Homilia del diumenge 31/12/2023

                                    I  HABITÀ  ENTRE  NOSALTRES

                                               Com m’ha costat d’agafar el bolígraf i encetar una reflexió sobre la família avui, a la qual m’hi he dedicat gairebé tota la vida. Amb la convicció d’haver-ho fet per “carisma”, en la creença de que cadascú en té o en pot tenir, de carismes; (=serveis a profit de l’Església, sempre per gràcia coneguda i reconeguda i, per damunt de tot, agraïda). No heu pensat quin pot ser el vostre carisma, ara i aquí?

                                               No vull ser pessimista, perquè ser-ho, no és humà ni menys cristià (Això ja ho sabem –actualitzat- des d’aquest Advent, molt més definitivament des d’aquest Nadal: les virtuts teologals, aquí i ara: fe, esperança i joia ¿No? El món no s’acaba amb nosaltres!). Avui, estem passant com una mena de pandèmia d’insalubritat social que agosteja i malmet la major part d’institucions socials, des de les més primàries –constitutives- fins dalt de la piràmide del tramat politico-sòcio-econòmic, propiciat per un inflat individualisme al qual, a més, han donat ales les tecnologies d’avui. Hi ha una transversalitat de concauses que ens porten a viure, desviure i sobretot en el conviure, moltes vegades en la precarietat i un bon xic en la intempèrie... Entre elles la FAMÍLIA (sagrada, tota ella, perquè ho és, tant si en tenim consciència com si no!), família que jo considero el pilar fonamental de tot Humanisme i de tota Transcendència, digna d’aquests noms preclars. Curiosament, en les enquestes socials la família primereja encara entre altres indicadors preferencials. Tothom, arribat el cas, es refugia en la família: joves que no troben pis per establir-se i crear una nova família, que reben ajut dels pares, avis que porten a l’escola els fills dels fills que treballen per pagar l’hipoteca, els néts! que els rejoveneixen, etc, oh els avis!

                                               Nosaltres, els nascuts al segle passat, ben endinsat, sabem que la família ens ha constituït, i poso constituït pel valor fonamental  que “ens ha fet el que som”. (Lloança als nostres pares i germans, als avis, als col·laterals, cosins, nebots: a la gran Família de famílies que reconeixem com a pròpia. A Déu i a ells un gràcies obert..., precisament enmig del panorama actual de famílies des-integrades, la paraula diu més que tota profusió d’explicacions. Jo de les integrades, comunionals en dono gràcies i la visc en propi. Amén.

                                               Serà perquè la visc encara, i em fa cosa d’orgull que vagi creixent. I com més en vinguin siguin tots Benvinguts. Passeu, passeu (perdoneu-me el robatori, ja pagaré gabelles, encara que soc indigne mereixedor social per haver passat la meravellosa vida al servei de les famílies). Reconec que he rebut infinitament més del que jo he pogut donar: temps i estimació a: equips de matrimonis, escoles de pares, convivències familiars, recessos, clubs de lectura, presències, escoltes, diàleg, festes majors en l’enyorada Pineta Què sé jo? No me n’envaneixo per res, més aviat ho agraeixo, pel bé que m’han fet i segueixen fent. Ara prego per tot el reguitzell de tants i tants amics que tinc per tot arreu. No us deixaré d’estimar a les dues ribes, perquè ja n’hi ha tants que també intercedeixen per tota la Colla que en diem –genèricament- de Pinetells. Famílies us estimo a totes i us portaré al cor i també al cel, si m’hi deixen entrar en un raconet per fer, cantant per sempre, com diu Pau: “la lloança a glòria de Déu Pare”. Ep, que Déu també és família, unida substancialment i ho és l’Església i la nostra que se’n diu església domèstica. Tenim casa i taula parada! “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb Mi”. El que són les coses, acollint Jesús o qualsevol en què Ell es vol representar, la nostra taula esdevé la del Senyor! (misteris de la vida cristiana!). Ai, quanta Eucaristia se’ns brinda, sense agraïments deguts, com si fos una obligació i no la devoció més gran que hauríem de tenir... Dos misteris només: l’Encarnació i l’Eucaristia! Es demanen i es donen. Fromm diu que estimar és donar-se. Jesús hi somriu...

