dels càntics: “Fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau i la teva cara, bonica”. “Una veu! El meu estimat!”. L’Amic dona a entenent la seva presència desitjada a l’Amat i l’Amat s’enjoia sentint la veu de l’Amic. La veu rima amb la musicalitat i enceta un toc de poesia. Els salms són himnes per ser cantats. “Tant de bo que avui sentissis la seva veu. No enduriu els vostres cors...” La saviesa es manifesta en el parlar contingut i mesurat,  Els proverbis contenen una saviesa depurada: “No ventis el gra a qualsevol vent ni caminis per qualsevol camí: així ho fa el pecador que té doble llengua. Sigues ferm en les teves conviccions i home d’una sola paraula. Estigues sempre a punt per a escoltar, però no tinguis pressa a donar la resposta. Si saps alguna cosa, respon a qui sigui; si no, tingues la boca tancada”. (Siràcida 5, 9-12).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIII, 5 de setembre del  2021. Sabadell