                                               I ara, després d’aquesta Acció de Gràcies, he de parlar de la Família Sagrada de Natzaret per correspondre a la Litúrgia d’avui. Jesús visqué en una família d’un “poblet de vinya i blat” on va conviure amb Maria la seva Mare, referent de totes les mares i amb Sant Josep que li va fer de pare, que ho va aprendre del Pare de Jesús. Com que no sabem com vivien els tres, en la lloança del Pare i moguts per l’Esperit Sant; amb el poble de Natzaret com a família de famílies, deixo pas al papa Pau VI que ens en farà òptimament l’article!

                                                Li dono la paraula, paraula de sant; -què voleu més?- en el viatge que feu l’any de gràcia de 1964 a Natzaret, allí on ens va parlar de cor a cor:

                                               “La Casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida del Crist: és l’Escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo.

                                               Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada “entre nosaltres” i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per a manifestar-se en el món, Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.

                                               Precisament aquí, en aquesta Escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.

                                               Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim Escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida, al costat de Maria, per entendre la veritat de Déu!

                                               Però aquí, hi som només com a transeünts, i ens veiem forçats a abandonar el desig de dur a terme el propòsit, no acomplert mai del tot, de conèixer l’Evangeli en aquesta Casa. Tanmateix no en marxarem tan de pressa que no donem, com si fos d’amagat, unes monicions breus des d’aquesta Casa de Natzaret.

                                               Ella ens ensenya, de vell antuvi, el silenci. Tan de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells  secrets de Déu i els manaments dels mestres veritables! Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu!

                                               Aquí, hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir, que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                                               Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh Casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora del treball humà; volem afirmar aquí la dignitat del treball d’una manera tal  que l’experimenti tothom; volem recordar, precisament sota aquesta teulada, que el treball no és un fi per ell mateix, i que extreu la seva llibertat i el seu honor no solament d’allò que hom anomena aspecte econòmic, sinó també d’aquelles altres coses per les quals s’adreça a un fi preclar; aquí volem anunciar la salvació als obrers de tot el món, i proposar-los un gran model, llur germà diví, profeta de totes les causes justes concernents a ell; ens referim a Crist, Senyor nostre.

                                               Vull concloure com acostumo a fer-ho sovint amb la Col·lecta del dia de la Festa de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep: “Oh Déu, que ens heu volgut donar l’exemple de la Sagrada Família, feu que, imitant-ne les virtuts domèstiques i la caritat generosa, puguem fruir per sempre de la felicitat de Casa vostra”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge dins de l’Octava de Nadal, 31 de desembre del 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 24/12/2023

                                 NASQUÈ  DE  MARIA  VERGE

            “Aquell que esperà plena d’amor, la Mare Verge; és Ell mateix, que ara ens dona el goig de preparar-nos per al misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança. La gràcia que per Eva es va perdre ens ha estat retornada en Maria. En ella, mare de tots els homes, la maternitat, redimida del pecat i de la mort, s’obre al do de la Vida Nova”. Aquestes expressions ens han acompanyat en els prefacis d’aquest temps de l’Adveniment-Natalici de Jesús, centrats ja en la maternitat de Maria, que omple la seva vida i missió, ben entranyables, mai tan ben dit, per Ella i per nosaltres també que la tenim per mare nostra, en la declaració de Mare de l’Església.

            La narració de Lluc que proclamem avui que és veritablement com una sacra representació on s’ens podria permetre d’assistir-hi una mica no com a espectadors, sinó com a coprotagonistes del diàleg –és una joiosa suposició perquè ens hi va, de retop, tanta gràcia, tant del nostre ésser com a cristians- que s’estableix entre l’àngel Gabriel i Maria destinada a ser Mare del Fill de Déu i dels que en seran els seus destinataris. És un diàleg fundacional de la nostra Fe. L’àngel porta un anunci-proposta, la més bella, més singular, única: Déu demana permís per poder ser engendrat i, -cosa inaudita- per prendre naturalesa humana, semblant en tot a la nostra pròpia, llevat del pecat, ens diu el catecisme. Maria en ponderar aquella entrada tan inesperada com feliç: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”, es ruboritza, no n’hi ha per menys! L’àngel l’asserena i li diu: “No tinguis por, Maria -pel seu propi nom- això la pot tranquil·litzar. “Déu t’ha concedit el seu favor”.  I ara l’àngel li diu l’excelsitud: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús” Ella sap que vol dir “que salva”. No sé si arriba a sentir tot el que segueix i que nosaltres sí que sentim. Ella sent com el cap i el cor se li disparen. De seguida fa la pregunta i advertiment: ¿Com pot ser això, si jo no tinc marit? L’àngel li replica amb uns aclariments que la sobrepassen. Serà el mateix Déu qui li farà el miracle de no necessitar la col·laboració marital. Ho entén, però no l’entén... Tot plegat és tan gran que la manté en suspens. L’afegitó que li acaba de dir respecte a la seva parenta i l’afirmació de l’àngel de que per a Déu res li és impossible la fan per fi expressar des de la consciència de ser només nosaltres en un apart ens sentim emportats per aquest SÍ que també el fem nostre per les conseqüències que des d’ara en som conscients i agraïts, perquè la vinguda de Jesús ens obre la porta a tantes conseqüències que ens afecten de ple. Ens surt del cor la Col·lecta del dia que és també la que direm a l'Àngelus: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel hem conegut l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la Glòria de la Resurrecció”.

Aquesta irrupció amb tot el que significa el misteri de l’Encarnació ens porta a considerar allò que en el Vaticà II ens fa reflexionar en la relació entre Jesús -veritable Déu i Home- i nosaltres: Diu en aquest passatge que no té pèrdua: “És ben veritat  que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home era figura del futur, és a dir, del Crist Senyor, Crist, el darrer Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor, manifesta plenament  l’home a l’home i li fa conèixer  la seva altíssima vocació. Res , doncs, d’estrany que les veritats exposades tinguin en Ell llur font i atenyin llur cimal. Aquell que és imatge del Déu invisible és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. I com que en Ell la natura humana ha estat assumida i no degradada, pel mateix fet també en nosaltres ha estat elevada a dignitat sublim. Car Ell , Fill de Déu, per la seva Encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home. Va treballar amb mans d’home, pensà amb enteniment humà, actuà amb voluntat humana, estimà amb cor d’home. Nascut de Maria Verge, es feu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat. Anyell innocent, amb la seva sang lliurement vessada ens meresqué  la vida i en Ell Déu ens reconcilià amb Si Mateix i els uns amb els altres, i ens rescatà de l’esclavitud del diable i del pecat, talment que cada un de nosaltres pugui dir amb l’apòstol: “El Fill de Déu “m’estimà i es lliurà Ell mateix per mi”. “Sofrint per nosaltres, no sols ens donà exemple, a fi que seguint les seves petjades -ans també restaurà el camí-, seguint el qual vida i mort són santificades i adquireixen nou sentit. Però l’home cristià, configurat a la imatge del Fill que és Hereu d’entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit, en virtut de les quals és capacitat per a complir la llei nova de l’Amor. Per aquest Esperit que és penyora de l’herència, tot home és restaurat per dintre, fins a la redempció del cos... Tal és i tant gran el misteri de l’home que la Revelació cristiana aclareix als fidels. Per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

                                               Tota aquesta mina i pou d’afirmacions que fan referència a cadascú de nosaltres i que ens relacionen íntimament amb el Gran Misteri de l’Encarnació és una prova de les implicacions que suposa el fet de llegir el relat de l’Anunciació a Maria que fent-la Mare de Déu humanat, havent-nos permès d’assistir com a coprotagonistes –entre bastidors, si voleu-, però presents i esbalaïts per una escena digna d’aquest diumenge tan proper al Natalici actualitzat i viscut en propi. Nadal es clou en Maria, Mare novella, que ens donà el seu Fill com a herència també nostra. Aquest és l’autèntic Nadal que fa coveta al diví nadó en el cor de cadascú de nosaltres. El que s’escau, per damunt de tot, és allò que repetirem sovint aquests dies: “Veniu i Adorem-lo! I dirigint-nos afectuosament a Maria, Mare Excelsa de Jesús i amb un raconet del seu cor obert, per fer-hi estada si més no, almenys aquests dies propicis per a la tendresa... No se m’acut res més que entonar el Glòria a Déu, dels -molt possiblement acompanyats i acompanyant- el cor dels àngels que canten efusivament el Glòria. Jo en un raconet començo a desgranar el meu Glòria a Déu a dalt i a la terra Pau als homes que estima el Senyor. Afegint-hi: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria. Miraré de restablir el costum de la recitació tres cops al dia: matí, migdia i vespre l’oració de l’Àngelus que és una rememoració afectuosa del relat de l’Anunciació. Avui ens pot servir de benedicció la segona lectura que és el final de l’epístola als romans, després de repartir les felicitacions nadalenques(!) a tot un munt de col·laboradors seus. Llegiu, llegiu! Tot el capítol 16 és un devessall de salutacions: Comença: “Us recomano la nostra germana Febe diaconessa que és a Cèncrees... 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV d’Advent, 24-desembre-23 Sabadell

Homilia del diumenge 17/12/2023

          JOAN,  TESTIMONI   DE  JESÚS,  LLUM  DE  LA  VIDA

                                               L’expectativa de l’Adveniment-Natalici de Jesús es fa cada vegada més intensa, més assaborida, més delerosa. Ja hi som, com aquell qui diu, només resten set dies, i la Litúrgia ens demana que intensifiquem una preparació com seria desitjable; com si fos la primera en què hem pres més pregona consciència de que ens afecta molt endins, tant com que “ens doni un nou horitzó i, amb això, una orientació decisiva” i segueixo citant altra volta el papa Francesc que hi afegeix: “Només gràcies a aquest Trobament –o retrobament-en la Persona de Jesús amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. Quin Nadal més entranyable no fora, si ens poséssim en les mans modeladores del Diví Terrissaire! Remodelats, reconfigurats a la seva semblança!

                                               La litúrgia d’avui és declaradament testimonial. S’hi donen cita, d’entrada, el profeta Isaïes que testimonia profèticament que Jesús és l’Ungit (=Crist) sobre el qual l’Esperit –que hi plana- és el Messies cridat i enviat amb la Missió de Redemptor (=alliberament) de tot destret i opressió, declarant com l’any de gràcia o any sabàtic (=cada 50 anys) en què s’havien de desfer de totes les possessions amb el retorn als seus amos. Un esdeveniment singular dictat per Moisés i que aplicat a l’Adveniment del Messies suposaria un alliberament radical socio-econòmic, com per retornar a zero i recomençar novament. Això, en el pensament i cardíaca del profeta, li fa exclamar en una segona part com un Magníficat primacial que donarà pas a convertir el salm responsorial en el cant del veritable Magníficat de Maria, on -amb Ella- donem gràcies pel misteri de l’Encarnació a Jesús nonat i ja present en el si de Maria, que havent mirat amorosament el seu capteniment de petitesa ha portat a Déu a mostrar-se-li misericordiós i meravellós. L’amor a Ella s’ha difós en tots els qui de generació en generació en seran beneficiaris en total gratuïtat. Això ens afecta també a nosaltres!

                                               L’aclamació, que com sempre emmarca el missatge de l’evangeli, ho fa amb una ressonància de la profecia d’Isaïes que hem proclamat ja en la primera lectura i que, a més, serà la declaració messiànica que Jesús feu al seu poble nadiu i que en identificar-s’hi promou una consternació-escàndol que per poc li costa la vida, un senyal preclar del no acolliment dels seus convilatans i que després s’estendrà a tot el poble d’Israel, per obra i desgràcia dels caps religiosos, en ocasió de la seva passió i mort en la Creu. En efecte, al Pròleg de Joan es constata que havent vingut a casa seva, els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els ha concedit de ser  fills de Déu. Advent-Nadal prova del reconeixement de Jesús com a Messies i Fill de Déu. Veniu beneïts del meu Pare, perquè l’hem reconegut a Ell, segons el secret del Dia de Crist Rei, en les menudes-excel·lents de les obres de misericòrdia!

                                               L’evangeli d’avui és d’una gran riquesa, centrat primordialment en el Testimoniatge que Joan fa de Jesús davant de l’ambaixada dels “referents del sistema religiós de tot el poble, enviats des de Jerusalem per tal d’esbrinar la identitat de la persona de Joan Baptista.  Noteu que el seu contingut té tres parts. En la primera presenta la figura del Baptista inserida en l’himne cristològic que és el Pròleg on Joan l’evangelista posa la figura preclara del Baptista vingut com a testimoni de que la Paraula era la “Llum de la Vida, Llum perquè per Ell tothom cregués”. Per Nadal en tenim un primer tast i en Ell som il·luminats i creiem que Ell és la nostra Vida veritable. A continuació, els emissaris de Jerusalem enviats pels “jueus”, patronímic que l’evangelista ( per ben 67 vegades) usarà per denominar els caps del sistema religiós i seran els perpetus contradictors de la identitat de Jesús. Volen saber de llavis del qui se sospitava que no fos la figura esperada pel poble... D’aquí la requisitòria: Ets tu el Messies?  Elies? , el Profeta que esperem? El testimoni de Joan fou aquest: Rotundament, no, no soc cap dels denominats! Doncs, què dius de tu mateix? Soc -citant Isaïes- una Veu que crida en el desert (i el desert són ells mateixos!) Aplaneu el camí del Senyor! Insistència, ara per fi per part dels fariseus, impugnadors de Jesús, sempre, en l’evangeli  de Joan: Doncs com és que bateges? Joan per resposta els diu: “Jo batejo només amb aigua, però tot i que no el coneixeu ja teniu –suspens!- entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat. Negant, crípticament, fa l’afirmació de la vertadera figura del Messies.

                                               Aquesta declaració ve rubricada per la segona lectura que la situem redaccionalment al final de la primera carta als de Tessalònica, on Pau obre l’escriny de les essències de les actituds més diferencialment cristianes que anirà sembrant en les seves Cartes i que ara fan com un doll de motivacions a gaudir de l’expectativa de viure endinsadament com a deixebles en l’ínterim, entre la primera vinguda de Jesús i la darrera. Aquesta –intermèdia- és la nostra per doble motiu: De primer és la celebració de la Nativitat de Jesús, a festejar dintre d’una setmana que, a més a més, ve precedida i  impregnada de tota una lletania d’antífones que festejarem a les aclamacions de les Misses d’entre setmana següent, que posen en joc maneres de ser i de fer del qui ens naixerà i se’ns donarà com a Fill aquest Nadal, bo i esperant la darrera vinguda que segellarà la nostra pertinença com a fills de Déu en plenitud de vida

                                               Aquesta dominica tercera d’Advent-Nadal pren la denominació de domínica Gaudete, que era la forma solemne en què s’invitava a pouar la nostra alegria, m’agrada, millor: goig, felicitat, acontentament  en i per la proximitat d’un Advent-Nadal que invitava a viure’ls a plenitud. Per això m’ha semblat arrodonir aquesta invitació a viure’ls a plena “lloança de la vostra Glòria”: “Oh Déu, que contempleu el poble que espera, amb fe, la Festa del Naixement  del Senyor; concediu-li d’arribar a fruir d’una salvació tan gran i de celebrar-la solemnement amb goig desbordant”. Les notes de felicitat per la vinguda del Nostre Redemptor traspuen per tots els diferents llocs litúrgics i ens reafirmen en la idea de que el millor díptic celebratiu GAUDIUM ET SPES queda inclòs en les notes que dèiem en començar a fer els primers passos d’aquesta ruta que hem de desembrossar en el nostre cor i esperit, reomplint les roderes de rutines que ens roben la felicitat de saber-nos estimats i fruint d’un heretatge que ja ara, ara mateix, ens omple el cor. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i Setmana III d’Advent-Nadal, 17-23 de desembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 10/12/2023

                                         BENEDICTUS  QUI  VENIT...

                                               Avui obre plaça –és un dir- l’enigmàtic Joan Baptista, tan proper a la figura de Jesús, ja des de l’encontre de la seva mare Elisabet i Maria, la de Jesús, ambdós nonats. Volem reprendre l’escena de l’anomenada Visitació on es troben, saluden i exclamen paraules plenes de tendresa i molt més en una filigrana del reconeixement dels que al llarg dels anys es trobaran en una altra escena que marca època. Subtilment, la gràcia enllaça mares i fills. Diu Lluc que Joan va exultar, bo i reconeixent qui el visitava. L’Advent primer estimo que fou aquest Encontre. Sempre els embarassos m’han significat com un senyal i plasmació de bona esperança. Hi veig una tendresa inaudita en l’encontre entre les dues mares, com la trobada de l’Antic i el Nou Testament. Déu en Jesús, en la petitesa d’un brodat que es va fent en les entranyes marianes il·lumina el que ha de ser el profeta precursor de l’Adveniment del Déu que salva, també visitant-nos. Cada dia la Litúrgia de les Hores a Laudes de bon matí cantarà aquest Encontre entre els dos Testaments. Elisabet ens transmetrà una part de l’Ave Maria, bo i lloant la FE exultant de Maria que ha donat el SÍ més important de tota l’existència humana i de tot el creat. Ho relata Lluc i és bo que ho resem sovint en l’Àngelus que és el moment primacial del misteri de l’Encarnació, misteri dels misteris que perfumarà tot l’Advent-Nadal, conjuntats, com dèiem diumenge passat. Temps només apte per a persones que saben i viuen en tendresa continuada. Tendresa que és la conjunció de l’Esperança i la Joia. Ja sabem de què va! Zacaries ens acompanyarà en la doble profecia en relació amb Jesús i en Joan. Déu en la figura encara velada de Jesús, revalida al promesa feta al pare Abraham, que serà pare de Jueus i de Cristians. Promesa de qui li donaran culte amb santedat i justícia tota la vida. (Això és concordant al·lusió directament a tots nosaltres, inclosos en el Benedictus!). Després, dirigint-se al seu fill Joan, infant, profetitza que serà el Profeta de l’Altíssim, perquè prepararàs els camins de Pau, els de Jesús, el Messies. Precursor, veu encesa, premonitora de la verdadera il·luminació que ens vindrà com un sol,  d’aquell a qui jo no puc ni deslligar les sandàlies del que ha de venir, que “obrirà camins de pau”.

                                               Voldria posar en valor el text del pre-faci (mai tan ben significat com si fos un petit advent precedint, abans de la consagració. Ressalto allò que solem dir sense parar-hi massa esment, en dir-ho o sentir-ho: “És realment just i necessari, és el nostre deure i és la nostra salvació... que, sempre i en tot lloc, us donem gràcies per Crist Senyor nostre”. “Perquè Ell, quan vingué per primera vegada, assumint la feblesa de la condició humana, dugué a terme el pla de Redempció, preparat per l’Antiga Aliança i ens obrí el camí de la salvació eterna; així quan vindrà per segona vegada, en glòria i majestat, Ell mateix ens donarà el béns que ara esperem, tot vetllant, confiats en la seva promesa”. Les tres vingudes de Bernat: les dites i la nostra ara i aquí!

                                               Tenim avui al prosceni la figura sarmentosa, configurant un model de vida que no és imitable, sí que ho és el missatge rogallós que invita a un baptisme de conversió que serà el pre-faci, el pre-ludi de la nostra Trobada amb Jesús, que, una vegada més, vull reportar aquelles paraules que Francesc cita als inicis del document La Joia de l’evangeli, perdoneu perquè l’he citat manta vegada, però és que val pel millor Advent! La frase és cita de Benet XVI i diu així –no perdeu la significació de cada paraula-: “Hom no comença a ser cristià (Advent-Nadal-Vida-Passió-Mort-Resurrecció) per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel Trobament, amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Destaquem el sentit de novetat que enclouen aquestes expressions: Trobament, com a cosa inaudita, com qui desenterra un tresor, com un que cau en la evidència com si fos la primera vegada del fet de la trobada, que té valor de descoberta, que acompleix un veritable enaltidor Esdeveniment. Noteu que se subratlla que és trobar, intimar, posseir i al mateix temps ser posseït per una Persona.  No em direu que aquí no s’hi pot llegir tota l’esplendidesa d’un Advent-vinguda, enlluernament com qui veu i sent l’arribada inesperada de qui –trasbalsat- considera haver fet sort i obrint així la vena del goig i l’esbalaïment. Sentir que la vida ha pres sentit definitiu. Vivint l’Advent-Nadal, amb aquesta lucidesa, de cosa excepcional, única que permet, més: esperona, clama per donar-hi, dedicar-hi tota la vida, sense revers, sense retorn possible. Ah, si visquéssim l’Advent-Nadal amb aquesta fruïció, amb aquest rendiment  d’esperit!

                                               Així pren sentit la Col·lecta del dia, quan ens convida no gens menys que a “córrer a l’Encontre del vostre Fill”· i, per escreix, a percebre que “el coneixement de la saviesa que ve del cel ens faci participar de la seva vida, la de Jesús”, per més infant que el contemplem aquests dies, que tenen, amb tot l’encant dels infants bressolats per la seva mare. Per Maria per a nosaltres... Tant de bo anéssim introduint-nos poc a poc en l’espiritualitat de la infantesa que hem redescobert en àmbits nous, a com ho vèiem -de dolcencs- als anys cinquanta... Teresa de l’Infant Jesús que bé que ens donessis una mà per entendre a mode de cristians madurs tot l’encís i la força atractiva, subjugadora que té aquest Advent-Nadal redescoberts per gràcia!

                                               Què bé que rimen les paraules exultants d’Isaïes, altres vegades tan incisives, àdhuc feridores, ara suaus i blanes, encoratjadores: “Consoleu, consoleu el meu poble, parleu amorosament. Escolteu una veu que crida: “Obriu en el desert una ruta al Senyor”. És la veu de Joan Baptista que puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies a Sió la bona Nova, digues sense por, alça ben alt el teu crit: “Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu. Porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien”. És exultant el salm responsorial: “Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació”. Sant Pere s’ajunta joiós a la proclamació de la vinguda del Senyor: “Tal com Ell ens ho ha promès: esperem un cel nou i  una terra nova, on regnarà la justícia. Per tant. Estimats, mentre espereu això, mireu que Ell us trobi en pau, immaculats i irreprensibles”. Joan Baptista reconeix que “després de mi ve el qui és més poderós que jo. Jo us he batejat només amb aigua, Ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Diguem a cor l’aclamació: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de Déu!”.  Renovem la vivència més pregona del cor: Que aquest sigui un Advent-Nadal nous de trinca, que l’Esperit hi faci filigranes. Veniu, Senyor Jesús, us espero amb deler!  Que aquest temps sigui un vertader Es-de-ve-ni-ment profusament cristià i evangèlic.   

P. Josep MªBalcells.

Diumenge i ara, més que mai, tota la setmana II d’Advent-Nadal, 10-17, desembre,  2023  Sabadell                         

Homilia del diumenge 03/12/2023

                                               ESPERANÇA  I  GOIG

                                               Intentant trobar un denominador comú a l’hora d’encetar aquest temps de l’Advent i, alhora donant una visió cristiana del món nostre (he canviat a posta “nostre món” per “món nostre” per donar-li significació més real amb la “realitat” dura que ens toca viure i a la qual hem de donar respostes precises i concretes, cadascú les seves, amb incidència pràctica amb allò que veiem, toquem amb mà provident i evangèlica), després de tenir a les mans la baralla d’opcions possibles, m’he decantat per concentrar-me en un parell de perspectives fondes i pragmàtiques: Esperança i Goig. Vull veure-viure aquest Advent-Nadal que, com veieu va amb un guió - entre les dues celebracions que donen inici i principis a la nostra convivència-presència-consciència en la nostra aportació al temps convivencial de l’Advent-Nadal. Les dues donen nom –va d’inicials- a la Constitució pastoral de l’Església en el món contemporani. Són Gaudium et Spes, o si voleu l’Spes que genera el Gaudium. Aquest document és dels més importants del Vaticà II. De pas subratllo que digui pastoral, el qualificatiu en el sentit  d’apuntar a una acció personal, de tipus pragmàtic en el món nostre, en les coordenades de lloc i temps, el típic: ara i aquí. El document comença així: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també  el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor. En efecte, la seva comunitat és constituïda de persones que aplegades en Crist, són conduïdes per l’Esperit Sant en llur peregrinació al Regne del Pare, i han rebut el missatge de salvació, amb el deure de presentar-lo a tothom. Per això, Ella es considera de debò lligada amb el llinatge humà i amb la seva història”. Noteu de passada, com reformula el mateix intent el papa Francesc en el seu document programàtic “La joia de l’Evangeli que comença així: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben  amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia”. Tornant al document anteriorment citat, vull donar una ullada als capítols que desenvolupa i en el seu contingut hi trobarem en els accents hodierns, pautes d’acció i d’identificació, com a creients: L’enumeració només, dóna ja el ple sentit de la seva importància.

            1.- Situació de l’home en el món contemporani. 2.- l’Església i la vocació de l’home (Dignitat, Drets). 3.- La Comunitat humana. 4.- l’activitat humana en el món. 5.- El treball de l’Església en el món d’avui.

            Hi ha una segona part que porta per títol: Alguns problemes  més urgents:

1.- Obligació de fomentar la dignitat del matrimoni i de la família. 2.- El degut foment del progrés cultural (Situació de la cultura, avui. Deures més urgents dels cristians en relació a la cultura) 3.- La vida econòmico-social (El progrés econòmic. Alguns principis que governen tota la vida econòmico-social). 4.- La vida de la comunitat política. 5.- Foment de la pau  i promoció de la comunitat internacional. (Obligació d’evitar la guerra. La construcció de la comunitat internacional). Dates: G. et Spes: nov del 1965, Joia Evangeli: nov 2013; el nostre, ara: 3 des, 2023. Persistència, i més: urgència! del mateix missatge: Som-hi tots en bona hora i que Déu ens hi beneeixi! Dia que passa, més necessari: Una esperança ben trempada, que dóna lloc al dia de cada dia!

            En els Advents esventats per la roda del temps: Black Day, encesa de llums, despeses consumístiques. També els records i enyors infantívols... tot plegat Nadal-sense-Advent, tot esdevingut laïcitzat. Per a un cristianisme madur que hauríem de tenir i ens els hauríem de plantejar ambdós amb peu d’esperança i goig, treballats i audaços - si fos possible-; centrats en l’Encarnació, essent Jesús de Natzaret el RE-FE-RENT únic (en el sentit d’aplegar en una globalitat tots els sentits haguts i per haver...) Premi a qui llegeix aquests dies del cicle d’Advent-Nadal els documents citats. Bravo per a qui ho faci. No ens podem contaminar per les pors i el negativisme en relació al futur, que circulen per tot arreu. La negativitat que es respira s’ha de neutralitzar a base d’una batallera esperança i deixant-nos omplir de somriures i del goig autèntic que segueixen al bell i ben obrar. Ja ho diu el cant: “Lluita i espera/, no et deixis vèncer/, pren per senyera/ la teva fe./ Reneix a la vida/ reneix a la dansa,/ dóna esperança/ a la teva gent.// És Crist qui camina/ sembrant esperança,/ És Crist qui s’avança/ i ens dóna l’Esperit./ Si ens dóna la vida,/ primer la perdia;/ ens dóna la joia, / l’amor i la creu”.

                                               L’esperança és un dels valors més sostinguts per tots els humanismes de tots els temps. L’han proclamat de mil maneres. És d’una dimensió universal. És coneguda l’obra del poeta Péguy en “El pòrtic de la segona virtut”: “El que em sorprèn, diu Déu, és l’esperança./ I no me’n ser avenir./ Aquesta petita esperança que té un aire de no-res./ aquesta filleta esperança./ Immortal. // De la raça dels homes./ La fe és una Esposa fidel,/ La caritat és una Mare./ una mare ardent, plena de cor./ L’esperança és una nena petita de no res/ que va venir el dia de Nadal.../ I malgrat tot, és aquesta nena la qui travessarà els mons./ Aquesta nena petita de no-res./ Tota sola portant les altres, la qui travessarà els mons acomplerts”. Prenent de la segona lectura d’avui tenim la convicció de Pau, un capdavanter de l’esperança, llegim: “El testimoni que doneu de Crist s’ha refermat tant en vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor. Ell us mantindrà ferms fins a la fi”. I a l’evangeli sentim la veu de Déu que ens diu: “Estigueu atents, vetlleu”. Res de temences, res de por. Els destrets del món d’avui –i són tants!- demanen persones coratjoses, plenes d’ardideses, confrontant pessimismes, negacions de futur, des-animats. Cal repetir la pregària de la confiança i de l’esperança: Veniu, veniu. Marana ta, Amén veniu, Senyor Jesús”. Així acaba l’apocalipsi, Així comença en nostre Advent-Nadal. La paradoxa constant: avui embalsamem les nostres foscors amb un mantell de llumetes i coloraines. Els regals de no res, fútils, van embolcallats de paper de plata. Ens posarem a taula el dia de Nadal i Jesús ens hi plorarà... Tot progrés és fruit d’una fermesa en l’obrar de cada dia. El futur del món és i està en el present de les aparents menudalles de cada dia. “Quan donàveu... m’ho fèieu a Mi”. Eureka, aquest és el secret que portem al cor des del dia de Jesucrist Rei de l’Univers! És o no és?

P. Josep Mª Balcells.

Primera setmana, que no solament diumenge. 1er d’Advent-Nadal 3 des. 23 Sabadell